La Senda Blava: una història de paciència, burocràcia i un litoral que mereix molt més ^

Hi ha projectes que naixen amb vocació de ser senzills: unir dos pobles veïns, connectar dos passejos marítims, donar continuïtat a un litoral que, per naturalesa, ja és compartit. La Senda Blava —el camí litoral que uneix Sagunt i Canet— hauria d’haver sigut un d’aquests projectes. Una actuació modesta, útil, desitjada i perfectament lògica. Però la realitat va ser una altra: anys de retards, informes, silencis administratius i una sensació permanent que el litoral és un espai on la burocràcia pesa més que el sentit comú.

Durant molt de temps, la ciutadania va veure com el projecte avançava a batzegades. No era una qüestió de pressupost —la inversió era relativament modesta— ni tampoc de voluntat social, perquè la demanda era clara i transversal. El problema estava en un altre lloc: en el complex entramat d’autoritzacions necessàries per actuar en el domini públic marítim-terrestre. Un espai on cada pas requereix informes, validacions i, sovint, una paciència infinita.

La Senda Blava va ser víctima d’aquest laberint administratiu. Els tràmits es van allargar molt més del que ningú hauria imaginat. Els veïns veien com passaven els anys sense que el projecte es materialitzara. Mentrestant, altres municipis aconseguien actuacions similars amb més agilitat. La comparació era inevitable i alimentava la sensació que alguna cosa no funcionava.

El litoral de Sagunt i Canet és un espai d’un valor ambiental i social enorme. Però també és un espai fràgil, i això fa que qualsevol intervenció requerisca una supervisió estricta. Aquesta supervisió, en teoria necessària, es convertia sovint en un mur. Els informes es demanaven, es revisaven, es tornaven a demanar. Les modificacions del traçat eren constants. Les exigències tècniques canviaven. I el projecte, que havia de ser senzill, es convertia en un exemple de com la burocràcia pot frenar fins i tot les actuacions més raonables.

La ciutadania, mentrestant, continuava esperant. Cada estiu, la mateixa pregunta: “I la senda, per a quan?”. Cada any, la mateixa resposta: “Està pendent d’autorització”. I així, legislatura rere legislatura, el projecte quedava encallat en un punt mort.

Tot va canviar el 2020. En un context diferent, amb una nova etapa administrativa i una coordinació més fluida entre institucions, el projecte va rebre finalment llum verda. Les obres es van executar amb rapidesa i la Senda Blava es va convertir en una realitat. En pocs mesos, allò que havia estat impossible durant anys es va materialitzar. I la ciutadania, que havia perdut l’esperança, va poder per fi caminar, córrer o pedalejar entre els dos municipis sense interrupcions.

La pregunta que molts es fan és inevitable: com pot ser que un projecte estiga encallat durant tant de temps i, de sobte, avance amb agilitat? La resposta no és senzilla. Les administracions públiques són organismes complexos, amb competències repartides i procediments estrictes. De vegades, un canvi de criteri tècnic, una reorganització interna o una nova manera de coordinar-se entre institucions pot desbloquejar allò que semblava impossible.

El que sí és clar és que la Senda Blava és un exemple de com la burocràcia pot condicionar el desenvolupament d’un territori. No és un cas únic, però sí paradigmàtic. I ens obliga a reflexionar sobre com gestionem el nostre litoral, com podem agilitzar els processos sense renunciar a la protecció ambiental i com podem evitar que projectes de gran utilitat social queden atrapats en un laberint administratiu.

Avui, la Senda Blava és una realitat. I és un èxit. Però també és un recordatori del que no hauria de tornar a passar. Els municipis costaners necessiten eines més àgils, canals de comunicació més clars i una administració que entenga que protegir el litoral no és incompatible amb fer-lo accessible i útil per a la ciutadania.

La història de la Senda Blava és, en el fons, la història d’un territori que estima la seua costa i que lluita per dignificar-la. És la història d’un projecte senzill que es va convertir en un repte desmesurat. I és, sobretot, la història d’una ciutadania que no es va resignar i que, finalment, va veure com la seua reivindicació es feia realitat.

Ara que el camí existeix, toca mirar endavant. Toca pensar en com millorar-lo, com ampliar-lo, com connectar-lo amb altres rutes i com convertir-lo en un element central de la mobilitat sostenible del nostre litoral. Toca, també, aprendre del passat i evitar que futurs projectes caiguen en els mateixos errors.

La Senda Blava és més que un camí. És un símbol. Un recordatori que les coses poden tardar, però arriben. I que, quan arriben, transformen el territori i la vida de la gent. Per això, cal cuidar-la, reivindicar-la i continuar treballant perquè el nostre litoral siga un espai viu, accessible i ben gestionat.

llegir més

8 de març: la resistència de les dones davant un relat que les vol esborrar ^

Hi ha moments en què una persona s’atura i entén que allò que passa al nostre voltant no és casualitat. I jo tinc la sensació que estem just en un d’eixos moments. No és només que es qüestionen avanços que havien costat dècades de lluita; és que es fa amb una naturalitat que espanta. Veig com s’intenta traure la paraula gènere del vocabulari institucional, com es nega la violència masclista amb una serenitat que fa feredat, com es retallen drets que les dones havien guanyat pam a pam, amb esforç i amb dolor. I quan observe tot això amb serenitat però també amb decisió, tinc clar que res d’això és fruit d’un descuit o d’una improvisació. És una estratègia política, una voluntat deliberada d’apartar les dones de les polítiques públiques, d’apartar-les de les decisions i d’arraconar-les del relat col·lectiu fins que parega que no hi han sigut mai.

I ací, a Sagunt, ho notem amb especial intensitat. Les dones som la resistència. I jo, com a aliat compromés amb el meu poble, reconec que he tardat massa anys a entendre fins a quin punt esta resistència ha sigut necessària perquè nosaltres, massa sovint, hem viscut en una comoditat que ens ha permés no veure allò que era evident. Hui ja no tinc cap excusa. Mire la meua ciutat, la que estime, i veig massa clares les petjades d’un passat —i d’un present— que ha oblidat, minimitzat o silenciat les dones que l’han construïda. I això ja no és tolerable.

Sagunt té segles d’història, però el seu espai públic encara conta un relat incomplet. El nomenclàtor municipal parla, però parla amb una absència que pesa i que fa mal. Les dades són dures de pair: de les 842 vies de la ciutat, només 37 porten noms femenins —incloent verges— mentre que 137 estan dedicades a hòmens. Les altres més de 600 no tenen cap gènere identificable. Açò vol dir que només un 20% del nostre espai públic fa referència a dones, mentre que un 80% continua reservat a figures masculines. No és una dada neutra ni anecdòtica: és simbòlica i és política. Diu molt més del que sembla. Quan una xiqueta camina pels carrers de Sagunt i no hi troba quasi cap nom de dona, el missatge que rep és silenciós però contundent: que les dones no han tingut la mateixa importància en la construcció de la ciutat. I això és fals.

Les dones han estat ací sempre. Han sostingut la vida comunitària, han treballat en l’ombra, han fet possible el que altres s’han encarregat de firmar. Que el mapa urbà les ignore no és una casualitat: és el resultat de dècades mirant només cap a una banda.

Hi ha casos que, com a aliat, em colpegen especialment, perquè evidencien una desigualtat que no es pot justificar de cap manera. Pense en Amparo Bravo. Ella va donar els terrenys a l’Ajuntament per urbanitzar tota la zona entre el Camí Real i el carrer Horts. Sense la seua aportació generosa i decisiva, aquell tros de Sagunt no seria el que és. Però quan li van dedicar un carrer, només li van posar Bravo. Res d’Amparo. Res del seu nom complet. Res que la identifique com a dona concreta, com a persona que va donar una part del seu patrimoni per al bé comú.

I després mire el cas d’Emilio Llopis, que també va donar terrenys per a construir l’Asil. A ell sí que li van posar el nom complet: Emilio Llopis. Amb totes les lletres. Per què ell sí i ella no? Per què un té nom i cognoms i l’altra queda reduïda a un cognom que podria ser de qualsevol? No puc evitar la pregunta. I tampoc puc evitar la resposta. Açò només passa perquè era dona. I dir-ho no és un atac, és un acte d’honestedat. És el primer pas per corregir-ho.

Les volen fora, i ja ni tan sols ho dissimulen. Les volen fora dels espais on es decidix el futur, fora de les estructures de poder, fora de la memòria i fins i tot fora del llenguatge. Quan eliminen les paraules també eliminen les realitats que representen, i això és exactament el que busquen: que allò que elles han conquistat a base de lluita desaparega com si mai no haguera existit. Les volen reduïdes a una presència ornamental, tolerades però sense capacitat d’incidir ni de transformar, com si foren espectadores i no protagonistes de la vida pública. I encara tenen la gosadia de presentar-ho com una simple discussió cultural, com un debat superficial que no mereix atenció. Però no ho és. Açò és una batalla pels drets d’elles, pels drets de totes les dones. Una batalla per la igualtat salarial que encara no arriba, per les cures compartides que continuen recaient sobre les seues espatles, pel dret a viure sense por, pel dret a existir plenament en tots els espais que formen part de la societat.

Quan ataquen el feminisme, no ataquen una ideologia. Ataquen la democràcia. Una democràcia que no protegeix les dones és una democràcia incompleta, afeblida i injusta. Per això, davant d’això, no podem callar. No podem deixar-nos esborrar com si no haguérem estat mai. No podem permetre que la por o la comoditat d’uns pocs definisquen els límits de la nostra presència.

Sagunt serà millor quan el seu espai públic reconega les dones amb el mateix respecte que reconeix els hòmens. Quan una xiqueta puga caminar i llegir noms que li parlen d’altres dones com ella, sabrà que també pot deixar la seua empremta. I com a aliat, sé que tinc la responsabilitat de contribuir a eixe futur. No podem continuar callant. No podem continuar fent com si açò no fóra amb nosaltres.

Per això defense que el 8 de març no siga un dia de discursos buits sinó d’accions concretes. Que l’Ajuntament de Sagunt revise el nomenclàtor, incorpore noms de dones als carrers nous i corregisca injustícies evidents com la d’Amparo Bravo. No es tracta de substituir hòmens; es tracta de reconéixer dones. Es tracta de corregir una desigualtat històrica que massa temps hem normalitzat.

I si algú pregunta què hem de fer davant d’este intent d’esborrar-nos, jo ho tinc clar. Estar. Resistir. Parlar. Fer-nos visibles. Fer que la ciutat reconega el que sempre ha estat ací. Fer que Sagunt siga un lloc on la igualtat real avance amb pas ferm, perquè ho mereixem, perquè ho hem conquistat i perquè no acceptarem res menys.

Les dones som la resistència. I jo sé que la meua obligació és estar al costat d’eixa resistència, sostenint-la, amplificant-la i lluitant perquè mai ningú puga tornar a dir que les dones no estaven, que no comptaven o que no importaven. No anem a desaparéixer. No aneu a esborrar-nos. I que quede dit, clar i alt, per a hui i per a sempre: Sagunt serà un lloc d’igualtat real.

llegir més

Dades obertes ^

El Dia dels Dades Obertes, que cada mes de març ens recorda el valor col·lectiu de la informació pública, és molt més que una efemèride tecnològica. És una invitació a repensar com volem que siga la relació entre institucions, ciutadania i empreses en un moment en què la transparència ja no és un luxe, sinó una exigència democràtica. Els dades obertes no són només fulls de càlcul; són una manera de garantir que totes les persones puguen comprendre, fiscalitzar i participar en la gestió del que és de totes.

En un municipi com Sagunt, amb una realitat complexa i diversa, l’obertura de dades hauria de ser un compromís ferm i sostingut. Parlem d’informació sobre mobilitat, pressupostos, medi ambient, urbanisme, cultura, serveis socials o qualsevol altre àmbit que afecte la vida quotidiana. Quan aquestes dades són accessibles, reutilitzables i comprensibles, es generen oportunitats per a la innovació, per a la recerca i per a la participació ciutadana. A més, es reforça la confiança en les institucions, perquè la transparència no es proclama: es practica.

L’Ajuntament de Sagunt té davant un repte que és també una oportunitat. Obrir totes les dades possibles no és només complir amb una tendència global, sinó situar el municipi en la línia de les ciutats que entenen que la informació pública ha de ser realment pública. Açò implica invertir en infraestructures digitals, formar el personal, establir protocols clars i, sobretot, assumir que la cultura de la transparència és un procés continu, no un gest puntual.

També cal entendre que les dades obertes no són un fi en si mateix, sinó una eina per a millorar la vida de la gent. Quan una persona pot consultar de manera senzilla en què es gasten els diners públics, quan una empresa local pot aprofitar dades per a crear serveis útils, quan una entitat social pot analitzar necessitats del territori amb informació fiable, estem construint un municipi més just, més eficient i més democràtic.

Per això, el repte dels pròxims anys hauria de ser clar: convertir Sagunt en un referent en dades obertes, amb un portal complet, actualitzat i pensat per a totes les persones, no només per a qui té coneixements tècnics. Un municipi que aposta per la transparència és un municipi que confia en la seua ciutadania i que vol caminar cap a un futur compartit.

llegir més

Serveis socials al País Valencià, ’indignació i tristesa ^

Quan pense en la situació actual dels serveis socials al País Valencià, no puc evitar sentir una barreja d’indignació i tristesa. Indignació perquè veig com un sistema que havia avançat amb pas ferm cap a la dignificació i la professionalització està sent desmantellat a poc a poc, amb una subtilesa que quasi sembla calculada. I tristesa perquè darrere de cada retallada, de cada canvi normatiu disfressat de simplificació, hi ha persones reals: famílies vulnerables, persones majors dependents, professionals exhausts que sostenen el sistema amb un compromís que sovint supera el que seria raonable exigir-los. Quan observe el que està passant, tinc la sensació que estem retrocedint en drets, en qualitat i en humanitat.

Durant anys, el País Valencià havia anat construint un model de serveis socials que, amb totes les seues imperfeccions, avançava cap a un sistema públic fort, estructurat i equiparable al sanitari o l’educatiu. La idea de la quarta pota no era només un eslògan: era un projecte polític i social que començava a donar fruits. Els municipis, especialment els mitjans i grans, havien començat a consolidar equips, a planificar amb criteri, a establir protocols i a dotar-se d’eines com el Manual d’Organització i Funcionament. No era un sistema perfecte, però era un sistema que caminava cap a la maduresa.

I, tanmateix, en menys d’un any, he vist com aquest edifici comença a esquerdar-se. No per un terratrémol sobtat, sinó per una erosió constant, silenciosa, que es presenta com a gestió eficient, com a simplificació administrativa, com a racionalització de recursos. Però darrere d’aquestes paraules, que sonen tan neutres i tan tècniques, s’amaga una realitat molt més crua: menys recursos, menys capacitat de resposta, menys protecció per a les persones que més ho necessiten.

Un dels exemples més clars és l’eliminació de l’article 32, aquell mecanisme que permetia als ajuntaments accedir a crèdits variables per reforçar equips quan la demanda augmentava. Pot semblar un detall tècnic, una línia perduda en un pressupost, però en realitat és una peça clau del sistema. Sense aquest mecanisme, els municipis perden la capacitat d’adaptar-se a situacions d’emergència social, a increments sobtats de demanda, a crisis puntuals. És com llevar-li a un hospital la possibilitat de contractar personal extra en plena epidèmia. I això, inevitablement, recau sobre els professionals, que veuen com la seua càrrega de treball augmenta mentre els recursos disminueixen.

I ací és on entren els drets laborals. Perquè parlar de serveis socials no és només parlar d’usuaris, és també parlar de les persones que sostenen el sistema. Treballadores socials, educadores, psicòlogues, personal administratiu, integradores socials. Professionals que, en molts casos, ja treballaven al límit, amb expedients acumulats, amb situacions d’alta complexitat, amb una pressió emocional que no sempre es reconeix. Quan es retallen recursos, quan es limiten mecanismes de finançament, quan es reorienten programes, són elles les que ho paguen primer. I quan elles ho paguen, ho paga tota la ciutadania.

He vist com els sindicats han començat a mobilitzar-se, com denuncien la degradació de les condicions laborals, com alerten que el sistema està en risc. I no puc evitar pensar que tenen raó. No es pot sostenir un sistema públic de qualitat si es maltracta les seues professionals. No es pot exigir excel·lència quan es retallen les eines per aconseguir-la. No es pot parlar de protecció social mentre es debilita la base humana que la fa possible.

Però si hi ha un àmbit on la situació és especialment preocupant, aquest és el de la dependència. Les dades són clares: la llista d’espera ha augmentat de manera significativa en pocs mesos. Milers de persones que esperen una valoració, una prestació, un recurs que sovint és imprescindible per a la seua supervivència quotidiana. Persones majors que necessiten ajuda per a les activitats bàsiques, famílies que no poden més, cuidadors que es deixen la salut. I, mentrestant, el govern insisteix que no hi ha retallades, que tot funciona amb normalitat, que les denúncies són exageracions. Però les dades no menteixen. I les famílies tampoc.

Quan el Síndic de Greuges obri una investigació per l’embús en les valoracions, no és per caprici. És perquè hi ha un problema real, tangible, que afecta milers de persones. I negar-lo no el fa desaparèixer. Al contrari: el fa més greu.

A tot això se suma la reorientació política que PP i Vox han introduït en les polítiques socials. El canvi de violència de gènere per violència intrafamiliar no és només un canvi terminològic. És un canvi ideològic profund que desdibuixa una realitat que està àmpliament documentada. És un retrocés en la lluita contra una violència estructural que afecta sobretot les dones. I és un exemple més de com les paraules poden utilitzar-se per reconfigurar la percepció d’un problema social.

També em preocupa la insistència en vincular serveis socials amb immigració irregular i ocupació d’habitatges. És una manera de desviar l’atenció, de criminalitzar col·lectius vulnerables, de generar por i rebuig. I, sobretot, és una manera de desviar recursos i prioritats cap a un model de control i no d’acompanyament. Els serveis socials no són una eina policial. Són una eina de protecció, de suport, de cohesió social. Convertir-los en una altra cosa és trair la seua essència.

Quan pense en Sagunt, la meua ciutat, veig un municipi que ha treballat durant anys per construir un sistema sòlid, amb programes d’inclusió, amb suport a la dependència, amb polítiques de joventut i envelliment actiu. Però també veig com aquesta estructura comença a ressentir-se. Perquè Sagunt no és una illa. Forma part d’un sistema més gran, i quan aquest sistema es debilita, els municipis també ho fan. Els professionals de Sagunt també pateixen la pressió, també veuen com la demanda creix, com els recursos no arriben, com les famílies necessiten més del que el sistema pot oferir.

I això em porta a una reflexió més profunda: què diu de nosaltres com a societat que permetem aquest retrocés? Què diu de nosaltres que acceptem que les persones més vulnerables siguen les primeres a patir les conseqüències de decisions polítiques? Què diu de nosaltres que normalitzem la precarietat dels professionals que cuiden de la nostra gent?

Crec que estem en un moment clau. Un moment en què cal alçar la veu, en què cal defensar el que s’ha construït, en què cal recordar que els serveis socials no són un luxe ni una despesa prescindible. Són una inversió en dignitat, en cohesió, en futur. Són el que garanteix que ningú quede enrere. I això, per a mi, és irrenunciable.

No sé què passarà en els pròxims anys. No sé fins a quin punt el sistema resistirà aquesta erosió. Però sí que sé una cosa: no podem quedar-nos callats. No podem permetre que es desmantele el que tant ha costat construir. No podem acceptar que la vulnerabilitat siga utilitzada com a arma política. I, sobretot, no podem oblidar que darrere de cada expedient, de cada llista d’espera, de cada retallada, hi ha una vida real.

I és per això que escric aquest article. Perquè crec que és el moment de dir prou. De defensar els serveis socials com el que són: un pilar fonamental de la nostra societat. De reivindicar els drets laborals dels professionals que el sostenen. De denunciar l’augment de les llistes d’espera en dependència. De reclamar un model que pose les persones al centre, no la ideologia ni la retòrica.

Si no ho fem ara, quan?

llegir més

Quan la llavor deixa de ser nostra: per un futur agrícola lliure, valencià i sobirà ^

Sempre he pensat que la terra parla, encara que moltes vegades no l’escoltem. Parla quan s’asseca, quan es trenca, quan es cobreix de vida o quan la condemnem a la uniformitat. Parla quan la tractem com un bé comú o quan la convertim en una mercaderia més. I últimament, cada vegada que mire el camp valencià, tinc la sensació que la terra ens està cridant perquè reaccionem. Perquè el futur de l’agricultura, de la nostra alimentació i de la nostra llibertat com a poble està en joc. I no és una exageració.

Vivim en un moment en què fins i tot allò més elemental, la llavor, està sent segrestada per interessos econòmics que no coneixen ni fronteres ni escrúpols. Les patents sobre transgènics, els contractes que impedeixen guardar llavor, la dependència creixent de poques multinacionals que controlen el mercat mundial de llavors i agroquímics, tot això està transformant la manera com produïm i consumim aliments. I no precisament per a bé.

Quan una empresa pot decidir qui planta, què planta i com ho planta, quan pot prohibir que un agricultor guarde la llavor que ha cultivat amb les seues mans, quan pot reclamar drets econòmics sobre un gen que ha inserit en una planta, aleshores ja no estem parlant d’innovació, sinó de poder. I el poder, quan no està equilibrat, sempre acaba convertint-se en dominació.

Jo no estic en contra de la ciència, ni de la biotecnologia, ni de la investigació. Al contrari, crec que són eines imprescindibles per afrontar els reptes climàtics i alimentaris que tenim al davant. Però una cosa és la ciència i una altra és el negoci. Una cosa és investigar per millorar la vida de la gent i una altra és patentar la vida per enriquir uns pocs. I ací és on comença el problema.

Les patents sobre transgènics funcionen com una mena de tanca invisible que envolta el camp. No es veu, però condiciona tot el que passa dins. Les empreses que les posseeixen tenen dret exclusiu sobre l’ús del gen modificat, i això significa que qualsevol planta que el continga està sota el seu control. L’agricultor no pot guardar llavor, no pot intercanviar-la, no pot millorar-la pel seu compte. Ha de comprar-la cada any, signar contractes, acceptar inspeccions i, en definitiva, renunciar a una part de la seua autonomia.

I jo em pregunte: és això ètic? És just que la vida siga propietat privada? És acceptable que la base de la nostra alimentació depenga de decisions preses en despatxos llunyans, per persones que mai han trepitjat un bancal?

Hi ha qui diu que sense patents no hi ha innovació, que les empreses no invertirien en recerca si no pogueren protegir els seus descobriments. Però també hi ha qui recorda que la major part de la investigació inicial en biotecnologia està finançada amb diners públics, que les universitats i centres de recerca són els que obrin camí, i que després les multinacionals aprofiten eixe coneixement per convertir-lo en negoci. I encara que això siga legal, no necessàriament és legítim.

El que sí que sé és que aquest model ens porta a una dependència perillosa. Dependència econòmica, perquè cada vegada més agricultors han de comprar llavor patentada. Dependència tecnològica, perquè les varietats tradicionals es perden i les noves estan controlades per uns pocs. Dependència política, perquè quan una empresa controla el menjar, controla molt més del que sembla.

Però no tot està perdut. Hi ha alternatives, i són reals, viables i necessàries. Una d’elles és la sobirania alimentària, un concepte que va molt més enllà de l’agricultura ecològica o del consum de proximitat. La sobirania alimentària defensa que els pobles han de poder decidir com es produeix el seu menjar, qui el produeix i amb quines llavors. Defensa el dret a guardar, intercanviar i millorar llavors. Defensa una agricultura que no depenga de patents, sinó de coneixement compartit. Defensa que la terra siga de qui la treballa i de qui l’estima, no de qui la veu com una oportunitat de negoci.

A la Comunitat Valenciana, aquest moviment està creixent. Bancs de llavors municipals, xarxes d’intercanvi, agricultors i agricultores que recuperen varietats que estaven a punt de desaparèixer, centres de recerca que treballen per millorar varietats locals sense sotmetre-les a patents. És un treball silenciós, però profund. És una resistència que naix de la terra i que es nodreix de la memòria.

Pense, per exemple, en l’arròs bombó, que va estar a punt de perdre’s i que ara torna a créixer a l’Albufera. O en el meló d’Or del Camp de Túria, que havia desaparegut de quasi tots els camps i que ara torna a les mans de qui el sap cuidar. O en el garrofó valencià autòcton, que lluita per sobreviure davant varietats híbrides més productives però menys saboroses. O en el blat valencià, que alguns projectes estan recuperant per fer pa i cervesa amb identitat pròpia.

Aquestes varietats no són només plantes. Són cultura, són història, són identitat. Són el resultat de generacions d’agricultors i agricultores que han seleccionat, guardat i millorat llavors amb paciència i saviesa. Són patrimoni viu. I perdre-les seria perdre una part de nosaltres.

Per això em preocupa tant que el futur de l’agricultura estiga en mans d’un mercat que no entén de tradicions ni de territoris. Un mercat que només busca rendiment, uniformitat i control. Un mercat que pot convertir-nos en simples consumidors, desconnectats de la terra que ens alimenta.

Però també crec que tenim capacitat per evitar-ho. La tecnologia pot ser una aliada si es posa al servei del bé comú. L’edició genètica amb CRISPR, per exemple, pot permetre millorar varietats sense introduir gens externs, i això podria evitar moltes de les restriccions actuals. Si aquesta tecnologia es desenvolupa des de centres públics, amb criteris socials i ambientals, podria obrir un futur agrícola més lliure i més just.

També necessitem polítiques valentes que donen suport a la pagesia, que protegixen les varietats locals, que fomenten la recerca pública i que limiten el poder de les multinacionals. Necessitem consumidors i consumidores conscients, que valoren el producte local, que entenen que darrere d’un tomata del Perelló o d’una carabassa de torrar hi ha molt més que un aliment. Hi ha una manera d’entendre el món.

I sobretot necessitem recuperar la idea que la llavor és un bé comú. Que no pot ser propietat de ningú perquè és patrimoni de totes. Que la vida no es pot patentar perquè no és una invenció humana. Que la llibertat de plantar és la base de la llibertat de menjar, i que la llibertat de menjar és la base de la llibertat de viure.

Quan pense en el futur, no vull imaginar un camp ple de varietats uniformes, controlades per algoritmes i patents. Vull imaginar un mosaic de colors, sabors i formes. Vull imaginar un camp valencià viu, divers, lliure. Vull imaginar que les persones que treballen la terra poden decidir què planten, com ho planten i per què ho planten. Vull imaginar que la nostra alimentació no depén de decisions preses a milers de quilòmetres, sinó de la saviesa que tenim ací, a casa.

Potser és una utopia, però les utopies són necessàries per caminar. I jo preferisc caminar cap a un futur on la llavor siga nostra, on la terra siga respectada i on l’agricultura siga un acte de llibertat i no de submissió.

Per això escric aquest article. Perquè crec que és el moment de reivindicar un altre model. Un model que pose la vida al centre. Un model que defense la diversitat, la cultura i la sobirania. Un model que no es deixe arrossegar per la dictadura del mercat. Un model que mire la terra als ulls i li diga: estem amb tu.

I si alguna cosa he aprés de la gent que treballa la terra és que les coses importants no passen d’un dia per a l’altre. Cal sembrar, cal regar, cal esperar. Però si sembrem llavors de llibertat, de consciència i de respecte, estic convençut que el futur serà nostre. I serà un futur digne.

Perquè la llavor és el principi de tot. I el principi de tot no pot estar en mans d’uns pocs. Ha d’estar en mans de totes. I sobretot, ha d’estar en mans de qui la cuida, la treballa i la estima.

llegir més