El silenci que escriu: una reflexió sobre el Braille i la dignitat de llegir amb les mans ^

Hi ha invents que no només resolen un problema tècnic, sinó que transformen la manera com una comunitat sencera es relaciona amb el món. El sistema Braille és un d’eixos invents que, més que un codi, és una porta. Una porta oberta a la lectura, a l’autonomia i a la dignitat de milers de persones cegues o amb baixa visió. Però, com passa sovint amb allò que ja tenim assumit, oblidem que darrere d’eixe sistema hi ha una història de lluita, de creativitat i d’una voluntat profunda de fer el món més habitable.

Louis Braille, el jove francés que va inventar el sistema que porta el seu nom, va perdre la vista als tres anys després d’un accident al taller del seu pare. La infecció es va estendre d’un ull a l’altre i el va deixar completament cec, en una època en què la ceguesa condemnava a la marginalitat i a la dependència. Braille, però, no es va resignar. Amb només quinze anys, mentre estudiava a l’Institut Nacional de Joves Cegos de París, va començar a experimentar amb un sistema de punts en relleu que permetera llegir i escriure de manera eficient amb el tacte.

Abans del Braille, ja hi havia hagut intents de crear llenguatges tàctils per a persones cegues. El més conegut era el sistema de “lletres en relleu”, que consistia a imprimir les lletres convencionals en un volum elevat perquè pogueren ser palpades. Però era un sistema lent, poc pràctic i difícil d’aprendre. També existia el mètode de Charles Barbier, un militar francés que havia creat un codi de punts per a comunicacions nocturnes entre soldats. Aquell sistema, anomenat “escriptura nocturna”, va inspirar Braille, però era massa complex i tenia dotze punts, cosa que dificultava la lectura tàctil ràpida. Braille va simplificar-lo fins a crear una matriu de sis punts que permetia representar l’alfabet, els números, la puntuació i fins i tot la música, un camp que ell mateix estimava profundament.

La genialitat del Braille no és només tècnica. És humana. És la intuïció que la lectura no és un privilegi visual, sinó un dret cognitiu. Que el coneixement no ha d’entrar només pels ulls, sinó que pot entrar per les mans, per la pell, per la memòria tàctil. Que la cultura ha de ser accessible, no perquè siga un regal, sinó perquè és un bé comú.

Tanmateix, com passa amb moltes innovacions que qüestionen l’ordre establit, el sistema Braille no va ser acceptat immediatament. Les institucions educatives de l’època es resistien a abandonar els mètodes tradicionals, i molts professionals vidents no entenien la necessitat d’un sistema creat per i per a persones cegues. Hi havia una certa arrogància en la idea que la lectura havia de ser visual o no seria. Però el temps, la pràctica i la insistència de l’alumnat cec van demostrar que el Braille era més ràpid, més eficient i més emancipador que qualsevol alternativa anterior.

Quan pensem en el Braille hui, sovint el reduïm a un codi. Però és molt més que això. És un símbol de resistència i d’autonomia. És la prova que la discapacitat no és una falta, sinó una manera diferent de percebre el món. I és també un recordatori que la inclusió real no consisteix a adaptar les persones al sistema, sinó a adaptar el sistema a les persones.

En un món cada vegada més digital, hi ha qui podria pensar que el Braille és un sistema antic, destinat a desaparèixer. Però això seria un error. La tecnologia no ha substituït el Braille; l’ha ampliat. Hui existeixen línies Braille electròniques, teclats adaptats, pantalles tàctils que combinen punts en relleu amb interfícies digitals. El Braille continua sent essencial per a l’alfabetització plena de les persones cegues, perquè llegir no és només escoltar un text en veu alta. Llegir és comprendre l’estructura, la puntuació, l’ortografia. És poder escriure, corregir, crear. És tindre control sobre la pròpia paraula.

I ací és on entra la reflexió social. Perquè, malgrat els avanços, encara hi ha barreres. Encara hi ha edificis públics sense senyalització en Braille. Encara hi ha llibres que no s’editen en formats accessibles. Encara hi ha persones que associen la ceguesa amb dependència, i no amb diversitat. Encara hi ha governs que no destinen prou recursos a l’educació inclusiva. I encara hi ha massa converses sobre discapacitat que es fan sense escoltar les persones afectades.

El Braille, en este sentit, és una metàfora poderosa. Ens recorda que la inclusió no és un acte puntual, sinó un procés continu. Que no n’hi ha prou amb posar quatre punts en un ascensor i dir que ja està. Que la igualtat real implica escoltar, preguntar, adaptar, revisar, transformar. Implica entendre que cada persona té dret a accedir a la informació, a la cultura i a la vida pública en les mateixes condicions que qualsevol altra.

També ens recorda que la innovació més transformadora sol vindre de les pròpies comunitats que necessiten el canvi. Louis Braille no era un inventor extern que observava la ceguesa des de fora. Era un jove que vivia la ceguesa des de dins, que coneixia les limitacions del sistema i que va imaginar una alternativa. Eixa mirada interna, eixa experiència viscuda, és fonamental en qualsevol procés d’innovació social. I és una lliçó que encara hui hauríem d’aplicar: res sobre nosaltres sense nosaltres.

En un moment en què parlem tant d’accessibilitat, de diversitat i d’inclusió, el Braille continua sent un far. Ens diu que la igualtat no és només una qüestió de drets, sinó també de llenguatge. Que quan una comunitat pot llegir i escriure en el seu propi sistema, està reivindicant la seua identitat. Que la lectura és una forma de llibertat, i que la llibertat no pot dependre de la capacitat visual.

Potser, al final, la pregunta no és si el Braille continuarà sent útil en el futur. La pregunta és si nosaltres continuarem sent capaços de construir un món on totes les persones, siguen com siguen, tinguen un espai per a llegir, per a escriure i per a existir amb plenitud. Un món on la diversitat no siga un obstacle, sinó una riquesa. Un món on la cultura siga un territori compartit, no un privilegi restringit.

El Braille va nàixer de la necessitat, però també de l’esperança. I eixa esperança continua viva cada vegada que una persona cega passa els dits per un text i descobreix una història, una idea, una emoció. Cada punt en relleu és una afirmació: estic ací, tinc veu, tinc dret a comprendre i a ser comprés. I això, en una societat que encara lluita per ser realment inclusiva, és una revolució silenciosa però imparable.

llegir més

Veneçuela, el mirall incòmode ^

La política espanyola contemporània ha convertit Veneçuela en un mirall. Un mirall incòmode, selectiu i sovint instrumentalitzat. Per a una part de la dreta espanyola, especialment el Partit Popular i Vox, Veneçuela no és un país real amb una història complexa, sinó un símbol útil per advertir del que, segons el seu relat, podria passar si governa l’esquerra. És un mirall que no reflecteix la realitat veneçolana, sinó les pors internes d’un Estat que encara no ha resolt el seu passat autoritari.

Aquesta paradoxa és reveladora. La mateixa dreta que denuncia amb contundència el govern de Nicolás Maduro —i que sovint assenyala amb raó la manca de garanties democràtiques, la persecució de l’oposició o la concentració de poder— manté una relació ambigua, quan no directament indulgent, amb la dictadura franquista. Aquesta contradicció no és anecdòtica: diu molt sobre la cultura política espanyola i sobre les batalles simbòliques que encara travessen la societat.

Aquest text vol explorar aquesta tensió. Per què la dreta espanyola és tan contundent amb Veneçuela i tan tímida, evasiva o fins i tot nostàlgica amb el franquisme? Què diu això sobre la memòria democràtica? I com afecta la percepció de les persones joves, que en alguns casos comencen a veure el franquisme a través d’un filtre distorsionat alimentat per xarxes socials i discursos revisionistes?

La comparació entre Veneçuela i el franquisme no pretén equiparar-los. Són règims diferents en origen, intensitat repressiva i estructura. Però sí que és útil per entendre com són utilitzats políticament i què revela això sobre les febleses de la democràcia espanyola.

Veneçuela, en el relat de la dreta, és un avís. Un avís que es repeteix fins a convertir-se en consigna. El país sud-americà es presenta com un exemple del que passa quan governa l’esquerra, sense matisos, sense context i sense voluntat de comprensió. Tot es redueix a una idea: si governen els altres, acabarem com Veneçuela. És una simplificació extrema que converteix un país real en un espantall.

Aquest ús polític de Veneçuela té una funció interna molt clara. No es tracta d’interessar-se per la situació del poble veneçolà, sinó d’utilitzar-lo com a arma llancívola en el debat espanyol. És política interior disfressada de política exterior. I és també una manera d’evitar parlar d’altres qüestions més incòmodes, com ara el passat autoritari propi.

Perquè quan la dreta espanyola parla del franquisme, el to canvia radicalment. Vox reivindica obertament aquella etapa com un període d’ordre, estabilitat i progrés. El Partit Popular, per la seua banda, manté una posició més ambigua: no el defensa explícitament, però evita condemnar-lo amb claredat. Aquesta ambigüitat respon a una herència històrica i electoral que encara pesa.

Vox ha assumit un paper que fins fa uns anys semblava impensable: la reivindicació explícita del franquisme. No només el blanqueja, sinó que el presenta com una etapa positiva, descontextualitzant la repressió massiva, banalitzant la violència d’Estat i convertint una dictadura en un producte de màrqueting polític. Aquest revisionisme és especialment perillós perquè connecta amb una part de la joventut que no ha viscut aquella etapa i que consumeix política a través de formats breus, emocionals i sovint desinformats.

El Partit Popular, en canvi, opta per una estratègia de silenci calculat. No reivindica Franco, però tampoc s’hi enfronta. Quan Vox fa apologia del franquisme, el PP calla. Quan es debat sobre memòria democràtica, el PP parla de reobrir ferides. Quan es condemna el colp d’Estat del 1936, el PP s’absté o matisa. Aquesta actitud respon a la voluntat de no perdre votants que encara mantenen simpaties franquistes i a la dificultat d’assumir una ruptura clara amb les seues arrels postfranquistes.

Aquesta doble vara de mesurar és el nucli del problema. La dreta espanyola condemna amb contundència l’autoritarisme aliè, però relativitza o ignora l’autoritarisme propi. I això revela que no es tracta d’una defensa coherent de la democràcia, sinó d’una estratègia política basada en interessos i identitats.

Comparar Veneçuela i el franquisme és útil per entendre aquesta incoherència. El franquisme va ser una dictadura militar sorgida d’un colp d’Estat i d’una guerra civil, amb repressió massiva, afusellaments, camps de concentració i prohibició total de llibertats. Veneçuela, en canvi, és un autoritarisme electoral: hi ha eleccions, oposició legal encara que perseguida, pluralisme formal i repressió selectiva, no massiva. Són realitats diferents, però la dreta espanyola les tracta de manera inversament proporcional a la seua gravetat.

Amb Veneçuela, lupa i megàfon. Amb el franquisme, silenci o nostàlgia. Aquesta asimetria revela que la condemna de l’autoritarisme no és un principi, sinó una eina.

Un dels elements més inquietants del debat actual és la manera com una part de la joventut està redescobrint el franquisme a través de xarxes socials. No a través de testimonis, llibres o documentals, sinó a través de vídeos curts, discursos simplificats i influencers que presenten Franco com un líder fort o com una figura mal entesa. Les xarxes premien el contingut emocional i polèmic, i el passat esdevé un territori disponible per a la manipulació.

Això passa perquè moltes persones joves no tenen referents directes del que va ser la dictadura. No han sentit relats familiars de por, censura o repressió. I quan el discurs polític permissiu de Vox i l’ambigüitat del PP deixen espai per al revisionisme, el resultat és una banalització creixent del franquisme.

La hipocresia es converteix així en estratègia. Veneçuela serveix per atacar l’esquerra. El franquisme és un problema intern que es prefereix evitar. La memòria democràtica es converteix en un camp de batalla on cada actor intenta controlar el relat del passat per controlar el relat del present.

Tot això diu molt sobre Espanya. Diu que és una democràcia que encara no ha resolt el seu passat. Diu que la dreta no ha fet la seua pròpia transició. Diu que la batalla cultural és més intensa que mai i que la memòria històrica continua sent un terreny fràgil i disputat.

Veneçuela no és el problema. El problema és el mirall. La dreta espanyola parla molt de Veneçuela, però Veneçuela és només un reflex. Un reflex que utilitza per projectar pors i construir relats. Però quan el mirall reflecteix el franquisme, la imatge es torna borrosa i incòmoda.

La pregunta no és si Veneçuela és un règim autoritari. La pregunta és per què la dreta espanyola és capaç de condemnar amb tanta claredat l’autoritarisme aliè i tan poca claredat l’autoritarisme propi. La resposta és inquietant: perquè no és una qüestió de principis, sinó d’interessos.

La democràcia no es defensa només assenyalant els defectes dels altres. Es defensa assumint els propis. I potser ha arribat el moment de mirar el mirall sense por i reconéixer que la memòria democràtica no és un luxe, sinó una necessitat.

llegir més

La mirada de la nostra filla ^

Des del primer moment vam saber que volíem que la nostra filla formara part del procés. No com una espectadora, sinó com una protagonista. No era només una decisió nostra, era una transformació familiar. I ella, amb la seua mirada neta i la seua manera de preguntar-ho tot, ens va ajudar a entendre moltes coses que ni tan sols havíem verbalitzat.

Li vam explicar que volíem adoptar. Ho vam fer amb paraules senzilles, sense presses, deixant espai per a les seues preguntes. Vam dir-li que hi ha criatures que no poden viure amb les seues famílies d’origen, i que algunes d’elles esperen una nova llar. Que nosaltres volíem ser eixa llar. Que potser algun dia arribaria una germana o un germà, i que seria part de la nostra família.

Ella ens va mirar en silenci. Després va preguntar: “I com sabrem qui és?” Ens vam quedar pensant. Li vam dir que no ho sabíem, que ens ho dirien quan fora el moment, que seria una sorpresa. I ella va somriure: “Com un regal que no saps quin és fins que l’obris.” Aquella frase ens va quedar gravada.

Durant el procés, ella anava fent-se preguntes. Algunes ens feien riure, altres ens feien pensar. “Serà més gran que jo?” “Li agradarà el mateix que a mi?” “Tindrà por?” “I si no vol jugar amb mi?” Cada pregunta era una finestra oberta a les seues emocions. No només imaginava una nova germana o germà, sinó que començava a preparar-se per compartir, per cuidar, per entendre.

Hi havia dies en què dibuixava escenes familiars amb quatre persones. Altres dies, escrivia noms en papers i ens preguntava quin sonava millor. “I si es diu Lua? O potser Nil?” Nosaltres li dèiem que no ho sabíem, que el nom ja el tindria, que el descobriríem juntes. Ella assentia, però seguia inventant noms, com si volguera donar forma a una presència que encara no coneixia.

També hi hagué moments de dubte. Un dia, mentre jugava sola, va dir: “I si després ja no em feu tant de cas?” Ens vam asseure amb ella, li vam agafar les mans, i li vam dir que l’amor no es divideix, que es multiplica. Que ella sempre seria la nostra primera filla, la que ens va fer mares per primera vegada. Que estimar una altra criatura no vol dir estimar menys, sinó estimar més.

A poc a poc, va anar integrant la idea. Parlava de la futura germana o germà com si ja estiguera ací. Li explicava coses a les seues joguines, com si estiguera assajant el paper de germana major. De vegades ens sorprenia amb frases com: “Quan vinga, li explicaré com es fa la truita de creïlles.” O: “Li deixaré el meu conte preferit, però només si el cuida bé.”

Vam entendre que ella no només acceptava el procés, sinó que el vivia amb una intensitat pròpia. Amb la seua manera de mirar, de imaginar, de sentir. Ens ajudava a recordar que l’adopció no és només una decisió adulta, sinó una transformació que afecta tota la família. I que les criatures, amb la seua sensibilitat, poden ser les millors companyes de viatge.

Quan vam rebre la resolució favorable, li ho vam dir amb emoció. Ella va saltar, va cridar, va fer una volta sobre si mateixa. Després es va quedar quieta i va preguntar: “I ara, quant falta?” Li vam dir que no ho sabíem, que encara calia esperar. I ella, amb una maduresa inesperada, va dir: “Doncs esperarem juntes.”

llegir més

No tot està bo recobert de xocolata ^

Cada 3 de gener se celebra el Día de las Cerezas Cubiertas de Chocolate, una efemèride dolça que convida a gaudir d’una combinació clàssica: fruita i xocolata. Però darrere d’aquesta aparença deliciosa, val la pena fer una reflexió més àmplia: ¿realment tot millora quan s’hi afegeix xocolata? ¿O estem convertint el recobriment en una excusa per disfressar allò que no volem mirar de cara?

La metàfora és clara. Vivim en una cultura que tendeix a endolcir-ho tot: les emocions difícils, les veritats incòmodes, les relacions trencades. Recobrim amb xocolata les ferides, les absències, les contradiccions. I en fer-ho, correm el risc de perdre el gust original, la textura autèntica, la complexitat que fa que cada cosa siga única.

Les cireres, per exemple, tenen una acidesa pròpia, una intensitat que no agrada a tothom però que les fa especials. Quan les recobrim de xocolata, les suavitzem, les fem més acceptables, més comercials. Però també les uniformitzem. I això, traslladat a les persones, a les idees, a les festes, pot ser perillós.

No tot ha de ser dolç per ser valuós. No tot ha de ser amable per ser necessari. Hi ha veritats que piquen, gestos que incomoden, sabors que remouen. I és en eixa diversitat on trobem la riquesa. Celebrar el Día de las Cerezas Cubiertas de Chocolate pot ser una ocasió per gaudir, sí, però també per recordar que el recobriment no ha de tapar el nucli.

Potser el repte és aprendre a tastar les cireres tal com són. A reconéixer el valor de les coses sense necessitat d’endolcir-les. A estimar allò que no és fàcil, però que ens fa créixer. Perquè, al cap i a la fi, no tot està bo recobert de xocolata. I això també és bo.

llegir més

Coherència global davant potències dominants ^

Hi ha moments en la història en què les societats es veuen obligades a mirar-se al mirall i preguntar-se si allò que anomenen “ordre internacional” és realment un ordre, o més bé una arquitectura desigual on unes poques potències decideixen les regles i la resta del món s’hi adapta com pot. En aquest debat, els Estats Units ocupen un lloc central, no sols per la seua força militar i econòmica, sinó per la capacitat que han tingut durant dècades de definir què és acceptable i què no en l’escena global. I és precisament ací on naix la reflexió que articula este article: si Rússia ha sigut expulsada de competicions esportives internacionals per la seua invasió d’Ucraïna, per què els Estats Units no haurien de rebre un tractament similar quan actuen militarment fora de les seues fronteres sense mandat internacional?

La qüestió no és menor, perquè posa damunt la taula un debat sobre coherència, sobre legitimitat i sobre la credibilitat d’un sistema que es presenta com a defensor de la pau, però que sovint tolera o justifica accions que, si foren protagonitzades per altres actors, serien condemnades sense matisos. L’esport, que sempre s’ha venut com un espai neutral, apolític i universal, ha sigut utilitzat com a instrument de pressió i sanció. I això obri la porta a preguntar-se si eixes sancions s’apliquen amb criteris objectius o si, com sospiten moltes persones i col·lectius, responen a equilibris de poder i interessos geopolítics.

Quan el Comitè Olímpic Internacional va decidir suspendre Rússia i permetre només la participació d’atletes neutrals, ho va fer argumentant que la invasió d’Ucraïna vulnerava els principis fonamentals de la Carta Olímpica. La decisió fou presentada com una defensa de la pau i de la convivència entre pobles. Però, si analitzem la història recent, trobem múltiples intervencions militars dels Estats Units que també han vulnerat el dret internacional, que han causat destrucció massiva i que han deixat societats senceres devastades. Panamà, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria, i ara Veneçuela, són només alguns exemples d’una política exterior que sovint ha actuat sense mandat de l’ONU o amb justificacions que posteriorment s’han demostrat falses o exagerades.

La pregunta, per tant, és inevitable: si l’esport internacional sanciona Rússia per una invasió, per què no sanciona els Estats Units quan actuen de manera similar? La resposta més habitual és que els EUA són “necessaris” per a l’estabilitat global, que la seua presència militar és un mal menor o que les seues intervencions busquen “restaurar la democràcia”. Però estes justificacions, repetides fins a la sacietat, no resisteixen una anàlisi rigorosa. La democràcia no es pot imposar amb bombardejos, i la pau no es construeix amb ocupacions militars. Si l’argument és que Rússia ha vulnerat la sobirania ucraïnesa, també cal reconéixer que els Estats Units han vulnerat la sobirania de molts altres països.

És ací on entra en joc la idea de doble vara de mesurar. Quan Rússia actua militarment, el món occidental respon amb sancions, expulsions i condemnes unànimes. Quan els Estats Units actuen militarment, el relat és diferent: es parla d’operacions quirúrgiques, de lluita contra el terrorisme, de defensa de la llibertat. I, tanmateix, les conseqüències humanes són igual de devastadores. Famílies trencades, ciutats destruïdes, pobles sencers condemnats a dècades d’inestabilitat. Les víctimes no són menys víctimes perquè l’agressor siga una potència aliada d’Occident.

L’esport, que hauria de ser un espai de trobada i no de confrontació, s’ha convertit en un camp de batalla simbòlic on es projecten les tensions del món real. Quan es va decidir expulsar Rússia, es va argumentar que l’esport no podia ser neutral davant una agressió tan clara. Però si l’esport no pot ser neutral davant una agressió, tampoc hauria de ser-ho davant altres agressions. La neutralitat selectiva és, en realitat, una forma de complicitat. I si el COI vol ser coherent amb els seus principis, hauria d’aplicar els mateixos criteris a totes les potències, no sols a aquelles que no formen part del bloc occidental.

La reflexió no pretén justificar les accions de Rússia ni relativitzar la gravetat de la invasió d’Ucraïna. El que pretén és posar en evidència que la coherència és imprescindible si volem un sistema internacional creïble. No es pot exigir respecte al dret internacional només quan convé. No es pot sancionar un país per vulnerar la sobirania d’un altre i, al mateix temps, mirar cap a un altre costat quan una potència aliada fa exactament el mateix. La credibilitat del sistema depén de la seua capacitat per aplicar les normes de manera igualitària.

En el cas de Veneçuela, la situació és especialment delicada. Les informacions sobre operacions militars, pressions externes i moviments geopolítics han generat un clima d’inestabilitat que recorda altres episodis de la història recent. Si finalment es confirma que els Estats Units han actuat sense mandat internacional, la pregunta torna a emergir amb força: per què unes intervencions són motiu de sanció i altres no? Per què unes agressions són condemnades i altres són justificades? La resposta, una vegada més, sembla estar en la correlació de forces i no en els principis.

L’esport podria ser un espai per a trencar esta dinàmica. Podria ser un lloc on la igualtat entre pobles no fora només un lema, sinó una pràctica real. Però per a això caldria valentia, independència i una voluntat real de posar els principis per damunt dels interessos. Expulsar els Estats Units de les competicions esportives internacionals seria una decisió d’un impacte enorme, però també seria una manera de dir que cap país està per damunt de les normes, que cap potència pot actuar impunement i que la pau no és negociable.

Algunes persones argumentaran que això és impossible, que el COI mai s’enfrontarà als Estats Units, que l’esport està massa lligat als interessos econòmics i polítics. I probablement tenen raó. Però el fet que siga difícil no vol dir que no siga necessari. Les societats avancen quan s’atreveixen a plantejar allò que sembla impensable. I si volem un món més just, cal començar per qüestionar les desigualtats que hem normalitzat.

També és important recordar que les sancions esportives no són només un càstig simbòlic. Tenen un impacte real en la imatge internacional d’un país, en la seua capacitat d’influència i en la percepció que la ciutadania té del seu govern. Quan Rússia fou expulsada, el missatge fou clar: la comunitat internacional no tolerarà agressions militars. Però si este missatge només s’aplica a uns i no a altres, perd tota la seua força moral.

L’esport, com la cultura, com la diplomàcia, és un espai de poder. I com tot espai de poder, pot ser utilitzat per a reforçar desigualtats o per a qüestionar-les. La pregunta que hauríem de fer-nos és quin tipus de món volem construir. Un món on les normes s’apliquen només als febles? O un món on tots els països, grans i menuts, són responsables de les seues accions?

La reflexió sobre els Estats Units i Rússia no és només una comparació entre dos països. És una reflexió sobre la coherència, sobre la justícia i sobre la necessitat de construir un sistema internacional que no siga un joc de forces, sinó un espai de convivència real. I és també una invitació a repensar el paper de l’esport en este sistema. Si l’esport vol ser un espai de pau, ha de ser també un espai de coherència.

L'argument que defensa que els Estats Units haurien de rebre el mateix tractament esportiu que Rússia no és un argument contra l’esport, ni contra la pau, ni contra la convivència. És un argument a favor de la coherència, a favor de la igualtat i a favor d’un món on les normes no siguen una arma al servei de les potències, sinó una garantia per a totes les persones i pobles. I és un argument que mereix ser escoltat, debatut i considerat amb la serietat que exigeix el moment històric que vivim.

llegir més