Vivim en una època en què la informació circula a una velocitat vertiginosa. Amb un sol gest del dit, podem accedir a notícies d’arreu del món, opinions diverses, vídeos virals i continguts que pretenen explicar-nos la realitat. Però, què passa quan aquesta informació no és veraç? Què ocorre quan el que consumim no és coneixement, sinó manipulació? La desinformació, tant en l’àmbit digital com en l’offline, s’ha convertit en una de les grans amenaces del segle XXI, i el jovent, sovint, n’és la víctima més vulnerable.
La desinformació no és un fenomen nou. Sempre ha existit la manipulació de la veritat, els rumors, les mitges veritats i les mentides amb intenció. Però el que ha canviat radicalment és la manera com es difon. Abans, la informació es transmetia a través de canals més lents i controlats: la premsa escrita, la ràdio, la televisió. Hui, qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot crear i compartir continguts que arriben a milers o milions de persones en qüestió de minuts. Les xarxes socials han democratitzat la comunicació, sí, però també han obert la porta a una allau de desinformació sense precedents.
El jovent, que ha crescut immers en aquest entorn digital, es troba en una situació paradoxal. D’una banda, té accés a més informació que mai. De l’altra, pateix una sobrecàrrega informativa que dificulta la capacitat de discernir què és cert i què no. Les xarxes socials, que haurien de ser espais per a la connexió, l’aprenentatge i el debat, s’han convertit sovint en ecosistemes de confusió, on la veritat es dilueix entre memes, titulars sensacionalistes i continguts manipulats
Un dels grans problemes és que moltes persones joves no han rebut una educació adequada en alfabetització mediàtica. No se’ls ha ensenyat a llegir críticament una notícia, a verificar fonts, a identificar biaixos o a reconéixer quan una informació està manipulada. Això fa que siguen especialment susceptibles a caure en trampes narratives, a compartir continguts falsos sense saber-ho i a construir una visió del món basada en percepcions errònies. Aquesta manca d’eines crítiques no és culpa del jovent, sinó d’un sistema educatiu i social que no ha sabut adaptar-se a la nova realitat comunicativa.
A més, les plataformes digitals estan dissenyades per a captar l’atenció i mantindre’ns enganxats. Els algoritmes prioritzen els continguts que generen més interacció, no necessàriament els més rigorosos o informatius. Això vol dir que les notícies falses, les teories de la conspiració o els vídeos impactants tenen més probabilitats de viralitzar-se que una anàlisi pausada i ben documentada. El resultat és un entorn on la veritat competeix en desavantatge, i on la rapidesa i l’impacte emocional tenen més pes que la precisió o la responsabilitat.
Però la desinformació no es limita a l’àmbit digital. També es manifesta en converses quotidianes, en discursos polítics, en tertúlies televisives o en publicitat. El món offline no està exempt de manipulació, i sovint reforça els missatges que circulen en línia. Quan una mentida es repeteix prou vegades, acaba semblant veritat. I quan aquesta mentida encaixa amb les nostres creences o emocions, és encara més difícil qüestionar-la. Així, es crea una bombolla de confirmació on només consumim allò que reforça la nostra visió del món, i rebutgem tot el que la posa en dubte.
És important entendre que la desinformació no és només un problema de veracitat, sinó també de poder. Qui controla el relat, controla la percepció de la realitat. I qui controla la percepció, pot influir en les decisions, les actituds i els comportaments de la societat. Això té implicacions profundes per a la democràcia, la convivència i la justícia social. Quan la ciutadania pren decisions basades en informacions falses, el sistema democràtic es debilita. Quan es difonen discursos que criminalitzen col·lectius vulnerables, la cohesió social es trenca.
Una de les estratègies més preocupants en l’actualitat és l’ús deliberat de la desinformació per part de determinats sectors polítics, especialment la dreta i l’extrema dreta. Aquestes forces han sabut aprofitar les dinàmiques de les xarxes socials per a difondre missatges simplistes, alarmistes i sovint falsos, que apel·len a les emocions més primàries: la por, la ràbia, la desconfiança. Amb discursos que presenten una realitat distorsionada, busquen dividir la societat i canalitzar el malestar cap a col·lectius vulnerables, com les persones migrants, el feminisme, el col·lectiu LGTBIQ+ o els moviments ecologistes.
Aquest tipus de missatges es construeixen sovint a partir de mitges veritats, dades manipulades o directament mentides. Es difonen amb un llenguatge senzill, impactant i fàcil de compartir, que contrasta amb la complexitat dels discursos progressistes o basats en l’evidència. Així, aconsegueixen arribar a un públic ampli, especialment en contextos de crisi o incertesa, on la gent busca respostes ràpides i solucions clares. La desinformació esdevé, així, una arma electoral molt potent, capaç de mobilitzar votants a través de la indignació i el rebuig.
Aquesta estratègia no és casual, sinó profundament calculada. La dreta i l’extrema dreta han entés que en l’era digital, la batalla política es juga també en el terreny de la narrativa. Controlar el relat significa controlar la percepció de la realitat, i això pot traduir-se en vots. Per això, inverteixen recursos en crear continguts virals, en alimentar teories de la conspiració i en atacar sistemàticament els mitjans de comunicació tradicionals, als quals acusen de manipulació per tal de desacreditar qualsevol veu crítica.
El problema és que aquesta estratègia no només erosiona la qualitat democràtica, sinó que té conseqüències reals sobre la convivència. Quan es normalitzen discursos d’odi i es legitimen posicions extremistes, es crea un clima social tòxic, on la violència simbòlica i fins i tot física es fa més probable. A més, es desactiva el debat racional i es polaritza la societat, fent impossible arribar a consensos o construir projectes col·lectius. La desinformació, en aquest sentit, no és només una eina electoral, sinó una amenaça per a la cohesió social.
Per això, és fonamental denunciar aquestes pràctiques i combatre-les amb fermesa. Cal exigir responsabilitat als partits polítics, però també als mitjans i a les plataformes digitals. I sobretot, cal empoderar la ciutadania, especialment el jovent, perquè siga capaç de detectar aquestes manipulacions i no caure en el parany de la por i l’odi. La democràcia no pot ser un espai on tot val per a guanyar vots. Necessita veritat, respecte i compromís amb el bé comú. I això només serà possible si defensem una informació lliure, rigorosa i al servei de la justícia social.
Davant d’aquesta situació, cal una resposta col·lectiva i decidida. No podem deixar que el jovent navegue a cegues en un oceà d’informació contaminada. Necessitem una educació crítica que els dote d’eines per a interpretar el món amb autonomia i responsabilitat. Cal incorporar l’alfabetització mediàtica als currículums escolars, fomentar el pensament crític des de la infància i promoure espais de debat on es puga contrastar idees amb respecte i rigor. Aquesta formació no hauria de ser un complement, sinó un eix central de l’educació del segle XXI.
També és fonamental que les plataformes digitals assumisquen la seua responsabilitat. No poden continuar escudant-se en la neutralitat tecnològica mentre els seus algoritmes amplifiquen la desinformació. Han de ser transparents, col·laborar amb verificadors independents i posar límits clars a la difusió de continguts nocius. La llibertat d’expressió no pot ser una excusa per a la impunitat informativa. Cal que aquestes empreses entenguen que no són simples canals neutres, sinó actors amb un impacte directe en la salut democràtica de les societats.
Els mitjans de comunicació tradicionals, per la seua banda, han de recuperar la confiança de la ciutadania. Això implica apostar pel periodisme de qualitat, evitar el sensacionalisme i reconéixer els errors quan es produeixen. Només així podran ser un referent fiable enmig del soroll informatiu. També han de fer un esforç per connectar amb el jovent, utilitzant formats i llenguatges que siguen accessibles sense renunciar al rigor. El periodisme ha de ser una eina de servei públic, no un espectacle.
Però més enllà de les institucions, també tenim una responsabilitat individual. Cada persona és un node en la xarxa de la informació. El que compartim, comentem o ignorem té un impacte. Per això, cal que ens preguntem abans de difondre una notícia: és certa? D’on prové? A qui beneficia? Estic contribuint a una conversa constructiva o a la confusió general? Aquesta actitud crítica i responsable hauria de formar part de la nostra cultura digital, igual que sabem mirar abans de creuar un carrer.
El jovent, malgrat les dificultats, té un gran potencial per a revertir aquesta situació. És creatiu, connectat, inquiet. Si se li donen les eines adequades, pot ser un agent de canvi, un defensor de la veritat i un creador de continguts que aporten valor. Però per a això, cal que deixem de tractar-lo com a consumidor passiu i el reconeguem com a subjecte actiu en la construcció del coneixement. Cal escoltar-lo, donar-li veu i confiar en la seua capacitat per a transformar el món.
En aquest context, cal també reflexionar sobre els límits de la llibertat d’expressió. Aquesta és un dret fonamental que garanteix la pluralitat d’idees i la capacitat de crítica, però no pot ser entesa com una carta blanca per a dir qualsevol cosa sense conseqüències. Quan una expressió atempta contra la dignitat d’altres persones o col·lectius, deixa de ser una opinió legítima per a convertir-se en una eina de violència simbòlica. La llibertat d’expressió no pot ser utilitzada com a escut per a protegir discursos que fomenten l’odi o la discriminació.
El discurs d’odi és un dels límits més clars d’aquesta llibertat. No es tracta de simples discrepàncies ideològiques, sinó de missatges que inciten a l’odi, la discriminació o l’agressió contra persones per motius com la raça, el gènere, la religió o l’orientació sexual. Aquest tipus de discurs no contribueix al debat democràtic, sinó que el destrueix, perquè nega la humanitat de l’altre i legitima la seua exclusió. Quan es tolera el discurs d’odi, es normalitza la violència i es posa en perill la convivència.
És fonamental entendre que protegir la llibertat d’expressió no significa tolerar el discurs d’odi. Al contrari, defensar aquest dret implica també defensar els seus límits per a garantir una convivència basada en el respecte i la igualtat. No es tracta de censurar idees, sinó de posar fre a aquelles expressions que posen en perill la cohesió social i els drets humans. La llibertat d’expressió ha de conviure amb la responsabilitat col·lectiva de construir espais segurs, inclusius i respectuosos per a totes les persones. Quan es permet que l’odi circule lliurement, es minva la llibertat de qui el pateix, i això és una contradicció que no podem ignorar.
Les xarxes socials, com a espais de comunicació massiva, tenen una responsabilitat especial en aquest sentit. No poden continuar sent escenaris on l’odi es difon impunement. Cal que desenvolupen protocols clars per a detectar i eliminar continguts discriminatoris, i que promoguen una cultura digital basada en el respecte i la diversitat. Això no significa limitar el debat o la crítica, sinó garantir que aquest es produïsca dins d’un marc ètic i legal que protegisca la dignitat de totes les persones.
També és necessari que les institucions públiques legislen amb claredat sobre els límits de la llibertat d’expressió, establint mecanismes per a sancionar el discurs d’odi sense caure en l’arbitrarietat. Aquesta tasca ha de fer-se amb rigor, transparència i participació ciutadana, per tal d’evitar abusos i garantir que la llibertat siga real i efectiva per a tothom. La democràcia no es defensa només amb paraules, sinó amb accions que asseguren la igualtat de drets i oportunitats.
Cal que com a societat ens preguntem quin tipus de convivència volem fomentar. Volem una societat on tothom puga expressar-se lliurement, però també on ningú haja de callar per por a ser atacat o humiliat. Volem un espai públic plural, però també segur. I això només serà possible si entenem que la llibertat d’expressió no és incompatible amb el respecte, sinó que el necessita per a ser plena.
La lluita contra la desinformació i el discurs d’odi és una lluita per la veritat, per la justícia i per la dignitat humana. És una tasca que ens interpel·la a totes i tots: institucions, mitjans, plataformes, educadores, famílies i, sobretot, el jovent. Perquè només amb una ciutadania crítica, informada i compromesa podrem construir una societat més lliure, més justa i més humana. I aquest futur, encara que ple de reptes, està a les nostres mans.