d'Anglaterra i espanya ^

Un mundial sempre és un escenari on es barregen passions, banderes, mites i contradiccions. I, tanmateix, darrere de cada partit hi ha històries que no caben en cap marcador. Històries que expliquen com el futbol és també política, memòria, identitat i ferides que encara supuren. En aquest marc, la presència d’Anglaterra en qualsevol competició internacional sempre arrossega un eco antic: Gibraltar, Menorca, Utrecht, la Guerra de Successió. Són noms que no apareixen en cap alineació, però que formen part del relat profund que acompanya cada selecció quan ix al camp. I és en aquest context que val la pena recordar per què Gibraltar i Menorca acabaren sota domini britànic, i com aquella història continua projectant ombres en el present.

La Guerra de Successió Espanyola no fou només una disputa dinàstica. Fou, sobretot, un xoc de models polítics i de visions del món. Quan Carles II mor sense descendència, Europa entra en pànic: qui controlarà el vast imperi hispànic? França volia situar-hi un Borbó; Àustria, un Habsburg. I Anglaterra, sempre pragmàtica, volia evitar que França es convertira en una superpotència incontestable. Així que el conflicte es converteix en una guerra europea amb escenaris múltiples, i la Península és només un dels camps de batalla.

En aquell mapa de lleialtats, els territoris de la Corona d’Aragó —Catalunya, València, Aragó, Mallorca— opten per Carles d’Àustria. No per romanticisme, sinó per defensa d’un model polític propi, pactista, amb institucions i furs que garantien una certa autonomia. Felip d’Anjou representava el centralisme absolutista que França ja havia perfeccionat. I la batalla d’Almansa, el 1707, marca un punt d’inflexió: la derrota austracista permet a Felip V imposar el Decret de Nova Planta, abolir els furs i castigar els territoris que havien apostat per l’altre bàndol. És una victòria interna, però no canvia el fet que, a escala europea, la guerra s’està decantant cap a una solució diplomàtica que no serà favorable a Espanya.

I ací entra en escena el Tractat d’Utrecht, 1713. Europa vol acabar la guerra. Anglaterra, que ha jugat un paper decisiu, exigeix compensacions. No vol només un equilibri continental; vol bases navals estratègiques que li permeten controlar el comerç i projectar poder. Gibraltar és la clau de l’estret, la porta entre el Mediterrani i l’Atlàntic. Menorca, amb el port de Maó, és una joia militar: una de les millors bases naturals del Mediterrani. Felip V, que necessita ser reconegut com a rei, accepta les condicions. I així, en un despatx europeu, es decideix el futur de dos territoris que mai havien imaginat formar part del mapa britànic.

Aquest episodi, que sovint es conta com una simple clàusula diplomàtica, té una càrrega simbòlica enorme. Perquè mostra com les guerres no les guanya només qui triomfa en el camp de batalla, sinó qui negocia millor en la taula de les potències. I mostra també com els territoris mediterranis han estat, durant segles, moneda de canvi en jocs geopolítics que els superaven. Menorca tornaria a Espanya el 1802, però Gibraltar continua sent un punt de fricció, una ferida oberta que reapareix cada vegada que es parla de sobirania, fronteres o identitat.

En el marc d’un mundial, aquestes històries no són només passat. Són part del relat que acompanya cada selecció. Quan Anglaterra juga, porta amb ella un imaginari imperial que encara pesa. Quan Espanya juga, arrossega la memòria d’un estat que es va construir sobre la uniformització forçada. I quan Gibraltar, en competicions menors, reivindica la seua identitat futbolística, ho fa en un espai on la política i l’esport es confonen inevitablement.

El futbol, al capdavall, és un llenguatge global que permet explicar conflictes que, en altres formats, serien massa densos o massa dolorosos. En un mundial, les seleccions no són només equips: són nacions, projectes, històries. I cada partit és una metàfora del que som i del que hem estat. Per això, recordar Utrecht en un mundial no és un exercici erudit; és una manera de comprendre com els mapes actuals són el resultat de decisions preses fa tres segles, i com aquestes decisions continuen condicionant les relacions entre estats.

Hi ha qui diu que el futbol és apolític. Però només cal mirar un himne cantat amb els ulls humits, una bandera desplegada, una celebració que es converteix en reivindicació, per entendre que això és fals. El futbol és política perquè és identitat. I la identitat és sempre política. Quan una selecció com Anglaterra ix al camp, ho fa amb un bagatge que inclou victòries, derrotes, imperis, colònies, conflictes i tractats. I quan Espanya ho fa, també arrossega la seua pròpia història de centralisme, resistències i diversitats internes.

En aquest sentit, Gibraltar és un símbol incòmode. Per a Espanya, representa una pèrdua que encara no s’ha assumit del tot. Per a Anglaterra, és una peça estratègica que no vol deixar escapar. I per als habitants del Penyal, és una identitat híbrida que no encaixa en cap relat estatal tradicional. En un mundial, aquesta complexitat no apareix en les estadístiques, però forma part del paisatge emocional que envolta cada competició.

Menorca, en canvi, és una història tancada, però no per això menys reveladora. El seu pas per mans britàniques mostra com les illes mediterrànies han estat sempre objecte de desig geopolític. I com la sobirania, en molts casos, ha estat decidida per potències externes sense consultar la població local. En un mundial, on les nacions es presenten com a subjectes unitaris i orgullosos, recordar aquests episodis ajuda a entendre que les identitats són sempre més complexes del que sembla.

En definitiva, parlar de Gibraltar i Menorca en el marc d’un mundial és una manera de recordar que el futbol no és només joc. És memòria. És política. És història. I és també una oportunitat per mirar-nos al mirall i reconéixer que les fronteres que avui celebrem o discutim són el resultat de guerres, tractats i decisions que encara ressonen. El mundial és un escenari on les nacions es mostren al món. I el món, si vol entendre-les, ha de mirar més enllà del marcador i escoltar les històries que les han fet possibles.

llegir més

El fang, la memòria i el deure de no mirar cap a un altre costat ^

Hi ha tragèdies que deixen una ferida visible. Cases destruïdes, carrers convertits en rius, vehicles amuntegats, ponts caiguts i paisatges irreconeixibles. Però hi ha una altra ferida, molt més profunda i molt més difícil de reparar: la que queda dins de les persones. La DANA no va ser només un episodi meteorològic extrem. Va ser una experiència traumàtica que va canviar vides per sempre. Darrere de cada fotografia de devastació hi havia una història, una família, una persona que va veure com l'aigua s'emportava records, projectes i, en alguns casos, éssers estimats.

Quan passen els mesos i les càmeres desapareixen, existeix el risc que la societat substituïsca el dolor per les estadístiques. Comencem a parlar de milions d'euros, de contractes, de percentatges i de procediments administratius. És necessari fer-ho, perquè els recursos públics han de ser fiscalitzats. Però mai hauríem de permetre que els números ocultaren les persones. Cada euro destinat a la reconstrucció té el seu origen en una tragèdia humana. Cada expedient administratiu naix d'una necessitat real. Cada decisió pública afecta ciutadans que han patit.

Per això resulta inevitable reflexionar sobre les conclusions de l'informe de la Sindicatura de Comptes respecte als contractes adjudicats després de la DANA. Segons les dades conegudes, la Generalitat Valenciana i el seu sector públic van adjudicar centenars de contractes per centenars de milions d'euros, concentrant-se una part molt important de l'import en un nombre reduït d'empreses. L'informe no parla d'una trama generalitzada ni formula acusacions directes de corrupció. Però sí que planteja preguntes incòmodes sobre la concentració de la despesa, sobre els mecanismes de control i sobre la necessitat de reforçar la transparència.

I les preguntes incòmodes són necessàries en una democràcia.

Perquè la urgència pot justificar moltes coses, però no pot justificar que es deixe de preguntar. La urgència explica que s'actue ràpidament. Explica que s'utilitzen procediments extraordinaris. Explica que determinades decisions es prenguen en qüestió d'hores. El que no explica és per què, una vegada passada la fase més crítica, no s'hauria de sotmetre tot allò que s'ha fet a l'escrutini públic més exigent.

La transparència no és un obstacle per a la reconstrucció. La transparència forma part de la reconstrucció.

I mentre es debaten aquestes qüestions, convé recordar una altra imatge d'aquells dies. La de milers de persones anònimes que es van mobilitzar des del primer moment. Persones que van agafar una pala, unes botes i uns guants per anar a ajudar desconeguts. Veïns que van convertir associacions en magatzems improvisats. Conductors que van transportar aliments. Professionals que van oferir el seu temps sense esperar cap recompensa. Joves i majors treballant colze a colze per recuperar carrers coberts de fang.

Aquella mobilització espontània va demostrar que la societat valenciana és molt més gran que qualsevol administració i molt més forta que qualsevol desastre. Quan les persones ho estaven perdent tot, altres persones van acudir per ajudar-les. Sense contractes. Sense expedients. Sense rodes de premsa. Sense buscar titulars.

Això és el que fa especialment important exigir una gestió impecable dels recursos públics. Perquè quan la ciutadania ofereix el millor de si mateixa, les institucions tenen l'obligació moral d'estar a la mateixa altura.

El debat no hauria de ser qui obtenia rèdit polític d'una situació tan dolorosa. El debat hauria de ser com garantir que els diners destinats a la reconstrucció arriben de la manera més eficient possible a les persones afectades. Com assegurar que existeixen controls adequats. Com evitar dependències excessives d'uns pocs operadors. Com reforçar la competència. Com generar confiança.

La confiança és una paraula clau.

Perquè el problema de qualsevol emergència no acaba quan desapareix l'aigua. També apareix un altre repte: mantenir la confiança de la ciutadania en les institucions encarregades de gestionar la resposta. Quan els ciutadans veuen informes que assenyalen mancances en els controls, absència de penalitzacions en alguns expedients o concentració de contractes en poques empreses, és lògic que vulguen explicacions. No és desconfiança injustificada. És sentit democràtic.

Una administració forta no és aquella que evita les preguntes. És aquella que les respon amb claredat.

Les víctimes mereixen això. Les famílies mereixen això.

Mereixen saber que el seu dolor no s'ha convertit simplement en una partida pressupostària. Mereixen saber que la reconstrucció s'ha fet sota els criteris més rigorosos possibles. Mereixen garanties que qualsevol procediment extraordinari estava justificat. Mereixen que els recursos públics siguen gestionats amb la màxima responsabilitat.

Perquè hi ha alguna cosa que no apareix en els informes tècnics: l'angoixa de qui ho ha perdut tot. No existeix una columna en un full de càlcul que mesure les nits sense dormir després d'una inundació. No hi ha cap procediment administratiu capaç de calcular el valor sentimental d'una casa familiar destruïda. No existeix una licitació capaç de reparar completament una absència.

És per això que la reconstrucció material només és una part del treball pendent. L'altra part és la reconstrucció moral. I aquesta passa per actuar amb honestedat, amb transparència i amb humilitat.

Les institucions tenen recursos. Les empreses tenen capacitat tècnica. Però la legitimitat només naix de la confiança ciutadana. I la confiança es construeix explicant què s'ha fet, per què s'ha fet i com s'ha fet.

Amb el pas del temps, moltes de les imatges de la DANA s'esborraran de la memòria col·lectiva. Els carrers es repararan. Les infraestructures es reconstruiran. Tornarà una certa normalitat. Però les víctimes continuaran recordant. Les famílies continuaran recordant. També ho faran totes aquelles persones que, de manera voluntària, van dedicar dies i setmanes a ajudar els altres.

Per respecte a elles, no hauríem d'acceptar mai que el debat es reduïsca a una simple confrontació política. La qüestió fonamental és una altra: assegurar que una tragèdia d'aquesta magnitud deixe com a llegat institucions més transparents, controls més sòlids i una administració capaç de rendir comptes davant la ciutadania.

Perquè el fang acaba desapareixent. El que no hauria de desaparèixer mai és l'obligació de recordar les víctimes i d'exigir que la seua reconstrucció es faça amb la mateixa dignitat, esforç i generositat que van demostrar milers de persones anònimes quan van decidir ajudar sense preguntar a qui. Aquesta és la vertadera lliçó que no podem permetre'ns oblidar.

llegir més

Binàries ^

Les persones no binàries són una bufetada necessària a un sistema que durant segles ha intentat reduir la humanitat a dues caselles. Home o dona. Blanc o negre. Correcte o incorrecte. La no-binarietat irromp com una tercera via, però no en el sentit de “punt intermedi”, sinó com una explosió que trenca el tauler i obliga a repensar-lo. No és una moda, no és una extravagància, no és una confusió: és una afirmació política i vital que diu que la identitat no és una presó, sinó un espai en moviment.

La societat occidental ha construït el gènere com una arquitectura rígida, amb portes que només s’obrin cap a dins. Les persones no binàries, en canvi, decideixen obrir finestres. I això incomoda. Incomoda perquè qüestiona privilegis, perquè desmunta categories que semblaven eternes, perquè recorda que allò que considerem “natural” sovint és només “habitual”. La no-binarietat posa en evidència que el gènere és una convenció social, una ficció útil per a alguns i opressiva per a molts.

També és un acte de valentia. En un món que castiga la diferència, que ridiculitza el que no entén i que converteix la identitat en espectacle, dir “no sóc ni això ni allò” és una forma de resistència. És una manera de reclamar espai, de reclamar llenguatge, de reclamar existència. Les persones no binàries no demanen permís: demanen respecte. I el respecte, en una societat que encara confon diversitat amb amenaça, és una batalla.

La no-binarietat és política perquè obliga a revisar les estructures. Les lleis, els formularis, els lavabos, els protocols mèdics, les escoles, els llenguatges. Tot allò que s’ha construït sobre la idea de dos gèneres queda en qüestió. I això és profundament transformador. Quan una persona no binària diu “aquest sistema no em contempla”, està fent una crítica institucional, social i cultural. Està dient que el món no és tan inclusiu com presumeix. Està revelant les esquerdes.

Però també és política perquè aporta una nova manera d’entendre la llibertat. No com una meta, sinó com un procés. No com una identitat fixa, sinó com una identitat viva. Les persones no binàries ens recorden que podem ser moltes coses alhora, que podem canviar, que podem explorar, que podem existir sense demanar disculpes. En un temps de polarització, la no-binarietat és una invitació a la complexitat. A acceptar que la vida no és binària, que les emocions no són binàries, que les experiències no són binàries.

I és, sobretot, una qüestió de dignitat. Les persones no binàries no volen ser excepcions, volen ser persones. Volen caminar pel carrer sense ser mirades com anomalies. Volen ser reconegudes en els documents, en les institucions, en el llenguatge. Volen que la seua existència no siga un debat, sinó una realitat. I això, en una societat que encara lluita per entendre la diversitat, és una reivindicació urgent.

Parlar de persones no binàries és parlar de futur. D’un futur on el gènere no siga una frontera, sinó una possibilitat. D’un futur on la identitat no siga una arma, sinó una expressió. D’un futur on la diferència no siga un problema, sinó una riquesa. I aquest futur, malgrat les resistències, ja està en marxa. Perquè cada persona no binària que diu “ací estic” està obrint camí. Està fent política. Està fent història. Està fent vida.

llegir més

Rock com a política ^

El rock, més que un gènere musical, és una manera d’estar al món. Una forma de vida que, quan es mira amb calma, és profundament política. No perquè faça campanya ni perquè porte un programa electoral sota el braç, sinó perquè qüestiona, sacseja, incomoda i recorda que la llibertat no és un regal, sinó una actitud.

El rock naix com una resposta a l’ordre establit. A la moral rígida, a les jerarquies, a la por que tot siga massa tranquil. És soroll, sí, però és un soroll que denuncia. Quan Chuck Berry feia ballar mig planeta, estava dient que la joventut negra tenia dret a existir en un país que la volia invisible. Quan Janis Joplin cridava fins a trencar-se, estava trencant també el paper que la societat reservava a les dones: dolces, discretes, obedients. Quan els Sex Pistols escopien contra la monarquia britànica, no era només provocació: era un crit contra un sistema que perpetuava desigualtats amb un somriure aristocràtic.

El rock és política perquè és conflicte. No busca el consens, no vol agradar a tothom, no té por de la incomoditat. En un món que sovint confon pau amb silenci, el rock recorda que la pau real només arriba quan s’han dit les veritats que feien mal. I això, en política, és revolucionari.

També és política perquè és comunitat. Els concerts de rock són espais on la gent es reconeix, es troba, es fa forta. No importa d’on vens, quin cos tens, quina vida portes: importa que estàs allí, que formes part d’una energia compartida. En temps de fragmentació, individualisme i pantalles que ens separen, el rock crea tribus que no necessiten permís per existir. I tota tribu que es reconeix és una força política.

El rock és política perquè és resistència. No és casualitat que les dictadures hagen perseguit el rock: perquè el rock no obeïx. No accepta que li diguen com ha de sonar, com ha de vestir, com ha de comportar-se. És una escola de desobediència civil, una pedagogia del “no”. I en societats que demanen submissió disfressada de civisme, el “no” és una arma poderosa.

Però sobretot, el rock és política perquè és veritat. Una veritat crua, imperfecta, sense filtres. El rock no busca la perfecció tècnica, busca l’honestedat. I l’honestedat, en política, és escassa. Quan una guitarra distorsionada trenca el silenci, recorda que hi ha emocions que no caben en un discurs institucional. Que hi ha ràbies que no es poden maquillar. Que hi ha esperances que no es poden convertir en eslògans.

El rock és una forma de vida política perquè ens ensenya a no abaixar el cap. A no acceptar el món tal com és. A imaginar-lo d’una altra manera, encara que siga a crits. A defensar el que som, encara que no agrade. A fer-nos responsables del nostre propi soroll.

Potser per això el rock no mor mai. Perquè mentre hi haja injustícia, hi haurà una guitarra disposada a trencar-la. I mentre hi haja gent que no vol resignar-se, hi haurà rock. No com a nostàlgia, sinó com a brúixola. No com a música, sinó com a actitud.

llegir més

Color esperança ^

L’esperança és un color. No és una idea abstracta ni una consigna buida: és una tonalitat que ens acompanya, que ens mira, que ens respira al clatell quan tot sembla enfonsar-se. Cada persona, cada poble, cada moment històric acaba triant el seu color d’esperança, com qui tria una bandera íntima, una manera de dir “encara no hem acabat”.

Hi ha qui associa l’esperança al verd, perquè és el color que brota fins i tot després d’un incendi. El verd és tossut, és la vida que insisteix, és la natura que no demana permís per tornar. Però també és un color que pot enganyar: el verd pot ser el maquillatge d’un futur que no arriba, la promesa d’un creixement que només beneficia uns quants, la façana amable d’un sistema que es ven com sostenible mentre continua devorant recursos i persones. El verd és esperança, sí, però també és advertència: no tot el que creix ho fa per a totes.

Altres prefereixen el groc, que és un color més fràgil, més humà. El groc és la llum que entra per la finestra quan ja havies decidit que aquell dia seria gris. És la calidesa que no salva el món, però salva una persona. El groc és l’esperança quotidiana, la que no fa soroll, la que no necessita grans discursos. És el color de la resistència íntima, de la gent que continua malgrat tot, de les comunitats que es cuiden perquè saben que ningú més ho farà. El groc és l’esperança que es construeix amb mans, no amb eslògans.

I després hi ha el blau, que és l’esperança que mira lluny. El blau és horitzó, és mar, és cel obert. És la idea que el futur pot ser diferent, que hi ha camins que encara no hem trepitjat. Però el blau també és el color de la distància, de la promesa que sempre queda un poc més enllà. És l’esperança que necessita temps, que necessita paciència, que necessita una fe que a vegades costa de sostenir. El blau és l’esperança dels projectes col·lectius, dels canvis profunds, de les revolucions que no caben en una legislatura.

Hi ha qui tria el roig, i això sempre sorprén. El roig és el color de la vida quan esclata, però també és el color de la ràbia. El roig és l’esperança que no vol esperar, la que diu que ja n’hi ha prou, la que entén que sense indignació no hi ha transformació. És un color que incomoda, que sacseja, que recorda que l’esperança no és només esperar que les coses milloren, sinó fer que milloren. El roig és l’esperança combativa, la que no es conforma amb mig futur, la que exigeix un futur sencer.

I finalment hi ha el gris, que molta gent menysprea, però que és un color profundament honest. El gris és l’esperança dels dies difícils, dels moments en què no tens forces per imaginar res lluminós. És l’esperança que no es disfressa, que no promet miracles, que simplement diu: continua. El gris és el color de la supervivència, de la dignitat, de la gent que no pot permetre’s grans utopies però que, tot i així, no es rendeix. És un color que no brilla, però sosté.

Quan parlem d’esperança, en realitat parlem de colors que ens expliquen. Parlem de com resistim, de com somiem, de com ens organitzem. Parlem de com ens mirem el futur sense perdre de vista el present. L’esperança no és un luxe: és una necessitat política, emocional i comunitària. I cada color ens recorda una manera diferent de continuar.

Potser el secret és entendre que l’esperança no és un únic color, sinó una paleta. Que hi ha dies verds, dies grocs, dies rojos, dies grisos. Que l’esperança no és lineal, ni pura, ni perfecta. Que és humana. I que, malgrat tot, sempre torna. Sempre.

llegir més