🚇 19 anys després del metro de València: No heu après res

El 3 de juliol de 2006, a les 13:03 hores, un comboi de la línia 1 del metro de València va descarrilar entre les estacions de Jesús i Plaça d’Espanya. El balanç va ser devastador: 43 persones mortes i 47 ferides. Va ser —i continua sent— el pitjor accident de metro a Espanya i un dels més greus d’Europa. Però més enllà de la tragèdia, el que colpeja amb més força és la sensació persistent d’impunitat, de silenci institucional, de menyspreu a la memòria. I per això, 19 anys després, el crit continua sent el mateix: no heu après res.

🕯️ Una ferida oberta

Cada 3 de juliol, les famílies de les víctimes es reuneixen a la plaça de la Porta de la Mar. Porten flors, encenen espelmes, llegeixen noms. I cada any, el mateix clam: veritat, justícia, responsabilitats. No demanen venjança, demanen dignitat. Però el silenci institucional ha sigut, durant massa temps, més sorollós que qualsevol resposta.

Durant anys, es va mirar cap a un altre costat. Es va intentar tancar el cas amb una rapidesa sospitosa, es va evitar una comissió d’investigació a Les Corts, es va manipular la informació pública i es va protegir una estructura de poder que no volia assumir errors. I això, en una democràcia madura, és inacceptable.

⚠️ Un accident evitable

L’accident no va ser una fatalitat. No va ser una desgràcia inevitable. Va ser el resultat d’una cadena de negligències: excés de velocitat, manca de sistemes de seguretat automàtics, infraestructures obsoletes, formació insuficient, i una empresa pública —FGV— que prioritzava l’aparença sobre la seguretat.

El tren circulava a més del doble de la velocitat permesa en aquell tram. No hi havia balises que frenaren automàticament el comboi. El conductor, que també va morir, havia demanat ajuda psicològica dies abans. I tot això es va saber després, massa tard, quan ja no hi havia marxa enrere.

🧾 Responsabilitats diluïdes

Durant anys, cap càrrec polític va assumir responsabilitats. Ni dimissions, ni disculpes, ni explicacions. La primera comissió d’investigació, el 2006, va ser un insult a la intel·ligència: tancada en fals, sense conclusions clares, amb compareixents que llegien respostes preparades i preguntes vetades. Un exercici de cinisme institucional.

No va ser fins al 2016, una dècada després, que es va reobrir una nova comissió amb voluntat real de saber. I sí, es van assenyalar responsabilitats polítiques. Però les responsabilitats penals ja havien prescrit. I les víctimes, una vegada més, es van quedar amb la veritat a mitges.

🧠 No heu après res

Quan es diu “no heu après res”, no és només un retret. És una constatació. Perquè 19 anys després, encara hi ha trens sense sistemes de frenada automàtica. Encara hi ha infraestructures que no compleixen els estàndards europeus. Encara hi ha una cultura de gestió pública que premia la propaganda i castiga la transparència.

“No heu après res” vol dir que no s’ha assumit que la seguretat no és una despesa, sinó una obligació. Que la memòria no és una molèstia, sinó una responsabilitat. Que les víctimes no són una estadística, sinó noms, rostres, vides truncades.

🗣️ La memòria com a deure

El pitjor que pot passar amb una tragèdia com aquesta és que caiga en l’oblit. Però les famílies no ho han permés. Durant 19 anys han mantingut viva la memòria, han exigit respostes, han resistit la indiferència. I gràcies a elles, avui sabem més del que sabíem. Però encara no és suficient.

La memòria no és només recordar. És actuar en conseqüència. És revisar protocols, invertir en seguretat, formar personal, escoltar alertes. És garantir que mai més una negligència institucional acabe amb 43 vides. I això, encara no ha passat.

🕯️ 3 de juliol: no és només una data

Cada 3 de juliol hauria de ser un dia de dol oficial. Un dia per recordar, per escoltar, per aprendre. Però també per revisar què s’ha fet i què no. Perquè si no es fa memòria activa, si no es revisen les estructures que van fallar, si no es canvia la cultura de la impunitat, el risc de repetir errors continua viu.

✊ El deure de no callar

Aquest article no és només una opinió. És una crida. A la responsabilitat, a la memòria, a la justícia. Perquè 19 anys després, el dolor continua. I el silenci institucional encara pesa. I perquè mentre no es canvien les estructures que van permetre aquella tragèdia, el crit continuarà sent el mateix:

No heu après res.

llegir més

🌿 La mort vista amb ulls de xiqueta: una lliçó d’innocència i veritat

Fa poc, una xiqueta de set anys va preguntar què passa quan algú es mor. No ho va fer amb por ni amb angoixa, sinó amb una curiositat serena, quasi tendra. Volia saber si l’àvia, que havia faltat feia uns dies, encara podia escoltar-la. Si encara sabia que l’estimaven. Si encara recordava com feien galetes juntes els dissabtes de vesprada.

La mort, vista des dels ulls d’una criatura, no és una tragèdia. És un misteri. Un interrogant que no pesa, sinó que flota. Les persones adultes, carregades d’experiències, de pèrdues i de silencis, sovint parlen de la mort amb un nus a la gola. Però els xiquets, quan encara no han après a tindre por, poden mirar-la de cara i preguntar-se què significa sense tremolar.

Hi ha una naturalitat sorprenent en la manera com els menuts s’aproximen a la idea de la mort. No la veuen com un final absolut, sinó com una transformació. Quan una marieta deixa de moure’s, la recullen amb cura, li fan un petit soterrar i li dediquen una cançó. Quan una flor es marcix, l’observen amb atenció i esperen que en naixca una altra. No hi ha drama, només acceptació. Una acceptació que no és resignació, sinó comprensió profunda que tot forma part d’un cicle.

Quan una persona estimada mor, sovint es tendeix a protegir els infants amb paraules suaus, amb metàfores que poden confondre més que no ajudar. Es diu que “se n’ha anat”, que “descansa”, que “és una estel·la”. Però els xiquets no necessiten disfresses. Necessiten veritat. Una veritat dita amb tendresa, amb respecte, amb la calma de qui sap que no cal entendre-ho tot per sentir-ho de debò.

La mort, per a una criatura de set anys, pot ser una porta, una pregunta, una història. No és una condemna. I això obliga a replantejar com s’explica, com s’acompanya, com es viu. Quan una xiqueta diu que l’àvia “ara viu en els records bonics”, no està evitant la realitat. Està donant-li forma. Està trobant una manera de continuar estimant sense presència física. I això, en el fons, és el que tothom intenta fer.

Els infants tenen una capacitat extraordinària per integrar la pèrdua dins la vida quotidiana. Poden plorar al matí i jugar a la vesprada. Poden fer preguntes profundes i, al cap de cinc minuts, riure amb una broma absurda. Aquesta fluïdesa emocional no és superficialitat. És saviesa. És una manera d’habitar el dol sense quedar-s’hi atrapats.

Quan es parla amb ells de la mort, cal fer-ho amb paraules clares. Sense eufemismes, però amb molta cura. No cal donar respostes absolutes, perquè tampoc les tenim. El que sí que cal és escoltar, validar, estar presents. Quan un infant diu que troba a faltar algú, no espera una solució. Espera companyia. Espera que algú li diga que també el troba a faltar, que està bé sentir-se trist, que l’amor no desapareix amb la mort.

Hi ha una escena que queda gravada: una xiqueta enterra una papallona sota una flor i diu que potser es farà flor. En aquesta frase hi ha una comprensió profunda del cicle de la vida. No calen grans discursos. Només cal observar com els infants donen sentit a allò que els envolta. Com transformen el dolor en gestos, en rituals, en paraules senzilles que curen.

La mort no és el contrari de la vida. És part d’ella. I els infants, quan encara no han après a tindre por, ho entenen millor que ningú. No pregunten per què morim, sinó com continuem estimant. No volen saber què hi ha després, sinó com mantindre viva la presència d’algú que ja no hi és.

Potser el que més desconcerta les persones adultes és aquesta capacitat de continuar vivint amb alegria després d’una pèrdua. Però no és insensibilitat. És una altra manera de relacionar-se amb el món. Una manera que no separa tant la vida de la mort, que no les veu com a enemigues, sinó com a parts d’un mateix relat.

Quan una criatura parla de la mort, convida a mirar-la amb ulls nous. A deixar de banda els tabús, les pors heretades, les paraules buides. Convida a tornar a preguntar, a tornar a escoltar, a tornar a sentir. I potser, en fer-ho, es descobreix que la mort no és tan fosca com es pensava. Que pot ser tendra, serena, fins i tot bonica, si s’entén com una continuació de l’amor.

Els infants no necessiten que se’ls protegisca de la mort. Necessiten que se’ls acompanye a entendre-la. I en aquest camí, són ells qui sovint ens ensenyen més del que podríem imaginar. Recorden que la vida no s’acaba amb la mort, sinó amb l’oblit. I que mentre hi haja memòria, hi haurà presència.

Potser, al final, la millor manera de parlar de la mort amb un infant és fer-ho com ells: amb sinceritat, amb tendresa, i amb la convicció que estimar algú és una cosa que no s’acaba mai.

llegir més

Sagunt per a persones nouvingudes

Sagunt és molt més que un punt en el mapa; és un espai ple d’història, d’identitat i de veus que ressonen des de fa segles. Qui arriba per primera vegada a esta ciutat valenciana potser no sap que està trepitjant terra sagrada per a la memòria del Mediterrani.

Passejar pels seus carrers és retrobar-se amb un passat romà que encara batega en les pedres del teatre, en els arcs, en el Castell que esguarda des de dalt el perfil del poble. Però Sagunt no viu només del seu llegat antic; és també un lloc que acull, que es transforma, que s’obri a qui arriba amb curiositat i ganes de formar part d’ell.

Per a una persona nouvinguda, entendre Sagunt és com desembolicar un regal ple de capes. A cada racó hi ha una història, una festa, un sabor que parla de la terra. I esta acollida no és només física: és emocional, cultural, vivencial.

Sagunt té dos ànimes que conviuen amb orgull: el nucli històric, conegut simplement com Sagunt, i el Port de Sagunt, nascut amb la industrialització i que ha crescut amb identitat pròpia. Entre totes dues parts, forma una ciutat rica i diversa.

L'herència ibera i romana marca l’essència de Sagunt. Fou ací on Anníbal va iniciar la Segona Guerra Púnica, assaltant la ciutat aliada de Roma. Esta resistència heroica ha quedat gravada com a símbol d’identitat i orgull.

L’ocupació romana va transformar Saguntum en una ciutat pròspera, amb un teatre que encara hui acull espectacles i que representa un dels símbols més potents del patrimoni cultural valencià.

En època medieval, Sagunt va ser reconeguda com Morvedre, i durant segles va ser testimoni de la convivència de cultures: jueus, cristians i musulmans compartiren espais, places i històries.

El call jueu, amb els seus carrerons estrets i la seua arquitectura singular, continua sent un reflex d’aquell passat ric i plural, que Sagunt reivindica i conserva amb estima.

Ja en temps més recents, amb l’arribada de la siderúrgia, el Port de Sagunt es va convertir en motor econòmic de la comarca. Famílies d’arreu vingueren a treballar i crearen una nova comunitat diversa i arrelada.

Este llegat industrial, lluny de desaparèixer, ha sigut integrat com a part de la identitat cultural, amb espais com el Museu Industrial o les antigues instal·lacions dels Alts Forns que conviden a comprendre esta altra cara de Sagunt.

Però si hi ha alguna cosa que et fa sentir part de Sagunt des del primer moment són les festes. I no unes qualsevols: parlem de tradicions centenàries, de rituals populars i de celebracions que posen el poble de cap per avall amb goig i orgull.

Les Falles, compartides amb altres municipis valencians, adquireixen a Sagunt una personalitat pròpia. Les comissions falleres són espais de convivència i festa, però també de solidaritat i arrelament.

La Setmana Santa Saguntina és una de les més destacades del País Valencià. Amb les seues processons i representacions vives, s’implica tot el poble en una celebració on la fe es barreja amb el patrimoni i l’emoció.

La festa de Moros i Cristians en el Port, plena de música, pólvora i color, rememora episodis històrics amb un esperit festiu que atrapa qualsevol persona que ho presencie, siga d’ací o no.

Una altra cita imprescindible és el festival Sagunt a Escena, que ompli el teatre romà de cultura viva durant l’estiu. És una de les mostres més clares de com la ciutat sap reinterpretar el passat amb creativitat i respecte.

Però Sagunt no és només festa gran. També ho són els mercats medievals, les trobades d'associacions veïnals, els concerts a la fresca o els esdeveniments esportius que fan del poble un lloc actiu i acollidor tot l’any.

La gastronomia és una altra forma d’entendre Sagunt. Des del tradicional arròs amb fessols i naps, als dolços festers o la coca de tomaca, cada plat parla de territori i de memòria.

Les persones nouvingudes troben a Sagunt una ciutat oberta. Potser al principi el valencià sona llunyà, però prompte es descobreix com una llengua acollidora, que obre portes i connecta.

L’escola, les entitats culturals i socials, les biblioteques i associacions són espais d'integració activa, on la diversitat no es veu com a obstacle sinó com a valor.

Sagunt sap que la seua força està en la seua gent, i per això impulsa projectes interculturals, campanyes d’inclusió i espais de convivència on tothom troba un lloc.

Hi ha una estima genuïna per la terra: per la muntanya, per la mar, pel riu Palància que travessa la ciutat. La natura forma part del relat saguntí, amb itineraris, espais protegits i una aposta clara per la sostenibilitat.

La cultura popular es manté viva gràcies als casals, als tallers de dansa, als grups de música tradicional i a un teixit associatiu que acull, proposa i transmet.

Els i les joves també tenen un paper actiu: des de les colles de dolçainers, als grups de teatre amateur o les associacions juvenils que creen espais de participació.

L’educació a Sagunt aposta per la igualtat, el plurilingüisme i el respecte. És una eina clau per a construir futur i cohesionar comunitat.

Vindre a viure a Sagunt és més que ocupar una casa; és entrar en una comunitat que, amb el seu caràcter viu, convida a formar-ne part.

És normal sentir-se perdut al principi, però la ciutat sap cuidar. Té espais per preguntar, per aprendre, per créixer i per equivocar-se sense por.

Hi ha temps per a la calma i per al bullici. Sagunt és eixa ciutat que t’ensenya a viure a un altre ritme, on tradició i canvi no són enemics, sinó companys de viatge.

No tot és perfecte, evidentment. Però és precisament esta barreja de fragilitat i fortalesa el que fa de Sagunt un lloc tan humà i proper.

Si una persona nouvinguda pregunta “què és Sagunt?”, la millor resposta no és una definició exacta, sinó una invitació: “vine i viu-lo”.

Perquè Sagunt no s’explica, es camina. No es defineix, es viu. I quan menys t’ho esperes, ja l’estàs estimant.

llegir més

Nomdedéu

Enric Nomdedéu, amb una trajectòria professional i acadèmica impressionant, ha compartit una reflexió profunda i personal sobre la seua jubilació anticipada. Aquesta reflexió no només és un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. La seua història posa de manifest les dificultats que tenen molts professionals amb una llarga trajectòria per trobar noves oportunitats laborals.

Nomdedéu destaca la frustració i decepció que sent en haver de jubilar-se abans d'hora, malgrat tenir una salut i una capacitat laboral envejables. La seua experiència en diversos sectors, tant en l'àmbit privat com en el públic, i la seua formació contínua, el converteixen en un actiu valuós que, segons ell, les empreses no haurien de desaprofitar. Durant la seua etapa com a Secretari Autonòmic d'Ocupació i Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Nomdedéu també subratlla la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En definitiva, la reflexió d'Enric Nomdedéu és un toc d'atenció sobre la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. És una crida a no deixar de banda a aquells que, malgrat la seua edat, tenen molt a aportar. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que la societat s'equivoca al no valorar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia. La seua història és una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils amb una àmplia experiència i coneixement.

Enric Nomdedéu ha dedicat gran part de la seua vida a la política, però també ha treballat en diversos sectors del món privat. La seua formació acadèmica és extensa i variada, amb títols en Relacions Industrials, Ciències del Treball i diversos cursos de formació contínua en àmbits com la prevenció de la corrupció, la transparència i el bon govern. A més, ha participat com a ponent en nombrosos congressos i ha impartit classes magistrals en diverses universitats. Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral.

La jubilació anticipada d'Enric Nomdedéu ha estat una decisió forçada per les circumstàncies. Malgrat tenir una bona salut i una capacitat laboral envejable, ha hagut de fer front a la realitat de no trobar noves oportunitats laborals. Aquesta situació ha estat una font de frustració i decepció per a ell, ja que sent que encara té molt a aportar. Nomdedéu destaca que la seua experiència en la gestió de pressupostos i equips humans és difícil de trobar en l'empresa privada. Durant la seua etapa com a Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que les empreses s'equivoquen al no incorporar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua formació i experiència el converteixen en un perfil que les empreses no haurien de desaprofitar.

La reflexió d'Enric Nomdedéu no és només un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. Aquesta situació afecta a molts professionals amb una llarga trajectòria, que es troben amb dificultats per trobar noves oportunitats laborals. Nomdedéu fa una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils, que poden ser productius des del primer dia i que, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua salut mental és millor que abans de l'infart, gràcies a les intervencions mèdiques i al fet que ara es cuida fent esport i controlant una alimentació sana. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir-se actiu i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Enric Nomdedéu, amb una trajectòria professional i acadèmica impressionant, ha compartit una reflexió profunda i personal sobre la seua jubilació anticipada. Aquesta reflexió no només és un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. La seua història posa de manifest les dificultats que tenen molts professionals amb una llarga trajectòria per trobar noves oportunitats laborals.

Nomdedéu destaca la frustració i decepció que sent en haver de jubilar-se abans d'hora, malgrat tenir una salut i una capacitat laboral envejables. La seua experiència en diversos sectors, tant en l'àmbit privat com en el públic, i la seua formació contínua, el converteixen en un actiu valuós que, segons ell, les empreses no haurien de desaprofitar. Durant la seua etapa com a Secretari Autonòmic d'Ocupació i Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Nomdedéu també subratlla la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En definitiva, la reflexió d'Enric Nomdedéu és un toc d'atenció sobre la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. És una crida a no deixar de banda a aquells que, malgrat la seua edat, tenen molt a aportar. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que la societat s'equivoca al no valorar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia. La seua història és una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils amb una àmplia experiència i coneixement.

Enric Nomdedéu ha dedicat gran part de la seua vida a la política, però també ha treballat en diversos sectors del món privat. La seua formació acadèmica és extensa i variada, amb títols en Relacions Industrials, Ciències del Treball i diversos cursos de formació contínua en àmbits com la prevenció de la corrupció, la transparència i el bon govern. A més, ha participat com a ponent en nombrosos congressos i ha impartit classes magistrals en diverses universitats. Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral.

La jubilació anticipada d'Enric Nomdedéu ha estat una decisió forçada per les circumstàncies. Malgrat tenir una bona salut i una capacitat laboral envejable, ha hagut de fer front a la realitat de no trobar noves oportunitats laborals. Aquesta situació ha estat una font de frustració i decepció per a ell, ja que sent que encara té molt a aportar. Nomdedéu destaca que la seua experiència en la gestió de pressupostos i equips humans és difícil de trobar en l'empresa privada. Durant la seua etapa com a Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que les empreses s'equivoquen al no incorporar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua formació i experiència el converteixen en un perfil que les empreses no haurien de desaprofitar.

La reflexió d'Enric Nomdedéu no és només un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. Aquesta situació afecta a molts professionals amb una llarga trajectòria, que es troben amb dificultats per trobar noves oportunitats laborals. Nomdedéu fa una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils, que poden ser productius des del primer dia i que, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua salut mental és millor que abans de l'infart, gràcies a les intervencions mèdiques i al fet que ara es cuida fent esport i controlant una alimentació sana. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir-se actiu i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a la societat perquè valore i incorpore perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer

llegir més

Quan la bandera desapareix: reflexions crítiques sobre un Orgull menys visible

Cada juny, des de fa dècades, la bandera arc iris ha estat molt més que un símbol. Ha sigut una declaració pública d'existència, resistència i orgull d’un col·lectiu que, tot i els avanços aconseguits, continua patint violències i discriminacions. Tanmateix, aquest 2025, hem viscut un juny estrany. Més silenciós. Més buit. A les façanes d’alguns ajuntaments no hi oneja res. A les marques de sempre no se’ls veu ni una publicació acolorida. I als carrers, si no fora per l’esforç de moltes persones a títol individual, semblaria que no hi ha res a celebrar. O pitjor: que no hi ha res a reivindicar.

Per què passa això? I què ens diu, com a societat, que l’Orgull es vaja esborrant dels espais públics i comercials? 

Institucions en retrocés

L’absència de la bandera arc iris en edificis institucionals com a senyal de suport a la diversitat sexual i de gènere no és neutra. És un retrocés. El 2020 ja vam vore com el Tribunal Suprem espanyol dictava que penjar-la no contradeia la neutralitat institucional, perquè no representa cap partit, sinó una causa social reconeguda: la lluita pels drets humans. Malgrat això, el 2025 ens trobem amb ajuntaments que, seguint una lògica de confrontació ideològica o per por a represàlies polítiques, decideixen no mostrar-la. A Madrid, molts districtes han decidit no fer cap mostra pública de suport. A València, el debat també ha sigut intens i esgarrifador. Això envia un missatge preocupant: que la igualtat no és prioritat, que l’odi pot més que la convivència, que la llibertat només val si encaixa en determinats valors conservadors.

La passivitat de les marques: entre la por i la hipocresia

Aquesta invisibilització també arriba al món privat. Moltes marques que els anys anteriors mostraven orgulloses la bandera LGTBIQ+ als seus perfils, que oferien campanyes inclusives i se sumaven a actes commemoratius, enguany han callat. Potser per por a boicots d’una extrema dreta cada vegada més organitzada. Potser perquè no veuen rendible posicionar-se quan la polarització social creix. O potser perquè mai no va ser un compromís real, sinó una estratègia de màrqueting que ara, simplement, ja no és rendible.

Això posa de manifest un dels grans reptes del col·lectiu: com passar de la visibilitat simbòlica a la transformació estructural. No volem només banderes al juny. Volem drets garantits tot l’any. Volem que les empreses contracten persones trans sense estigma. Que respecten la diversitat afectivosexual entre la clientela. Que implementen polítiques internes contra la LGTBI-fòbia. Quan això no passa, la bandera es converteix en un objecte buit. I si damunt desapareix, ens quedem amb el silenci.

La ciutadania pren el relleu

Malgrat la passivitat institucional i empresarial, la resposta ciutadana ha sigut valenta. Molta gent ha penjat la bandera als seus balcons. S’han impulsat campanyes per visibilitzar el col·lectiu des de l’autogestió i el compromís. A les xarxes socials, persones activistes han denunciat aquesta retirada simbòlica com una forma més d’agressió estructural. L’Orgull, ens recorden, és més necessari que mai. 

Aquest 2025, el carrer ha parlat. Des de les entitats de barri fins als col·lectius més joves, s’ha demostrat que la lluita continua. Sense ajudes. Sense pancartes oficials. Sense suports de qui diu governar per a totes però exclou amb les seues accions. I això és tan trist com esperançador: perquè evidencia la manca de voluntat institucional, però també reafirma que el canvi real sempre ha vingut des de baix.

Una ofensiva conservadora disfressada de neutralitat

És important no caure en el parany del llenguatge. Els qui rebutgen posar la bandera diuen que volen “no polititzar” els espais públics. Però negar la diversitat també és una decisió política. I no precisament neutral. El rebuig a símbols com aquest no és una mostra de respecte per a tothom. És una forma de censura. D’esborrar allò que molesta. De tornar-nos al silenci dels armaris, a l’autoocultació, a les doble vides.

Quan es rebutja la bandera, no s’està rebutjant un teixit de colors. S’està rebutjant la memòria de les persones que van morir víctimes de l’odi. S’està rebutjant les famílies diverses. Les infàncies trans. Les persones migrants LGTBIQ+ que pateixen doble discriminació. S’està llançant un missatge: ací no sou benvingudes.

El perill de normalitzar la invisibilitat

Hi ha una altra conseqüència encara més perillosa: que ens acostumem a aquesta absència. Que acceptem com a normal que no es facen actes, que no es vaja al Pride, que no es parle de diversitat a les escoles o als mitjans. L’apatia social és una aliada del feixisme. Quan ens cansem de reivindicar, quan ens fa mandra contestar, quan abaixem el cap per no discutir, guanya l’odi. Per això és urgent continuar posant el cos, la veu i la bandera. Fer comunitat. Fer soroll. Fer memòria.

Cap pas enrere

El col·lectiu LGTBIQ+ no vol privilegis. Vol igualtat. Reconeixement. Protecció. I això només serà possible si cada juny recordem per què eixim al carrer. Per què no n’hi ha prou amb “tolerar” la diversitat. Per què la neutralitat davant l’odi ens fa còmplices.

Aquest 2025 ha sigut un avís. Ens volen fora de les institucions, fora dels anuncis, fora dels carrers. Però no ens faran fora de la història. L’Orgull naix de la resistència, i continuarà sent resistència. Amb o sense bandera. Amb o sense suports. Amb el cor obert, les mans unides i la veu clara.

llegir més