Quan les direccions dimiteixen, el sistema educatiu parla ^

Les dimissions de les direccions de centres educatius valencians no són un gest administratiu ni una maniobra política. Són un crit. Un crit que ve de lluny, que s’ha anat fent més profund amb cada curs, amb cada aula massificada, amb cada protocol que arriba tard, amb cada reunió on es demana paciència i comprensió mentre la realitat educativa es va fent més pesada. Quan una direcció dimiteix, no ho fa per gust ni per estratègia. Ho fa perquè ja no pot garantir allò que és essencial: que el centre educatiu siga un espai segur, digne i pedagògicament viable.

La societat sovint imagina les direccions com figures d’autoritat, com si foren peces d’un engranatge burocràtic que sempre funciona. Però la realitat és molt més humana i molt més fràgil. Les direccions són docents que han assumit una responsabilitat enorme, moltes vegades sense els recursos necessaris. Són persones que han de gestionar conflictes, famílies, personal, burocràcia, projectes, urgències i, sobretot, han de sostenir un centre que massa sovint depén més de la seua capacitat de resistència que de la planificació institucional. Quan aquestes persones diuen prou, el que estan dient és que el sistema ha arribat a un punt de fractura.

Les dimissions recents no són un cas aïllat. Formen part d’un malestar que s’ha anat acumulant i que ha esclatat perquè ja no hi ha marge per continuar tapant forats. Les direccions han denunciat reiteradament que les ràtios són insostenibles, que les infraestructures no responen a les necessitats reals, que la diversitat a les aules no està prou atesa, que la burocràcia ofega i que la comunicació amb l’administració és insuficient. No parlen de capricis ni de demandes extravagants. Parlen de condicions mínimes per poder fer la seua feina amb dignitat.

Quan una direcció dimiteix, ho fa perquè ha esgotat totes les vies. Ha enviat informes, ha participat en reunions, ha signat manifestos, ha advertit del risc de col·lapse. I, malgrat tot, ha vist com les seues demandes quedaven en un calaix. La dimissió és l’últim recurs, l’única manera de fer visible un problema que, mentre es resolia internament amb esforç i sacrifici, semblava no existir per a qui té la responsabilitat de governar el sistema educatiu.

La resposta institucional, sovint, ha sigut defensiva. S’ha intentat minimitzar el conflicte, reduir-lo a una qüestió ideològica o presentar-lo com una exageració. Però la realitat és tossuda: quan centenars de direccions, milers de docents i desenes de milers de famílies expressen el mateix malestar, no estem davant d’un relat partidista. Estem davant d’un diagnòstic compartit. L’escola pública valenciana està sostenida per la professionalitat de qui hi treballa, no per la solidesa d’un sistema que fa anys que acumula tensions.

La dimissió d’una direcció és també un acte de responsabilitat. És reconéixer que no es pot continuar assumint una càrrega que supera qualsevol límit raonable. És evitar que el centre es convertisca en un espai on el desgast i la improvisació siguen la norma. És, en definitiva, posar per davant la qualitat educativa i la salut de la comunitat escolar. I és també un gest de valentia, perquè implica exposar-se públicament, assumir crítiques i trencar amb la idea que cal aguantar sempre, siga com siga.

La societat ha reaccionat amb un suport massiu. Famílies i docents han entés que les dimissions no són un abandonament, sinó una denúncia. Una manera de dir que l’educació pública no pot continuar depenent de l’heroisme quotidià de les direccions i del professorat. Que cal una planificació real, una inversió sostinguda i una escolta activa. Que no es pot governar l’educació des de la distància, sense trepitjar els centres, sense entendre què significa gestionar un conflicte en un pati, una aula amb necessitats diverses o un claustre esgotat.

La crisi actual és també una oportunitat. Una oportunitat per repensar el model de direcció, per reduir la burocràcia, per dotar els centres de més autonomia i més recursos, per reforçar els equips de suport, per garantir que les ràtios siguen humanes i que les infraestructures siguen dignes. Una oportunitat per reconéixer que l’educació és un pilar fonamental i que no pot estar sotmesa a improvisacions ni a decisions preses sense diàleg.

Però perquè aquesta oportunitat siga real, cal un canvi d’actitud. Cal que l’administració deixe de veure les direccions com a executores i les veja com a aliades. Cal que la comunicació siga fluida, que les decisions es prenguen amb criteris pedagògics i no només econòmics, que es valore la veu de qui està cada dia al peu del canó. Cal, sobretot, que es recupere la confiança. Una confiança que s’ha trencat perquè massa vegades les direccions han sentit que parlaven a una paret.

La dimissió és un gest extrem, però també és un gest esperançador. És la prova que encara hi ha qui creu que l’educació pública mereix ser defensada amb contundència. Que no tot s’hi val. Que no es pot normalitzar el deteriorament. Que cal dir prou quan el sistema posa en risc la qualitat educativa i el benestar de la comunitat escolar.

El futur de l’educació valenciana dependrà de la capacitat de transformar aquesta crisi en un punt d’inflexió. Si l’administració escolta, si es comprometen mesures concretes i verificables, si es reconeix el valor de les direccions i del professorat, aquesta crisi pot ser el principi d’una nova etapa. Una etapa en què l’educació pública siga tractada amb la dignitat que mereix.

Si, en canvi, es continua negant l’evidència, si es respon amb desqualificacions o amb gestos simbòlics, el conflicte s’enquistarà i el sistema continuarà degradant-se. I això no ho pagarà cap govern. Ho pagaran les persones més vulnerables: l’alumnat que necessita una escola forta, estable i capaç d’oferir oportunitats reals.

Les dimissions de les direccions no són un final. Són un avís. Un avís que diu que encara som a temps de salvar el que és essencial. Que encara som a temps de construir un sistema educatiu que no depenga del sacrifici constant de qui el sosté. Que encara som a temps de posar l’educació al centre, no només en els discursos, sinó en les decisions.

I potser, només potser, aquest crit que ara ressona amb força serà el que ens obligue a escoltar allò que fa massa temps que sabem: que sense condicions dignes no hi ha educació pública possible. I que quan les direccions dimiteixen, el que realment està dimitint és la paciència d’un sistema que ja no pot més.

llegir més

La política d’ensenyar i de lluitar ^

Quan Pérez Llorca afirma que la vaga indefinida del professorat és “fer política”, no està llançant una opinió improvisada, sinó que revela una manera molt concreta d’entendre el poder, la societat i el paper de la comunitat educativa. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, conté una càrrega ideològica profunda: pretén deslegitimar la protesta, reduir-la a una maniobra partidista i situar el govern en una suposada neutralitat que, en realitat, no existeix.

Com recordava Joan Fuster, la política no és un àmbit reservat a les institucions ni un joc exclusiu de despatxos. La política és la vida en comú: les decisions que afecten la quotidianitat, les condicions materials que determinen si una aula funciona o si un centre educatiu pot oferir un ensenyament digne. Per això, quan el professorat es mobilitza, no fa política partidista, sinó política en el seu sentit més essencial: aquella que naix de la necessitat i de la defensa del bé comú.

El problema de fons és que, quan un governant diu que una vaga és “fer política”, en realitat està dient que no és la seua política. Això evidencia una doble vara de mesurar. Quan el Consell augmenta el finançament de la concertada, això es presenta com una decisió de gestió. Quan es retallen programes de suport al valencià, es parla de racionalització. Quan s’ignoren ràtios insostenibles, baixes sense cobrir o la precarietat del professorat, es qualifiquen de problemes tècnics. En canvi, quan el professorat diu prou i ix al carrer, aleshores sí: això és política, i a més una política que molesta i que cal desacreditar.

Aquesta forma d’explicar la realitat no és nova. Respon a una estratègia que busca monopolitzar el significat de la política i reduir-la a allò que fan les institucions quan governen. Però la política no és patrimoni de cap conselleria; és de qui la practica, de qui la defensa i de qui la necessita. I hui, qui la necessita és un professorat que porta anys sostenint el sistema educatiu amb vocació i esforç personal, més que no amb polítiques públiques adequades.

La vaga indefinida no és cap caprici ni una maniobra partidista. És la resposta a una acumulació de problemes cada vegada més insostenibles: aules massificades, burocràcia desbordant, manca de recursos, degradació de les condicions laborals i la percepció que l’educació pública ha deixat de ser prioritària. Qualsevol persona que conega de prop un centre educatiu sap que aquesta realitat no és exagerada.

Dir que això és “fer política” és tan evident com dir que respirar és fer biologia. Ho és, però no en el sentit partidista que alguns volen imposar, sinó en el sentit profund de defensar allò que és de totes i tots. La política del professorat és la de la vida quotidiana, la que naix del compromís amb l’alumnat. No busca privilegis, sinó drets; no imposa, sinó que reclama una educació pública digna, inclusiva i de qualitat.

En aquest debat hi ha també un element que sovint queda en l’ombra: el valencià. Quan es parla de la vaga i de les seues reivindicacions, la llengua desapareix del discurs institucional, i això no és casual. La defensa del valencià en l’escola pública és una qüestió clau perquè afecta la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del patrimoni cultural.

Quan un govern retalla programes en valencià, en dificulta la presència o afavoreix models que el releguen, també està fent política, i una política amb conseqüències profundes. La comunitat educativa ho sap: sense valencià no hi ha una escola pública completa ni igualtat real. La llengua no és un afegit, sinó un element central. Defensar-la és defensar la funció social de l’escola.

Per això, la frase de Pérez Llorca no és innocent. Forma part d’un relat que divideix entre una política considerada legítima —la del govern— i una altra considerada il·legítima —la de la ciutadania que protesta. Però la democràcia no funciona així: necessita una ciutadania activa, crítica i disposada a defensar els seus drets.

La qüestió, per tant, no és si la vaga és política, sinó per què molesta tant que ho siga. Potser perquè posa en evidència contradiccions, perquè mostra que la comunitat educativa no està disposada a resignar-se, o perquè recorda que l’educació pública és un pilar fonamental de la societat.

La vaga és política, sí. I per sort. Perquè és una política que defensa drets, denuncia injustícies i posa al centre l’educació i el futur. No busca dividir, sinó construir; no reclama privilegis, sinó dignitat. I, malgrat els intents de deslegitimació, continua sent una de les expressions més nobles de la participació democràtica.

llegir més

Elegir valencià ^

Elegir valencià no és una qüestió tècnica ni un tràmit administratiu. És una decisió política, social i emocional que afecta el futur de les persones menudes i el futur col·lectiu del nostre poble. La llei que parla de “llibertat educativa” presenta l’elecció lingüística com si fora un gest neutre, com si totes les llengües jugaren en el mateix camp i amb les mateixes regles. Però això és fals. El castellà és hegemònic i omnipresent, mentre que el valencià continua sent una llengua minoritzada que ha de lluitar per cada espai que ocupa.

Aquesta falsa llibertat és una maniobra per convertir en opció privada allò que hauria de ser un compromís públic: garantir que totes les persones tinguen accés real i efectiu a la llengua pròpia del territori. Quan una llengua està en inferioritat social, no hi ha elecció lliure possible. És com quan en dècades passades semblava normal que els fills anaren a la universitat i les filles es quedaren a casa. Formalment era una elecció, però la desigualtat estructural la convertia en una imposició silenciosa. Ara passa el mateix amb el valencià.

A més, la llei limita el pes del valencià encara que les famílies el trien. És una llibertat vigilada, condicionada i retallada. Una llibertat que només funciona si no molesta. Una llibertat que, en realitat, busca que el valencià continue sent residual.

Però cal dir-ho clar: triar valencià és triar més llengües, no menys. Les persones escolaritzades en valencià acaben dominant valencià i castellà. Les que només reben castellà, sovint no. No és ideologia, és evidència. És pedagogia. És sentit comú. El text original ho recorda amb una frase que ho resumeix tot: si elegim valencià, aprenem dues llengües; si elegim castellà, n’aprenem una.

També és cert que moltes famílies que no parlen valencià a casa decideixen regalar-lo a les seues criatures a través de l’escola. És un acte d’amor i de responsabilitat. Regalar una llengua és regalar una manera de mirar el món, una porta a la cultura que ens envolta i una clau per connectar amb la gent que tenim a prop. És un regal que no caduca i que no es pot pagar amb diners.

Triar valencià és també un acte de dignitat col·lectiva. És afirmar que la llengua pròpia no és un problema, sinó una oportunitat. És defensar que la diversitat lingüística és una riquesa i no una nosa. És reivindicar que la igualtat real només existeix quan les llengües minoritzades tenen espais, recursos i presència suficient per no quedar arraconades.

No es tracta només de quina llengua volem que aprenguen les nostres criatures, sinó de quantes. No es tracta només de competència lingüística, sinó de justícia social. No es tracta només de marcar una casella, sinó de decidir quin futur volem per al nostre país.

Per això, en un moment en què es vol fer passar per neutral una política que debilita el valencià, cal alçar la veu. Cal triar valencià. Cal defensar-lo. Cal exigir que siga present a les escoles, als carrers, als mitjans i a les institucions. Cal recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la comunitat.

La crida és clara: triem valencià. Triem futur. Triem dignitat. Triem no deixar-nos enganyar per una falsa llibertat que només beneficia qui ja ho té tot. Triem ser part activa d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia. Triem valencià, i fem-ho amb orgull, amb consciència i amb determinació.

llegir més

Diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament en temps de l’extrema dreta ^

En un món que avança a una velocitat que sovint ens desborda, la diversitat cultural hauria de ser una de les nostres majors fortaleses col·lectives. La UNESCO ho recorda des de fa anys: la cultura és un bé públic mundial, un espai on els pobles dialoguen, cooperen i construeixen pau. No és només folklore ni patrimoni material; és identitat, memòria, llengua, creativitat, formes de viure i de conviure. És, en definitiva, la manera com una societat s’explica a si mateixa i al món.

Però aquesta idea, tan senzilla i tan humana, es troba hui sota una pressió creixent.

Les noves extremes dretes han convertit la diversitat en un camp de batalla. No és fruit de la improvisació. Forma part d’una estratègia política que necessita fabricar enemics interns, erosionar la convivència i reduir la complexitat social a un relat de por i confrontació. A l’Estat espanyol i a Europa, aquest discurs es manifesta en la criminalització de la immigració i de les cultures racialitzades, en el negacionisme de les desigualtats i en l’atac constant al feminisme i als drets de les persones LGTBIQ+, presentant-los com a ideologies que amenaçarien una identitat nacional fictícia. També es fa visible en la normalització del discurs d’odi, especialment en l’entorn digital, on aquestes narratives es viralitzen i esdevenen eines de polarització massiva.

Aquestes ofensives busquen desmantellar consensos democràtics bàsics com la igualtat, la convivència i el respecte a la diversitat. No són simples opinions; són projectes polítics que aspiren a transformar la societat des de la por i la divisió.

En aquest context, la celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament adquireix un sentit profundament polític. No és una efemèride folklòrica ni un recordatori simbòlic. És una defensa activa d’un model de societat on la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat. Les dades internacionals indiquen que la major part dels conflictes actuals es produeixen en països amb escàs diàleg intercultural. Reforçar-lo no és un luxe, és una necessitat per a la pau i la cohesió social. A més, el sector cultural i creatiu representa una part significativa de l’ocupació mundial i és un motor de desenvolupament sostenible. La diversitat no sols enriqueix; genera futur.

Per què la diversitat molesta tant a l’extrema dreta? Perquè qüestiona els relats simples. Perquè desmunta la idea d’una identitat homogènia i immutable. Perquè exigeix drets, igualtat i reconeixement. I perquè, sobretot, empodera comunitats que aquests moviments necessiten mantenir en silenci per a sostenir el seu projecte polític.

La diversitat cultural és, en essència, un projecte democràtic. És un espai on totes les persones poden existir sense por, expressar-se sense censura i participar en la vida col·lectiva amb igual dignitat. És una manera de construir societats més fortes, més creatives i més capaces d’afrontar els reptes globals.

En temps d’odi organitzat, defensar la diversitat cultural és un acte de valentia cívica. És apostar per una societat que no es trenca davant la diferència, sinó que la converteix en motor de creativitat, innovació i convivència. És recordar que la cultura no és un camp de batalla, sinó un pont. I cada vegada que el travessem, desmentim el relat de la por i fem possible un futur compartit.

llegir més

Menjar per ansietat, quan el cos parla més fort que la voluntat ^

Durant molts anys vaig pensar que menjava perquè m’agradava menjar. Que era tan simple com això. Però no ho era. Menjava perquè tenia ansietat, perquè el silenci em feia soroll, perquè la incertesa em cremava per dins i perquè el meu cos havia aprés que la manera més ràpida d’abaixar el volum del món era omplir-me l’estómac. El menjar era refugi, anestèsia i companyia. I també era una presó.

Hi ha una frase de la psicòloga Geneen Roth que sempre m’ha colpit: “Quan deixes de lluitar amb el menjar, comences a escoltar el que realment tens fam”. Jo no escoltava res. Només tapava. Tapava la por, la pressió, la solitud, la sensació de no arribar mai a tot. Tapava fins i tot la meua pròpia veu. I quan tapes massa, arriba un moment en què ja no saps què és teu i què és només soroll emocional.

El menjar per ansietat no és un caprici ni una falta de voluntat. És un mecanisme de supervivència. El cos busca una via ràpida per regular-se, i el sucre, els greixos i la sensació d’estar ple activen circuits de calma immediata. És biologia, no fracàs. Però també és un cercle que es tanca sobre tu. Com més ansietat, més menjar. Com més menjar, més culpa. Com més culpa, més ansietat. I així, una volta i una altra.

Jo vaig viure molts anys dins d’eixe cercle. I encara que ara parle en passat, no ho faig des de la superioritat de qui ja ho té tot resolt, sinó des de la consciència de qui sap que això és un camí llarg, irregular i profundament humà. Vaig perdre quasi noranta quilos, sí, però el pes no era el problema. El problema era la funció que complia el menjar en la meua vida. I això no desapareix amb una dieta. Això només canvia quan tu canvies.

Quan vaig deixar de menjar per ansietat, el buit va aparéixer de colp. Un buit real, físic, emocional. Un buit que abans s’omplia amb un impuls. I el cos, que és savi i tossut, va buscar una alternativa. Va ser aleshores quan vaig començar a fer esport. Al principi, només per moure’m. Després, per sentir-me millor. I finalment, sense adonar-me’n, per calmar-me. El gimnàs es va convertir en el meu nou refugi. I ací és on apareix la pregunta incòmoda: addicció per addicció?

La resposta no és tan senzilla. L’esport és saludable, sí. Però també pot convertir-se en una crossa emocional si és l’única via que tens per regular-te. Quan vaig començar a notar que si un dia no anava al gimnàs em pujava una mena d’inquietud, una sensació de desordre intern, vaig entendre que no havia resolt el problema, només l’havia traslladat. El menjar havia deixat de ser la meua vàlvula d’escapament, però la necessitat de tindre’n una continuava allí.

La psiquiatra Judson Brewer diu que “tota addicció és, en el fons, un intent de fugir del malestar”. I això em va fer pensar. No era el menjar. No era el gimnàs. Era el malestar. Era la manera com jo gestionava la pressió, la por, la incertesa. Era la necessitat de tindre un lloc on posar tot allò que no sabia com sostenir.

Això no vol dir que ara veja l’esport com un problema. Al contrari. L’esport m’ha donat salut, energia, estructura i una relació nova amb el meu cos. Però també m’ha obligat a mirar-me de front. A preguntar-me què passa quan no puc entrenar. Què passa quan tinc un mal dia. Què passa quan l’ansietat torna i no tinc una via ràpida per apagar-la. I ací és on he entés que el treball real no és deixar de menjar per ansietat ni substituir-ho per una rutina esportiva. El treball real és aprendre a escoltar-me.

He aprés que la regulació emocional no pot dependre d’una sola cosa. Ni del menjar, ni de l’esport, ni de cap hàbit que convertim en salvavides. He aprés que la calma no es construeix només amb accions, sinó amb comprensió. Amb paciència. Amb la capacitat de dir-me: “Estàs nerviós, estàs cansat, estàs espantat, i això està bé”. He aprés que el cos parla, i que si no l’escoltes, crida.

També he aprés que la vergonya és un dels motors més potents de l’addicció. La vergonya de menjar d’amagat. La vergonya de no controlar-te. La vergonya de sentir que no tens força de voluntat. Però la vergonya no cura res. Només t’aïlla. Només et fa més vulnerable. Només et fa buscar encara més allò que et calma de manera immediata. Per això, parlar-ne és tan important. Per això, escriure açò també és una manera de trencar el silenci.

Hi ha una cita de Brené Brown que m’acompanya sovint: “La vergonya no pot sobreviure si és parlada”. I és veritat. Quan vaig començar a explicar que menjava per ansietat, que no era una qüestió de gana, que era una qüestió de supervivència emocional, vaig començar a entendre’m millor. I quan vaig començar a entendre’m, vaig començar a canviar.

Ara, quan entrenar es converteix en una necessitat massa rígida, ho note. Quan el cos em demana descans i el cap em diu que no puc parar, ho identifique. Quan l’ansietat apareix i la primera idea és “ves al gimnàs i ja està”, m’ature un moment i em pregunte què està passant realment. No sempre ho aconseguisc, però ara almenys ho veig. I veure-ho ja és una forma de llibertat.

No crec que siga una addicció per una altra. Crec que és un procés. Un desplaçament. Una transició cap a una manera més sana de viure, però que encara necessita consciència i equilibri. L’esport és una eina, no una solució. La solució és entendre què estic intentant calmar. I això és un treball que no s’acaba mai, però que val la pena.

Perquè al final, el que busquem no és deixar de menjar per ansietat ni entrenar cada dia com si ens hi anara la vida. El que busquem és viure amb una mica més de pau. Amb una mica més de veritat. Amb una mica més de capacitat per sostenir-nos sense fugir de nosaltres mateixos.

I això, encara que coste, és possible.

llegir més