Ungles pintades al futbol ^

El futbol, diu la literatura romàntica de les graderies, és un llenguatge universal. Però quin llenguatge és aquest si, quan un jugador es pinta les ungles o decideix vestir-se com li rota, l’estadi es transforma en una trinxera on encara es premien els insults i la deshumanització? El que passa als camps espanyols no és una anècdota folklòrica ni un residu d’humor caspós: és violència. I la violència, quan es tolera, educa. Educa a l’odi, educa a la por, educa a l’armari. Hui, en el Dia contra l’Homofòbia en el Futbol, toca mirar-nos a l’espill, assenyalar les complicitats i exigir responsabilitats sense matisos.

Quan Nacho Ruiz, jugador de la Unión Balompédica Conquense, va alçar la veu després d’un derbi a Quintanar del Rey, no buscava protagonisme; buscava dignitat. Va relatar insults com “maricona”, “niñata” o “hija de puta”, i el partit es va arribar a detindre per megafonia activant el protocol, encara que l’acta arbitral no recollira l’audició directa dels insults per part de l’equip arbitral. El missatge de fons era encara més contundent: no podem normalitzar que un estadi sencer es crega legitimat per degradar-te per la teua expressió de gènere o per la teua manera de vestir, i que això siga part del paisatge esportiu. És el manual de com convertir l’esport en una màquina de vergonya. El club rival va anunciar investigacions internes i possibles vetos d’accés. Benvingut siga, però tard i massa sovint només quan esclata el soroll mediàtic. Caldria que no arribàrem fins ací, perquè l’educació a la graderia i la tolerància zero són una obligació, no un caprici.

També Borja Iglesias, el davanter del Celta, coneix la rutina d’aquest menyspreu. L’hem vist suportar crits homòfobs a camps rivals, i convertir-se en diana a les xarxes per una cosa tan elemental com pintar-se les ungles o defensar una masculinitat que no s’agenolla davant l’statu quo. Quan després d’un hat-trick va decidir visibilitzar el degoteig d’insults que rep “tots els dies”, no estava fent-se la víctima; estava obrint una porta perquè molta gent que no porta botes de claus, però sí el mateix pes al pit, entenguera que no està sola. La resposta de part de l’afició celtista, organitzant-se per pintar-se les ungles a Balaídos, va ser molt més que un gest estètic: va ser pedagogia col·lectiva. I quan la Lliga emet missatges públics contra l’odi, això ha d’anar acompanyat d’inspeccions, sancions i seguiment perquè la paraula no es quede buida. Els estadis no són zones franques de drets. 

Si la violència verbal és habitual és perquè existeix un ecosistema que la tolera, quan no la justifica. Els cànons masculins del futbol continuen essent guardians d’unes fronteres estretes, i molts actors del sistema prefereixen relativitzar-ho amb el “forma part del joc”. Però el joc és joc fins que fa mal. I fa mal. Fa mal a un jugador que ha de pensar si val la pena ser ell mateix perquè sap que rebrà. Fa mal al xiquet o a la xiqueta a qui la família porta al camp i que aprèn que un insult homòfob és una forma legítima d’animar. Fa mal a l’entrenador de base que es veu entre la necessitat de guanyar i el deure de formar persones. Fa mal a l’àrbitra o l’àrbitre que ha de decidir si para un partit entre xiulits i amenaces. Fa mal a les mares i pares que s’empassen la ràbia per no convertir la grada en un enfrontament o per por a l’assetjament. En cada “maricón” corejat per un grup, hi ha desenes de silencis còmplices que el fan possible.

És veritat que la cadena de responsabilitats és llarga. Les lligues i les federacions tenen normes i protocols, però no n’hi ha prou amb activar un avís per megafonia. Cal una traçabilitat pública de cada incident, identificació de responsables, sancions exemplaritzants que vagen des de multes i pèrdua de punts fins a tancaments parcials o totals de graderia quan calga. I cal acompanyar-ho de programes educatius obligatoris per a clubs, penyes i escoles de futbol. Sense educació, la sanció sola és un esparadrap sobre una ferida que supura; sense sanció, l’educació és un fullet inútil al fons d’un calaix. Quan un club anuncia que investigarà i vetarà l’entrada als instigadors d’odi, com va passar arran del cas de Ruiz, caldria que sabérem després qui, com i quan. Transparència o postureig, no hi ha terme mitjà. 

L’esport professional viu també de la seua imatge. Les marques que patrocinen equips i competicions tenen un poder que a voltes subestimem. Si un estadi es convertix en altaveu d’odi i això queda impune, les marques haurien d’exigir comptes o replantejar la seua presència. No és una qüestió de “correcció política”, és coherència amb els codis ètics i amb els discursos corporatius que omplin els anuncis. De la mateixa manera que s’ha avançat en el racisme a cop d’escrutini i sanció, la homofòbia i la LGTBIfòbia demanen el mateix rigor i la mateixa constància. El precedent hi és: quan hi ha voluntat i persistència, el que abans semblava tolerable es convertix en impensable. El futbol ha demostrat que pot ser motor d’inclusió; ara ha de demostrar que pot ser també un entorn segur per a totes les identitats.

No caiguem tampoc en el parany de medicalitzar el coratge. Quan un futbolista hetero i aliat s’exposa, com fa Borja Iglesias, no és un capritx estètic ni una estratègia de màrqueting. És una aposta política en el millor sentit del terme: el de la convivència. Quan un futbolista de categories inferiors, com Nacho Ruiz, denuncia l’odi que rep per trencar expectatives de gènere, no és un cas aïllat sinó la punta d’un iceberg que arriba a les escoles esportives, als vestidors i als patis dels instituts. La normalitat que hem de perseguir és exactament la contrària: que ningú no haja d’explicar-se per ser com és, i que siga l’insult qui quede fora de lloc.

El que passa als estadis no es queda als estadis. Les xarxes multipliquen el que s’assaona a la graderia, i el que es diu darrere d’un perfil anònim torna després al camp en forma de càntic, de pancarta o de mirada. Quan un jugador publica captures dels missatges homòfobs que rep, està posant cara a una multitud sense rostre que necessita sentir-se impune per existir. Per això és tan important acompanyar la denúncia amb una comunitat que faça soroll en la direcció contrària, com va ocórrer a Vigo amb la mani-panda simbòlica, i amb institucions que no es queden en el tuit de condemna. La condemna és el primer pas; el segon és canviar conductes. El tercer, consolidar-les. 

Com a persones que estimem l’esport, tenim deures molt concrets. El primer, no riure les gràcies ni mirar a una altra banda. El segon, interpel·lar amistats i penyes quan se sobrepassa la línia. El tercer, exigir als nostres clubs que es posicionen amb programes clars: formació, protocols visibles a l’estadi, punts d’atenció a víctimes, canals de denúncia anònima, campanyes sostingudes i no només fotos de calendaris. El quart, donar suport als qui s’exposen i paguen el preu de ser referents. I el cinqué, portar esta conversa a casa, a l’escola, al treball, al bar i a les xarxes. La cultura canvia quan canvia la conversa quotidiana, i en això tots som titulars.

No oblidem que cada victòria contra l’odi té un efecte multiplicador. Quan la graderia celebra la diversitat en comptes d’apedregar-la, els xiquets i les xiquetes aprenen que el valor no és cridar més fort sinó respectar millor. Quan un jugador veu que el seu club, la seua afició i la seua lliga actuen de veritat, el missatge que rep no és “aguanta, que va amb la feina”, sinó “estem amb tu perquè és la nostra feina”. Quan un estadi decideix que és casa i no trinxera, el futbol recupera la seua promesa original: ser un lloc on conviure, no un lloc on alguns hagen de sobreviure.

Hui, per tant, no és un dia d’autoestima institucional ni de fotografies amb pancartes. És un dia d’“o fem alguna cosa, o serem part del problema”. Demanem als clubs plans concrets i públics, a les lligues inspeccions i sancions amb nom i cognoms, als col·legis d’àrbitres valentia i criteri, a les penyes lideratge pedagògic, als mitjans rigor i constància, a les marques coherència. Demanem també als qui pateixen que no es queden sols, i als qui miren que deixen de ser espectadors. I si hui entres a un estadi, fes-te una pregunta incòmoda: què estàs disposat a fer quan el primer crit homòfob alce el vol? Que la resposta no siga el silenci. El futbol és massa gran per a reduir-lo a una gàbia de tòpics. El futbol és nostre, i nostre ha de ser també el compromís d’expulsar l’odi del joc per sempre. I no demà; ara mateix. Perquè sense respecte no hi ha partit, i sense valentia no hi ha canvi. Que aquest Dia contra l’Homofòbia en el Futbol no siga únicament una data al calendari, sinó el punt d’inflexió on decidim que cap Nacho, cap Borja i cap persona LGTBI torne a escoltar que l’estadi no és lloc per a ella. Ho és, i ho ha de ser, amb totes les lletres i tots els colors. I estem a temps d’aconseguir-ho si, a partir d’ara, juguem tots a la mateixa banda.

llegir més

Coincidència ^

Quan el calendari fa coincidir dues tradicions religioses d’origen i significat tan diferents com l’inici del Ramadà i el Dimecres de Cendra, es crea una ocasió única per mirar-nos com a societat i preguntar-nos fins a quin punt estem disposats a viure la diversitat més enllà de paraules buides. L’any 2026, musulmans i cristians iniciaran un temps de recolliment el mateix dia, el 18 de febrer, en un gest que cap poder humà ha planejat però que diu molt més de nosaltres del que pensem. La coincidència és casual, però la resposta que li donem no ho és.

El Ramadà marca per a les persones musulmanes l’inici d’un mes de dejuni, espiritualitat i comunitat. És un temps d’autodisciplina i d’empatia cap a qui menys té, un exercici de consciència col·lectiva que sovint tendim a simplificar reduint-lo al simple fet de no menjar durant les hores de llum. D’altra banda, el Dimecres de Cendra obri per als cristians el període de la Quaresma, quaranta dies de preparació espiritual basats en la reflexió, el penediment i la sobrietat. Ambdues tradicions comparteixen un fil roig: recordar que no som el centre del món, que la vida demana humilitat i cura mútua.

La coincidència de 2026 és quasi simbòlica, com si el calendari ens posés un espill davant perquè observem la nostra convivència amb sinceritat. A les nostres ciutats, i especialment en un territori com el valencià, on conviuen llargs segles de mestissatge cultural i religiós, fa temps que parlem de tolerància. Però la tolerància ja no és suficient. És massa còmoda, massa tèbia. Deixa el prejudici intacte mentre simplement conté el conflicte. El que necessitem és respecte real, actiu, capaç de defensar la dignitat d’un altre encara que no compartim la seua fe.

Quan dues comunitats religioses viuen un moment tan significatiu el mateix dia, emergeixen tant les llums com les ombres. Hi ha qui ho llegirà com una oportunitat per reforçar ponts, i hi ha qui, lamentablement, ho aprofitarà per enaltir diferències. El repte és no caure en la temptació de la confrontació simbòlica, eixa que transforma les identitats espirituals en armes. Davant de qualsevol celebració religiosa aliena, sempre apareixen veus que demanen discreció, que recomanen no “visibilitzar” massa allò que no entenen. Però la convivència no pot consistir a disfressar-nos de societat plural mentre exigim a la pluralitat que passe desapercebuda.

La realitat és que la diversitat religiosa forma part de nosaltres, ens agrade o no. Quan un barri s’ompli de famílies que, en arribar la nit, es reuneixen per a l’iftar, això no amenaça ningú. Quan una església reparteix cendra per recordar la fragilitat humana, tampoc no està imposant res. Allò que realment genera tensió no és la tradició en si, sinó la incapacitat d’alguns de conviure amb la diferència. És el discurs que associa allò desconegut a allò perillós. És la mirada que, en lloc de preguntar, jutja. En definitiva, és la por utilitzada políticament com a eina de divisió.

Durant massa temps, s’ha permés que la convivència siga un concepte buit, reduït a un eslògan institucional per quedar bé. Però la convivència de veritat és exigent. Demana posar-se en la pell de l’altre, renunciar a la idea que les nostres tradicions són les úniques legítimes i aprendre que compartir l’espai públic implica escoltar i entendre. Quan un musulmà es desperta abans de l’alba per iniciar el dejuni o quan un cristià comença la Quaresma amb el símbol de la cendra, tots dos estan expressant una mateix realitat humana: la necessitat de buscar sentit, de reconciliar-se amb un mateix i amb els altres, de recordar que la vida és més que la immediatesa i la possessió.

La coincidència del Ramadà i el Dimecres de Cendra també ens obliga a repensar les estructures socials que encara discriminen. Parlem sovint d’igualtat, però quan una persona musulmana precisa ajustar horaris o explicar la seua pràctica religiosa, les mirades sospitoses continuen apareixent. I quan un cristià viu públicament la seua espiritualitat, no falten tampoc les burles o el menyspreu. Hem arribat a un punt en què la llibertat religiosa és reconeguda legalment, però continua sent qüestionada socialment.

El respecte no és només no atacar, sinó crear condicions perquè totes les creences puguen ser viscudes sense por. El respecte s’expressa en decisions tan concretes com no ridiculitzar un dejuni, no criminalitzar una vestimenta, no ignorar el significat profund d’un ritual. I s’expressa també en la capacitat d’obrir converses que vagen més enllà del tòpic, preguntant-se què podem aprendre d’aquells que veuen el món de manera diferent.

Aquest 18 de febrer de 2026 podria ser recordat com el dia en què dos camins espirituals prengueren forma simultàniament, però també com el dia en què la societat valenciana demostrà de què està feta. Som hereus d’una terra que ha conegut conflictes i convivències, expulsions i diàlegs, imposicions i trobades. El nostre passat és complex, però precisament per això tenim l’oportunitat d’escriure un futur més digne. Un futur on la diferència no siga una amenaça, sinó un patrimoni col·lectiu.

No es tracta d’exigir a ningú que celebre allò que no li pertany. Es tracta de reconéixer que la ciutat, el poble i el carrer són espais compartits. I que quan una comunitat viu un moment sagrat, tota la societat està interpel·lada, perquè qualsevol acte espiritual sempre té una dimensió humana que ens afecta a tots.

La coincidència del Ramadà i el Dimecres de Cendra és un recordatori que la humanitat no està dividida en compartiments estancs. Que les línies que dibuixen les identitats religioses són secundàries davant la necessitat universal de buscar pau, sentit, reconciliació. És també una invitació a abandonar definitivament l’excusa de la ignorància i assumir que la convivència real només és possible quan cada persona tinga el seu lloc reconegut i respectat.

Si el calendari ens regala aquesta coincidència, aprofitem-la per fer el que de veritat pertoca: mirar-nos de front, identificar els prejudicis que encara sostenim, qüestionar els discursos que busquen dividir-nos i reivindicar una societat que entenga la diversitat com a força i no com a amenaça. En un món que alimenta massa sovint el conflicte, la coincidència entre el començament del Ramadà i el Dimecres de Cendra és una oportunitat, no per celebrar res conjuntament, sinó per reafirmar que podem conviure amb profund respecte sense deixar de ser qui som.

Perquè en el fons, tant si es comença un dejuni com si es rep la cendra, allò que es posa en joc és la mateixa pregunta essencial: quin lloc volem ocupar en el món i com podem viure de manera més justa amb els altres. I eixa pregunta, que travessa creences, èpoques i calendaris, mereix una resposta col·lectiva a l’altura del moment.

llegir més

Any Nou Xinés ^

L’Any Nou Xinés que el calendari lunisolar situa el 17 de febrer de 2026 inaugura el cicle del Cavall de Foc, un símbol que evoca moviment, intensitat i un cert impuls vital que sembla demanar-nos, col·lectivament, revisar com ens relacionem amb el pas del temps i amb les forces que organitzen la vida quotidiana. Les fonts coincideixen a assenyalar que aquest any combina l’animal amb l’element que li pertoca en el seu recorregut de seixanta anys, i que el foc, vinculat a la llum i a la transformació, amplifica l’energia que tradicionalment s’associa al cavall, una criatura percebuda com capaç d’obrir camins i traspassar fronteres simbòliques i materials.

Aquest inici de cicle, arrelat en un calendari que segueix la lluna nova i que dilata la celebració durant quinze o setze dies, fins al Festival dels Fanalets del 3 de març de 2026, ens recorda que hi ha maneres d’habitar l’any que s’escapen del ritme uniforme. El calendari xinés no sols marca dates, sinó que estructura una sensibilitat sobre el renaixement i el pas de les estacions. És una forma de narrar el temps que distingeix entre moments de contenció, moments de ruptura i moments de reunió. En aquest sentit, la tradició de la llum final dels fanalets, que tanca el període festiu, pot ser llegida com la imatge d’un col·lectiu que torna a encendre’s després del fred i que convida totes les persones a retrobar-se en una llum compartida.

La figura del Cavall de Foc ofereix un mirall metafòric per a reflexionar sobre els moviments socials, les energies comunitàries i les tensions entre estabilitat i canvi. En moltes interpretacions culturals, el cavall representa la necessitat de traslladar-se, de migrar, de reinventar-se. Quan aquest símbol s’expressa dins d’una societat globalitzada, multicultural i en transformació constant, és fàcil llegir-hi el reflex de comunitats que, com la xinesa al País Valencià, han establit arrels en diversos barris i municipis. Es tracta d’una presència que creix al llarg de tres onades migratòries des de la segona meitat del segle XX i que configura un paisatge social on conviuen persones que porten memòries, llengües i ritmes de vida diversos. Les xifres parlen d’unes vint mil persones d’origen xinés establertes al territori valencià el 2019, aproximadament la meitat concentrada en l’àrea metropolitana de València. 

Aquestes dades no expliquen per si soles el significat de la festa, però sí que ajuden a entendre com s’insereix en el teixit valencià. El País Valencià, amb un percentatge de població estrangera que, el 2024, se situava al voltant del divuit per cent, és un territori on la convivència ha esdevingut un element estructural. Aquesta diversitat fa possible que celebracions com l’Any Nou Xinés arrelen en espais públics, places i carrers. L’espai urbà, quan acull aquests rituals, es converteix en una plataforma on la ciutadania pot observar i compartir altres maneres de simbolitzar l’inici de l’any i altres formes de relació amb el món. 

La festivitat manté el record del mite de Nian, aquell ésser que, segons la tradició, emergia per espantar pobles i que només podia ser allunyat amb sorolls i colors vius. Aquesta narració, que atrau la imaginació col·lectiva, parla també de com les societats afronten les pors i els desconeguts: amb comunitat, llum i soroll compartit. És un relat que, d’alguna manera, reflexiona sobre com els grups humans aprenen a domesticar allò que els espanta, convertint-ho en símbol i festa. 

Quan els carrers valencians s’omplin de formes relacionades amb aquesta tradició, hi haurà la possibilitat de percebre un diàleg entre la cultura d’origen i la cultura d’acollida. El recorregut habitual que sol unir l’Estació del Nord amb la plaça de l’Ajuntament, quan la meteorologia ho permet, dibuixa una mena de trajecte simbòlic entre un espai que històricament connecta viatges i arribades i l’àgora urbana que concentra la vida municipal. Aquest traçat revela una manera d’inserir la celebració en el cor de la ciutat, fent que totes les persones que hi passen —vinguen d’on vinguen— troben un lloc on mirar, escoltar i participar. La cancel·lació ocasional d’aquestes activitats per fenòmens meteorològics adversos, com els vents forts que van impedir alguns actes previstos el 2026, també ens recorda la fragilitat del temps festiu i la necessitat d’adaptar-se, tal com fan les pròpies comunitats que han après a moure’s entre geografies i ritmes vitals.

La festa no és sols una successió de gestos rituals; és també un espai antropològic que permet observar com les persones entenen la família, l’abundància i el bon auguri. Els àpats compartits, la importància simbòlica dels aliments i l’intercanvi de desitjos posen en escena la idea que la prosperitat no és només material, sinó relacional. El que es comparteix no és únicament menjar: es comparteix un lloc en el món. Els dumplings que evoquen riquesa, els plats de peix que representen plenitud i els fideus llargs que narren la durada de la vida són maneres d’explicar el futur que es desitja col·lectivament. 

El País Valencià, amb la seua pròpia tradició festiva marcada per cicles de llum i foc, troba en l’Any Nou Xinés un aliat inesperat. Les falles, la cultura de carrer, les trobades populars i l’ús intensiu de l’espai urbà generen un ecosistema receptiu a celebracions que transformen l’entorn. Així, la festa d’hivern que porta la comunitat xinesa dialoga amb una societat acostumada a vivir el carrer com a lloc de representació cultural. En aquest diàleg, la comunitat d’origen xinés no sols manté viva la seua memòria, sinó que aporta noves maneres d’entendre la ciutat, la convivència i el concepte de comunitat.

L’Any del Cavall de Foc, llegit des d’una mirada sociològica, és una invitació a reflexionar sobre la manera com les societats contemporànies gestionen la pluralitat. El cavall, com a figura del moviment, suggerix que la identitat mai és fixa; s’expandeix, transita i es reformula. El foc, com a element que transforma, recorda que qualsevol comunitat que entra en relació amb una altra es deixa modificar. En aquest sentit, el País Valencià no és només l’escenari de la festa, sinó un agent actiu en la seua reinterpretació. Cada edició crea noves preguntes sobre com habitem conjuntament la ciutat i sobre la possibilitat d’escoltar formes de celebrar que ens són properes i alhora diferents.

Així, quan arriba l’Any Nou Xinés, no assistim només a una celebració que marca el començament d’un nou cicle sinó a un moment que permet observar la societat valenciana en la seua complexitat. Les persones que participen, siguen o no d’origen xinés, comparteixen una experiència de llum, soroll i moviment que recorda que totes les comunitats necessiten rituals per reinterpretar el temps. I que, al capdavall, el canvi d’any és menys una qüestió de calendari i més una oportunitat per redefinir-nos col·lectivament.

Tota celebració que arrela més en enllà del lloc d’origen es converteix en una finestra que mostra que les societats del present es construeixen des de la interdependència. L’Any Nou Xinés de 2026, marcat pel foc i pel cavall, és una imatge poderosa d’una societat que es mou, que s’encreua i que accepta que la pluralitat és una forma de força col·lectiva. Quan els fanalets s’encenguen a març i la lluna plena tanqui el cicle, potser totes les persones, independentment del lloc d’on procedisquen, trobarem en aquella llum la metàfora d’un futur compartit.

llegir més

Resiliència del turisme al Camp de Morvedre: entre l’espenta i la fractura ^

Parlar de resiliència turística al Camp de Morvedre és acceptar una contradicció de partida: hem resistit, sí, però a quin preu i amb quina direcció? La nostra comarca, amb un patrimoni mil·lenari i un litoral que ha sustentat generacions, ha sobreviscut a crisis econòmiques, a mutacions productives i a canvis climàtics que acceleren la seua petjada. Però confondre resistir amb progresser és un error que ja no ens podem permetre. El turisme, tal com l’hem entés, ha estat massa sovint una crossa temporal, una rentada de cara estacional, un recurs fàcil quan calia recaptar i poc més. La resiliència que necessitem ara és radicalment distinta: no és tornar a l’estat anterior de les coses, sinó avançar cap a un model que no trenque la vida del territori, que no buide els carrers cada octubre, que no faça del patrimoni un decorat ni de la mar una sala d’estar compartida a colps.

Sagunt i el Port han viscut pendulant entre dues pulsions que, mal gestionades, es contraposen: l’esplendor patrimonial i la potència industrial. El castell, el teatre romà, la trama medieval, el mosaic de pedres que ens explica al món, conviuen amb la memòria del ferro, dels forns i de la classe treballadora que va alçar una ciutat sencera al costat de l’aigua. Aquest llegat doble no és una nosa; és una oportunitat. El problema és que quan es parla de turisme, massa vegades es tria la postal fàcil o la promesa inerta del “sol i platja” embellit amb esdeveniments esporàdics. La veritable resiliència consistiria a fer dialogar la ciutat de les pedres amb la ciutat del fum reconvertit, oferint itineraris que no siguen de catàleg, sinó d’autoestima. El turisme que no ha vingut a imposar-se, sinó a aprendre, és aquell que vol entendre per què el Port de Sagunt és com és, per què una fàbrica va ser llavor d’un poble sencer i com això es connecta amb els carrers de la Vila, amb els arcs, amb les muralles i amb les memòries que encara bateguen.

La costa del Camp de Morvedre pateix el mal endèmic de la temporalitat. A l’estiu, Canet d’en Berenguer o la platja del Port omplin allotjaments i restaurants; a la tardor, el silenci es fa massa present. Aquest vaivé es ven com una normalitat, però no ho és. No ho pot ser en temps d’onades de calor més llargues, d’erosió litoral i d’un mar que demana una relació menys predadora. Cal reequilibrar el calendari, obrir la temporada a altres formes de gaudir el territori i, sobretot, deixar d’acceptar que el nostre èxit es mesure només en places ocupades a l’agost. La marjal dels Moros, els itineraris per la Calderona, el mosaic d’horta menuda que encara resisteix, la cultura festiva i la gastronomia que va més enllà del tòpic, tot això ha de jugar un paper central. Però per a fer-ho realment possible, s’ha d’acabar la litúrgia del cap de setmana temàtic i apostar per programes sostinguts d’interpretació territorial, de custòdia del paisatge i de formació de guies i empreses locals que no estiguen a expenses de subvencions intermitents.

Hi ha un altre tabú que cal trencar: els habitatges turístics han tensionat barris sencers, i ho han fet sense exigir-los la corresponsabilitat que sí es demana a altres activitats. La resiliència de veritat no pot conviure amb l’expulsió lenta de veïns de tota la vida, ni amb l’encariment dels lloguers que condemna la gent jove a marxar o a compartir pisos a preus indecents. Sense vida veïnal, no hi ha autenticitat que valga ni experiència que no siga impostada. La regulació ha d’arribar amb valentia, prioritzant el dret a l’habitatge i la mixtura d’usos per damunt del benefici ràpid. No es tracta de demonitzar res; es tracta d’ordenar-ho perquè el turisme no esdevinga la falca que esquerdarà la cohesió social.

El patrimoni, a més, no és només allò que ens ensenya la guia. És també la xarxa cultural viva, la programació estable, el teixit associatiu, les companyies locals, els festivals que arrelen i creixen, les rutes que connecten pobles, el calendari litúrgic i profà d’un any sencer. Podem seguir anunciant el teatre romà com a iconografia eterna, però si no hi ha una política clara de conservació, d’accessibilitat intel·ligent i d’apropiació social, acabarem tenint un símbol buit. El mateix passa amb el patrimoni industrial del Port, que massa vegades s’ha contat com una epopeia difusa i no com un relat curat, visitable i pedagògic. La resiliència, ací, exigeix cures: inversió sostinguda, gestió professional i participació real de la gent que ho viu cada dia.

No podem obviar la dimensió climàtica. El Morvedre, com totes les comarques litorals, està en primera línia de la crisi. Això no és una hipòtesi; és una experiència quotidiana per a la gent de la mar, per al petit comerç, per a qui viu de la terrassa i veu com l’estiu es torna una prova de resistència. La resposta no pot ser posar més ventiladors i ampliar horaris. Caldrà repensar els usos de la primera línia, apostar per l’ombra i els materials que rebaixen l’estrés tèrmic, renaturalitzar trams, protegir dunes, cosir el litoral amb la marjal com a aliada, i entendre que només hi haurà turisme demà si avui hi ha ecosistemes vius. Un pla climàtic turístic comarcal, amb objectius mesurables i pressupost, hauria de ser una urgència, no un capítol final de documents que ningú no aplica.

La mobilitat és un altre nus. Si arribar al teatre romà o al castell en transport públic és una gimcana, si la connexió entre platja, Port i Vila no és amable i freqüent, si els pobles de la Vall de Segó continuen sent perifèria logística de cap de setmana, el visitant acaba adoptant el cotxe com a única opció i el veïnat paga el peatge en soroll i ocupació d’espai. La resiliència demana xarxes, freqüències, bicicletes amb seguretat real, vianants sense obstacles, aparcaments dissuasius i informació clara que convida a deixar el vehicle lluny de la foto i a caminar el territori. És una decisió política, de pressupost i de prioritats, no una utopia.

Hi ha també una qüestió de governança. El turisme ha estat massa temps segrestat per campanyes de màrqueting sense cor, per fotos boniques i lemes que canvien cada legislatura. El Camp de Morvedre necessita una taula estable de cogestió turística on hi siguen els ajuntaments, el sector privat local de debò, les entitats patrimonials i ambientals, el món educatiu i la ciutadania organitzada. No per a fer jornades i fotos, sinó per a pactar línies vermelles, definir cap on volem créixer, a quin ritme i a canvi de què. Sense aquesta arquitectura compartida, cada municipi continuarà disparant per lliure, duplicant esforços, venent la mateixa posta de sol i barallant-se per un trosset de pastís que cada any és més fràgil.

L’educació turística és el pilar oblidat. No només per a qui atén als visitants, sinó per a qui viu ací. Comprendre que el turisme pot ser una relació de reciprocitat i no d’extracció requereix fer entrar l’escola, l’institut, les entitats culturals i esportives, el comerç menut i el veïnat en una conversa que va molt més enllà dels dies punta. Quan un adolescent del Port o de Faura pot contar a algú de fora per què la marjal és un tresor, per què la pedra del castell guarda moltes llengües i per què la història obrera del seu barri mereix orgull i visita, estem sembrant resiliència. La millor campanya de promoció comença amb la gent que estima casa seua i la vol compartir amb criteri.

Arribats ací, cal ser clars. No necessitem més eslògans, ni més inauguracions de temporada, ni macroesdeveniments que prometen retorns que mai no s’auditen. Necessitem indicadors públics de pressió turística, d’impacte ambiental, de rendes i de preus d’habitatge, i necessitem prendre decisions quan aquests indicadors ens diguen que la corda s’està trencant. Necessitem que la professionalització vaja lligada a la contractació digna i a la proximitat, que l’oferta cultural i patrimonial no depenga del voluntarisme, que la gastronomia local no siga només una etiqueta sinó una cadena de valor que comença a l’horta i acaba a la taula amb preus justos.

La resiliència del turisme al Camp de Morvedre no vindrà de cap miracle ni de cap inversor providencial. Vindrà d’una obstinació col·lectiva per fer del visitant un aliat i no un consumidor, per fer del calendari un amic i no un enemic, per fer del paisatge un compromís i no una foto. Resiliència és dir prou a les solucions fàcils que hipotequen el futur, és reivindicar que el patrimoni és un bé comú amb retorn social, és exigir que el litoral es gestione amb la mirada llarga de qui sap que el mar no negocia. Resiliència és, sobretot, posar el veïnat al centre. Si no és així, podrem continuar resistint, però ja no sabrem ben bé què estem salvant. I llavors el turisme no haurà sigut un pont, sinó una fractura. En les nostres mans està decidir de quina banda volem caure.

llegir més

Cartografia dels amors impossibles (novel·lat) ^

Hi ha dies que s’obrin com un llibre vell, amb les pàgines marcades per històries que no s’han escrit mai del tot. A mi, sempre m’ha paregut que els amors impossibles viuen precisament en eixe plec d’ombres, en aquell espai on el temps dubta i la realitat es desfà una mica. No fan soroll, ni reclamen res. Simplement hi són, com una llumeta llunyana que no saps si guia o enganya.

Va ser en un d’aquests dies, mig desdibuixats, quan vaig comprendre que un amor impossible no és un amor perdut. És una porta entreoberta. Una promesa que no es diu. Un batec que mai no arriba a fer-se veu. La vida és plena d’instants així: mirades que duren més del que toca, paraules que no troben el seu lloc, silencis que pesen com secrets.

Sempre havia pensat que els amors impossibles naixien en llocs llunyans, en històries de pel·lícula o en versos d’algun poeta afamat. Però no. Naixen al supermercat, en un ascensor, en un tren que no para on tu baixes. Naixen quan menys ho esperes, quan ja havies decidit no buscar res més, quan els mapes de la vida semblen definitivament dibuixats.

El seu origen és humil: una conversa massa curta, una coincidència massa perfecta, un somriure que no saps per què t’ha quedat gravat. I, a poc a poc, sense anuncis ni tambors, aquell no-res es converteix en un univers.

No hi ha res tan intens com el que no arriba a passar. La realitat és limitada, concreta, imperfecta. Però la imaginació és infinita, i allí és on els amors impossibles es fan forts. Creixen sense oposició, sense desgast, sense la rutina que mata el misteri. Són amors que només coneixen la part bella de l’ànima; mai la part cansada, mai la part vulnerable.

Potser per això ens atrauen tant. Perquè no ens fallen. Perquè no es trenquen. Perquè viuen sempre en la llum exacta de l’“i si…”. I amb això n’hi ha prou perquè el cor tanque els ulls i continue cremant.

Però hi ha un perill subtil en tot això. Un amor impossible pot convertir-se en un refugi massa còmode. Un lloc on amagar-nos de les relacions reals, aquelles que ens reclamen presència, compromís, valentia. Idealitzar allò que mai ha sigut és fàcil; enfrontar-nos al que pot arribar a ser, això ja és una altra batalla.

Recorde perfectament la vesprada en què vaig entendre això. Estava assegut davant la finestra, veient com la llum de l’hivern es filtrava entre els edificis. Feia fred, però un fred amable, d’aquells que t’acompanyen més que et molesten. I, de sobte, em vaig adonar que l’amor impossible que portava temps alimentant no era real. Era una projecció meua, una necessitat d’alguna cosa que ja no recordava haver tingut.

Vaig respirar profundament. Vaig tancar els ulls. I vaig entendre que no cal trencar un amor impossible. Només cal deixar-lo en el seu lloc, com un llibre en la prestatgeria. Saber que hi és, però continuar vivint fora d’ell.

Perquè l’amor impossible és un mirall. Reflecteix el que busquem, el que enyorarem, el que voldríem ser. Però un mirall no és una porta. No podem travessar-lo.

Aquella vesprada, mentre la llum s’anava apagant, vaig sentir una pau estranya. Com si, finalment, haguera après a caminar sense aquella ombra dolça que m’havia perseguit durant mesos. L’amor impossible no s’havia esvaït: simplement, havia trobat el seu lloc dins de mi.

I així és com vaig entendre la veritat més senzilla i més difícil de totes:

que els amors impossibles són bells precisament perquè no passen;

i que els possibles, els que arriben sense murmuris ni dramatisme,

són els que tenen la força de canviar-nos de veritat.

llegir més