El Port que camina amb orgull ^

La manifestació de l’Orgull LGTBIQ+ al Port de Sagunt, celebrada hui a la Rotonda de l’Àncora i al Pantalà, no ha sigut només una desfilada de colors: ha sigut un exercici de memòria, de comunitat i de resistència. Cada any, el calendari marca aquesta cita com un ritual necessari, però enguany l’ambient tenia alguna cosa diferent, una intensitat que es palpava en els crits, en les mirades, en la manera com la gent ocupava l’espai públic com si fora una casa que sempre ha sigut seua.  

La presència de Tavi Gallart com a pregonera ha reforçat eixa sensació de veritat compartida. El seu discurs, pronunciat davant centenars de persones, ha sigut una invitació a mirar de cara allò que encara incomoda: la violència que persisteix, les discriminacions que es disfressen de normalitat, les ferides que moltes persones continuen portant en silenci. Gallart no ha fet un pregó protocol·lari; ha fet un acte de sinceritat política i emocional. Ha recordat que els drets no són una concessió, sinó una conquesta col·lectiva, i que cada avanç ha estat sostingut per persones que han decidit no renunciar a ser qui són.  

La manifestació ha avançat com un riu que no vol retrocedir. Famílies amb criatures, adolescents amb banderes, persones majors que han vist com el món canviava massa lentament, col·lectius organitzats, veïnes que potser no formen part del moviment però que entenen que la llibertat d’una persona és la llibertat de totes. El Port de Sagunt, sovint percebut com un espai industrial, ha tornat a demostrar que també és un espai de comunitat, de cultura i de reivindicació.  

La música ha jugat un paper essencial: no només com a banda sonora, sinó com a llenguatge compartit. Quan les cançons han començat a sonar al Pantalà, el moll s’ha convertit en un escenari de celebració política. Celebració, sí, però no en el sentit superficial del terme. Celebració com a afirmació de vida, com a resposta a dècades de silencis imposats. Celebració com a forma de dir: “Som ací, i no ens anem”.  

L’Orgull, en el fons, és això: una manera de reapropiar-se de l’espai públic, de recordar que la diversitat no és una excepció sinó una realitat quotidiana. És també una manera de denunciar que encara queda molt per fer. Les agressions homòfobes i transfòbiques no han desaparegut; les lleis que protegeixen els drets del col·lectiu continuen sent fràgils; els discursos d’odi troben altaveus massa fàcilment. Però hui, al Port, la resposta ha sigut clara: no hi ha espai per a la por.  

El pregó de Tavi Gallart ha insistit en aquesta idea. Ha parlat de les persones que no poden assistir a manifestacions perquè encara viuen en entorns hostils. Ha parlat de les identitats que continuen invisibilitzades, de les lluites que no sempre ocupen titulars. Ha parlat de la necessitat de construir aliances, de no deixar ningú arrere, de fer de la diversitat un valor polític i social. I ho ha fet amb una proximitat que ha emocionat a molta gent.  

Quan el sol ha començat a caure, el Port de Sagunt ha adquirit una llum especial. Les banderes, els colors, les pancartes… tot semblava formar part d’un mateix paisatge. Un paisatge que no és improvisat, sinó construït amb anys de lluita. Un paisatge que diu que la ciutat és més gran que les seues fronteres, més plural que els seus tòpics, més valenta que les seues pors.  

Hui, el Port no ha celebrat: ha reivindicat. Hui, el Port no ha desfilat: ha caminat. I en eixe caminar, ha deixat clar que l’Orgull no és una festa, sinó una necessitat democràtica. Una manera de recordar que la llibertat sexual i de gènere és part essencial de qualsevol societat que es vulga justa.  

La manifestació d’enguany quedarà en la memòria per moltes raons: per la força del col·lectiu, per la presència de Tavi Gallart, per la manera com la ciutat ha respost, per la llum que s’ha quedat flotant sobre el Pantalà. Però sobretot quedarà per una idea que ha travessat tota la jornada: estimar és existir, i existir és resistir.  

llegir més

Població ^

La població, entesa com a concepte polític i moral, és una mena de mirall trencat on el primer món i el tercer món es reflecteixen amb formes desiguals, sovint grotesques. No és només una qüestió de xifres —encara que les xifres pesen com pedres— sinó de com cada bloc interpreta el fet de “ser molta gent” o “ser poca”, i de com aquesta interpretació es converteix en ideologia, en política pública i en jerarquia global.

Al primer món, la població és un problema perquè no creix. Al tercer món, la població és un problema perquè creix massa. Aquesta paradoxa, que sembla un acudit dolent, és en realitat la base de bona part de les tensions contemporànies: Europa i altres països desenvolupats es miren el futur amb la por d’envellir i desaparèixer, mentre que bona part d’Àfrica i Àsia es miren el futur amb la por de no poder sostenir la vida de milions de joves que arriben cada any a l’edat adulta. Les dades ho confirmen: el creixement demogràfic és molt més elevat als països del tercer món, mentre que els països desenvolupats viuen un descens de natalitat que els aboca a necessitar immigració per mantenir els seus sistemes socials .

Aquesta asimetria no és neutra. El primer món ha convertit la demografia en un relat de decadència: massa pocs naixements, massa gent gran, massa dependència. El tercer món, en canvi, ha hagut de conviure amb un relat imposat des de fora: massa població, massa pressió sobre els recursos, massa risc de desestabilització. Durant dècades, les institucions internacionals han tractat el creixement demogràfic com una amenaça global, fins al punt de parlar de “bomba demogràfica” i impulsar polítiques de control poblacional que sovint han ignorat la dignitat i la sobirania dels pobles afectats .

El més pervers del cas és que aquestes dues narratives —la por a desaparèixer i la por a desbordar-se— s’alimenten mútuament. Europa necessita mà d’obra jove, però alhora tem la migració que prové de països on la població creix ràpidament. Els països del tercer món necessiten oportunitats econòmiques, però alhora veuen com el primer món els exigeix estabilitat, control i fronteres rígides. És un joc de miralls on cada actor vol el que l’altre no pot donar sense perdre alguna cosa essencial.

La població, per tant, no és només un indicador demogràfic: és un camp de batalla ideològic. El primer món ha construït el seu relat sobre la idea de l’ordre, la planificació i la sostenibilitat. El tercer món ha hagut de defensar la idea que la vida —encara que siga abundant, caòtica o difícil de gestionar— és un dret i no una amenaça. I enmig d’aquest xoc, la realitat és tossuda: el planeta tindrà entre 9.000 i 12.000 milions d’habitants a finals del segle XXI, i el creixement, tot i moderar-se, continuarà durant dècades .

La pregunta, però, no és quanta gent serem, sinó qui tindrà dret a existir amb dignitat. Perquè el debat demogràfic, quan es despulla de tecnicismes, és això: qui pot viure, qui pot migrar, qui pot envellir, qui pot tenir fills, qui pot decidir sobre el seu futur. El primer món parla de sostenibilitat, però sovint oblida que la seua prosperitat depèn d’un sistema global que ha drenat recursos, talent i oportunitats del tercer món. El tercer món parla de desenvolupament, però sovint es troba encadenat a estructures internacionals que el tracten com un problema a gestionar, no com un subjecte polític.

Comparar primer i tercer món a través de la població és, en el fons, comparar dos models de por. La por a desaparèixer i la por a no cabre. La por a perdre privilegis i la por a no tenir-ne mai. La por a envellir i la por a no arribar a envellir. I és en aquesta doble por on es juga el futur: un futur que només serà habitable si deixem de mirar la demografia com una arma i comencem a mirar-la com una responsabilitat compartida.

llegir més

La baixa mèdica no és un privilegi: és un dret ^

Cada cert temps reapareix el mateix debat. Algú afirma que hi ha massa baixes mèdiques. Algú insinua que hi ha persones que les utilitzen de manera fraudulenta. I, quasi sempre, apareix la mateixa frase: “Si estàs de baixa cobres igual que treballant”. És una afirmació falsa. Però, a força de repetir-la, moltes persones l’han acabada assumint com una veritat.

Com a delegat sindical d’USO, considere necessari fer una mica de pedagogia. Precisament perquè darrere d’estes afirmacions hi ha treballadores i treballadors que pateixen una malaltia, un accident o un problema de salut mental i que, a més del seu patiment, han de suportar el pes dels prejudicis.

La realitat és molt més senzilla. En la majoria de les baixes mèdiques, la persona treballadora no cobra el cent per cent del seu salari. El que percep és una prestació econòmica vinculada a la incapacitat temporal, que habitualment representa un percentatge de la base reguladora. Això implica que moltes persones veuen reduïts els seus ingressos precisament en un moment en què més necessiten estabilitat i tranquil·litat.

És cert que alguns convenis col·lectius incorporen complements que permeten arribar al cent per cent del salari. Però cal dir-ho clarament: són situacions puntuals i concretes. No és la norma general. Depenen del sector, de l’empresa i del que s’haja negociat col·lectivament. Presentar estos casos com si foren la situació habitual és una manipulació que només contribuïx a generar una percepció errònia.

Resulta curiós que sovint es parle amb gran duresa de les baixes mèdiques però amb molt poca contundència dels problemes que les provoquen. Es parla de l’absentisme, però no de l’estrés laboral. Es parla dels dies de baixa, però no dels accidents de treball. Es qüestiona la persona que està malalta, però no es qüestionen les jornades excessives, els ritmes de producció impossibles o la precarietat laboral que acaba deteriorant la salut física i emocional de moltes persones.

També hi ha un component humà que moltes vegades s’oblida. Ningú demana posar-se malalt. Ningú vol passar setmanes o mesos visitant especialistes, fent proves mèdiques o recuperant-se d’una operació. Ningú vol perdre qualitat de vida, autonomia o poder adquisitiu. La imatge de la baixa mèdica com unes vacances pagades és una caricatura profundament injusta que només pot mantindre qui no ha hagut de viure una situació semblant.

A més, convé recordar que les baixes mèdiques no les concedix el treballador o la treballadora. Les concedixen professionals sanitaris. Metges i metgesses que valoren una situació clínica i determinen si una persona està en condicions de continuar treballant o no. Posar sistemàticament en dubte estes decisions equival, en certa manera, a qüestionar també el criteri dels professionals de la salut.

Darrere d’algunes opinions hi ha una idea perillosa: que una persona malalta ha de demostrar constantment que realment està malalta. És una espècie de presumpció de culpabilitat que no aplicaríem a altres àmbits. Esta actitud genera por, estigmatització i un sentiment de culpa completament injust. Hi ha persones que retarden visites mèdiques o que acudixen al seu lloc de treball en condicions inadequades pel temor a ser jutjades pels companys, per l’empresa o per la societat.

Tot això demostra una mancança important: la falta de formació laboral bàsica. Per este motiu, sempre he defensat que l’assignatura de Formació i Orientació Laboral (FOL) hauria de tindre encara més presència als centres educatius. Moltes persones acaben els seus estudis sense entendre qüestions fonamentals sobre nòmines, convenis col·lectius, Seguretat Social, prestacions, incapacitats temporals o drets sindicals.

Paradoxalment, parlem de contractes i salaris tots els dies, però ensenyem molt poc sobre com funciona el món laboral. Després arriben els mites, les mitges veritats i les faules que circulen per xarxes socials, grups de missatgeria o converses de bar. I quan falta coneixement, els prejudicis troben un terreny perfecte per créixer.

La pedagogia laboral no és una qüestió menor. És una eina de ciutadania. Una persona informada és una persona més lliure. Més capaç de defendre els seus drets. Més preparada per entendre les seues obligacions. I també més conscient de la realitat que viuen les altres persones.

Per això em preocupa especialment el discurs que criminalitza les baixes mèdiques. Perquè no només és injust. També és profundament irresponsable. Hui es posa en dubte la baixa d’una altra persona. Demà potser serà la nostra. La salut no entén d’ideologies, categories professionals ni nivells salarials. Totes i tots podem necessitar algun dia la protecció que oferix el sistema.

El debat real no hauria de ser si hi ha massa persones de baixa. El debat hauria de ser per què hi ha persones que emmalaltixen, com podem previndre-ho i de quina manera podem garantir que ningú veja vulnerada la seua dignitat quan travessa un moment complicat.

Les baixes mèdiques no són un privilegi.

No són unes vacances.

No són un premi.

Són un dret.

I els drets, en una societat justa, no es qüestionen des del prejudici. Es defenen des del coneixement, la solidaritat i el respecte.

llegir més

Capibarisme ^

El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable. 

El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil.  Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.

Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc.  És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.

I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular.  Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.

I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir.  No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectivaAcí tens un article d’opinió sobre el capibarisme, escrit en valencià, amb to crític, reivindicatiu i un punt d’humor, sense negretes, sense enllaços i sense enumeracions, tal com t’agrada.

---

El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable. 

El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil.  Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.

Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc.  És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.

I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular.  Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.

I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir.  No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectiva. Que potser la transformació no vindrà de la hiperactivitat, sinó de la capacitat de parar. Que potser el futur no és un sprint, sinó una bassa d’aigua tèbia on diverses espècies comparteixen espai sense fer-se mal.

En definitiva, el capibarisme és una broma, però també un diagnòstic. Una manera de dir que el món que hem construït és tan absurd que només un animal que no fa res pot servir-nos de referent moral. I potser, en el fons, això és el que més ens incomoda: que el capibara, amb la seua indiferència absoluta, ens mostra que la nostra hiperactivitat és, sovint, pura fantasia. Que el nostre sistema econòmic, amb tota la seua grandesa, és més fràgil que un rosegador banyat. Que la nostra idea de progrés és, sovint, una cursa cap a enlloc.

Potser ha arribat el moment de fer-nos capibaristes. No per imitar-los —que tampoc cal convertir-nos en rosegadors gegants— sinó per aprendre d’ells: menys soroll, més comunitat, menys ansietat, més convivència. I, sobretot, menys fe en un sistema que ens promet felicitat infinita mentre ens roba el temps, la salut i la vida.

Si el futur ha de ser capibara, que siga. Almenys riurem mentre ens remullem.

llegir més

Nets ^

La llei de néts, malgrat el nom popular, no és cap llei autònoma. És una disposició de la Llei de Memòria Democràtica aprovada el 2022 que obri la porta a la nacionalitat espanyola per a fills i néts de persones que hagueren d’exiliar-se durant la Guerra Civil i el franquisme. És una norma que, segons les fonts, ha generat centenars de milers de sol·licituds i un debat intens sobre identitat, reparació i futur. En realitat, és una peça més d’un llarg procés de revisió històrica que Espanya encara no ha acabat de fer, i que sovint es troba travessat per lluites partidistes, pors demogràfiques i discursos sobre qui és, o no és, “d’ací”.

La llei parteix d’una idea senzilla: si el teu pare, mare, avi o àvia va ser espanyol i va perdre la nacionalitat per exili polític, ideològic, religiós o per la seua orientació o identitat sexual, tu tens dret a recuperar-la. No cal haver viscut mai a Espanya. Només cal demostrar el vincle i les circumstàncies de l’exili. És una mesura que, segons les fonts, ha mobilitzat especialment comunitats com la d’Argentina, on la presència de descendents d’exiliats és enorme. I ací és on el pont amb el 9 de juliol argentí es fa inevitable.

Cada 9 de juliol, Argentina celebra el Dia de la Independència. Recorda aquell 1816 en què les Províncies Unides del Río de la Plata decidiren trencar amb la monarquia espanyola i qualsevol dominació estrangera. És un acte fundacional, un gest de sobirania que definí un país. Però també és un recordatori que la història entre Espanya i Argentina no és només colonial: és migratòria, humana, travessada per exilis, dictadures, esperances i retorns. Moltes de les persones que hui poden acollir-se a la llei de néts són descendents d’aquells que, en algun moment del segle XX, fugiren d’una Espanya que no els volia o no els protegia.

La paradoxa és deliciosa, i alhora amarga. Un país que va perdre població per la repressió i la misèria política ara recupera descendents que han crescut en territoris que un dia proclamaren la seua independència d’eixe mateix país. És com si la història, amb el seu humor negre, recordara que les identitats no són blocs de pedra, sinó fils que es cusen i es descusen al llarg dels segles. Argentina celebra la ruptura amb Espanya, mentre Espanya intenta reparar, tard i malament, les ruptures internes que provocà sobre la seua pròpia gent.

La llei de néts és, en part, una reparació. Però també és un mirall. Ens obliga a mirar de cara que Espanya ha estat, durant dècades, un país que expulsava dissidents, que castigava la diferència, que convertia la diversitat en sospita. I ara, quan obri la porta a descendents d’aquells exiliats, ho fa enmig d’un debat polític que sovint instrumentalitza la norma per a parlar de demografia, de “enginyeria electoral” o de por a l’altre. És com si la memòria democràtica, en lloc de ser un exercici de justícia, es convertira en un camp de batalla partidista.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, Argentina celebra el seu 9 de juliol amb orgull. I ho fa sabent que la seua identitat és mestissa, plural, construïda per criolls, pobles originaris, migracions italianes, espanyoles, sirianes, jueves, africanes. I també per aquells exiliats espanyols que arribaren fugint de la dictadura i que contribuïren a la vida cultural, política i social del país. La independència argentina no és un tall net: és un procés que ha anat incorporant capes i capes de memòria, de conflicte i de convivència.

Potser la lliçó és esta: les nacions no es construeixen només proclamant independències, sinó també reparant ferides. Argentina ho recorda cada 9 de juliol. Espanya intenta fer-ho amb la llei de néts, encara que siga tard i amb vacil·lacions. Però en ambdós casos hi ha una idea comuna: la identitat és una història compartida, no una frontera.

I per a nosaltres, valencians, que vivim en un país que sovint oblida la seua pròpia pluralitat, la reflexió és útil. Les lleis que reconeixen drets a descendents d’exiliats ens recorden que la memòria és política, que la història pesa, que les decisions d’un estat poden marcar generacions. I que reparar no és un acte simbòlic, sinó una obligació democràtica.

El 9 de juliol argentí i la llei de néts espanyola són, en el fons, dues cares d’un mateix gest: afirmar que la dignitat de les persones importa més que els relats oficials. Que la llibertat, siga la d’un país que es fa independent o la d’una família que recupera la nacionalitat perduda, és sempre un acte de resistència. I que la història, quan es mira amb honestedat, ens obliga a fer-nos responsables del que hem sigut i del que volem ser.

llegir més