Fa poc, una xiqueta de set anys va preguntar què passa quan algú es mor. No ho va fer amb por ni amb angoixa, sinó amb una curiositat serena, quasi tendra. Volia saber si l’àvia, que havia faltat feia uns dies, encara podia escoltar-la. Si encara sabia que l’estimaven. Si encara recordava com feien galetes juntes els dissabtes de vesprada.
La mort, vista des dels ulls d’una criatura, no és una tragèdia. És un misteri. Un interrogant que no pesa, sinó que flota. Les persones adultes, carregades d’experiències, de pèrdues i de silencis, sovint parlen de la mort amb un nus a la gola. Però els xiquets, quan encara no han après a tindre por, poden mirar-la de cara i preguntar-se què significa sense tremolar.
Hi ha una naturalitat sorprenent en la manera com els menuts s’aproximen a la idea de la mort. No la veuen com un final absolut, sinó com una transformació. Quan una marieta deixa de moure’s, la recullen amb cura, li fan un petit soterrar i li dediquen una cançó. Quan una flor es marcix, l’observen amb atenció i esperen que en naixca una altra. No hi ha drama, només acceptació. Una acceptació que no és resignació, sinó comprensió profunda que tot forma part d’un cicle.
Quan una persona estimada mor, sovint es tendeix a protegir els infants amb paraules suaus, amb metàfores que poden confondre més que no ajudar. Es diu que “se n’ha anat”, que “descansa”, que “és una estel·la”. Però els xiquets no necessiten disfresses. Necessiten veritat. Una veritat dita amb tendresa, amb respecte, amb la calma de qui sap que no cal entendre-ho tot per sentir-ho de debò.
La mort, per a una criatura de set anys, pot ser una porta, una pregunta, una història. No és una condemna. I això obliga a replantejar com s’explica, com s’acompanya, com es viu. Quan una xiqueta diu que l’àvia “ara viu en els records bonics”, no està evitant la realitat. Està donant-li forma. Està trobant una manera de continuar estimant sense presència física. I això, en el fons, és el que tothom intenta fer.
Els infants tenen una capacitat extraordinària per integrar la pèrdua dins la vida quotidiana. Poden plorar al matí i jugar a la vesprada. Poden fer preguntes profundes i, al cap de cinc minuts, riure amb una broma absurda. Aquesta fluïdesa emocional no és superficialitat. És saviesa. És una manera d’habitar el dol sense quedar-s’hi atrapats.
Quan es parla amb ells de la mort, cal fer-ho amb paraules clares. Sense eufemismes, però amb molta cura. No cal donar respostes absolutes, perquè tampoc les tenim. El que sí que cal és escoltar, validar, estar presents. Quan un infant diu que troba a faltar algú, no espera una solució. Espera companyia. Espera que algú li diga que també el troba a faltar, que està bé sentir-se trist, que l’amor no desapareix amb la mort.
Hi ha una escena que queda gravada: una xiqueta enterra una papallona sota una flor i diu que potser es farà flor. En aquesta frase hi ha una comprensió profunda del cicle de la vida. No calen grans discursos. Només cal observar com els infants donen sentit a allò que els envolta. Com transformen el dolor en gestos, en rituals, en paraules senzilles que curen.
La mort no és el contrari de la vida. És part d’ella. I els infants, quan encara no han après a tindre por, ho entenen millor que ningú. No pregunten per què morim, sinó com continuem estimant. No volen saber què hi ha després, sinó com mantindre viva la presència d’algú que ja no hi és.
Potser el que més desconcerta les persones adultes és aquesta capacitat de continuar vivint amb alegria després d’una pèrdua. Però no és insensibilitat. És una altra manera de relacionar-se amb el món. Una manera que no separa tant la vida de la mort, que no les veu com a enemigues, sinó com a parts d’un mateix relat.
Quan una criatura parla de la mort, convida a mirar-la amb ulls nous. A deixar de banda els tabús, les pors heretades, les paraules buides. Convida a tornar a preguntar, a tornar a escoltar, a tornar a sentir. I potser, en fer-ho, es descobreix que la mort no és tan fosca com es pensava. Que pot ser tendra, serena, fins i tot bonica, si s’entén com una continuació de l’amor.
Els infants no necessiten que se’ls protegisca de la mort. Necessiten que se’ls acompanye a entendre-la. I en aquest camí, són ells qui sovint ens ensenyen més del que podríem imaginar. Recorden que la vida no s’acaba amb la mort, sinó amb l’oblit. I que mentre hi haja memòria, hi haurà presència.
Potser, al final, la millor manera de parlar de la mort amb un infant és fer-ho com ells: amb sinceritat, amb tendresa, i amb la convicció que estimar algú és una cosa que no s’acaba mai.