En el vast teixit de la història europea, hi ha fils que han estat sistemàticament ignorats, desdibuixats o directament tallats. Un d’aquests fils és el que connecta la ciutat de València amb el naixement de l’escacs modern. Parlem d’un episodi documentat que ha marcat una fita intel·lectual crucial, però que sovint ha estat relegat als marges del relat dominant. L’any 1475, quan Europa encara caminava vacil·lant cap al Renaixement, a València s’escriví un poema singular, “Scachs d’amor”, que redefiniria les regles d’un joc mil·lenari i el transformaria en un instrument de pensament modern.
Aquest poema, fruit de la col·laboració entre tres figures clau —Francí de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar— és molt més que una obra literària. És el primer testimoni conegut d’una partida d’escacs amb les regles actuals, on per primera vegada apareix la figura de la reina amb la capacitat de moure’s lliurement pel tauler. Aquesta innovació no fou una simple modificació tècnica; va ser una sacsejada simbòlica, social i literària que anticipava conceptes d’igualtat, estratègia i protagonisme femení en una societat profundament patriarcal.
Amb una estructura dialogada, el “Scachs d’amor” encarna una partida entre dos cavallers que personifiquen les forces de Mart i Venus, mentre que Fenollar actua com a àrbitre. Aquesta triada no només aporta dinamisme literari, sinó que crea una al·legoria profunda on el joc es converteix en un reflex de les tensions entre passió, raó i norma. El poema està escrit en valencià i representa una simbiosi perfecta entre la cultura cavalleresca, la tradició poètica i la innovació reglamentària. En aquest escenari, la reina no és només una peça poderosa: és el centre del conflicte, del desig i de la partida.
No podem ignorar l’impacte que tingueren aquestes noves regles. L’ascens de la reina com a figura dominant obria la porta a una nova forma de concebre el joc: més ràpid, més complex, més dinàmic. Allò que durant segles havia estat una batalla lenta entre forces masculines adquiria un nou ritme, una nova narrativa. La reina no només accelerava el joc, sinó que també encarnava una idea emergent: la d’un món on les dones podien ocupar espais de lideratge, decisió i protagonisme. Així, l’escacs modern naixia no sols com a innovació tècnica, sinó com a manifest simbòlic.
Pocs anys després, el valencià Francesch Vicent publicava el que es considera el primer tractat imprés sobre escacs amb les regles modernes: “Llibre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100”, imprés a València l’any 1495. Malauradament, l’obra original s’ha perdut, i només en tenim constància a través d’una traducció italiana posterior. Tanmateix, el seu impacte fou decisiu. L’escacs modern, tal com el coneixem, s’estengué per Europa gràcies a aquesta obra, difonent les idees que ja s’havien insinuat en el “Scachs d’amor”.
Aleshores, per què aquesta gesta cultural ha quedat amagada durant segles? La resposta és complexa, però rau en les dinàmiques de poder i hegemonia cultural que han condicionat la memòria europea. Les cultures perifèriques, com la valenciana i la catalana, han estat sistemàticament excloses dels relats oficials. La llengua en què s’expressaven, el context local en què vivien, i el fet de no encaixar en la centralitat castellana o francesa, han estat motius per a l’oblit. I així, mentre en altres llocs s’elevava la figura de Shakespeare, Leonardo o Cervantes, a València es marginava la contribució de pensadors com Fenollar o Vicent.
Aquest oblit no és només injust: és simptomàtic d’un sistema que privilegia les veus dominants i silencia les que provenen de l’altre costat del mapa. Però també és una oportunitat. Una oportunitat per revisar, per reescriure, per donar veu a aquelles històries que han estat callades. El fet que el 2025 se celebren els 550 anys del “Scachs d’amor” és més que una commemoració: és una crida a recuperar el valor d’una tradició que va canviar el món.
Avui, l’escacs és més que un joc. És una eina pedagògica, una disciplina esportiva, una font d’inspiració artística, i un camp de recerca tecnològica. La intel·ligència artificial, per exemple, ha trobat en l’escacs un camp de proves per a models d’aprenentatge i estratègia. Plataformes digitals com Chess.com o Lichess han transformat la manera en què jugadors de tot el món interactuen, aprenen i competeixen. Les transmissions en directe de tornejos internacionals són seguides per milers de persones, i el joc ha adquirit una dimensió global que travessa edats, cultures i fronteres.
Malgrat tot, el reconeixement de València com a bressol de l’escacs modern encara és un repte. Encara és poc conegut fora dels cercles especialitzats, i no ha estat incorporat al patrimoni cultural que s’ensenya a les escoles o s’exhibeix als museus. Per això, cal una aposta decidida per part de les institucions públiques, les entitats educatives i la societat civil. Cal que es revisen els currículums acadèmics, que es promoguen activitats divulgatives, que s’impulsen festivals internacionals i que es creuen espais museístics dedicats a aquest patrimoni.
Però també és responsabilitat de totes les persones que estimen la cultura i el coneixement. Recuperar el “Scachs d’amor” no és només una tasca històrica; és una forma de reconstruir identitats, de celebrar la diversitat, i d’enfortir el vincle entre passat i futur. És una manera d’entendre que els grans canvis no sempre naixen a París, a Londres o a Roma, sinó que també poden emergir entre els carrers de la València gòtica, en una tertúlia poètica que esdevingué revolució silenciosa.
No hem de veure aquest record com una reivindicació localista, sinó com una aportació universal. Els escacs moderns són patrimoni de la humanitat, però la seua arrel és valenciana. I això hauria d’omplir-nos d’orgull, no només per l’aportació tècnica, sinó pel valor simbòlic d’un poema que, entre rimes i moviments, va situar la figura de la dona al centre del joc.
Ara que celebrem 550 anys d’aquesta fita, tenim l’oportunitat de fer justícia. De tornar la veu als qui la van perdre. De celebrar la cultura en totes les seues formes. De reconéixer que, molt abans que existiren campionats mundials, motors d’anàlisi i retransmissions per streaming, hi hagué un poema valencià que va encendre la flama del pensament lògic i estratègic. I, sobretot, que hi hagué un poble capaç d’imaginar un futur diferent.