Auto de fe ^

L’últim auto de fe celebrat a l’Estat espanyol no és només una data en un manual d’història, sinó una ferida moral que encara supura. El 31 de juliol de 1826, a València, la ciutat que hui es mostra com a espai de modernitat i llum, es va consumar l’execució de Cayetano Ripoll, mestre de Ruzafa, persona de conviccions deistes, pacífica i racionalista, i considerada culpable per la Junta de Fe de no seguir els rituals del catolicisme. Va ser penjat, i el seu cos introduït en un tonell pintat amb flames, una imatge grotesca que imitava la foguera inquisitorial quan ja no existia legalment.

Aquell acte, anacrònic fins a la crueltat, va ser l’últim auto de fe públic celebrat a l’Estat. I va passar ací, en el nostre territori, en una València que encara cremava en el vell ordre. La Inquisició oficial havia estat abolida durant el Trienni Liberal, però el retorn de l’absolutisme de Ferran VII va permetre que els bisbes crearen les Juntes de Fe, tribunals sense cobertura legal però amb la mateixa vocació repressiva. A València, la més activa de totes, es va decidir que un mestre que saludava amb un “Alabado sea Dios” en lloc d’un “Ave Maria puríssima” mereixia morir.

És difícil imaginar una escena més reveladora: una persona que ensenya a llegir, que defensa la raó, que evita la violència contra els animals, que no obliga l’alumnat a assistir a missa, convertida en enemiga pública per una comunitat que confonia tradició amb veritat i per una jerarquia que temia més la llibertat que la ignorància.

Ripoll va passar vint-i-dos mesos a la presó, sense acusació formal, sense defensa, rebent visites de teòlegs que intentaven arrancar-li una abjuració. No ho van aconseguir. La seua obstinació intel·lectual, la dignitat de no renunciar a la pròpia consciència, va ser interpretada com una amenaça intolerable. La seua mort va causar escàndol a Europa, però ací quasi no se’n va parlar: la censura ho va tapar. El vell ordre sabia que aquell ajusticiament era una vergonya, i tot i això el va perpetrar.

La història de Cayetano Ripoll és un mirall incòmode. Recorda que la intolerància no necessita institucions formals per actuar, que li basta un clima polític propici, una jerarquia disposada a reprimir i una comunitat que prefereix la seguretat de les certeses imposades a la fragilitat del pensament crític. Recorda que la llibertat de consciència, que hui considerem un dret elemental, va costar vides. Que la modernitat no és un regal, sinó una conquesta. Que València, la mateixa València que celebra festivals, llibres i ciència, va ser l’escenari d’un acte de barbàrie disfressat de religió.

I recorda, sobretot, que la por a qui pensa diferent és eterna. Canvien les formes, canvien els actors, però la pulsió de castigar la dissidència sempre troba camins. L’últim auto de fe no és només el final de la Inquisició, sinó l’avís que la repressió pot renàixer quan la societat abaixa la guàrdia. Ripoll no va morir per negar Déu, sinó per negar el monopoli d’unes poques persones sobre la veritat. Va morir per defensar la idea que la fe, si existeix, ha de ser lliure.

En un temps en què tornen discursos que simplifiquen, que assenyalen i que busquen uniformitat, recordar Ripoll és un acte de vigilància democràtica.  

llegir més

Patrons sense descendència: Sagunt i la memòria d’Abdón i Senén ^

Sagunt arrossega una contradicció que ja fa olor a derrota cultural: presumeix d’uns patrons “arrelats”, però en realitat són figures museïtzades, congelades en un ritual que la ciutat ja no sent com a propi. Abdón i Senén continuen desfilant en processons, penjats en calendaris, repetits en discursos oficials… però són noms que ningú tria, símbols que ningú encarna, memòria que ningú renova. Arrelats? No: fossilitzats.

Les dades del padró del INE no deixen marge a la fantasia: Abdón i Senén han desaparegut del mapa demogràfic. No són minoritaris; són inexistents. Sagunt manté els Sants de la Pedra com qui manté una vitrina: es contempla, es reverencia, però no es viu. La ciutat que els va fer patrons era agrícola, comunitària, dependent del cel i de la terra. La ciutat actual és industrial, portuària, fragmentada, accelerada. El Camp de Morvedre ja no es pensa en clau de collita, sinó en clau de logística.

I tanmateix, continuem repetint que són “arrelats”. Arrelats a què? A un relat que ens fa sentir còmodes, a una identitat que ens agrada exhibir però que ja no practiquem. Sagunt ha canviat, però es resisteix a acceptar que alguns símbols han quedat com a decoració patrimonial. No és un drama: és una realitat. Les ciutats evolucionen, i els patrons no tenen dret diví a la permanència.

Això no vol dir que siguen inútils. La seua persistència és una forma de memòria, sí, però també és un advertiment: si no revisem què significa ser de Sagunt en 2026, acabarem convertint la identitat en un museu a l’aire lliure. Els Sants de la Pedra no necessiten descendència, però Sagunt sí que necessita coherència. No podem proclamar arrels mentre vivim d’esquena al territori que les va generar.

Sagunt continua sent casa, però només si té el coratge de mirar-se al mirall i admetre que alguns símbols ja no arrelen perquè el sòl ha canviat. I això, lluny de ser una pèrdua, pot ser una oportunitat per repensar què vol dir ser Sagunt, més enllà de repetir litúrgies que ja no ens representen.

llegir més

Origen civil de Morvedre ^

Hi ha dates que, malgrat no figurar en cap calendari festiu, sostenen el sentit profund d’un poble. Són dies que no celebrem amb música ni amb actes oficials, però que haurien de formar part de la nostra consciència col·lectiva. El 29 de juliol de 1248 és un d’eixos dies. No és només una referència en un document antic, sinó el moment en què Morvedre es configura com a comunitat moderna, amb dret, justícia i una estructura que permet imaginar futur. És la llavor del que hui anomenem Sagunt, la base civil d’un territori que ha sabut resistir, reinventar-se i mantindre viva la seua identitat.

La Carta de Poblament, signada per Jaume I a València, és un document que va molt més enllà de la burocràcia medieval. Quan el rei afirma que els costums de València “s’estenguen a altres llocs i castells del regne”, està fent una declaració política de primer ordre. No es tracta d’imposar una manera de viure, sinó de garantir que els habitants de Morvedre tinguen accés a un sistema de drets i normes que ja funcionava en la capital. És una aposta per la cohesió, per la justícia, per la idea que un poble no és només un conjunt de cases, sinó una comunitat que necessita regles compartides per prosperar.

Este gest, que podria semblar rutinari, és en realitat una fundació. No una fundació mítica, com les que s’atribueixen a herois o a llegendes, sinó una fundació administrativa, jurídica i política. Una fundació que dona forma al que som. Morvedre renaix en aquell moment després de segles intensos, després de conquestes, conflictes i transformacions. I renaix amb una voluntat clara: ser un lloc on la vida col·lectiva tinga sentit, on la gent puga organitzar-se, on la dignitat no siga un privilegi sinó un dret.

Per això, este dia mereix ser festa. No per fer pont, no per omplir carrers de banderoles, sinó per reconéixer que tenim un origen civil que ens defineix. Celebrar esta data seria recordar que Sagunt no és una casualitat geogràfica, sinó una decisió política. Que el nostre poble naix d’un acte conscient, escrit, deliberat. Que existim perquè algú va decidir que havíem de tindre veu, normes i espai per construir comunitat. I que eixa decisió continua viva, encara que sovint la història oficial preferisca altres relats.

La memòria és una eina poderosa. No és arqueologia, no és un museu, no és un record polsós. És una forma de resistència. Quan un poble recorda el seu origen, recorda també la seua capacitat de decidir. I en temps en què les identitats es dilueixen, en què les institucions semblen llunyanes, en què la política es converteix en espectacle, recuperar el sentit fundacional és una manera de tornar a posar els peus en terra. Sagunt té una acta de naixement col·lectiva, i és esta. No la celebrem, però la vivim cada dia, en cada gest de comunitat, en cada reivindicació, en cada defensa del territori.

Imaginar este dia com a festa no és una fantasia. Seria una oportunitat per reconnectar amb la nostra història, per explicar-la a les generacions que venen, per recordar que els drets no apareixen sols, que algú els va escriure, que algú els va defensar, que algú els va atorgar perquè creia en la força d’un poble. Seria una manera de dir que la modernitat no comença amb les fàbriques ni amb les revolucions industrials, sinó amb la capacitat d’un territori de dotar-se de normes i de sentit.

Sagunt és un lloc amb moltes capes: romanes, medievals, industrials, contemporànies. Però la capa que ens dona estructura és esta. La Carta de Poblament és el nostre punt d’inici, el nostre primer pacte civil, la primera vegada que algú reconeix que ací hi ha una comunitat que mereix drets i justícia. I això, en un món que sovint oblida el valor de les paraules, és profundament revolucionari.

Reivindicar esta data és reivindicar-nos. No per nostàlgia, sinó per consciència. No per mirar arrere, sinó per entendre d’on venim i cap a on podem anar. El 29 de juliol de 1248 és el dia en què Morvedre es fa poble, en què Sagunt comença a existir amb voluntat política. I això mereix ser celebrat, contat, compartit. Mereix ser festa, encara que no ho siga.

llegir més

Bous al carrer? si o no? ^

La pregunta és aparentment senzilla —bous al carrer: sí o no— però en realitat és un mirall que reflecteix molt més que una tradició. Reflecteix el país que som, el país que volem ser, i sobretot el país que encara no s’atreveix a decidir. És una frontera moral, cultural i política que travessa pobles, famílies, generacions i partits. I, com passa sempre que una frontera és viva, crema.

El pes de la tradició

Els defensors dels bous al carrer invoquen la paraula tradició, una paraula que en aquest país té la força d’un tòtem. La tradició com a identitat, com a memòria, com a ritual compartit. I és cert: els bous formen part del paisatge emocional de molts pobles, de les festes majors, de les places plenes, de la música de banda que acompanya la vesprada.  

Però la tradició, per si sola, no és un argument suficient. També ho eren altres pràctiques que el temps ha anat deixant enrere. La tradició és un punt de partida, no un punt final.

El debat ètic

La qüestió central és una altra: quin lloc ocupa el patiment animal en la nostra escala de valors?  

La societat ha avançat molt en la protecció dels animals, en la consciència sobre el dolor, en la idea que la festa no pot justificar-ho tot. I ací és on el debat es fa incòmode. Perquè els bous al carrer no són una metàfora: són animals reals, amb por real, en carrers reals.  

La pregunta no és si la festa és bonica o emocionant. La pregunta és si és justa.

El debat polític

Els bous al carrer s’han convertit en un camp de batalla polític. Uns els defensen com a símbol de llibertat popular; altres els critiquen com a residu d’un passat que cal superar.  

Però el problema és que el debat s’ha polaritzat tant que ja no es parla de bous: es parla de identitat, de territori, de poder, de qui decideix què és “del poble” i què no.  

I així, el que hauria de ser una conversa serena sobre benestar animal i model cultural es converteix en una trinxera.

El debat social

Hi ha pobles on els bous són l’únic moment de comunitat, l’únic espai compartit, l’únic ritual que encara uneix. I hi ha pobles on la festa ja no representa a la majoria, però continua perquè ningú vol ser “el primer” a dir prou.  

La societat valenciana és plural, diversa, canviant. I el que abans era indiscutible, ara ja no ho és.  

El que abans era normal, ara genera dubtes.  

El que abans era festa, ara és debat.

I aleshores… sí o no?

La resposta, si és honesta, no pot ser un eslògan.  

La resposta ha de reconéixer que hi ha emoció, memòria i identitat en els bous al carrer.  

Però també ha de reconéixer que hi ha patiment, risc i una idea de festa que potser ja no encaixa en el segle XXI.

Potser la pregunta no és sí o no, sinó com i fins quan.  

Potser la pregunta és si podem imaginar noves formes de festa que mantinguen la comunitat sense necessitar el dolor.  

Potser la pregunta és si som capaços de decidir col·lectivament, sense por, sense banderes, sense simplificacions.

El futur de la festa dependrà de la valentia de mirar-la de cara.  

I de la capacitat de construir un país que estime les seues tradicions, sí, però que també sàpiga transformar-les quan cal.

llegir més

Setanta-cinc anys després, el refugi encara incomoda ^

La Convenció de Ginebra de 1951 va nàixer en un món que acabava d’eixir de la devastació. Les societats europees, ferides per la guerra i per l’horror de les persecucions, van entendre que protegir qui fuig no era un gest de caritat, sinó una obligació jurídica i moral. Aquell text va fixar el principi de no devolució, va definir qui és una persona refugiada i va establir uns drets mínims per poder reconstruir una vida en condicions de dignitat. Durant dècades, va ser una brúixola que orientava els estats i que recordava que la humanitat no es pot suspendre a les fronteres.

En 2026, però, la Convenció es troba en un moment incòmode. No perquè haja perdut vigència, ni perquè siga insuficient, sinó perquè el món ha canviat i molts governs prefereixen presentar-la com un obstacle. Les xifres de desplaçament forçat són les més altes de la història contemporània, els conflictes s’allarguen, el clima expulsa poblacions senceres i els sistemes d’asil estan saturats. Davant d’aquest escenari, alguns estats opten per externalitzar fronteres, per signar acords que traslladen la responsabilitat a tercers països o per aplicar devolucions sumàries que vulneren el dret internacional. La Convenció no falla; el que falla és la voluntat d’aplicar-la.

També pesa la politització del refugi. En molts països, la protecció de les persones refugiades s’ha convertit en arma electoral. S’alimenta la por, es confon refugi amb migració econòmica i es presenta la defensa dels drets humans com una amenaça per a la seguretat. En aquest clima, la Convenció esdevé incòmoda perquè obliga a mirar de cara realitats que alguns governs preferirien ignorar. A més, el sistema internacional de protecció està infrafinançat, i això deixa una càrrega desproporcionada sobre els països que acullen la major part de les persones refugiades, sovint amb recursos limitats.

La paradoxa és que, mentre alguns actors qüestionen la Convenció, les Nacions Unides i el HCR insisteixen que continua sent indispensable. El text és flexible, adaptable i capaç de respondre als reptes actuals si els estats el respecten. El problema no és jurídic, sinó polític. Quan la por i el càlcul electoral pesen més que la defensa de la vida, els drets humans es tornen fràgils.

Setanta-cinc anys després, la Convenció de Ginebra continua sent un mur de contenció contra la barbàrie. Renunciar-hi seria acceptar que la vida humana val menys quan travessa una frontera. El que està en crisi no és el dret de refugi, sinó la voluntat de defensar-lo. Si vols aprofundir en algun aspecte concret, com ara la pressió migratòria o la politització del refugi, puc desenvolupar-lo a partir de contextos actuals o de casos recents.

llegir més