Quan la memòria és una frontera moral ^

Hi ha noms que es convertixen en una frontera moral. Noms que, quan els pronunciem, ens obliguen a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos què hem fet, què fem i què estem disposades a fer per protegir la dignitat humana. Josefina Corresa és un d’eixos noms. Una dona de Sagunt, de la nostra terra, de la Comunitat Valenciana, que va ser assassinada per ETA en un dissabte de desembre de 1995 mentre feia allò que fan les vides tranquil·les: preparar el Nadal, caminar entre gent, compartir un matí qualsevol amb la família. Hui, dia dedicat a les víctimes del terrorisme, el seu nom torna com una llum que no permet l’oblit.

El 16 de desembre de 1995, El Corte Inglés de Pintor Sorolla estava ple de vida. Era dissabte, era Nadal, era València. A les 13.40, una telefonada en nom d’ETA avisava de la col·locació d’una bomba en un centre comercial de la cadena, però sense especificar quin. A les 15.02, un artefacte explotava en els lavabos de la cafeteria. No era l’únic: n’hi havia set més repartides per tot l’edifici. Set bombes en un espai ple de famílies, criatures, treballadores, persones que no representaven cap poder ni cap estructura. Set bombes pensades per fer mal, per fer por, per fer política a través del terror.

Josefina va morir. El seu marit i una de les filles van resultar ferits. Vuit persones més van quedar atrapades en aquella explosió que va sacsejar la ciutat i va recordar el que havia passat a Hipercor. I tot això només cinc dies després que ETA assassinara sis treballadors de la Armada al Puente de Vallecas. Aquell final d’any va ser una successió de dolor, una cadena de violència que demostrava que el terrorisme no és només un acte puntual, sinó una estratègia: fer que la societat visca amb la sensació que qualsevol lloc pot ser un objectiu, que qualsevol vida pot ser truncada, que ningú està fora de perill.

Quan parlem de terrorisme, sovint ens quedem en les xifres, en les sigles, en les responsabilitats polítiques. Però el terrorisme és, sobretot, això: Josefina. Una dona que no buscava cap confrontació, que no representava cap institució, que no era part de cap conflicte. Una dona que simplement vivia. I és precisament això el que fa del terrorisme una forma extrema de violència: que les víctimes no són triades per qui són, sinó per on estan. Que el missatge no va dirigit a elles, sinó a totes nosaltres. Que l’objectiu no és matar una persona, sinó fer que la societat entenga que pot ser la següent.

Però hui, quan recordem Josefina, també hem de mirar el context en què vivim. Una democràcia madura no és aquella que no té conflictes, sinó aquella que sap conviure amb sensibilitats diverses sense renunciar als principis fonamentals. Una democràcia madura és aquella que pot escoltar, discutir, discrepar, negociar, transformar, sense que cap idea, per legítima que siga, convertisca la violència en una opció. Una democràcia madura és aquella que entén que la pluralitat és una riquesa, però que la dignitat humana és un límit infranquejable.

En el nostre país conviuen memòries diferents, identitats diverses, projectes polítics que no sempre coincideixen. I això és normal. És sa. És desitjable. El problema no és la pluralitat, sinó la temptació de convertir el dolor en arma política o la violència en instrument de reivindicació. El terrorisme, siga quin siga, és una renúncia a la democràcia. És una forma de dir que la vida de les persones és prescindible si serveix a una causa. I això, en una societat que vol ser lliure, és inadmissible.

Per això, en este dia de les víctimes del terrorisme, cal recordar que la memòria no és un exercici sentimental, sinó una responsabilitat democràtica. La memòria de Josefina, la memòria de totes les víctimes, és una manera de dir que la convivència no pot ser segrestada per la por. Que la pluralitat no pot ser utilitzada per justificar la violència. Que la democràcia no pot ser intimidada. Que la dignitat humana és el centre de tot.

També cal recordar que en 2015 Iratxe Sorzábal va ser detinguda i que les informacions apuntaven que podria haver participat en aquell atemptat. Però encara no hi ha judici. I això, més enllà de la responsabilitat penal que determine un tribunal, és una ferida que continua oberta. Perquè la justícia tardana és una forma d’injustícia. Perquè les famílies mereixen saber, mereixen tancar, mereixen que l’Estat responga amb la mateixa contundència amb què el terrorisme va intentar destruir-los.

La convivència democràtica no és només un marc legal, sinó una cultura. Una manera de relacionar-nos. Una manera d’entendre que les diferències no són una amenaça, sinó una oportunitat. Però esta convivència només és possible si hi ha un consens moral bàsic: que la violència contra civils és inadmissible. Que les víctimes mereixen respecte, reparació i memòria. Que cap causa pot justificar l’assassinat de persones innocents.

Sagunt, la ciutat de Josefina, és un bon exemple d’això. Una ciutat que ha viscut moltes capes de història, moltes identitats, moltes tensions, moltes transformacions. Una ciutat que sap que la memòria és una part essencial de la convivència. Una ciutat que entén que recordar no és dividir, sinó protegir. Que recordar no és reobrir ferides, sinó evitar que es repetisquen. Que recordar no és un acte partidista, sinó un acte de dignitat.

Hui, quan pronunciem el nom de Josefina, també pronunciem el nom de totes les persones que han patit el terrorisme. I pronunciem, sobretot, un compromís: que la democràcia no pot oblidar-les. Que la pluralitat no pot silenciar-les. Que la convivència no pot construir-se sobre l’oblit. Que la memòria és una frontera moral que ens impedix caure en la indiferència.

El terrorisme, siga d’on siga, ha causat un dany profund, irreparable, que encara pesa sobre moltes persones. ETA, com altres organitzacions terroristes, va sembrar la por, va assassinar innocents, va vulnerar drets humans i va intentar imposar la seua voluntat a través de la violència. No hi ha matís possible. No hi ha justificació. No hi ha equidistància.

Josefina mereix ser recordada. La seua família mereix ser escoltada. La societat mereix saber que la memòria és una forma de resistència. I nosaltres, com a comunitat, com a país, com a persones, mereixem viure en un lloc on la por no siga una arma, on la violència no siga una opció, on la dignitat siga el centre de tot.

Hui, el seu nom ressona. I ressona perquè la memòria és una trinxera. I perquè, mentre la mantinguem viva, el terrorisme no haurà guanyat.

llegir més

Terrorisme: quan la por es converteix en una arma ^

El terrorisme és un dels conceptes més complexos i controvertits del nostre temps. Tothom creu saber què és, però definir-lo amb precisió no sempre resulta fàcil. Més enllà de les definicions jurídiques o polítiques, hi ha un element que es repeteix en tots els casos: la utilització de la violència o de l'amenaça de violència amb l'objectiu de provocar por i influir en el comportament d'una societat.

La característica principal del terrorisme és que les seues víctimes directes no solen ser l'objectiu final. L'autèntic destinatari del missatge és la societat en el seu conjunt. Quan es produeix un atemptat, no només pateixen les persones afectades i les seues famílies. El que es pretén és generar una sensació d'inseguretat col·lectiva, alterar la convivència i transmetre la idea que ningú està completament fora de perill.

Al llarg de la història, el terrorisme ha adoptat formes molt diverses. Ha estat vinculat a moviments nacionalistes, ideològics, religiosos o revolucionaris. Els seus autors han justificat les seues accions en nom de múltiples causes. Però cap objectiu polític, cap reivindicació territorial ni cap creença pot legitimar l'assassinat de persones innocents. Quan la violència indiscriminada es converteix en una eina política, s'està produint una degradació profunda dels valors democràtics.

Una de les dificultats que planteja el concepte és que sovint és utilitzat de manera interessada. De vegades s'empra com una etiqueta per desacreditar adversaris polítics o simplificar conflictes molt més complexos. Per això és important mantindre el rigor i diferenciar entre la discrepància legítima, la protesta social, la resistència armada en contextos de guerra i les accions terroristes dirigides deliberadament a sembrar el terror entre la població civil.

Les democràcies tenen l'obligació de combatre el terrorisme amb fermesa, però també amb intel·ligència. La seguretat és imprescindible, però no pot justificar la renúncia als drets i llibertats que defineixen una societat oberta. El major triomf del terrorisme seria aconseguir que la por acabara debilitant els principis democràtics que pretén atacar.

La memòria de les víctimes ocupa un lloc central en qualsevol reflexió sobre esta qüestió. Massa sovint els debats públics se centren en els autors, en les organitzacions o en les circumstàncies polítiques, mentre que les víctimes queden relegades a un segon pla. Recordar-les significa reconéixer el dolor causat i afirmar que cap causa pot situar-se per damunt de la dignitat humana.

En una societat hiperconnectada, el terrorisme també ha canviat. Les xarxes socials i els mitjans digitals multipliquen l'impacte dels actes violents, amplificant el missatge de por que els seus responsables busquen transmetre. Per això, la resposta no ha de ser només policial o judicial. També ha de ser educativa, cultural i social, fomentant valors de convivència, respecte i pensament crític.

Parlar de terrorisme és parlar de violència, però també de democràcia. És reflexionar sobre com les societats afronten els seus conflictes i sobre els límits ètics que no haurien de ser traspassats mai. Les idees poden confrontar-se, els projectes polítics poden competir i les reivindicacions poden defensar-se amb contundència. El que no és acceptable és convertir la por en una arma.

Al cap i a la fi, la millor resposta davant el terrorisme no és només la persecució dels seus responsables, sinó la defensa dels valors que este intenta destruir: la llibertat, la convivència, el pluralisme i el respecte a la vida humana. Quan una societat manté estos principis, demostra que la por no ha aconseguit imposar-se.

llegir més

El Yak-42: una ferida oberta en la memòria d'Espanya ^

Hi ha tragèdies que, malgrat el pas dels anys, continuen presents en la memòria col·lectiva d'un país. L'accident del Yak-42 és una d'elles. Més de dues dècades després dels fets, continua sent un exemple dolorós de com una cadena d'errors, negligències i decisions inadequades pot acabar provocant conseqüències irreparables.

El 26 de maig de 2003, un avió Yakovlev Yak-42 es va estavellar a Trebisonda, Turquia, quan transportava militars espanyols que tornaven d'una missió internacional a l'Afganistan. En l'accident van morir 75 persones, entre elles 62 militars espanyols. La magnitud de la tragèdia va commocionar tota la societat, que va assistir amb incredulitat a una de les majors catàstrofes de la història recent de les Forces Armades espanyoles.

No obstant això, amb el temps es va comprovar que la tragèdia no acabava amb l'accident. Les investigacions posteriors van revelar deficiències en la contractació dels vols, advertiments previs sobre les condicions de seguretat de l'aeronau i greus irregularitats en la identificació de les víctimes. Tot això va augmentar el dolor de les famílies, que no només havien de suportar la pèrdua dels seus éssers estimats, sinó també la sensació que les institucions no havien estat a l'altura de les circumstàncies.

El cas del Yak-42 posa damunt la taula una qüestió fonamental: la responsabilitat dels poders públics. Quan un Estat envia els seus militars a missions internacionals, assumeix també l'obligació de garantir la seua seguretat amb els millors mitjans possibles. Els soldats accepten riscos inherents a la seua professió, però mai haurien d'estar exposats a perills derivats d'una gestió negligent o d'unes decisions administratives inadequades.

Una de les lliçons més importants que deixa esta tragèdia és la necessitat de la transparència. Les democràcies madures no es definixen per l'absència d'errors, sinó per la capacitat d'investigar-los, assumir responsabilitats i reparar les conseqüències. Durant anys, les famílies de les víctimes van protagonitzar una lluita exemplar per la veritat i la dignitat, reclamant explicacions que consideraven imprescindibles.

El Yak-42 també ens recorda la importància de la memòria. En una societat marcada per la immediatesa informativa, existeix el risc que determinats esdeveniments queden relegats a una simple anotació històrica. Però darrere de les xifres hi havia persones concretes: fills, pares, mares, germans i companys que van perdre la vida mentre servien al seu país.

Recordar el Yak-42 no hauria de respondre a interessos partidistes ni a debats polítics circumstancials. Hauria de ser, sobretot, un exercici de respecte cap a les víctimes i les seues famílies. La memòria col·lectiva és una eina imprescindible perquè els errors del passat no tornen a repetir-se.

Més de vint anys després, el Yak-42 continua simbolitzant la necessitat de situar la dignitat humana per damunt de qualsevol altra consideració. És una història sobre responsabilitat, sobre transparència i sobre justícia. Però també és una història de memòria. I els països que preserven la seua memòria són, generalment, els que estan millor preparats per afrontar el futur.

Perquè les víctimes del Yak-42 mereixen alguna cosa més que un record puntual cada aniversari. Mereixen que la seua història continue servint com a advertència permanent sobre les conseqüències de la negligència i com a reivindicació dels valors que han d'inspirar qualsevol servei públic: responsabilitat, honestedat i respecte a les persones.

llegir més

Fotografiar la memòria: la importància de mantindre viu un arxiu visual de la ciutat ^

Cada 19 d'agost se celebra el Dia Mundial de la Fotografia, una data que convida a reflexionar sobre una de les eines més poderoses que ha desenvolupat la humanitat per conservar la memòria. La fotografia és molt més que una imatge. És un testimoni del temps, un document històric i una finestra oberta a realitats que, d'una altra manera, acabarien desapareixent en l'oblit. En ciutats amb una història tan rica i complexa com Sagunt, mantindre viu un arxiu visual col·lectiu és una necessitat cultural de primer ordre.

Sovint pensem que la història s'escriu als llibres, als arxius municipals o als documents oficials. Però la història també es troba en les fotografies. En una imatge antiga d'un carrer, d'una plaça, d'una escola o d'una fàbrica podem descobrir més detalls sobre una època que en moltes pàgines d'un informe. Les fotografies capturen allò que els textos de vegades no expliquen: els rostres, les expressions, la forma de vestir, els costums quotidians i l'ambient d'una societat concreta.

En el cas de Sagunt, l'interés d'este patrimoni visual és extraordinari. Les imatges del nucli històric, del Port de Sagunt en els seus primers anys, de l'activitat de la siderúrgia, dels comerços desapareguts, de les festes populars o de la transformació urbana són autèntics tresors documentals. Sense elles, seria molt més difícil comprendre com ha evolucionat la ciutat al llarg del segle XX i de les primeres dècades del segle XXI.

La fotografia té la capacitat de congelar moments que, en aquell instant, semblen normals però que amb el pas dels anys adquireixen un valor incalculable. Qui podia imaginar que les fotografies dels antics forns, dels treballadors entrant a la fàbrica, dels tramvies, dels mercats o dels carrers sense cotxes acabarien convertint-se en peces fonamentals per entendre la identitat de tota una comunitat? La càmera captura el present, però en realitat treballa per al futur.

Per això resulta tan important conservar, catalogar i difondre els arxius fotogràfics. Les administracions públiques tenen una responsabilitat evident, però també la ciutadania. En moltes cases de Sagunt hi ha àlbums familiars que contenen imatges úniques de la vida quotidiana de la ciutat. Fotografies de festes de barri, de processons, de celebracions escolars, de clubs esportius o de carrers ja desapareguts formen part d'una memòria col·lectiva que no hauria de perdre's.

En una època dominada pels telèfons mòbils i les xarxes socials, es produïx una paradoxa interessant. Mai no s'havien fet tantes fotografies i, al mateix temps, mai no havia existit tant de risc de perdre-les. Moltes imatges queden disperses entre dispositius, comptes digitals o plataformes que canvien amb el temps. Sense una política adequada de conservació, una part important de la memòria visual actual podria desaparèixer en poques dècades.

La fotografia també ajuda a reforçar el sentiment de pertinença. Veure una imatge antiga del nostre carrer, del nostre barri o dels nostres avantpassats ens recorda que formem part d'una història compartida. Les fotografies creen connexions emocionals entre generacions i permeten que els més joves coneguen una ciutat que ja no existeix, però que continua viva en la memòria de qui la va viure.

Sagunt, amb la seua extraordinària riquesa patrimonial, industrial i humana, disposa d'un potencial immens per construir un gran arxiu visual de la seua història. Un arxiu que reunisca tant les fotografies institucionals com les aportacions particulars de la ciutadania, convertint-se en una ferramenta educativa, cultural i identitària de primer nivell.

Celebrar el Dia Mundial de la Fotografia és també reivindicar esta funció social de la imatge. No es tracta només de fer bones fotografies, sinó d'entendre que cada instant capturat pot convertir-se en un document històric. Les fotografies d'avui seran la memòria de demà.

Perquè les ciutats no sols es construïxen amb edificis, carrers i monuments. També es construïxen amb records. I una fotografia, quan és capaç de conservar un tros de vida, es converteix en una de les formes més valuoses de protegir la història. Mantindre viu l'arxiu visual de Sagunt és, en definitiva, una manera de mantindre viva la pròpia ànima de la ciutat.

llegir més

Arqueologia i Sagunt: excavar el passat per construir el futur ^

Cada vegada que es commemora el Dia Internacional de l'Arqueologia convé recordar una veritat que sovint passa desapercebuda: l'arqueologia no és una disciplina destinada exclusivament als experts ni una activitat reservada als museus. És una ferramenta fonamental per entendre qui som, d'on venim i quina història compartim com a societat. I si hi ha una ciutat on esta afirmació cobra un sentit especial, eixa és Sagunt.

Poques ciutats valencianes poden presumir d'un patrimoni arqueològic tan extraordinari. Ibers, romans, visigots, musulmans i cristians han deixat la seua empremta en una ciutat que acumula més de dos mil anys d'història documentada. El castell, el teatre romà, les restes del fòrum, les vies antigues o les contínues troballes que apareixen en nombroses intervencions urbanes converteixen Sagunt en un autèntic llibre d'història a l'aire lliure.

Tanmateix, l'arqueologia no consisteix únicament a descobrir objectes antics. La seua vertadera importància resideix en la capacitat de reconstruir vides. Darrere de cada mur, de cada ceràmica o de cada inscripció hi ha persones reals que van habitar els mateixos carrers que hui recorrem. L'arqueologia ens ajuda a entendre com vivien, què menjaven, com comerciaven o quines eren les seues creences.

A Sagunt, esta connexió amb el passat és especialment intensa. Els veïns conviuen cada dia amb monuments que formen part de la seua identitat col·lectiva. No és habitual que una ciutat moderna conserve un llegat tan potent integrat dins de la seua vida quotidiana. Però esta riquesa també comporta una responsabilitat. El patrimoni no es conserva per inèrcia. Necessita inversió, investigació, manteniment i, sobretot, estima.

De vegades sembla que només ens recordem de l'arqueologia quan apareix una troballa espectacular o quan s'anuncia una nova excavació. Però la protecció del patrimoni hauria de ser una prioritat permanent. Cada resta destruïda, cada espoliació o cada intervenció inadequada representa una pàgina de la nostra història que desapareix per sempre. El patrimoni arqueològic és un recurs irreemplaçable.

A més, l'arqueologia també és una oportunitat de futur. Sagunt pot convertir la seua herència històrica en un motor cultural, educatiu i econòmic. El turisme patrimonial genera activitat, crea ocupació i projecta una imatge de qualitat de la ciutat. Però per aconseguir-ho cal fugir de la simple explotació turística i apostar per la divulgació rigorosa, l'educació i la investigació científica.

Resulta paradoxal que moltes persones viatgen milers de quilòmetres per visitar jaciments arqueològics mentre alguns ciutadans passen cada dia davant del castell o del teatre sense ser plenament conscients de la seua transcendència. Per això és tan important acostar l'arqueologia a les escoles, als barris i a la ciutadania. Conéixer el patrimoni és el primer pas per protegir-lo.

En una època marcada per la immediatesa i les xarxes socials, l'arqueologia ens ensenya una lliçó valuosa: les societats no es construïxen d'un dia per a un altre. Cada generació deixa una empremta que serà observada per les que vindran després. Els saguntins actuals som hereus d'una història mil·lenària, però també responsables de transmetre-la en les millors condicions possibles.

Per això, celebrar el Dia Internacional de l'Arqueologia a Sagunt hauria de ser molt més que una efemèride. Hauria de servir per reflexionar sobre el valor del nostre patrimoni i sobre la necessitat de protegir-lo de manera decidida. Perquè cada pedra del castell, cada fragment ceràmic recuperat i cada excavació no ens parlen només del passat. També ens ajuden a imaginar el futur d'una ciutat que té en la seua història una de les seues majors fortaleses.

Sagunt no seria Sagunt sense la seua arqueologia. I precisament per això, defensar el patrimoni arqueològic no és una qüestió de nostàlgia. És un acte de responsabilitat amb la nostra identitat, amb la cultura i amb les generacions que encara estan per vindre.

llegir més