Un arc de sant Martí al canell: quan la visibilitat és refugi ^

Hi ha gestos que semblen menuts, quasi insignificants, però que carreguen un món sencer. Portar un arc de sant Martí al nickname o en una polsera podria semblar, per a qui mira des de fora, una simple declaració d’identitat, una etiqueta més en un univers saturat de símbols. Però no és això. No va d’exhibir res, ni d’anunciar qui sóc, ni d’afirmar cap etiqueta que em tanque o m’explique. Va, sobretot, de fer visible un espai segur. Un espai que pot ser digital, físic, íntim o públic, però que sempre té la mateixa funció: dir a algú desconegut que no està a soles.

Vivim en un temps en què la visibilitat s’ha convertit en una arma de doble tall. D’una banda, és necessària per existir socialment, per reivindicar drets, per trencar silencis. De l’altra, pot convertir-se en un aparador incòmode, en una exposició constant que desgasta. Per això, quan pense en el símbol de l’arc de sant Martí, no pense en una bandera que m’identifica, sinó en una finestra que s’obri perquè una altra persona puga respirar. La frase que repetisc sovint ho resumeix bé: “Si em veus portant alguna cosa amb un arc de sant Martí, no és per dir-te qui sóc. És perquè una altra persona sàpiga que està segura.” I sí, aquesta reflexió em defineix més que qualsevol etiqueta.

Perquè sé què significa buscar un senyal. Ho sap qualsevol persona que, en algun moment de la seua vida, ha necessitat una mirada còmplice, un gest que no jutja, una presència que no oprimeix. Ho sap qui ha crescut en entorns on la diferència es tolera amb la boca menuda però es castiga amb silencis. Ho sap qui ha hagut d’aprendre a llegir els espais, a detectar on pot ser i on no, a intuir si aquell comentari, aquella rialla o aquella companyia seran un refugi o una frontera. I ho sap, sobretot, qui ha sentit alguna vegada que la seua existència era massa, o massa poc, o massa diferent per encaixar en la normalitat imposada.

Per això porte l’arc de sant Martí. No per mi, sinó per la possibilitat que algú, en un moment determinat, el veja i respire. Perquè la seguretat no sempre arriba en forma de grans discursos o de polítiques públiques. A vegades arriba en forma de detalls menuts: una polsera, un pin, un adhesiu, un color. A vegades arriba en forma de símbol que diu sense dir, que acompanya sense preguntar, que obri una porta sense exigir res a canvi. A vegades arriba en forma de recordatori que la diversitat no és una amenaça, sinó una manera preciosa d’habitar el món.

Hi ha qui pensa que aquests gestos són inútils, que no canvien res, que només serveixen per alimentar una estètica de la inclusió. Però qui ho diu, sovint, és qui mai ha necessitat un refugi. Qui mai ha buscat un espai segur perquè ja vivia en un. Qui mai ha hagut de justificar la seua manera d’estimar, de ser, de viure o de sentir. Qui mai ha sentit que el món li demanava explicacions per existir. Per això, quan algú em pregunta per què porte un arc de sant Martí, no entre en debats identitaris ni en justificacions. Simplement explique que és un senyal. Un senyal per a qui el necessite.

I és que la visibilitat no sempre és exhibició. A vegades és supervivència. A vegades és un pont. A vegades és un refugi. A vegades és una manera de dir: “Ací pots ser.” I això, en un món que encara castiga la diferència, és revolucionari. No cal fer soroll per transformar. No cal cridar per acompanyar. No cal convertir-se en bandera per ser espai segur. A vegades, un símbol discret és suficient per trencar una soledat.

També hi ha una part personal en tot això. Perquè, encara que no porte l’arc de sant Martí per explicar qui sóc, sí que parla de mi. Parla de la meua manera d’entendre la vida, de la meua manera d’estar al món, de la meua manera de relacionar-me amb les altres persones. Parla d’una convicció profunda: que la diversitat és una riquesa i que estimar-la és estimar la vida mateixa. Que no hi ha res més humà que voler que l’altra persona estiga bé. Que no hi ha res més revolucionari que construir espais on la gent puga respirar sense por.

I, al cap i a la fi, això és el que busque. No fer-me visible, sinó fer visible un lloc on la gent puga descansar. No explicar-me, sinó oferir un gest. No reivindicar-me, sinó recordar que la vida és massa curta per viure-la amagada. Massa curta per deixar que la por marque els límits del que som. Massa curta per renunciar a la tendresa, a la cura, a la possibilitat de ser refugi per a algú.

Potser algun dia no caldran aquests símbols. Potser algun dia no caldrà buscar espais segurs perquè tots els espais ho seran. Potser algun dia la diversitat serà tan natural com respirar. Però mentre eixe dia no arriba, continuaré portant l’arc de sant Martí. No com una bandera, sinó com una mà estesa. No com una etiqueta, sinó com un far menut. No com una declaració, sinó com una invitació a existir sense por.

Perquè, al final, estimar la diversitat és estimar la vida. I la vida, quan es viu amb dignitat i sense por, sempre és més ampla, més lluminosa, més humana. I si una polsera, un color o un símbol poden contribuir a això, encara que siga només per a una persona, ja val la pena. Sempre val la pena.

llegir més

Rovira, entre la pancarta i la poltrona ^

Esquerra Unida ha tornat a fer allò que millor sap: jugar a dues bandes, intentar quedar bé amb tothom i acabar transmetent la sensació que no creu ni en el govern que integra ni en la protesta que diu defensar. La reunió de Roberto Rovira amb les treballadores i treballadors de la SAG, en plena convocatòria de vaga indefinida, és un d’aquells gestos que pretenen sonar combatius però que, quan els mires de prop, revelen una profunda incoherència política. No és un acte de valentia sindical, sinó la prova que EU ha perdut la brúixola i que el govern de Sagunt és un espai on cada partit va per lliure, sense projecte comú i sense capacitat de donar una resposta clara a una crisi laboral que afecta tota la ciutat.

La imatge és potent: un regidor que forma part del govern municipal acudint a una assemblea de treballadores per a donar suport a una vaga contra la gestió del mateix govern del qual forma part. És com si un bomber encenguera focs per a després fer-se fotos apagant-los. La pregunta és inevitable: si realment consideres que la gestió de la SAG és tan nefasta com per a justificar una vaga indefinida, què fas assegut a la taula del govern que la dirigeix? I si no ho consideres, per què fas veure que sí davant la plantilla? Aquesta doble posició no és empatia amb la classe treballadora; és tacticisme pur, una manera de salvar la pròpia imatge encara que siga a costa de la coherència i de la responsabilitat.

Perquè la responsabilitat és el que està en joc. Un govern és un espai de decisions compartides. Si formes part d’ell, ets corresponsable del que funciona i del que no. No pots estar al govern de dilluns a divendres i fer d’oposició els caps de setmana. No pots signar decrets al matí i fer-te fotos amb la pancarta a la vesprada. No pots dir-li a la ciutadania que formes part d’un projecte de govern i, al mateix temps, dir-li a la plantilla que tu no tens res a veure amb el que passa. Això no és política d’esquerres; és escapisme.

I no és la primera vegada que Esquerra Unida juga a aquest doble joc. Quan es va plantejar l’empresa mixta de l’aigua, EU va decidir eixir del govern perquè la decisió no encaixava amb el seu relat. Aquell moviment, com a mínim, tenia una coherència interna: si no pots defensar una política, te’n vas. Ara, en canvi, prefereixen quedar-se dins, cobrar la responsabilitat de govern i, al mateix temps, actuar com si foren oposició. És una fórmula còmoda, però profundament irresponsable. És la política del “jo no he sigut”, del “els altres manen”, del “nosaltres estem però no estem”. I això, en un moment de vaga indefinida, amb un servei públic tensionat i una ciutat que necessita claredat, és especialment greu.

La reunió amb les treballadores i treballadors de la SAG no és un acte de solidaritat, sinó un intent de desmarcar-se d’un govern que no volen abandonar però tampoc volen defensar. És un gest calculat per a quedar bé amb la plantilla sense assumir el cost polític de trencar el pacte. És una manera de dir: “Nosaltres estem amb vosaltres”, però sense fer el pas que realment demostraria coherència: abandonar un govern que, segons ells mateixos, està gestionant malament un servei públic essencial.

La incoherència d’Esquerra Unida no és només un problema intern. Té conseqüències reals. Desorienta la ciutadania, debilita la credibilitat del govern i converteix la política municipal en un teatre on cada partit interpreta el paper que més li convé en cada moment. I mentre tant, la SAG continua sense una solució clara, la vaga continua oberta i la ciutat continua pagant el preu de la descoordinació. La política municipal no pot ser un joc de màscares. Necessita valentia, claredat i responsabilitat.

Si EU creu que la gestió de la SAG és inacceptable, el pas coherent és trencar amb el govern i defensar una alternativa clara. Si creu que la vaga és legítima, ha d’assumir que la responsabilitat també és seua. I si creu que el govern està fent el que toca, ha de defensar-ho sense ambigüitats. El que no pot fer és jugar a totes les cartes alhora. Perquè quan jugues a totes les cartes, acabes perdent la partida.

La ciutat mereix un govern que parle amb una sola veu, que assumisca les seues decisions i que no utilitze la indignació de la plantilla com a escenografia. La coherència no és un luxe; és una obligació democràtica. I quan un partit que es reivindica d’esquerres renuncia a ella, el problema no és només seu: és de totes les persones que confien que la política encara pot ser una eina de transformació i no un simple exercici de supervivència.

El que està passant amb la SAG és un exemple clar de com la falta de coherència política pot agreujar un conflicte laboral. La plantilla necessita respostes, no fotos. Necessita compromisos, no gestos simbòlics. Necessita un govern que negocie, que escolte i que propose solucions reals. I això només és possible si tots els partits que formen part del govern assumeixen la seua responsabilitat. No hi ha espai per a mitges tintes.

La ciutadania també mereix respecte. Mereix saber qui governa, qui decideix i qui assumeix les conseqüències de les decisions. No pot ser que un partit estiga al govern i, al mateix temps, actue com si no hi estiguera. Això genera confusió, desconfiança i cansament. I el cansament és el pitjor enemic de la democràcia local.

Esquerra Unida ha de decidir què vol ser a Sagunt. Si vol ser govern, ha de governar. Si vol ser oposició, ha de deixar el govern. El que no pot fer és continuar en aquesta ambigüitat permanent que només serveix per a protegir-se a si mateixa mentre la ciutat es desgasta. La política és triar. I triar implica renunciar. Renunciar a la comoditat, renunciar a la imatge fàcil, renunciar a la doble cara.

La coherència és l’única manera de recuperar la confiança. I la confiança és l’única manera de governar una ciutat amb dignitat. Sagunt no necessita més gestos buits. Necessita decisions valentes. Necessita claredat. Necessita que cada partit diga on està i per què. I si Esquerra Unida vol estar amb la classe treballadora, ha de demostrar-ho amb fets, no amb fotos.

llegir més

Yellow Day: el dia groc que ens vol convéncer que som felices ^

Hi ha dies que naixen ja amb una etiqueta penjada al muscle, com si foren una samarreta de rebaixes. El Yellow Day, o dia groc, és un d’eixos invents que apareixen de sobte al calendari i que, sense saber ben bé com, acaben convertint-se en una mena de dogma emocional. Ens diuen que és el dia més feliç de l’any, que les hores de llum, la temperatura i no sé quants factors més ens predisposen a somriure. I una part de mi vol creure-ho, perquè qui no voldria un motiu extra per a estar de bon humor. Però una altra part, la que mira el món amb un punt de desconfiança sana, sospita que darrere d’aquest optimisme programat hi ha més màrqueting que meteorologia.

El Yellow Day juga amb una idea seductora: que la felicitat es pot predir, que hi ha fórmules que expliquen l’ànim col·lectiu i que, si les seguim, tot anirà millor. És una fantasia molt humana, això de voler controlar allò que és profundament imprevisible. Però la vida no funciona així. La felicitat no és un algoritme, ni un calendari, ni una equació. És més aviat un estat fràgil, canviant, que es construeix amb moments menuts i amb decisions que no sempre són còmodes. I, sobretot, és una experiència personal, no una consigna global.

També hi ha un punt de pressió social en tot açò. Quan et diuen que “avui toca ser feliç”, sembla que qualsevol ombra, cansament o tristesa siga una mena de desobediència emocional. I no. No totes les persones arriben al Yellow Day amb la mateixa motxilla, ni amb les mateixes circumstàncies, ni amb la mateixa energia. Hi ha qui està passant un dol, qui lluita amb la precarietat, qui se sent perdut o qui senzillament té un dia gris. I això també és legítim. La felicitat no pot ser una obligació, perquè quan ho és deixa de ser-ho.

A més, aquesta mena de dies temàtics solen vindre acompanyats d’una estètica molt concreta: colors vius, frases motivacionals, somriures perfectes, un aire de postal que no sempre encaixa amb la realitat. És com si el món ens diguera que, si no encaixem en eixa imatge, estem fent alguna cosa malament. Però la vida real és més desordenada, més contradictòria i, precisament per això, més autèntica. No cal pintar-ho tot de groc per a trobar un moment de llum.

Això no vol dir que no puguem aprofitar el Yellow Day com una excusa amable per a parar, respirar i preguntar-nos com estem. Potser és una oportunitat per a reconéixer que necessitem descans, o per a celebrar que, malgrat tot, hi ha coses que funcionen. Potser és un recordatori que la felicitat no és un destí, sinó un camí irregular que recorrem amb les eines que tenim. I potser, només potser, és un bon moment per a mirar al nostre voltant i cuidar-nos un poc més, sense comparacions ni exigències.

El dia groc, al cap i a la fi, no és més que una proposta. Una invitació a mirar la vida amb una mica més de tendresa. Però la tendresa no es pot imposar. Naix quan ens permetem ser com som, amb llums i ombres, amb dies brillants i dies que no tant. Si el Yellow Day ens ajuda a recordar això, benvingut siga. Si no, tampoc passa res. La felicitat no necessita un dia oficial per a visitar-nos. A vegades arriba sense avisar, com un raig de sol que s’escola entre els núvols.

llegir més

Participació com a coartada ^

Hi ha una imatge que em ronda des que vaig llegir les propostes dels pressupostos participatius de Sagunt: la d’un ajuntament que, en lloc de governar, va repartint post-its perquè la ciutadania li recorde què ha de fer. Com si la gestió municipal fóra una pissarra buida i la gent haguera d’anar anotant allò que és obvi, allò que és bàsic, allò que qualsevol govern mínimament responsable hauria d’atendre sense necessitat de cap votació popular. És una metàfora incòmoda, però necessària: quan la participació substitueix la governança, alguna cosa s’ha trencat.

Els pressupostos participatius haurien de ser un espai per a la imaginació col·lectiva, per a projectes transformadors, per a idees que no caben en la rutina administrativa. Però el que trobem, any rere any, és un catàleg de peticions que semblen més un inventari de deures pendents que no una aposta per innovar. Ombres en parcs, millores de voreres, accessibilitat bàsica, mobiliari urbà, zones verdes que necessiten manteniment, espais degradats que reclamen dignitat. És a dir: gestió ordinària. Tasques que qualsevol govern hauria d’haver previst, pressupostat i executat sense esperar que la ciutadania les convertisca en propostes.

I ací és on apareix la pregunta incòmoda: quants d’estos projectes haurien de ser accions de govern i no objecte d’un procés participatiu? La resposta, encara que no agrade, és clara: la majoria. I no perquè la ciutadania no tinga dret a decidir, sinó perquè no té cap sentit que la participació servisca per suplir la inacció política. Quan la gent ha de votar perquè posen ombra en un parc, el problema no és la participació, és la deixadesa.

El perill d’esta deriva és evident. Convertim la participació en una coartada. En un mecanisme que permet als governs dir que escolten mentre deleguen en la ciutadania allò que és responsabilitat seua. I, de pas, es desactiva el potencial realment transformador dels pressupostos participatius, que haurien de servir per a pensar el futur, no per a tapar forats del present.

A més, esta situació genera una paradoxa cruel. Les persones que participen acaben competint entre elles per recursos que, en realitat, no haurien de competir. Qui guanya, l’ombra o la vorera? Qui mereix més atenció, el parc o el carrer? És una trampa que converteix necessitats bàsiques en batalles simbòliques, com si la ciutat fóra un tauler on només es poden moure unes poques peces cada any.

La participació hauria de ser un espai de poder ciutadà, no un concurs de supervivència urbana. I per això cal exigir que els governs municipals assumisquen el que els correspon. Que planifiquen, que mantinguen, que cuiden, que actuen. Que deixen de fer veure que escolten mentre eviten decidir. Que entenguen que la participació no és una crossa per a la seua falta de projecte, sinó una eina per ampliar-lo.

Sagunt mereix un govern que governe i una ciutadania que participe per transformar, no per recordar allò que és obvi. Perquè una ciutat que només pot somiar ombra és una ciutat que ha deixat de somiar en gran. I això, precisament això, és el que no ens podem permetre.

llegir més

La classe treballadora i l’amo: per què encara defensem qui ens condemna ^

Hi ha una pregunta que travessa dècades, fronteres i crisis: per què una part de la classe treballadora defensa l’empresariat, vota dreta i fins i tot extrema dreta, encara que siga precisament eixa dreta la que retalla els seus drets, precaritza les seues vides i els condemna a una existència cada vegada més estreta. La resposta no és senzilla, però tampoc és nova. Malcolm X ja advertia que hi ha esclaus que estimen el seu amo, que paguen per viure prop d’ell, que es vanten de ser els únics negres del barri blanc. I Frantz Fanon ho completava: una ment colonitzada lluitarà amb més força per protegir la imatge de l’amo que per recuperar la seua pròpia dignitat.

La metàfora és dura, però útil. No perquè la classe treballadora siga esclava en el sentit literal, sinó perquè hi ha mecanismes psicològics, culturals i polítics que funcionen igual. Quan un sistema aconsegueix que la gent que més pateix les seues conseqüències el defense amb fervor, no estem davant d’un error: estem davant d’un èxit monumental de dominació simbòlica. I això mereix ser analitzat amb calma, amb ràbia i amb lucidesa.

La primera clau és la identificació aspiracional. El neoliberalisme ha venut durant dècades un relat seductor: si treballes prou, si t’esforces prou, si no et queixes massa, algun dia podràs ser com l’amo. No importa que les dades demostren el contrari, que la mobilitat social siga cada vegada més baixa, que els salaris reals porten anys estancats i que la riquesa es concentre en un percentatge ridícul de mans. El relat funciona perquè no parla de realitat, parla de desig. I el desig és més potent que qualsevol estadística. Així, molta gent treballadora vota com si ja fora rica, com si el seu futur estiguera garantit, com si defensar els privilegis d’uns pocs fora una manera de protegir el seu futur imaginat. És la fantasia del “jo també podria ser amo”, encara que la vida quotidiana diga exactament el contrari.

La segona clau és la por. La dreta i l’extrema dreta han sabut convertir la por en un instrument polític de precisió. Por a perdre la feina, por a perdre el poc que es té, por a l’altre, por al canvi, por a la complexitat. Quan tens por, busques seguretat, i la seguretat sovint es disfressa d’autoritat. Així, molts treballadors i treballadores acaben votant opcions que prometen ordre, disciplina i mà dura, encara que eixa mà dura acabe colpejant-los a ells mateixos. La por és un mecanisme antic, primari, i quan s’activa, la capacitat crítica es redueix. Fanon ho sabia: una ment colonitzada no sols està dominada, està espantada.

La tercera clau és la culpa. El sistema ha aconseguit que la classe treballadora se senta culpable de la seua pròpia precarietat. Si no arribes a final de mes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no tens estabilitat, és perquè no has sabut triar. Si no pots pagar un lloguer, és perquè no has sigut prou llest. La culpa individual substitueix la responsabilitat col·lectiva. I quan algú se sent culpable, busca redempció. La dreta ofereix una redempció fàcil: no és culpa teua, és culpa dels altres. Els migrants, els funcionaris, els pobres que “no volen treballar”, les feministes, els ecologistes, qualsevol grup que puga convertir-se en boc expiatori. És un mecanisme vell com el món, però continua funcionant.

La quarta clau és la despolitització. Durant anys, la política s’ha convertit en un espectacle, en un circ, en una guerra cultural buida. La gent treballadora, cansada, saturada, es desconnecta. I quan et desconnectes, deixes de veure les estructures que t’oprimeixen. La dreta ho sap i ho aprofita: si la política no serveix per a res, si tots són iguals, si res no canvia, aleshores millor votar qui almenys diu les coses clares, encara que siga mentida. La despolitització és el fertilitzant perfecte per al populisme reaccionari.

La cinquena clau és la humiliació. La classe treballadora ha sigut humiliada durant dècades: salaris baixos, feines precàries, serveis públics retallats, habitatge inaccessible, discursos que la tracten com si fora ignorant. I quan algú se sent humiliat, busca algú que li retorne la sensació de dignitat, encara que siga falsa. L’extrema dreta ofereix una dignitat de cartró pedra: “tu eres el poble autèntic”, “tu tens la veritat”, “tu eres millor que els altres”. És una dignitat falsa, però és dignitat. I quan tens fam, fins i tot les engrunes semblen un banquet.

La sisena clau és la propaganda. Els mitjans de comunicació hegemònics, propietat de grans fortunes, han construït un relat constant que associa la dreta amb la responsabilitat, la gestió, la serietat, la llibertat. I associen l’esquerra amb el caos, el desordre, la ruïna, la imposició. És un relat fals, però repetit mil vegades es converteix en sentit comú. I el sentit comú és l’arma més poderosa del poder.

La setena clau és la fractura interna. La classe treballadora ja no es percep com a classe. S’ha fragmentat en mil identitats, mil batalles, mil precarietats diferents. Sense consciència col·lectiva, no hi ha lluita col·lectiva. I sense lluita col·lectiva, cadascú busca la seua pròpia salvació individual. La dreta ho aprofita: divideix i venceràs. I està vencent.

Però hi ha una última clau, la més dolorosa: la resignació. Molta gent treballadora ha deixat de creure que un altre món és possible. I quan deixes de creure, deixes de lluitar. I quan deixes de lluitar, acabes acceptant el món tal com és, encara que siga injust, encara que et faça mal. És la mentalitat de l’esclau que estima el seu amo perquè no pot imaginar la vida sense ell.

La pregunta, per tant, no és només per què voten dreta. La pregunta és com trenquem eixa mentalitat colonitzada, com recuperem la dignitat, com reconstruïm la consciència de classe, com tornem a creure que la vida pot ser millor que aquesta precarietat permanent. I això no es fa amb sermons, ni amb moralismes, ni amb superioritat intel·lectual. Es fa amb organització, amb comunitat, amb solidaritat real, amb projectes que il·lusionen, amb discursos que no tracten la gent com a xiquets, sinó com a adults capaços de transformar el món.

La classe treballadora no és idiota. Està cansada, espantada, fragmentada i colonitzada. Però també està viva. I quan una classe viva recupera la consciència, tremolen els palaus. La dreta ho sap. Per això treballa tant per mantindre-la adormida. Per això és tan urgent despertar.

llegir més