La terra valenciana, entre l’especulació i la destrucció silenciosa ^

Al País Valencià, la terra ha sigut tradicionalment molt més que un bé material o un simple instrument de producció. Ha representat una continuïtat amb els avantpassats, una manera d’entendre el món i un element fonamental en la construcció d’una identitat col·lectiva. Durant generacions, centenars de pobles han crescut al voltant d’un mosaic agrícola que ha modelat no sols el paisatge, sinó també la vida social i econòmica de les comarques. Les explotacions familiars, sovint transmeses de mares i pares a fills i filles, han mantingut un equilibri entre rendibilitat, respecte per l’entorn i arrelament al territori. No obstant això, en les últimes dècades aquest model està desapareixent de manera accelerada, silenciosa i sovint imperceptible fins que els efectes esdevenen evidents i irreversibles.

El camp valencià viu una transformació profunda que altera no sols qui treballa la terra, sinó també què significa tindre-la i per a què serveix. L’entrada massiva de grans inversors, fons financers i corporacions multinacionals en la compra de finques agrícoles ha generat un canvi estructural que trenca amb un equilibri històric. El que abans era una activitat vinculada al territori i a unes persones concretes ha passat a ser un actiu dins d’una estratègia global d’inversió, gestionat des de centres de decisió allunyats tant geogràfica com emocionalment de la realitat del camp valencià. Este fenomen, tot i avançar sense grans titulars ni anuncis oficials, està modificant la manera com s’entén l’agricultura, el paper de les persones agricultores i fins i tot el concepte mateix de sobirania alimentària.

Sovint, aquest canvi s’ha presentat des del discurs institucional com un pas cap a la modernització, l’eficiència i la competitivitat. Es diu que el camp necessita inversions, noves tecnologies i projectes de llarg abast que les xicotetes explotacions no poden assumir. Però darrere d’aquest relat s’amaga una realitat molt més complexa. La concentració de terres en mans de grans operadors no és fruit d’un debat democràtic sobre el model agrari que es vol per al futur, sinó el resultat d’un seguit de factors que han anat erosionant el sector primari valencià fins a situar-lo en una situació de vulnerabilitat extrema. La falta de relleu generacional, la pressió constant dels preus, la competència global i l’escassa rendibilitat han convertit el camp en un terreny fèrtil per a la penetració de capitals que veuen en la terra una oportunitat d’inversió segura i estratègica.

Aquesta nova etapa redefineix la terra des d’una perspectiva radicalment diferent. El valor ja no és la seua capacitat de sostenir una família, un poble o un tipus de vida vinculat al territori, sinó la seua potencialitat com a actiu especulatiu. La terra s’incorpora als portafolis de fons internacionals igual que ho fan immobles, infraestructures energètiques o paquets d’accions. En aquest context, allò que tradicionalment havia sigut una relació d’interdependència entre persones i entorn es converteix en una simple operació econòmica, desproveïda gairebé de qualsevol dimensió humana. Les decisions sobre què es planta, quins recursos es prioritzen o quins processos productius s’utilitzen ja no depenen de les persones que viuen al territori, sinó de criteris de rendibilitat immediata que responen a interessos globals.

Les conseqüències d’aquest fenomen són múltiples i afecten de manera directa les persones agricultores, que són, al cap i a la fi, el cor de qualsevol sistema agrari viu. Molts llauradors i llauradores es veuen abocats a vendre les seues terres perquè el marge econòmic és insuficient per mantenir l’activitat i les inversions necessàries. Els costos de producció augmenten, els preus en origen continuen deprimits i les exigències del mercat són cada vegada més estrictes, mentre el suport institucional no sempre arriba amb la rapidesa i la intensitat que seria desitjable. A mesura que la dimensió financera avança, la figura del petit productor queda arraconada, i persones que durant dècades havien gestionat explotacions que eren part de la seua identitat i història familiar es veuen reduïdes a jornaleres en les mateixes finques que abans eren seues o, directament, obligades a abandonar l’activitat.

Amb cada explotació que es perd, desapareix també un coneixement profund vinculat al territori. Es tracta d’un saber fet de pràctiques, experiències i intuïcions que no poden substituir-se amb manuals tècnics ni amb algoritmes. És un coneixement que inclou la gestió de l’aigua, l’observació dels cicles naturals, la cura del sòl, la selecció de llavors, les tècniques de reg, poda o protecció de cultius que han evolucionat al llarg de generacions. Quan aquest saber s’interromp, el patrimoni immaterial col·lectiu s’empobreix, i amb ell, el futur del sector.

A més de les conseqüències socials, el nou model de gestió de la terra promou sovint formes de producció intensiva que tenen un impacte ambiental molt considerable. L’ús intensiu de fertilitzants, pesticides i aigua redueix la qualitat del sòl, altera els ecosistemes i disminueix la biodiversitat. La substitució de varietats autòctones per altres més rendibles però menys adaptades al territori posa en risc un patrimoni genètic que és clau per a la resiliència agrícola. L’erosió del sòl, la compactació derivada de la mecanització extrema o la contaminació d’aqüífers afecten no sols el medi ambient, sinó també la capacitat futura del camp valencià per continuar sent productiu.

L’impacte social també és profund. La mecanització i la concentració d’explotacions redueixen el nombre de llocs de treball disponibles en el camp, fet que accelera el despoblament de les zones rurals. Quan els llocs de treball relacionats amb l’agricultura disminueixen, els comerços locals tanquen, i els serveis públics s’afebleixen i els pobles perden vitalitat. Es crea un cercle viciós en què la falta d’oportunitats expulsa els joves, i l’absència de joves dificulta el relleu generacional, que ja era precari. El resultat és un territori cada vegada menys poblat, menys viu i més exposat a dinàmiques que no tenen en compte la seua especificitat.

Tot i això, el debat públic sobre este procés continua sent molt limitat. La majoria de persones són conscients que el camp està en crisi, però no sempre perceben l’abast i la profunditat del canvi que s’està produint. Sovint es parla de la problemàtica dels preus, de la competència exterior o de les dificultats de comercialització, però no s’analitza amb prou profunditat quin model agrari s’està imposant de manera pràcticament automàtica. La pregunta clau és si el futur del camp valencià ha de dependre d’interessos financers globals o si, per contra, la societat ha d’impulsar un model basat en la terra com a bé comú, gestionada per persones que viuen al territori i que tenen un compromís real amb la seua preservació.

Això implica replantejar la política agrària des d’una dimensió més ampla que la de la simple competitivitat. Significa apostar per mesures que ajuden les explotacions familiars a ser viables econòmicament, per polítiques que faciliten l’accés a la terra de les persones joves, per una regulació que evite la concentració excessiva i per un reforç de les pràctiques agrícoles sostenibles que conserven el sòl, l’aigua i la biodiversitat. També implica fomentar circuits de distribució més curts, que apropen productors i consumidors i que donen valor als productes de proximitat. Recuperar el protagonisme de les persones agricultores passa per dotar-les d’eines per competir en un mercat global sense haver de renunciar a la qualitat, al respecte pel medi ambient o a la dignitat laboral.

En aquest escenari, el debat sobre l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur ha actuat com un catalitzador de la sensibilitat política respecte del camp i, en particular, del malestar dels llauradors i llauradores. El 21 de gener de 2026, el Parlament Europeu va aprovar per un marge tan estret com significatiu la remissió del text de l’acord al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb 334 vots a favor, 324 en contra i 11 abstencions, fet que n’atura de manera efectiva l’avanç fins que hi haja dictamen judicial. Aquesta decisió reflecteix divisions profundes, tant ideològiques com nacionals, i arriba després de setmanes de mobilitzacions del sector agrari als carrers d’Estrasburg.

La cronologia immediata prèvia reforça la idea d’un clima tens i amb fort component simbòlic. El 17 de gener de 2026, la Unió Europea i Mercosur van signar a Asunción l’acord de partenariat i un acord interí en matèria comercial, si bé l’entrada en vigor quedava condicionada als procediments interns, especialment al consentiment del Parlament Europeu, que pocs dies després va decidir elevar el cas al Tribunal de Justícia per qüestions de base jurídica i de mecanismes de reequilibri.

Abans d’això, ja s’havien viscut imatges potents de protesta a Brussel·les i a altres capitals europees. El 18 de desembre de 2025, milers de tractors van bloquejar carrers al voltant de les institucions comunitàries, amb moments de tensió entre manifestants i policia, en el marc d’una cimera on es pretenia donar l’última empenta a l’acord. Les protestes insistien en la necessitat de reciprocitat regulatòria i en el perill d’entrada de productes més barats i amb estàndards diferents que pressionaren encara més els preus en origen.

Aquest malestar europeu ha tingut ressò al País Valencià. A les Corts s’han registrat iniciatives polítiques reclamant frenar o condicionar l’acord per protegir el sector agrari valencià i garantir reciprocitat d’estàndards. El 13 de gener de 2026, Compromís va presentar una proposició no de llei en aquest sentit, posant l’accent en l’impacte potencial sobre cultius sensibles com els cítrics o l’arròs i en el risc de competència deslleial si no s’estableixen salvaguardes clares i controls efectius. Aquestes posicions s’alimenten també del rebuig frontal expressat per les organitzacions agràries valencianes, que alerten del desequilibri comercial i del risc fitosanitari.

La sensibilitat política amb el camp s’ha accentuat perquè el conflicte supera la dimensió comercial i impacta directament en la legitimitat de les polítiques públiques i la cohesió territorial. Per a moltes comunitats rurals, la percepció és que se’ls exigeix cada vegada més en sostenibilitat, traçabilitat i seguretat alimentària mentre es facilita l’entrada de productes elaborats sota marcs reguladors menys estrictes. En paral·lel, en el pla jurídic europeu han pesat els dubtes sobre el mecanisme de reequilibri del tractat i sobre la divisió del paquet per accelerar la part comercial, aspectes que han motivat la remissió al Tribunal de Justícia.

Al mateix temps, a l’altra banda de l’Atlàntic, el ritme és un altre. A finals de febrer de 2026, l’Argentina i l’Uruguai van completar la ratificació parlamentària del tractat, mentre el Brasil i el Paraguai havien iniciat ja els seus tràmits, un contrast notable amb el parèntesi europeu condicionat a la decisió judicial i a la correlació política a la cambra.

En el pla estrictament valencià, el debat sobre el model territorial i energètic ha introduït una paradoxa dolorosa per al camp. La Generalitat, alhora que proclama la necessitat de preservar sòl agrícola i impulsar la transició energètica, ha avalat una planificació que permet implantar una macroplanta fotovoltaica sobre horta viva i productiva a Sagunt per alimentar la gigafactoria de bateries. El Pla Territorial Estratègic de Parc Sagunt II manté la previsió d’ocupar aproximadament 250 hectàrees a la partida de Montíber, un sòl d’alt valor agrològic, dividint el projecte en diverses centrals. L’Ajuntament de Sagunt ha evidenciat aquesta tensió i ha instat la Generalitat a estudiar alternatives, però el disseny original continua pesant en l’agenda.

Diversos informes i al·legacions d’entitats ecologistes i veïnals han alertat, a més, de l’efecte col·lateral sobre el risc d’inundacions i l’equilibri hídric del territori. Un estudi sobre la central fotovoltaica de Montíber assenyala que la instal·lació de centenars de milers de plaques sobre més de dues-centes hectàrees d’horta podria incrementar de manera significativa l’escorrentia superficial i empitjorar el perill d’inundació en nuclis costaners com Almardà i Canet d’en Berenguer, alhora que afectaria corredors ecològics i el paisatge tradicional. El mateix estudi denuncia la possible fragmentació del projecte per eludir avaluacions ambientals més exigents, fet que ha intensificat la crítica social a una solució que, sense negar la necessitat de renovables, sacrifica sòl agrari fèrtil.

El marc jurídic utilitzat per a accelerar aquests projectes ha sigut la declaració de Projecte Territorial Estratègic, que permet simplificar tràmits i habilita l’expropiació de terrenys, la qual cosa ha incrementat la incertesa entre els agricultors. En l’òrbita de la gigafactoria s’han plantejat expropiacions i arrendaments sobre unes 250 hectàrees, principalment tarongerars, amb una cronologia marcada per dificultats pressupostàries, dubtes sobre compensacions i la persistència del Consell a tirar endavant la infraestructura energètica associada. La combinació d’urgència industrial i agilització administrativa ha deixat molts llauradors en terra de ningú, pendents de decisions que afecten la seua continuïtat.

Malgrat això, hi ha alternatives tècnicament viables que minimitzarien l’impacte sobre l’horta. Entitats com Acció Ecologista-Agró han proposat reubicar la planta fotovoltaica en espais ja transformats del port marítim de Sagunt, amb cobertes sobre aparcaments i sòls industrials sense ús, sumant més d’un centenar d’hectàrees susceptibles d’allotjar una potència similar sense destruir cultius. L’Ajuntament de Sagunt ha avalat estudiar aquesta via i ha aprovat una moció en aquest sentit, remarcant que permetria generar igual o més energia amb menor cost de connexió i sense impacte sobre sòl agrícola, al mateix temps que agilitava les tramitacions. Tot i això, la Generalitat ha mantingut la prioritat de Montíber en la seua planificació, la qual cosa ha estat interpretada per una part de la societat com una opció política que posa per davant el subministrament energètic a gran escala per a la indústria, encara que siga a costa de terra viva.

La paradoxa és que un mateix relat de modernització pot servir per justificar, alhora, la concentració de la propietat agrària i la requalificació de facto del sòl agrícola cap a usos energètics intensius. En tots dos casos, el resultat és la pèrdua de control del territori per part de les comunitats que l’han cuidat durant generacions. Quan la terra es transforma en actiu financer o en plataforma energètica sense integrar la veu de qui l’habita i la treballa, es trenca la cadena que fa possible la vida rural: desapareix el saber agrari, s’erosionen els sòls, s’empobreix la biodiversitat i s’accelera el despoblament. En el cas valencià, aquesta doble pressió es veu amplificada per la crisi de rendibilitat de cultius com els cítrics o l’arròs, i per la insuficient consolidació de canals curts de comercialització que asseguren preus justos.

Per això el debat sobre el futur del camp valencià és més que una discussió tècnica sobre cultius, tecnologies o infraestructures. És, sobretot, una decisió col·lectiva sobre com volem viure i què considerem essencial per a la nostra sobirania alimentària i la nostra identitat. Si demanem al camp que sostinga paisatges, cultura, biodiversitat i aliments de qualitat, cal dotar-lo d’un marc normatiu coherent. Això vol dir clàusules de reciprocitat en els acords comercials, salvaguardes activables amb celeritat quan un sector es veja sotmés a un xoc d’importacions, controls fitosanitaris rigorosos a frontera, suport estable a la transició cap a pràctiques regeneratives, polítiques d’accés a la terra per a joves i una fiscalitat que prime l’activitat agrària activa sobre l’especulació patrimonial.

El futur del camp valencià, en definitiva, exigeix reequilibrar la balança entre lògica financera, necessitat energètica i bé comú. Es tracta d’escollir si volem que la terra continue en mans de qui la cuida i hi arrela projectes de vida, o si acceptem que quede subordinada a decisions llunyanes que només miren números. El temps per a decidir és limitat, però les conseqüències de no fer-ho poden marcar les pròximes dècades. Obrir el debat, amb dades, amb participació i amb un compromís real amb les persones agricultores, és la millor garantia perquè la modernització no siga sinònim de buidor del territori, sinó d’un futur compartit on el camp continue essent una font de vida, dignitat i autonomia.

llegir més

Benestar Mental per a Adolescents ^

Parlar del benestar mental d’adolescents és entrar en un territori on massa vegades s’ha posat un cartell de silenci. És un silenci que pesa, que s’estén per les aules, per les pantalles, per les habitacions on una persona jove es tanca a plorar sense paraules, per les cuines on mares, pares o persones cuidadores no saben com començar la conversa, per les consultes saturades on la pressa devora la mirada. Este dia mundial no necessita un eslògan bonic, necessita una esmena a la totalitat a un sistema que ha convertit el patiment en rutina i l’ha deixat a les espatlles més fràgils. Parlem de vides que encara s’estan fent, d’identitats que busquen quina veu tenen i amb qui poden caminar sense por, d’un cos que canvia i d’un món que prem accelerador entre notícies inquietants, preus que pugen i una tecnologia que, si no es governa, governa. En este context, demanar benestar mental no és una extravagància, és la clau per a poder respirar.

La primera injustícia que cal denunciar és la banalització del malestar. El que s’anomena ansietat, estrès o tristesa profunda en adolescents no és una moda ni una excusa. És un símptoma que ens parla d’un ecosistema complet: la precarietat que entra per la porta de casa i es gela en els silencis, la pressió acadèmica que converteix l’aprendre en una carrera absurda, la competitivitat social que dicta qui val i qui no val, l’assetjament, la por a desobeir una norma estètica irreal, la discriminació per motius d’origen, gènere, identitat o expressió, la sensació que tot és massa i que no hi ha lloc segur. No es pot mirar a la cara d’una persona jove i dir-li que passa perquè “són coses de l’edat”, perquè eixa frase és una porta tancada i el que necessiten són finestres obertes.

La segona injustícia és la hipocresia institucional. Hi ha discursos plens de bones intencions però massa poques places públiques d’atenció psicològica, massa laberints per a aconseguir una cita, massa retallades convertides en demores, massa municipis sense recursos comunitaris, massa aules sense educació emocional sistemàtica, massa professionals sense condicions dignes i massa famílies a qui se’ls diu que facen el que puguen mentre esperen. La salut mental no s’aconsegueix amb cartells, s’aconsegueix amb polítiques valentes: més personal, més temps, més proximitat, més treball en xarxa i menys burocràcia que ofega. Quan un sistema educatiu i sanitari deixa el patiment adolescent en llista d’espera, el missatge que envia és devastador: el teu dolor pot esperar. No pot.

També hi ha un mirall incòmode quan parlem de pantalles. Les pantalles no són el dimoni, però tampoc són neutrals. Són espais on es poden construir comunitats meravelloses, aprendre, crear i trobar suport, i alhora són una màquina potent per amplificar inseguretats, comparacions i violències. No podem delegar en algoritmes la responsabilitat de la cura. Cal alfabetitzar digitalment des de primerenca edat, cal pactar horaris a casa amb criteris i no amb càstigs, cal ensenyar a identificar continguts tòxics, cal escoltar què fan, amb qui parlen, quines pressions reben, cal aprendre amb elles i ells a posar límits i a convertir el mòbil en una eina i no en una gàbia. La llibertat digital de la joventut exigeix adults que no pleguen veles, que es formen, que dialoguen i que s’equivocaren amb humilitat per tornar-ho a intentar.

La comunitat educativa té un paper decisiu i necessita un suport que moltes vegades no arriba. Una tutoria amb trenta persones no és un espai de cura; és una heroïcitat diària. El professorat ha de ser reconegut com a agent de salut comunitària en el sentit més ampli: la seua mirada pot detectar a temps, pot contindre, pot derivar, pot acompanyar, però no pot substituir una xarxa clínica ni assumir la responsabilitat total. Cal reduir ràtios, garantir orientació psicopedagògica suficient i estable, dotar d’eines per a treballar emocions de manera transversal i generar protocols que no siguen paper mullat. Quan una aula aprén a parlar del que fa mal sense por, s’està vacunant contra moltes violències futures.

La família —tota classe de família— és el primer refugi i també necessita ajuda per a cuidar sense fer mal. Acompanyar adolescents és un art fràgil que demana escolta, paciència, límits i afecte. Cap manual substitueix el vincle, però hi ha coses que funcionen: preguntar sense interrogar, validar el que senten encara que no ho compartim, demanar perdó quan fallem, buscar moments de qualitat encara que siguen curts, obrir-nos a les seues referències culturals sense menystindre-les, posar-nos a l’altura per mirar als ulls, reconéixer que també estem cansades i cansats i que demanar ajuda és de persones valentes. Quan el malestar es fa gran, cal demanar ajuda professional sense dramatitzar ni estigmatitzar, perquè acudir a una psicòloga o a un psicòleg no és un fracàs, és un acte de responsabilitat.

La perspectiva de gènere, de diversitat i de drets humans no és un afegit, és el centre. Adolescents LGTBIQ+ que no troben espais segurs, adolescents racialitzades que pateixen microagressions diàries, adolescents amb discapacitats que topen amb barreres que els neguen el dret a participar, adolescents que viuen en la pobresa i aprenen prompte que el món els mira de costat: totes aquestes realitats travessen la salut mental. Quan unim discriminació i silenci, multipliquem el dany. Per això cal que les polítiques de salut mental incorporen la interseccionalitat, que les escoles treballen el respecte radical a la diferència i que els serveis públics siguen exemplars en el tracte, en la formació i en la representació del personal.

No podem oblidar l’espai públic, que és també salut mental. Un barri amb espais per a quedar, per a fer esport sense pagar, per a tocar música, per a practicar cultura urbana, per a fer teatre, per a aprendre a reparar una bicicleta o per a llegir en silenci, és un barri que cuida. Quan els únics llocs per a socialitzar són els centres comercials o les xarxes, la convivència es fa pobra i l’ofec creix. Necessitem places que inviten, biblioteques vives, cases de joventut obertes, activitats co-dissenyades amb adolescents, pressupostos participatius que els reconeguen com a ciutadania de ple dret i no com a problema a gestionar. Si els donem veu, dissenyaran millor que nosaltres; si els neguem la paraula, cridaran d’altres maneres.

Arriba el moment de la crida a l’acció. Cal exigir a les institucions que el benestar mental adolescent siga prioritat real, amb pressupost, amb objectius i amb terminis. Cal una atenció primària de salut amb professionals formats, amb temps per a la conversa, amb circuits ràpids per a casos urgents i amb derivacions que no eternitzen l’angoixa. Cal que cada centre educatiu tinga un pla de benestar emocional viu i compartit, amb implicació de tota la comunitat i no només d’una persona que posa l’esquena. Cal programes municipals de corresponsabilitat amb famílies, amb tallers pràctics, amb escoles de pares i mares, amb espais per a adolescents on puguen estar sense ser vigilats constantment i sense ser abandonats. Cal polítiques laborals que permeten conciliar sense culpes i que recorden que cuidar adolescents també és treball social imprescindible. Cal un pacte amb els mitjans perquè no convertisquen el patiment en espectacle ni el bullying en una anècdota morbosa.

A qui estiga llegint açò i senta que tot és massa, que sàpiga que no està sola, que no està sol. El malestar té remei quan es diu en veu alta i es busca companyia. Parlar amb una persona de confiança, demanar una cita, escriure el que passa per dins, traure el cos a caminar, respirar, trobar una activitat que buide el soroll, posar límits a qui fa mal, organitzar-se amb altres per a canviar el que no funciona, tot és començ. El coratge no és no caure, és alçar-se amb ajuda. No som éssers aïllats, som una xarxa, i la xarxa funciona quan cadascuna de les seues parts sap que té dret a ser cuidada i responsabilitat de cuidar.

Este dia mundial hauria de ser menys una celebració i més un compromís. Si un sol adolescent es queda sense resposta, hem fracassat. Si una sola escola convertix el patiment en sanció en lloc d’en oportunitat per a educar, hem fracassat. Si una sola família es queda sola davant del perill, hem fracassat. Però també és veritat que cada vegada que un ajuntament obri una casa de joventut, que una metgessa de família escolta cinc minuts més, que una tutora truca a temps, que una amiga o un amic es queda una estona més al banc, que una mare o un pare para i abraça, que una professora canvia una dinàmica a l’aula, que una ciutat programa cultura amb i per a adolescents, cada vegada que això passa, guanyem. I eixe guanyar és contagiós.

Fem que la paraula benestar no siga un luxe. Fem que siga un dret garantible i comprovat. Fem que la nostra generació de persones adultes siga recordada no per haver posat pantalles a cada butxaca, sinó per haver posat una mà a cada espatlla quan feia falta. Fem-ho hui. I demà, també.

llegir més

ROMEU PARATGE NATURAL, JA! Una defensa necessària del nostre futur col·lectiu ^

Hi ha espais que, més enllà del seu valor ecològic, es converteixen en símbols. Són llocs que expliquen qui som, que ens arrelen al territori i que ens recorden que la vida compartida necessita d’un entorn sa per a prosperar. La muntanya de Romeu és un d’aquests espais. No és només un conjunt de sendes, pinedes i roques; és el pulmó verd de Sagunt, un refugi de biodiversitat, un mirador natural i un testimoni de la història que ha modelat el nostre municipi. És, sobretot, un patrimoni comú que mereix ser protegit amb determinació.

Durant dècades, però, Romeu ha patit un maltractament constant. L’activitat extractiva de la pedrera de Lafarge-Holcim ha anat mossegant la muntanya, alterant el paisatge, degradant els hàbitats i posant en risc recursos essencials per a la vida. La lògica del benefici privat ha anat imposant-se sobre el bé comú, com si el territori fóra una matèria primera inesgotable i no un ecosistema fràgil que necessita cures. Aquesta tensió entre el que és de totes i el que és d’uns pocs ha marcat la història recent de Romeu, i continua marcant-la avui.

Quan el març de 2019 la Generalitat Valenciana va declarar la muntanya de Romeu com a Paratge Natural Municipal, moltes persones van respirar alleujades. Semblava que, finalment, s’havia entés que aquest espai mereixia una protecció efectiva i duradora. Però l’alegria va durar poc. La demanda interposada per Lafarge-Holcim va paralitzar el decret, deixant Romeu en una mena de limbe jurídic que, en la pràctica, l’exposa de nou a la pressió extractiva. És una situació que no sols resulta incomprensible, sinó profundament injusta. Com pot ser que un interès privat tinga la capacitat de frenar una decisió democràtica destinada a protegir el patrimoni natural de tot un municipi

La resposta, malauradament, és coneguda: perquè el model econòmic dominant continua prioritzant els beneficis immediats per damunt de la sostenibilitat i la salut col·lectiva. I perquè, massa sovint, les administracions no actuen amb la valentia necessària per a defensar el territori davant dels interessos d’empreses poderoses. Però això no vol dir que la ciutadania haja de resignar-se. Al contrari: és precisament en moments com aquest quan la mobilització social esdevé imprescindible.

Romeu no és un espai qualsevol. És un ecosistema que regula la qualitat de l’aire, que protegeix els aqüífers, que manté l’estabilitat dels sòls i que contribueix a l’equilibri hidrològic. És un refugi per a espècies animals i vegetals, un mosaic d’hàbitats que, en un context d’emergència climàtica, adquireix un valor encara més gran. La seua desforestació i degradació no és només un problema ambiental; és un problema de salut pública, de qualitat de vida i de futur.

A més, Romeu és també un espai carregat de memòria. Les restes arqueològiques i els elements culturals que hi trobem formen part de la identitat de Sagunt. Són testimonis d’un passat que ens connecta amb les generacions que ens han precedit i que ens recorda que el territori és una herència que hem de transmetre en les millors condicions possibles. Permetre que aquest patrimoni es perda seria una irresponsabilitat històrica.

A tot això s’hi suma un element que no pot ser ignorat: els indicis, recollits en diverses fonts públiques, que apunten a possibles vincles comercials entre Lafarge-Holcim i l’Estat d’Israel mitjançant l’exportació de ciment. Si es confirmara que aquest material contribueix a la destrucció del territori palestí, estaríem davant d’una complicitat greu amb pràctiques que vulneren la llei internacional. És legítim i necessari exigir transparència a les administracions i a l’empresa per aclarir aquesta qüestió. La ciutadania té dret a saber si una activitat que ja perjudica el nostre territori està, a més, vinculada a la vulneració de drets humans en altres parts del món.

Davant d’aquest conjunt de factors, la conclusió és clara: Romeu necessita protecció. No una protecció simbòlica, sinó una protecció real, efectiva i definitiva. La declaració de Paratge Natural Municipal no és un caprici ni un gest estètic; és una eina imprescindible per garantir que aquest espai continue sent un pulmó verd al servei de totes les persones. És una aposta per un model de desenvolupament que posa la vida al centre, que entén que el territori no és una mercaderia i que assumeix que la sostenibilitat no és negociable.

Per això és tan important la marxa convocada per la Plataforma Ciutadana Romeu Paratge Natural. No és només una caminada reivindicativa; és un acte de defensa del territori, una demostració de força col·lectiva i un recordatori que la ciutadania està disposada a mobilitzar-se per allò que considera essencial. Caminar per Romeu és, en aquest context, un gest polític i emocional. És trepitjar la terra que volem preservar, és mirar de prop allò que està en joc, és sentir que el futur també es construeix amb passes compartides.

La convocatòria del diumenge 1 de març de 2026 és una invitació a participar en aquesta defensa. Tant si s’hi arriba des del Trinquet de Sagunt com si s’acudeix directament al punt de trobada, el que importa és sumar-se, fer-se present, mostrar que Romeu no està sola. La protecció del territori no és una qüestió tècnica; és una qüestió de voluntat política i de pressió social. I la pressió social només existeix quan la gent s’organitza, s’expressa i ocupa l’espai públic.

És moment de reclamar responsabilitat a les administracions. A totes: local, autonòmica i estatal. És moment d’exigir que es reactive l’expedient per a la declaració de Paratge Natural Municipal i que es faça amb transparència, amb rigor i amb la determinació que la situació requereix. És moment de demanar que es posen els interessos de la ciutadania per damunt dels d’una multinacional que, durant anys, ha actuat com si la muntanya fóra seua. I és moment, també, de recordar que la protecció del territori és una obligació legal i moral.

Però, sobretot, és moment de reafirmar un compromís col·lectiu: Romeu és vida, és patrimoni, és futur. No podem permetre que continue sent maltractada. No podem acceptar que la lògica extractiva determine el destí d’un espai que és essencial per al benestar de les generacions presents i futures. No podem mirar cap a un altre costat mentre el territori s’empobreix i es degrada.

La defensa de Romeu és, en realitat, la defensa d’un model de convivència amb el territori. Un model que entén que la natura no és un recurs infinit, que reconeix el valor dels ecosistemes i que aposta per un desenvolupament que no destruïsca allò que ens permet viure. És un model que contrasta amb el que ha imperat durant massa temps, basat en l’explotació intensiva, en la desregulació i en la subordinació del bé comú als interessos privats.

La lluita per Romeu és també una lluita per la dignitat. Per la dignitat d’un poble que no vol renunciar al seu patrimoni. Per la dignitat d’un territori que mereix ser cuidat. Per la dignitat d’unes generacions futures que tenen dret a heretar un entorn viu i saludable. I per la dignitat d’unes persones que entenen que la justícia ambiental és inseparable de la justícia social.

Quan es parla de protecció ambiental, sovint es cau en la idea que és una qüestió tècnica, reservada a especialistes. Però la realitat és que és una qüestió profundament política i profundament humana. Té a veure amb com volem viure, amb quins valors volem defensar i amb quina relació volem establir amb el territori. I en aquest sentit, la defensa de Romeu és una oportunitat per repensar el nostre model de desenvolupament i per apostar per un futur més just, més sostenible i més respectuós.

La marxa del dia 1 de març és un pas més en aquest camí. Un pas que suma, que visibilitza, que interpel·la. Però no serà l’últim. La protecció de Romeu requerirà constància, perseverança i una mobilització sostinguda. Requerirà que la ciutadania continue vigilant, continue exigint i continue fent sentir la seua veu. Requerirà, també, que les administracions escolten i actuen amb responsabilitat.

Romeu Paratge Natural ja no és només un lema; és una necessitat urgent. És una crida a la coherència, a la valentia i a la defensa del que és de totes. És un recordatori que el territori no és un recurs a explotar, sinó un espai a cuidar. I és, sobretot, una afirmació de vida.

Romeu, Paratge Natural ja. Perquè el futur no es pot construir sobre la destrucció. Perquè la vida ha d’estar per damunt dels beneficis. Perquè el territori és casa nostra i la casa s’estima, es protegeix i es defensa.

llegir més

El consentiment, Europa i les contradiccions d’un debat que Espanya encara no ha resolt ^

La discussió sobre el consentiment sexual, la protecció de les víctimes i la responsabilitat dels poders públics ha tornat al centre del debat polític europeu. I ho ha fet, inevitablement, amb Espanya com a mirall incòmode. El que va començar com una reforma legislativa impulsada arran del cas de La Manada ha acabat convertint-se en un símbol de les tensions internes del feminisme institucional, de les contradiccions dels partits i de la dificultat d’abordar els drets sexuals i reproductius amb la serenitat que mereixen. Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el principi del consentiment, el debat es reobre amb una força inesperada i amb una pregunta que plana sobre l’escenari polític espanyol: com pot ser que allò que a Europa es defensa com a estàndard democràtic siga, a Espanya, objecte de confrontació partidista?

La llei del només sí és sí va nàixer amb una intenció clara: situar el consentiment al centre del dret penal sexual. La idea era senzilla i, alhora, profundament transformadora. No es tracta de demostrar resistència, ni de provar violència, ni de justificar per què una persona no va poder oposar-se. Es tracta d’entendre que, en una societat democràtica, la llibertat sexual és un dret fonamental i que qualsevol acte sexual sense consentiment és una agressió. Aquesta premissa, que en molts països europeus ja estava consolidada, va topar a Espanya amb un sistema penal que arrossegava dècades de jurisprudència basada en la violència i la intimidació com a elements centrals.

Quan la llei es va aprovar, el 2022, ho va fer amb un ampli suport de les forces progressistes i amb l’oposició frontal del Partit Popular i de Vox. El PP argumentava que la reforma era tècnicament insegura i que podia provocar reduccions de condemna. Aquella advertència, que en el moment de la votació semblava més una posició política que una previsió jurídica, va acabar convertint-se en realitat quan els tribunals van començar a revisar penes. La reacció social va ser intensa, i la política, com sol passar, va respondre amb presses. El PSOE va impulsar una reforma correctora que va comptar amb el suport del PP i que va dividir el bloc progressista. Unidas Podemos, ERC, Bildu, Compromís i altres forces van votar en contra, denunciant que la reforma desvirtuava el principi del consentiment i tornava al model anterior.

Aquest episodi va deixar ferides profundes. D’una banda, va alimentar la idea que el feminisme institucional estava fracturat. De l’altra, va reforçar la percepció que la política espanyola és incapaç de gestionar els debats socials amb maduresa. I, sobretot, va deixar una sensació amarga: la de veure com una llei que pretenia protegir les víctimes acabava convertint-se en un camp de batalla partidista.

Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el consentiment com a element central de la definició d’agressió sexual, el debat torna a emergir. I ho fa amb un element que ha generat perplexitat: el vot favorable del Partit Popular Europeu, incloent-hi els eurodiputats del PP espanyol, a una normativa que defensa el mateix principi que el partit havia rebutjat a Espanya. Aquesta contradicció ha estat assenyalada per diversos actors polítics i socials, que veuen en aquest canvi de posició una mostra de la incoherència amb què sovint es gestionen els debats sobre drets sexuals.

Però més enllà de la crítica partidista, la qüestió de fons és una altra: per què a Europa el consentiment es percep com un estàndard democràtic i a Espanya com un camp de batalla? La resposta no és senzilla, però es poden identificar diversos factors. En primer lloc, la política espanyola està profundament polaritzada, i qualsevol reforma que afecte qüestions sensibles es converteix immediatament en un instrument de confrontació. En segon lloc, el debat sobre el feminisme ha estat instrumentalitzat per totes les parts, sovint amb més voluntat de desgastar l’adversari que de construir consensos. I, finalment, la gestió comunicativa de la llei del només sí és sí va ser, com han reconegut fins i tot alguns dels seus defensors, insuficient per anticipar els efectes de la revisió de penes.

La directiva europea, en canvi, ha estat treballada amb un enfocament més tècnic i menys condicionat per la política interna de cada estat. Això no vol dir que no haja generat tensions, però sí que ha permés un debat més pausat i menys contaminat per la immediatesa mediàtica. El resultat és una normativa que, sense ser perfecta, avança cap a un marc comú de protecció de les víctimes i de reconeixement del consentiment com a pilar fonamental.

El paper dels partits espanyols en aquest procés és revelador. Les forces progressistes han mantingut una posició coherent amb el que havien defensat a Espanya. El PSOE, Sumar, Podem, ERC, Bildu i Compromís han votat a favor de la incorporació del consentiment. Vox, com era previsible, s’hi ha oposat. El cas del PP és el que genera més debat. El partit ha defensat que el seu vot favorable a Europa respon a un text diferent del que es va aprovar a Espanya i que la directiva europea no reprodueix exactament el model del només sí és sí. Però aquesta explicació no ha convençut tothom, especialment perquè el principi central, el consentiment, és el mateix.

Aquesta situació posa de manifest una realitat incòmoda: els partits polítics adapten sovint el seu discurs segons el context institucional. El que a Espanya es presenta com una amenaça a la seguretat jurídica, a Europa es defensa com un estàndard de protecció. El que a Madrid es critica com a radical, a Brussel·les es vota com a necessari. Aquesta doble vara de mesurar no és exclusiva del PP, però en aquest cas és especialment visible perquè afecta un tema tan sensible com les agressions sexuals.

La pregunta que cal fer-se és què implica tot això per al futur del debat sobre el consentiment a Espanya. La directiva europea obligarà els estats membres a adaptar la seua legislació, i això inclou Espanya. Encara que el país ja va fer un pas important amb la llei del només sí és sí, la reforma posterior va introduir elements que podrien entrar en tensió amb el marc europeu. Això obrirà, inevitablement, un nou debat legislatiu. I la qüestió és si aquest debat es podrà fer amb serenitat o si tornarà a convertir-se en una batalla partidista.

El consentiment no hauria de ser un tema de confrontació. És una qüestió de drets humans, de llibertat sexual i de protecció de les persones més vulnerables. Però perquè això siga possible, cal que la política abandone la lògica del curt termini i assumisca que hi ha qüestions que requereixen consensos amplis. La violència sexual és una d’elles. Les víctimes no necessiten discursos inflamats ni batalles parlamentàries. Necessiten seguretat, protecció i un sistema judicial que entenga la complexitat de les agressions sexuals.

Europa ha fet un pas important. Ha reconegut que el consentiment és la base de qualsevol relació sexual lliure i igualitària. Ha establit un marc comú que obliga els estats a avançar en aquesta direcció. I ha enviat un missatge clar: la llibertat sexual no és negociable. Espanya, que va ser pionera en aquest debat, té ara l’oportunitat de recuperar el lideratge i de demostrar que és capaç d’abordar aquesta qüestió amb responsabilitat.

Però perquè això siga possible, cal que els partits polítics facen un exercici d’autocrítica. El PSOE ha de reconéixer que la gestió de la reforma va ser precipitada i que la comunicació va ser insuficient. Unidas Podemos i els seus aliats han d’assumir que la llei tenia mancances tècniques que calia corregir. El PP ha d’explicar per què allò que rebutjava a Espanya ho defensa a Europa. I Vox, que continua negant la violència de gènere, hauria de reconsiderar una posició que el situa fora del consens democràtic europeu.

El debat sobre el consentiment no és només jurídic. És cultural, social i polític. Implica repensar les relacions de poder, la manera com entenem la sexualitat i el paper de l’Estat en la protecció de les persones. Implica escoltar les víctimes, entendre les seues experiències i reconéixer que la violència sexual és una realitat que travessa totes les classes socials, totes les edats i tots els territoris. I implica, sobretot, assumir que la llibertat sexual és un dret que només es pot garantir si el consentiment és clar, explícit i central.

Europa ha marcat el camí. Ara li toca a Espanya decidir si vol caminar en la mateixa direcció o si prefereix continuar atrapada en les seues pròpies contradiccions. El futur de la protecció de les víctimes i de la llibertat sexual depén, en gran mesura, de la capacitat del país per superar la polarització i construir un consens sòlid. No serà fàcil, però és imprescindible.

llegir més

Les persones voluntàries de Protecció Civil ^

Les persones voluntàries de Protecció Civil són, sovint, la primera mà que s’estén quan encara no ha arribat ningú més. Són presències discretes, llampants només pel color taronja de la seua indumentària, però profundament humils en la manera d’estar i servir. En un món acostumat a aplaudir grans gestes, elles fan la faena invisible que sosté la vida quotidiana: vetlar per la seguretat en actes públics, assistir en emergències, acompanyar en moments de vulnerabilitat, reforçar operatius que sense elles serien inviables i donar estabilitat emocional on el caos podria imposar-se. La seua aportació és tan essencial que sorprén com de poc es parla d’elles, com si formar part de Protecció Civil fóra un apèndix menor d’un sistema que en realitat s’aguanta, moltes vegades, gràcies a la seua implicació.

El voluntariat en Protecció Civil és una expressió profunda de compromís comunitari. No naix d’un contracte ni d’una obligació, sinó d’un impuls col·lectiu: la convicció que la seguretat i la protecció no són luxes, sinó drets que s’han de garantir, i que garantir-los és una tasca compartida. Aquesta manera d’entendre el món xoca frontalment amb el discurs individualista que impregna bona part de la societat. Les persones voluntàries no busquen protagonisme, sinó utilitat pública; no demanen reconeixements, però mereixen molt més del que reben; no volen ser herois, perquè saben que el seu treball és precisament evitar que ningú haja de ser-ho.

És important recordar que aquestes persones no actuen en un buit. Són part d’un sistema públic de protecció i emergències que massa vegades funciona gràcies a la improvisació i al sobreesforç. I és ací on cal ser crítics. Una ciutat, un poble o una comarca no poden dependre únicament de la bona voluntat d’un equip de persones que regalen el seu temps i la seua energia. El voluntariat és un pilar, no una crossa. Les administracions tenen l’obligació de dotar Protecció Civil de recursos, formació, materials, espais adequats i reconeixement institucional. No perquè siga un gest amable, sinó perquè és un deure de responsabilitat pública. No podem exigir un servei de qualitat a qui no rep suport de qualitat.

Les persones voluntàries han assumit rols cada vegada més complexos: suport en incendis forestals, assistència en evacuacions, ajuda en episodis meteorològics extrems, participació en recerques de persones desaparegudes, gestió de plans de seguretat en actes multitudinaris, suport logístic en situacions de crisi humanitària i atenció preventiva en festes i esdeveniments. Ho fan amb una formació que en molts casos s’han treballat en hores robades al descans i amb una disciplina que resulta admirable. Però també ho fan amb la fragilitat de saber que el voluntariat no pot suplir eternament les mancances d’un sistema que no sempre està a l’altura.

És especialment rellevant reflexionar sobre el llenguatge inclusiu quan parlem d’aquestes persones. Històricament, l’imaginari d’emergències s’ha associat a figures masculinitzades, a herois forts, a cossos uniformats concebuts des de la virilitat. Però Protecció Civil és —i ha de ser— un espai divers, on persones de qualsevol gènere, edat, orígens i realitats poden aportar la seua mirada i les seues habilitats. Parlar de persones voluntàries és un acte de justícia lingüística i política. És reconéixer que el valor no té gènere i que la seguretat comunitària es construeix des de la pluralitat. La inclusió no és cosmètica: és un element estructural per garantir que aquest servei siga representatiu, acollidor i sostenible.

També cal reivindicar el costat humà del voluntariat. Darrere de cada persona que es posa l’uniforme hi ha històries de motivacions molt diverses: qui va viure una emergència i vol tornar allò que va rebre; qui troba sentit comunitari en un món cada vegada més individualitzat; qui vol aprendre i créixer; qui estima la seua terra i vol protegir-la; qui busca una manera d’implicar-se activament en la vida pública. I darrere de totes aquestes històries hi ha temps invertit, famílies que s’adapten, jornades laborals que s’allarguen, nits sense dormir, situacions emocionalment exigents i una enorme quantitat d’hores que mai apareixen en cap estadística.

La crítica principal que cal fer com a societat és que hem normalitzat que aquesta estructura depenga de la generositat. La generositat és preciosa i valuosa, però no pot ser la base del sistema. Les administracions locals, autonòmiques i estatals han d’establir marcs sòlids de finançament, coordinació i reconeixement. Han d’invertir en espais adequats perquè aquestes persones puguen reunir-se, formar-se i descansar. Han de crear protocols clars que no deixen la responsabilitat última en les seues espatlles. Han de garantir que mai s’expose una persona voluntària a riscos innecessaris per falta de recursos o d’organització.

Però seria injust assenyalar només les institucions. La ciutadania també ha de fer autocrítica. Ens hem acostumat a demanar-ho tot, a exigir rapidesa, eficàcia i disponibilitat sense entendre el cost que això té. Protecció Civil no és màgia. És professionalitat, esforç, coordinació i hores que algú està donant perquè la resta ho tinguem tot més fàcil. Cal un canvi de mirada: que la població no veja aquestes persones com a “recursos” sinó com a veïnes i veïns que estan assumint una responsabilitat que beneficia a tothom.

La crida a l’acció és imprescindible. Si realment valorem les persones voluntàries, hem d’actuar. Les institucions han de garantir pressupost estable, equips adequats i formació contínua. Han de donar visibilitat pública al seu treball, no només en moments de tragèdia sinó també en el dia a dia. Han d’escoltar-les abans de legislar o de planificar. Han de reconéixer que la seua opinió és experta perquè són a peu de carrer, al costat de la gent, en el lloc on passen les coses.

La ciutadania, per la seua banda, ha de respectar les seues indicacions en actes i emergències, ha de comprendre que el seu treball és imprescindible i no ornamental, ha de valorar la seua presència i ha de defensar el seu paper quan algú el qüestione o el menystinga. També ha de considerar, qui puga i ho senta, sumar-se al voluntariat, perquè com més persones formades i compromeses tinguen els nostres pobles i ciutats, més segures i solidàries seran les nostres comunitats.

Finalment, cal recordar que les persones voluntàries de Protecció Civil no són només un servei: són un símbol de com hauria de funcionar una societat madura i cohesionada. Representen l’esperit d’ajuda mútua que sovint perdem entre presses i egoismes. Representen el futur que podem construir si el fem des del suport col·lectiu i la responsabilitat compartida. Representen el millor de nosaltres.

Per això, hui i cada dia, és necessari fer-los un reconeixement sincer, però també una promesa: que no els deixarem sols, que lluitarem perquè tinguen els recursos i el respecte que mereixen i que farem d’aquest servei no un pedaç temporal, sinó una estructura sòlida, digna i profundament humana. Perquè protegir la comunitat és protegir-nos entre totes i tots, i això és, al cap i a la fi, la base d’una convivència justa i valenta.

llegir més