Allò que ens unix ^

Hui alce la veu amb respecte, amb serenitat i amb una emoció fonda que no puc —ni vull— dissimular. Adrece aquestes paraules al poble de Sagunt, a totes les persones que feu possible esta Setmana Santa que ens unix i que, d’alguna manera difícil d’explicar però fàcil de sentir, ens acosta els uns als altres a través del temps. Quan parle de la Setmana Santa, parle d’una experiència que transcendeix la fe i la religió. Parle d’un sentiment compartit, d’una memòria col·lectiva que ha crescut amb nosaltres, que s’ha transmés de generació en generació i que ha deixat una empremta profunda en la manera que tenim d’entendre el món.

Sagunt no és una ciutat qualsevol. És una ciutat que parla, que respira, que recorda. Una ciutat que encara conserva el soroll antic dels passos que ens precediren, que guarda en cada pedra un fragment del passat i que, en cada nou matí, ens recorda que continuem formant part d’alguna cosa molt més gran que nosaltres. Tan sols cal alçar la mirada cap al Castell per sentir que no som els primers a caminar estes terres, ni probablement serem els últims. Però som, això sí, una baula més d’una cadena llarga, un testimoni viu que continua alimentant una tradició que ens explica com a poble.

Per a mi, reflexionar sobre la Setmana Santa Saguntina no és un acte teòric, sinó emocional. És com obrir un calaix ple de fotografies antigues, plenes de pols però també d’històries. És recordar moments que em varen marcar; és retrobar-me amb el xiquet que vaig ser; és reconéixer el pare i la mare fent-me estimar cada detall de la nostra terra; és escoltar de nou el tambor dels saions trencant el silenci del Divendres Sant; és sentir la flama de les haches tremolant amb el vent que baixa del Castell; és, en definitiva, reviure tot allò que m’ha convertit en la persona que sóc, i que m’ha portat a estar ací, hui, enfront de tu, compartint este llarg viatge de paraules.

Quan vaig acceptar fer aquesta reflexió, sabia que no podia fer-la només amb el cap. La Setmana Santa Saguntina no s’escriu amb història, s’escriu amb ànima. I esta ciutat, la nostra ciutat, sempre m’ha ensenyat que són les emocions les que deixen marca, no els discursos. Per això, he volgut que esta reflexió siga profunda, honesta, sincera. Que parle de nosaltres com a poble. Que parle també de mi, però no per la meua història personal, sinó perquè la meua història és només un exemple de com Sagunt es cola en la vida de la seua gent.

Si tanco els ulls, encara puc veure perfectament el carrer Sang Nova en aquelles matinades fredes del Divendres Sant. El silenci, que no és buit, sinó ple d’una espera reverent. Les haches que comencen a encendre’s una a una, creant una llum groguenca que tremola en les façanes dels edificis antics. Les mirades de les persones majors, que semblen guardar dins dels ulls el record de moltes Setmanes Santes. I el murmuri suau de la gent que es va congregant fins que, de sobte, el silenci es fa total.

El tambor dels sayons trona, profund, ancestral, inevitables. És un colp que ressona no només en l’aire, sinó en el pit. És un batec antic, un ritme que ens connecta amb un temps que no hem viscut però que sentim com propi. I, finalment, el Natzarè apareix.

Quan el Natzarè ix de la Sang, Sagunt conté la respiració. No importa quantes vegades ho hages vist. Sempre emociona. Sempre sorprén. Sempre encén alguna cosa que potser durant l’any estava dormint. És un moment de fe, sí. Però és també un moment de memòria, de respecte, d’identitat compartida. És un moment de poble.

I és en este punt del relat que he de parlar de la meua pròpia història, perquè no puc separar-la de la història col·lectiva. He de deixar clar que, si hui sóc ací, reflexionant, escrivint i compartint estos sentiments, no és sols perquè jo he estimat esta terra, sinó perquè abans hi va haver dues persones que me la varen ensenyar. Sense els meus pares, sense la seua manera honesta i profunda d’estimar Sagunt, jo probablement no hauria viscut la Setmana Santa com l’he viscut sempre. Ells són el meu Alfa, el meu origen, el meu pont amb tot allò que ara considere sagrat.

Recorde el relat del meu “bateig” com a confrare amb una tendresa especial. No recorde amb exactitud el moment ni el dia, però sí recorde les històries que m’han contat tantes vegades. El pare portant-me fins a l’altar, la llum de l’ermita il·luminant el meu rostre menut, la medalla que el prior de la Cofradia em penjà amb solemnitat. I recorde la mare dient-me que, aquell mateix dia i els següents, jo només volia xuplar la medalla, com si volguera tastar el món que m’esperava. Eixos són els meus primers records, no tant per la imatge, sinó per l’emoció que s’ha quedat dins de mi.

Amb el pas del temps, he entés que eixe moment no va ser només meu. Va ser un acte familiar. Va ser una herència emocionada que vaig rebre sense saber-ho. I és per això que, quan ara veig les meues filles Aitana i Mireia, em commou profundament comprovar com elles també miren la tradició amb ulls oberts, amb il·lusió, amb curiositat. M’alegra veure-les pròximes a tot el que tinc com a sagrat; m’alegra veure-les créixer al costat de la festa, descobrir-la, estimar-la.

Però també he de confessar —i ho faig amb sinceritat i amb el pes just de la tristesa— que hi ha un sentiment que m’acompanya sempre que pense en elles dins d’aquest context. Aitana i Mireia no poden participar de la mateixa manera que jo ho he fet tota la vida, pel simple fet de no ser homes. No poden vestir la mateixa vesta, no poden assumir el mateix paper, no poden fer el mateix camí ritual que jo vaig fer de menut, que el meu pare va fer, i que tants homes de Sagunt han fet al llarg de la història. I això ho lamente.

Ho lamente perquè elles estimen Sagunt. Ho lamente perquè elles estimen la Setmana Santa. Ho lamente perquè elles mereixerien caminar el mateix camí amb la mateixa plenitud. I, tot i que respecte la tradició i entenc que les festes evolucionen a un ritme propi, també tinc el desig sincer que algun dia esta realitat puga canviar. Que puguen viure la festa sense limitacions. Que puguen sentir-se part d’allò que durant segles ha format i continuarà formant identitats. Mamen, sempre atenta i respectuosa, sosté este desig amb mi, i ho fa amb una estimació discreta que recorda la mateixa serenor que tenia la meua mare quan jo vaig començar este camí.

A partir d’este origen personal, el meu viatge per la Setmana Santa s’ha anat fent gran. I cada Divendres Sant, quan el poble inicia la pujada al Calvari, sent que forme part d’un relat que va més enllà de mi. La pujada al Calvari és, per a molta gent, el moment més especial de la festa. És una pujada física, però també simbòlica. És el moment en què el poble entra en contacte amb el paisatge més saguntí possible: el Castell, les pedres, les muralles, la història.

El sol encara no ha eixit del tot. La llum és blava, exigua. Les hatxes il·luminen els passos del Natzarè. La gent puja amb una serenitat que no es veu en cap altre moment de l’any. Els motets ressonen entre les pedres i pareix que la muntanya respire amb nosaltres. Els saions colpegen el terra amb les llances, marcant un ritme que ja coneixem, però que mai deixa de resultar-nos emocionant.

Hi ha persones que pugen per promesa. Altres, per fe. Altres simplement perquè saben que este moment els connecta amb alguna cosa profunda. I totes, sense excepció, fan que esta pujada siga un ritual col·lectiu que ens uneix.

Quan arriba la vesprada, Sagunt es transforma completament. La Processó del Sant Soterrar és un dels moments més solemnes i més bells que tenim com a poble. Els passos ixen de la Sang i recorren uns carrers que, encara que els coneixem de memòria, semblen altres. El carrer Major, el Raval, la plaça del Salvador, el Camí Reial... Cada carrer es converteix en un espai sagrat mentre les andes avancen amb ritme lent i constant.

Les Veròniques obrin la processó, i darrere d’elles, un poble sencer. Els passos, carregats per braços que tremolen d’esforç i d’emoció. L’olor de les hatxes, el tambor que marca el ritme profund, el silenci dens que ompli l’aire... És un moment on Sagunt es mira a si mateixa, on recorda qui és.

I, finalment, arriba ella. La Vera Creu.

Quan la Vera Creu ix de la Sang, el poble conté l’alé. El clavari la porta amb esforç sincer, i cada pas pareix un acte d’amor i de memòria. La Creu avança pel carrer Major, i Sagunt s’agenolla al seu pas. És un gest que transcendeix la religió; és un gest d’humanitat, de respecte, de tradició.

Quan la Creu entra a l’ermita i comença el bes, la llum de les hatxes pareix multiplicar-se. És el final d’un camí, però també el principi d’un altre. La Setmana Santa no s’acaba. Es transforma.

El diumenge de Resurrecció és el moment que dona sentit a tot el relat. La Resurrecció no és només un acte litúrgic. És una metàfora de la vida. És la certesa que sempre podem renàixer, que sempre hi ha un demà. Sagunt sap molt bé el que és renàixer. Ho ha fet moltes vegades al llarg de la història.

I per això, quan pense en tot el que he escrit, en tot el que he sentit i en tot el que he viscut, sé que la Setmana Santa Saguntina és el reflex perfecte del nostre poble. Una festa antiga però viva. Una tradició que no és dogma, sinó emoció. Una herència que no és càrrega, sinó abraçada. Una història que no és passat, sinó futur.

I el futur de la nostra festa, de la nostra ciutat i de la nostra identitat passa, necessàriament, per continuar creixent en igualtat, en inclusió, en respecte, en diversitat. Perquè una festa és més gran quan més gent pot formar-ne part.

Sagunt és memòria i és futur. És pedra i és llum. És silenci i és música. És tradició i és transformació. És sentiment.

I esta Setmana Santa és la manera que tenim d’explicar-nos al món.

Puríssima Sang de Jesucrist.

llegir més

Sagunt, el teatre i una oportunitat que no podem deixar perdre ^

Hi ha ciutats que duen la cultura gravada a les pedres, i Sagunt n’és un exemple claríssim. El seu teatre romà, a mig camí entre la ruïna i la reconstrucció, és molt més que un espai escènic: és un símbol del que podríem arribar a ser com a comunitat cultural. Cada estiu, quan arriba Sagunt a Escena, torna la mateixa sensació doble: l’orgull de veure un espai únic ple de vida i, alhora, la frustració de comprovar que continuem funcionant amb recursos insuficients.

El debat interminable sobre la restauració del teatre ha servit massa vegades per justificar la inacció. Entre polèmiques, sentències i discursos, el que realment ha faltat és una aposta clara, valenta i continuada. Les ruïnes tenen una bellesa innegable, però també una fragilitat que no es pot ignorar. Un espai patrimonial d’aquesta magnitud no pot dependre de pedaços ni de decisions improvisades. Sagunt necessita una mirada estratègica, no solucions puntuals.

La manca d’inversió és un altre dels grans obstacles. Sorprén que un festival amb el potencial de Sagunt a Escena continue treballant amb pressupostos que, comparats amb altres cites culturals de l’Estat, resulten insuficients. No es pot exigir excel·lència artística si no hi ha una base sòlida que la sostinga: infraestructures adequades, equipaments dignes, personal suficient, comunicació potent i una projecció que vaja més enllà del territori immediat. La cultura no és una despesa; és una inversió que retorna en forma de cohesió social, identitat i dinamització econòmica.

Sagunt a Escena té tots els ingredients per convertir-se en un referent mediterrani. Disposa d’un espai incomparable, d’una història que fascina, d’un públic fidel i d’una ciutat que vol creure en el seu potencial. El que falta és una voluntat política decidida i una visió a llarg termini que situe el festival al lloc que mereix. Imaginar un Sagunt a Escena amb una programació estable durant tot l’any, amb coproduccions internacionals, amb una aposta clara per les arts escèniques contemporànies i amb una gestió professionalitzada no és cap utopia; és una possibilitat real si hi ha compromís.

Sagunt no pot continuar vivint de la inèrcia ni de l’esforç titànic de les persones que, any rere any, fan possible el festival. El teatre romà i el festival són patrimoni de totes i tots, i mereixen una inversió que estiga a l’altura del seu valor. Convertir Sagunt a Escena en un referent no és només un desig cultural; és una responsabilitat col·lectiva.

Si sabem cuidar el que tenim, si apostem per un projecte cultural ambiciós i inclusiu, Sagunt pot deixar de ser un lloc on les ruïnes parlen del passat per convertir-se en un espai on la cultura marque el futur.

llegir més

Quan la negació es converteix en irresponsabilitat ^

Cada 26 de març, el Dia Mundial del Clima ens recorda una realitat que ja no podem esquivar: el planeta està canviant a un ritme accelerat i les conseqüències són cada volta més visibles. La comunitat científica porta dècades aportant dades sòlides i coherents, però encara hi ha sectors polítics, especialment situats en l’extrema dreta, que continuen negant o minimitzant l’evidència. Aquesta actitud no és una simple discrepància d’opinió; és una irresponsabilitat que posa en risc el futur de totes les persones.

La negació climàtica no és fruit de la desinformació, sinó una estratègia calculada. Quan determinats moviments rebutgen el consens científic, sovint ho fan per evitar regulacions que afecten interessos econòmics concrets, per alimentar la polarització o per presentar qualsevol mesura ambiental com una amenaça a la llibertat individual. Convertir la ciència en un camp de batalla ideològic només afebleix la capacitat de la societat per afrontar un repte global.

Mentrestant, els efectes del canvi climàtic ja són una realitat quotidiana. Les onades de calor són més llargues i intenses, la desertificació avança en zones mediterrànies, els fenòmens meteorològics extrems es multipliquen i la pèrdua de biodiversitat accelera la degradació dels ecosistemes. Tot això té un impacte directe en l’agricultura, el turisme, la salut i les infraestructures. Negar-ho no fa que desaparega; només retarda les solucions i agreuja els danys.

En un moment en què la ciència ofereix diagnòstics clars i propostes viables, negar el canvi climàtic és una falta de responsabilitat política i moral. Les institucions i les persones que ocupen càrrecs públics haurien de treballar per protegir el futur col·lectiu, no per alimentar discursos que confonen i desvien l’atenció del que realment importa.

El Dia Mundial del Clima és una crida a defensar el coneixement, a exigir polítiques valentes i a combatre la desinformació amb pedagogia i rigor. També és una invitació a imaginar un futur sostenible que no deixe ningú enrere. El clima no entén d’ideologies ni de fronteres; el que sí que entén són les conseqüències de les nostres decisions.

llegir més

CEE ^

El 25 de març és una d’aquelles dates que, malgrat la seua transcendència, passa massa sovint desapercebuda en el calendari europeu. Mentre celebrem altres efemèrides amb pompa i solemnitat, aquesta queda relegada a un record institucional, fred, gairebé burocràtic. I, tanmateix, el 25 de març de 1957 es van signar els Tractats de Roma, l’acte fundacional del projecte europeu modern. Aquell dia va nàixer la Comunitat Econòmica Europea i també EURATOM, dues estructures que, amb el temps, acabarien configurant l’actual Unió Europea. No és poca cosa. És, de fet, el moment en què Europa va decidir que només avançaria si ho feia unida, que la cooperació era més poderosa que la desconfiança i que la pau es construïa amb institucions, no amb fronteres.

Però aquesta efemèride, que hauria de ser un símbol de futur compartit, ens obliga també a mirar de cara les contradiccions del projecte europeu. I des de Sagunt, una ciutat que ha viscut en la pròpia pell els encerts i les misèries de la política continental, aquesta mirada és especialment necessària. Perquè Sagunt és un exemple perfecte de com Europa pot ser motor de progrés, però també de com pot convertir-se en un espai llunyà, opac i incapaç de protegir els territoris que diu defensar.

Quan pensem en els Tractats de Roma, solem imaginar una Europa idealitzada, plena de bones intencions i de voluntat d’entesa. Però la realitat és que aquell projecte, que naixia amb la promesa de prosperitat compartida, ha anat generant desigualtats internes que encara hui condicionen la vida de moltes comunitats. Sagunt, amb la seua història industrial, és un bon exemple d’això. La ciutat va ser símbol de modernitat i de força obrera, però també va patir l’abandonament institucional quan la siderúrgia va caure. I en aquell moment, Europa va mirar cap a una altra banda. O, si més no, no va mirar prou.

És per això que el 25 de març no pot ser només una celebració. Ha de ser també un recordatori incòmode. Un dia per preguntar-nos què ha fet Europa per nosaltres, però sobretot què ha deixat de fer. I Sagunt, que ara es troba en un moment de transformació profunda amb projectes industrials que tornen a situar-la al mapa, necessita una Europa que no repetisca errors, que no utilitze els territoris com a peces intercanviables d’un tauler econòmic, que no convertisca la reindustrialització en una nova forma de dependència.

Europa parla molt de transició ecològica, de sobirania energètica, de futur verd. Però massa sovint aquestes paraules es queden en discursos que no aterren en la realitat quotidiana de les ciutats. EURATOM, per exemple, va nàixer amb la voluntat de garantir un ús segur i compartit de l’energia nuclear. Hui, en canvi, el debat energètic europeu és un camp de batalla on cada estat defensa els seus interessos i on les decisions es prenen lluny de les persones que després han de conviure amb les conseqüències. Sagunt, que aspira a ser un pol industrial sostenible, necessita una Europa que no només marque objectius, sinó que done suport real, que escolte els territoris i que entenga que la transició ecològica no pot ser un luxe, sinó una oportunitat justa.

El 25 de març també ens recorda que Europa es va construir sobre la idea de superar fronteres. Però hui, mentre es parla d’unitat, es reforcen murs, es negocien acords migratoris que vulneren drets humans i es permet que la Mediterrània continue sent una fossa comuna. Sagunt, ciutat mediterrània, sap perfectament què significa viure en un espai que ha sigut històricament punt de trobada, però també de conflicte. I des d’ací, des de la riba valenciana, no podem acceptar una Europa que es proclama defensora de la dignitat humana mentre gira l’esquena a les persones que fugen de la guerra, de la fam o de la persecució.

L’efemèride del 25 de març hauria de servir per reivindicar una Europa més valenta, més coherent i més pròxima. Una Europa que no es limite a ser un mercat, sinó que siga un projecte polític amb ànima. Una Europa que entenga que la diversitat lingüística i cultural és una riquesa i no un problema. I ací, Sagunt té molt a dir. Perquè és una ciutat que ha sabut preservar la seua identitat, que ha defensat la llengua i la cultura pròpies, que ha lluitat per ser reconeguda en la seua pluralitat. I això és exactament el que Europa hauria d’aprendre: que la unitat no és uniformitat, que la força naix de la diversitat i que els pobles que formen part del projecte europeu no poden ser tractats com a simples administracions regionals.

També cal recordar que els Tractats de Roma van nàixer en un context de reconstrucció. Europa estava devastada per la guerra i necessitava reinventar-se. Hui, salvant les distàncies, ens trobem en un moment similar. No per una guerra interna, sinó per una crisi global que afecta la manera com produïm, com consumim i com vivim. El canvi climàtic, la digitalització, les tensions geopolítiques i les desigualtats socials exigeixen una resposta col·lectiva. I Sagunt, amb el seu teixit social actiu, amb la seua tradició de lluita i amb la seua capacitat de reinventar-se, pot ser un exemple de com afrontar aquests reptes des de la proximitat.

Però per a això cal una Europa que no es quede en declaracions. Una Europa que no utilitze el llenguatge inclusiu només com a decoració, sinó com a compromís real amb la igualtat. Una Europa que no parle de drets socials mentre permet que la precarietat siga la norma per a milions de persones. Una Europa que no es limite a celebrar aniversaris institucionals, sinó que escolte les reivindicacions dels barris, dels sindicats, de les associacions, de les persones que cada dia sostenen el continent amb el seu treball i la seua esperança.

El 25 de març hauria de ser, doncs, un dia per reivindicar una Europa que mire cap a Sagunt i cap a tantes altres ciutats que han sigut motor econòmic i cultural, però que sovint han quedat al marge de les grans decisions. Una Europa que entenga que la política industrial no pot ser un joc d’interessos entre capitals, sinó una estratègia compartida que done oportunitats reals als territoris. Una Europa que no veja el Mediterrani com una frontera, sinó com un espai de cooperació i de futur.

I també hauria de ser un dia per recordar que el projecte europeu no està acabat. Que encara queda molt per fer. Que la Unió Europea no pot continuar funcionant com un club d’estats que negocien quotes i privilegis, sinó que ha de convertir-se en una comunitat política de veritat, amb institucions democràtiques fortes i amb una ciutadania empoderada. Sagunt, amb la seua història de participació i de mobilització, pot ser un exemple de com construir aquesta Europa des de baix, des de la gent, des de la vida quotidiana.

En definitiva, el 25 de març no és només una data històrica. És una oportunitat per repensar Europa, per exigir més, per reivindicar un projecte que siga realment compartit. I Sagunt, com tantes altres ciutats que han patit i han lluitat, mereix formar part d’aquesta reflexió. Perquè Europa no serà completa mentre no escolte les veus dels territoris que la conformen. I perquè només una Europa que reconega la seua diversitat, que defense els drets humans i que aposte per un desenvolupament just podrà estar a l’altura del que es va començar a construir aquell 25 de març de 1957.

Potser és hora que aquesta efemèride deixe de ser un acte protocol·lari i es convertisca en un crit col·lectiu. Un crit que diga que volem una Europa més justa, més democràtica, més humana. Una Europa que no oblide Sagunt ni cap altre territori que ha contribuït a construir-la. Una Europa que, com aquell dia a Roma, torne a creure en la força de la cooperació i en la dignitat de les persones.

llegir més

Reparació ^

El Dia Internacional del Dret a la Veritat en relació amb Violacions Greus dels Drets Humans i de la Dignitat de les Víctimes ens interpel·la cada any, però en territoris com el nostre adquireix una ressonància particular. No és una commemoració llunyana ni abstracta. És una invitació a mirar de front un passat que encara projecta ombres llargues sobre el present. Quan parlem de dret a la veritat, inevitablement pensem en el franquisme, en les seues conseqüències i en la necessitat de reparació que moltes persones i col·lectius continuen reclamant.

La veritat no és només un relat històric. És una condició per a la dignitat. Les societats que han patit períodes de violència institucionalitzada ho saben bé. Sense veritat no hi ha reconeixement, i sense reconeixement no hi ha reparació possible. En el cas del franquisme, la veritat ha sigut durant dècades un camp de batalla simbòlic i polític. Moltes famílies han viscut amb silencis imposats, amb pors heretades, amb noms que no apareixien en cap registre i amb històries que només es transmetien en veu baixa. El dret a la veritat és, per a elles, una forma de justícia tardana però imprescindible.

Quan es parla de reparació, sovint es pensa en mesures materials o jurídiques, però la reparació és també un procés emocional i col·lectiu. Implica reconéixer que hi hagué víctimes, que hi hagué repressió, que hi hagué persones que perderen la llibertat, la vida o la possibilitat de viure-la plenament. Implica acceptar que el dolor no desapareix només perquè passen els anys. La memòria no és un capítol que es tanca, sinó un espai que es treballa. I aquest treball requereix voluntat, recursos i un compromís real amb els drets humans.

Algunes persones argumenten que remoure el passat és inútil o fins i tot contraproduent. Però aquesta idea oblida que el passat no està realment superat mentre hi haja fosses sense obrir, arxius incomplets o testimonis que encara esperen ser escoltats. El dret a la veritat no és un capritx, és una necessitat democràtica. Les democràcies madures no tenen por de revisar-se, d’analitzar els seus traumes i d’assumir responsabilitats. Fer-ho no debilita les institucions, sinó que les enfortix, perquè les connecta amb la justícia i amb la dignitat de les persones.

El franquisme va deixar un llegat complex que encara es manifesta en la vida quotidiana. Hi ha noms de carrers, monuments i símbols que continuen generant debat. Hi ha relats que es presenten com a neutrals però que en realitat invisibilitzen la repressió. Hi ha generacions que han crescut sense conéixer la història completa, i això dificulta la construcció d’una memòria compartida. El dret a la veritat implica també revisar com contem el passat, quines veus hi incloem i quines deixem fora. La història no és només una successió de fets, és també una disputa pel significat.

La reparació, en aquest sentit, no és només per a les víctimes directes, sinó per a tota la societat. Una comunitat que no afronta els seus traumes queda atrapada en ells. Una comunitat que els afronta, en canvi, pot avançar amb més serenitat i més cohesió. La reparació és un acte de responsabilitat col·lectiva. No es tracta de culpabilitzar generacions posteriors, sinó de reconéixer que els efectes de la violència estructural no desapareixen sols. La desigualtat, la por, el silenci i la desinformació són herències que cal desactivar.

El Dia Internacional del Dret a la Veritat ens recorda que la memòria és un dret humà. No és un luxe ni una qüestió secundària. Les persones tenen dret a saber què va passar, per què va passar i qui en va ser responsable. Aquest dret és fonamental per a evitar que les violacions greus dels drets humans es repetisquen. Quan una societat coneix la seua història, pot identificar els mecanismes que van permetre la repressió i pot construir institucions més fortes i més respectuoses amb la dignitat humana.

En el cas del franquisme, la veritat ha sigut sovint fragmentada. Hi ha hagut avanços importants, però també resistències. Les exhumacions, els arxius, els testimonis i les investigacions han permés recuperar part de la memòria, però encara queda molt per fer. La reparació no és un acte puntual, és un procés llarg que requereix constància. Requereix també empatia, perquè implica escoltar històries doloroses i reconéixer injustícies que durant molt de temps van ser negades o minimitzades.

La memòria democràtica no és un exercici de nostàlgia, sinó una eina per a construir un futur més just. Quan una societat es compromet amb la veritat, envia un missatge clar: la dignitat de les persones és innegociable. Aquest compromís és especialment important en un món on els discursos d’odi i les narratives que relativitzen la violència poden tornar a guanyar espai. La memòria és una defensa contra l’oblit, però també contra la repetició dels errors.

El franquisme forma part de la nostra història, però no ha de determinar el nostre futur. El que sí que pot determinar-lo és la manera com el recordem. Si ho fem amb rigor, amb respecte i amb voluntat de reparació, contribuirem a una societat més madura i més justa. Si ho fem amb indiferència o amb por, perpetuarem les ferides. El dret a la veritat és, en última instància, un dret a la dignitat. I la dignitat és la base de qualsevol convivència democràtica.

Aquest dia internacional ens convida a reflexionar, però també a actuar. Ens recorda que la memòria és una responsabilitat compartida i que la reparació és un camí que encara hem de recórrer. Ens anima a escoltar les persones que han patit, a donar-los espai i a reconéixer el seu dolor. Ens impulsa a construir una societat que no tinga por de mirar el seu passat perquè confia en la seua capacitat de transformar-lo en aprenentatge.

La veritat no sempre és còmoda, però és necessària. La reparació no sempre és fàcil, però és justa. I la memòria no sempre és senzilla, però és imprescindible. En aquest equilibri entre dolor i esperança es troba la possibilitat d’una convivència més humana i més respectuosa. El Dia Internacional del Dret a la Veritat ens recorda que aquesta possibilitat està a les nostres mans, i que el futur que construïm dependrà de la valentia amb què afrontem el nostre passat.

llegir més