El consentiment, Europa i les contradiccions d’un debat que Espanya encara no ha resolt ^

La discussió sobre el consentiment sexual, la protecció de les víctimes i la responsabilitat dels poders públics ha tornat al centre del debat polític europeu. I ho ha fet, inevitablement, amb Espanya com a mirall incòmode. El que va començar com una reforma legislativa impulsada arran del cas de La Manada ha acabat convertint-se en un símbol de les tensions internes del feminisme institucional, de les contradiccions dels partits i de la dificultat d’abordar els drets sexuals i reproductius amb la serenitat que mereixen. Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el principi del consentiment, el debat es reobre amb una força inesperada i amb una pregunta que plana sobre l’escenari polític espanyol: com pot ser que allò que a Europa es defensa com a estàndard democràtic siga, a Espanya, objecte de confrontació partidista?

La llei del només sí és sí va nàixer amb una intenció clara: situar el consentiment al centre del dret penal sexual. La idea era senzilla i, alhora, profundament transformadora. No es tracta de demostrar resistència, ni de provar violència, ni de justificar per què una persona no va poder oposar-se. Es tracta d’entendre que, en una societat democràtica, la llibertat sexual és un dret fonamental i que qualsevol acte sexual sense consentiment és una agressió. Aquesta premissa, que en molts països europeus ja estava consolidada, va topar a Espanya amb un sistema penal que arrossegava dècades de jurisprudència basada en la violència i la intimidació com a elements centrals.

Quan la llei es va aprovar, el 2022, ho va fer amb un ampli suport de les forces progressistes i amb l’oposició frontal del Partit Popular i de Vox. El PP argumentava que la reforma era tècnicament insegura i que podia provocar reduccions de condemna. Aquella advertència, que en el moment de la votació semblava més una posició política que una previsió jurídica, va acabar convertint-se en realitat quan els tribunals van començar a revisar penes. La reacció social va ser intensa, i la política, com sol passar, va respondre amb presses. El PSOE va impulsar una reforma correctora que va comptar amb el suport del PP i que va dividir el bloc progressista. Unidas Podemos, ERC, Bildu, Compromís i altres forces van votar en contra, denunciant que la reforma desvirtuava el principi del consentiment i tornava al model anterior.

Aquest episodi va deixar ferides profundes. D’una banda, va alimentar la idea que el feminisme institucional estava fracturat. De l’altra, va reforçar la percepció que la política espanyola és incapaç de gestionar els debats socials amb maduresa. I, sobretot, va deixar una sensació amarga: la de veure com una llei que pretenia protegir les víctimes acabava convertint-se en un camp de batalla partidista.

Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el consentiment com a element central de la definició d’agressió sexual, el debat torna a emergir. I ho fa amb un element que ha generat perplexitat: el vot favorable del Partit Popular Europeu, incloent-hi els eurodiputats del PP espanyol, a una normativa que defensa el mateix principi que el partit havia rebutjat a Espanya. Aquesta contradicció ha estat assenyalada per diversos actors polítics i socials, que veuen en aquest canvi de posició una mostra de la incoherència amb què sovint es gestionen els debats sobre drets sexuals.

Però més enllà de la crítica partidista, la qüestió de fons és una altra: per què a Europa el consentiment es percep com un estàndard democràtic i a Espanya com un camp de batalla? La resposta no és senzilla, però es poden identificar diversos factors. En primer lloc, la política espanyola està profundament polaritzada, i qualsevol reforma que afecte qüestions sensibles es converteix immediatament en un instrument de confrontació. En segon lloc, el debat sobre el feminisme ha estat instrumentalitzat per totes les parts, sovint amb més voluntat de desgastar l’adversari que de construir consensos. I, finalment, la gestió comunicativa de la llei del només sí és sí va ser, com han reconegut fins i tot alguns dels seus defensors, insuficient per anticipar els efectes de la revisió de penes.

La directiva europea, en canvi, ha estat treballada amb un enfocament més tècnic i menys condicionat per la política interna de cada estat. Això no vol dir que no haja generat tensions, però sí que ha permés un debat més pausat i menys contaminat per la immediatesa mediàtica. El resultat és una normativa que, sense ser perfecta, avança cap a un marc comú de protecció de les víctimes i de reconeixement del consentiment com a pilar fonamental.

El paper dels partits espanyols en aquest procés és revelador. Les forces progressistes han mantingut una posició coherent amb el que havien defensat a Espanya. El PSOE, Sumar, Podem, ERC, Bildu i Compromís han votat a favor de la incorporació del consentiment. Vox, com era previsible, s’hi ha oposat. El cas del PP és el que genera més debat. El partit ha defensat que el seu vot favorable a Europa respon a un text diferent del que es va aprovar a Espanya i que la directiva europea no reprodueix exactament el model del només sí és sí. Però aquesta explicació no ha convençut tothom, especialment perquè el principi central, el consentiment, és el mateix.

Aquesta situació posa de manifest una realitat incòmoda: els partits polítics adapten sovint el seu discurs segons el context institucional. El que a Espanya es presenta com una amenaça a la seguretat jurídica, a Europa es defensa com un estàndard de protecció. El que a Madrid es critica com a radical, a Brussel·les es vota com a necessari. Aquesta doble vara de mesurar no és exclusiva del PP, però en aquest cas és especialment visible perquè afecta un tema tan sensible com les agressions sexuals.

La pregunta que cal fer-se és què implica tot això per al futur del debat sobre el consentiment a Espanya. La directiva europea obligarà els estats membres a adaptar la seua legislació, i això inclou Espanya. Encara que el país ja va fer un pas important amb la llei del només sí és sí, la reforma posterior va introduir elements que podrien entrar en tensió amb el marc europeu. Això obrirà, inevitablement, un nou debat legislatiu. I la qüestió és si aquest debat es podrà fer amb serenitat o si tornarà a convertir-se en una batalla partidista.

El consentiment no hauria de ser un tema de confrontació. És una qüestió de drets humans, de llibertat sexual i de protecció de les persones més vulnerables. Però perquè això siga possible, cal que la política abandone la lògica del curt termini i assumisca que hi ha qüestions que requereixen consensos amplis. La violència sexual és una d’elles. Les víctimes no necessiten discursos inflamats ni batalles parlamentàries. Necessiten seguretat, protecció i un sistema judicial que entenga la complexitat de les agressions sexuals.

Europa ha fet un pas important. Ha reconegut que el consentiment és la base de qualsevol relació sexual lliure i igualitària. Ha establit un marc comú que obliga els estats a avançar en aquesta direcció. I ha enviat un missatge clar: la llibertat sexual no és negociable. Espanya, que va ser pionera en aquest debat, té ara l’oportunitat de recuperar el lideratge i de demostrar que és capaç d’abordar aquesta qüestió amb responsabilitat.

Però perquè això siga possible, cal que els partits polítics facen un exercici d’autocrítica. El PSOE ha de reconéixer que la gestió de la reforma va ser precipitada i que la comunicació va ser insuficient. Unidas Podemos i els seus aliats han d’assumir que la llei tenia mancances tècniques que calia corregir. El PP ha d’explicar per què allò que rebutjava a Espanya ho defensa a Europa. I Vox, que continua negant la violència de gènere, hauria de reconsiderar una posició que el situa fora del consens democràtic europeu.

El debat sobre el consentiment no és només jurídic. És cultural, social i polític. Implica repensar les relacions de poder, la manera com entenem la sexualitat i el paper de l’Estat en la protecció de les persones. Implica escoltar les víctimes, entendre les seues experiències i reconéixer que la violència sexual és una realitat que travessa totes les classes socials, totes les edats i tots els territoris. I implica, sobretot, assumir que la llibertat sexual és un dret que només es pot garantir si el consentiment és clar, explícit i central.

Europa ha marcat el camí. Ara li toca a Espanya decidir si vol caminar en la mateixa direcció o si prefereix continuar atrapada en les seues pròpies contradiccions. El futur de la protecció de les víctimes i de la llibertat sexual depén, en gran mesura, de la capacitat del país per superar la polarització i construir un consens sòlid. No serà fàcil, però és imprescindible.

llegir més

Les persones voluntàries de Protecció Civil ^

Les persones voluntàries de Protecció Civil són, sovint, la primera mà que s’estén quan encara no ha arribat ningú més. Són presències discretes, llampants només pel color taronja de la seua indumentària, però profundament humils en la manera d’estar i servir. En un món acostumat a aplaudir grans gestes, elles fan la faena invisible que sosté la vida quotidiana: vetlar per la seguretat en actes públics, assistir en emergències, acompanyar en moments de vulnerabilitat, reforçar operatius que sense elles serien inviables i donar estabilitat emocional on el caos podria imposar-se. La seua aportació és tan essencial que sorprén com de poc es parla d’elles, com si formar part de Protecció Civil fóra un apèndix menor d’un sistema que en realitat s’aguanta, moltes vegades, gràcies a la seua implicació.

El voluntariat en Protecció Civil és una expressió profunda de compromís comunitari. No naix d’un contracte ni d’una obligació, sinó d’un impuls col·lectiu: la convicció que la seguretat i la protecció no són luxes, sinó drets que s’han de garantir, i que garantir-los és una tasca compartida. Aquesta manera d’entendre el món xoca frontalment amb el discurs individualista que impregna bona part de la societat. Les persones voluntàries no busquen protagonisme, sinó utilitat pública; no demanen reconeixements, però mereixen molt més del que reben; no volen ser herois, perquè saben que el seu treball és precisament evitar que ningú haja de ser-ho.

És important recordar que aquestes persones no actuen en un buit. Són part d’un sistema públic de protecció i emergències que massa vegades funciona gràcies a la improvisació i al sobreesforç. I és ací on cal ser crítics. Una ciutat, un poble o una comarca no poden dependre únicament de la bona voluntat d’un equip de persones que regalen el seu temps i la seua energia. El voluntariat és un pilar, no una crossa. Les administracions tenen l’obligació de dotar Protecció Civil de recursos, formació, materials, espais adequats i reconeixement institucional. No perquè siga un gest amable, sinó perquè és un deure de responsabilitat pública. No podem exigir un servei de qualitat a qui no rep suport de qualitat.

Les persones voluntàries han assumit rols cada vegada més complexos: suport en incendis forestals, assistència en evacuacions, ajuda en episodis meteorològics extrems, participació en recerques de persones desaparegudes, gestió de plans de seguretat en actes multitudinaris, suport logístic en situacions de crisi humanitària i atenció preventiva en festes i esdeveniments. Ho fan amb una formació que en molts casos s’han treballat en hores robades al descans i amb una disciplina que resulta admirable. Però també ho fan amb la fragilitat de saber que el voluntariat no pot suplir eternament les mancances d’un sistema que no sempre està a l’altura.

És especialment rellevant reflexionar sobre el llenguatge inclusiu quan parlem d’aquestes persones. Històricament, l’imaginari d’emergències s’ha associat a figures masculinitzades, a herois forts, a cossos uniformats concebuts des de la virilitat. Però Protecció Civil és —i ha de ser— un espai divers, on persones de qualsevol gènere, edat, orígens i realitats poden aportar la seua mirada i les seues habilitats. Parlar de persones voluntàries és un acte de justícia lingüística i política. És reconéixer que el valor no té gènere i que la seguretat comunitària es construeix des de la pluralitat. La inclusió no és cosmètica: és un element estructural per garantir que aquest servei siga representatiu, acollidor i sostenible.

També cal reivindicar el costat humà del voluntariat. Darrere de cada persona que es posa l’uniforme hi ha històries de motivacions molt diverses: qui va viure una emergència i vol tornar allò que va rebre; qui troba sentit comunitari en un món cada vegada més individualitzat; qui vol aprendre i créixer; qui estima la seua terra i vol protegir-la; qui busca una manera d’implicar-se activament en la vida pública. I darrere de totes aquestes històries hi ha temps invertit, famílies que s’adapten, jornades laborals que s’allarguen, nits sense dormir, situacions emocionalment exigents i una enorme quantitat d’hores que mai apareixen en cap estadística.

La crítica principal que cal fer com a societat és que hem normalitzat que aquesta estructura depenga de la generositat. La generositat és preciosa i valuosa, però no pot ser la base del sistema. Les administracions locals, autonòmiques i estatals han d’establir marcs sòlids de finançament, coordinació i reconeixement. Han d’invertir en espais adequats perquè aquestes persones puguen reunir-se, formar-se i descansar. Han de crear protocols clars que no deixen la responsabilitat última en les seues espatlles. Han de garantir que mai s’expose una persona voluntària a riscos innecessaris per falta de recursos o d’organització.

Però seria injust assenyalar només les institucions. La ciutadania també ha de fer autocrítica. Ens hem acostumat a demanar-ho tot, a exigir rapidesa, eficàcia i disponibilitat sense entendre el cost que això té. Protecció Civil no és màgia. És professionalitat, esforç, coordinació i hores que algú està donant perquè la resta ho tinguem tot més fàcil. Cal un canvi de mirada: que la població no veja aquestes persones com a “recursos” sinó com a veïnes i veïns que estan assumint una responsabilitat que beneficia a tothom.

La crida a l’acció és imprescindible. Si realment valorem les persones voluntàries, hem d’actuar. Les institucions han de garantir pressupost estable, equips adequats i formació contínua. Han de donar visibilitat pública al seu treball, no només en moments de tragèdia sinó també en el dia a dia. Han d’escoltar-les abans de legislar o de planificar. Han de reconéixer que la seua opinió és experta perquè són a peu de carrer, al costat de la gent, en el lloc on passen les coses.

La ciutadania, per la seua banda, ha de respectar les seues indicacions en actes i emergències, ha de comprendre que el seu treball és imprescindible i no ornamental, ha de valorar la seua presència i ha de defensar el seu paper quan algú el qüestione o el menystinga. També ha de considerar, qui puga i ho senta, sumar-se al voluntariat, perquè com més persones formades i compromeses tinguen els nostres pobles i ciutats, més segures i solidàries seran les nostres comunitats.

Finalment, cal recordar que les persones voluntàries de Protecció Civil no són només un servei: són un símbol de com hauria de funcionar una societat madura i cohesionada. Representen l’esperit d’ajuda mútua que sovint perdem entre presses i egoismes. Representen el futur que podem construir si el fem des del suport col·lectiu i la responsabilitat compartida. Representen el millor de nosaltres.

Per això, hui i cada dia, és necessari fer-los un reconeixement sincer, però també una promesa: que no els deixarem sols, que lluitarem perquè tinguen els recursos i el respecte que mereixen i que farem d’aquest servei no un pedaç temporal, sinó una estructura sòlida, digna i profundament humana. Perquè protegir la comunitat és protegir-nos entre totes i tots, i això és, al cap i a la fi, la base d’una convivència justa i valenta.

llegir més

L’ocupació, el soroll i la realitat: què està passant realment amb les cases ocupades a Espanya? ^

En els últims anys, el debat sobre l’ocupació d’habitatges ha anat creixent fins a convertir-se en un dels temes més presents en tertúlies, titulars i discursos polítics. La paraula “okupació” ha passat de ser un concepte relativament marginal a ocupar un espai central en la conversa pública, sovint associada a inseguretat, por i desordre. Però quan s’analitzen les dades amb calma, la imatge que es projecta no coincideix amb la realitat. Segons el Ministeri de l’Interior, en 2024 es registraren 16.426 denúncies relacionades amb ocupació, incloent-hi tant usurpacions com allanaments de morada, un increment del 7,4% respecte a 2023, quan se’n comptabilitzaren 15.289, un 8,8% menys que l’any anterior. Aquestes xifres, que sovint s’utilitzen per alimentar discursos alarmistes, no representen el nombre de cases ocupades, sinó el nombre de denúncies, moltes de les quals no corresponen a ocupacions de primera residència, sinó a conflictes de propietat, pisos buits o habitatges abandonats.

A més, segons dades recollides per Idealista, l’evolució dels casos mostra una estabilitat notable: 14.792 casos el 2020, 16.630 el 2021, 16.726 el 2022, 15.289 el 2023 i 16.426 el 2024. No hi ha, per tant, una explosió d’ocupacions, sinó un fenomen que es manté en xifres similars des de fa anys. La diferència entre percepció i realitat és tan gran que resulta imprescindible preguntar-se per què determinats discursos polítics i mediàtics insisteixen a presentar l’ocupació com una amenaça massiva.

Per entendre el fenomen, cal començar per aclarir què és el moviment okupa. L’okupació, com a moviment social, té una llarga trajectòria a Europa i també a l’Estat espanyol. Va nàixer com una resposta a l’especulació immobiliària, a l’existència d’habitatges buits durant anys i a la manca d’alternatives habitacionals per a persones joves, precàries o en situació de vulnerabilitat. L’okupació política no és un fenomen orientat al lucre, sinó una forma de protesta i d’autogestió que busca donar un ús social a espais abandonats. Aquesta realitat, però, queda completament invisibilitzada en el debat públic, on es barreja deliberadament el moviment okupa amb altres situacions que no tenen res a veure amb ell.

No és el mateix una ocupació política d’un edifici buit i abandonat que un cas de persones que deixen de pagar el lloguer i es queden dins, ni és el mateix una ocupació mafiosa d’habitatges per extorsionar propietaris que un conflicte entre bancs i famílies vulnerables desnonades. Posar-ho tot dins del mateix sac és una estratègia que genera confusió i por, però no ajuda a entendre el problema ni a resoldre’l. Les dades oficials i els estudis independents coincideixen en un punt fonamental: la immensa majoria de casos d’ocupació no afecten habitatges habituals de persones particulars. La major part de denúncies corresponen a habitatges buits de grans tenidors, pisos abandonats, blocs sencers en mans de bancs o fons d’inversió, conflictes de propietat entre particulars o situacions de vulnerabilitat extrema.

Això explica per què, quan es busquen dades concretes sobre ocupacions de primera residència, les xifres són extraordinàriament baixes. De fet, el Delegat del Govern a Madrid afirmava que en tota la Comunitat només hi havia 370 habitatges ocupats segons dades oficials, i que s’havien recuperat el doble d’immobles que l’any anterior. Aquesta dada és reveladora: si en una de les zones més poblades i mediàtiques del país hi ha 370 habitatges ocupats, és evident que el fenomen no és tan massiu com alguns discursos volen fer creure.

Quan es posa en relació el nombre d’habitatges ocupats amb el parc total d’habitatge, la desproporció és encara més evident. Espanya té aproximadament 26 milions d’habitatges. Si prenem com a referència les 16.426 denúncies de 2024, això representa un 0,06% del total. I si considerem que moltes denúncies no equivalen a habitatges ocupats en aquell moment, sinó a conflictes puntuals, el percentatge real és encara menor. Això significa que més del 99,9% dels habitatges d’Espanya no estan ocupats. Per això diversos estudis i mitjans especialitzats qualifiquen l’impacte de l’ocupació com a residual en termes estadístics, malgrat la seua enorme presència mediàtica.

Des d’un punt de vista estadístic, la probabilitat que un habitatge habitual siga ocupat és extraordinàriament baixa. Tant baixa que és més probable patir un incendi domèstic, un robatori o un accident de trànsit que trobar-se la casa ocupada en tornar de vacances. Això no vol dir que no existisquen casos greus o dramàtics, però la política pública no pot basar-se en excepcions convertides en norma. I el debat social tampoc.

Quan un fenomen tan minoritari es converteix en un tema central del debat públic, cal preguntar-se què està passant realment. I el que passa és que l’ocupació és un tema perfecte per a determinats discursos polítics que busquen generar por, polarització i sensació d’inseguretat. L’ocupació desperta emocions fortes, afecta un dret fonamental com és la propietat i permet construir un enemic intern. A més, es pot exagerar amb casos extrems i vincular a altres discursos xenòfobs o classistes. És un tema que desvia l’atenció d’altres problemes estructurals molt més greus: la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els salaris baixos, la precarietat laboral, la pobresa energètica o els desnonaments.

És més fàcil parlar d’ocupacions que afecten un 0,06% del parc d’habitatge que parlar de les més de 38.000 famílies desnonades cada any. És més fàcil assenyalar persones vulnerables que qüestionar els beneficis dels fons d’inversió. És més fàcil generar por que generar solucions. La percepció social de l’ocupació és molt més alta que la seua incidència real, i això no és casual. Els mitjans de comunicació, especialment alguns programes de televisió, han convertit l’ocupació en un espectacle. Casos extrems, dramatitzacions, càmeres ocultes i testimonis seleccionats contribueixen a crear la sensació que l’ocupació és un problema massiu i descontrolat. Però la realitat és tossuda: la majoria de persones no coneixen ningú que haja patit una ocupació, però sí que han vist desenes de reportatges alarmistes. La por no naix de l’experiència, sinó del relat.

Si deixem de banda el soroll i mirem les dades, el debat que caldria tindre no és sobre l’ocupació, sinó sobre la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els pisos buits en mans de grans tenidors, la pobresa i la vulnerabilitat social, els desnonaments sense alternativa habitacional i la necessitat de polítiques públiques valentes. L’ocupació és, en molts casos, un símptoma d’aquests problemes, no la causa. Centrar-se en el símptoma i ignorar la malaltia és una manera de no resoldre res.

L’ocupació d’habitatges és un fenomen real, però minoritari. Les dades ho demostren. Les denúncies anuals representen una fracció ínfima del parc d’habitatge, i la majoria de casos no afecten persones particulars ni primera residència. El moviment okupa, per la seua banda, és un fenomen social i polític que no té res a veure amb les imatges de delinqüència que alguns discursos volen transmetre. La por a l’ocupació no naix de la realitat, sinó del relat. I quan la política es construeix sobre relats de por, la convivència es deteriora, la societat es polaritza i les persones vulnerables es converteixen en caps de turc.

El debat que necessitem no és sobre un problema residual, sinó sobre els problemes estructurals que afecten milions de persones. I per a això cal valentia, rigor i voluntat de mirar més enllà del soroll. La pregunta que queda oberta és fins a quin punt la societat està disposada a fer-ho i a exigir un debat basat en dades i no en pors.

llegir més

d’Andalusia ^

El Dia d’Andalusia no és només una efemèride en el calendari, és una memòria que travessa fronteres i que, si parem l’orella, ressona també a Sagunt. El 28 de febrer de 1980, el poble andalús va decidir obrir-se camí cap a l’autogovern pel procediment més exigent de la Constitució, la via de l’article 151, després d’un cicle de mobilització que venia de 1977 i d’una voluntat clara d’equiparar-se en capacitat política a les nacionalitats històriques. Aquell referèndum és l’origen simbòlic del 28-F, i és la pedra angular d’un projecte col·lectiu que continua interpel·lant-nos sobre democràcia, dignitat i igualtat territorial. Set províncies superaren l’ llindar legal i, tot i l’entrebanc d’Almeria, la voluntat popular i les decisions subsegüents desbloquejaren el procés fins a l’Estatut de 1981, precedent del text reforçat el 2007. Eixe 28-F és una lliçó d’autoestima i de perseverança que mereix ser contada, també ací, perquè explica com es construeixen drets quan un poble es posa dempeus i diu prou.

Però Andalusia a Sagunt no és només una data. És una història de carn i ossos. A inicis del segle XX, Sagunt es va convertir en un centre siderúrgic de primer ordre. La decisió d’instal·lar el complex minero-siderúrgic al litoral, amb la connexió ferroviària a Ojos Negros i el port com a bocana d’acer i carbó, va capgirar la vida econòmica i social del Camp de Morvedre. El 1917 començaren a alçar-se les instal·lacions d’Altos Hornos de Vizcaya; a partir de 1922 es construí el Horno Alto núm. 2, que bufà la seua primera colada el 26 de juny de 1926, aturant-se amb la crisi del 29 i revifant amb la postguerra, per ser reconstruït des de fonaments el 1961 i apagat definitivament el 24 de març de 1984. Aqueix monòlit de 64 metres, declarat Bé d’Interés Cultural el 2024, no és només metall i cargols: és la prova visible d’una ciutat factoría, d’una comunitat obrera i d’un urbanisme social que es va bastir amb mans vingudes de tot arreu, també d’Andalusia. 

La saga del port i la siderúrgia no s’entén sense la migració interior. Les onades d’andalusos que al llarg del segle XX deixaren els seus pobles colpits per la desigualtat, la mecanització agrària i les crisis del camp, es dirigiren als pols industrials d’Espanya i d’Europa. Entre els cinquanta i els setanta, dos milions de persones eixiren d’Andalusia cap a Catalunya, Madrid, el País Valencià, França, Alemanya o Suïssa, en un èxode concentrat i massiu que desballestà demografies rurals i abocà una energia humana immensa a les perifèries industrials. Sagunt va rebre una part d’eixa onada, com també ho va fer la València metropolitana, i el seu teixit fabril en va quedar marcat per sempre. L’Atlas de la Junta d’Andalusia ho recorda bé: saldos migratoris negatius sostinguts en tot el segle i una intensitat màxima en eixe tram 1950-1975, amb una direcció clara cap als centres productius. Darrere d’eixos números hi ha cognoms, llenguatges barrejats, veïnats nous, cases de planta baixa i corral, xiquets que aprendrien a dir mare i mareta, i una identitat local que es faria de ferro i sal, de cant d’engruns i sirena de torn. 

Els orígens del nostre port de ferro tenen, a més, una genealogia empresarial i política que explica el magnetisme migratori. La història arranca el 1900 amb la Compañía Minera de Sierra Menera i el flux de mineral cap al litoral; continua el 1917 amb el complex siderúrgic que converteix el Grau en ciutat obrera; s’accelera amb la constitució d’Altos Hornos del Mediterráneo el 1971 i esclata en la gran ferida del tancament de 1984, amb 430 dies de conflicte i una reconversió que canvia per sempre la comarca. La ciutat creix, sí, però també plora; celebra salaris i aprén la duresa dels ERO; aixeca col·lectius culturals i equips de futbol, i ompli els carrers quan la dignitat se li posa a la gola. Això no és arqueologia, és memòria viva. 

En aquesta història, la immigració andalusa no és un peu de pàgina. És columna vertebral. La “factory town” del Port de Sagunt s’alimenta de gent vinguda de les comarques valencianes i de Aragó, Múrcia, Euskadi i, de manera molt destacada, d’Andalusia. En els tallers, en la càrrega del mineral, en les cases cooperatives i en les festes del barri es parla una llengua que és valenciana i és andalusa alhora, perquè la vida diària fa les seues síntesis amb naturalitat. El Consell Valencià de Cultura ho va escriure net: el nucli porteño és testimoni d’una ciutat social creada pels treballadors, una ciutat que degué gran part del seu creixement al moviment migratori intern. Açò, dit amb serenor, implica que Sagunt deu una part essencial de si mateixa a les persones que arribaren amb una maleta i una promesa. 

Hui, el Dia d’Andalusia ens convida a mirar les dues cares de la migració. La d’inici de segle XX, lligada a eixe industrialisme de ferro i carbó, i l’actual, que ja no cabalga sobre la promesa fàcil d’una fàbrica eterna, sinó entre contractes precaris, canvis de model productiu i un paisatge laboral en mutació. Sagunt ha passat de la siderúrgia integral a una economia més diversificada, amb logística, serveis, sectors emergents i, de nou, amb la temptació de projectes que prometen el paradís i es poden endur la pell del territori si no hi ha garanties socials i ambientals. Les migracions continuen, les famílies es reagrupen, arriben noves persones d’Andalusia i de molts altres llocs, i la pregunta és si estem a l’altura per transformar esta energia en ciutadania plena, drets garantits i orgull compartit. El patrimoni industrial que venerem al Horno Alto només té sentit si aprenem d’allò que ens ensenya: que els projectes de ciutat no s’improvisen i que la dignitat es defensa amb organització i amb polítiques públiques valentes.

Ser crítics hui és una obligació. No es pot celebrar el 28-F aplaudint la paraula autonomia i després practicar una política local que segrega per classe o origen, que oblida la història obrera que ens va fer, que es desentén de barris on la memòria andalusa continua viva però els serveis es fan menuts, i que destina el patrimoni a decorat turístic sense reinvertir en la comunitat. No podem acceptar que la nova immigració siga usada com a espantall per desfer la solidaritat que els nostres avis van rebre quan baixaren del tren a Sagunt. No podem repetir el cinisme que predica convivència mentre recorta en educació intercultural, en programes de llengua i en cultura de base. Si el Horno Alto és catedral, la litúrgia diària són les polítiques municipals i comarcals que posen les persones al centre. 

Ser reivindicatius és assumir que el millor homenatge a Andalusia, ací, és actualitzar la seua lliçó de democràcia social. El referèndum del 28-F no va ser un acte folklòric; va ser la conquesta d’un marc per a guanyar drets. Sagunt ha d’omplir de contingut el seu marc: participació veïnal real, pressupostos amb memòria social, serveis públics que parlen el llenguatge de la diversitat, reconeixement institucional a les associacions que nasqueren del món del treball, de les cases d’Andalusia, de les cooperatives, dels ateneus culturals i dels col·lectius que encara hui sostenen el lligam entre memòria i futur. La memòria industrial no pot ser només una ruta guiada; ha de ser un contracte cívic per a no repetir errors, per a diversificar l’economia sense expulsar ningú i per a valorar el saber fer que va arribar amb tants andalusos i andaluses. 

I en aquesta senda, les paraules de Blas Infante continuen sent brúixola. El pare de la pàtria andalusa va resumir un programa ètic que mira més enllà del regionalisme: la crisi és abans humana que política o econòmica; cal una joventut honrada i treballadora; calen governants que entenguen la política com a pedagogia; i cal un patriotisme que siga servei i no vanitat. I també aquella crida que ja és memòria col·lectiva: andalusos, alceu-vos, demaneu terra i llibertat, per una Andalusia lliure, per Espanya i la humanitat. No és un eslògan de museu, és un compromís per a ciutats com Sagunt, que deuen als andalusos una part de la seua ànima i que han d’estar a l’altura d’eixe llegat.

Ací està la crida a l’acció. Que el 28-F no siga un post bonic a xarxes, sinó l’inici d’un any de deures complits. Que l’Ajuntament i la comarca convertisquen el patrimoni siderúrgic en palanca de drets culturals i educatius, amb itineraris que entren a les aules i als barris, amb beques de memòria obrera i amb espais de debat on la gent que va vindre d’Andalusia puga contar als joves què va significar arribar i arromangar-se. Que s’escriga, amb les entitats migrants d’ara, un pacte local contra l’explotació i la precarietat, perquè cap història de mobilitat torne a pagar-se amb salut trencada i vida en suspens. Que la casa gran de la ciutat, cada 28 de febrer, faça un acte solemne i popular on es lligen testimonis, on es recite el himne andalús i on es recorde que aquell “per la humanitat” obliga a fer polítiques valentes, no a plantar banderetes. Que Sagunt, ciutat d’acer i sal, siga exemple d’una autonomia quotidiana ben entesa: la de posar la vida en el centre i no deixar ningú arrere.

Si fem això, celebrarem l’Andalusia que viu en nosaltres. Si no, el 28-F serà un eco bonic i buit. La història del Port de Sagunt ens mira; l'Alt Forn s’alça com un far; i les paraules d’Infante continuen exigint-nos decència. Alcem-nos, doncs, i fem dels aniversaris una obra. 

llegir més

Les VPO d’Alacant i el retorn d’un vell patró ^

La polèmica de les VPO d’Alacant ha tornat a obrir una ferida que al País Valencià mai no ha acabat de cicatritzar: la sensació que, quan governa el Partit Popular, els mecanismes públics que haurien de servir per garantir drets acaben convertint-se en eines al servei d’uns pocs. No és només una qüestió d’habitatge; és una qüestió de confiança democràtica.

Les vivendes de protecció oficial haurien de ser un instrument per garantir que la gent jove, les famílies treballadores i les persones vulnerables tinguen accés a un habitatge digne. Però el que ha passat a Alacant —amb adjudicacions que han beneficiat perfils d’alt poder adquisitiu, persones vinculades a càrrecs públics o professionals privilegiats— ha deixat un regust amarg. Molts ciutadans han vist en aquest episodi un modus operandi que els resulta massa familiar: un sistema que, en lloc de prioritzar la necessitat, sembla prioritzar les relacions, els cognoms i les xarxes de poder.

Aquest patró no és nou. Durant dècades, el País Valencià va ser sinònim d’una manera de governar marcada per l’amiguisme, les portes giratòries i una successió de casos judicials que van erosionar la confiança en les institucions. Quan la ciutadania va apostar per un canvi polític, ho va fer amb l’esperança de deixar enrere aquella etapa. Però els últims esdeveniments han reactivat la por que res no haja canviat, que els mateixos mecanismes que van permetre abusos en el passat continuen intactes.

La indignació no prové només de les irregularitats, sinó del que simbolitzen. Les VPO són un recurs escàs, especialment en un context de crisi d’habitatge. Que aquests pisos acaben en mans de qui menys els necessita no és només una injustícia: és un missatge devastador per a tota una generació que veu com el sistema juga en contra seua. És la confirmació que, mentre molts lluiten per pagar un lloguer, altres continuen gaudint d’avantatges que no provenen del mèrit, sinó de la proximitat al poder.

El debat no és només sobre un partit, sinó sobre un model. Un model que, quan es repeteix, alimenta la idea que les institucions no són neutrals, que no estan al servei de la ciutadania, sinó d’interessos particulars. I això és profundament perillós per a la democràcia.

El País Valencià mereix un futur on la gestió pública siga sinònim de transparència, equitat i responsabilitat. On les VPO arriben a qui realment les necessita. On els recursos públics no siguen moneda de canvi dins d’estructures de poder. I on els governs —qualsevol govern— entenguen que la confiança ciutadana és un bé fràgil que no es pot malbaratar.

llegir més