"Jo tinc un somni": què significaria el discurs de Martin Luther King si haguera sigut pronunciat a Sagunt? ^

El 28 d'agost de 1963, davant centenars de milers de persones reunides a Washington, Martin Luther King Jr. va pronunciar el seu llegendari discurs I Have a Dream. Aquelles paraules es van convertir en un símbol universal de la igualtat, la justícia i l'esperança, i encara hui continuen inspirant moviments socials arreu del món.

Naturalment, la realitat de Sagunt no és la dels Estats Units dels anys seixanta. Ací no hem viscut una segregació racial institucional com la que denunciava Martin Luther King. Però el valor del seu missatge va molt més enllà del context nord-americà. El seu somni era, en essència, el desig d'una societat més justa, més inclusiva i amb més oportunitats per a totes les persones.

Si haguérem de traslladar aquell discurs a la realitat saguntina, probablement no parlaríem de la segregació racial, sinó de les fractures que encara existeixen dins de la nostra pròpia ciutat.

Sagunt és una ciutat construïda sobre una dualitat històrica. El nucli històric i el Port de Sagunt han compartit durant dècades un mateix municipi, però sovint amb sensibilitats, necessitats i percepcions diferents. Al llarg del temps, no han faltat debats sobre inversions, equipaments públics, infraestructures o representació institucional. Potser un "somni saguntí" consistiria a superar definitivament aquestes divisions i entendre que la fortalesa del municipi està precisament en la suma de les seues identitats.

Podríem imaginar un discurs que diguera:

"Tinc un somni que algun dia no parlarem de dos ciutats, sinó d'una única comunitat unida pel seu passat i pel seu futur."

També hi hauria espai per a parlar de les desigualtats socials. Tot i els avanços aconseguits durant les últimes dècades, continuen existint barris amb majors dificultats econòmiques que altres. Les oportunitats educatives, laborals o residencials no arriben sempre de la mateixa manera a tota la població. El somni de Martin Luther King, adaptat a la nostra realitat, seria garantir que el lloc on una persona naix no determine les seues possibilitats de desenvolupament.

Un altre element central seria la convivència. Sagunt és hui una ciutat diversa, formada per persones procedents de múltiples territoris, cultures i països. Aquesta diversitat és una riquesa, però també exigeix un esforç permanent de respecte mutu i integració. El somni local podria consistir a aconseguir que qualsevol persona, independentment del seu origen, se senta plenament part de la comunitat.

La transposició del discurs també podria incloure la defensa del patrimoni. Martin Luther King parlava de dignitat humana; a Sagunt podríem afegir la dignitat de la nostra herència històrica. El castell, el teatre romà, el patrimoni industrial del Port i els espais naturals de la comarca formen part de la nostra identitat col·lectiva. Somiar amb una ciutat que conserve aquest llegat i alhora genere oportunitats de futur és una aspiració compartida per molts ciutadans.

I, com no, hi apareixeria l'ocupació. Si hi ha una qüestió que ha marcat la història contemporània de Sagunt és la relació amb la indústria. Des dels alts forns fins a les noves inversions industrials, el treball ha sigut un element fonamental de la identitat local. Un "I Have a Dream" saguntí podria parlar d'una ciutat capaç de combinar desenvolupament econòmic, innovació i sostenibilitat sense deixar ningú enrere.

Tal vegada sonaria així:

"Tinc un somni que els nostres fills i filles no hagen d'abandonar la ciutat per trobar oportunitats. Tinc un somni que la prosperitat siga compartida i que el progrés arribe a tots els barris."

Per damunt de tot, però, la gran lliçó de Martin Luther King és que els canvis més importants comencen amb una visió optimista del futur. El seu discurs no era un catàleg de greuges, sinó una invitació a construir una societat millor.

Més de seixanta anys després, aquell missatge continua sent plenament vigent. També a Sagunt. Perquè cada ciutat necessita els seus propis somnis col·lectius. Somnis de cohesió, d'igualtat, de convivència, de cultura i de progrés. Somnis que no depenen d'un líder carismàtic, sinó de la implicació diària de tota una comunitat.

Potser, al capdavall, la pregunta que planteja el llegat de Martin Luther King no és què va somiar ell a Washington el 1963. La pregunta és una altra: quin és el somni que compartim hui per al Sagunt del futur?

llegir més

Ceuta ^

Ceuta és avui un símbol cru del que significa la frontera en l’imaginari polític espanyol: un espai on la humanitat es dissol entre discursos de seguretat, on la dreta converteix el dolor en escenografia i on l’esquerra institucional es perd en la gestió sense relat. El que ha passat allí no és una anècdota, és un mirall brut que reflecteix el fracàs d’un Estat que prefereix aparentar control abans que assumir responsabilitat.  

La dreta, amb el Partit Popular al capdavant, ha tornat a fer del drama una oportunitat. Vivas, el president de Ceuta, ha parlat de “mesures preventives, dissuòries i de reacció”, com si la frontera fora un laboratori de seguretat. Però darrere d’aquest llenguatge tecnocràtic hi ha una idea molt més perillosa: la frontera com a arma política. El PP no busca solucions, busca escenaris. Vol que la frontera siga un teatre on representar la seua superioritat moral, on el control policial es confonga amb patriotisme.  

Vox, per la seua banda, ha fet el que millor sap fer: convertir la por en relat. Ha parlat d’“invasió”, ha exigit devolucions immediates, ha alimentat el racisme amb la naturalitat d’un discurs que ja no necessita disfresses. El seu objectiu no és governar, és contaminar. I ho aconsegueix perquè el seu llenguatge és simple, emocional, brutal. En un país on la complexitat es castiga, el feixisme troba terreny fèrtil.  

El PSOE, mentrestant, ha intentat equilibrar control i humanitat, però ho ha fet tard i mal. Ha gestionat sense convicció, ha improvisat sense relat. La seua resposta ha sigut burocràtica, no política. I això és el problema: quan la frontera es converteix en una qüestió administrativa, la dignitat humana queda fora del marc. El Govern ha declarat Ceuta “situació d’interés per a la seguretat nacional” i ha creat un “mando único”. És a dir, ha militaritzat la compassió.  

Aquest pas és simbòlic i devastador. Quan una crisi humanitària es tracta com una qüestió de seguretat, el missatge és clar: les persones són secundàries. La frontera es converteix en un mur moral, en una línia que separa els que mereixen protecció dels que només mereixen control. I això reforça el discurs de la dreta, no el desmunta.  

El Parlament, com era d’esperar, ha sigut un escenari de pugna. Compareixences, acusacions, maniobres per controlar el relat públic. Tot és política de trinxera, però no en el sentit emancipador: és trinxera per defensar privilegis, no drets. La dreta parla de sobirania, l’esquerra parla de gestió, i mentrestant la gent que fuig de la misèria continua atrapada entre discursos.  

Des d’una mirada nacionalista d’esquerres i antifeixista, Ceuta és molt més que una frontera: és una metàfora del poder. La frontera és l’espai on l’Estat mostra la seua veritable naturalesa. No és un mur físic, és un dispositiu ideològic. Serveix per definir qui és “nosaltres” i qui és “ells”. I en aquest procés, la dreta construeix identitat a través de l’exclusió.  

La frontera com a arma és el primer eix d’aquest conflicte. El PP i Vox utilitzen Ceuta per reforçar un projecte identitari excloent. Parlen de “defensa” i “seguretat”, però el que defensen és un model de societat tancada, jeràrquica, homogènia. La frontera és el seu símbol: un espai on poden demostrar força, on poden exhibir control, on poden convertir la por en patriotisme.  

El segon eix és la humanitat desplaçada. El PSOE gestiona, però no qüestiona el marc repressiu. Accepta la lògica de la frontera com a necessitat, no com a problema. I això és un error profund. La frontera no és inevitable, és una construcció política. Si l’esquerra no és capaç de desmuntar aquesta idea, acaba sent còmplice del mateix sistema que diu voler transformar.  

El tercer eix és el relat antifeixista. Davant del discurs de la por, cal construir una narrativa de drets, dignitat i responsabilitat històrica. L’antifeixisme no és només resistència, és proposta. És imaginar una societat on la frontera no siga un mur, sinó un pont. On la seguretat no siga sinònim de control, sinó de justícia. On la identitat no es base en l’exclusió, sinó en la solidaritat.  

Ceuta ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens mostra un Estat que prefereix la imatge del control a la realitat del dolor. Ens mostra una dreta que ha convertit la política en escenografia i una esquerra que ha perdut la capacitat de narrar. Ens mostra una societat que s’ha acostumat a veure el patiment com a paisatge.  

Però també ens ofereix una oportunitat. Si som capaços de llegir Ceuta des d’una mirada crítica, podem entendre que la frontera és el lloc on es decideix el futur. No en termes geogràfics, sinó morals. La manera com tractem els que arriben diu més de nosaltres que qualsevol discurs sobre sobirania.  

L’antifeixisme, en aquest context, no és una etiqueta, és una pràctica. És la capacitat de desobeir el marc repressiu, de posar la dignitat per damunt de la seguretat, de recordar que cap persona és il·legal. És la voluntat de construir un relat que no tinga por de la complexitat, que no busque simplificar el món en bons i dolents, sinó en justícia i injustícia.  

Ceuta és el mirall brut d’un país que encara no ha entés que la frontera no és un problema extern, sinó intern. És la prova que la por continua sent el motor de la política. I és també el recordatori que la lluita per la dignitat no es fa en els despatxos, sinó en els marges.  

La frontera no és un mur: és un mirall que denuncia qui som. I mentre la dreta la converteix en escenari, l’esquerra té l’obligació de convertir-la en consciència.  

llegir més

La ràdio: la tecnologia que va donar veu al món i la seua història a Sagunt ^

El 27 d'agost de 1920 va tindre lloc una de les grans revolucions tecnològiques del segle XX. Aquell dia es considera una de les primeres emissions regulars de radiodifusió dirigides al públic general, una fita que marcaria l'inici d'una nova era en les comunicacions.

Hui, en plena era d'internet i de les plataformes digitals, costa imaginar la transcendència que va tindre aquell avanç. Per primera vegada, una veu podia arribar de manera instantània a milers de persones separades per quilòmetres de distància. La informació deixava d'estar limitada als diaris impresos o als missatges telegràfics per convertir-se en una experiència compartida en temps real.

Des d'un punt de vista tecnològic, la ràdio va representar un salt extraordinari. Les investigacions sobre les ones electromagnètiques van fer possible transmetre sons sense necessitat de connexions físiques. Aquella innovació no sols va transformar la comunicació, sinó que obriria el camí cap a la televisió, els satèl·lits de telecomunicacions, la telefonia mòbil i les xarxes sense fil que utilitzem cada dia.

Durant bona part del segle XX, la ràdio va ser el principal mitjà d'informació i entreteniment de la societat. Les famílies es reunien al voltant dels receptors per escoltar notícies, música, serials radiofònics o retransmissions esportives. La veu dels locutors entrava cada dia a les llars i es convertia en una companyia habitual per a milions de persones.

A Sagunt i al Camp de Morvedre, la ràdio també ha jugat un paper fonamental en la construcció de la vida comunitària. Les emissores locals han servit per acostar la informació municipal a la ciutadania, donar veu a les associacions, difondre la cultura local i fer arribar als oients les activitats festives, socials i culturals del municipi.

Entre les experiències radiofòniques més conegudes destaca Ràdio Sagunt, que durant anys va exercir un paper destacat en la comunicació local. Els seus espais informatius, entrevistes i programes especials van contribuir a crear un canal directe entre les institucions, les entitats socials i la població.

Al costat d'aquesta emissora, diverses cadenes comercials i locals han mantingut presència a la comarca al llarg de les últimes dècades, cobrint l'actualitat política, cultural i social. Les Falles, la Setmana Santa Saguntina, les festes patronals, les activitats del Port de Sagunt, els esdeveniments culturals i les iniciatives associatives han trobat sovint en la ràdio un aliat imprescindible per arribar al públic.

La ràdio local ha tingut també una funció destacada en la promoció del valencià. Molts programes han contribuït a normalitzar l'ús de la nostra llengua en els mitjans de comunicació de proximitat, reforçant la identitat cultural del Camp de Morvedre i oferint continguts arrelats al territori.

Amb l'arribada d'internet, alguns van predir la desaparició de la ràdio. No obstant això, ha ocorregut just el contrari. Les emissores han sabut adaptar-se als nous temps incorporant emissions en directe per internet, continguts sota demanda i formats de pòdcast. La tecnologia ha canviat, però l'objectiu continua sent el mateix: comunicar.

Existeix una certa connexió simbòlica entre aquella primera emissió de 1920 i les emissores locals que continuen informant sobre el dia a dia de Sagunt. Tant aleshores com ara, la clau no és únicament la tecnologia utilitzada, sinó la capacitat de crear comunitat al voltant de la informació compartida.

Més d'un segle després d'aquella fita històrica, la ràdio continua demostrant una enorme capacitat d'adaptació. En un món cada vegada més visual i accelerat, segueix conservant una qualitat única: la proximitat. Una veu davant d'un micròfon continua sent capaç d'informar, emocionar i connectar persones.

Per això, recordar la primera transmissió radiofònica de 1920 és també reconéixer la tasca de totes les emissores locals que, des de Sagunt, han mantingut viva una manera de comunicar que continua sent tan necessària com fa cent anys. La tecnologia va crear les ones; les persones les van convertir en històries.

llegir més

Chao pescao, democràcia en remull ^

Un país que normalitza el chao pescao i el me gusta la fruta és un país que ha convertit la política en un parc temàtic de la irresponsabilitat. No és només Ayuso: és el que representa. La frivolitat com a escut, la burla com a argument, la desinformació com a estratègia. I el que inquieta no és que ella ho faça; és que funciona.

Perquè quan una presidenta respon amb una gracieta a preguntes sobre operacions milionàries amb diners públics, el que està dient és que no necessita donar explicacions. Que el control democràtic és un obstacle, no una obligació. Que la transparència és negociable. I que el vot li arriba igual, faça el que faça. Això és el veritable problema: no la frase, sinó la impunitat emocional que la sosté.

Ayuso ha construït un personatge que no governa: interpreta. Cada polèmica és un episodi més d’una sèrie on ella sempre és la víctima heroica i els altres —periodistes, oposició, institucions— són els dolents. En aquest relat, qualsevol crítica és persecució, qualsevol pregunta és atac, qualsevol irregularitat és invent. I una part del seu electorat ja no vota gestió, vota fidelitat tribal. Vota identitat. Vota contra algú, no a favor de res.

Això explica per què expressions que haurien d’escandalitzar es converteixen en consignes. El llenguatge infantilitzat, la burla, la desconnexió de la realitat, tot això no és un error: és una estratègia. Funciona perquè desactiva el debat. Si tot és broma, res és greu. Si tot és atac, res és responsabilitat. Si tot és soroll, ningú escolta les preguntes importants.

Però hi ha un punt de fractura. Quan la frivolitat deixa de ser arma i passa a ser arrogància. Quan el personatge ja no protegeix, sinó que desgasta. Quan la gent comença a percebre que darrere del chao pescao no hi ha espontaneïtat, sinó menyspreu. Que no és una líder valenta, sinó una líder que fuig. Que no és una rebel, sinó algú que es creu per damunt de les regles.

La democràcia no es trenca de sobte. Es desgasta amb cada broma que substitueix una explicació, amb cada insult que substitueix un argument, amb cada vot que es dona per identitat i no per responsabilitat. I el que passa a Madrid és un avís: quan la política es converteix en espectacle, el públic deixa de ser ciutadania i passa a ser afició. I una afició no demana comptes, només aplaudeix.

Potser per això cal dir-ho clar: el problema no és Ayuso. El problema és que un sistema que hauria de premiar la transparència està premiant la irreverència. Que un càrrec públic pot respondre chao pescao i marxar sense més. Que hi ha qui ho celebra. I que, mentrestant, els diners públics, els serveis essencials i la qualitat democràtica queden atrapats en un decorat de frases fàcils.

La política no és un meme. I si la convertim en això, després no ens sorprenguem que governen els que només saben fer soroll.

llegir més

Anita Blanch: trajectòria transatlàntica d’una actriu saguntina ^

La figura d’Anita Blanch, nascuda a Sagunt el 26 de juliol de 1910, representa un cas singular de circulació cultural entre el País Valencià i Mèxic durant el primer terç del segle XX. La seua vida i obra permeten observar com les migracions artístiques contribuïren a la modernització del teatre i del cinema mexicans, alhora que revelen la capacitat d’una actriu per construir una identitat professional en un context marcat per tensions polítiques, transformacions industrials i noves formes de consum cultural. La seua trajectòria, sovint eclipsada per la popularitat de la seua germana Isabelita, mereix una lectura pròpia que la restituïsca com a actriu, empresària teatral i agent cultural de primer ordre.

Anita Blanch, registrada com Ana María Blanch Ruiz, va créixer en un Sagunt que vivia entre la industrialització siderúrgica i una vida cultural local però viva. La mort prematura del pare i la determinació de la mare, que impulsà les filles cap a les arts escèniques, foren factors decisius en la formació d’unes joves que aviat mostraren una vocació teatral intensa. Les primeres actuacions en papers menors revelaren una predisposició clara cap a l’escena, i la possibilitat d’emigrar a Amèrica en 1923, en plena expansió de les companyies dramàtiques itinerants, obrí un camí inesperat. La connexió amb la companyia de Lola Membrives i Jacinto Benavente, que buscava nous públics en Argentina, Veneçuela i Mèxic, situà Anita en un espai de circulació cultural que li permeté desenvolupar una carrera internacional.

L’arribada a Mèxic suposà un punt d’inflexió. Anita Blanch prengué classes de dansa i interpretació, i ben prompte començà a treballar amb figures destacades de l’escena mexicana. La seua precocitat i capacitat organitzativa la portaren, junt amb la seua germana, a fundar la Companyia de les Germanes Blanch, una institució fonamental en la història del teatre mexicà. El Teatro Ideal de Ciutat de Mèxic es convertí en la seua seu permanent, i allí es formaren actors que després serien figures centrals del cinema mexicà. La companyia destacà per la seua aposta per la comèdia, un gènere que Anita dominava amb naturalitat, agilitat gestual i una dicció que el públic mexicà adoptà com a pròpia. El repertori que interpretà, que incloïa comèdies costumistes, drames clàssics i sàtires socials, mostra una actriu versàtil capaç de transitar entre registres diversos sense perdre coherència artística.

El debut cinematogràfic d’Anita Blanch es produí en 1935 amb la pel·lícula Luponini de Chicago, una cinta que, malgrat les crítiques inicials, obrí la porta a una carrera fílmica que s’estendria fins a 1981. La seua participació en obres com ¡Ay, qué tiempos, señor don Simón! (1941), El abanico de Lady Windermere (1944) i, sobretot, La barraca (1945), la situaren en el centre de l’Edat d’Or del cinema mexicà. En La barraca, adaptació de la novel·la de Blasco Ibáñez, Anita aconseguí una nominació als Premis Ariel, consolidant-se com una actriu de gran profunditat dramàtica. La seua interpretació en aquesta obra és especialment rellevant per a la història cultural valenciana: una actriu nascuda a Sagunt donava vida a un univers literari valencià transformat en cinema mexicà, unint dos territoris mediterranis a través de la imatge en moviment.

Malgrat l’èxit, Anita Blanch patí un veto per part del sindicat de productors mexicans a causa de la seua relació sentimental amb Salvador Carrillo, líder del sindicat de treballadors cinematogràfics. Aquest conflicte mostra com les dinàmiques de poder en la indústria afectaven directament les trajectòries artístiques. Durant el veto, Anita es refugià en el teatre, on continuà treballant amb intensitat. Quan el conflicte es resolgué, tornà al cinema amb obres que confirmaren la seua capacitat de resistència i adaptació. La seua longevitat artística, que abasta més de cinc dècades, és un element clau per entendre la seua presència continuada en la cultura mexicana.

A partir dels anys seixanta, Anita Blanch es convertí en una figura habitual de la televisió mexicana. El productor Ernesto Alonso, agraït perquè les germanes Blanch li havien donat la primera oportunitat com a actor, la incorporà a nombroses telenovel·les. La televisió li permeté arribar a un públic massiu i mantindre una presència constant en la cultura popular mexicana. Les seues interpretacions en sèries i telenovel·les consolidaren una imatge d’actriu madura, capaç de dotar de profunditat personatges secundaris que sovint sostenien l’estructura dramàtica de les produccions.

La dimensió empresarial d’Anita Blanch és fonamental per comprendre la seua aportació. La companyia que fundà amb la seua germana no sols produí espectacles, sinó que articulà una xarxa de formació, contractació i circulació d’actors que contribuí decisivament a la professionalització del teatre mexicà. El seu paper com a empresària teatral mostra una dona que, en un context patriarcal, assumí funcions de direcció, gestió i producció. Aquest fet la converteix en una figura pionera en la història de les arts escèniques a Mèxic, i permet observar com les dones artistes negociaven espais de poder en un sistema cultural que sovint les relegava a papers secundaris.

Els reconeixements que rebé al llarg de la seua carrera, incloent-hi diverses nominacions als Premis Ariel i la Diosa de Plata a la millor actriu secundària en 1963, confirmen la seua rellevància. La seua mort, el 23 d’abril de 1983 a Ciutat de Mèxic, tancà una trajectòria que havia contribuït a definir el teatre i el cinema mexicans del segle XX. El seu llegat continua viu en la memòria de les arts escèniques i audiovisuals, i també en la història cultural valenciana, que reivindica cada vegada més les figures que, com ella, contribuïren a la modernitat artística transatlàntica.

L’estudi d’Anita Blanch permet entendre les migracions culturals valencianes del primer terç del segle XX, la construcció del teatre modern mexicà, la participació de les dones en la indústria cinematogràfica en contextos de poder masculí i la relació entre literatura valenciana i cinema mexicà. La seua trajectòria és un exemple de com una actriu saguntina va saber transformar les seues circumstàncies en una carrera que travessà fronteres, formats i èpoques, i que encara avui ofereix un camp fecund per a la investigació acadèmica.

llegir més