Vicente Rojo i Lluch: el general lleial

Vicente Rojo i Lluch (1894–1966) va ser un dels estrategs militars més brillants i ètics del segle XX espanyol. Nascut a la Font de la Figuera, al País Valencià, en el si d’una família humil, va destacar des de ben jove per la seua intel·ligència, disciplina i vocació de servei. La seua trajectòria militar, marcada per la lleialtat a la legalitat republicana, el va convertir en una figura clau durant la Guerra Civil espanyola, i en un símbol de dignitat en temps de barbàrie.

Orígens i formació

Rojo va ingressar a l’Acadèmia Militar de Toledo, on va destacar per les seues capacitats tècniques i el seu rigor. Catòlic convençut, va combinar la formació militar amb una profunda reflexió ètica sobre el paper de l’exèrcit en la societat. No era un revolucionari, ni un ideòleg, sinó un professional que creia en la disciplina, la legalitat i el respecte institucional.

Amb l’arribada de la Segona República, Rojo va assumir càrrecs de responsabilitat en l’estructura militar, i va ser professor de tàctica a l’Acadèmia de Guerra. La seua visió moderna de l’estratègia, influïda per les doctrines franceses i les experiències de la Primera Guerra Mundial, el va convertir en un referent dins l’exèrcit republicà.

La Guerra Civil: estratègia i resistència

Quan esclata la Guerra Civil el 1936, Rojo pren una decisió que marcarà la seua vida: mantindre’s fidel a la República. Aquesta opció, que li va costar l’enemistat de molts companys d’armes, va ser fruit d’un compromís profund amb la legalitat democràtica. Rojo no va triar bàndol per ideologia, sinó per coherència institucional.

Durant el conflicte, va ser el cervell de les principals operacions militars republicanes: la defensa de Madrid, la batalla de l’Ebre, l’ofensiva de Terol. Amb recursos limitats, un exèrcit improvisat i una superioritat tècnica del bàndol franquista, Rojo va aconseguir resistir durant tres anys, amb una estratègia basada en la mobilitat, la sorpresa i la coordinació entre fronts.

La seua figura es va guanyar el respecte de molts, inclús dels adversaris. Era conegut per la seua serenitat, la seua capacitat de lideratge i la seua humanitat. No fomentava l’odi, sinó la resistència digna. En els moments més foscos, va apel·lar a la reconciliació i al diàleg, convençut que la guerra no podia ser la solució definitiva.

Exili i condemna

Amb la derrota republicana, Rojo inicia un exili dolorós. Primer a França, després a l’Argentina i Bolívia, on va continuar la seua tasca com a escriptor i docent militar. Malgrat les dificultats, no va perdre mai el sentit de la responsabilitat ni la fe en la justícia. Va escriure diversos llibres d’estratègia i memòries, on analitzava amb lucidesa les causes de la derrota i les mancances del bàndol republicà.

El 1957, decideix tornar a Espanya. El règim franquista el jutja per rebel·lió militar i el condemna a presó, tot i que finalment se li commuta la pena. La seua tornada no és triomfal, sinó silenciosa. Se li nega el reconeixement, se l’exclou de la vida pública, se l’intenta esborrar de la història. Però Rojo no es rendeix. Continua escrivint, reflexionant, deixant testimoni.

Mor a Madrid el 1966, en una Espanya encara marcada per la repressió. La seua figura, durant anys silenciada, comença a ser reivindicada a partir de la Transició, i especialment en l’àmbit local valencià.

Arrels valencianes i Sagunt com a ciutat adoptiva

La Font de la Figuera, el seu poble natal, ha mantingut viva la memòria de Rojo amb busts, carrers i homenatges. Però és Sagunt qui l’adopta com a fill il·lustre, reconeixent el seu vincle emocional, residencial i històric amb la ciutat. Durant la Guerra Civil, Rojo va residir a Sagunt, on va establir vincles amb la comunitat local, especialment amb el món obrer i la indústria siderúrgica.

Sagunt li va concedir el títol de fill adoptiu i li va retre dos homenatges públics de gran significat: el primer, l’any 1995, amb motiu del centenari del seu naixement; el segon, el 2019, en el marc de les accions de memòria històrica i dignificació republicana. Aquests actes van comptar amb la participació de institucions, entitats culturals, familiars i ciutadania, i van servir per reafirmar el compromís de Sagunt amb la veritat, la justícia i la memòria democràtica.

Llegat

Avui, la figura de Vicente Rojo és estudiada en escoles militars, en facultats d’història, en cercles memorialistes. El seu nom representa una manera d’entendre el servei públic: amb rigor, amb compromís, amb humanitat. En temps de polarització, el seu exemple ens recorda que la lleialtat a la democràcia no és una opció, sinó un deure.

Vicente Rojo i Lluch, fill de la Font de la Figuera i fill adoptiu de Sagunt, general de la República, estrateg de la dignitat, continua viu en la memòria de tots aquells que creuen en la justícia, la pau i la veritat.

llegir més

Nit Estellés, memòria, llengua i resistència

La Nit Estellés no és només una cita literària. És una acció col·lectiva, una declaració de principis, una manera de dir que existim. En un país on la llengua pròpia és sovint marginada, on les institucions obliden el seu deure de protegir la diversitat cultural, la Nit Estellés esdevé un espai de resistència simbòlica. No celebrem només un poeta, sinó una genealogia de veus que han bastit el nostre imaginari col·lectiu. Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, O Bru i Vidal, i tantes altres figures que han fet de la paraula un acte de dignitat.

Estellés és, sens dubte, el cronista del poble. Amb una obra que travessa la quotidianitat, el desig, la mort i la memòria, va convertir el valencià en llengua literària de ple dret. Però més enllà de l’homenatge, cal entendre que la seua figura representa una manera de mirar el món, una manera de narrar-nos des de baix, des de la ferida, des de la tendresa. La seua poesia no és decorativa, és combativa. I en temps de retrocés lingüístic, de censura subtil, de invisibilització institucional, recuperar Estellés és recuperar-nos.

Però no podem quedar-nos en la figura masculina, per molt poderosa que siga. Cal reivindicar també les veus silenciades, les que van escriure des de la perifèria, des de la doble marginalitat. Maria Beneyto és una d’elles. Poeta i novel·lista, va escriure tant en castellà com en valencià, amb una obra marcada per la introspecció, la denúncia social i la defensa de la identitat femenina. La seua escriptura és ferida i clam, és resistència i bellesa. I en un país que sovint oblida les seues autores, posar Beneyto al centre és un acte de justícia.

La cultura no és un luxe, és una necessitat. I la llengua no és només un mitjà de comunicació, és un espai de construcció simbòlica, de memòria, de futur. Quan les institucions releguen el valencià, quan les polítiques lingüístiques es dilueixen en discursos tèbis, la societat civil ha de prendre la paraula. La Nit Estellés és una resposta a eixa negligència. És el poble que diu: no renunciem. No renunciem a la nostra llengua, a la nostra literatura, a la nostra memòria.

La literatura valenciana és rica, diversa, profunda. No és només Estellés, és també Beneyto, Bru i Vidal, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isabel-Clara Simó, i tantes altres veus que han bastit un corpus literari que mereix ser conegut, estudiat, estimat. Però per fer-ho cal voluntat política, cal compromís institucional, cal acció educativa. No n’hi ha prou amb homenatges puntuals. Cal integrar la literatura valenciana als currículums, als mitjans, als espais públics. Cal fer-la visible, fer-la viva.

La Nit Estellés pot ser el punt de partida. Pot ser l’espurna que encén la flama. Però cal que eixa flama es mantinga. Cal que la cultura siga política pública, que la llengua siga protegida, que la memòria siga compartida. I això implica recursos, implica formació, implica valentia. Implica entendre que la cultura no és neutral, que la llengua no és només una qüestió tècnica, sinó una qüestió de drets, de justícia, de dignitat.

En aquest context, la figura de Maria Beneyto pren una força especial. La seua obra, sovint oblidada, és una denúncia de les estructures patriarcals, una reivindicació de la veu femenina, una aposta per la introspecció com a forma de resistència. Els seus poemes parlen de la ferida, del silenci, de la memòria. I ho fan amb una bellesa que colpeja, que transforma. Recuperar Beneyto és recuperar una part essencial de la nostra literatura. És dir que les dones també han escrit, també han resistit, també han bastit país.

La cultura valenciana no pot ser només folklore. Ha de ser pensament, ha de ser crítica, ha de ser memòria. I això implica reconèixer les veus que han estat silenciades, les que han escrit des de la perifèria, les que han desafiat els cànons. La Nit Estellés pot ser un espai per a eixa reconeixença. Pot ser un moment per dir que la literatura valenciana és diversa, és plural, és viva.

Però cal anar més enllà. Cal que les institucions facen seua eixa reivindicació. Cal que el valencià tinga presència real en l’administració, en l’educació, en els mitjans. Cal que la cultura siga protegida, difosa, estimada. I això no és només responsabilitat dels governs, sinó també de la societat civil, dels col·lectius, de les persones que estimem la llengua i la literatura.

La Nit Estellés és una acció col·lectiva, però també és una acció íntima. És llegir un poema en veu alta, és compartir una estrofa amb qui estimem, és fer de la paraula un espai de trobada. I en eixa trobada hi ha resistència, hi ha memòria, hi ha futur. Perquè la literatura ens fa més lliures, més conscients, més humans.

En temps de censura, de banalització, de precarietat cultural, la Nit Estellés és una resposta. És dir que no ens conformem, que volem més, que mereixem més. És dir que la llengua és nostra, que la literatura és nostra, que la memòria és nostra. I que no la deixarem perdre.

Per això, cal que la Nit Estellés siga cada dia. Que la paraula siga present en les escoles, en els carrers, en les institucions. Que la literatura valenciana siga llegida, estudiada, estimada. Que les veus com Estellés, Beneyto, Bru i Vidal siguen referents, siguen companys de camí, siguen far en la foscor.

La cultura no és només passat, és també futur. I per construir eixe futur cal memòria, cal llengua, cal compromís. La Nit Estellés és una invitació a eixe compromís. És una crida a fer de la paraula un espai de justícia, de bellesa, de resistència.

I en eixa resistència, la figura de Maria Beneyto brilla amb força. La seua obra és testimoni d’una època, però també és far per als temps que vivim. Els seus versos parlen de la dona, de la ferida, de la memòria. I ho fan amb una bellesa que ens interpel·la, que ens transforma. Recuperar Beneyto és recuperar-nos.

La Nit Estellés és nostra. I la fem servir per dir que existim, resistim i escrivim. Que la llengua és viva, que la literatura és digna, que la memòria és compartida. Que no renunciem. Que volem viure plenament en valencià.

llegir més

Sagunt i el Dia Mundial de les Ciutats: urbanisme amb memòria i futur

Cada 31 d’octubre se celebra el Dia Mundial de les Ciutats, una jornada impulsada per l’ONU per a reflexionar sobre el present i el futur dels espais urbans. Dins d’aquesta iniciativa, anomenada Octubre Urbà, es pretén posar el focus en els reptes que afronten les ciutats del món i promoure una Nova Agenda Urbana que siga inclusiva, segura, resilient i sostenible. Sagunt, com a ciutat amb una història mil·lenària i una realitat urbana complexa, no pot quedar al marge d’aquesta reflexió.

Sagunt és una ciutat que ha viscut moltes ciutats dins d’ella mateixa. Ha sigut oppidum iber, municipi romà, vila medieval, centre industrial, capital comarcal i escenari de lluites socials. Cada etapa ha deixat una empremta en el seu urbanisme, en la seua arquitectura, en la manera com la gent habita els carrers. Però també ha deixat ferides: barris desconnectats, espais degradats, desigualtats territorials, i una relació amb el patrimoni que sovint ha sigut més de confrontació que de cura.

El Dia Mundial de les Ciutats hauria de servir per a mirar Sagunt amb ulls crítics però esperançats. Per a entendre que una ciutat no és només un conjunt de carrers i edificis, sinó una comunitat viva que necessita espais dignes, serveis accessibles, mobilitat sostenible i una planificació que pense en les persones. La Nova Agenda Urbana parla de drets, de participació, de cohesió social. I això, a Sagunt, és més que necessari.

La ciutat té potencial per a ser un referent en urbanisme sostenible. Té patrimoni històric, té espais naturals com la marjal i la muntanya, té una diversitat social que pot ser riquesa si es gestiona amb intel·ligència. Però també té reptes urgents: la connexió entre el nucli històric i el Port, la rehabilitació de barris antics, la protecció del paisatge, la gestió del turisme, la transició energètica, i sobretot, la participació ciutadana en les decisions urbanes.

Celebrar el Dia Mundial de les Ciutats des de Sagunt és reivindicar que les ciutats no han de ser còpies de models globals, sinó expressions de la seua pròpia identitat. Que no cal importar solucions, sinó construir-les des del territori, des de la memòria, des de la gent. Que una ciutat valenciana pot ser moderna sense renunciar a la seua llengua, a la seua cultura, a la seua manera de viure.

Sagunt té davant una oportunitat: repensar-se com a ciutat del segle XXI sense oblidar que és també una ciutat del segle I abans de Crist. Fer que la modernitat no siga una excusa per a destruir, sinó una eina per a integrar. I que cada 31 d’octubre no siga només una data en el calendari, sinó un recordatori que les ciutats són, al cap i a la fi, el reflex de com volem viure junts.

llegir més

Pre... Halloween i la nit d’ànimes: entre carabasses i espantacriatures

Cada 31 d’octubre, els carrers s’omplin de xiquets disfressats de monstres, bruixes, zombis i superherois amb carabasses sota el braç. És Halloween, la festa importada dels Estats Units que ha colonitzat les escoles, els supermercats i fins i tot els balcons. Mentrestant, la nostra nit d’ànimes, la que parla de la memòria, del respecte als morts, de les llums enceses per a guiar les ànimes perdudes, queda arraconada com si fóra una antigalla folklòrica sense gràcia.

La pregunta és inevitable: ens estan colonitzant els ianquis amb carabasses de plàstic i caramels industrials? La resposta, si ens la prenem amb humor, és que sí. Però també ens colonitzen les sèries, les pel·lícules, les modes, les paraules i fins i tot els esmorzars. El problema no és que celebrem Halloween, sinó que oblidem el que ja teníem. Que canviem la tradició per la decoració. Que preferim el crit al silenci, el consum al record.

La nit d’ànimes valenciana és una festa discreta, íntima, que parla de la relació amb els nostres avantpassats. No té focs artificials ni disfresses de licantrop, però té la força d’una cultura que ha sabut conviure amb la mort sense por. Encendre un llumet, deixar menjar per als esperits, visitar el cementeri amb respecte, contar històries de l’avi o de la besàvia... tot això forma part d’una manera de viure que no necessita efectes especials.

Però clar, això no ven. No té marxandatge. No té influencers. No té cap plataforma de streaming que ho promocione. I així, poc a poc, la nit d’ànimes es va convertint en una nota a peu de pàgina, mentre Halloween esdevé una festa global amb banda sonora i coreografia. I nosaltres, com a bons consumidors, ens apuntem a la festa sense preguntar-nos què estem perdent pel camí.

Defensar les tradicions valencianes no és fer arqueologia. És reconéixer que tenim una cultura rica, diversa, plena de sentit. Que no cal disfressar-se de dimoni per a parlar de la mort. Que la memòria no és avorrida, sinó necessària. Que les nostres festes no són menys divertides, sinó més arrelades. I que si no les cuidem, acabarem celebrant el Dia del Gall dindi sense saber per què.

No es tracta de prohibir Halloween ni de fer campanyes contra les carabasses. Es tracta de recuperar el valor de les nostres pròpies festes. De fer que la nit d’ànimes torne a tindre presència, veu, espai. De contar als xiquets que abans de les disfresses hi havia històries. Que abans dels caramels hi havia pa beneït. Que abans del crit hi havia el respecte.

Potser no guanyarem la batalla comercial, però podem guanyar la batalla cultural. I això comença per encendre una llum, per recordar els nostres morts, per parlar valencià i per celebrar que, malgrat tot, encara tenim ànimes que ens guien.

llegir més

Donar veu a la DANA, no als lladres d’esperances

La DANA ha tornat a donar colps. Ha donat aigua, sí, però també ha donat por, impotència, fang, silenci. Ha donat crits que ningú vol escoltar, ha donat pèrdues que no caben en cap estadística. I mentre el poble dona el cor per reconstruir, el govern de Mazón dona la cara només per fer-se la foto. Dona excuses, dona retrets, dona mentides. Però no dona solucions.

La dreta, com sempre, dona la volta al relat. Vol donar-se el paper de salvadora, quan només dona vergonya. Vol donar llàstima, quan el que dona és ràbia. Vol donar homenatges, quan el que hauria de donar és responsabilitats, dimissions, recursos. Vol donar flors, quan el que ha donat és abandonament. Vol donar discursos, quan el que hauria de donar és silenci i respecte.

El Partit Popular dona el pitjor de si mateix: aprofita el dolor per fer campanya, dona llum a la hipocresia, dona altaveu a la manipulació. Dona la mà a les càmeres, però gira l’esquena a les persones. Dona titulars, però no dona ni un euro per a la dignitat dels barris inundats. Dona promeses, però no dona ni una gota de veritat.

I nosaltres, què donem? Donem memòria. Donem resistència. Donem crits que travessen els murs de la indiferència. Donem noms a les víctimes, no les convertim en números ni en decorat electoral. Donem la cara, donem les mans, donem el temps, donem la vida. Donem esperança, malgrat que ens la vulguen furtar. Donem dignitat, malgrat que ens la vulguen enfangar.

No deixarem que donen per morta la nostra veu. No deixarem que donen per acabada la lluita. No deixarem que donen per resolta una tragèdia que encara supura. Perquè la DANA ha donat massa, i el govern ha donat massa poc. I nosaltres donarem tot el que calga per fer justícia. Perquè no ens donen gat per llebre. Perquè no ens donen per vençudes. Perquè no ens donen per callades. Perquè no ens donen per mortes.

Donem vida. Donem veritat. Donem foc. I no els donarem pau.

llegir més