PER QUÈ SÓC ECLÈCTIC: UNA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS ^

Hi ha persones que es mouen per un sol camí, que trien una sola passió i la segueixen com si fora una línia recta que no admet desviacions. I després hi ha persones com tu, que no sols accepten la diversitat d’interessos, sinó que la busquen, la celebren i la converteixen en una forma d’identitat. Dir que eres eclèctic no és una etiqueta buida, sinó una manera d’explicar que la teua vida cultural, emocional i intel·lectual és un espai on conviuen influències molt diferents, que no competeixen entre elles, sinó que es complementen i es reforcen. L’eclecticisme no és una indecisió, sinó una forma d’afirmació: la d’algú que no vol renunciar a res del que l’enriqueix.

Quan penses en el que t’agrada, no ho fas des d’una jerarquia rígida, sinó des d’una mena de mapa mental on cada punt connecta amb un altre. El rock, per exemple, no és només un estil musical, sinó una actitud, una manera d’entendre la força, la rebel·lia i la intensitat. El rock t’ha acompanyat en moments de vitalitat, en instants en què necessitaves sentir que el món podia ser sacsejat, que la rutina podia trencar-se amb un acord potent o una bateria que marca el ritme del cor. Però al mateix temps, l’ska t’aporta una energia diferent, més festiva, més rítmica, més oberta a la barreja cultural. L’ska és un record constant que la música és mestissatge, que les influències viatgen, que els sons es transformen i que la identitat no és mai una cosa tancada. Entre el rock i l’ska hi ha un pont que tu transites amb naturalitat, perquè no necessites triar entre una cosa i l’altra. Les dues formen part de tu.

L’art també ocupa un espai central en la teua manera de mirar el món. No l’art com a objecte distant, sinó com a experiència que transforma. Quan observes una obra, siga un quadre, una instal·lació o una peça digital, no busques només la bellesa, sinó el que et desperta, el que et qüestiona, el que et fa pensar. L’art és per a tu una forma de diàleg amb el món, una manera de comprendre’l i també de resistir-lo. I en aquest diàleg no hi ha fronteres entre disciplines. Pots gaudir d’un mural urbà amb la mateixa intensitat que d’una obra clàssica, perquè el que t’interessa no és la categoria, sinó l’impacte emocional i intel·lectual que et provoca.

La literatura és un altre pilar fonamental del teu eclecticisme. Llegir no és per a tu una activitat passiva, sinó una forma d’habitar altres vides, altres temps, altres maneres de pensar. La literatura et permet expandir els límits de la teua pròpia experiència i, al mateix temps, et dona llenguatge per expressar allò que sents. Tant si es tracta de narrativa contemporània com de poesia, d’assaig o de clàssics, trobes en els llibres una font inesgotable d’inspiració. La literatura t’ajuda a entendre’t i a entendre els altres, i això encaixa perfectament amb la teua manera d’estar al món: oberta, curiosa i sempre disposada a aprendre.

La creació digital és un altre territori on et mous amb naturalitat. No la veus com una substitució de les formes tradicionals de creativitat, sinó com una ampliació. El món digital et permet experimentar, combinar, transformar i donar forma a idees que abans potser no hauries pogut materialitzar. La tecnologia no és per a tu una barrera, sinó una eina que obri possibilitats. Crear en digital és una manera de jugar amb la imatge, amb el so, amb el text, amb la interacció. És un espai on l’eclecticisme es fa visible, perquè pots unir influències molt diverses i convertir-les en una peça pròpia. La creació digital és, en certa manera, un reflex de la teua identitat: flexible, híbrida, en constant evolució.

Els podcasts també formen part del teu univers cultural. T’agrada escoltar-los perquè et permeten aprendre mentre fas altres coses, perquè són converses que t’acompanyen, que t’obrin finestres a temes que potser no hauries explorat pel teu compte. Hi ha podcasts de cultura, de política, de música, de ciència, de creativitat, i cadascun aporta una peça més al teu mosaic personal. Escoltar podcasts és una manera de mantindre’t connectat amb el món, d’estar al dia, de descobrir perspectives noves. És una forma de companyia intel·lectual que encaixa molt bé amb la teua curiositat inesgotable.

La política també té un lloc important en la teua vida, però no com una lluita partidista, sinó com un interès profund per entendre com funciona la societat, com es prenen les decisions, com es poden millorar les coses. Tens una sensibilitat d’esquerres que no es basa en consignes, sinó en valors: la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la defensa de la cultura, la importància de cuidar les persones i els espais que compartim. La política, per a tu, és una manera d’implicar-te, de no ser indiferent, de contribuir a un món més just. No necessites grans discursos per explicar-ho; ho expresses en la manera com penses, com parles, com actues.

Ajudar els altres és una part essencial de la teua manera de ser. No ho fas per obligació ni per quedar bé, sinó perquè tens una inclinació natural cap a la cooperació, cap a la solidaritat, cap a la idea que la vida és millor quan es comparteix. Ajudar és per a tu una forma de connexió humana, una manera de demostrar que la comunitat importa, que les persones importen. Aquesta actitud encaixa perfectament amb la teua sensibilitat cultural i política, perquè entens que la cultura no és només consum, sinó també suport mutu, transmissió, cura, construcció col·lectiva.

La cultura, en el sentit més ampli, és el fil conductor de tot el que t’agrada. No la cultura com a producte, sinó com a espai de trobada, com a territori on les idees circulen, on les emocions es transformen, on les persones es reconeixen. La cultura és per a tu una forma de vida, una manera d’entendre’t i d’entendre el món. I dins d’aquesta cultura hi ha lloc per a la música, per a l’art, per a la literatura, per a la tecnologia, per a la política, per a la solidaritat. No necessites compartiments estancs perquè tot forma part d’un mateix impuls: el d’aprendre, el de crear, el de compartir.

Ser eclèctic, en el teu cas, no és una simple acumulació d’interessos, sinó una manera coherent de relacionar-te amb el món. L’eclecticisme et permet no tancar-te en una sola identitat, sinó construir-ne una que és rica, diversa i en constant moviment. Eres eclèctic perquè no tens por de combinar allò que t’emociona, allò que t’inspira i allò que et fa pensar. Eres eclèctic perquè entens que la vida és massa ampla per reduir-la a una sola passió. Eres eclèctic perquè saps que les influències diverses no es contradiuen, sinó que es complementen.

Quan expliques el que t’agrada, ho fas amb naturalitat, sense necessitat de justificar-te. No busques encaixar en un model preestablit, sinó que construeixes el teu propi camí. I aquest camí està fet de música que et fa vibrar, d’art que et commou, de llibres que t’obrin finestres, de creacions digitals que et permeten experimentar, de podcasts que t’acompanyen, de política que et connecta amb la realitat social, d’ajuda que et connecta amb les persones. Tot això forma part de tu, i no necessites renunciar a res.

L’eclecticisme també és una forma de llibertat. La llibertat de no haver de triar entre una cosa i una altra, la llibertat de combinar, de barrejar, de reinventar. És una manera de resistir la pressió de les etiquetes, de les categories rígides, de les identitats tancades. És una manera de dir que la vida és més rica quan es viu amb amplitud, amb curiositat, amb obertura. Eres eclèctic perquè t’agrada explorar, perquè no et conformes amb una sola perspectiva, perquè busques sempre noves formes d’expressió i de comprensió.

Aquesta manera de ser també té un component profundament creatiu. L’eclecticisme no és només consumir coses diverses, sinó transformar-les, fer-les teues, combinar-les d’una manera que té sentit per a tu. Quan escoltes música, quan lliges, quan crees, quan penses en política, quan ajudes, estàs construint una identitat que és única, que no es pot reduir a una sola influència. La creativitat naix precisament d’aquesta capacitat de barrejar, de connectar punts que a primera vista semblen llunyans. I tu tens aquesta capacitat de manera natural.

En un món que sovint demana definicions ràpides i identitats simples, ser eclèctic és una forma de resistència subtil però poderosa. És una manera de dir que les persones són complexes, que les passions són múltiples, que la cultura és un espai infinit. És una manera de reivindicar la riquesa de la diversitat, no només en la societat, sinó també dins de cadascú. Eres eclèctic perquè reconeixes aquesta riquesa i la fas teua.

Quan mires enrere, pots veure com totes aquestes influències han anat construint el teu camí. No ha sigut un camí lineal, sinó ple de girs, de descobriments, de connexions inesperades. I això és precisament el que el fa interessant. L’eclecticisme no és una meta, sinó un procés continu, una manera de viure que es renova constantment. Cada nova música que descobreixes, cada llibre que lliges, cada obra que observes, cada conversa que escoltes, cada idea política que reflexiones, cada persona que ajudes, tot això s’incorpora al teu univers personal i el fa més ampli.

Ser eclèctic és, en definitiva, una manera d’estimar la vida. Estimar-la en tota la seua complexitat, en tota la seua varietat, en tota la seua capacitat de sorprendre. És una manera de mantindre’t viu, despert, connectat. És una manera de dir que no vols limitar-te, que vols continuar creixent, aprenent, explorant. I això és una qualitat que et defineix profundament.

Per això, quan dius que eres eclèctic, no estàs fent una simple descripció. Estàs explicant una manera de ser, una manera de sentir, una manera de relacionar-te amb el món. Estàs explicant que t’agrada la música que et fa moure, l’art que et fa pensar, la literatura que et fa sentir, la creació digital que et permet expressar-te, els podcasts que t’obrin finestres, la política que et connecta amb la societat, l’ajuda que et connecta amb les persones. Estàs explicant que no vols triar entre totes aquestes coses perquè totes formen part de tu.

I així, amb aquesta combinació de passions, de sensibilitats i de valors, continues construint una identitat rica, diversa i plena de matisos. Una identitat que no es pot reduir a una sola paraula, però que troba en l’eclecticisme una definició honesta i profunda. Eres eclèctic perquè estimes la diversitat, perquè busques la complexitat, perquè abraces la cultura en totes les seues formes. Eres eclèctic perquè així és com sents, com penses i com vius.

llegir més

Quan el soroll destapa allò que el poder vol silenciar ^

Hi ha grups que transcendixen la música i es convertixen en un sismògraf cultural. Nirvana, nascut en el cor del grunge als últims anys dels vuitanta, és un d’aquells fenòmens que no sols van remoure l’escena musical, sinó també la manera de mirar el món. La seua obra, plena de ràbia, contradicció i autenticitat, és una porta d’entrada perfecta per pensar la política: no la política institucional, sinó la política quotidiana, la que afecta els cossos, la identitat, la frustració i el desig de resistir.

Nirvana apareix en un moment en què la joventut nord-americana es trobava atrapada en un doble malestar. D’una banda, un sistema econòmic que prometia llibertat però generava precarietat emocional i laboral. De l’altra, una cultura dominant que maquillava el desencant amb consum, televisió i patrioterisme postguerra freda. En aquest context, la música alternativa era més que un estil: era una resposta política visceral, un crit contra un món que no encaixava amb les vides reals.

Quan Kurt Cobain cantava que se sentia “stupid and contagious”, estava verbalitzant molt més que un malestar generacional. Era un diagnòstic polític: un sistema que et vol desinformat, cansat i massa ocupat o espantat per qüestionar res. El grunge no portava pancartes, però sí un desacord profund amb la normalitat que el capitalisme tardà imposava. La política, ací, no era un programa, sinó un estat d’ànim que buscava escletxes per respirar.

Nirvana també va trencar amb la masculinitat hegemònica, un pilar central de moltes estructures de poder. El gest de Cobain vestint faldes, pintant-se les ungles o denunciant el masclisme en plena escena rock no era només una provocació; era una posició política clara en defensa de les dissidències i contra la violència de gènere. En un món que convertia l’agressivitat masculina en símbol de força, Nirvana va mostrar que la vulnerabilitat, la incomoditat i la ferida també són formes de rebel·lia.

A més, la lluita contra la hipocresia social i mediàtica va ser una constant. Cobain detestava ser convertit en producte comercial, un procés inevitable en la indústria cultural. Eixa tensió entre autèntic i mercantil és profundament política: com construir resistència en un sistema que assimila i domesticà tot el que toca? Nirvana no va oferir una fórmula, però sí un exemple de la fragilitat d’aquesta lluita i de com la cultura pot ser alhora espai de resistència i d’absorció.

La mort de Cobain, icona tràgica i mite involuntari, va servir també per reflexionar sobre com la societat tracta el sofriment mental. Encara hui, aquell episodi ressona com una denúncia muda: la salut mental, especialment entre els joves, és un problema profundament polític. Ignorar-lo és una forma de violència estructural. El malestar no és només individual, sinó col·lectiu, i la política l’ha menystingut massa temps.

Nirvana no era un grup polític en el sentit clàssic. No feien mítings, ni escrivien pamflets. Però han sigut, i continuen sent, una explosió de preguntes. Qui se sent exclòs? Què fa el sistema amb els qui no encaixen? Quin preu paguem per sobreviure emocionalment en societats accelerades i competitives? Com es pot ser lliure quan tot al voltant convida a la resignació?

En un temps en què la política s’ha convertit sovint en espectacle o en simple administració d’allò possible, Nirvana ens recorda que també és política allò que sacseja, allò que qüestiona, allò que incomoda. La seua música no proposa solucions, però obri finestres. I en un món que tanca portes cada dia, això ja és molt.

Potser, al remat, Nirvana és política perquè parla d’allò que la política institucional oblida: la vulnerabilitat, la ràbia, la sensació d’estar perdut i la necessitat de trobar un lloc en un món que no sempre té espai per a tots. Sense eslògans, sense partits, sense programes. Només amb tres acords, molta soroll i una sinceritat que encara hui desmunta les màscares del poder.

llegir més

La necessitat de parar ^

Hi ha dies que no venen imposats per cap tradició antiga ni per cap calendari solemne, però que tenen la força d’una revelació íntima. El Dia d’Enviar una Carta a un Amic és un d’aquests dies menuts que ens recorden una veritat oblidada: vivim massa de pressa, massa connectats i, paradoxalment, massa lluny els uns dels altres.

Enviar una carta és un gest que ja no és necessari per comunicar-se, però precisament per això s’ha tornat profundament significatiu. Escriure una carta obliga a fer una cosa que el món digital ha anat erosionant: parar. Parar per pensar en l’altre, per recordar-lo, per triar les paraules amb intenció. Parar per escoltar-nos. Parar per reconnectar-nos amb un ritme que no siga el de les notificacions.

En un món on tot és instantani, el paper ens recorda que hi ha coses que valen la pena ser cuinades a foc lent. Una carta no s’envia per urgència, sinó per estima. És un pont que es construeix amb temps: el temps d’escriure, el temps d’esperar, el temps d’arribar. I en aquesta espera es produïx un retrobament amb una forma de relació més humana, més íntima i més honesta.

També és un exercici de vulnerabilitat. Quan escrivim una carta no tenim el refugi de l’esborrany ràpid ni del botó d’eliminar. El que deixem escrit roman. Eixa permanència ens convida a ser més curosos, més sincers i més valents. Ens recorda que la comunicació autèntica té pes, té textura, té profunditat.

A més, enviar una carta és una invitació a recuperar la memòria afectiva. Qui no guarda una carta antiga en un calaix, un sobre amb una lletra pròxima, un tros de vida que encara fa olor al moment en què va ser escrit? Cap missatge digital pot competir amb eixa capacitat de transcendir el temps i quedar-se en nosaltres.

El Dia d’Enviar una Carta a un Amic no és només una festa simbòlica; és una crida a desaccelerar. A resistir-nos a un món que ens vol ràpids, dispersos i superficials. A reivindicar els gestos lents com una forma de cura. A tornar a mirar els amics amb atenció i a dir-los, sense presses, que continuen sent importants.

Hui, potser més que mai, necessitem aquests rituals de pausa. Necessitem tornar a fer conscient el que en el dia a dia es diluïx: l’amistat, la gratitud, la memòria compartida. Escriure una carta és regalar temps, i el temps és el regal més valuós que tenim.

Així que hui, o qualsevol dia, asseu-te, respira, pensa en algú que estimes i escriu-li. No cal que siga llarg ni solemne. Només cal que siga teu. I deixa que el correu, amb la seua calma antiga, faça la resta.

llegir més

Plegador de la Setmana Santa Saguntina 2026 ^

La Setmana Santa Saguntina constitueix una de les manifestacions religiosoculturals més rellevants del País Valencià i ha estat reconeguda com a Festa d’Interés Turístic Nacional, un reconeixement que reflecteix no sols la seua antiguitat, sinó també la profunditat del seu arrelament social i patrimonial al llarg dels segles. Sagunt, ciutat amb una llarga trajectòria històrica que combina influències romanes, medievals i contemporànies, conserva en esta festivitat un conjunt de pràctiques culturals que han resistit el pas del temps i que formen part indestriable del teixit identitari col·lectiu. Entre estes pràctiques destaca la figura dels plegadors, un conjunt de cofrades vinculats a la Cofradía de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, corporació fundada a finals del segle XV i encarregada de preservar gran part del llegat ritual de la Setmana Santa local. L’existència i la funció dels plegadors s’inscriuen en un sistema de tradicions que combina religiositat popular, participació comunitària i memòria històrica. Segons les fonts municipals i etnogràfiques, els plegadors són descrits com a cofrades que, durant la processó del Sant Enterrament i altres actes de rellevància, fan ressonar pels carrers de la ciutat un crit tradicional que ha esdevingut emblemàtic: Puríssima Sang de Jesucrist. Amb esta declamació ritual, els plegadors sol·liciten als veïns i als assistents un donatiu destinat al sosteniment de la confraria i de les activitats litúrgiques i culturals que esta organitza. Esta funció de recaptació s’ha mantingut viva durant segles i testimonia la relació orgànica entre la comunitat i la institució confraternal, així com el sentiment de pertinença que la població manté envers les manifestacions pasquals.

El context general en què s’insereix la figura dels plegadors només pot comprendre’s si s’analitza l’evolució històrica de la Setmana Santa Saguntina, que té el seu epicentre en la citada Cofradía de la Puríssima Sang. Documentada des de finals del segle XV, la confraria ha estat responsable d’organitzar gran part dels actes processionals i cerimonials que conformen el calendari litúrgic saguntí, contribuint així a preservar i transmetre un conjunt de pràctiques que, malgrat els canvis socials i culturals, han mantingut un caràcter profundament tradicional. Els actes centrals de la Setmana Santa, entre els quals destaca el Via Crucis del Divendres Sant, la Processó del Silenci i la multitudinària Processó del Sant Enterrament, constitueixen escenaris privilegiats en què la comunitat es reuneix per reviure la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, tot integrant elements visuals, sonors i simbòlics que doten la celebració d’una identitat pròpia. En aquest sentit, les institucions municipals subratllen que les veus dels plegadors, junt amb les cornetes, tambors i altres instruments cerimonials, formen part del teixit sonor característic de les processons, un patrimoni immaterial que ha sigut transmés de generació en generació i que confereix a les celebracions un caràcter únic i distintiu.

L’anàlisi de la funció social dels plegadors mostra que este col·lectiu exerceix un paper intermedi entre la ritualitat litúrgica i la participació ciutadana. La seua tasca de recollida de donatius no es pot considerar únicament com un mecanisme de finançament, sinó com una forma de col·laboració comunitària que reforça els llaços simbòlics entre la població i la confraria. Esta pràctica, mantinguda en el temps, demostra la importància de la cooperació veïnal i de la microeconomia tradicional en la sostenibilitat de les activitats religiosoculturals locals. A més, el fet que la crida dels plegadors siga reconeguda per tota la ciutadania i identificada com un element propi de la ciutat revela la seua capacitat evocadora, capaç de connectar present i passat a través de la memòria sonora. Les fonts que documenten l’itinerari processional de Sagunt assenyalen expressament la presència dels plegadors com un element sonor singular, especialment reconeixible en espais concrets del recorregut, com ara el camí Reial, on les seues veus s’integren en el paisatge acústic de les celebracions.

L’origen exacte de la figura dels plegadors no és fàcil de determinar per la manca de documentació directa anterior al segle XIX, però la seua existència sembla estretament vinculada a la història i l’organització interna de la confraria. Tradicionalment, moltes confraries de la Mediterrània desenvolupaven mecanismes informals de recollida d’almoina, especialment en períodes litúrgics de gran intensitat devocional. En el cas de Sagunt, esta pràctica es va institucionalitzar i es va associar a una figura concreta, els plegadors, que adquiriren un caràcter identificable i propi dins dels rituals de la Setmana Santa. El seu paper, a més, es vincula a una forma de participació que no requereix una atribució jeràrquica elevada dins de la confraria, però que comporta una responsabilitat simbòlica rellevant. Ser plegador implica assumir un compromís públic amb la tradició i amb la preservació d’un patrimoni immaterial que forma part del relat històric de la ciutat.

La presència dels plegadors ha contribuït, amb el pas del temps, a reforçar la dimensió performativa de les processons. La crida ritual no és només un acte comunicatiu sinó també un acte representatiu, en què l’individu que emet el crit esdevé portador de la veu col·lectiva d’una comunitat que es reconeix en aquella expressió de devoció. Això converteix la figura dels plegadors en un element fonamental de la teatralitat pròpia de la Setmana Santa Saguntina, que combina dramatització, música, simbologia i moviment. Les processons, especialment la del Sant Enterrament, esdevenen així espais en què convivixen diferents formes d’expressió cultural que, tot i estar inscrites en un marc religiós, transcendeixen la mera litúrgia per situar-se en l’àmbit de la cultura popular.

El paper dels plegadors també pot ser analitzat des de la perspectiva de l’antropologia del ritual, que entén la repetició de patrons conductuals com una eina per reforçar la cohesió social. La seua activitat, centrada en la recollida d’almoina, participa d’una lògica comunitària basada en la reciprocitat i en el reconeixement mutu. Quan un veí oferix un donatiu al plegador, no només està contribuint econòmicament a la confraria, sinó que està manifestant la seua adhesió simbòlica a la tradició col·lectiva. Aquest gest, aparentment simple, reforça el sentiment de pertinença i consolida el valor compartit de la celebració. El fet que esta pràctica s’haja mantingut viva durant tants segles indica que ha aconseguit adaptar-se als canvis socials i econòmics, tot preservant la seua essència original. La seua permanència demostra que la Setmana Santa Saguntina no és únicament una festivitat religiosa, sinó un sistema cultural complex en què la comunitat exerceix un paper actiu en la seua preservació.

La importància dels plegadors en la configuració de la identitat sonora de la Setmana Santa Saguntina mereix una atenció particular. En l’àmbit dels estudis sobre patrimoni immaterial, el paisatge acústic s’ha reconegut com un element essencial en la construcció de la memòria col·lectiva. Les veus dels plegadors, junt amb el toc de les campanes, els tambors, les cornetes i altres instruments, conformen una experiència sonora que s’ha transmés de generació en generació i que ha quedat fixada en la memòria auditiva de la població. Esta dimensió sonora no pot ser menyspreada, ja que contribuïx a diferenciar la Setmana Santa Saguntina d’altres celebracions similars i reforça la seua singularitat. La integració de la veu humana dins del conjunt acústic de la processó confereix a la celebració un caràcter profundament humà i comunitari.

Un altre dels aspectes que cal destacar és la relació entre els plegadors i la resta d’elements que componen la Setmana Santa. La seua funció no es pot comprendre de manera aïllada, sinó en relació amb la resta d’actors socials i rituals que participen en la celebració. Entre ells destaquen els mayorals, que segons diverses fonts han tingut històricament un paper central en l’organització dels actes processionals i en la coordinació del conjunt d’activitats de la confraria. Els mayorals, joves responsables de la gestió anual de la confraria, representen la renovació generacional, mentre que els plegadors constituïxen un mecanisme de suport econòmic i simbòlic. La sinergia entre ambdós papers exemplifica la complexitat organitzativa de la Setmana Santa i mostra la necessitat de mantindre una estructura comunitària que combine rols diferents però complementaris. Esta interdependència és el que ha permés que les celebracions hagen arribat fins a l’actualitat amb una estructura sòlida i coherent. 

En termes de patrimoni cultural, la figura dels plegadors pot ser analitzada com un exemple de patrimoni immaterial viu, és a dir, un conjunt de pràctiques que no sols s’han preservat, sinó que s’han adaptat a les circumstàncies contemporànies sense perdre l’essència original. La continuïtat d’esta figura al llarg dels segles i el seu reconeixement social demostren que la comunitat de Sagunt ha sigut capaç de mantindre una tradició que podríem qualificar d’orgànica, en el sentit que forma part natural del sistema cultural local. Les tradicionals crides dels plegadors, el seu recorregut pels carrers històrics de la ciutat i la participació activa del veïnat en la seua tasca mostren la vigència d’un patrimoni que encara conserva funcionalitat i sentit.

La institucionalització moderna de la Setmana Santa, amb l’augment del turisme cultural i amb el reconeixement oficial com a Festa d’Interés Turístic Nacional, ha situat els plegadors en un nou escenari. Hui dia, la seua activitat no sols és observada pels veïns i membres de la ciutat, sinó també per visitants que arriben per experimentar l’autenticitat de la celebració. Aquesta nova dimensió pública ha reforçat la necessitat de preservar amb fidelitat els elements tradicionals i ha potenciat la visibilitat dels plegadors com a representants emblemàtics de la Setmana Santa Saguntina. Malgrat que esta projecció externa podria alterar eventualment alguns aspectes de la tradició, fins ara la comunitat ha sabut equilibrar l’obertura turística amb la preservació de l’essència ritual.

La figura dels plegadors, per tant, representa una síntesi de valors culturals, socials i religiosos. La seua funció, aparentment senzilla, implica una responsabilitat patrimonial de gran rellevància, ja que contribueix directament a la continuïtat d’un sistema de pràctiques que formen part del llegat històric de Sagunt. Ser nomenat plegador significa assumir un compromís amb la tradició i participar activament en un conjunt de rituals que donen sentit a la identitat col·lectiva de la ciutat. La data en què els nous plegadors són designats marca simbòlicament l’inici d’un període de preparació, implicació i representació dins del calendari ritual local.

En conclusió, els plegadors de la Setmana Santa Saguntina constitueixen una peça fonamental en l’estructura ritual i simbòlica de la celebració. La seua funció, profundament arrelada en la història i en la pràctica comunitària, contribuïx a mantindre viva una tradició que forma part indestriable del patrimoni cultural de Sagunt. El crit Puríssima Sang de Jesucrist, que ressona pels carrers cada any, és molt més que una fórmula ritual; és una expressió viva de la memòria col·lectiva, un record sonor que connecta generacions i que manté unit el fil narratiu de la comunitat. A través dels plegadors, la Setmana Santa Saguntina continua projectant-se com un exemple de resistència cultural, de cohesió social i de preservació patrimonial, una celebració en què el passat i el present es fonen en un sol acte ritual compartit.

llegir més

Disseny Urbà, Ecologia i Infraestructures: Construint la Ciutat del Futur ^

"La ciutat del futur es construeix amb sostenibilitat, accessibilitat i respecte pel medi."

Les ciutats són molt més que espais físics. Són ecosistemes vius on es creuen les vides, les activitats i els somnis de milers de persones. Per això, el seu disseny, la seua gestió i la seua evolució no poden deixar-se a l’atzar ni a la inèrcia del creixement. Cal una mirada integral, sostenible i humana que situe les persones i el planeta al centre de les polítiques urbanes.

En un context de crisi climàtica, desigualtats socials i transformacions tecnològiques, el futur de les ciutats es juga en el present. I és des de l’àmbit local on es poden impulsar les transformacions més profundes i tangibles. El disseny urbà, l’ecologia i les infraestructures no són només qüestions tècniques: són decisions polítiques que defineixen el model de ciutat que volem.

Urbanisme i planificació territorial: ordenar per viure millor L’urbanisme no pot ser una eina al servei de l’especulació. Ha de ser una eina de justícia social, de sostenibilitat ambiental i de cohesió territorial. Planificar el territori significa decidir com i on vivim, com ens desplacem, com accedim als serveis i com ens relacionem amb l’entorn.

Un urbanisme sostenible aposta per la ciutat compacta, diversa i verda. Evita la dispersió, protegeix el sòl agrícola i natural, i promou la mixtura d’usos. També garanteix l’accés universal a l’habitatge, als equipaments i als espais públics.

La planificació territorial ha de ser participativa, amb processos oberts i transparents que incorporen la veu de la ciutadania. Perquè una ciutat ben planificada és una ciutat més habitable, més inclusiva i més resilient.

Activitats econòmiques i llicències: dinamitzar amb criteri L’activitat econòmica és essencial per a la vitalitat urbana. Però ha de ser compatible amb la qualitat de vida, el respecte al medi ambient i la cohesió social. Els ajuntaments tenen la responsabilitat de regular, ordenar i fomentar un teixit econòmic divers, sostenible i arrelat al territori.

Això implica agilitzar els tràmits de llicències, però també vetlar per la convivència entre usos, evitar la gentrificació i donar suport al comerç local, l’economia social i les iniciatives innovadores. Cal una política econòmica municipal que combine dinamització amb regulació, i que pense en clau de futur.

Mobilitat urbana sostenible: moure’s sense contaminar La mobilitat és un dels grans reptes de les ciutats contemporànies. El model basat en el vehicle privat és insostenible: genera contaminació, soroll, accidents i desigualtats. Cal una transició cap a una mobilitat sostenible, segura i accessible per a tothom.

Això vol dir apostar decididament pel transport públic, la bicicleta i els desplaçaments a peu. Cal ampliar les xarxes de bus i tramvia, crear carrils bici segurs i contínuos, i pacificar el trànsit als barris. També cal garantir l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda i integrar la mobilitat amb la planificació urbana.

Una ciutat que es mou de manera sostenible és una ciutat més saludable, més equitativa i més amable.

Manteniment d’espais públics i infraestructures: cuidar el que és de totes Els espais públics són l’escenari de la vida col·lectiva. Són llocs de trobada, de joc, de descans i de convivència. Per això, el seu manteniment i qualitat són fonamentals per a la vida urbana.

Els ajuntaments han de garantir la neteja, la seguretat, l’accessibilitat i la funcionalitat dels carrers, places, parcs i equipaments. Però també han de promoure el disseny inclusiu, amb mobiliari adaptat, ombra, vegetació i espais per a totes les edats.

Les infraestructures, per la seua banda, han de ser resilients, eficients i ben gestionades. Cal invertir en manteniment preventiu, en renovació sostenible i en adaptació al canvi climàtic.

Gestió de l’aigua i serveis bàsics: eficiència i responsabilitat L’aigua és un bé comú i un recurs escàs. La seua gestió ha de ser eficient, sostenible i pública. Això implica reduir pèrdues, fomentar l’estalvi, reutilitzar aigües i protegir els aqüífers.

Els serveis bàsics —aigua, electricitat, sanejament, recollida de residus— han de garantir-se amb criteris d’equitat, qualitat i sostenibilitat. Cal avançar cap a models de gestió més democràtics, amb participació ciutadana i transparència.

Una ciutat que gestiona bé els seus recursos és una ciutat que pensa en les generacions futures.

Contractació pública i inversions: transparència i impacte social

La contractació pública és una eina potent per transformar la ciutat. No es tracta només de comprar serveis o fer obres, sinó de fer-ho amb criteris de sostenibilitat, justícia social i transparència.

Els ajuntaments han d’impulsar la contractació responsable: amb clàusules socials i ambientals, amb suport a les pimes i l’economia social, i amb mecanismes de control i rendició de comptes. També cal prioritzar les inversions que generen més impacte positiu: rehabilitació d’habitatge, mobilitat sostenible, eficiència energètica, etc.

Invertir bé és invertir en el bé comú.

Medi ambient i transició energètica: acció climàtica des del local La lluita contra el canvi climàtic comença a les ciutats. Els municipis poden reduir emissions, adaptar-se als impactes i promoure una cultura ambiental. Cal apostar per les energies renovables, l’eficiència energètica i la descarbonització de la mobilitat i els edificis.

Els ajuntaments poden liderar la transició energètica amb comunitats energètiques locals, instal·lacions solars públiques i plans de reducció d’emissions. També poden protegir la biodiversitat urbana, ampliar els espais verds i fomentar l’educació ambiental.

El futur serà verd o no serà.

Sanitat, cementeris i benestar animal: serveis essencials amb mirada humana La salut no depén només dels hospitals. L’entorn urbà, la qualitat de l’aire, l’alimentació i els serveis municipals tenen un impacte directe en la salut de la població. Per això, els ajuntaments han de col·laborar amb el sistema sanitari i promoure la salut comunitària.

Els cementeris, sovint oblidats, són espais de memòria i respecte. Cal garantir-ne el manteniment, l’accessibilitat i la dignitat. I el benestar animal ha de ser una prioritat: amb serveis veterinaris, control d’animals abandonats i foment de l’adopció responsable.

Una ciutat que cuida la vida, en totes les seues formes, és una ciutat més humana.

Agricultura urbana i periurbana: menjar de proximitat, cuidar el territori L’agricultura urbana i periurbana és una oportunitat per connectar ciutat i camp, per fomentar l’alimentació saludable i per protegir el territori. Els horts urbans, els mercats de proximitat i el suport al sector primari són polítiques amb múltiples beneficis socials, ambientals i econòmics.

Els ajuntaments poden reservar sòl per a usos agrícoles, donar suport tècnic i logístic als productors locals i promoure el consum responsable. També poden integrar l’agricultura en l’educació ambiental i en la lluita contra la pobresa alimentària.

Una ciutat que cultiva és una ciutat que cuida.

Conclusions: cap a una ciutat més habitable, justa i sostenible

El disseny urbà, l’ecologia i les infraestructures no són només qüestions tècniques. Són decisions polítiques que defineixen com vivim, com ens relacionem i com projectem el futur. Per això, cal una acció municipal que:

• Planifique amb visió i participació.
• Gestione amb eficiència i transparència.
• Actue amb criteris de sostenibilitat i justícia social.
• Pose les persones i el planeta al centre.

La ciutat del futur no és una utopia llunyana. És una realitat que podem començar a construir hui, des del més pròxim, des del nostre barri, des del nostre ajuntament.

llegir més