El 3 de juliol de 2006, a les 13:03 hores, un comboi de la línia 1 del metro de València va descarrilar entre les estacions de Jesús i Plaça d’Espanya. El balanç va ser devastador: 43 persones mortes i 47 ferides. Va ser —i continua sent— el pitjor accident de metro a Espanya i un dels més greus d’Europa. Però més enllà de la tragèdia, el que colpeja amb més força és la sensació persistent d’impunitat, de silenci institucional, de menyspreu a la memòria. I per això, 19 anys després, el crit continua sent el mateix: no heu après res.
🕯️ Una ferida oberta
Cada 3 de juliol, les famílies de les víctimes es reuneixen a la plaça de la Porta de la Mar. Porten flors, encenen espelmes, llegeixen noms. I cada any, el mateix clam: veritat, justícia, responsabilitats. No demanen venjança, demanen dignitat. Però el silenci institucional ha sigut, durant massa temps, més sorollós que qualsevol resposta.
Durant anys, es va mirar cap a un altre costat. Es va intentar tancar el cas amb una rapidesa sospitosa, es va evitar una comissió d’investigació a Les Corts, es va manipular la informació pública i es va protegir una estructura de poder que no volia assumir errors. I això, en una democràcia madura, és inacceptable.
⚠️ Un accident evitable
L’accident no va ser una fatalitat. No va ser una desgràcia inevitable. Va ser el resultat d’una cadena de negligències: excés de velocitat, manca de sistemes de seguretat automàtics, infraestructures obsoletes, formació insuficient, i una empresa pública —FGV— que prioritzava l’aparença sobre la seguretat.
El tren circulava a més del doble de la velocitat permesa en aquell tram. No hi havia balises que frenaren automàticament el comboi. El conductor, que també va morir, havia demanat ajuda psicològica dies abans. I tot això es va saber després, massa tard, quan ja no hi havia marxa enrere.
🧾 Responsabilitats diluïdes
Durant anys, cap càrrec polític va assumir responsabilitats. Ni dimissions, ni disculpes, ni explicacions. La primera comissió d’investigació, el 2006, va ser un insult a la intel·ligència: tancada en fals, sense conclusions clares, amb compareixents que llegien respostes preparades i preguntes vetades. Un exercici de cinisme institucional.
No va ser fins al 2016, una dècada després, que es va reobrir una nova comissió amb voluntat real de saber. I sí, es van assenyalar responsabilitats polítiques. Però les responsabilitats penals ja havien prescrit. I les víctimes, una vegada més, es van quedar amb la veritat a mitges.
🧠 No heu après res
Quan es diu “no heu après res”, no és només un retret. És una constatació. Perquè 19 anys després, encara hi ha trens sense sistemes de frenada automàtica. Encara hi ha infraestructures que no compleixen els estàndards europeus. Encara hi ha una cultura de gestió pública que premia la propaganda i castiga la transparència.
“No heu après res” vol dir que no s’ha assumit que la seguretat no és una despesa, sinó una obligació. Que la memòria no és una molèstia, sinó una responsabilitat. Que les víctimes no són una estadística, sinó noms, rostres, vides truncades.
🗣️ La memòria com a deure
El pitjor que pot passar amb una tragèdia com aquesta és que caiga en l’oblit. Però les famílies no ho han permés. Durant 19 anys han mantingut viva la memòria, han exigit respostes, han resistit la indiferència. I gràcies a elles, avui sabem més del que sabíem. Però encara no és suficient.
La memòria no és només recordar. És actuar en conseqüència. És revisar protocols, invertir en seguretat, formar personal, escoltar alertes. És garantir que mai més una negligència institucional acabe amb 43 vides. I això, encara no ha passat.
🕯️ 3 de juliol: no és només una data
Cada 3 de juliol hauria de ser un dia de dol oficial. Un dia per recordar, per escoltar, per aprendre. Però també per revisar què s’ha fet i què no. Perquè si no es fa memòria activa, si no es revisen les estructures que van fallar, si no es canvia la cultura de la impunitat, el risc de repetir errors continua viu.
✊ El deure de no callar
Aquest article no és només una opinió. És una crida. A la responsabilitat, a la memòria, a la justícia. Perquè 19 anys després, el dolor continua. I el silenci institucional encara pesa. I perquè mentre no es canvien les estructures que van permetre aquella tragèdia, el crit continuarà sent el mateix:
No heu après res.