Reivindicar el carrer: una ciutat pensada per als vianants ^

Durant dècades, les nostres ciutats han sigut dissenyades principalment per als vehicles. Carrers cada vegada més amples, places convertides en aparcaments i voreres estretes han anat configurant un model urbà on caminar semblava una activitat secundària. Però una ciutat no és una carretera. Una ciutat és, abans de res, un espai de convivència humana. Per això, cal reivindicar el paper dels vianants i apostar decididament per municipis pensats per a les persones.

Caminar és la forma més natural de desplaçar-se. És saludable, sostenible i accessible per a la majoria de la població. Tanmateix, moltes vegades els vianants es troben amb obstacles continus: voreres insuficients, passos de zebra mal ubicats, barreres arquitectòniques o un excés de trànsit que dificulta la mobilitat quotidiana. La paradoxa és evident: tots som vianants en algun moment del dia, fins i tot aquells que utilitzen el vehicle privat de manera habitual.

Les ciutats que han apostat per la mobilitat a peu han demostrat que els beneficis van molt més enllà de la simple ordenació del trànsit. Quan un carrer es pacifica, augmenta la seguretat, disminueix la contaminació acústica, millora la qualitat de l'aire i es fomenta el comerç de proximitat. Els negocis locals solen beneficiar-se de la presència de persones que passegen, observen aparadors i fan vida al carrer. Els centres urbans es transformen en espais més atractius i dinàmics.

A Sagunt, com en moltes altres ciutats, este debat està plenament vigent. La convivència entre vehicles, bicicletes i vianants planteja reptes constants. No es tracta d'iniciar una guerra contra els cotxes ni de dificultar la mobilitat de ningú. Es tracta de trobar un equilibri que situe les persones en el centre de les decisions urbanístiques. Les ciutats més avançades han entés que l'espai públic és un recurs limitat i que la seua distribució ha de respondre a criteris d'interés general.

Especial atenció mereixen les persones majors, els infants i aquells ciutadans amb mobilitat reduïda. Per a ells, una vorera mal dissenyada o un pas de vianants insegur no és una simple molèstia, sinó una barrera que condiciona la seua autonomia i qualitat de vida. Una ciutat amable ha de garantir que qualsevol persona puga desplaçar-se amb seguretat i dignitat independentment de la seua edat o condició física.

Els vianants també aporten vida als barris. Una ciutat amb gent caminant és una ciutat més segura, més activa i més humana. Els carrers deixen de ser simples llocs de pas per convertir-se en espais de trobada. Les converses, el joc dels xiquets, les terrasses o l'activitat comercial generen una vitalitat que resulta impossible d'obtenir en zones dominades exclusivament pel trànsit motoritzat.

El futur de les ciutats passa necessàriament per una mobilitat més sostenible. L'emergència climàtica, la necessitat de reduir emissions i la recerca d'una millor qualitat de vida obliguen a replantejar moltes de les decisions adoptades durant el segle XX. En este context, caminar no és un pas enrere, sinó una aposta de futur.

Defensar els vianants és defensar una manera de concebre la ciutat. No es tracta només de construir més voreres o més zones de vianants. Es tracta d'entendre que l'espai públic ha de ser, abans que res, un lloc per a les persones. Quan una ciutat és bona per als vianants, acostuma a ser també una ciutat millor per a tothom. Per això, reivindicar els drets dels qui caminen no és una qüestió menor, sinó una aposta per una societat més saludable, més sostenible i més humana.

llegir més

L’ermita de Sant Roc: una joia patrimonial i devocional de Sagunt ^

Cada 16 d’agost, la festivitat de Sant Roc recorda una de les devocions més antigues i arrelades de la ciutat de Sagunt. Encara que la celebració ha perdut part de la projecció popular que tingué en altres èpoques, la figura del sant continua estretament vinculada a un dels edificis religiosos més emblemàtics del nucli històric: l’ermita de Sant Roc.

Situada al costat de la pujada al castell, en ple casc antic de Sagunt, l’ermita constitueix una de les mostres més destacades de l’arquitectura religiosa popular de la ciutat. El temple, de dimensions modestes però de gran valor històric, forma part del paisatge urbà tradicional que acompanya els visitants en el recorregut cap a la fortalesa i el teatre romà.

La devoció a Sant Roc es va estendre per tota Europa durant els segles XV i XVI. Considerat protector davant les epidèmies, especialment de la pesta, moltes poblacions van alçar temples sota la seua advocació com a mostra de gratitud o per a implorar la seua protecció en temps difícils. Sagunt no fou una excepció. La importància comercial i estratègica de la ciutat la va exposar repetidament a episodis de malalties contagioses, fet que contribuí a reforçar la veneració al sant.

L’ermita de Sant Roc es convertí durant segles en un punt de referència espiritual per als saguntins. Les celebracions religioses, les rogatives i les processons congregaven nombrosos fidels que acudien a demanar salut i protecció per a les seues famílies. Aquella funció religiosa anava més enllà de la fe individual: actuava també com un element de cohesió social en moments de dificultat col·lectiva.

Arquitectònicament, l’edifici destaca per la seua senzillesa i pel seu encaix harmònic dins la trama urbana del centre històric. La seua façana blanca, característica de moltes ermites valencianes, transmet una imatge d’humilitat que contrasta amb la monumentalitat dels grans edificis històrics de Sagunt. Precisament eixa senzillesa és part del seu encant i del seu valor patrimonial.

La festa de Sant Roc manté viu el record d’una època en què les ermites exercien un paper fonamental en la vida quotidiana dels barris. Més que simples edificis religiosos, eren espais de trobada, de convivència i d’identitat col·lectiva. L’ermita de Sant Roc continua evocant aquella realitat i recorda la profunda relació entre la història de la ciutat i el seu patrimoni religiós.

Hui, quan els visitants recorren els carrers empedrats de la Vila de Sagunt, l’ermita apareix com un testimoni silenciós del pas dels segles. La seua presència ens parla de les creences, les preocupacions i les esperances de generacions de saguntins que trobaren en Sant Roc una figura protectora davant les adversitats.

Cada 16 d’agost, la commemoració del sant és també una oportunitat per a reivindicar la importància de conservar este patrimoni. L’ermita de Sant Roc no és només un edifici religiós; és una part inseparable de la memòria històrica de Sagunt, un símbol de la seua identitat i una mostra del ric llegat cultural que la ciutat ha sabut preservar al llarg del temps.

llegir més

Mare de Déu de Begonya: la patrona del Port de Sagunt, símbol d'identitat i devoció ^

La Mare de Déu de Begonya és una de les figures religioses més estimades i representatives del Port de Sagunt. La seua història està profundament lligada al naixement i creixement d'esta ciutat obrera, convertint-se al llarg dels anys en un símbol d'unió, esperança i identitat col·lectiva per a generacions de portenys.

La devoció a la Mare de Déu de Begonya arribà al Port de Sagunt durant les primeres dècades del segle XX, coincidint amb l'expansió de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani i l'arribada de nombroses famílies procedents de Biscaia. Molts d'aquells treballadors bascos portaren amb ells la veneració a la Verge de Begonya, patrona de Biscaia, una advocació mariana de gran arrelament a Bilbao i la seua comarca.

A mesura que el nucli urbà del Port anava consolidant-se al voltant de la indústria siderúrgica, també creixia la necessitat de disposar d'espais de culte i de referents espirituals propis. La Mare de Déu de Begonya va anar adquirint protagonisme fins a convertir-se en la patrona del Port de Sagunt, una distinció que encara manté hui en dia amb gran orgull la població.

Les festes patronals dedicades a la Mare de Déu de Begonya constitueixen un dels moments més importants del calendari festiu local. Cada mes d'agost, els carrers s'omplin d'actes religiosos, culturals i lúdics que congreguen milers de persones. Processons, misses solemnes, activitats populars, concerts i actes tradicionals formen part d'una programació que reflectix tant la devoció religiosa com el caràcter participatiu i festiu dels veïns.

L'església de Nostra Senyora de Begonya és un dels principals referents patrimonials del Port de Sagunt. Situada al centre de la ciutat, representa molt més que un edifici religiós. Ha sigut testimoni del desenvolupament social, econòmic i humà del municipi, acompanyant diverses generacions en moments de celebració, dificultat i esperança.

La figura de la patrona també simbolitza els orígens diversos del Port de Sagunt. En una ciutat construïda gràcies a l'esforç de persones arribades des de diferents territoris d'Espanya, la Mare de Déu de Begonya es convertí en un element d'integració que ajudà a crear un sentiment de comunitat i pertinença compartida.

Hui, més d'un segle després del naixement del Port de Sagunt modern, la Mare de Déu de Begonya continua ocupant un lloc especial en el cor de molts ciutadans. Més enllà de les creences religioses de cadascú, representa una part fonamental de la memòria col·lectiva, de les tradicions i de la identitat d'una ciutat que ha sabut mantindre viu el seu llegat històric.

La patrona del Port de Sagunt és, en definitiva, molt més que una advocació mariana. És un símbol de les arrels, de l'esforç de les generacions que construïren la ciutat i de la capacitat d'un poble per preservar les seues tradicions mentre mira cap al futur.

llegir més

La qualitat de l'aire: el dret invisible que continuem ignorant ^

Respirar és probablement l'acció més democràtica que existeix. Tots ho fem, sense excepció. No podem deixar de respirar durant hores mentre esperem que milloren les condicions ambientals. Tanmateix, continuem actuant com si l'aire net fora un luxe i no un dret fonamental.

Durant dècades, el progrés s'ha associat a més carreteres, més trànsit, més activitat industrial i més consum energètic. Aquest model ha generat riquesa i desenvolupament, però també ha deixat una factura ambiental que cada vegada resulta més evident. L'aire contaminat no entén de fronteres administratives ni de nivells de renda. Viatja, s'acumula i acaba afectant tota la població, encara que els seus efectes solen castigar especialment els més vulnerables: la infància, les persones majors i aquelles que pateixen malalties respiratòries o cardiovasculars.

Al País Valencià coneixem bé aquesta realitat. Les grans àrees metropolitanes suporten una elevada intensitat de trànsit, mentre que determinades zones industrials conviuen amb emissions que generen preocupació entre la ciutadania. Alhora, els episodis de calor extrema afavoreixen la formació de contaminants atmosfèrics que empitjoren encara més la situació.

El problema és que hem normalitzat l'anormalitat. Ens hem acostumat a veure files interminables de vehicles cada matí, a escoltar notícies sobre superacions dels límits de contaminació i a assumir que tot això forma part inevitable de la vida moderna. Però no hauria de ser així. Ningú acceptaria de bon grat que l'aigua que consumeix estiguera contaminada. Per què hauríem d'acceptar-ho amb l'aire?

Una de les grans contradiccions de la política ambiental és que moltes administracions reconeixen la necessitat de millorar la qualitat de l'aire mentre continuen prioritzant models de mobilitat basats quasi exclusivament en el vehicle privat. Es fan declaracions solemnes sobre sostenibilitat, però després resulta difícil ampliar xarxes de transport públic, crear carrils bici segurs o avançar cap a ciutats més saludables.

La qüestió no és demonitzar el cotxe ni culpabilitzar els ciutadans. Moltes persones no tenen alternatives reals per desplaçar-se. El problema és precisament aquest: durant massa temps no s'han creat alternatives suficients. Quan el transport públic és escàs, lent o ineficient, la ciutadania acaba optant pel vehicle privat perquè no té una altra opció viable.

També cal parlar de la dimensió social del problema. Els barris més pròxims a grans vies de circulació o a determinades activitats industrials solen suportar una càrrega ambiental superior. Això significa que les desigualtats econòmiques acaben convertint-se també en desigualtats de salut. Qui disposa de més recursos pot buscar zones més tranquil·les o habitatges millor condicionats. Qui no en té ha d'assumir les conseqüències d'aquesta situació.

La contaminació atmosfèrica és un d'aquells problemes que sembla difús perquè no sempre es veu a simple vista. No té l'impacte visual d'un abocament ni la immediatesa d'un incendi forestal. Però els seus efectes són persistents i acumulatius. Entren als nostres pulmons cada dia, formen part de la nostra rutina i condicionen silenciosament la salut de milions de persones.

Però aquest debat no pot limitar-se a descriure problemes. També ha de reivindicar solucions. Necessitem més inversió en transport públic, més espais verds urbans, més control de les emissions industrials i un compromís real amb la transició energètica. Necessitem planificació urbana pensada per a les persones i no únicament per als vehicles. Necessitem que la salut estiga al centre de les decisions polítiques.

Aquest debat és especialment rellevant per a les noves generacions. Els joves heretaran les conseqüències de les decisions que prenem hui. Si no actuem amb determinació, els efectes de la contaminació i de l'escalfament global seran cada vegada més visibles. Si, per contra, apostem per models més sostenibles, estarem construint ciutats més habitables, saludables i atractives.

L'aire és invisible, però els seus efectes no ho són. Les malalties respiratòries, els problemes cardiovasculars i la degradació ambiental tenen conseqüències molt reals sobre la vida de les persones. Per això resulta sorprenent que continue sent un tema secundari en molts debats públics. Sovint discutim sobre infraestructures, creixement econòmic o expansió urbana sense preguntar-nos quin impacte tindran sobre la salut col·lectiva.

Potser ha arribat el moment de deixar de considerar la qualitat de l'aire com una qüestió tècnica reservada a experts. Respirar aire net no és una aspiració ecologista, ni una moda, ni un caprici ideològic. És una necessitat bàsica i un dret col·lectiu.

Perquè una societat avançada no es mesura només pel que produeix o consumeix. També es mesura per la qualitat de l'aire que deixa respirar als seus ciutadans. I en aquest aspecte, encara tenim molt camí per recórrer.

llegir més

Esquerrania: quan agafar la cullera amb l'altra mà encara sorprén ^

Cada 13 d'agost se celebra el Dia Internacional de l'Esquerrania, una jornada dedicada a visibilitzar una característica que comparteix aproximadament un deu per cent de la població mundial: utilitzar preferentment la mà esquerra. Pot semblar una qüestió menor, però la història dels esquerrans està plena d'anècdotes, prejudicis i situacions absurdes que mereixen, almenys, una reflexió amb una certa dosi d'humor.

Jo també sóc esquerrà. O almenys això sembla que seria suficient perquè algú em col·locara una etiqueta sense preguntar massa. Perquè vivim en una societat curiosa: encara hi ha qui confon ser esquerrà amb qualsevol altra cosa que continga la paraula "esquerra". I així, mentre un simplement intenta escriure sense tacar-se la mà amb la tinta, sempre apareix algun expert improvisat disposat a traure conclusions transcendents sobre la seua personalitat, les seues idees o fins i tot els seus costums.

La realitat és molt menys emocionant. Els esquerrans només fem les coses amb una mà diferent. No pertanyem a una societat secreta. No rebem instruccions ocultes. No tenim cap pla per a controlar el món amb tisores adaptades ni amb pupitres especials. Ens limitem a conviure amb un univers dissenyat majoritàriament per a dretans.

I aquesta és, precisament, una de les grans paradoxes. Durant segles, moltes persones esquerranes van ser obligades a escriure amb la mà dreta. A les escoles, en moltes famílies i en nombrosos entorns socials es considerava que ser esquerrà era una mena de defecte a corregir. Avui això ens sembla ridícul, però no fa tant de temps que aquestes pràctiques eren habituals.

L'experiència quotidiana d'un esquerrà està plena de xicotets recordatoris que el món no ha estat pensat per a ell. Les tisores que no tallen, els pupitres impossibles, els obridors de llandes incòmodes, els ratolins d'ordinador configurats per defecte o les llibretes amb espiral que es converteixen en un obstacle mecànic. No són grans tragèdies, però sí exemples de com el disseny sovint oblida les minories.

Per això aquest dia també hauria de servir per a reivindicar una idea simple: la diversitat existeix. No totes les persones fan les coses de la mateixa manera, i això no és un problema sinó una riquesa. De fet, una societat madura és aquella que és capaç d'adaptar-se a les diferències sense intentar uniformar-ho tot.

La sàtira apareix quan observem la facilitat amb què alguns sectors necessiten classificar les persones. Eres esquerrà? Doncs ja hi haurà qui et vulga explicar què penses, què votes o com has d'actuar. Com si la mà que utilitzes per a escriure determinara automàticament la resta de la teua existència. És una simplificació tan absurda com pensar que qui escriu amb la dreta té una personalitat idèntica a la de milions d'altres persones.

Potser el missatge més important del Dia Internacional de l'Esquerrania és precisament aquest: deixem les etiquetes per als pots de conserves. Les persones som molt més complexes que una classificació ràpida. Hi ha esquerrans esportistes, músics, enginyers, agricultors, artistes, estudiants i jubilats. Hi ha esquerrans de tota mena, igual que hi ha dretans de tota mena.

Així que, en aquesta jornada, reivindique amb orgull la meua condició d'esquerrà. No perquè em faça millor ni pitjor que ningú, sinó perquè forma part de la diversitat humana. I també perquè, després de tota una vida adaptant-me a objectes pensats per a altres, crec que m'he guanyat el dret a queixar-me de les tisores.

Feliç Dia Internacional de l'Esquerrania a totes aquelles persones que continuen demostrant, cada dia, que hi ha més d'una manera correcta de fer les coses. I que, de vegades, el problema no és la mà que utilitzes, sinó els prejudicis de qui et mira.

llegir més