El trenillo d’AHV: memòria obrera, territori i identitat industrial al Port de Sagunt ^

El trenillo d’Altos Hornos és una de les peces més estimades i alhora més desconegudes del passat industrial del Port de Sagunt. Durant dècades, aquest tren elèctric va unir Sagunt amb la siderúrgia i va transportar cada dia centenars de persones que anaven a treballar a la fàbrica. No era un tren de rodalia ni un servei públic, sinó una infraestructura creada per l’empresa per garantir que la plantilla arribara puntual i de manera segura al seu lloc de treball. Tot i això, amb el temps es convertí en molt més que un simple mitjà de transport: es transformà en un símbol de comunitat, de lluita i de memòria col·lectiva.

Quan la siderúrgia començà a créixer a principis del segle XX, el Port de Sagunt encara era un espai en construcció. La fàbrica necessitava mà d’obra i la mà d’obra necessitava arribar-hi. El trenillo resolgué aquest problema i ho féu amb una tecnologia sorprenent per a l’època: locomotores elèctriques Siemens-Schuckert de 1924, entre les primeres que circularen a l’Estat espanyol. Aquesta modernitat contrasta amb la imatge que sovint tenim del passat industrial, com si tot haguera sigut rudimentari o improvisat. En realitat, la siderúrgia apostà per una infraestructura avançada que permetera un funcionament eficient i continuat de la producció.

Però la importància del trenillo no és només tècnica. El seu paper social fou enorme. Cada matinada, persones de Sagunt, Gilet, Petrés, Albalat o Estivella pujaven al tren per començar jornades llargues i dures. Aquell trajecte curt es convertí en un espai de convivència, de conversa i fins i tot de solidaritat. Moltes persones recorden encara hui les rialles, les confidències, els silencis cansats o els comentaris sobre la jornada que els esperava. El tren marcava els ritmes de vida de moltes famílies: quan sonava la sirena, el trenillo ja estava en marxa i el poble despertava amb ell. Era un rellotge col·lectiu que ordenava la vida quotidiana.

El trenillo també formava part d’un model industrial molt característic: el paternalista. L’empresa no només donava feina, sinó que organitzava bona part de la vida quotidiana. Habitatges, serveis, activitats culturals i, per descomptat, el transport. Tot estava pensat perquè la plantilla depenguera de la siderúrgia, i el trenillo era una peça clau d’aquest engranatge. Per això, quan parlem del tren, no parlem només de ferro i cables, sinó d’un sistema complet que condicionava la vida de milers de persones. La fàbrica no era només un lloc de treball: era un espai que definia identitats, relacions i expectatives de futur.

Amb el pas del temps, el trenillo es convertí en un símbol. Representava la força de la classe treballadora, les lluites sindicals, les jornades interminables i també l’orgull de pertànyer a una comunitat que havia alçat un territori sencer. Quan la siderúrgia entrà en crisi i el tren deixà de funcionar, molta gent va sentir que desapareixia una part important de la seua identitat. La locomotora 2502, hui exposada al Port, és un record viu d’aquell passat i un punt de memòria col·lectiva que encara emociona. Moltes persones s’hi aturen, la miren i recorden familiars que pujaven cada dia al tren, històries que ja no es conten o moments que formen part d’un patrimoni emocional compartit.

El trenillo també ajuda a entendre la relació entre Sagunt i el Port. Durant molts anys, el tren fou el pont que unia els dos nuclis, però també reforçava la idea que el Port era un espai industrial, funcional i subordinat a la fàbrica. Aquesta dualitat ha deixat empremta en la manera com es percep el municipi i en les tensions que encara hui es poden sentir. El trenillo, en aquest sentit, no només transportava persones: transportava significats, jerarquies i formes de veure el territori.

A més, el trenillo contribuí a crear una cultura obrera pròpia. Les persones que hi viatjaven compartien experiències, dificultats i esperances. Aquell espai reduït es convertia en un microcosmos de la vida laboral: comentaris sobre els torns, queixes sobre les condicions, bromes per alleugerir la duresa del dia, complicitats que després es traslladaven als carrers i als barris. El trenillo era un lloc on es construïa comunitat, on es reforçava la consciència de classe i on es transmetien valors de solidaritat i resistència.

Quan el trenillo va desaparèixer, no només es va perdre un mitjà de transport. Es va perdre un ritme de vida, una rutina compartida i un símbol d’identitat. La reconversió industrial trencà molts dels vincles que havien sostingut la comunitat durant dècades. La desaparició del tren fou un recordatori dolorós que el món industrial que havia definit el Port de Sagunt estava canviant de manera irreversible. Per això, recuperar la seua història no és només un exercici de nostàlgia, sinó una manera de reconéixer el paper de la classe obrera en la construcció del municipi i de reivindicar un patrimoni industrial que forma part de la nostra memòria col·lectiva.

Hui, parlar del trenillo és parlar d’un passat que encara ressona. És recordar que darrere de cada infraestructura hi ha persones, històries i lluites. És entendre que el desenvolupament d’un territori no es pot explicar sense la gent que el va fer possible. I és, sobretot, una invitació a valorar un patrimoni que no sempre ha estat reconegut com mereix. El trenillo és una peça clau per entendre qui som i d’on venim, i preservar-ne la memòria és una manera de mantindre viva la dignitat d’aquelles persones que, amb el seu esforç, van donar forma al Port de Sagunt.

llegir més

Municipis que abracen la diversitat neurològica ^

Parlar de neurodivergència en clau municipalista és parlar de com els nostres pobles i ciutats poden convertir-se en espais més habitables per a totes les persones. No és només una qüestió de serveis socials, sinó una manera d’entendre la vida col·lectiva, la participació i la convivència quotidiana. Quan un municipi incorpora la mirada de les persones neurodivergents, està fent un pas cap a un model més humà, més sensible i més democràtic, un model que reconeix que la diversitat cognitiva forma part de la realitat i que no pot continuar sent ignorada.

La neurodivergència continua envoltada de molts mites i desconeixements. Açò fa que, sovint, les necessitats reals de les persones neurodivergents i de les seues famílies queden invisibilitzades. Encara hi ha qui pensa que la diferència neurològica és un problema individual, quan en realitat és l’entorn el que ha de revisar-se per a no excloure. Però un municipi que escolta, que observa i que planifica amb perspectiva inclusiva pot transformar aquesta realitat. No es tracta de crear espais segregats, sinó de garantir que totes les persones puguen moure’s, participar i viure amb autonomia i dignitat, sense haver de justificar constantment la seua manera de ser.

El municipalisme té una força que altres escales de govern no tenen: la proximitat. És en el barri, en l’escola, en el parc o en el centre cultural on es construeixen les relacions que donen forma al dia a dia. És allí on es nota si un espai és amable o hostil, si una activitat és accessible o excloent, si una ciutat abraça la diversitat o la rebutja. Per això, incorporar la mirada de la neurodivergència en les polítiques locals significa revisar com dissenyem els espais públics, com comuniquem la informació, com organitzem els actes i com formem el personal municipal. Un simple cartell més clar, un espai tranquil en una festa o una finestreta d’atenció adaptada poden marcar una diferència enorme en la vida de moltes persones.

També cal entendre que les persones neurodivergents no formen un col·lectiu homogeni. Cada persona té les seues pròpies necessitats, ritmes i maneres de relacionar-se amb el món. Algunes necessiten espais més tranquils, altres requereixen estructures més previsibles, altres funcionen millor amb suport comunicatiu, altres necessiten temps per a processar la informació. Per això, el municipalisme inclusiu ha de fugir de solucions rígides i apostar per la flexibilitat, l’escolta activa i la participació directa. Quan un ajuntament convida les persones neurodivergents i les seues famílies a formar part de les decisions, està reconeixent-les com a agents polítics i no com a simples receptores de serveis.

A més, un municipi que aposta per la inclusió no sols beneficia les persones neurodivergents. Un espai més tranquil, més accessible i més clar és millor per a tota la ciutadania. La inclusió no és un favor ni una concessió: és una millora col·lectiva. És una manera de dir que totes les persones compten i que totes tenen dret a formar part de la vida pública. Quan un municipi adapta els seus espais i serveis, no està fent una política sectorial, està fent una política de convivència. I això es nota en la qualitat de vida de tota la població.

També és important recordar que la neurodivergència no és una qüestió marginal. Les persones neurodivergents formen part del teixit social, treballen, estudien, participen, estimen, creen i aporten. Quan un municipi no és inclusiu, no només exclou persones, sinó que perd talent, creativitat i perspectives valuoses. La diversitat cognitiva és una riquesa que pot millorar la manera com pensem, com innovem i com convivim. Un municipi que no la té en compte està renunciant a una part essencial del seu propi potencial.

Per això, parlar de neurodivergència en clau municipalista és parlar de futur. És imaginar pobles i ciutats on totes les persones tinguen espai per a ser com són, sense haver de demanar permís ni disculpes. És imaginar una plaça on el soroll no siga un mur, una escola on la diferència no siga un problema, una administració que no faça por, una festa que no excloga, una ciutat que no obligue a encaixar en un únic model de normalitat. És imaginar un municipi que no només tolera la diversitat, sinó que la celebra.

Quan els ajuntaments assumeixen la responsabilitat de construir pobles i ciutats més accessibles, estan fent política de la bona: aquella que transforma la vida quotidiana i que posa les persones al centre. No es tracta de complir l’expedient ni de fer un gest simbòlic, sinó de comprometre’s amb una manera diferent d’entendre la vida col·lectiva. Una manera que reconeix que totes les persones tenen dret a participar, a ser escoltades i a viure amb dignitat.

La pregunta que ens queda és com volem avançar. Preferim un municipi que només complisca la normativa mínima o un que aposte per una inclusió real i valenta. Preferim una ciutat que es limite a gestionar o una que s’atrevisca a transformar. Si volem pobles més justos, cal començar per escoltar i reconéixer totes les veus, també les que tradicionalment han estat silenciades. I entre aquestes veus hi ha les de les persones neurodivergents, que durant massa temps han hagut d’adaptar-se a un món que no estava pensat per a elles.

La inclusió municipal no és una utopia, és una decisió. Una decisió que es pren en cada pressupost, en cada reglament, en cada festa, en cada aula, en cada oficina d’atenció. Una decisió que diu molt de qui som com a col·lectiu. I potser ha arribat el moment de fer un pas endavant i construir municipis que no només siguen habitables, sinó també habitats per totes les persones, sense excepció.

llegir més

Laic ^

Hi ha paraules que viuen dues vides paral·leles, com si foren germanes que no es parlen però compartiren cognom. “Laic” és una d’eixes. Dins de l’Església, és una etiqueta d’identitat; fora, és una frontera necessària. I enmig, nosaltres, intentant no perdre’ns en un llenguatge que sovint juga a la confusió.

Quan l’Església parla de “laics”, no està pensant en neutralitat religiosa ni en separació de poders. Parla de la seua pròpia gent, de les persones que formen part de la comunitat cristiana però que no són clergat. És una categoria interna, una manera d’ordenar la casa. El laic és aquell que viu la fe des del món, des de la família, des de la faena, des de la vida quotidiana. És el creient que no porta hàbit però que participa de la missió de l’Església. En eixe sentit, “laic” és pertinença, és identitat, és compromís religiós.

Però quan eixa mateixa paraula ix al carrer i entra en l’àmbit civil, canvia de pell. “Laic” ja no és un tipus de creient, sinó un principi democràtic. Un estat laic és aquell que no es posa sota cap religió, que no privilegia cap credo i que garanteix que totes les persones, siguen creients o no, tinguen el mateix espai de llibertat. La laicitat és una protecció, no una amenaça; és la manera de garantir que ningú impose la seua moral particular a tota la societat. És, en definitiva, una condició per a la convivència.

I ací és on comença el malentés. Perquè quan una paraula significa dues coses tan diferents, el risc de confusió és inevitable. Hi ha qui parla de “laics” pensant en catequesi, i hi ha qui parla de “laics” pensant en constitucions. I de vegades, sense voler, es barregen els dos mons. Alguns moviments religiosos es presenten com a “laics” i, des de fora, algú pot pensar que són neutrals, quan en realitat són plenament confessionals. I al revés: hi ha qui acusa la laicitat civil de ser “antireligiosa”, quan precisament el que fa és protegir totes les creences, també les seues.

La mateixa paraula, dos universos. I això ens obliga a pensar. Perquè el llenguatge no és innocent. Quan una institució religiosa parla de “moviment laic”, està parlant de fe. Quan un estat parla de “model laic”, està parlant de drets. I confondre una cosa amb l’altra pot portar-nos a discussions absurdes, a debats encreuats, a batalles que no són reals.

Potser el problema és que ens hem acostumat a parlar sense preguntar-nos d’on ve cada paraula. O potser és que, en un món on tot es barreja, ja no sabem distingir entre el que és intern i el que és públic. Però la distinció és necessària. No per dividir, sinó per entendre. No per confrontar, sinó per conviure.

La laicitat civil no és una opinió religiosa, és un marc de convivència. No diu què ha de creure cadascú, només diu que l’Estat no pot creure per ningú. I això és essencial en societats diverses, on conviuen persones de moltes fes i persones sense cap fe. La laicitat no és un atac a la religió, és la garantia que cap religió siga atacada ni imposada.

Dins de l’Església, en canvi, “laic” és una paraula que parla de vocació. És una manera de dir que la fe no és patrimoni exclusiu del clergat, que la vida cristiana es viu també des del món. I això, en el seu context, té tot el sentit. Però no podem traslladar eixa definició al debat públic, perquè no parla de drets, sinó de creences.

I potser la reflexió més important és esta: les paraules no són propietat de ningú, però sí que tenen context. I respectar el context és una forma de respecte mutu. Quan parlem de laïcitat civil, parlem de llibertat. Quan parlem de laics dins de l’Església, parlem de comunitat. I no passa res per reconéixer que són dos llenguatges diferents. El problema naix quan algú intenta fer-los passar per iguals.

Vivim en un temps on les paraules es manipulen amb massa facilitat. On es confon laicitat amb anticlericalisme, o laic amb neutralitat, o neutralitat amb indiferència. I no. La laicitat és un compromís actiu amb la llibertat. I el laic eclesial és un compromís actiu amb la fe. No són enemics, però tampoc són sinònims.

Potser el repte és aprendre a escoltar millor. A preguntar-nos què vol dir l’altre quan diu “laic”. A no donar per fet que parlem el mateix idioma només perquè usem la mateixa paraula. Perquè, al final, la convivència també és això: entendre que les paraules tenen vida pròpia i que, si no les cuidem, poden acabar fent-nos parlar sols.

llegir més

Vaga SAG ^

La vaga indefinida de la SAG no ha caigut del cel. No és un llamp inesperat enmig d’un estiu tranquil, ni un caprici sindical que apareix per torbar la rutina d’una ciutat que ja prou té amb la seua pròpia inèrcia. És, més bé, la conseqüència lògica d’un desgast que fa anys que s’acumula, d’un model de gestió que ha anat funcionant a base de pedaços i d’un silenci institucional que, massa sovint, ha confós la resistència de la plantilla amb una paciència infinita. I no: la paciència també té límits.

Quan una empresa pública com la SAG esclata, ho fa perquè abans ha anat absorbint tensions que ningú ha volgut mirar de cara. La manca de personal, la sobrecàrrega, la desorganització, la sensació que les decisions polítiques no sempre responen al servei públic sinó a altres lògiques menys confessables. Tot això no és nou. El que és nou és que, finalment, la plantilla ha dit prou. I ho ha dit de la manera més contundent que pot dir-ho un col·lectiu que sosté el funcionament quotidià d’una ciutat: amb una vaga indefinida.

Sagunt, mentrestant, observa el conflicte amb una barreja de sorpresa i resignació. Sorpresa perquè, com sempre, hi ha qui només desperta quan el problema es fa visible al carrer: contenidors plens, carrers bruts, serveis que s’alenteixen o s’aturen. Resignació perquè la ciutat ja arrossega una imatge de deixadesa que no és nova, i que la vaga només fa més evident. Però la pregunta que cal fer-se no és per què ara, sinó per què hem arribat fins ací. I la resposta, encara que moleste, és senzilla: perquè no s’ha volgut escoltar.

La SAG és molt més que una empresa municipal. És la infraestructura invisible que fa possible la vida quotidiana. És qui neteja, qui manté, qui repara, qui sosté. Quan funciona, ningú se’n recorda. Quan falla, tothom ho nota. I quan protesta, s’obri un debat que molts preferirien evitar. Però evitar-lo ja no és una opció. La vaga indefinida és un mirall incòmode que ens obliga a mirar-nos com a ciutat, com a administració i com a comunitat.

El problema de fons és que Sagunt ha viscut massa temps instal·lat en una cultura del pedaç. Quan hi ha un problema, s’arregla el mínim per eixir del pas. Quan hi ha una queixa, es promet una solució que després s’endarrereix. Quan la plantilla alerta que no pot més, se li demana un últim esforç. I així, any rere any, fins que el sistema es trenca. La vaga no és un error: és el resultat natural d’aquesta manera de fer.

També cal dir que la ciutat ha anat acumulant una sensació de degradació que no és només estètica. La brutícia als carrers, els abocaments incontrolats, la falta de manteniment en alguns barris, la percepció que els serveis no arriben on haurien d’arribar. Tot això té conseqüències en la convivència, en la cohesió social i en la imatge pública del municipi. I, paradoxalment, la plantilla que ara està en vaga és la mateixa que ha estat sostenint, amb esforç i professionalitat, un model que ja no donava més de si.

La responsabilitat última recau en l’Ajuntament. No perquè siga el culpable únic, sinó perquè és qui té la capacitat de transformar el conflicte en una oportunitat. Però això només serà possible si es deixa de banda la temptació de reduir-ho tot a una negociació salarial o a un desacord puntual. El que està en joc és molt més profund: és el model de gestió pública que volem per a la ciutat. Un model que ha de ser transparent, estable, participatiu i capaç de garantir que les persones que treballen en la SAG tinguen les condicions necessàries per fer la seua feina amb dignitat.

La ciutadania també té un paper en aquesta història. Massa sovint es parla de la SAG només quan hi ha un contenidor ple o un carrer brut. Però darrere de cada servei hi ha persones que treballen en condicions que no sempre són visibles. La vaga és una invitació a mirar més enllà del símptoma i entendre la malaltia. I la malaltia és un sistema que ha anat funcionant per inèrcia, sense una planificació real a llarg termini, sense una aposta clara per reforçar els serveis públics i sense una voluntat política de posar la cura de la ciutat al centre.

És cert que una vaga indefinida pot generar incomoditats. Però també és cert que la incomoditat és, a vegades, l’única manera de trencar la indiferència. Sagunt no pot continuar fent veure que tot va bé mentre la plantilla que sosté la ciutat treballa al límit. No pot continuar confiant que la bona voluntat de les persones substituïsca la responsabilitat institucional. I no pot continuar amagant els problemes sota l’alfombra, perquè l’alfombra ja no dona més de si.

El futur de la SAG, i per extensió el futur de la ciutat, dependrà de la capacitat de transformar aquest conflicte en un punt d’inflexió. No es tracta només de signar un acord. Es tracta de repensar-ho tot: l’organització interna, els recursos, la planificació, la relació entre l’Ajuntament i la plantilla, la manera com entenem el servei públic. I això només serà possible si hi ha valentia política, si hi ha escolta real i si hi ha un compromís ferm amb la dignitat laboral.

La vaga indefinida és un crit. Un crit que diu que així no podem continuar. Un crit que demana respecte, recursos i un futur digne. I és un crit que la ciutat ha d’escoltar. Perquè una ciutat que no cuida de qui la cuida és una ciutat que es condemna a la decadència.

Ara mateix, Sagunt té davant un repte i una oportunitat. El repte és gestionar un conflicte que ja no es pot ajornar. L’oportunitat és construir un model de gestió pública que siga exemplar, que pose les persones al centre i que entenga que la dignitat laboral no és una molèstia, sinó un pilar fonamental d’una ciutat viva i justa.

llegir més

Municipalisme davant la set del futur ^

L’inici de moltes reflexions sobre el clima sol començar amb dades alarmants o amb advertiments globals. Però, sincerament, ja no ens calen més titulars apocalíptics. El que ens cal és mirar el nostre poble, el nostre terme, els nostres barrancs i adonar-nos que el futur no és una idea abstracta, sinó un paisatge que ja està canviant. El Día de Lucha contra la Desertificación y la Sequía ens recorda precisament això: que la batalla per l’aigua i per la terra es juga ací, en el quilòmetre zero de cada municipi.

La desertificació no és un concepte tècnic que apareix en informes llunyans. És un procés que es nota en els camps que s’assequen massa prompte, en les fonts que deixen de brollar, en els incendis que cada any arriben abans i marxen més tard. I, davant d’això, el municipalisme no és només una administració de proximitat, sinó una trinxera. Els ajuntaments tenen la capacitat de decidir com es gestiona l’aigua, com es protegeixen els espais naturals, com es planifica el creixement urbà i com es fomenta una cultura de respecte pel territori.

Quan un municipi aposta per recuperar zones verdes, per renaturalitzar espais urbans, per reduir el consum d’aigua o per impulsar projectes de gestió sostenible, no està fent política menuda. Està fent política de supervivència. I quan una comunitat veïnal s’organitza per cuidar un hort urbà, per vigilar un bosc o per denunciar un abocament il·legal, està exercint un poder que sovint subestimem: el poder de la proximitat.

La lluita contra la sequera i la desertificació no es guanyarà només amb grans acords internacionals, encara que siguen imprescindibles. Es guanyarà amb decisions quotidianes, amb planificació valenta i amb una mirada que entenga que el territori no és un recurs infinit, sinó un patrimoni compartit. I això és municipalisme en estat pur: entendre que el futur es construeix des de baix, amb responsabilitat, amb comunitat i amb una consciència ecològica que ja no pot esperar.

llegir més