Festes ^

Les festes de Sagunt són molt més que un calendari d’actes, una setmana de llums i soroll o un conjunt de tradicions que repetim any rere any. Són un espai polític, cultural i social on es fa visible qui som com a ciutat i cap a on volem caminar. Per això, quan fa un any celebràvem el reconeixement de les Festes Patronals com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic, no estàvem només commemorant una fita administrativa. Estàvem reivindicant una manera de fer comunitat, de treballar col·lectivament i de defensar allò que ens identifica. Aquell moment continua sent un símbol d’orgull compartit, però també un recordatori de la responsabilitat que tenim per davant.

El reconeixement no va caure del cel. Va ser fruit de dècades de dedicació de penyes, entitats culturals, associacions veïnals i persones que han sostingut les festes amb esforç, imaginació i estima. I també, en el meu cas, és un record personal del camí compartit amb Ricardo Melia, amb qui vaig aprendre que la col·laboració no és un eslògan, sinó una manera d’entendre la ciutat. Quan treballem amb convicció, amb respecte i amb una idea clara de futur, som capaços de transformar realitats que semblaven inamovibles.

Però un any després d’aquella fita, cal preguntar-nos què hem fet amb aquell impuls i, sobretot, què volem fer-ne. Perquè les festes no poden quedar atrapades en la nostàlgia ni en la inèrcia. No podem conformar-nos amb repetir allò que ja coneixem sense preguntar-nos si respon a les necessitats d’una ciutat que ha canviat, que és més diversa, més complexa i més exigent. Sagunt no és la mateixa ciutat que fa trenta anys, i les festes tampoc haurien de ser-ho.

Hi ha qui pensa que les festes són un terreny neutre, un espai on la política no ha d’entrar. Però això és una il·lusió. Les festes són política en el sentit més profund: són decisions sobre l’ús de l’espai públic, sobre la convivència, sobre els recursos municipals, sobre el model cultural i sobre la identitat col·lectiva. Quan decidim quins actes es programen, quins espais es tanquen, quins horaris s’estableixen, quins col·lectius tenen veu i quins no, estem fent política. I negar-ho només serveix per perpetuar els privilegis de sempre.

Per això cal parlar clar. Les festes de Sagunt necessiten una revisió profunda. Necessiten una mirada crítica que no tinga por de qüestionar allò que no funciona, que no s’amague darrere de la frase fàcil de “sempre s’ha fet així” i que siga capaç d’imaginar alternatives. Necessitem unes festes que siguen realment de totes i tots, i no només d’uns quants. Necessitem unes festes que siguen habitables, sostenibles, creatives i capaces de generar orgull sense generar malestar.

La ciutat ha crescut, els barris han canviat, la diversitat cultural és una realitat i la manera de viure l’espai públic ja no és la mateixa. Les festes han de respondre a aquesta nova realitat. No podem continuar pensant-les com si Sagunt fóra un poble de 10.000 habitants on tothom es coneix i tothom participa de la mateixa manera. La ciutat és plural, i les festes han de ser-ho també.

Això implica assumir que hi ha tensions i conflictes que cal abordar amb valentia. Hi ha persones que viuen les festes com un moment de llibertat i celebració, i d’altres que les viuen com una imposició o com un període de soroll i incomoditat. Hi ha col·lectius que tenen un paper central en l’organització i d’altres que no hi troben el seu lloc. Hi ha tradicions que desperten entusiasme i d’altres que generen debat. Ignorar aquestes tensions no les resol; només les cronifica.

També cal parlar de la sostenibilitat. No podem continuar organitzant festes com si el soroll, els residus, el consum energètic o l’impacte sobre el descans no tingueren conseqüències. Una ciutat que vol ser moderna, saludable i respectuosa amb el seu entorn no pot tancar els ulls davant d’aquests reptes. Les festes han de ser compatibles amb la vida quotidiana, amb el descans, amb la mobilitat i amb la cura del medi ambient. I això no significa renunciar a la festa, sinó repensar-la amb intel·ligència.

Un altre repte és la inclusió. Parlem molt d’inclusió, però sovint es queda en paraules. Una festa inclusiva no és només aquella on tothom és benvingut, sinó aquella on tothom pot participar de veritat. Això implica pensar en les persones majors, en la infància, en les persones amb diversitat funcional, en les famílies, en qui treballa en horaris complicats, en qui arriba nou a la ciutat i encara no coneix les tradicions. Implica crear espais accessibles, segurs i amables. Implica programar actes que reflectisquen la diversitat cultural i social de Sagunt. Implica reconéixer que la ciutat és plural i que la festa ha de ser un espai on aquesta pluralitat es celebre, no on s’amague.

També cal reivindicar el paper de la cultura. Les festes no poden reduir-se a concerts, bous i orquestres. Sagunt té un patrimoni cultural immens, una història que travessa segles i una creativitat que brolla de les associacions, de les colles, de les escoles de música, de les entitats culturals i de les persones que treballen cada dia per mantindre viva la identitat local. Les festes haurien de ser un aparador d’aquesta riquesa, un espai on la cultura popular i la cultura contemporània dialoguen, on la tradició i la innovació es donen la mà.

I, sobretot, cal recuperar la idea que les festes són un projecte col·lectiu. No poden ser patrimoni d’un govern, d’una regidoria o d’un grup concret. Han de ser el resultat d’un procés participatiu real, on les decisions es prenguen escoltant totes les veus i no només les més sorolloses. La participació no pot ser una foto ni una reunió puntual; ha de ser una manera de governar les festes i, en realitat, la ciutat.

L’aniversari del reconeixement com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic ens hauria d’impulsar a fer aquesta reflexió amb valentia. No per quedar-nos en l’autocomplaença, sinó per preguntar-nos què volem que siguen les festes d’ací a deu o vint anys. Volem unes festes que siguen un reclam turístic, sí, però sobretot volem unes festes que siguen un espai de convivència real, on totes les persones se senten part de la celebració i del futur que construïm juntes i junts.

El model de festes que volem no és un model tancat, però sí que té uns principis clars. Volem unes festes vives, capaces de reinventar-se sense perdre l’essència. Volem unes festes habitables, que respecten el descans, la mobilitat i el benestar de totes les persones. Volem unes festes creatives, que donen espai a la cultura local i a la innovació. Volem unes festes inclusives, on ningú quede fora. Volem unes festes que siguen un espai de trobada i no de divisió. Volem unes festes que parlen de la ciutat que som i de la ciutat que volem ser.

I si depenguera de mi, ho tinc clar. Vull unes festes que siguen un motor de cohesió social, un espai de convivència i un símbol d’orgull col·lectiu. Vull unes festes que miren endavant, que no tinguen por de canviar, que siguen capaces de recuperar tradicions i de crear-ne de noves. Vull unes festes que siguen de totes i tots, sense exclusions. Vull unes festes que siguen un reflex de la millor versió de Sagunt.

Aquest és el model de festes que mereixem. I és el model pel qual continuaré treballant.

llegir més

Unicorn: un símbol que diu més del que sembla ^

Hi ha símbols que sorprenen per la seua força, i d’altres que sorprenen per la seua existència mateixa. L’unicorn, criatura mitològica que moltes persones associen a contes infantils o a fantasies acolorides, és un d’aquells éssers que, malgrat no existir, ha aconseguit arrelar en la cultura de pobles sencers. Tant és així que Escòcia el reconeix com el seu animal nacional, un fet que pot semblar anecdòtic però que revela molt sobre la manera com les societats es conten a si mateixes.

L’unicorn ha sigut, durant segles, un símbol de llibertat, puresa i força indomable. En la tradició celta, aquesta criatura representa un esperit que no es deixa sotmetre, una energia que només pot ser domesticada si ella mateixa ho permet. És una imatge poderosa per a un país que ha viscut lluites constants per mantindre la seua identitat i la seua autonomia. No és casualitat que l’unicorn aparega en l’escut reial escocés des de l’edat mitjana, sovint representat amb una cadena d’or que, paradoxalment, reforça la idea que només un poder legítim pot controlar allò que és realment lliure.

Quan arriba el Dia Internacional de l’Unicorn, el 9 d’abril, moltes persones ho viuen com una celebració simpàtica, quasi lúdica. Però darrere d’aquesta data hi ha una invitació a pensar en el paper que tenen els mites en la nostra vida col·lectiva. En un món que sovint exigeix pragmatisme i velocitat, recordar que les cultures també es construeixen a partir de llegendes i imaginaris compartits és una manera de reivindicar la importància de la creativitat i de la memòria simbòlica.

L’unicorn és un recordatori que els pobles no sempre trien símbols realistes, sinó símbols que expressen allò que aspiren a ser. Escòcia no va triar un animal existent, sinó un ideal. I potser això és el més interessant: que un país decidira representar-se a través d’una criatura que encarna la llibertat, la dignitat i la resistència, encara que siga una criatura impossible.

En un temps en què les identitats es redefineixen constantment, l’unicorn continua alçant el seu cap impossible per recordar-nos que la fantasia també forma part del que som. Que els símbols no necessiten existir físicament per ser veritat. I que, de tant en tant, mirar cap a allò extraordinari ens ajuda a entendre millor allò essencial.

llegir més

Churchill ^

Churchill continua sent un mirall incòmode: una figura capaç d’alçar un país en un moment de col·lapse, però també un símbol d’unes formes de poder imperials, paternalistes i marcadament masculinitzades que, d’una manera o altra, encara trobem en moltes persones que ocupen càrrecs polítics hui. La comparació no sols revela el que hem avançat, sinó també allò que encara arrosseguem.

Winston Churchill és recordat com la veu que va saber insuflar coratge a una societat que s’enfonsava. La seua retòrica i la seua determinació en temps de guerra han estat elevades a categoria de llegenda. Però els mites sempre amaguen esquerdes. Churchill també va ser un dirigent erràtic, amb decisions desastroses i amb una visió imperialista i jeràrquica que hui seria insostenible. El seu lideratge transformador, basat en inspirar i mobilitzar, conviu amb una mirada elitista i amb una defensa d’un ordre mundial desigual.

La seua herència imperial és especialment incòmoda. Defensava la democràcia a Europa mentre negava l’autodeterminació a milions de persones sota domini britànic. Les seues posicions sobre l’Índia, Irlanda o l’Imperi són hui objecte d’una revisió crítica profunda. I aquest contrast es fa encara més evident quan el comparem amb figures que han apostat per la inclusió i la reconciliació, molt lluny de la seua rigidesa i del seu estil de confrontació.

Quan mirem la política actual, trobem moltes persones que invoquen Churchill per projectar una imatge de fermesa o de grandesa històrica. Però la majoria es queden en la imitació superficial. Churchill destacava en moments límit, mentre que hui sovint es confon la determinació amb el soroll i la polarització. La seua capacitat de cooperar amb rivals quan el país ho exigia contrasta amb un present on la col·laboració transversal és vista com una feblesa i on els adversaris polítics són tractats com enemics irreconciliables.

També hi ha una diferència clara en la visió de futur. Churchill, amb tots els seus errors, tenia una idea definida del paper del seu país al món. Moltes persones que governen hui, atrapades en cicles electorals curts i en la immediatesa mediàtica, actuen sense horitzó i sense projecte. La política s’ha convertit en un exercici de supervivència més que no en un espai de transformació.

El risc de comparar Churchill amb la política actual és caure en la nostàlgia. No es tracta d’idealitzar el passat, sinó d’entendre que Churchill era un producte del seu temps, amb virtuts extraordinàries i defectes profunds. Les persones que governen hui operen en un món més complex, més accelerat i més fragmentat. Però això no justifica la manca de visió, de coratge i de capacitat de pacte que sovint observem.

Churchill ens serveix com a mirall. No per imitar-lo, sinó per preguntar-nos on són hui les persones capaces d’assumir costos polítics per responsabilitat, on són les que saben cooperar amb rivals per un bé comú, on són les que pensen en el país més enllà del pròxim sondeig. Potser el problema no és que no tinguem figures com Churchill. Potser el problema és que hem normalitzat una política que ja no aspira a res més que a resistir.

llegir més

L’herència invisible: el poble gitano i les paraules que ens habiten ^

Hi ha pobles que han deixat petjada en la història a través de monuments, imperis o conflictes. I n’hi ha d’altres que han deixat una empremta més subtil i quotidiana: la de les paraules que fem servir sense adonar-nos-en. El poble gitano, sovint marginat i estereotipat, ha sigut i continua sent un dels grans sembradors lingüístics del valencià popular. Una influència tan profunda que moltes vegades ni tan sols la reconeixem.

És una paradoxa dolorosa: un poble que ha patit discriminació, expulsions i persecucions és el mateix que ha enriquit la nostra parla fins al moll de l’os. Parlem amb paraules d’origen gitano sense saber-ho, i això diu molt de la nostra història compartida, però també del camí que encara ens queda per recórrer en termes de reconeixement i respecte.

Moltes persones valencianes utilitzen cada dia termes procedents del caló, la llengua històrica del poble gitano. Paraules com xurro, parné, churumbel, pinreles, currar, molar, camelar, jalar o menda formen part del nostre parlar espontani. Són paraules de carrer, de vida, de relació. Són peces d’un vocabulari que expliquen com ens expressem quan deixem de banda les formalitats i parlem des de la naturalitat.

La presència gitana al País Valencià és antiga i profunda. Ha format part dels nostres barris, dels mercats, de les festes i de les músiques que ens acompanyen. Però la convivència no sempre ha sigut justa. El poble gitano ha aportat cultura, llengua i sensibilitat, mentre rebia a canvi prejudicis, segregació i invisibilitat institucional. Malgrat això, la seua influència ha continuat fluint, resistint i transformant-se, mantenint viva una manera de mirar i d’habitar el món.

Reivindicar l’origen gitano d’aquestes paraules no és una simple curiositat lingüística. És un acte de dignificació. És reconéixer que la nostra llengua és mestissa, que la nostra identitat és plural i que la diversitat no sols no és una amenaça, sinó un fonament de la nostra riquesa col·lectiva. És també una manera de trencar estigmes i de recordar que quan un poble forma part del teu vocabulari, també forma part de tu.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar del poble gitano només en termes de problemàtiques socials i començar a fer-ho en termes de patrimoni cultural i de contribució compartida. De deixar de veure’l com un “altre” i reconéixer-lo com una part essencial del mosaic valencià.

Cada vegada que diem molar, camelar, parné o churumbel, estem fent memòria d’un poble que ha sigut fonamental en la nostra manera de parlar i de relacionar-nos. I potser, si parem més atenció a les paraules que utilitzem, aprendrem també a escoltar millor les persones que les han fet possibles.

llegir més

Una sola salut: el repte d’entendre que tot està connectat ^

Hi ha lemes que semblen evidents, quasi intuïtius, però que amaguen una revolució conceptual. “Una sola salut”, la proposta de l’Organització Mundial de la Salut, és un d’aquests. Tres paraules que, dites ràpidament, poden sonar a eslògan institucional, però que en realitat ens obliguen a repensar la manera com entenem el món, la vida i les relacions entre les persones, els animals i el medi ambient. Tres paraules que ens recorden que no hi ha fronteres reals entre la salut humana, la salut dels ecosistemes i la salut de totes les formes de vida que ens envolten.

Durant dècades, hem viscut amb la il·lusió que la salut era una qüestió individual, quasi privada. Una mena de patrimoni personal que depenia de les nostres decisions, del nostre estil de vida o, en el millor dels casos, del sistema sanitari. Però la realitat és molt més complexa. La pandèmia ens ho va mostrar amb una contundència que difícilment oblidarem: la salut és global, interdependent i fràgil. I, sobretot, compartida.

“Una sola salut” no és només un lema; és un advertiment i una oportunitat. Ens diu que no podem cuidar-nos si no cuidem el planeta. Que no podem protegir-nos si no protegim la biodiversitat. Que no podem garantir el benestar de les persones si ignorem el benestar dels animals, dels ecosistemes i dels territoris que habitem. És una mirada que trenca compartiments estancs i que ens convida a pensar en xarxa, en comunitat, en interdependència.

Però què significa això en la pràctica? Com es tradueix en polítiques públiques, en decisions quotidianes, en models de desenvolupament? I, sobretot, estem preparades i preparats per assumir les implicacions d’aquesta mirada?

La primera clau és entendre que la salut humana depén directament de la salut ambiental. No és una metàfora; és una realitat científica. L’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que consumim, els espais que habitem, tot està condicionat per l’estat del planeta. Quan destruïm ecosistemes, quan contaminem rius i mars, quan convertim les ciutats en espais hostils, quan accelerem el canvi climàtic, estem atacant la nostra pròpia salut.

La segona clau és reconéixer que la salut animal és inseparable de la nostra. Les zoonosis —malalties que passen d’animals a humans— són un exemple claríssim. Però no és només això. La manera com tractem els animals, com els criem, com els transportem, com els integrem en els nostres sistemes productius, té un impacte directe en la salut pública. Un model intensiu, massificat i poc respectuós no és només un problema ètic; és un risc sanitari.

La tercera clau és assumir que la salut és un bé comú. No és una mercaderia, no és un privilegi, no és un servei que es compra i es ven. És un dret i, alhora, una responsabilitat col·lectiva. “Una sola salut” ens recorda que no podem protegir-nos individualment si no actuem col·lectivament. Que la salut no es defensa només als hospitals, sinó també als boscos, als camps, a les ciutats, a les escoles, als mercats i a les institucions.

Aquesta mirada ens obliga a repensar moltes coses. Ens obliga a revisar els nostres models de consum, la nostra relació amb el territori, la nostra manera de produir aliments, la nostra mobilitat, la nostra gestió de residus, la nostra manera d’entendre el benestar. Ens obliga a posar la vida —tota la vida— al centre.

Però també ens ofereix una oportunitat extraordinària: la d’imaginar un futur més just, més sostenible i més saludable. Un futur on la salut no siga un luxe, sinó una realitat compartida. Un futur on les polítiques públiques no actuen aïlladament, sinó de manera coordinada. Un futur on la ciència, l’educació, la cultura, l’economia i la política treballen juntes per protegir allò que és essencial.

“Una sola salut” és, en el fons, una crida a la humilitat. Ens recorda que no som el centre del món, que no som una espècie separada, que no podem viure d’esquena al planeta. Ens recorda que depenem de la biodiversitat, dels ecosistemes, dels cicles naturals, de l’equilibri ambiental. I que, si trenquem aquest equilibri, trenquem també la nostra pròpia possibilitat de viure amb dignitat.

També és una crida a la responsabilitat. No podem continuar actuant com si el planeta fóra inesgotable. No podem seguir consumint recursos com si no hi haguera límits. No podem permetre que la desigualtat determine qui té accés a la salut i qui no. No podem mirar cap a un altre costat quan sabem que les persones més vulnerables són les que més pateixen els impactes ambientals i sanitaris.

I, sobretot, és una crida a la cooperació. Cap país, cap institució, cap comunitat pot afrontar sola els reptes que tenim davant. Necessitem aliances, xarxes, col·laboracions. Necessitem que la salut pública, la veterinària, l’ecologia, l’urbanisme, l’agricultura, l’educació i la ciència treballen juntes. Necessitem que les administracions escolten, que les empreses actuen amb responsabilitat i que la ciutadania participe activament.

“Una sola salut” no és un lema per a penjar en un despatx. És una brúixola. Una manera d’orientar les decisions que prenem com a societat. Una invitació a pensar en gran, a mirar més enllà de la immediatesa, a entendre que el futur depén del que fem hui.

I també és una oportunitat per repensar la nostra relació amb el territori. En llocs com el nostre, on la natura, l’agricultura, la indústria i la vida urbana conviuen en un equilibri delicat, aquesta mirada és especialment necessària. No podem parlar de salut sense parlar de qualitat de l’aire, de protecció del litoral, de gestió de l’aigua, de mobilitat sostenible, de preservació del patrimoni natural. No podem parlar de salut sense parlar de justícia social, d’igualtat, d’accés universal als serveis bàsics.

La salut no és només absència de malaltia. És benestar físic, emocional, social i ambiental. És poder viure en un entorn segur, net i saludable. És tindre accés a aliments de qualitat, a espais verds, a serveis públics robustos. És sentir-se part d’una comunitat que cuida i que es cuida.

“Una sola salut” ens recorda que la vida és un teixit. Que tot està connectat. Que no hi ha salut humana sense salut planetària. Que no hi ha futur possible si no aprenem a viure d’una manera més respectuosa, més equilibrada i més conscient.

Potser la pregunta no és si el lema és encertat, sinó si estem disposades i disposats a assumir-ne les conseqüències. Si estem preparades per canviar hàbits, per exigir polítiques valentes, per repensar models econòmics, per posar la vida al centre. Si som capaces de mirar més enllà del curt termini i entendre que el benestar col·lectiu depén de decisions que, de vegades, no són fàcils.

“Una sola salut” és un repte, però també una esperança. Ens diu que encara som a temps. Que podem construir un futur millor si actuem amb responsabilitat i amb visió. Que la salut no és una batalla individual, sinó un projecte compartit.

I potser, en un món tan fragmentat, tan accelerat i tan ple d’incerteses, aquesta idea —la d’una salut compartida, interdependent i global— és una de les poques certeses que ens poden ajudar a avançar amb sentit.

llegir més