Josep Lluís Blasco: el filòsof que va creure en la filosofia quan ja ningú no hi creia

En un temps en què la filosofia sembla haver estat arraconada per la immediatesa de la tecnologia i el pragmatisme de les ciències aplicades, recuperar el pensament de Josep Lluís Blasco és gairebé un acte de resistència. Aquest filòsof valencià, nascut a Sagunt el 1940 i mort el 2003, va dedicar la seua vida a una tasca que molts considerarien quixotesca: legitimar la filosofia com una forma de coneixement vàlida, encara que feble, en un món cada vegada més escèptic.

Blasco no va ser un filòsof de masses ni tampoc un autor de frases lapidàries. La seua obra, densa i rigorosa, s’arrela en la tradició analítica, però no s’hi encadena. Va començar la seua trajectòria amb un interès per la metafísica contemporània —Whitehead, Heidegger— i pel marxisme, però ben aviat va trobar en la filosofia del llenguatge ordinari i en el segon Wittgenstein un terreny més sòlid per a la seua recerca. Aquesta primera etapa, que culmina amb la publicació de Lenguaje, filosofía y conocimiento (1973), mostra un pensador que busca claredat conceptual i precisió metodològica, allunyant-se de les abstraccions excessives de la metafísica tradicional.

Però el que fa realment interessant Blasco és la seua evolució posterior. A partir de 1979, tot i mantenir-se dins l’òrbita de la filosofia analítica, comença a explorar el problema de la transcendentalitat. És a dir, es pregunta si és possible fonamentar la filosofia com una forma de coneixement que, sense ser científica, tampoc no és merament opinativa. Aquesta preocupació el porta a escriure Significado y experiencia (1984), una crítica lúcida al positivisme lògic, i a col·laborar en manuals com Teoria del coneixement i Signo y pensamiento, on intenta fer accessible el debat filosòfic a les noves generacions d’estudiants.

Blasco no es va limitar a repetir els dogmes de cap escola. Va ser un pensador autònom, escèptic però no cínic, racionalista però conscient dels límits de la raó. En aquest sentit, s’assembla al seu paisà Joan Fuster, amb qui comparteix una actitud crítica i una voluntat de compromís amb la realitat valenciana. Però mentre Fuster va optar per la intervenció pública i l’assaig literari, Blasco va triar el camí més discret —i potser més difícil— de la recerca acadèmica i la docència universitària.

El seu pensament filosòfic no es pot deslligar del seu compromís polític. Militant primer del Partit Socialista Valencià i després del PSAN, Blasco va intentar articular una esquerra valencianista que fos capaç de pensar el país des de la seua pròpia realitat, no des de models importats. Aquesta voluntat de pensar des del propi context també es reflecteix en la seua filosofia: no es tracta només d’analitzar conceptes abstractes, sinó d’entendre com aquests conceptes s’encarnen en la vida quotidiana, en el llenguatge, en l’experiència compartida.

Una de les seues aportacions més valuoses és la defensa de la filosofia com una activitat crítica i reflexiva que no pot ser substituïda per cap altra disciplina. En un món dominat per la tecnociència i la gestió eficient, Blasco ens recorda que hi ha preguntes que no tenen resposta fàcil, però que cal continuar formulant. Què vol dir conèixer? Què podem considerar veritat? Quin paper juga el llenguatge en la construcció del món? Aquestes són qüestions que travessen tota la seua obra i que continuen sent rellevants avui.

El llibre pòstum La nau del coneixement (2004) recull molts dels seus articles i pròlegs, i constitueix una mena de testament intel·lectual. Hi trobem reflexions sobre Kant, Russell, Quine, Wittgenstein... però també una preocupació constant per la condició de la filosofia en el món contemporani. Blasco no es resigna a veure la filosofia com una activitat marginal o decorativa. Per ell, pensar filosòficament és una forma de resistència davant la banalització del discurs i la superficialitat del pensament.

 Josep Lluís Blasco va ser un filòsof que va creure en la filosofia quan ja ningú no hi creia. Va defensar la seua autonomia, la seua capacitat crítica, la seua funció humanitzadora. I ho va fer des del País Valencià, en català, amb una mirada arrelada però oberta al món. En un temps de soroll i velocitat, la seua obra ens convida a aturar-nos, a escoltar, a pensar. I això, potser, és el més revolucionari que podem fer.