Dones, TIC ^

Cada vegada que arriba el Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes en la Ciència i la Tecnologia, al meu sector es reactiva un debat que, per a moltes persones, sembla antic però que continua ben viu: per què encara som tan poques les que arriben, es queden i progressen en els entorns tecnològics. Ho veig cada dia des de la meua posició en una empresa tecnològica i també des del comitè d’empresa, on les desigualtats no són una teoria, sinó una realitat que es manifesta en salaris, oportunitats i reconeixement.

Treballar en tecnologia hauria de ser sinònim d’innovació, d’obertura mental i de capacitat per imaginar futurs més justos. Però massa sovint el sector es queda ancorat en patrons antics. Encara hi ha xiquetes que reben el missatge subtil que la tecnologia no és per a elles, que és un món complicat, fred o massa competitiu. I encara hi ha dones que, quan aconsegueixen entrar-hi, han de demostrar el doble per a ser considerades la meitat.

Des del sindicalisme, aquesta realitat es veu amb una claredat especial. Les dades internes de moltes empreses mostren que les dones i les persones joves que s’identifiquen fora dels rols tradicionals tenen més dificultats per accedir a llocs de responsabilitat, pateixen més interrupcions en la carrera professional i sovint carreguen amb tasques invisibles que no puntuen en cap avaluació. La tecnologia avança a una velocitat vertiginosa, però els drets i les condicions laborals no sempre ho fan al mateix ritme.

També hi ha un altre element que em preocupa: la cultura interna. Les empreses tecnològiques parlen molt de talent, però massa poc de cures, de conciliació o de benestar. I sense això, és difícil que les xiquetes i les dones que entren al sector vulguen quedar-s’hi. La innovació no pot ser només una qüestió de productes; ha de ser també una manera de relacionar-nos, de treballar i de construir espais on totes les persones puguen créixer.

Com a treballador i com a sindicalista, crec que tenim la responsabilitat de posar el focus en allò que no funciona i de proposar canvis reals. No n’hi ha prou amb campanyes puntuals o amb discursos inspiradors. Cal revisar processos de selecció, criteris d’ascens, polítiques de conciliació i sistemes de reconeixement. Cal escoltar les dones i les xiquetes que ja estan en el sector i també les que encara no hi han arribat. I cal fer-ho amb humilitat, amb constància i amb la convicció que la igualtat no és un detall, sinó una condició imprescindible per a qualsevol futur tecnològic que vulga ser digne.

Quan pense en les xiquetes que hui miren el món amb curiositat, m’agrada imaginar-les entrant en un sector on no hagen de triar entre ser elles mateixes o ser acceptades. Un sector on la tecnologia siga una eina de llibertat i no un espai de reproducció de desigualtats. I m’agrada pensar que, des del nostre lloc, podem contribuir a fer-ho possible.

No és només una qüestió de justícia. És una qüestió de talent, de qualitat democràtica i de futur. I és responsabilitat de totes les persones que formem part del sector, especialment d’aquelles que tenim veu en els espais de representació laboral, assegurar que aquest futur siga realment inclusiu.

llegir més

La rata penada i el País Valencià: símbol, memòria i identitat en moviment ^

La rata penada és, probablement, un dels símbols més persistents i alhora més mal interpretats de la història valenciana. Present en escuts municipals, en la iconografia heràldica i en la memòria col·lectiva, aquest animal nocturn ha travessat segles de transformacions polítiques, culturals i territorials fins a convertir-se en un element identitari que, paradoxalment, sovint es dona per descomptat. Analitzar la seua trajectòria és també una manera d’entendre com el País Valencià ha construït i reconstruït el seu relat al llarg del temps.

La presència de la rata penada en l’heràldica valenciana s’ha explicat tradicionalment a partir d’un episodi llegendari vinculat a Jaume I. Segons la narració més difosa, una rata penada hauria anunciat o facilitat la victòria cristiana durant la conquesta de València. Tanmateix, la historiografia contemporània ha matisat aquesta lectura, recordant que la figura original no era un quiròpter, sinó un drac alat d’arrel medieval, transformat progressivament en rata penada a partir del segle XVI. Aquest procés de reinterpretació simbòlica mostra fins a quin punt la identitat col·lectiva és un organisme viu, capaç de reescriure els seus propis signes per adaptar-los a noves sensibilitats.

En aquest procés de transformació, un dels canvis més significatius —i menys analitzats— és la substitució moderna de rata penada per rat penat. Aquesta masculinització del símbol, aparentment anecdòtica, ha acabat consolidant-se en l’ús popular i fins i tot institucional, malgrat no tindre cap fonament etimològic. La forma històrica, documentada i coherent amb l’evolució del català i del valencià, és rata penada, mentre que rat penat és una deformació tardana que respon més a percepcions socials que no a criteris lingüístics.

Aquesta mutació lingüística no és neutra. Forma part d’un procés més ampli de reinterpretació simbòlica en què determinats elements de la identitat valenciana han estat filtrats a través d’un prisma de masculinització, heroicitat i èpica. La rata penada, un animal discret, nocturn i associat a la vigilància silenciosa, ha estat transformada en un símbol més agressiu, més “mascle”, més alineat amb discursos identitaris que busquen força i contundència més que no subtilesa o memòria. Aquesta operació cultural ha contribuït a desconnectar el símbol del seu origen medieval i del seu significat real.

Des d’una perspectiva històrica, aquesta masculinització resulta especialment reveladora. Mostra com els símbols no sols canvien per erosió del temps, sinó també per interessos ideològics que busquen reorientar-los. La substitució de rata penada per rat penat és un exemple clar de com la identitat pot ser reescrita per adaptar-se a narratives contemporànies que necessiten signes més contundents, encara que això implique sacrificar la coherència lingüística i patrimonial. En aquest sentit, el debat entre les dues formes és també un debat sobre qui té la potestat de definir què és “valencià”.

Recuperar la forma original no és una qüestió purista, sinó un exercici de rigor històric i de respecte pel patrimoni immaterial. La rata penada, tal com apareix en els textos antics i en la tradició heràldica, no necessita ser masculinitzada per ser significativa. La seua força simbòlica prové precisament de la seua singularitat: un animal nocturn que protegeix, que observa i que anuncia canvis. Reivindicar la forma etimològicament correcta és també reivindicar una manera d’entendre la identitat valenciana menys condicionada per imposicions modernes i més fidel a la seua pròpia història.

En un territori marcat per la pluralitat lingüística, la diversitat cultural i les tensions entre centralització i autonomia, la rata penada ha actuat com un element de cohesió visual. No obstant això, la seua força simbòlica no ha estat sempre aprofitada de manera conscient. En molts casos, la seua presència en escuts i institucions ha quedat reduïda a un ornament heretat, desvinculat del seu potencial narratiu i pedagògic. Recuperar-ne el sentit profund pot ser una oportunitat per repensar el relat col·lectiu.

A més, la seua vinculació amb la nit i amb els espais marginals pot oferir una lectura contemporània sobre la necessitat de mirar allò que sovint queda fora del focus institucional: el patrimoni menystingut, els barris invisibilitzats, les comunitats que no sempre troben espai en el relat oficial. La rata penada, en aquest sentit, pot ser una metàfora d’un País Valencià que vol reconéixer totes les seues capes, també les que han estat històricament silenciades.

Reivindicar la rata penada no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte de consciència cultural. És recordar que els símbols no són peces mortes del passat, sinó eines vives per pensar el present i imaginar el futur. El País Valencià té en aquest animal un emblema singular, capaç de connectar la història medieval amb els reptes contemporanis. Potser ha arribat el moment de mirar-la de nou, amb la mateixa atenció amb què ella observa la ciutat des dels escuts, silenciosa però persistent, com una memòria que no vol desaparèixer.

llegir més

la terra que encara reclama justícia ^

Cada 17 d’abril el món recorda el Día Mundial de la Lucha Campesina, una jornada que no naix d’un calendari institucional, sinó d’una ferida oberta. Una ferida amb nom i lloc: Eldorado dos Carajás, Brasil, on el 1996 19 treballadors sense terra van ser assassinats mentre reclamaven allò tan bàsic com poder viure de la terra que treballaven. No era una protesta violenta, no era una amenaça: era un crit de dignitat. I la resposta va ser una masacre.

Aquell dia va quedar gravat com una prova més que, quan els poderosos volen mantindre privilegis, fins i tot la vida humana esdevé prescindible. Però també va nàixer un símbol: la lluita camperola com a lluita universal per la justícia, la sobirania alimentària i el dret a existir sense ser expulsat del propi territori.

En aquest record inevitable apareix una altra figura, aquesta vegada musical, però igualment política: Juan sin tierra, el personatge de Ska‑P que encarna tots els desposseïts del món. No és una persona concreta, sinó un rostre col·lectiu: el del jornaler que treballa sense descans però no té res; el del camperol que sembra però no pot menjar; el del migrant que fuig perquè la terra que estima ja no li permet viure.

Juan sin tierra podria haver estat perfectament un dels 19 d’Eldorado dos Carajás. O qualsevol dels milers que, arreu del món, continuen patint desnonaments rurals, acaparament de terres, violència paramilitar o polítiques que converteixen el camp en un negoci per a uns pocs i en una condemna per a molts.

El fil que uneix la masacre del Brasil amb la metàfora de Ska‑P és clar: quan la terra deixa de ser un bé comú i es transforma en mercaderia, la injustícia es fa estructural. I quan la injustícia es fa estructural, la resistència esdevé una forma de supervivència.

Per això el 17 d’abril no és només un recordatori del passat. És una advertència del present i un compromís amb el futur. És dir que la lluita camperola no és folklorisme ni nostàlgia: és una batalla per la vida, per la sobirania dels pobles i per un model que pose les persones —i no els beneficis— al centre.

Hui, com ahir, Juan sin tierra continua caminant. Però no camina sol. Camina amb totes les persones que entenen que defensar la terra és defensar la llibertat. I que honrar els 19 d’Eldorado dos Carajás és mantindre viva la seua llavor: una llavor de dignitat que, malgrat tot, continua germinant.

llegir més

Presó com a arquitectura del poder i de la deshumanització ^

Hui, 17 d’abril, el Dia de les persones preses palestines ens recorda una veritat incòmoda però innegable: la presó és un dels pilars centrals del règim de control que Israel exerceix sobre el poble palestí. No és un accident, ni una conseqüència col·lateral del conflicte. És una estratègia política deliberada.

Més de 9.600 persones palestines —homes, dones, xiquets, xiquetes i adolescents— continuen empresonades en centres penitenciaris israelians. Moltes fa dècades, sense garanties processals reals i sotmeses a un sistema que utilitza la detenció com a mecanisme de disciplinament col·lectiu. Les denúncies de tortures, violència sexual, negligència mèdica i condicions indignes no són episodis puntuals: són la prova d’un model penitenciari que opera fora dels estàndards internacionals i que busca trencar la resistència d’un poble sencer.

La nova llei aprovada pel Knesset, que obri la porta a la pena de mort per a persones palestines jutjades en tribunals militars, no fa més que reforçar aquesta arquitectura repressiva. És una mesura que consolida un marc jurídic d’excepció, on la vida palestina queda reduïda a un objecte polític prescindible. Organitzacions expertes com Addameer han documentat desenes de morts sota tortura o violència sexual dins de les presons. Són fets que encaixen en la definició de crims de lesa humanitat i que, malgrat la seua gravetat, continuen sense conseqüències.

Des d’una perspectiva d’esquerres, el que ocorre en les presons israelianes no pot desvincular-se de la lògica colonial que estructura la relació entre Israel i Palestina. La presó és un instrument de govern, una eina per gestionar la població ocupada, una forma de produir por i submissió. És també un espai on es fa evident la jerarquia racial i política que sosté el sistema: qui és detingut, qui és jutjat, qui és condemnat i qui és deshumanitzat.

Davant d’això, el silenci no és neutral. És una forma de legitimar la impunitat. Assenyalar aquestes vulneracions no és una qüestió d’alineament ideològic, sinó de compromís amb els drets humans i amb la dignitat de totes les persones. La solidaritat amb el poble palestí no és un gest simbòlic: és una exigència política i moral davant d’un sistema que converteix la vida en matèria descartable.

Hui, i cada dia, ens situem al costat del poble palestí en la seua lluita per la llibertat i per la fi d’un règim que utilitza la presó com a mecanisme de dominació. Perquè cap societat pot anomenar-se democràtica mentre sosté o tolera la deshumanització d’un altre poble. I perquè la llibertat, la justícia i la dignitat no són concessions: són drets que pertanyen a totes les persones.

llegir més

Bous de foc i estratègies bèl·liques a la Mediterrània antiga ^

Aquest article analitza els episodis històrics atribuïts a Aníbal Barca i al lideratge indígena d’Orissó, en què s’utilitzen bous amb foc a les banyes com a recurs tàctic i psicològic. A partir de fonts clàssiques i de la historiografia contemporània, s’examina la relació entre aquests relats i els possibles antecedents del bou embolat, una pràctica festiva arrelada sobretot al País Valencià, Aragó i Catalunya. L’estudi mostra que, tot i que la connexió directa entre els episodis bèl·lics i la tradició festiva no es pot demostrar documentalment, la persistència simbòlica del binomi bou–foc té arrels profundes en rituals neolítics i en l’imaginari mediterrani.

El bou és un símbol recurrent en les cultures mediterrànies, associat a la força, la fertilitat i la cohesió comunitària. El foc, per la seua banda, representa purificació, renovació i domini sobre la nit. La combinació d’ambdós elements, el bou de foc, apareix tant en rituals festius com en relats bèl·lics. Aquest article explora els episodis atribuïts a Aníbal i Orissó i la seua possible relació amb l’origen del bou embolat, una pràctica festiva que alguns estudis situen en una llarga continuïtat simbòlica.

Després de la Primera Guerra Púnica, Cartago inicia un procés d’expansió a la península Ibèrica per assegurar recursos miners i reclutar tropes. Amílcar Barca, i posteriorment Asdrúbal i Aníbal, estableixen bases al sud-est peninsular, com Akra Leuke, a l’actual litoral alacantí. Aquest context d’expansió i resistència indígena és el marc en què s’inscriuen els episodis situats a Hélike o Ilice, localitzacions encara discutides però sovint vinculades a l’entorn d’Elx.

  

Diverses fonts secundàries, basades en relats de Polibi, indiquen que Aníbal hauria incorporat al seu exèrcit un conjunt de bous —tradicionalment xifrats en dos mil— amb sarmients encesos a les banyes per desorganitzar les línies enemigues en una maniobra nocturna. Aquesta estratègia, situada a la zona d’Heliké, ha estat interpretada com un possible precedent simbòlic del bou embolat. Tot i això, la historicitat exacta de l’episodi és objecte de debat, ja que les fonts clàssiques no sempre són explícites i la transmissió posterior pot haver amplificat el relat.

  

Un altre relat, més detallat en la historiografia moderna, atribueix al lideratge indígena d’Orissó una estratègia semblant l’any 228 aC. Segons aquestes versions, Orissó hauria col·locat feixos de palla encesa a les banyes de bous i animals de càrrega, enviant-los contra els elefants cartaginesos. L’efecte psicològic hauria provocat el caos en les línies púnices i la mort d’Amílcar durant la retirada. Tot i la força narrativa del relat, les fonts primàries són escasses i indirectes, però la coincidència entre diverses tradicions reforça la possibilitat d’un nucli històric.

 

La relació entre bous i foc no és exclusiva dels episodis bèl·lics. Estudis antropològics situen els antecedents del bou embolat en rituals neolítics vinculats a la fertilitat, la renovació solar i els cicles agrícoles. Pintures rupestres com les del Covachón del Puntal mostren escenes de bous associats a llums o feixos encesos, interpretats com a rituals nocturns. Aquestes representacions suggereixen que el binomi bou–foc té una llarga continuïtat simbòlica, independent de la seua utilització militar.

Del camp de batalla a la festa  

La tradició del bou embolat està documentada com a festa popular almenys des del segle XVII, amb casos registrats a localitats com Mora de Rubielos. La seua vinculació amb els episodis d’Aníbal o Orissó és més simbòlica que documental. La persistència territorial en zones d’herència íbera, la recurrència del bou com a símbol comunitari i la funció ritual del foc reforcen la idea d’una continuïtat cultural, encara que no es puga establir una línia directa entre els relats antics i la festa moderna.

L’ús de bous amb foc a les banyes en contextos bèl·lics pot interpretar-se com una arma psicològica destinada a espantar animals de guerra i desorganitzar tropes. En canvi, en contextos rituals, el foc simbolitza renovació i protecció. La coincidència formal entre ambdós usos no implica necessàriament una continuïtat històrica directa, però sí una continuïtat simbòlica que travessa segles i cultures. Els episodis d’Aníbal i Orissó poden entendre’s com manifestacions puntuals d’un imaginari mediterrani ampli, on el bou és agent de força i el foc element transformador.

Els relats d’Aníbal i Orissó formen part d’una tradició historiogràfica que combina elements reals i llegendaris. L’ús de bous amb foc com a estratègia militar està documentat en fonts secundàries, però la seua historicitat exacta és difícil de verificar. Els rituals taurins amb foc tenen antecedents prehistòrics que reforcen la idea d’una llarga continuïtat simbòlica. La relació entre aquests episodis i el bou embolat és plausible en termes culturals, però no demostrable en termes documentals. L’estudi del binomi bou–foc revela la persistència d’un imaginari mediterrani que combina guerra, ritual i identitat comunitària.

llegir més