Vivim en una època en què la política sembla haver abandonat qualsevol obligació de coherència. El debat públic ja no gira tant al voltant de les causes dels problemes ni de les possibles solucions, sinó de qui aconsegueix imposar un relat més útil per als seus interessos partidistes. La imatge compartida a les xarxes socials apunta precisament a aquesta contradicció: si es dona suport a determinades decisions internacionals que poden provocar una escalada de tensions, si després es rebutgen mesures destinades a esmorteir els seus efectes econòmics i, finalment, es culpa l'adversari de les conseqüències, alguna cosa no encaixa.
Més enllà dels noms propis o dels partits concrets, el que preocupa és un fenomen cada vegada més estès: la desaparició de la responsabilitat política. Sembla que ningú és responsable de res. Les conseqüències sempre són culpa d'un altre. Si puja el preu dels carburants, inflació, la culpa és de Brussel·les. Si hi ha una crisi energètica, la culpa és de la geopolítica internacional. Però poques vegades es reconeix que les decisions polítiques tenen efectes i que donar suport a unes determinades estratègies implica assumir també els seus costos.
La ciutadania mereix alguna cosa millor que eslògans i acusacions creuades. Mereix explicacions honestes. Mereix saber qui defensa cada política, qui vota cada proposta i quines conseqüències poden derivar-se'n. Perquè la democràcia no consisteix només a dipositar una papereta cada quatre anys; consisteix també a exigir coherència als representants públics.
El més preocupant és que aquestes contradiccions s'han normalitzat. Els partits polítics saben que una part important del debat es consumeix a través de titulars, vídeos breus i publicacions de xarxes socials. En aquest context, la veritat completa importa menys que la capacitat de mobilitzar els propis simpatitzants. L'objectiu deixa de ser convèncer amb arguments i passa a ser mantenir la fidelitat del bloc electoral.
Aquesta dinàmica empobreix la democràcia. Quan les decisions es valoren només segons qui les proposa i no segons el seu contingut, desapareix la possibilitat d'un debat racional. Una mateixa mesura pot ser qualificada d'encert o de desastre segons qui l'impulse. Una mateixa conseqüència econòmica pot ser atribuïda a causes completament diferents depenent del relat que convinga.
Per això és necessari reivindicar l'esperit crític. No amb els partits que pensen diferent de nosaltres, sinó també amb aquells que diuen representar-nos. La ciutadania no hauria d'actuar com una afició esportiva que defensa els seus colors sense qüestionar res. Hauria d'exigir coherència, transparència i responsabilitat.
Si una força política dona suport a determinades decisions, hauria d'explicar-ne també les conseqüències. Si rebutja mesures correctores, hauria d'oferir alternatives. I si després critica els efectes de la situació, hauria d'assumir la part de responsabilitat que li corresponga. Això és el mínim exigible en una democràcia madura.
El problema no és que existisquen discrepàncies. Les discrepàncies són saludables. El problema és la incoherència convertida en estratègia. I mentre la ciutadania accepte sense qüestionar aquests discursos contradictoris, la qualitat del debat públic continuarà deteriorant-se. La política necessita menys propaganda i més honestedat. Menys relats prefabricats i més rendició de comptes. Perquè una societat crítica no és aquella que creu cegament els seus dirigents, sinó aquella que els exigeix explicacions, siga quin siga el color de la seua bandera.