Dijous de Berenar ^

El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que, si no existira, caldria inventar-la. No només perquè ompli els carrers de Sagunt d’olors, de rialles i de retrobaments, sinó perquè és una d’eixes poques pràctiques que ens recorden que la identitat no és una peça de museu, sinó un organisme viu que respira, que s’adapta, que es transforma i que, sobretot, es defensa. En un món que avança a colps de velocitat, on les pantalles devoren hores i les rutines ens deixen sense aire, el Dijous de Berenar és una pausa col·lectiva, un gest compartit que diu: som ací, som poble, som memòria i som futur.

La pataqueta, amb la seua forma de mitja lluna i la seua textura inconfusible, és molt més que un pa. És un símbol. És la prova que la cultura popular no necessita grans monuments per ser monumental. Només necessita continuïtat, estima i un poble que la mantinga viva. I Sagunt, amb totes les seues contradiccions, amb totes les seues lluites i amb tota la seua diversitat, ha sabut mantindre aquesta tradició com un tresor que passa de generació en generació. Les escoles que ixen a berenar, les famílies que es retroben, les colles que es citen cada any, els forns que treballen a ple rendiment, els bars que omplin les taules de pataquetes farcides de truita de faves i alls tendres, de blanc i negre, de llom amb tomaca o de qualsevol invent que cada casa ha convertit en ritual. Tot això és patrimoni. Patrimoni viu, patrimoni gustós, patrimoni que no es pot entendre sense la gent que el fa possible.

Per això és tan important que, enguany, Compromís haja fet un pas endavant i haja proposat que el Dijous de Berenar siga reconegut com a Bé d’Interés Cultural o, com a mínim, com a Bé Immaterial de Rellevància Local. No és una ocurrència ni una maniobra simbòlica buida. És una necessitat. Perquè les tradicions que no es protegeixen, s’esvaeixen. I perquè el patrimoni immaterial, aquell que no es pot tocar però que ens toca per dins, és tan fràgil com essencial.

Hi ha qui pensa que aquestes coses no cal protegir-les, que ja es defenen a soles, que mentre hi haja gent que menge pataquetes els dijous d’hivern, la tradició continuarà. Però això és una visió ingènua. Les tradicions no desapareixen de sobte, sinó a poc a poc, per desgast, per desconnexió, per falta de reconeixement institucional, per la pressió d’un model de vida que arracona tot allò que no siga productiu o immediat. I el Dijous de Berenar, com tantes altres pràctiques populars, necessita un marc que garantisca la seua continuïtat, que la valore, que la situe al lloc que li correspon dins del relat cultural de la ciutat.

Quan Compromís porta aquesta proposta al plenari, no està parlant només de pa i de berenars. Està parlant de dignitat. Està parlant de posar en valor allò que som. Està parlant de dir que Sagunt no és només un conjunt de carrers, de fàbriques, de platges o de monuments romans, sinó també un teixit de rituals que ens expliquen millor que qualsevol pedra. Està parlant de memòria col·lectiva, de cohesió social, de pertinença. I està parlant, també, de futur. Perquè protegir una tradició no és mirar arrere, sinó garantir que continue viva per a les generacions que vindran.

El Dijous de Berenar té una força que sorprén a qui no el coneix. És una tradició que no necessita grans campanyes per mobilitzar la gent. Arriba gener, arriba febrer, i de sobte els forns comencen a omplir-se de pataquetes, les xarxes socials s’omplin de fotos, els bars preparen les planxes i les famílies comencen a organitzar-se. És un moviment espontani, orgànic, que naix de baix cap amunt. I això és precisament el que el fa tan valuós. No és una festa imposada, no és un producte turístic, no és una recreació artificial. És un costum que ha resistit segles perquè la gent l’ha volgut mantindre. I això, en un món on tot canvia tan ràpid, és extraordinari.

Però que siga extraordinari no vol dir que siga indestructible. Les tradicions que no es reconeixen institucionalment corren el risc de quedar relegades a l’anècdota, de perdre espai, de no transmetre’s amb la mateixa força. I ací és on la política, quan es fa amb sentit i amb estima pel territori, juga un paper fonamental. La proposta de Compromís no és una simple declaració simbòlica. És una manera de dir que el patrimoni immaterial importa, que la cultura popular importa, que allò que la gent fa i ha fet durant segles importa. I que cal protegir-ho amb la mateixa serietat amb què protegim un teatre romà o un jaciment arqueològic.

Hi ha qui dirà que això no és prioritari, que hi ha altres problemes més urgents. I és cert que hi ha moltes lluites pendents: la vivenda digna, la mobilitat sostenible, la defensa del territori, la igualtat real, la protecció del comerç local, la necessitat d’un model econòmic més just. Però la cultura no és un luxe. La cultura és el fil que ho cus tot. Sense cultura, sense identitat, sense rituals compartits, qualsevol lluita es queda coixa. Perquè un poble que no sap qui és, difícilment pot decidir cap a on vol anar.

El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que ens recorden que la vida col·lectiva és possible. Que encara podem asseure’ns a una taula, compartir un mos, parlar, riure, recordar. Que encara podem trobar-nos sense presses, sense pantalles, sense filtres. Que encara podem ser comunitat. I això, en un temps de soledats massives i de ritmes impossibles, és un acte de resistència.

La pataqueta, amb la seua forma humil i la seua història llarga, és un símbol d’aquesta resistència. És un pa que ha sobreviscut a canvis socials, econòmics i culturals. Un pa que ha alimentat generacions, que ha sigut protagonista de berenars escolars, de jornades de camp, de trobades familiars. Un pa que, com tantes altres coses de la nostra cultura popular, ha estat invisibilitzat durant molt de temps, com si no fora digne de ser considerat patrimoni. Però ho és. I ho és molt.

Quan parlem de protegir el Dijous de Berenar, no parlem només de protegir un costum gastronòmic. Parlem de protegir una manera de viure. Parlem de protegir un espai de relació, un temps compartit, una memòria que ens uneix. Parlem de protegir una identitat que no és excloent, que no és tancada, que no és folklòrica en el sentit superficial del terme. És una identitat que es construeix cada any, cada dijous, cada pataqueta compartida.

La proposta de Compromís és valenta perquè entén que el patrimoni immaterial és tan important com el material. I perquè entén que la cultura popular no és una cosa menor, sinó un pilar fonamental de la vida col·lectiva. Quan un ajuntament reconeix una tradició com a Bé Immaterial de Rellevància Local, està dient que aquesta tradició forma part del relat oficial de la ciutat, que mereix ser protegida, estudiada, difosa i transmesa. Està dient que no és una anècdota, sinó una peça clau del nostre patrimoni.

I això és especialment important en una ciutat com Sagunt, que té un patrimoni material immens, però que sovint ha oblidat posar en valor el seu patrimoni immaterial. El teatre romà, el castell, la Via del Pòrtic, la història industrial, tot això és fonamental. Però també ho són les tradicions que han mantingut viva la ciutat quan les pedres no parlaven. També ho són els rituals que han donat sentit a la vida quotidiana. També ho són les pràctiques que han creat comunitat.

El Dijous de Berenar és una d’eixes pràctiques. I mereix ser reconeguda com a tal. No per convertir-la en un producte turístic, no per institucionalitzar-la fins a fer-la rígida, sinó per garantir que continue sent el que és: una festa de la gent, per a la gent i amb la gent. Una festa que no necessita artificis, que no necessita escenografies, que no necessita grans pressupostos. Només necessita que la respectem, que la cuidem i que la transmetem.

En un moment en què moltes tradicions populars es perden, en què moltes pràctiques comunitàries desapareixen, en què la globalització uniformitza gustos, hàbits i ritmes, protegir el Dijous de Berenar és un acte de resistència cultural. És dir que no volem ser un territori sense memòria. És dir que no volem renunciar al que ens fa singulars. És dir que la cultura popular és un espai de llibertat, de creativitat i de comunitat.

Per això és tan important que aquesta proposta avance, que es tramite, que es convertisca en realitat. I per això és tan important que la ciutadania la faça seua. Perquè el patrimoni immaterial no es protegeix només amb decrets, sinó amb pràctica. Amb participació. Amb estima. Amb cada pataqueta que es comparteix, amb cada dijous que es manté viu, amb cada persona que explica a les criatures què significa aquesta tradició i per què és important.

El Dijous de Berenar és una celebració de la vida quotidiana. Una festa sense artificis, sense escenaris, sense protocols. Una festa que naix de la gent i que torna a la gent. Una festa que ens recorda que la cultura no és una cosa que passa en els museus, sinó en les places, en els carrers, en els forns, en les taules. Una festa que ens recorda que la identitat no és una cosa que es proclama, sinó que es viu.

I la pataqueta, humil i poderosa alhora, és el seu estendard. Un estendard que no necessita banderes, perquè ja té forma pròpia. Un estendard que no necessita discursos, perquè parla per si mateix. Un estendard que diu que som un poble que sap cuidar el que és seu, que sap compartir, que sap celebrar.

Per això, hui més que mai, cal reivindicar el Dijous de Berenar. Cal defensar-lo. Cal protegir-lo. Cal estimar-lo. I cal fer-ho amb la mateixa naturalitat amb què ens mengem una pataqueta acabada de fer, amb la mateixa alegria amb què ens retrobem cada any, amb la mateixa convicció amb què Compromís ha decidit portar aquesta proposta al plenari.

Perquè protegir el Dijous de Berenar és protegir-nos a nosaltres mateixos. És protegir la nostra manera de viure, de relacionar-nos, de celebrar. És protegir la nostra memòria i el nostre futur. És dir que la cultura popular importa. És dir que la comunitat importa. És dir que Sagunt importa.

I això, en un món que sovint ens vol desconnectades, disperses i silencioses, és un acte profundament polític. Un acte de resistència. Un acte d’amor.

llegir més

22 de gener: el dia internacional que encara no existeix (i potser ja toca) ^

Hi ha dates que passen de puntetes pel calendari, com si no volgueren molestar. Dies que no tenen cap celebració global, cap etiqueta viral, cap motiu per a fer un post institucional o una campanya de sensibilització. El 22 de gener és un d’aquests dies silenciosos. Un dia que, malgrat estar perfectament col·locat entre l’energia de l’any que comença i la rutina que torna, no té cap Dia Internacional reconegut per les Nacions Unides. Ni un sol.

Això, en un món on hi ha més de dos-cents dies internacionals oficials, és quasi una excentricitat estadística. Tenim un dia mundial per a la bicicleta, per al jazz, per a la poesia, per a la felicitat, per a l’aigua, per a la llum, per als boscos, per a la dona, per als refugiats, per a la biodiversitat i per a la pau. Tenim dies per a causes urgents, per a reivindicacions històriques, per a celebracions culturals i per a curiositats que semblen eixides d’un brainstorming massa llarg.

Però el 22 de gener continua buit. I això convida a preguntar-se per què. Què passa amb aquesta data perquè ningú l’haja adoptada? I, sobretot, quin podria ser el seu sentit si decidírem donar-li un?

Abans de proposar causes, convé entendre com es crea un Dia Internacional. No és un caprici d’un departament de comunicació ni una ocurrència simpàtica d’un organisme internacional. Els dies internacionals són decisions polítiques i simbòliques que busquen educar, sensibilitzar, mobilitzar voluntat i posar el focus en temes que necessiten atenció global. Normalment els proposa un estat membre de l’ONU o una agència especialitzada, i és l’Assemblea General qui els aprova. És a dir, darrere de cada dia mundial hi ha diplomàcia, negociació i intencionalitat.

També hi ha curiositats. Alguns dies acumulen més d’una celebració, com si el calendari no donara per a més. Altres, com el 22 de gener, estan completament deserts. I alguns naixen de campanyes ciutadanes que, amb el temps, aconsegueixen que un estat les porte a votació.

El 22 de gener, malgrat no tindre un dia mundial, no és una data buida d’història. S’hi acumulen fets importants: proclamacions reials, tragèdies marítimes, revoltes socials, accidents ferroviaris i gestes esportives. Però cap d’aquests esdeveniments ha generat un consens global suficient per a convertir-se en una efemèride universal. Potser perquè són massa locals, massa controvertits o massa lligats a contextos concrets.

Això deixa oberta una possibilitat suggeridora: si ningú ha ocupat el 22 de gener, potser és perquè encara no hem trobat la causa adequada. I el món, sincerament, no va sobrat de causes pendents.

Si revisem els dies internacionals existents, veiem que hi ha temes molt coberts, com el medi ambient, la salut, l’educació, la cultura, la igualtat o els drets humans. Però també hi ha buits sorprenents. Hi ha aspectes de la vida quotidiana, emocional i comunitària que encara no tenen un espai global propi. I ací és on el 22 de gener podria trobar la seua identitat.

Una primera proposta seria dedicar-lo a la seguretat emocional. Vivim en un moment en què la salut mental és un tema central, però encara carregat de silencis i estigmes. Un dia per a reivindicar la necessitat de tindre espais segurs, relacions sanes i comunitats que cuiden podria ser profundament transformador. No es tractaria de medicalitzar-ho tot, sinó de recordar que la vulnerabilitat és una part essencial de la vida i que la cura mútua és una responsabilitat compartida.

Una altra idea seria convertir-lo en el Dia Mundial del Contacte Humà Respectuós. En un temps de pantalles, distància i soledat, recuperar el valor del tacte consentit, de l’abraçada que acompanya, de la mà que sosté, seria quasi revolucionari. No es tracta d’imposar afecte, sinó de recordar que el cos també parla i que la presència física té un poder que cap missatge de veu pot substituir.

També podria ser un dia dedicat a la comunitat local. En un món globalitzat, sovint oblidem que la vida real passa en els barris, en els pobles, en les xarxes de suport, en el comerç de proximitat, en les associacions que sostenen la convivència. Celebrar la força de la comunitat seria una manera de reivindicar allò que ens manté units quan tot trontolla.

Una altra possibilitat seria dedicar-lo a la memòria quotidiana. No la memòria solemne de les grans efemèrides, sinó la memòria de les coses menudes: els rituals, les tradicions, els objectes que expliquen qui som. Un dia per a recordar que el patrimoni immaterial no és només folklore, sinó una manera de mantindre viva la identitat col·lectiva.

També podria ser el Dia Internacional de la Cura Mútua. No només cuidar, sinó cuidar-nos. Reconéixer que la interdependència és una força i no una debilitat. Reivindicar que la vida no es pot sostenir només amb productivitat, sinó amb suport, escolta i temps compartit.

El 22 de gener podria ser moltes coses. Podria ser un dia per a reivindicar la lentitud en un món accelerat. Un dia per a celebrar el descans com a dret i no com a premi. Un dia per a recordar que la vida quotidiana també mereix ser celebrada. Un dia per a posar en valor allò que no ix als titulars, però que sosté la vida de totes les persones.

Potser el més interessant d’aquesta data és precisament això: la seua absència de significat oficial. El seu espai en blanc. La seua disponibilitat. El 22 de gener és un llenç per escriure-hi una causa nova, necessària i compartida. Una causa que no competisca amb altres, que no siga una moda passatgera, que no busque només visibilitat, sinó transformació.

Imaginar un dia internacional no és només un exercici simbòlic. És una manera de pensar què necessita el món, què ens falta com a comunitat global, què volem posar al centre. I potser, en un moment com l’actual, el que més falta fa és recuperar la humanitat més bàsica: la cura, la presència, la comunitat, la memòria, el contacte, la seguretat emocional.

El 22 de gener podria ser el dia de tot això. O podria ser el dia d’alguna cosa que encara no hem sabut formular, però que intuïm necessària. Un dia per a recordar-nos que les dates no canvien el món, però les converses que generen sí que poden fer-ho.

Potser no cal esperar que l’ONU ho declare oficial. Potser podem començar nosaltres. Donar-li sentit. Convertir-lo en un recordatori personal o col·lectiu. Fer-lo nostre. Perquè, al cap i a la fi, els dies internacionals naixen així: d’una necessitat compartida que algú s’atreveix a dir en veu alta.

I potser ja toca que el 22 de gener deixe de ser un dia silenciós i es convertisca en una invitació a cuidar-nos una mica més. A escoltar-nos. A tocar-nos amb respecte. A recordar que la vida, en la seua forma més senzilla, també mereix un lloc al calendari.

llegir més

Quan la mar avança i l’Estat retrocedeix: la lluita d’Almardà i Corinto per existir ^

Hi ha territoris que semblen condemnats a viure en un estat de provisionalitat perpètua. Territoris que, malgrat la seua història, la seua força social i la seua capacitat de resistència, són tractats com a perifèria fins i tot quan objectivament no ho són. Almardà, Corinto i tot el nord del litoral de Sagunt formen part d’eixe mapa de zones que només apareixen en l’agenda estatal quan hi ha un temporal devastador, una fotografia dramàtica o una protesta prou sorollosa per trencar el silenci administratiu. I, tanmateix, la regressió que devora la costa no és un fenomen sobtat ni imprevisible. És el resultat d’una cadena de decisions, omissions i desequilibris que s’han anat acumulant durant dècades.

Quan es parla de la Llei de Costes, de la seua reforma i de la seua aplicació, sovint es cau en el parany de convertir-la en culpable o salvadora segons convinga. Però la realitat és més complexa. La Llei de Costes de 1988 va nàixer amb la voluntat de protegir el domini públic marítim-terrestre, de posar ordre en un litoral que havia patit una urbanització accelerada i, en molts casos, irresponsable. La reforma de 2013, impulsada pel govern de Mariano Rajoy, va introduir canvis que han sigut objecte de debat intens, especialment pel que fa a concessions i usos. Però ni la llei original ni la reforma posterior expliquen per si mateixes el drama que viu Almardà i Corinto. La llei pot condicionar, pot marcar procediments, pot exigir informes i justificacions, però no és la causa de la regressió. La causa està en un altre lloc, i és ací on cal posar el focus.

La costa és un sistema viu, dinàmic, fràgil. La sorra no entén de termes municipals ni de fronteres administratives. Es mou, viatja, s’acumula i desapareix segons la força de les ones, els corrents i les decisions humanes. Quan un territori construeix espigons, altera eixe moviment natural. Quan un altre territori no rep la sorra que abans li arribava, comença la regressió. Això és el que ha passat al nord de Sagunt. Els espigons d’Almenara, autoritzats i executats amb la voluntat de protegir eixa zona, han tingut un efecte col·lateral devastador per a les platges situades més al sud. És un fenomen conegut, estudiat i documentat. No és una opinió, és un diagnòstic tècnic compartit per especialistes, universitats i informes oficials.

La pregunta que moltes persones es fan és per què, si el problema està identificat, la solució no arriba. Per què el Ministeri competent, ara en mans del PSOE, no ha executat la regeneració que Sagunt reclama des de fa tant de temps. Per què els projectes s’eternitzen, els informes s’encallen i les actuacions es posposen una vegada i una altra. Les respostes no són senzilles, però tampoc són un misteri insondable. Hi ha factors polítics, factors administratius i factors territorials que expliquen aquesta inacció.

Un dels factors més repetits per col·lectius veïnals i entitats socials és la manca de prioritat. El litoral valencià, i especialment el del Camp de Morvedre, no ha estat mai al centre de les decisions estatals. Altres zones, amb major pes turístic o major pressió mediàtica, han rebut actuacions més ràpides i més contundents. Sagunt, malgrat ser un municipi amb una importància industrial, històrica i demogràfica indiscutible, ha quedat sovint relegat a un segon pla. Aquesta sensació de perifèria imposada és compartida per moltes persones que viuen i estimen aquest territori.

Un altre factor és la burocràcia. Les regeneracions de platges són actuacions costoses, complexes i sotmeses a un entramat d’informes ambientals, tècnics i jurídics que poden allargar-se anys. Però darrere d’aquesta complexitat també hi ha una por institucional a prendre decisions que puguen generar conflictes. Quan una administració sap que una actuació pot ser qüestionada, recorreguda o criticada, tendeix a ajornar-la. I així passen els anys, i així la mar avança.

També hi ha un factor incòmode: reconéixer que els espigons d’Almenara han tingut un impacte negatiu sobre Sagunt implica assumir que l’Estat té una responsabilitat directa en la regressió. I assumir responsabilitats implica actuar, invertir i reparar. És més fàcil parlar de temporals, de canvi climàtic o de processos naturals que mirar de front les conseqüències d’una planificació desequilibrada. Però la realitat és tossuda: si un territori reté la sorra, un altre la perd. I si l’Estat ha autoritzat eixa retenció, també ha d’assumir la compensació.

La reforma del Reglament de Costes de 2022, impulsada pel Ministeri per a la Transició Ecològica, va introduir criteris més estrictes per adaptar la gestió del litoral al canvi climàtic. És una reforma necessària, perquè el futur de les costes serà cada vegada més complicat. Però aquesta reforma tampoc impedeix la regeneració d’Almardà i Corinto. No hi ha cap article que prohibisca aportar sorra, construir defenses toves o executar projectes integrals. La regeneració és legal, viable i compatible amb la normativa. El que falta no és llei, és voluntat.

I ací és on la crítica es fa més intensa. Perquè quan una població veu com la mar s’emporta metres i metres de platja, quan veu com les dunes desapareixen, com els passejos s’esfondren i com les vivendes entren en zona de risc, no pot acceptar que la resposta siga l’espera eterna. No pot acceptar que cada temporal siga un recordatori de la fragilitat i de la desprotecció. No pot acceptar que els projectes dormen en calaixos mentre la realitat s’accelera.

El teixit social d’Almardà i Corinto ha demostrat una capacitat d’organització admirable. Han creat plataformes, han convocat mobilitzacions, han exigit reunions, han aportat informes i han mantingut viva la reivindicació. Han fet allò que correspon a un conjunt de persones que no vol resignar-se. Però la força col·lectiva, per si sola, no pot substituir la responsabilitat institucional. I és ací on el govern central, siga del color que siga, té un deute pendent.

La crítica que moltes persones fan al PSOE no és una crítica partidista, sinó una crítica de gestió. No es tracta de comparar governs, sinó de reclamar coherència. Si un govern es presenta com a defensor del medi ambient, de la justícia territorial i de la protecció del litoral, ha de demostrar-ho amb fets. I els fets, en aquest cas, són obres, inversions i decisions valentes. No n’hi ha prou amb informes, promeses o visites puntuals. El litoral no espera. La mar no espera. Les persones tampoc.

És important recordar que la regeneració no és només una qüestió estètica o turística. És una qüestió de seguretat, de patrimoni natural, de qualitat de vida i de justícia territorial. Les platges d’Almardà i Corinto són espais de convivència, de biodiversitat, de memòria col·lectiva. Són part de la identitat del Camp de Morvedre. Deixar-les desaparèixer seria una renúncia inacceptable.

També cal entendre que la solució no pot ser només aportar sorra de manera puntual. Les regeneracions massives, si no van acompanyades de mesures estructurals, són panells provisionals que duren el que duren. Cal un projecte integral que combine aportacions, recuperació dunar, gestió de sediments i, si cal, estructures que minimitzen l’impacte dels temporals. Cal una mirada a llarg termini, no pedaços.

La població té dret a exigir explicacions, calendari i compromisos ferms. Té dret a saber per què un projecte anunciat fa anys encara no s’ha executat. Té dret a reclamar que el seu territori siga tractat amb la mateixa dignitat que altres zones de l’Estat. Té dret a no ser una nota a peu de pàgina en els plans ministerials.

Aquesta reflexió no pretén demonitzar ningú, però tampoc vol suavitzar una realitat que és dura i injusta. El litoral de Sagunt necessita accions immediates i estructurals. Necessita que l’Estat reconega la seua responsabilitat i actue en conseqüència. Necessita que la política deixe de mirar cap a un altre costat. Necessita que la llei siga una eina, no una excusa.

La mar continuarà avançant. Els temporals continuaran arribant. El canvi climàtic continuarà intensificant-se. Però la regressió d’Almardà i Corinto no és inevitable. És reversible si hi ha voluntat, recursos i valentia. És reversible si es posa la vida, el territori i la justícia per davant de la inèrcia administrativa.

Aquest territori mereix ser escoltat. Mereix ser protegit. Mereix ser respectat. I mereix que la seua veu arribe on calga, perquè el que està en joc no és només una platja, sinó un model de país que decideix si tracta totes les seues costes amb la mateixa dignitat o si continua alimentant desigualtats territorials que ja no podem permetre’ns.

La reivindicació continuarà, perquè és justa. La crítica continuarà, perquè és necessària. I l’esperança continuarà, perquè aquest territori ha demostrat massa vegades que no es rendeix. Però l’esperança, per si sola, no frena la mar. Cal que l’Estat actue. Cal que el govern escolte. Cal que la regeneració siga una realitat i no una promesa eterna.

Aquesta peça és una crida, una denúncia i una proposta. Una crida a la responsabilitat institucional. Una denúncia de la inacció que ens ha portat fins ací. I una proposta per a un futur on Almardà i Corinto no siguen sinònim de regressió, sinó d’un territori que ha sabut defensar-se i que ha sigut escoltat.

Perquè la costa és vida. I la vida, quan es defensa, sempre troba camí.

llegir més

Turisme i Sagunt ^

El debat sobre quin model turístic volem per a Sagunt ja no és una qüestió tècnica ni un exercici de màrqueting institucional. És, sobretot, una decisió col·lectiva sobre quin futur volem construir i quina identitat volem projectar. Sagunt és un territori amb una força patrimonial, cultural i natural que moltes ciutats envejarien, però també és un espai fràgil, amb barris que reclamen dignitat, amb un teixit comercial que necessita aire i amb una ciutadania que vol ser protagonista, no espectadora, del seu propi relat.

El turisme que s’ha impulsat fins ara ha anat fent passes, algunes encertades i altres insuficients. S’ha treballat en la posada en valor del patrimoni, en la projecció del teatre romà, en la recuperació d’espais industrials i en la promoció de la platja. Però la pregunta continua oberta: això és suficient per a un municipi amb dos nuclis tan diferents i complementaris, amb una història tan densa i amb una realitat social tan complexa. La resposta, probablement, és que no.

Sagunt necessita un model turístic que no siga només un aparador, sinó una eina de cohesió i de futur. Un turisme que no convertisca el centre històric en un decorat buit, que no reduïsca el Port a un espai de consum ràpid i que no deixe fora de la foto els barris que també formen part de la memòria viva del municipi. Necessitem un turisme que cuide el territori, que respecte el veïnat, que genere ocupació digna i que no depenga només de temporades o modes.

Les propostes estan damunt la taula, però cal voluntat política i complicitat social per fer-les realitat. Un turisme que connecte millor els dos nuclis, que explique la ciutat com un tot i no com dues peces separades. Un turisme que aposte per la cultura viva, per les festes, per la memòria obrera, per la diversitat lingüística i per la creació contemporània. Un turisme que incorpore rutes de natura, que cuide els espais protegits i que entenga que el paisatge també és patrimoni. Un turisme que done suport al comerç local, que no expulse residents i que convertisca la ciutat en un lloc amable per a qui ve, però sobretot per a qui hi viu.

També cal un relat més valent. Sagunt no pot competir en massificació, ni falta que fa. El seu valor és un altre: la singularitat, la història, la convivència de cultures, la memòria industrial, la força de les seues festes, la creativitat de la seua gent. Si no ho expliquem nosaltres, ho explicaran altres, i probablement ho faran des d’una mirada superficial o interessada.

El que s’està fent és un inici, però no arriba. No si volem un model que perdure, que siga just i que aporte benestar real. No si aspirem a un turisme que no siga només un sector econòmic, sinó una manera de reforçar la identitat i la cohesió del municipi. Sagunt té totes les peces per construir un model propi, valent i sostenible. El repte és atrevir-nos a fer-ho, amb mirada llarga, amb participació real i amb la convicció que el turisme no ha de devorar la ciutat, sinó ajudar-la a florir.

La pregunta no és només quin turisme volem, sinó quin Sagunt volem ser. I això, al final, és una decisió que ens interpel·la a totes.

llegir més

La Beata Inés, una mirada valenciana al poder de la humilitat ^

Hi ha figures que, malgrat el pas dels segles, continuen projectant una llum que no prové del miracle espectacular ni de la grandiloqüència, sinó d’una manera d’estar al món. La Beata Inés de Benigànim, nascuda com Josefa Teresa Albiñana Gomar l’any 1625, és una d’eixes presències que, sense moure’s del seu poble ni del seu convent, ha travessat generacions, comarques i memòries familiars. En un país com el nostre, on la identitat es construeix sovint a través de la paraula transmesa, la seua figura adquireix un valor que va més enllà de la religió i entra en el terreny de la cultura compartida.

La Beata Inés no va ser una aristòcrata, ni una intel·lectual, ni una figura política. Era una dona de Benigànim, filla de Lluís Albiñana i Vicenta Gomar, que va entrar al convent de les Agustines Descalces i no en va eixir mai més. La seua vida aparentment menuda es va convertir en un espai de projecció col·lectiva. La gent hi anava a buscar consell, pau i orientació. No perquè fera grans discursos, sinó perquè escoltava. En un temps marcat per guerres, fams i epidèmies, la capacitat d’escoltar era un luxe, i ella el va convertir en vocació.

La beatificació de 1888 no és només un reconeixement eclesiàstic. És la institucionalització d’un sentiment popular que ja feia dos segles que circulava. La Beata Inés no és una figura imposada des de dalt, sinó una presència que puja des de baix, des del carrer, des de les cases, des de les històries que les famílies es contaven a la vora del foc. Per això, encara hui, moltes persones de les nostres comarques mantenen un vincle emocional amb ella, siga per devoció, per tradició o per transmissió familiar.

Vivim en un temps on la visibilitat ho és tot. On sembla que només existeix allò que es mostra, que es publica, que es comparteix. En canvi, la Beata Inés representa exactament el contrari: la força de la discreció, de la constància i de la senzillesa. No va escriure llibres, no va dirigir institucions, no va deixar discursos. Va deixar una manera de ser. I això, en una societat com la valenciana, que sovint ha menystingut la pròpia humilitat, és una lliçó que encara ressona.

La seua figura també ens parla d’un altre element profundament valencià: la capacitat de convertir el quotidià en símbol. El miracle del taronger plantat al revés, que encara dona fruit, és una metàfora perfecta del nostre territori. Un país que, tot i les adversitats, continua donant vida. Un país que ha hagut de créixer sovint a contracorrent, però que ha sabut mantindre la dignitat. La Beata Inés és, en aquest sentit, una imatge condensada de la nostra resistència quotidiana.

També és important recordar que la seua influència no es limita a Benigànim. Les famílies de la Costera, la Vall d’Albaida, la Ribera i fins i tot del Camp de Morvedre han mantingut durant generacions històries de parentiu espiritual o col·lateral amb ella. No es tracta de descendència directa, perquè era religiosa de clausura, sinó de vincles emocionals, territorials o familiars que han anat passant de boca en boca. En moltes cases, la Beata Inés era una presència protectora, una referència moral o un símbol de serenitat.

Aquest fenomen diu molt de com construïm la memòria col·lectiva. Les figures que perduren no són sempre les més poderoses, sinó les que connecten amb una necessitat profunda. En el cas de la Beata Inés, la necessitat era clara: trobar un espai de calma enmig del soroll, una veu que escoltara, una presència que no jutjara. En un món convuls, ella representava la possibilitat d’una pau interior que no depenia de la política ni de la fortuna, sinó de la coherència personal.

La seua història també ens convida a reflexionar sobre el paper de les dones en la nostra tradició. Moltes vegades, la història oficial ha invisibilitzat les dones que sostenien la vida quotidiana, que mantenien la cohesió comunitària, que transmetien valors i que feien possible la supervivència col·lectiva. La Beata Inés, sense voler-ho, es converteix en un símbol d’eixa força silenciosa. Una força que no necessita reconeixement públic per ser essencial.

En un moment en què el nostre país es troba immers en debats sobre identitat, llengua, territori i futur, recuperar figures com la Beata Inés pot ajudar-nos a recordar que la identitat valenciana no és només política o cultural, sinó també emocional. És una identitat feta de gestos menuts, de memòries compartides, de relats que passen de generació en generació. És una identitat que es construeix tant en els grans esdeveniments com en les històries íntimes.

La Beata Inés ens recorda que la humilitat no és submissió, sinó una manera de mirar el món amb profunditat. Que la senzillesa no és pobresa, sinó una forma de llibertat. Que la constància no és resignació, sinó una aposta per la coherència. I que l’espiritualitat, entesa com a espai interior, pot ser una eina poderosa per resistir les tempestes de la vida.

Potser per això continua viva en la memòria de tanta gent. Perquè, més enllà de la religió, representa una manera de ser que moltes persones reconeixen com pròpia. Una manera de caminar pel món sense fer soroll, però deixant empremta. Una manera de relacionar-se amb les altres persones des del respecte i la cura. Una manera de construir comunitat sense necessitat de protagonisme.

En un temps en què tot sembla accelerat, en què la immediatesa domina i en què la superficialitat s’imposa, la figura de la Beata Inés ens convida a recuperar el valor de la calma, de la paraula justa, de l’escolta atenta. Ens recorda que la transformació profunda no sempre ve de grans gestos, sinó de la persistència en allò que és essencial.

Potser, al capdavall, això explica per què la seua memòria continua viva. Perquè, en un món que canvia constantment, la necessitat d’una presència serena i coherent continua sent la mateixa. I perquè, en un país com el nostre, on la identitat es teixeix amb fils de tradició, llengua, afecte i resistència, figures com la Beata Inés actuen com a punts de llum que ens ajuden a orientar-nos.

La seua vida és un recordatori que la grandesa no sempre es troba en allò que és visible, sinó en allò que perdura. I que, de vegades, una dona humil de Benigànim pot dir-nos més sobre nosaltres mateixos que qualsevol relat oficial. Perquè la seua història és, en el fons, una història compartida: la d’un poble que ha sabut trobar en la senzillesa una forma de força, i en la humilitat una forma de dignitat.

llegir més