I si fera un podcast?

Hi ha dies en què em pregunte si hauria de crear un podcast. No perquè estiga de moda ni perquè siga l’evolució natural d’escriure a les xarxes, sinó perquè cada format té una manera diferent d’arribar a les persones. Les paraules escrites tenen una força immensa: permeten rellegir, subratllar, aturar-se. Però la veu té alguna cosa especial. Té proximitat. Té humanitat. Té aquella capacitat de convertir una reflexió en una conversa, encara que només parle una persona davant d’un micròfon.

La idea apareix de tant en tant. Un dia mentre camine. Un altre mentre conduïsc. També quan acabe d’escriure algun article i pense que hi ha coses que m’hauria agradat explicar amb més calma, amb matisos que potser no caben en un text. És en eixos moments quan em pregunte: podria fer un podcast?

La resposta fàcil és sí. Hui en dia la tecnologia ja no és una barrera. Amb un micròfon senzill, un ordinador i una mica de constància es pot començar. Però la pregunta real no és si es pot fer. La pregunta és si val la pena fer-ho.

Vivim envoltats de contingut. Podcasts, vídeos, articles, directes, butlletins, publicacions interminables a les xarxes socials. Hi ha tant per escoltar i llegir que resulta legítim preguntar-se si el món necessita un podcast més. I, tanmateix, potser estem formulant malament la qüestió. Potser no es tracta de si el món necessita un podcast més. Potser es tracta de si hi ha una veu única darrere d’eixe podcast.

Totes les persones acumulen experiències, idees, fracassos, aprenentatges i preguntes. Ningú veu la realitat exactament igual que una altra persona. I això fa que cada veu siga, d’alguna manera, irrepetible. Potser hi ha milers de podcasts parlant de política, cultura, llibres, esport o societat. Però no hi ha cap que parle exactament des del meu punt de vista, amb les meues vivències i amb les preguntes que jo em faig.

També m’atrau la idea de la conversa pausada. Les xarxes socials moltes vegades ens obliguen a reduir pensaments complexos a unes poques línies. Tot va molt de pressa. Un titular substitueix una explicació. Una frase substitueix un debat. Una reacció substitueix una reflexió. En canvi, un podcast permet detindre’s. Permet desenvolupar una idea sense tindre la necessitat constant de captar l’atenció cada pocs segons.

Imagine episodis parlant de llibres. No fent ressenyes, sinó compartint les sensacions que deixen. Imagine converses sobre el Camp de Morvedre, sobre la memòria dels pobles, sobre persones que han contribuït silenciosament a construir la nostra societat. Imagine reflexions sobre tecnologia, sobre comunicació, sobre política vista des d’una perspectiva més humana que partidista. Fins i tot imagine episodis dedicats a preguntes senzilles que no tenen una resposta clara.

Però també hi ha dubtes.

Un podcast exigix compromís. La il·lusió inicial és fàcil. El difícil és continuar quan passen les setmanes. Quan apareixen altres obligacions. Quan les estadístiques no són espectaculars. Quan parles a un micròfon sense saber si al darrere hi ha deu persones, cent o mil escoltant.

En realitat, crec que la gran prova és precisament eixa. Crear alguna cosa sense esperar una recompensa immediata. Fer-ho perquè t’agrada. Fer-ho perquè tens alguna cosa a compartir. Fer-ho perquè gaudixes del procés.

Moltes vegades ens paralitza la idea de l’èxit. Abans de començar qualsevol projecte ja estem pensant en els resultats. Quants oients tindrà? Quantes descàrregues? Quantes reproduccions? Quants seguidors? I potser hauríem de canviar la pregunta. Potser la qüestió no és quanta gent escoltarà el podcast, sinó si jo gaudiré fent-lo.

Perquè hi ha projectes que naixen per créixer i altres que naixen per expressar-se. I els segons, moltes vegades, són els que aporten més satisfacció.

A més, la veu deixa un rastre diferent. Quan escrius, el lector interpreta el text. Quan parles, compartixes també el to, les pauses i les emocions. Hi ha una certa vulnerabilitat en això. La veu mostra més del que de vegades voldríem mostrar. Potser per això mateix té tanta força.

També pense que un podcast podria servir per connectar mons que sovint apareixen separats. La literatura i la política. La tecnologia i les persones. La història i el present. Els records i els projectes futurs. M’agrada la idea de crear un espai on les etiquetes tinguen menys importància que les preguntes.

Perquè, al cap i a la fi, cada vegada estic més convençut que les preguntes són més interessants que les respostes. Les respostes solen tancar converses. Les preguntes les obrin.

I és possible que això siga exactament el que m’atrau del format. No parlar per sentenciar. No parlar per convéncer. No parlar perquè sí. Parlar per pensar en veu alta. Compartir dubtes. Explorar idees. Generar converses que continuen després que l’àudio haja acabat.

Potser el podcast perfecte no existix. Potser el primer episodi seria millorable. Potser el segon també. I probablement el desé continuaria tenint defectes. Però totes les coses que valen la pena comencen així: imperfectes.

Quan mire enrere, m’adone que moltes de les iniciatives que més satisfaccions m’han donat naixeren d’una intuïció semblant. Sense garanties. Sense saber si funcionarien. Amb més il·lusió que certeses. I, curiosament, sovint són les que acaben deixant una empremta més profunda.

Així que torne a la pregunta inicial: hauria de crear un podcast?

No ho sé.

Però cada vegada tinc més clar que la resposta correcta no és trobar tots els arguments possibles abans de començar. Potser la resposta és molt més simple. Gravar un primer episodi. Escoltar-lo. Aprendre. Continuar si em fa sentir viu intel·lectualment. Aturar-me si no m’aporta res.

Al remat, no es tracta només de crear contingut. Es tracta de crear un espai on les idees puguen respirar.

I qui sap. Potser algun dia, en lloc d’escriure una reflexió com aquesta, estaré davant d’un micròfon dient: “Benvinguts al primer episodi”. Potser serà un projecte efímer. Potser durarà anys. Però hi ha una cosa que cada vegada tinc més clara: hi ha preguntes que només es resolen quan deixes de pensar-les i t’atrevixes a provar-les.

llegir més

El decret Mari Carmen, entre els titulars i la realitat de l’habitatge

L’accés a un habitatge digne s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania. Per a moltes famílies, especialment per als joves, trobar un pis de lloguer a un preu raonable s’ha transformant en una cursa d’obstacles. Els salaris no creixen al mateix ritme que els preus de l’habitatge i, mentrestant, la sensació general és que cada vegada resulta més difícil emancipar-se o mantindre una llar sense destinar-hi una part excessiva dels ingressos.

En aquest context apareixen mesures com l’anomenat «decret Mari Carmen», presentat pels seus defensors com un avanç important en la protecció dels llogaters i en la garantia del dret a l’habitatge. Els anuncis institucionals i els titulars de premsa han volgut transmetre la idea que ens trobem davant d’una resposta contundent a la crisi residencial. Tanmateix, més enllà de la propaganda política, convé preguntar-se si aquestes mesures seran realment efectives o si acabaran sent una nova demostració que legislar és molt més fàcil que transformar la realitat.

El primer que cal reconéixer és que existeix un problema real. Durant massa temps, el mercat de l’habitatge ha deixat fora milers de persones. Els preus del lloguer han augmentat en moltes ciutats, la disponibilitat de vivendes assequibles s’ha reduït i els col·lectius més vulnerables han quedat en una situació de clara desprotecció. Davant d’aquesta realitat, l’administració pública no pot mirar cap a un altre costat. El dret a l’habitatge apareix reconegut tant en la Constitució com en nombrosos textos internacionals, i els poders públics tenen l’obligació d’impulsar polítiques que el facen efectiu.

Ara bé, reconéixer el problema no significa acceptar acríticament qualsevol solució que es presente. Massa sovint observem com les administracions anuncien grans reformes que generen moltes expectatives però pocs resultats mesurables. La política de l’habitatge és especialment propensa a aquest fenomen. És fàcil presentar una norma com una revolució; és molt més difícil demostrar que, després de la seua aplicació, hi ha més habitatges disponibles, preus més accessibles i una major estabilitat residencial.

Una de les qüestions que menys apareix en el debat públic és la necessitat de garantir també la seguretat jurídica dels xicotets propietaris. Quan es parla de propietaris, sovint es genera la imatge de grans fons d’inversió o empreses immobiliàries amb centenars de pisos. Però una part significativa del parc de lloguer està en mans de persones particulars que tenen un o dos habitatges. Moltes vegades són famílies que han estalviat durant anys, que han heretat una vivenda o que compten amb eixos ingressos complementaris per a equilibrar la seua economia.

Ignorar aquesta realitat és un error. Si les normes generen inseguretat, incrementen la percepció de risc o dificulten excessivament la recuperació d’un immoble davant situacions d’impagament, alguns propietaris poden optar per retirar els seus habitatges del mercat. Quan això ocorre, l’oferta disminueix i la tensió sobre els preus tendeix a augmentar. El resultat, paradoxalment, pot acabar perjudicant les mateixes persones que es pretenia protegir.

Això no significa que els interessos dels propietaris hagen d’estar per damunt dels drets dels llogaters. Significa simplement que una política pública eficaç ha de buscar equilibris. Protegir una de les parts no hauria de comportar demonitzar l’altra. Els bons governs són aquells que entenen la complexitat dels problemes i eviten les simplificacions ideològiques.

El debat sobre l’habitatge també pateix una certa tendència al simbolisme. Es parla molt de limitar, prohibir o sancionar, però menys de construir, rehabilitar i ampliar l’oferta. No existeix cap fórmula màgica que permeta resoldre una crisi d’habitatge únicament mitjançant regulacions. Si hi ha una demanda creixent i una oferta insuficient, els problemes persistiran encara que s’aproven noves normes cada any.

Per això resulta imprescindible que qualsevol decret vaja acompanyat d’una estratègia integral. Cal impulsar habitatge públic en quantitats significatives, facilitar la rehabilitació de vivendes buides, agilitzar els tràmits urbanístics i fomentar fórmules innovadores que permeten ampliar el parc residencial disponible. Sense aquestes actuacions, moltes mesures quedaran reduïdes a pedaços que poden alleujar determinades situacions però que difícilment transformaran el problema de fons.

També és necessari combatre l’especulació. Hi ha pràctiques que contribueixen a expulsar veïns dels seus barris, encareixen artificialment els preus i converteixen l’habitatge en un simple actiu financer. Les administracions tenen eines per actuar davant aquests fenòmens i haurien d’utilitzar-les amb determinació. Però fins i tot en aquest terreny convé actuar amb intel·ligència i no amb eslògans. No tota activitat privada és especulació ni tot propietari és un especulador.

Una altra qüestió fonamental és l’avaluació dels resultats. Sovint s’aproven normes sense establir mecanismes clars per a mesurar-ne l’impacte. Quants habitatges s’han incorporat al mercat gràcies a la reforma? Ha disminuït l’esforç econòmic de les famílies per a pagar el lloguer? Ha augmentat l’oferta disponible? Els desnonaments s’han reduït? Aquestes són les preguntes que haurien de marcar el debat públic, i no tant qui aconsegueix imposar un relat més favorable en les xarxes socials o en els titulars de premsa.

L’habitatge mereix menys confrontació partidista i més polítiques basades en evidències. La ciutadania està cansada d’escoltar que cada nova norma és històrica, transformadora o definitiva. El que realment importa és si les persones poden accedir a una vivenda digna sense comprometre el seu projecte de vida. La resta és soroll.

El decret Mari Carmen pot ser una oportunitat o pot acabar convertint-se en una nova promesa que genera moltes expectatives i pocs resultats. Encara és prompte per a dictar sentència. El que sí que podem afirmar és que l’èxit no es mesurarà pels aplaudiments inicials ni pels discursos triomfalistes, sinó pels efectes reals sobre la vida de la gent.

Perquè la política d’habitatge no necessita més titulars grandiloqüents. Necessita més habitatges assequibles, menys especulació, més seguretat jurídica per a totes les parts i solucions que funcionen a llarg termini. Quan això passe, no farà falta vendre cap decret com una victòria: la realitat parlarà per si mateixa.

llegir més

Les conseqüències

"Masturbas mi mente... consecuencias en mi cuerpo."

Aquella frase va aparéixer escrita en una nota sense signatura entre les pàgines d'un llibre de la biblioteca. No sabia qui l'havia deixada allí ni a qui anava dirigida, però em va perseguir durant setmanes.

Al principi em va fer gràcia. Després, curiositat. Finalment, obsessió.

No perquè pensara que algú me l'havia escrita a mi, sinó perquè descrivia exactament allò que m'estava passant.

Hi ha persones que entren en la teua vida sense fer soroll. No ocupen espai a casa teua, no alteren els teus hàbits, no canvien el mobiliari dels teus dies. Però entren en els teus pensaments i ho capgiren tot.

Tu eres així.

Cada conversa obria una porta nova. Cada pregunta teua em deixava una nit sencera donant voltes. Em parlaves de ciutats que no coneixia i, de sobte, em trobava cercant mapes. Em parlaves de llibres i acabava omplint prestatgeries. Em parlaves de persones anònimes que havien canviat el món amb gestos menuts i jo començava a observar la gent pel carrer amb una atenció desconeguda.

Les conseqüències apareixien al cos.

Dormia menys.

Caminava més.

Menjava de pressa perquè tenia pressa per tornar a pensar.

Els meus amics deien que havia canviat.

—Estàs diferent.

—En què?

—No ho sabem. Però diferent.

Jo tampoc sabia explicar-ho.

La veritat era que començava a viure en dos llocs alhora: en la realitat i en aquell territori invisible que construïen les nostres converses.

Un dia vas desaparèixer.

Sense avisar.

Sense comiat.

Sense cap discussió.

Els missatges deixaren d'arribar.

Les telefonades quedaren sense resposta.

Les setmanes es convertiren en mesos.

Al principi vaig esperar. Després vaig enfadar-me. Finalment vaig acceptar-ho.

La vida continuà.

Vaig canviar de treball.

Vaig mudar-me de ciutat.

Vaig perdre gent que estimava i vaig conéixer persones meravelloses.

Els anys passaren.

Però, de tant en tant, encara recordava aquella sensació estranya: la d'haver sigut modificat des de dins per algú que ja no hi era.

Una vesprada de tardor, quasi vint anys després, estava ordenant les coses de ma mare després del seu funeral.

Entre fotografies antigues, rebuts esgrogueïts i cartes familiars, vaig trobar una caixa de fusta.

Dins hi havia desenes de quaderns.

Tots escrits amb la mateixa lletra.

La seua.

Vaig obrir-ne un.

I després un altre.

I un altre.

Em va caldre una hora per comprendre el que tenia davant.

Aquells quaderns contenien converses.

Les nostres converses.

Paraula per paraula.

Però això era impossible.

Perquè moltes d'aquelles converses les havia tingudes anys després que els quaderns s'hagueren escrit.

Vaig continuar llegint.

Les mans em tremolaven.

A les últimes pàgines hi havia una nota.

Només una.

"Si estàs llegint això, és perquè ja ho has descobert."

Vaig reconéixer immediatament la frase inicial.

"Masturbas mi mente... consecuencias en mi cuerpo."

I davall, una explicació.

La persona que jo havia estat buscant durant dues dècades mai havia existit.

Les converses, els missatges, les idees que m'havien canviat la vida... eren fragments extrets dels diaris de ma mare.

Ella havia començat a escriure'ls abans que jo nasquera.

Durant anys, sense saber-ho, havia anat trobant en llibres, correus antics, notes i documents les seues paraules disperses. El meu cervell havia construït una presència coherent a partir d'aquelles peces.

Jo creia que parlava amb algú.

En realitat estava dialogant amb una absència.

Amb la dona que més em coneixia.

Amb la dona que havia imaginat les preguntes que necessitaria fer-me quan fora adult.

Vaig llegir l'última línia amb els ulls humits.

"Quan ja no estiga, continuaré parlant-te. No perquè els morts tornen, sinó perquè les idees no moren quan mor el cos."

Vaig tancar el quadern.

Aleshores vaig entendre les conseqüències.

Mai no havia sigut amor.

Mai no havia sigut obsessió.

Mai no havia sigut una història interrompuda.

Era una herència.

L'única herència que no podia gastar-se, perdre's ni repartir-se.

I, per primera vegada en molts anys, vaig sentir que algú em contestava el silenci.

llegir més

"Ningú arriba lluny a soles"

La cultura popular valenciana està plena de dites que, durant generacions, han servit per transmetre valors, experiències i formes d'entendre el món. Algunes d'elles conserven una saviesa que encara hui resulta útil. Altres, en canvi, reflectixen una societat diferent de l'actual i necessiten una nova lectura perquè continuen tenint sentit en un context marcat per la igualtat, la diversitat i els drets socials.

Entre les dites més conegudes trobem aquella que afirma que «Darrere d'un gran home hi ha una gran dona». És una expressió que ha sigut repetida durant dècades amb la intenció aparent de reconéixer el paper de moltes dones en la vida familiar, social o professional dels homes. En pobles i ciutats valencianes era habitual escoltar-la quan es parlava d'un home que havia aconseguit prestigi, èxit o influència, assumint que darrere d'aquell triomf hi havia una esposa sacrificada, una mare abnegada o una dona que sostenia silenciosament la seua vida quotidiana.

La dita naix en una època en què les dones tenien una participació pública limitada i eren sovint relegades a l'espai domèstic. La seua contribució a la societat, a l'economia familiar o a la cultura quedava moltes vegades invisibilitzada. Per això, encara que la frase podia semblar un reconeixement, també evidenciava una jerarquia clara: l'home ocupava el centre de l'escena mentre la dona apareixia situada darrere, com un suport necessari però secundari.

Aquesta expressió ens ajuda a comprendre una part important de la història social valenciana. Durant generacions, moltes dones van treballar al camp, en la indústria, en els comerços familiars, en les tasques de cures i en la gestió econòmica de la llar sense rebre el mateix reconeixement que els homes. Les seues aportacions eren indispensables, però quedaven amagades sota estructures socials profundament patriarcals.

El significat tradicional de la dita és fàcil d'identificar. Vol transmetre que l'èxit individual rarament és una construcció solitària. Tota persona necessita suport emocional, ajuda material, confiança i companyia. La frase reconeix indirectament aquesta realitat. El problema no és tant l'essència del missatge com la manera en què s'expressa.

Quan diu que una dona està darrere d'un gran home, està acceptant un model de relacions basat en la desigualtat. La grandesa recau sobre ell. Ella apareix definida en funció de les seues necessitats. La dona no és presentada com a protagonista de la seua pròpia història, sinó com una peça que facilita l'èxit d'una altra persona.

A més, la dita assumeix una estructura de gènere rígida i heterosexual. Només contempla homes i dones en rols tradicionals i complementaris. Deixa fora moltes realitats que formen part de la societat valenciana contemporània: famílies diverses, persones LGTBI+, models de convivència diferents o projectes vitals construïts des de la cooperació i no des de la subordinació.

En el segle XXI, la societat ha experimentat transformacions profundes. Les dones han conquistat espais de participació política, econòmica, esportiva, científica i cultural que durant segles els havien sigut negats. El feminisme ha contribuït a qüestionar estructures de poder que semblaven naturals i ha posat damunt la taula una evidència incontestable: ningú hauria d'ocupar una posició secundària pel fet de ser dona.

Però el canvi no s'ha limitat a les qüestions de gènere. També ha canviat la manera d'entendre l'èxit. Vivim en una societat hiperconnectada on les xarxes digitals projecten constantment imatges d'individualisme i triomf personal. Influencers, empresaris tecnològics, esportistes o creadors de contingut apareixen sovint com a exemples d'autosuficiència. Tanmateix, darrere d'aquesta narrativa continua existint una realitat col·lectiva.

Cap projecte professional prospera sense una comunitat. Cap empresa funciona sense treballadores. Cap associació transforma la societat sense voluntariat. Cap administració pública millora la vida de la ciutadania sense serveis públics. Cap persona aconseguix desenvolupar-se plenament sense les cures rebudes al llarg de la vida.

Per això, una reinterpretació contemporània de la dita podria formular-se d'una manera diferent: «Al costat de cada persona que avança hi ha una comunitat que sosté». Aquesta nova expressió elimina les jerarquies de gènere i posa el focus en la interdependència humana.

La societat actual ens mostra constantment exemples d'aquesta realitat. Quan una investigadora valenciana obté un reconeixement internacional, hi trobem darrere una universitat pública, una xarxa de col·laboradores, anys d'inversió col·lectiva i una estructura educativa que ha fet possible aquell camí. Quan una esportista aconseguix una medalla, hi ha entrenadores, famílies, personal sanitari i institucions que han contribuït a fer-ho possible.

També en els moviments socials observem aquesta dimensió comunitària. Les mobilitzacions feministes dels últims anys no són el resultat de lideratges individuals sinó de milers de dones organitzades que han compartit experiències, coneixements i lluites. El mateix ocorre amb els moviments ecologistes que denuncien la destrucció del territori o amb les plataformes que reivindiquen habitatges dignes davant l'especulació immobiliària.

La crisi climàtica ens ha ensenyat igualment una lliçó important. Durant massa temps es va imposar una visió basada en l'èxit individual i el creixement econòmic infinit. Hui sabem que el futur depén de la capacitat de cooperar i protegir els béns comuns. L'aigua, l'horta, les muntanyes, els espais naturals i la biodiversitat no poden defensar-se des de l'individualisme. Necessiten comunitats compromeses i responsabilitat compartida.

La cultura valenciana contemporània també està vivint aquesta evolució. Cada vegada es reconeix més el valor del treball col·laboratiu, de les xarxes associatives, del teixit cultural local i dels projectes comunitaris que mantenen viva la llengua i les tradicions. Ja no es tracta d'exaltar figures individuals com si foren herois solitaris. Es tracta de comprendre les relacions que fan possible qualsevol avenç.

Aquesta mirada resulta especialment necessària en temps de precarietat laboral. Moltes persones joves viuen dificultats per accedir a un habitatge, desenvolupar una carrera professional estable o construir projectes de vida autònoms. Davant aquesta realitat, les xarxes de suport mutu, les famílies, les amistats i les comunitats continuen exercint una funció essencial. Ningú prospera completament a soles.

Per això, la vella dita necessita una actualització profunda. No perquè siga necessari esborrar el passat, sinó perquè la saviesa popular continue dialogant amb el present. Allí on abans es parlava d'una dona situada darrere d'un home, hui podem parlar de persones que caminen juntes, d'equips que cooperen, de barris que s'organitzen i de comunitats que es cuiden mútuament.

El futur no necessita grans homes sostinguts per grans dones invisibles. Necessita persones lliures, diverses i iguals que siguen capaces de construir projectes compartits. Necessita feminisme per garantir la igualtat, ecologisme per protegir el territori, drets socials per assegurar vides dignes i memòria democràtica per recordar les lluites que ens han portat fins ací.

Potser la millor versió contemporània de la dita siga, simplement, aquesta: ningú arriba lluny a soles. Perquè allò que ens fa avançar no és la grandesa individual, sinó la força col·lectiva. I perquè en una societat més justa, ningú ha d'estar darrere de ningú. El repte és caminar totes i tots al costat, compartint el pes del present i la construcció del futur.

llegir més

Quan totes les causes sonen igual

Hi ha una imatge que em ve sovint al cap quan observe determinades convocatòries públiques. Canvien els cartells, canvien les sigles, canvien les reivindicacions concretes, però la posada en escena sembla la mateixa. Una manifestació antifeixista. Una concentració contra els desnonaments. Una protesta contra una retallada. Una marxa per una causa social qualsevol. De vegades, des de fora, totes acaben transmetent una sensació semblant: com si sonara una versió infinita de Sunday Bloody Sunday, la cançó d'U2 que converteix la indignació en una banda sonora permanent.

No es tracta de qüestionar les causes. De fet, moltes poden ser legítimes, necessàries o fins i tot urgents. El problema pot estar en una altra banda: en la rutina de la protesta.

Quan una societat protesta molt, corre el risc que la protesta deixe de ser excepcional i es convertisca en un paisatge habitual. L'excepcionalitat és precisament allò que dona força a una mobilització. Quan tot és emergència, res acaba sent-ho. Quan cada setmana hi ha una crida a la indignació, la indignació es desgasta.

La música de Sunday Bloody Sunday transmet tensió, dolor i denúncia. Però imaginem què passaria si sonara vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. El que en un primer moment commou acabaria convertint-se en soroll de fons. Potser alguna cosa semblant ocorre amb cert activisme contemporani: la repetició constant del mateix registre emocional acaba provocant desconnexió en lloc de compromís.

També existeix una estètica compartida. Els lemes, els càntics, les pancartes, les consignes i fins i tot el vocabulari sovint semblen formar part d'un mateix univers cultural. Des de fora resulta difícil distingir si es parla d'habitatge, de memòria històrica, de medi ambient o de qualsevol altra qüestió. Tot acaba embolicat en la mateixa atmosfera simbòlica. I quan les formes es repeteixen massa, el missatge es dilueix.

Una altra paradoxa és que moltes mobilitzacions naixen per a donar veu a persones concretes amb problemes concrets. Però amb el temps poden acabar absorbides per una narrativa més general, més ideològica i més abstracta. El drama particular desapareix darrere dels grans eslògans. Les persones passen a ser exemples d'una teoria. I una teoria, per justa que siga, emociona menys que un rostre, un nom o una història real.

La societat actual, a més, viu saturada d'impactes emocionals. Les xarxes socials funcionen com una manifestació permanent. Cada dia hi ha una nova alarma, una nova campanya i una nova indignació col·lectiva. En aquest context, la protesta al carrer competeix no sols amb altres protestes, sinó amb una allau incessant de missatges que reclamen atenció.

Potser per això cada vegada és més difícil sorprendre. I sense sorpresa, sense capacitat d'interpel·lar persones que no pensen igual, moltes mobilitzacions corren el risc de convertir-se en rituals interns. Espais on els convençuts es troben amb altres convençuts per confirmar les seues conviccions. Més celebració identitària que persuasió social.

La reflexió final no és si cal manifestar-se o no. Les manifestacions formen part de qualsevol societat lliure. La qüestió és una altra: com evitar que tota protesta acabe sonant sempre igual. Com passar de la repetició a la creativitat. Com recuperar la capacitat de sorprendre, de convéncer i d'arribar més enllà del cercle habitual.

Perquè quan totes les causes comparteixen la mateixa banda sonora, el mateix llenguatge i la mateixa litúrgia, arriba un moment en què moltes persones deixen d'escoltar la lletra. I aleshores només queda el ritme llunyà d'un altre Sunday Bloody Sunday sonant una vegada més.

llegir més