Color esperança ^

L’esperança és un color. No és una idea abstracta ni una consigna buida: és una tonalitat que ens acompanya, que ens mira, que ens respira al clatell quan tot sembla enfonsar-se. Cada persona, cada poble, cada moment històric acaba triant el seu color d’esperança, com qui tria una bandera íntima, una manera de dir “encara no hem acabat”.

Hi ha qui associa l’esperança al verd, perquè és el color que brota fins i tot després d’un incendi. El verd és tossut, és la vida que insisteix, és la natura que no demana permís per tornar. Però també és un color que pot enganyar: el verd pot ser el maquillatge d’un futur que no arriba, la promesa d’un creixement que només beneficia uns quants, la façana amable d’un sistema que es ven com sostenible mentre continua devorant recursos i persones. El verd és esperança, sí, però també és advertència: no tot el que creix ho fa per a totes.

Altres prefereixen el groc, que és un color més fràgil, més humà. El groc és la llum que entra per la finestra quan ja havies decidit que aquell dia seria gris. És la calidesa que no salva el món, però salva una persona. El groc és l’esperança quotidiana, la que no fa soroll, la que no necessita grans discursos. És el color de la resistència íntima, de la gent que continua malgrat tot, de les comunitats que es cuiden perquè saben que ningú més ho farà. El groc és l’esperança que es construeix amb mans, no amb eslògans.

I després hi ha el blau, que és l’esperança que mira lluny. El blau és horitzó, és mar, és cel obert. És la idea que el futur pot ser diferent, que hi ha camins que encara no hem trepitjat. Però el blau també és el color de la distància, de la promesa que sempre queda un poc més enllà. És l’esperança que necessita temps, que necessita paciència, que necessita una fe que a vegades costa de sostenir. El blau és l’esperança dels projectes col·lectius, dels canvis profunds, de les revolucions que no caben en una legislatura.

Hi ha qui tria el roig, i això sempre sorprén. El roig és el color de la vida quan esclata, però també és el color de la ràbia. El roig és l’esperança que no vol esperar, la que diu que ja n’hi ha prou, la que entén que sense indignació no hi ha transformació. És un color que incomoda, que sacseja, que recorda que l’esperança no és només esperar que les coses milloren, sinó fer que milloren. El roig és l’esperança combativa, la que no es conforma amb mig futur, la que exigeix un futur sencer.

I finalment hi ha el gris, que molta gent menysprea, però que és un color profundament honest. El gris és l’esperança dels dies difícils, dels moments en què no tens forces per imaginar res lluminós. És l’esperança que no es disfressa, que no promet miracles, que simplement diu: continua. El gris és el color de la supervivència, de la dignitat, de la gent que no pot permetre’s grans utopies però que, tot i així, no es rendeix. És un color que no brilla, però sosté.

Quan parlem d’esperança, en realitat parlem de colors que ens expliquen. Parlem de com resistim, de com somiem, de com ens organitzem. Parlem de com ens mirem el futur sense perdre de vista el present. L’esperança no és un luxe: és una necessitat política, emocional i comunitària. I cada color ens recorda una manera diferent de continuar.

Potser el secret és entendre que l’esperança no és un únic color, sinó una paleta. Que hi ha dies verds, dies grocs, dies rojos, dies grisos. Que l’esperança no és lineal, ni pura, ni perfecta. Que és humana. I que, malgrat tot, sempre torna. Sempre.

llegir més

El cinisme de sempre ^

Hi ha moments en política que fan vergonya aliena. Moments en què un homenatge a una víctima del terrorisme hauria de ser un espai de respecte, silenci i memòria compartida. Però arriba el Partit Popular i, com ja és marca de la casa, converteix el dolor en escenografia, la memòria en arma i les víctimes en un recurs retòric que utilitzen quan els convé i com els convé.

L’homenatge a Miguel Ángel Blanco hauria de ser un espai per recordar un jove regidor assassinat per ETA, un símbol d’una societat que va eixir al carrer per dir prou. Però no. En lloc d’això, Cuca Gamarra aprofita el micròfon per parlar de les incomoditats del govern, per insinuar que Pedro Sánchez no està a l’altura, per remarcar que Feijóo és víctima d’un tracte injust. I tot això mentre Feijóo mateix, hores abans, havia fet unes declaracions que tornen a tensar la corda, que tornen a utilitzar el terrorisme com a palanca política, que tornen a fer el que sempre han fet: convertir el dolor en munició.

La pregunta és inevitable: no estaven fent un homenatge a Miguel Ángel Blanco? No era un acte de memòria? No era un espai per a la dignitat? Doncs sembla que no. Sembla que per al PP qualsevol homenatge és una oportunitat per fer política partidista, per atacar el govern, per reescriure el relat, per presentar-se com els únics guardians de la decència. I això és d’un cinisme monumental.

Les víctimes del terrorisme no són propietat de ningú. No són un argument de campanya. No són un recurs per a tapar incoherències internes ni per a dissimular errors estratègics. I totes les víctimes mereixen respecte, les d’ETA i també les del terrorisme d’estat, perquè el dolor no té carnet de partit ni jerarquia moral. Però el PP, des de fa dècades, les utilitza com si foren seues. Les invoca quan li interessa, les silencia quan no quadren amb el relat, les manipula per a justificar qualsevol posició, per contradictòria que siga.

Així, acte rere acte, homenatge rere homenatge, converteixen la memòria en un instrument de confrontació. El més trist és que ja no sorprén. És el patró habitual: apropiar-se del dolor, patrimonialitzar les víctimes, convertir-les en un símbol exclusiu del seu espai polític. I quan algú recorda que la memòria és plural, que la dignitat és compartida, que el terrorisme va colpejar tota la societat, aleshores acusen de traïció, de falta de respecte, de revisionisme.

El que va passar en l’homenatge a Miguel Ángel Blanco és només un exemple més d’una manera de fer política que no busca unir, sinó dividir. Que no busca recordar, sinó instrumentalitzar. Que no busca dignificar, sinó aprofitar. I és legítim denunciar-ho, perquè la memòria de les víctimes mereix alguna cosa millor que ser utilitzada com a escenari per a discursos oportunistes.

Miguel Ángel Blanco mereix respecte. Les víctimes d’ETA mereixen respecte. Les víctimes del terrorisme d’estat mereixen respecte. La societat mereix respecte. I el PP, una vegada més, ha decidit que el respecte és secundari quan hi ha una oportunitat de fer soroll.

llegir més

Per què no funcionen els festivals a Sagunt? ^

Durant anys, Sagunt ha perseguit un somni que es repeteix de manera cíclica: convertir la Nau de Tallers i l'entorn industrial del Port en la gran capital valenciana dels festivals. Cada cert temps apareix un nou projecte presentat com la iniciativa definitiva. Arriben les notes de premsa, les declaracions institucionals, els cartells espectaculars i les promeses d'impacte econòmic. Però, una vegada rere altra, la història acaba igual: problemes organitzatius, conflictes administratius, assistència inferior a l'esperada, trasllats o directament cancel·lacions.

Després de més d'una dècada, cal fer-se una pregunta incòmoda: i si el problema no són els festivals en si, sinó la manera com Sagunt afronta la seua política cultural?

La llista de projectes és prou coneguda. MBC Fest havia de revolucionar l'escena indie valenciana i va desaparéixer pràcticament després de la primera edició. Music Port Fest prometia consolidar-se com una cita anual de referència i va acabar perdent-se pel camí. 1000 Graus havia de posar en valor el patrimoni industrial i tampoc va quallar. Blackworks Open Air havia d'atraure milers de persones i ni tan sols va arribar a celebrar-se. Només Festardor ha aconseguit una certa estabilitat, encara que sense convertir-se en el motor transformador que alguns anunciaven.

Davant d'aquesta realitat, resulta difícil continuar atribuïnt tots els fracassos a la mala sort. Quan una situació es repeteix tantes vegades, potser el problema és estructural.

La primera gran errada és pensar que un festival és una política cultural. No ho és. Un festival és un esdeveniment. Pot ser espectacular, pot generar impacte econòmic durant uns dies i pot aportar visibilitat mediàtica, però per si mateix no crea una estructura cultural estable. Massa sovint a Sagunt s'ha confós l'organització d'un gran esdeveniment amb la construcció d'una estratègia cultural.

Mentrestant, la Nau de Tallers continua sense tindre una programació regular capaç de generar activitats durant tot l'any. Sembla que només existeix quan apareix algun festival que promet portar milers de persones durant un cap de setmana. La resta del temps, el debat sobre l'ús d'aquest espai desapareix pràcticament de l'agenda pública.

Aquesta dependència de grans esdeveniments puntuals és una mostra de manca de planificació. Les ciutats que han aconseguit convertir el seu patrimoni industrial en un actiu cultural no ho han fet esperant un festival miraculós. Ho han fet construint programacions permanents, implicant entitats locals, atraient creadors i oferint activitats continuades. Primer es crea l'ecosistema. Després arriben els grans esdeveniments. A Sagunt sovint s'ha intentat fer exactament el contrari.

També hi ha una excessiva dependència de promotors externs. Cada nova iniciativa arriba amb un discurs atractiu i una estratègia empresarial pròpia. Però quan les xifres no quadren o apareixen dificultats, el projecte desapareix i la ciutat torna a començar des de zero. No existeix una estructura local capaç de garantir continuïtat independentment dels canvis de promotors.

Aquesta situació provoca una sensació de provisionalitat permanent. Cada festival es presenta com si fora el primer. Cada projecte anuncia que ara sí, que aquesta vegada serà diferent. I cada fracàs obliga a reiniciar el debat. És un model esgotat.

Un altre aspecte que sovint s'ignora és la complexitat administrativa de la mateixa Nau de Tallers. Estem parlant d'un espai patrimonial singular, amb condicionants tècnics, normatius i de seguretat que no existeixen en altres recintes. Això exigeix previsió, coordinació institucional i una planificació rigorosa. No es pot improvisar.

Quan apareixen polèmiques sobre permisos, llicències o autoritzacions, la imatge que es transmet és devastadora. Els organitzadors perden confiança, els assistents dubten i la ciutat projecta una sensació d'incertesa que resulta incompatible amb qualsevol estratègia de consolidació.

Però probablement la qüestió més important és una altra: Sagunt mai ha acabat de definir què vol ser la Nau de Tallers.

Vol ser un gran recinte de festivals? Vol ser un centre cultural permanent? Vol convertir-se en un espai de creació artística? Vol ser un referent patrimonial? Ningú sembla haver respost de manera clara aquestes preguntes.

Sense una definició compartida, cada govern, cada promotor o cada responsable cultural impulsa una proposta diferent. El resultat és una successió d'experiments sense continuïtat. I el patrimoni industrial acaba convertit en l'escenari d'assaigs successius que rarament arriben a bon port.

A més, existeix una competència brutal en el mercat festivaler. El País Valencià compta amb desenes d'esdeveniments plenament consolidats. Molts tenen darrere anys d'experiència, inversions milionàries, marques reconegudes i públic fidel. Pensar que qualsevol nou festival pot competir immediatament amb aquests gegants és, senzillament, poc realista.

La singularitat patrimonial de la Nau de Tallers és un avantatge, però no és suficient per garantir l'èxit. Fa falta alguna cosa més: una estratègia, una identitat pròpia i una visió a llarg termini.

Potser ha arribat el moment d'abandonar la idea del "festival salvador". Cada vegada que apareix una nova proposta es genera una expectativa desmesurada. Es parla de transformar la ciutat, d'omplir hotels, de posicionar Sagunt en el mapa internacional. Quan els resultats no són els esperats, arriba la frustració. I el cicle torna a començar.

La Nau de Tallers mereix molt més que això. Mereix un projecte cultural coherent, estable i sostingut en el temps. Mereix deixar de ser un recinte que només apareix als titulars quan hi ha una nova polèmica o una nova cancel·lació. Mereix una reflexió seriosa sobre quin paper ha de jugar en la vida cultural de Sagunt.

Perquè després de deu anys de festivals frustrats, la conclusió és evident: el problema no és la falta d'idees ni la falta d'espais. El problema és la incapacitat de construir un model estable. I mentre això no canvie, continuarem veient nous anuncis, noves promeses i nous fracassos.

La Nau de Tallers no necessita un altre festival. Necessita, d'una vegada per totes, un projecte de futur. I això és molt més difícil que contractar artistes per a un cap de setmana. Però també és l'única manera que el patrimoni industrial del Port de Sagunt deixe de ser una oportunitat perduda.

llegir més

El Port que camina amb orgull ^

La manifestació de l’Orgull LGTBIQ+ al Port de Sagunt, celebrada hui a la Rotonda de l’Àncora i al Pantalà, no ha sigut només una desfilada de colors: ha sigut un exercici de memòria, de comunitat i de resistència. Cada any, el calendari marca aquesta cita com un ritual necessari, però enguany l’ambient tenia alguna cosa diferent, una intensitat que es palpava en els crits, en les mirades, en la manera com la gent ocupava l’espai públic com si fora una casa que sempre ha sigut seua.  

La presència de Tavi Gallart com a pregonera ha reforçat eixa sensació de veritat compartida. El seu discurs, pronunciat davant centenars de persones, ha sigut una invitació a mirar de cara allò que encara incomoda: la violència que persisteix, les discriminacions que es disfressen de normalitat, les ferides que moltes persones continuen portant en silenci. Gallart no ha fet un pregó protocol·lari; ha fet un acte de sinceritat política i emocional. Ha recordat que els drets no són una concessió, sinó una conquesta col·lectiva, i que cada avanç ha estat sostingut per persones que han decidit no renunciar a ser qui són.  

La manifestació ha avançat com un riu que no vol retrocedir. Famílies amb criatures, adolescents amb banderes, persones majors que han vist com el món canviava massa lentament, col·lectius organitzats, veïnes que potser no formen part del moviment però que entenen que la llibertat d’una persona és la llibertat de totes. El Port de Sagunt, sovint percebut com un espai industrial, ha tornat a demostrar que també és un espai de comunitat, de cultura i de reivindicació.  

La música ha jugat un paper essencial: no només com a banda sonora, sinó com a llenguatge compartit. Quan les cançons han començat a sonar al Pantalà, el moll s’ha convertit en un escenari de celebració política. Celebració, sí, però no en el sentit superficial del terme. Celebració com a afirmació de vida, com a resposta a dècades de silencis imposats. Celebració com a forma de dir: “Som ací, i no ens anem”.  

L’Orgull, en el fons, és això: una manera de reapropiar-se de l’espai públic, de recordar que la diversitat no és una excepció sinó una realitat quotidiana. És també una manera de denunciar que encara queda molt per fer. Les agressions homòfobes i transfòbiques no han desaparegut; les lleis que protegeixen els drets del col·lectiu continuen sent fràgils; els discursos d’odi troben altaveus massa fàcilment. Però hui, al Port, la resposta ha sigut clara: no hi ha espai per a la por.  

El pregó de Tavi Gallart ha insistit en aquesta idea. Ha parlat de les persones que no poden assistir a manifestacions perquè encara viuen en entorns hostils. Ha parlat de les identitats que continuen invisibilitzades, de les lluites que no sempre ocupen titulars. Ha parlat de la necessitat de construir aliances, de no deixar ningú arrere, de fer de la diversitat un valor polític i social. I ho ha fet amb una proximitat que ha emocionat a molta gent.  

Quan el sol ha començat a caure, el Port de Sagunt ha adquirit una llum especial. Les banderes, els colors, les pancartes… tot semblava formar part d’un mateix paisatge. Un paisatge que no és improvisat, sinó construït amb anys de lluita. Un paisatge que diu que la ciutat és més gran que les seues fronteres, més plural que els seus tòpics, més valenta que les seues pors.  

Hui, el Port no ha celebrat: ha reivindicat. Hui, el Port no ha desfilat: ha caminat. I en eixe caminar, ha deixat clar que l’Orgull no és una festa, sinó una necessitat democràtica. Una manera de recordar que la llibertat sexual i de gènere és part essencial de qualsevol societat que es vulga justa.  

La manifestació d’enguany quedarà en la memòria per moltes raons: per la força del col·lectiu, per la presència de Tavi Gallart, per la manera com la ciutat ha respost, per la llum que s’ha quedat flotant sobre el Pantalà. Però sobretot quedarà per una idea que ha travessat tota la jornada: estimar és existir, i existir és resistir.  

llegir més

Població ^

La població, entesa com a concepte polític i moral, és una mena de mirall trencat on el primer món i el tercer món es reflecteixen amb formes desiguals, sovint grotesques. No és només una qüestió de xifres —encara que les xifres pesen com pedres— sinó de com cada bloc interpreta el fet de “ser molta gent” o “ser poca”, i de com aquesta interpretació es converteix en ideologia, en política pública i en jerarquia global.

Al primer món, la població és un problema perquè no creix. Al tercer món, la població és un problema perquè creix massa. Aquesta paradoxa, que sembla un acudit dolent, és en realitat la base de bona part de les tensions contemporànies: Europa i altres països desenvolupats es miren el futur amb la por d’envellir i desaparèixer, mentre que bona part d’Àfrica i Àsia es miren el futur amb la por de no poder sostenir la vida de milions de joves que arriben cada any a l’edat adulta. Les dades ho confirmen: el creixement demogràfic és molt més elevat als països del tercer món, mentre que els països desenvolupats viuen un descens de natalitat que els aboca a necessitar immigració per mantenir els seus sistemes socials .

Aquesta asimetria no és neutra. El primer món ha convertit la demografia en un relat de decadència: massa pocs naixements, massa gent gran, massa dependència. El tercer món, en canvi, ha hagut de conviure amb un relat imposat des de fora: massa població, massa pressió sobre els recursos, massa risc de desestabilització. Durant dècades, les institucions internacionals han tractat el creixement demogràfic com una amenaça global, fins al punt de parlar de “bomba demogràfica” i impulsar polítiques de control poblacional que sovint han ignorat la dignitat i la sobirania dels pobles afectats .

El més pervers del cas és que aquestes dues narratives —la por a desaparèixer i la por a desbordar-se— s’alimenten mútuament. Europa necessita mà d’obra jove, però alhora tem la migració que prové de països on la població creix ràpidament. Els països del tercer món necessiten oportunitats econòmiques, però alhora veuen com el primer món els exigeix estabilitat, control i fronteres rígides. És un joc de miralls on cada actor vol el que l’altre no pot donar sense perdre alguna cosa essencial.

La població, per tant, no és només un indicador demogràfic: és un camp de batalla ideològic. El primer món ha construït el seu relat sobre la idea de l’ordre, la planificació i la sostenibilitat. El tercer món ha hagut de defensar la idea que la vida —encara que siga abundant, caòtica o difícil de gestionar— és un dret i no una amenaça. I enmig d’aquest xoc, la realitat és tossuda: el planeta tindrà entre 9.000 i 12.000 milions d’habitants a finals del segle XXI, i el creixement, tot i moderar-se, continuarà durant dècades .

La pregunta, però, no és quanta gent serem, sinó qui tindrà dret a existir amb dignitat. Perquè el debat demogràfic, quan es despulla de tecnicismes, és això: qui pot viure, qui pot migrar, qui pot envellir, qui pot tenir fills, qui pot decidir sobre el seu futur. El primer món parla de sostenibilitat, però sovint oblida que la seua prosperitat depèn d’un sistema global que ha drenat recursos, talent i oportunitats del tercer món. El tercer món parla de desenvolupament, però sovint es troba encadenat a estructures internacionals que el tracten com un problema a gestionar, no com un subjecte polític.

Comparar primer i tercer món a través de la població és, en el fons, comparar dos models de por. La por a desaparèixer i la por a no cabre. La por a perdre privilegis i la por a no tenir-ne mai. La por a envellir i la por a no arribar a envellir. I és en aquesta doble por on es juga el futur: un futur que només serà habitable si deixem de mirar la demografia com una arma i comencem a mirar-la com una responsabilitat compartida.

llegir més