Hui alce la veu amb respecte, amb serenitat i amb una emoció fonda que no puc —ni vull— dissimular. Adrece aquestes paraules al poble de Sagunt, a totes les persones que feu possible esta Setmana Santa que ens unix i que, d’alguna manera difícil d’explicar però fàcil de sentir, ens acosta els uns als altres a través del temps. Quan parle de la Setmana Santa, parle d’una experiència que transcendeix la fe i la religió. Parle d’un sentiment compartit, d’una memòria col·lectiva que ha crescut amb nosaltres, que s’ha transmés de generació en generació i que ha deixat una empremta profunda en la manera que tenim d’entendre el món.
Sagunt no és una ciutat qualsevol. És una ciutat que parla, que respira, que recorda. Una ciutat que encara conserva el soroll antic dels passos que ens precediren, que guarda en cada pedra un fragment del passat i que, en cada nou matí, ens recorda que continuem formant part d’alguna cosa molt més gran que nosaltres. Tan sols cal alçar la mirada cap al Castell per sentir que no som els primers a caminar estes terres, ni probablement serem els últims. Però som, això sí, una baula més d’una cadena llarga, un testimoni viu que continua alimentant una tradició que ens explica com a poble.
Per a mi, reflexionar sobre la Setmana Santa Saguntina no és un acte teòric, sinó emocional. És com obrir un calaix ple de fotografies antigues, plenes de pols però també d’històries. És recordar moments que em varen marcar; és retrobar-me amb el xiquet que vaig ser; és reconéixer el pare i la mare fent-me estimar cada detall de la nostra terra; és escoltar de nou el tambor dels saions trencant el silenci del Divendres Sant; és sentir la flama de les haches tremolant amb el vent que baixa del Castell; és, en definitiva, reviure tot allò que m’ha convertit en la persona que sóc, i que m’ha portat a estar ací, hui, enfront de tu, compartint este llarg viatge de paraules.
Quan vaig acceptar fer aquesta reflexió, sabia que no podia fer-la només amb el cap. La Setmana Santa Saguntina no s’escriu amb història, s’escriu amb ànima. I esta ciutat, la nostra ciutat, sempre m’ha ensenyat que són les emocions les que deixen marca, no els discursos. Per això, he volgut que esta reflexió siga profunda, honesta, sincera. Que parle de nosaltres com a poble. Que parle també de mi, però no per la meua història personal, sinó perquè la meua història és només un exemple de com Sagunt es cola en la vida de la seua gent.
Si tanco els ulls, encara puc veure perfectament el carrer Sang Nova en aquelles matinades fredes del Divendres Sant. El silenci, que no és buit, sinó ple d’una espera reverent. Les haches que comencen a encendre’s una a una, creant una llum groguenca que tremola en les façanes dels edificis antics. Les mirades de les persones majors, que semblen guardar dins dels ulls el record de moltes Setmanes Santes. I el murmuri suau de la gent que es va congregant fins que, de sobte, el silenci es fa total.
El tambor dels sayons trona, profund, ancestral, inevitables. És un colp que ressona no només en l’aire, sinó en el pit. És un batec antic, un ritme que ens connecta amb un temps que no hem viscut però que sentim com propi. I, finalment, el Natzarè apareix.
Quan el Natzarè ix de la Sang, Sagunt conté la respiració. No importa quantes vegades ho hages vist. Sempre emociona. Sempre sorprén. Sempre encén alguna cosa que potser durant l’any estava dormint. És un moment de fe, sí. Però és també un moment de memòria, de respecte, d’identitat compartida. És un moment de poble.
I és en este punt del relat que he de parlar de la meua pròpia història, perquè no puc separar-la de la història col·lectiva. He de deixar clar que, si hui sóc ací, reflexionant, escrivint i compartint estos sentiments, no és sols perquè jo he estimat esta terra, sinó perquè abans hi va haver dues persones que me la varen ensenyar. Sense els meus pares, sense la seua manera honesta i profunda d’estimar Sagunt, jo probablement no hauria viscut la Setmana Santa com l’he viscut sempre. Ells són el meu Alfa, el meu origen, el meu pont amb tot allò que ara considere sagrat.
Recorde el relat del meu “bateig” com a confrare amb una tendresa especial. No recorde amb exactitud el moment ni el dia, però sí recorde les històries que m’han contat tantes vegades. El pare portant-me fins a l’altar, la llum de l’ermita il·luminant el meu rostre menut, la medalla que el prior de la Cofradia em penjà amb solemnitat. I recorde la mare dient-me que, aquell mateix dia i els següents, jo només volia xuplar la medalla, com si volguera tastar el món que m’esperava. Eixos són els meus primers records, no tant per la imatge, sinó per l’emoció que s’ha quedat dins de mi.
Amb el pas del temps, he entés que eixe moment no va ser només meu. Va ser un acte familiar. Va ser una herència emocionada que vaig rebre sense saber-ho. I és per això que, quan ara veig les meues filles Aitana i Mireia, em commou profundament comprovar com elles també miren la tradició amb ulls oberts, amb il·lusió, amb curiositat. M’alegra veure-les pròximes a tot el que tinc com a sagrat; m’alegra veure-les créixer al costat de la festa, descobrir-la, estimar-la.
Però també he de confessar —i ho faig amb sinceritat i amb el pes just de la tristesa— que hi ha un sentiment que m’acompanya sempre que pense en elles dins d’aquest context. Aitana i Mireia no poden participar de la mateixa manera que jo ho he fet tota la vida, pel simple fet de no ser homes. No poden vestir la mateixa vesta, no poden assumir el mateix paper, no poden fer el mateix camí ritual que jo vaig fer de menut, que el meu pare va fer, i que tants homes de Sagunt han fet al llarg de la història. I això ho lamente.
Ho lamente perquè elles estimen Sagunt. Ho lamente perquè elles estimen la Setmana Santa. Ho lamente perquè elles mereixerien caminar el mateix camí amb la mateixa plenitud. I, tot i que respecte la tradició i entenc que les festes evolucionen a un ritme propi, també tinc el desig sincer que algun dia esta realitat puga canviar. Que puguen viure la festa sense limitacions. Que puguen sentir-se part d’allò que durant segles ha format i continuarà formant identitats. Mamen, sempre atenta i respectuosa, sosté este desig amb mi, i ho fa amb una estimació discreta que recorda la mateixa serenor que tenia la meua mare quan jo vaig començar este camí.
A partir d’este origen personal, el meu viatge per la Setmana Santa s’ha anat fent gran. I cada Divendres Sant, quan el poble inicia la pujada al Calvari, sent que forme part d’un relat que va més enllà de mi. La pujada al Calvari és, per a molta gent, el moment més especial de la festa. És una pujada física, però també simbòlica. És el moment en què el poble entra en contacte amb el paisatge més saguntí possible: el Castell, les pedres, les muralles, la història.
El sol encara no ha eixit del tot. La llum és blava, exigua. Les hatxes il·luminen els passos del Natzarè. La gent puja amb una serenitat que no es veu en cap altre moment de l’any. Els motets ressonen entre les pedres i pareix que la muntanya respire amb nosaltres. Els saions colpegen el terra amb les llances, marcant un ritme que ja coneixem, però que mai deixa de resultar-nos emocionant.
Hi ha persones que pugen per promesa. Altres, per fe. Altres simplement perquè saben que este moment els connecta amb alguna cosa profunda. I totes, sense excepció, fan que esta pujada siga un ritual col·lectiu que ens uneix.
Quan arriba la vesprada, Sagunt es transforma completament. La Processó del Sant Soterrar és un dels moments més solemnes i més bells que tenim com a poble. Els passos ixen de la Sang i recorren uns carrers que, encara que els coneixem de memòria, semblen altres. El carrer Major, el Raval, la plaça del Salvador, el Camí Reial... Cada carrer es converteix en un espai sagrat mentre les andes avancen amb ritme lent i constant.
Les Veròniques obrin la processó, i darrere d’elles, un poble sencer. Els passos, carregats per braços que tremolen d’esforç i d’emoció. L’olor de les hatxes, el tambor que marca el ritme profund, el silenci dens que ompli l’aire... És un moment on Sagunt es mira a si mateixa, on recorda qui és.
I, finalment, arriba ella. La Vera Creu.
Quan la Vera Creu ix de la Sang, el poble conté l’alé. El clavari la porta amb esforç sincer, i cada pas pareix un acte d’amor i de memòria. La Creu avança pel carrer Major, i Sagunt s’agenolla al seu pas. És un gest que transcendeix la religió; és un gest d’humanitat, de respecte, de tradició.
Quan la Creu entra a l’ermita i comença el bes, la llum de les hatxes pareix multiplicar-se. És el final d’un camí, però també el principi d’un altre. La Setmana Santa no s’acaba. Es transforma.
El diumenge de Resurrecció és el moment que dona sentit a tot el relat. La Resurrecció no és només un acte litúrgic. És una metàfora de la vida. És la certesa que sempre podem renàixer, que sempre hi ha un demà. Sagunt sap molt bé el que és renàixer. Ho ha fet moltes vegades al llarg de la història.
I per això, quan pense en tot el que he escrit, en tot el que he sentit i en tot el que he viscut, sé que la Setmana Santa Saguntina és el reflex perfecte del nostre poble. Una festa antiga però viva. Una tradició que no és dogma, sinó emoció. Una herència que no és càrrega, sinó abraçada. Una història que no és passat, sinó futur.
I el futur de la nostra festa, de la nostra ciutat i de la nostra identitat passa, necessàriament, per continuar creixent en igualtat, en inclusió, en respecte, en diversitat. Perquè una festa és més gran quan més gent pot formar-ne part.
Sagunt és memòria i és futur. És pedra i és llum. És silenci i és música. És tradició i és transformació. És sentiment.
I esta Setmana Santa és la manera que tenim d’explicar-nos al món.
Puríssima Sang de Jesucrist.
