Una sola salut: el repte d’entendre que tot està connectat ^

Hi ha lemes que semblen evidents, quasi intuïtius, però que amaguen una revolució conceptual. “Una sola salut”, la proposta de l’Organització Mundial de la Salut, és un d’aquests. Tres paraules que, dites ràpidament, poden sonar a eslògan institucional, però que en realitat ens obliguen a repensar la manera com entenem el món, la vida i les relacions entre les persones, els animals i el medi ambient. Tres paraules que ens recorden que no hi ha fronteres reals entre la salut humana, la salut dels ecosistemes i la salut de totes les formes de vida que ens envolten.

Durant dècades, hem viscut amb la il·lusió que la salut era una qüestió individual, quasi privada. Una mena de patrimoni personal que depenia de les nostres decisions, del nostre estil de vida o, en el millor dels casos, del sistema sanitari. Però la realitat és molt més complexa. La pandèmia ens ho va mostrar amb una contundència que difícilment oblidarem: la salut és global, interdependent i fràgil. I, sobretot, compartida.

“Una sola salut” no és només un lema; és un advertiment i una oportunitat. Ens diu que no podem cuidar-nos si no cuidem el planeta. Que no podem protegir-nos si no protegim la biodiversitat. Que no podem garantir el benestar de les persones si ignorem el benestar dels animals, dels ecosistemes i dels territoris que habitem. És una mirada que trenca compartiments estancs i que ens convida a pensar en xarxa, en comunitat, en interdependència.

Però què significa això en la pràctica? Com es tradueix en polítiques públiques, en decisions quotidianes, en models de desenvolupament? I, sobretot, estem preparades i preparats per assumir les implicacions d’aquesta mirada?

La primera clau és entendre que la salut humana depén directament de la salut ambiental. No és una metàfora; és una realitat científica. L’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que consumim, els espais que habitem, tot està condicionat per l’estat del planeta. Quan destruïm ecosistemes, quan contaminem rius i mars, quan convertim les ciutats en espais hostils, quan accelerem el canvi climàtic, estem atacant la nostra pròpia salut.

La segona clau és reconéixer que la salut animal és inseparable de la nostra. Les zoonosis —malalties que passen d’animals a humans— són un exemple claríssim. Però no és només això. La manera com tractem els animals, com els criem, com els transportem, com els integrem en els nostres sistemes productius, té un impacte directe en la salut pública. Un model intensiu, massificat i poc respectuós no és només un problema ètic; és un risc sanitari.

La tercera clau és assumir que la salut és un bé comú. No és una mercaderia, no és un privilegi, no és un servei que es compra i es ven. És un dret i, alhora, una responsabilitat col·lectiva. “Una sola salut” ens recorda que no podem protegir-nos individualment si no actuem col·lectivament. Que la salut no es defensa només als hospitals, sinó també als boscos, als camps, a les ciutats, a les escoles, als mercats i a les institucions.

Aquesta mirada ens obliga a repensar moltes coses. Ens obliga a revisar els nostres models de consum, la nostra relació amb el territori, la nostra manera de produir aliments, la nostra mobilitat, la nostra gestió de residus, la nostra manera d’entendre el benestar. Ens obliga a posar la vida —tota la vida— al centre.

Però també ens ofereix una oportunitat extraordinària: la d’imaginar un futur més just, més sostenible i més saludable. Un futur on la salut no siga un luxe, sinó una realitat compartida. Un futur on les polítiques públiques no actuen aïlladament, sinó de manera coordinada. Un futur on la ciència, l’educació, la cultura, l’economia i la política treballen juntes per protegir allò que és essencial.

“Una sola salut” és, en el fons, una crida a la humilitat. Ens recorda que no som el centre del món, que no som una espècie separada, que no podem viure d’esquena al planeta. Ens recorda que depenem de la biodiversitat, dels ecosistemes, dels cicles naturals, de l’equilibri ambiental. I que, si trenquem aquest equilibri, trenquem també la nostra pròpia possibilitat de viure amb dignitat.

També és una crida a la responsabilitat. No podem continuar actuant com si el planeta fóra inesgotable. No podem seguir consumint recursos com si no hi haguera límits. No podem permetre que la desigualtat determine qui té accés a la salut i qui no. No podem mirar cap a un altre costat quan sabem que les persones més vulnerables són les que més pateixen els impactes ambientals i sanitaris.

I, sobretot, és una crida a la cooperació. Cap país, cap institució, cap comunitat pot afrontar sola els reptes que tenim davant. Necessitem aliances, xarxes, col·laboracions. Necessitem que la salut pública, la veterinària, l’ecologia, l’urbanisme, l’agricultura, l’educació i la ciència treballen juntes. Necessitem que les administracions escolten, que les empreses actuen amb responsabilitat i que la ciutadania participe activament.

“Una sola salut” no és un lema per a penjar en un despatx. És una brúixola. Una manera d’orientar les decisions que prenem com a societat. Una invitació a pensar en gran, a mirar més enllà de la immediatesa, a entendre que el futur depén del que fem hui.

I també és una oportunitat per repensar la nostra relació amb el territori. En llocs com el nostre, on la natura, l’agricultura, la indústria i la vida urbana conviuen en un equilibri delicat, aquesta mirada és especialment necessària. No podem parlar de salut sense parlar de qualitat de l’aire, de protecció del litoral, de gestió de l’aigua, de mobilitat sostenible, de preservació del patrimoni natural. No podem parlar de salut sense parlar de justícia social, d’igualtat, d’accés universal als serveis bàsics.

La salut no és només absència de malaltia. És benestar físic, emocional, social i ambiental. És poder viure en un entorn segur, net i saludable. És tindre accés a aliments de qualitat, a espais verds, a serveis públics robustos. És sentir-se part d’una comunitat que cuida i que es cuida.

“Una sola salut” ens recorda que la vida és un teixit. Que tot està connectat. Que no hi ha salut humana sense salut planetària. Que no hi ha futur possible si no aprenem a viure d’una manera més respectuosa, més equilibrada i més conscient.

Potser la pregunta no és si el lema és encertat, sinó si estem disposades i disposats a assumir-ne les conseqüències. Si estem preparades per canviar hàbits, per exigir polítiques valentes, per repensar models econòmics, per posar la vida al centre. Si som capaces de mirar més enllà del curt termini i entendre que el benestar col·lectiu depén de decisions que, de vegades, no són fàcils.

“Una sola salut” és un repte, però també una esperança. Ens diu que encara som a temps. Que podem construir un futur millor si actuem amb responsabilitat i amb visió. Que la salut no és una batalla individual, sinó un projecte compartit.

I potser, en un món tan fragmentat, tan accelerat i tan ple d’incerteses, aquesta idea —la d’una salut compartida, interdependent i global— és una de les poques certeses que ens poden ajudar a avançar amb sentit.

llegir més

Reflexió sobre l’Agenda 2030 i l’esport: una oportunitat que encara estem aprenent a llegir ^

Quan parlem de l’Agenda 2030, solem imaginar grans cimeres internacionals, informes interminables i paraules solemnes que, massa sovint, semblen quedar lluny de la vida quotidiana. Però l’Agenda 2030 no és només un pacte global; és una invitació a repensar com vivim, com ens relacionem i com construïm comunitats més justes, saludables i sostenibles. I en aquest repte, l’esport ocupa un lloc central que encara no hem sabut aprofitar del tot.

L’esport és un llenguatge universal. Travessa fronteres, edats, identitats i condicions socials. És un espai on les persones es troben, s’escolten, cooperen i competeixen, però també un espai on es poden reproduir desigualtats, discriminacions i dinàmiques poc saludables. Per això, quan l’Agenda 2030 parla de salut, igualtat, educació, sostenibilitat, pau o comunitat, està parlant també d’esport, encara que no sempre ho diguem explícitament.

La qüestió és: estem preparades i preparats per llegir l’esport com una eina de transformació social? O continuem veient-lo només com una activitat física, un entreteniment o un espectacle? Aquesta reflexió és necessària, sobretot en territoris com el nostre, on l’esport forma part de la identitat col·lectiva, de les festes, de les tradicions i de la vida associativa.

L’Agenda 2030 ens ofereix un marc per entendre l’esport com un motor de canvi. Però perquè això siga real, cal una mirada crítica, valenta i compromesa.

Comencem per la salut i el benestar. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 parla de garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones. L’esport és, evidentment, una de les eines més potents per aconseguir-ho. Però no n’hi ha prou amb dir-ho. Cal preguntar-se qui té accés real a la pràctica esportiva, en quines condicions, amb quins recursos i amb quines barreres.

En molts municipis, l’esport continua sent un privilegi. Instal·lacions insuficients, quotes que no totes les famílies poden assumir, horaris incompatibles amb la vida laboral, manca de transport públic, desigualtats de gènere que persisteixen, discriminacions cap a persones LGTBIQ+, persones migrants o persones amb diversitat funcional. Si l’esport ha de ser una eina de salut i benestar, cal garantir que siga accessible, segur i inclusiu. I això implica polítiques públiques valentes, però també una transformació cultural dins dels clubs, les federacions i les entitats.

L’esport pot ser un espai de llibertat o un espai de pressió. Pot ser un lloc on una xiqueta descobreix la seua força o un lloc on se li diu que no és prou bona. Pot ser un refugi per a una persona jove LGTBIQ+ o un espai on se sent jutjada. Pot ser una oportunitat per a una persona migrant o un espai on se li recorda constantment que és diferent. L’Agenda 2030 ens recorda que la salut no és només absència de malaltia, sinó benestar físic, emocional i social. I això exigeix un esport que cuide, que escolte i que no excloga.

L’Objectiu 4, dedicat a l’educació de qualitat, també té molt a veure amb l’esport. L’esport educa, i ho fa d’una manera que cap aula pot replicar exactament. Educa en la cooperació, en la gestió de la frustració, en la disciplina, en el respecte, en la convivència. Però també pot educar en la violència, en la desigualtat, en la humiliació o en la competitivitat mal entesa. Depén de com el gestionem.

Els clubs esportius són, en molts casos, escoles de vida. Però no sempre tenen els recursos, la formació o el suport institucional per assumir aquest paper. L’Agenda 2030 ens convida a entendre l’esport com un espai educatiu integral, on la persona és més important que el resultat. On l’objectiu no és només guanyar, sinó créixer. On la victòria no és només un marcador, sinó una experiència compartida.

Això implica formació per al personal tècnic, protocols de prevenció d’abusos, espais de participació per a les famílies, programes de coeducació i una mirada que valore la diversitat com una riquesa. L’esport pot ser una escola d’igualtat, però només si ho decidim col·lectivament.

L’Objectiu 5, dedicat a la igualtat de gènere, és un dels més evidents en relació amb l’esport. Les desigualtats són encara profundes: menys recursos, menys visibilitat, menys oportunitats, més estereotips. Les dones i les persones no binàries continuen trobant-se amb barreres que no tenen res a veure amb la seua capacitat esportiva, sinó amb una cultura que encara associa l’esport a la masculinitat tradicional.

L’Agenda 2030 ens recorda que la igualtat no és només una qüestió de justícia, sinó de qualitat democràtica. Un esport que exclou o discrimina és un esport pobre, limitat i injust. Per això cal impulsar polítiques d’igualtat reals: instal·lacions adaptades, visibilitat mediàtica, suport econòmic, formació en perspectiva de gènere, protocols contra la violència masclista i espais de decisió on les dones i les persones LGTBIQ+ tinguen veu i vot.

L’esport pot ser un espai d’empoderament, però només si trenquem els sostres de vidre i els murs invisibles que encara condicionen qui pot participar i com.

L’Objectiu 10, sobre la reducció de les desigualtats, ens porta a una reflexió encara més profunda. L’esport pot ser una eina d’inclusió social extraordinària, però també pot reproduir desigualtats estructurals. Quan un club no pot assumir quotes reduïdes, quan una persona migrant no troba un espai segur, quan una persona amb diversitat funcional no té accés a instal·lacions adaptades, quan una família no pot pagar el material esportiu, l’esport deixa de ser un dret i es converteix en un luxe.

L’Agenda 2030 ens convida a garantir que ningú quede arrere. I això implica entendre l’esport com un servei públic essencial, no com un producte de consum. Implica invertir en barris vulnerables, crear programes d’inclusió, garantir beques, adaptar espais i escoltar les persones que, massa sovint, no tenen veu en els espais de decisió.

L’Objectiu 11, dedicat a les ciutats i comunitats sostenibles, ens recorda que l’esport també és urbanisme, espai públic i qualitat de vida. Una ciutat que aposta per l’esport és una ciutat que aposta per la salut, per la convivència i per la sostenibilitat. Però això no significa només construir grans instal·lacions; significa repensar els carrers, els parcs, les rutes segures, els espais per a caminar, córrer o pedalejar.

L’esport no ha de quedar tancat en pavellons o camps; ha de formar part de la vida quotidiana. Una ciutat que convida a moure’s és una ciutat més humana, més saludable i més cohesionada. L’Agenda 2030 ens recorda que la sostenibilitat no és només mediambiental, sinó també social i comunitària. I l’esport pot ser un pont entre totes aquestes dimensions.

L’Objectiu 13, sobre l’acció climàtica, ens obliga a mirar l’esport amb una mirada crítica. Les grans competicions generen emissions, residus i impactes ambientals importants. Les instal·lacions esportives consumeixen energia i recursos. El material esportiu, sovint de plàstic o de producció intensiva, té una petjada ecològica considerable. L’Agenda 2030 ens convida a repensar-ho tot: des de la gestió energètica dels pavellons fins a la compra de material sostenible, passant per la mobilitat dels equips i les aficions.

L’esport pot ser un exemple de sostenibilitat o un problema ambiental. Depén de les decisions que prenguem. I ací, de nou, cal valentia política, però també consciència col·lectiva.

L’Objectiu 16, dedicat a la pau, la justícia i les institucions sòlides, ens recorda que l’esport pot ser una eina de convivència i de resolució de conflictes. Pot unir persones que, fora del camp, difícilment es trobarien. Pot generar espais de diàleg, de respecte i de reconeixement mutu. Però també pot ser un espai de violència, d’odi i de confrontació si no es gestiona adequadament.

L’Agenda 2030 ens convida a construir institucions esportives transparents, democràtiques i participatives. Clubs que escolten, que rendeixen comptes, que actuen amb ètica i que posen les persones al centre. L’esport pot ser un laboratori de democràcia, però només si el fem així.

Finalment, l’Objectiu 17, dedicat a les aliances, és probablement el més important per entendre el paper de l’esport en l’Agenda 2030. Cap entitat pot fer-ho sola. Ni els clubs, ni les escoles, ni les administracions, ni les famílies. Cal treballar conjuntament, compartir recursos, generar xarxes i construir projectes col·lectius.

L’esport és un espai privilegiat per crear aliances. Uneix persones, territoris i institucions. Pot ser un motor de transformació si aconseguim que totes les peces treballen en la mateixa direcció.

L’Agenda 2030 no és un document llunyà; és una brúixola. I l’esport pot ser un dels camins més potents per avançar cap a un futur més just, més saludable i més sostenible. Però això exigeix una mirada crítica, una voluntat real de canvi i un compromís col·lectiu.

No n’hi ha prou amb posar el logotip dels ODS en un cartell o en una samarreta. Cal transformar les estructures, les pràctiques i les mentalitats. Cal entendre que l’esport no és només activitat física, sinó cultura, educació, salut, comunitat i identitat. Cal assumir que l’esport pot ser una eina de transformació social, però només si el fem inclusiu, sostenible i democràtic.

L’Agenda 2030 ens ofereix un repte i una oportunitat. L’esport ens ofereix una força i una passió que cap altra eina social pot igualar. Quan unim totes dues coses, el resultat pot ser extraordinari.

La pregunta és si estem disposades i disposats a fer-ho. I aquesta resposta no depén d’un govern internacional, sinó de cada club, cada entrenadora, cada família, cada persona que entén l’esport com una manera de viure i de construir comunitat.

L’esport pot ser un mirall del món o pot ser una finestra cap al món que volem. L’Agenda 2030 ens convida a triar la finestra. I potser, si ho fem bé, descobrirem que l’esport no només reflecteix la societat, sinó que la transforma.

llegir més

Resurrecció ^

El Diumenge de Resurrecció sempre ha tingut una llum diferent, una claredat que no és només atmosfèrica, sinó interior. Després de dies marcats pel silenci, la foscor i el pes de la Passió, la ciutat desperta amb una sensació que costa descriure: una barreja de descans, alleujament i una alegria que no necessita excés. És una alegria que brolla sense soroll, com si la vida mateixa fera un gest de renaixement després d’haver transitat la nit més profunda.

A Sagunt, aquest diumenge és el punt de gir, el moment en què tot el que s’ha viscut durant la Setmana Santa troba el seu sentit. Les processons, els silencis, els monuments, les hores de devoció i de camí interior desemboquen en un matí que ens recorda que la llum sempre torna, que la història no acaba mai en una tomba buida. La ciutat respira més ampla, les places pareixen més clares, i fins i tot el repic de les campanes sona amb una força renovada.

El Diumenge de Resurrecció marca, també, el final d’un relat i l’inici d’un altre. I enguany, amb l’obertura de la Setmana Santa de 2027, aquesta sensació de renaixement pren encara més força. És com si la ciutat tornara a encendre, dins de cadascuna de les persones que la formen, la voluntat d’avançar, de construir, de donar continuïtat a allò que s’ha heretat. La tradició no s’esgota, sinó que es renova en cada generació, en cada mirada que descobreix la Pasqua per primera vegada o la torna a viure amb el pes i la bellesa de l’experiència.

Comença una nova Setmana Santa, i amb ella es reactiven els preparatius, les emocions i les expectatives. Les germandats tornen a reunir-se, les majoralies reprenen el seu camí, les esglésies recuperen el moviment que les caracteritza en estos dies. És una nova oportunitat per donar forma al que som com a comunitat, per posar en valor el que ens identifica i, sobretot, per fer de la fe —religiosa o cultural, íntima o compartida— un espai de trobada.

La Resurrecció no parla només de creences; parla de renaixements personals, de superacions silencioses, de moments en què la vida ens sorprén i ens recorda que encara queda molt per caminar. I això és potser el més bonic del Diumenge de Glòria: que és capaç de parlar a totes les persones, siguen o no creients, perquè totes, en algun moment, hem necessitat un principi nou.

Ara que iniciem la Setmana Santa 2027, potser val la pena quedar-nos amb aquest missatge senzill però profund: sempre hi ha un altre començament. Sagunt, amb la seua història i la seua manera particular de viure estos dies, ho sap molt bé. I una vegada més, és la llum d’aquest diumenge la que ens ho recorda.

llegir més

Estimar com a acte de resistència (i de poble) ^

Hi ha paraules que semblen massa grans fins que les mires de prop. Estimar, per exemple. Un verb que sovint reservem per a persones, records o paisatges, però que a Sagunt té una altra textura, una altra densitat. Ací, estimar també és un verb col·lectiu, un gest compartit que es desplega cada Setmana Santa com si el temps s’aturara i el poble recordara qui és.

Perquè la Setmana Santa Saguntina no és només un calendari de processons ni un ritual heretat. És una manera d’estar al món. Una forma de dir: “som ací, encara”. I això, en un temps on tot és fugaç, ja és una declaració política.

Estimar, en aquest context, és molt més que sentir afecte. És custodiar una memòria que no viu als llibres, sinó als carrers. És reconéixer-se en la mirada de qui porta un pas, en la mà tremolosa que encén un ciri, en la veu que trenca el silenci d’una plaça plena. És acceptar que la tradició no és un museu, sinó un organisme viu que respira amb nosaltres.

I també és assumir que estimar no sempre és còmode. Que implica cuidar, discutir, revisar, adaptar. Que la Setmana Santa no és perfecta —ni falta que fa—, però és nostra. I això la fa estimable.

En un món que confon identitat amb màrqueting i comunitat amb algoritmes, la Setmana Santa Saguntina és una anomalia preciosa: un espai on el vincle no es compra ni es ven. Es viu. Es transmet. Es defensa.

Per això, quan diem que estimar és “participar d’un llegat compartit”, no parlem de nostàlgia. Parlem de futur. D’un futur que només existirà si continuem fent el que sempre hem fet: posar el cos, la veu i la memòria al servei d’allò que ens fa poble.

Estimar, al cap i a la fi, és això:  

un acte de resistència tranquil·la.  

Una manera de dir que Sagunt no s’explica sense la seua Setmana Santa,  

i que la Setmana Santa no s’entén sense la gent que la sosté.

I potser, només potser, és en aquest verb —tan senzill i tan immens— on es troba la clau de tot.

llegir més

Dissabte de Glòria ^

 El Dissabte de Glòria és, probablement, el dia més silenciós i menys entés de tota la Setmana Santa. No té la solemnitat dramàtica del Divendres Sant ni l’alegria expansiva del Diumenge de Pasqua. És un dia de frontera, d’espera, un dia en què no passa res i, tanmateix, està passant tot. I potser per això, en un món que necessita immediatesa, el Dissabte de Glòria ens resulta tan incòmode.

Vivim accelerats. Volem respostes ràpides, emocions immediates, notícies contínues. Però aquest dia ens obliga a fer una cosa profundament contracultural: esperar. Callar. Permetre que la vida vaja fent el seu curs sense intervindre. Acceptar que hi ha processos que no podem avançar, que hi ha llums que no es poden encendre fins que la nit no ha completat el seu cicle.

El Dissabte de Glòria parla de l’absència, i amb això ja n’hi ha prou per inquietar-nos. Ens recorda que hi ha moments en què tot sembla aturat, en què el dolor encara pesa i l’esperança no ha esclatat. És aquell instant entre el plor i el somriure on encara no sabem qui guanyarà. És el lloc incòmode on la vida ens fa preguntar-nos si som capaços de confiar fins i tot quan no veiem res.

Potser aquest dia no té processons que omplin els carrers ni rituals que ens agafen de la mà. Però té un profund sentit existencial. Parla de les persones que viuen en la frontera del seu propi dolor, de qui sap que la tempesta ha passat però encara no es veu el sol. Parla de les esperes llargues, de les pèrdues que encara no han trobat consol, de les portes que no sabem si s’obriran. I malgrat tot, també parla d’una llavor que germina encara que ningú la veja.

A Sagunt, com a tantes altres ciutats, el Dissabte de Glòria és també un espai discret de retrobament. Dels qui han viscut intensament la setmana, dels qui fan balanç, dels qui necessiten respirar abans d’arribar a la Pasqua. És un dia que convida a la mesura, a abaixar el pols, a mirar cap endins i reconéixer allò que encara no ha florit però ho farà.

Potser el gran valor d’aquest dia és que ens ensenya a conviure amb la incertesa. Ens recorda que no tot és immediat, que hi ha ruptures que demanen temps i renaixements que no es poden forçar. Ens diu que l’esperança és un acte de valentia, no d’ingenuïtat. Que creure en la llum quan tot és fosc és un gest profundament humà.

I així, en aquest silenci tan poc celebrat, descobrim que el Dissabte de Glòria és una metàfora potentíssima: la vida no sempre esclata de sobte. De vegades, abans de la llum, cal un dia sencer de quietud. Un dia per assimilar. Per respirar. Per ser. Un dia que ens prepara, sense soroll, perquè l’alegria del diumenge tinga sentit.

Potser, al final, les grans transformacions es gesten així: en el silenci que ningú aplaudix, en el temps quiet que ningú veu, en el punt intermedi on la història sembla adormida. Però és just allí on es cou la Pasqua. I és just allí on aprendrem que, fins i tot en les hores més mudes, la vida continua fent la seua feina.

llegir més