Quan la negació es converteix en irresponsabilitat ^

Cada 26 de març, el Dia Mundial del Clima ens recorda una realitat que ja no podem esquivar: el planeta està canviant a un ritme accelerat i les conseqüències són cada volta més visibles. La comunitat científica porta dècades aportant dades sòlides i coherents, però encara hi ha sectors polítics, especialment situats en l’extrema dreta, que continuen negant o minimitzant l’evidència. Aquesta actitud no és una simple discrepància d’opinió; és una irresponsabilitat que posa en risc el futur de totes les persones.

La negació climàtica no és fruit de la desinformació, sinó una estratègia calculada. Quan determinats moviments rebutgen el consens científic, sovint ho fan per evitar regulacions que afecten interessos econòmics concrets, per alimentar la polarització o per presentar qualsevol mesura ambiental com una amenaça a la llibertat individual. Convertir la ciència en un camp de batalla ideològic només afebleix la capacitat de la societat per afrontar un repte global.

Mentrestant, els efectes del canvi climàtic ja són una realitat quotidiana. Les onades de calor són més llargues i intenses, la desertificació avança en zones mediterrànies, els fenòmens meteorològics extrems es multipliquen i la pèrdua de biodiversitat accelera la degradació dels ecosistemes. Tot això té un impacte directe en l’agricultura, el turisme, la salut i les infraestructures. Negar-ho no fa que desaparega; només retarda les solucions i agreuja els danys.

En un moment en què la ciència ofereix diagnòstics clars i propostes viables, negar el canvi climàtic és una falta de responsabilitat política i moral. Les institucions i les persones que ocupen càrrecs públics haurien de treballar per protegir el futur col·lectiu, no per alimentar discursos que confonen i desvien l’atenció del que realment importa.

El Dia Mundial del Clima és una crida a defensar el coneixement, a exigir polítiques valentes i a combatre la desinformació amb pedagogia i rigor. També és una invitació a imaginar un futur sostenible que no deixe ningú enrere. El clima no entén d’ideologies ni de fronteres; el que sí que entén són les conseqüències de les nostres decisions.

llegir més

Si Aitana haguera nascut home, i ara també Mireia ^

Si Aitana haguera nascut home. Si Mireia haguera nascut home. Potser este text no existiria, perquè moltes de les preguntes que em faig no pesarien tant. Però estem en 2026 i tinc dues filles que estimen el seu poble, les seues tradicions i la Setmana Santa Saguntina, i que, malgrat això, no poden ser confrares de la Puríssima Sang per una norma que les exclou pel fet de no ser homes. Esta exclusió continua vigent hui, amb uns estatuts hereus de segles on l’accés queda formulat per a “varons”, i no per a persones batejades sense distinció de sexe, un detall que sintetitza un problema de fons que Sagunt arrossega des de fa generacions.

Quan Aitana va nàixer ja em preguntava què passaria si algun dia volguera formar part de la confraria. Aquell debat no era tan llunyà, no era fa una dècada, sinó quasi una dècada, quan es reforçaren exigències com la del baptisme per a ingressar, i jo mateix em feia la pregunta incòmoda: què faria si tinguera un altre infant i fóra xic. Amb Mireia, esta pregunta ha tornat amb més força, perquè ara són dues persones que estimen la festa però que no la poden viure des de dins com jo la vaig viure. Mentre imaginar un bateig, una medalla al coll i l’alegria de la primera vesta hauria sigut natural si hagueren nascut homes, la realitat és una altra, més dura per a qui mira des de la vorera.

Si hagueren nascut homes, haurien rebut la medalla de confrare amb pocs mesos, haurien eixit de ben menudes a la processó de les Vestes, haurien fet amistats dins de la confraria i haurien crescut amb paraules d’herència: algun dia portareu la Soletat, algun dia carregareu el pes d’una tradició que es transmet d’espatla en espatla i de cor en cor. Jo els hauria contat el mateix que em contaven a mi, el respecte a l’Ermita, el silenci dens abans de l’eixida dels passos, la tremolor del primer colp de plegador, la mirada elevada quan la Vera Creu travessa la porta menuda i la ciutat conté l’alé.

Però Aitana és dona. Mireia és dona. En 2026 això encara determina què poden fer dins de la Setmana Santa i què no. Podran asseure’s davant del forn del Canari, arreplegar caramels, alçar-se al pas del Sepulcre, donar una moneda al plegador, besar la Vera Creu i eixir de l’Ermita amb el so de tambors i plegadors ressonant a dins. Però, en eixir, tornaran a ser espectadores, no confrares de ple dret. Esta és la realitat que moltes famílies viuen a Sagunt, on els dimarts sants dels últims anys s’han convertit en jornades de protesta serena per reclamar una Setmana Santa inclusiva, amb lloc per a tota la comunitat cristiana.

Al poble, la conversa s’ha fet gran. Quantes vegades s’ha explicat que només caldria canviar una paraula per canviar-ho tot, substituir “varón” per “persona” perquè la confraria admeta la meitat de la seua gent sense més obstacles. No es tracta de dinamitar la festa, sinó d’estimar-la prou com per fer-la justa i de totes les persones. Això expliquen veus que, des de fa anys, demanen una reforma estatutària bàsica i de sentit comú.

El debat ja no és només moral; també s’ha obert pas en l’esfera pública. Hi ha hagut advertiments que la discriminació per raó de sexe pot afectar el reconeixement de la Setmana Santa com a Festa d’Interés Turístic Nacional, un senyal que l’assumpte ha desbordat els límits de l’Ermita i ha entrat en l’àmbit de les responsabilitats civils i culturals d’una celebració que és patrimoni de totes les persones que la fan possible.

També hi ha hagut moments decisius que han marcat un abans i un després. En 2022, una assemblea va tornar a tancar la porta al canvi de “varons” per “persones batejades”, malgrat anys de debat i l’existència de marcs eclesials i jurídics que conviden a la no-discriminació. Aquella negativa va ser un colp per a molta gent que esperava el pas endavant. 

En 2025, l’argument s’ha enfortit amb la lectura jurídica i la consciència que la desigualtat, a més d’injusta, esdevé incompatible amb els principis vigents quan nega drets per motius de sexe, tal com han defensat veus cofrades en l’espai públic. No es tracta d’imposar res de fora cap a dins, sinó de reconéixer que la mateixa tradició cristiana ha sabut sempre revisar-se quan calia per a servir millor l’Evangeli. 

Enguany, la història pot tornar a moure’s. La Junta General extraordinària ha convocat una nova votació per al 22 de març. És una oportunitat per a mirar als ulls de la realitat i per a reconciliar la fidelitat a la festa amb la fidelitat a les persones que la sostenen. És una cita que interpel·la les consciències i que pot convertir la ferida de tantes famílies en una porta oberta.

Enmig d’este camí, a casa tornen les preguntes. Què els diré si Aitana o Mireia em tornen a preguntar per què elles no poden ser confrares com ho vaig ser jo. Les lleis i les normes són importants, però elles entenen sobretot el llenguatge de la justícia i del respecte. I no hi ha resposta que no faça mal quan la veritat és que sí que voldries dir-los que endavant, que és també la seua festa, que la vesta, el cinturó i la medalla no entenen de sexe, sinó d’una pertinença que es viu i es comparteix.

Per a mi, la fe no és una excusa per a la desigualtat, sinó tot el contrari. Quan llegisc que Déu va crear la humanitat a imatge seua, home i dona, sent que la identitat cristiana comença en la igualtat radical de dignitat. “I va crear Déu l’ésser humà a la seua imatge; a imatge de Déu el va crear; home i dona els va crear” (Gènesi 1:27). Quan mire l’Evangeli i escolte “estimaràs el proïsme com a tu mateixa persona”, entenc que estimar la tradició és, precisament, posar-la al servei de totes les persones que la formen, sense exclusions que ferisquen. “Estimaràs el Senyor, el teu Déu… i el teu proïsme com a tu mateixa persona” (Mateu 22:37-39). I quan llegisc que “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona, perquè totes i tots sou u en Crist Jesús”, entenc que la comunitat cristiana s’afirma com a cos on cap desigualtat essencial pot alçar murs en nom de Déu (Gàlates 3:28).

He estimat la Festa, estime la Festa, tal com és perquè és com l’he viscuda des de menut. He aprés a respectar els seus silencis, la solemnitat de l’Ermita, el tremolor del pas quan ix, el fil que unix generacions. Però també he aprés que estimar és, a vegades, saber canviar perquè allò que estimes no deixe ningú fora. No hi ha tradició que sobrevisca si no és capaç d’incloure. No hi ha ciutat que cresca si no és capaç d’abraçar.

Si, arriba el moment de votar, la meua posició serà clara. No sols per Aitana i per Mireia, sinó per totes les persones que han mantingut viva la Setmana Santa des de la vorera, des de la discreció, des de la fe senzilla. Espere que el 22 de març siga recordat com el dia en què Sagunt va decidir que la Festa és de tota la gent, que la vesta no entén de gènere, que la medalla no exclou, que la Vera Creu es porta millor quan totes les mans poden, finalment, posar-se a sota. I espere que, molt prompte, ningú haja d’escriure un text com este per a justificar el que és tan obvi com evangèlic: que en l’amor no cap cap distinció.

llegir més

Poesia: la força de la paraula i la llum de Roser Furió ^

Cada 21 de març el món s’atura un moment per recordar que la poesia continua sent un refugi, una eina i una manera d’entendre els altres. Enguany, el Dia Internacional de la Poesia s’ha plantejat com un festival repartit per tot el territori, amb activitats des del 15 fins al 25 de març en diverses localitats. Este nou format busca reforçar l’arrelament cultural, la participació i la diversitat de formes d’expressió, tot posant l’atenció en figures com Blai Bonet, Clementina Arderiu i Joan Alcover, i també en temes tan humans com l’amor, la mort o l’espiritualitat.

Enmig d’esta celebració, és un bon moment per mirar cap a casa i reconéixer les veus pròximes que mantenen viva l’essència poètica del nostre país. Una d’eixes veus és la de Roser Furió, poetessa de Canet d’en Berenguer, que representa de manera clara eixa manera íntima i compromesa d’entendre la poesia.

Roser Furió va nàixer a Canet d’en Berenguer l’any 1953. Va estudiar al Port de Sagunt i va treballar a l’Escola d’Investigació Operativa. Amb els anys, però, ha sigut la paraula poètica i l’activisme cultural el que l’ha definida. Ha participat en recitals arreu dels Països Catalans i ha col·laborat en iniciatives com el Voluntariat pel Valencià, aportant treballs relacionats amb cançons i dites populars. La seua veu està profundament arrelada a la memòria col·lectiva i a la cultura del seu poble, i això es nota en cada poema que escriu. 

El seu llibre més conegut és “Ulls de nit”, premiat amb el Xavier Casp l’any 2016. Es tracta d’un poemari que convida a caminar a poc a poc per les zones més fosques i més íntimes de l’ànima. Les vigílies, els dubtes i la força interior apareixen al llarg de tot el llibre, que es converteix en un paisatge emocional on la fragilitat conviu amb la resistència. És la seua primera obra editada, però no per això una obra menor: al contrari, és una porta oberta al seu univers poètic. 

A més del treball personal, Furió ha participat en projectes col·lectius com POETES&CIA o iniciatives educatives que busquen acostar la poesia al món escolar. La seua implicació constant fa que siga una figura important en l’activitat cultural del Camp de Morvedre. No és sols una poetessa: és una dinamitzadora que ha sabut unir art, llengua i comunitat. 

Precisament per això, en un Dia Internacional de la Poesia que enguany aposta per la diversitat, la participació i la connexió amb el territori, la figura de Roser Furió encaixa perfectament amb l’esperit de la celebració. La seua obra i la seua activitat cultural recorden que la poesia no viu només als grans escenaris, sinó també dins de les cases, als carrers dels pobles i en aquells recitals senzills que deixen petjada. 

La poesia és, al cap i a la fi, una manera de mirar el món. I la mirada de Roser Furió ens convida a descobrir que la bellesa continua amagada en els gestos més humils, en les paraules dites sense pressa i en els silencis que també parlen. En este Dia Internacional de la Poesia, val la pena celebrar els grans noms que la història literària ha consagrat, però també aquelles veus que, com la de Roser Furió, mantenen viva la flama poètica des de la proximitat i la sinceritat.

llegir més

20 de març: el dia que ho celebra tot ^

Hi ha dates que passen sense pena ni glòria i n’hi ha d’altres que semblen voler concentrar totes les causes possibles. El 20 de març és una d’aquestes jornades que, quan et poses a revisar què s’hi commemora, fa la sensació que el calendari mundial ha perdut un poc el nord. Aquest dia es celebra la felicitat, l’arribada de la primavera o de la tardor segons el costat del planeta on vius, la importància del gorrió i de la granota en l’ecosistema, la salut bucodental, la llengua francesa i la comunitat francòfona, la necessitat de reduir el consum de carn, la presència imprescindible de la farina en la història humana i, en alguns anys, fins i tot el final del Ramadà amb l’Eid al-Fitr. Tot plegat en vint-i-quatre hores.

Només la llista ja provoca un somriure d’incredulitat. Però el que realment val la pena és reflexionar sobre què diu de nosaltres aquesta acumulació de celebracions. Perquè potser el 20 de març no és oficialment el dia amb més commemoracions, però és, sens dubte, un dels que millor resumeixen la nostra necessitat de donar sentit a les coses.

La felicitat, per exemple, té la seua jornada internacional associada a aquesta data. Una idea bonica: un dia per recordar que el benestar col·lectiu hauria de ser un objectiu global. Però alhora és legítim preguntar-se si programar la felicitat en l’agenda no acaba convertint-la en un producte més. En un món accelerat, potser necessitem un avís perquè no se’ns oblide buscar l’equilibri.

I, parlant d’equilibri, l’equinocci és, probablement, la celebració menys sorollosa i la més universal. No necessita cap organització internacional que li pose nom ni campanyes de sensibilització. Senzillament passa, amb una precisió astronòmica que connecta totes les cultures i totes les generacions. I, tanmateix, sovint queda tapat per la proliferació de dies mundials inventats.

Després hi ha les commemoracions dedicades a animals modestos com el gorrió o la granota. Són criatures que no ocupen portades ni desperten passions, però tenen un paper essencial en la biodiversitat i en els ecosistemes. Que necessiten d’un dia específic potser diu més de l’estat del planeta que de les pròpies espècies.

En el terreny alimentari, el 20 de març acull dues causes totalment oposades però igualment interessants: el Dia Mundial Sense Carn i el Dia Mundial de la Farina. L’un mira cap a la sostenibilitat i l’impacte ambiental del consum de carn; l’altre celebra un ingredient present en civilitzacions de tot el món des de fa mil·lennis. És una convivència curiosa, quasi simbòlica de les discussions alimentàries actuals, on tradició, ecologia i salut es barregen en un mateix debat.

A més, hi trobem encara dues celebracions culturals importants: el Dia de la Llengua Francesa i el Dia de la Francofonia. No són simples homenatges lingüístics, sinó una reivindicació del pes cultural, diplomàtic i històric d’un espai que va molt més enllà d’Europa. Enmig de tantes causes, el francès es fa notar amb força, fidel al seu estil.

I, en alguns anys, el calendari lunar fa coincidir aquesta data amb l’Eid al-Fitr, una de les festes més significatives del món musulmà. Una jornada de comunitat, d’agraïment i d’un simbolisme profund que s’afegeix a la resta com si el 20 de març fóra un contenidor sense límits.

Tot plegat porta a la pregunta inevitable: és massa? La saturació de commemoracions pot provocar que allò que volia ser visible acabe perdent força. Quan tot és important, res no ho és del tot. I, no obstant això, hi ha un encant especial en aquesta mena de caos ordenat. El 20 de març acaba convertint-se en un mirall de la diversitat del món, un reflex de les múltiples capes que formen la nostra vida: la natura, la cultura, la llengua, la ciència, la salut, la sostenibilitat, la religió i fins i tot el simple desig de ser feliços.

Potser, al final, aquesta és la millor manera d’entendre el 20 de març: un dia que no destaca per una causa concreta, sinó que celebra el fet, ben humà, que el món és complex, ric i a vegades una mica contradictori. I que malgrat tot, o precisament per això, val la pena mirar-lo amb curiositat.

llegir més

Ser pare és assumir, educar i transformar ^

Hi ha una frase que he sentit massa vegades i que, amb el temps, s’ha convertit en un mirall incòmode: “Eres un bon pare”. Ho he sentit quan pentine les meues filles, quan les porte al col·le, quan participe en el grup de WhatsApp de la classe o quan faig qualsevol tasca domèstica o de criança que, en realitat, forma part de la meua responsabilitat quotidiana. Sempre m’ho diuen amb bona intenció, com si estigueren reconeixent un mèrit extraordinari. Però cada vegada que ho escolte, em pregunte per què allò que faig es considera excepcional. Per què allò que és normal en mi es veu com un esforç admirable en lloc d’una part natural del meu paper com a pare.

Amb el temps he entés que aquesta admiració no parla de mi, sinó de la societat que encara arrossega una mirada desigual sobre la criança. Quan un home fa tasques de cura, se’l felicita. Quan una dona les fa, se li pressuposen. Quan un pare apareix, se’l celebra. Quan una mare sosté el dia a dia, se li exigeix. I és precisament aquesta desigualtat la que vull qüestionar, perquè no vull que la meua implicació siga vista com un regal, sinó com allò que és: responsabilitat, compromís i coherència.

Però també he de reconéixer una cosa que sovint no es diu: a mi no m’educaren amb el model típic de la meua generació. El meu pare treballava molt, com tants altres homes de la seua època, però a casa hi havia una corresponsabilitat real. Ell participava en la criança, en les decisions, en la vida quotidiana. No era un convidat ni un ajudant, era part de l’engranatge familiar. A casa érem així, i crec que per això jo també sóc així. No vaig créixer veient la cura com una tasca femenina, sinó com una responsabilitat compartida. No vaig créixer pensant que la criança era un territori alié als homes, sinó un espai on tots teníem un paper. I això, sense dubte, ha marcat la meua manera d’entendre la paternitat.

Per això, quan em diuen que sóc bon pare per fer coses que considere normals, no puc evitar pensar que el problema no és el que jo faig, sinó el que encara s’espera dels homes en general. Ser pare no és ajudar ningú: és responsabilitzar-me. És estar present, assumir la càrrega mental i emocional, prendre decisions i cuidar cada dia, no només quan toca fer la foto. Ser pare és revisar-me, qüestionar el que vaig aprendre i, alhora, reconéixer allò que sí que vaig rebre i que vull mantindre: la idea que la família és un projecte compartit.

No vull que em feliciten per fer el que s’espera d’una mare. No vull medalles per complir amb el meu paper. Vull que entenguem que la criança és cosa de dos, que la corresponsabilitat no és un extra i que la coeducació no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I vull que les meues filles cresquen veient-ho amb naturalitat, no com una excepció.

Aportar els meus valors a les meues filles és una de les responsabilitats més grans que tinc. I quan parle de valors, no parle només de paraules, sinó d’exemples. Vull que cresquen veient un home que cuida sense vergonya, que escolta sense por, que es fa càrrec sense esperar reconeixement. Vull que entenguen que la cura és una forma de força, no de feblesa. Que la tendresa no és patrimoni de ningú. Que la responsabilitat compartida és la base d’una família sana. Que la igualtat es construeix cada dia, amb gestos petits i decisions constants.

També vull que entenguen que ser pare no és ser perfecte. És equivocar-se, rectificar, aprendre, demanar perdó quan cal. És mostrar vulnerabilitat, perquè només així elles aprendran que no cal ser infal·lible per ser digne. És mostrar coherència, perquè només així elles aprendran que els valors no es proclamen, es practiquen. És mostrar respecte, perquè només així elles aprendran a respectar-se i a respectar els altres.

Quan pense en el futur, imagine les meues filles parlant de mi no com d’un pare que ajudava, sinó com d’un pare que estava. Que assumia. Que educava. Que estimava amb coherència. Que era present en tots els sentits. Que els va transmetre valors no només amb discursos, sinó amb la manera de viure. Que els va mostrar que la igualtat és possible i que comença a casa.

Ser bon pare és molt més que ajudar. És ser-hi de veritat. És assumir la responsabilitat sense excuses. És educar amb consciència. És estimar amb coherència. És transformar, des de dins, un model que ja no ens serveix. I és, sobretot, aportar als fills i filles un exemple que els ajude a construir un món més just, més igualitari i més humà.

llegir més