Disseny Urbà, Ecologia i Infraestructures: Construint la Ciutat del Futur ^

"La ciutat del futur es construeix amb sostenibilitat, accessibilitat i respecte pel medi."

Les ciutats són molt més que espais físics. Són ecosistemes vius on es creuen les vides, les activitats i els somnis de milers de persones. Per això, el seu disseny, la seua gestió i la seua evolució no poden deixar-se a l’atzar ni a la inèrcia del creixement. Cal una mirada integral, sostenible i humana que situe les persones i el planeta al centre de les polítiques urbanes.

En un context de crisi climàtica, desigualtats socials i transformacions tecnològiques, el futur de les ciutats es juga en el present. I és des de l’àmbit local on es poden impulsar les transformacions més profundes i tangibles. El disseny urbà, l’ecologia i les infraestructures no són només qüestions tècniques: són decisions polítiques que defineixen el model de ciutat que volem.

Urbanisme i planificació territorial: ordenar per viure millor L’urbanisme no pot ser una eina al servei de l’especulació. Ha de ser una eina de justícia social, de sostenibilitat ambiental i de cohesió territorial. Planificar el territori significa decidir com i on vivim, com ens desplacem, com accedim als serveis i com ens relacionem amb l’entorn.

Un urbanisme sostenible aposta per la ciutat compacta, diversa i verda. Evita la dispersió, protegeix el sòl agrícola i natural, i promou la mixtura d’usos. També garanteix l’accés universal a l’habitatge, als equipaments i als espais públics.

La planificació territorial ha de ser participativa, amb processos oberts i transparents que incorporen la veu de la ciutadania. Perquè una ciutat ben planificada és una ciutat més habitable, més inclusiva i més resilient.

Activitats econòmiques i llicències: dinamitzar amb criteri L’activitat econòmica és essencial per a la vitalitat urbana. Però ha de ser compatible amb la qualitat de vida, el respecte al medi ambient i la cohesió social. Els ajuntaments tenen la responsabilitat de regular, ordenar i fomentar un teixit econòmic divers, sostenible i arrelat al territori.

Això implica agilitzar els tràmits de llicències, però també vetlar per la convivència entre usos, evitar la gentrificació i donar suport al comerç local, l’economia social i les iniciatives innovadores. Cal una política econòmica municipal que combine dinamització amb regulació, i que pense en clau de futur.

Mobilitat urbana sostenible: moure’s sense contaminar La mobilitat és un dels grans reptes de les ciutats contemporànies. El model basat en el vehicle privat és insostenible: genera contaminació, soroll, accidents i desigualtats. Cal una transició cap a una mobilitat sostenible, segura i accessible per a tothom.

Això vol dir apostar decididament pel transport públic, la bicicleta i els desplaçaments a peu. Cal ampliar les xarxes de bus i tramvia, crear carrils bici segurs i contínuos, i pacificar el trànsit als barris. També cal garantir l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda i integrar la mobilitat amb la planificació urbana.

Una ciutat que es mou de manera sostenible és una ciutat més saludable, més equitativa i més amable.

Manteniment d’espais públics i infraestructures: cuidar el que és de totes Els espais públics són l’escenari de la vida col·lectiva. Són llocs de trobada, de joc, de descans i de convivència. Per això, el seu manteniment i qualitat són fonamentals per a la vida urbana.

Els ajuntaments han de garantir la neteja, la seguretat, l’accessibilitat i la funcionalitat dels carrers, places, parcs i equipaments. Però també han de promoure el disseny inclusiu, amb mobiliari adaptat, ombra, vegetació i espais per a totes les edats.

Les infraestructures, per la seua banda, han de ser resilients, eficients i ben gestionades. Cal invertir en manteniment preventiu, en renovació sostenible i en adaptació al canvi climàtic.

Gestió de l’aigua i serveis bàsics: eficiència i responsabilitat L’aigua és un bé comú i un recurs escàs. La seua gestió ha de ser eficient, sostenible i pública. Això implica reduir pèrdues, fomentar l’estalvi, reutilitzar aigües i protegir els aqüífers.

Els serveis bàsics —aigua, electricitat, sanejament, recollida de residus— han de garantir-se amb criteris d’equitat, qualitat i sostenibilitat. Cal avançar cap a models de gestió més democràtics, amb participació ciutadana i transparència.

Una ciutat que gestiona bé els seus recursos és una ciutat que pensa en les generacions futures.

Contractació pública i inversions: transparència i impacte social

La contractació pública és una eina potent per transformar la ciutat. No es tracta només de comprar serveis o fer obres, sinó de fer-ho amb criteris de sostenibilitat, justícia social i transparència.

Els ajuntaments han d’impulsar la contractació responsable: amb clàusules socials i ambientals, amb suport a les pimes i l’economia social, i amb mecanismes de control i rendició de comptes. També cal prioritzar les inversions que generen més impacte positiu: rehabilitació d’habitatge, mobilitat sostenible, eficiència energètica, etc.

Invertir bé és invertir en el bé comú.

Medi ambient i transició energètica: acció climàtica des del local La lluita contra el canvi climàtic comença a les ciutats. Els municipis poden reduir emissions, adaptar-se als impactes i promoure una cultura ambiental. Cal apostar per les energies renovables, l’eficiència energètica i la descarbonització de la mobilitat i els edificis.

Els ajuntaments poden liderar la transició energètica amb comunitats energètiques locals, instal·lacions solars públiques i plans de reducció d’emissions. També poden protegir la biodiversitat urbana, ampliar els espais verds i fomentar l’educació ambiental.

El futur serà verd o no serà.

Sanitat, cementeris i benestar animal: serveis essencials amb mirada humana La salut no depén només dels hospitals. L’entorn urbà, la qualitat de l’aire, l’alimentació i els serveis municipals tenen un impacte directe en la salut de la població. Per això, els ajuntaments han de col·laborar amb el sistema sanitari i promoure la salut comunitària.

Els cementeris, sovint oblidats, són espais de memòria i respecte. Cal garantir-ne el manteniment, l’accessibilitat i la dignitat. I el benestar animal ha de ser una prioritat: amb serveis veterinaris, control d’animals abandonats i foment de l’adopció responsable.

Una ciutat que cuida la vida, en totes les seues formes, és una ciutat més humana.

Agricultura urbana i periurbana: menjar de proximitat, cuidar el territori L’agricultura urbana i periurbana és una oportunitat per connectar ciutat i camp, per fomentar l’alimentació saludable i per protegir el territori. Els horts urbans, els mercats de proximitat i el suport al sector primari són polítiques amb múltiples beneficis socials, ambientals i econòmics.

Els ajuntaments poden reservar sòl per a usos agrícoles, donar suport tècnic i logístic als productors locals i promoure el consum responsable. També poden integrar l’agricultura en l’educació ambiental i en la lluita contra la pobresa alimentària.

Una ciutat que cultiva és una ciutat que cuida.

Conclusions: cap a una ciutat més habitable, justa i sostenible

El disseny urbà, l’ecologia i les infraestructures no són només qüestions tècniques. Són decisions polítiques que defineixen com vivim, com ens relacionem i com projectem el futur. Per això, cal una acció municipal que:

• Planifique amb visió i participació.
• Gestione amb eficiència i transparència.
• Actue amb criteris de sostenibilitat i justícia social.
• Pose les persones i el planeta al centre.

La ciutat del futur no és una utopia llunyana. És una realitat que podem començar a construir hui, des del més pròxim, des del nostre barri, des del nostre ajuntament.

llegir més

Les xiquetes i les dones en l’esport: quan la visibilitat no és un luxe, sinó una condició per existir ^

Cada 6 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en l’Esport. I, tanmateix, encara hui, en ple 2026, cal recordar que moltes xiquetes continuen creixent sense referents esportius femenins visibles, sense espais on imaginar-se, sense la certesa que el seu esforç tindrà el mateix reconeixement que el dels seus companys. No és una qüestió simbòlica: és estructural.

L’esport és un dels grans motors socials del nostre territori. A Sagunt i al Camp de Morvedre ho sabem bé: les escoles esportives són espais de convivència, d’educació i d’igualtat real. Però també són el primer lloc on una xiqueta pot descobrir que el seu talent no sempre tindrà el mateix altaveu que el d’un xic. I això, per molt que avance la societat, continua passant.

La base: on comença tot

Quan una xiqueta entra per primera vegada a un pavelló, no busca només aprendre un esport. Busca un lloc on sentir-se part d’alguna cosa. Busca un mirall. I ací és on els clubs tenim una responsabilitat enorme: garantir que eixe mirall existeix.

Al Balonmano Morvedre, per exemple, la base és un ecosistema on conviuen xiquetes de diferents barris, escoles i realitats. I també jugadores que han arribat des de diversos països, portant amb elles històries, accents i maneres d’entendre l’esport que enriqueixen el club i la ciutat. Aquesta diversitat no és un detall: és un actiu pedagògic i social.

Però perquè tot això tinga impacte, cal que siga visible. Que les xiquetes vegen que les que hui juguen en el primer equip també van començar com elles, en una pista freda, amb un baló massa gran i un somni massa gran per a la seua edat.

El primer equip: referents que transformen

Els referents no són un caprici. Són una necessitat. Quan una jugadora del primer equip entra a un entrenament de la base, passa una cosa que no passa amb cap cartell ni cap campanya institucional: les xiquetes veuen que és possible. Que hi ha un camí. Que hi ha dones que han arribat on elles volen arribar.

I això, en un món on els mitjans continuen dedicant una mínima part del seu espai a l’esport femení, és revolucionari.

Les jugadores del primer equip —siga quin siga el club, siga quin siga el país d’origen— es converteixen en altaveus d’un missatge que encara cal repetir: les dones no només participen en l’esport; el transformen.

La visibilitat: la gran assignatura pendent

La visibilitat no és només aparéixer en una foto o en un titular. És tindre recursos, espais, horaris dignes, cobertura mediàtica, patrocinis i reconeixement institucional. És que les xiquetes cresquen sabent que el seu esforç val el mateix que el de qualsevol altre esportista.

I ací és on, com a societat, encara tenim molt de camí per recórrer.

Perquè quan un partit femení no es retransmet, quan un èxit no es conta, quan un pavelló no s’ompli, el missatge que rep una xiqueta és clar: “el teu esport importa menys”. I això és inacceptable.

Morvedre: un territori que pot liderar

El nostre territori té una força que molts altres no tenen: una xarxa esportiva viva, diversa i compromesa. Clubs com el Balonmano Morvedre han demostrat que és possible construir un projecte on la base, el primer equip i les escoles formen un únic relat. Un relat que diu: ací les xiquetes i les dones no només juguen; ací són protagonistes.

Però perquè això siga real i sostenible, cal que tota la societat s’hi implique: institucions, mitjans, empreses i famílies. No per caritat, sinó per justícia.

Conclusió: el futur depén del que fem hui

Si volem un futur on les xiquetes no hagen de preguntar-se si tenen lloc en l’esport, cal actuar ara. Cal donar-los visibilitat, espai, recursos i referents. Cal escoltar-les, acompanyar-les i creure en elles.

Perquè quan una xiqueta veu una dona triomfar en l’esport, no està veient només un partit. Està veient el seu futur possible.

I això, en un món que encara les invisibilitza massa sovint, és una forma de revolució.

llegir més

Bob Marley: una vida guiada per la llibertat, la consciència i l’amor ^

Parlar de Bob Marley és parlar d’algú que va transcendir la música per convertir-se en un símbol universal. No és només el referent més reconegut del reggae, sinó una figura que va saber unir espiritualitat, consciència social i cultura popular en un missatge que continua viu dècades després de la seua mort. La seua filosofia de vida, arrelada en el rastafarisme i en la defensa de la dignitat humana, va fer que cada cançó fóra una declaració de principis i cada concert, una crida a la unitat.

Marley va créixer en una Jamaica marcada per la pobresa, la desigualtat i la tensió racial. Aquell context va modelar la seua mirada i va fer que entenguera la música com una eina de resistència. Per a ell, cantar no era només entretenir, sinó despertar consciències. Les seues lletres parlen de llibertat, de justícia, de rebel·lia davant l’opressió, però també de tendresa, de comunitat i d’esperança. Aquesta combinació és la que explica per què el seu missatge continua ressonant en persones de cultures i generacions molt diferents.

El rastafarisme va ser la columna vertebral de la seua manera d’entendre el món. No com una religió rígida, sinó com una forma de vida que reivindica la connexió amb la natura, la senzillesa, la igualtat i la llibertat espiritual. Marley defensava que la veritable emancipació comença dins de cada persona, alliberant-se de les cadenes mentals imposades per sistemes injustos. Aquesta idea apareix en moltes de les seues cançons, on anima a pensar críticament, a no acceptar la desigualtat com una fatalitat i a mantindre viva la dignitat fins i tot en les circumstàncies més adverses.

La seua filosofia també es fonamentava en la convicció que l’amor és una força transformadora. No un amor naïf, sinó un amor actiu, capaç de desarmar l’odi i de construir comunitat. Marley parlava d’amor com a resistència, com a forma de cuidar-se i cuidar els altres, com a camí per superar conflictes personals i col·lectius. Aquesta visió impregna cançons que han esdevingut himnes de convivència i solidaritat arreu del món.

Un altre element essencial del seu pensament és la unitat. Marley creia que els pobles només poden avançar si ho fan junts, reconeixent la diversitat com una riquesa i no com una amenaça. Per això, va utilitzar la seua fama per intentar mediar en conflictes polítics a Jamaica i per denunciar injustícies globals. La seua veu, lluny de quedar-se en l’àmbit musical, es va convertir en un altaveu per a causes socials i per a la defensa dels drets humans.

Tot i la seua projecció internacional, Marley mai va perdre el vincle amb les seues arrels. La seua música continua sent un reflex de la vida quotidiana jamaicana, de les lluites del carrer, de la cultura popular i de la resistència de les classes treballadores. Aquesta autenticitat és una de les claus del seu llegat: no va cantar des de la distància, sinó des de l’experiència.

La filosofia de Bob Marley és, en definitiva, una invitació a viure amb consciència, amb valentia i amb amor. A no resignar-se davant les injustícies. A buscar la llibertat interior com a punt de partida per transformar el món exterior. A entendre la música, la cultura i la comunitat com a espais de resistència i de creació de futur.

Hui, en un món marcat per la polarització, la desigualtat i la incertesa, el seu missatge continua sent sorprenentment actual. Marley ens recorda que la llibertat no és només un dret, sinó una actitud. Que la pau no és absència de conflicte, sinó presència de justícia. Que la unitat no és uniformitat, sinó respecte. I que l’amor, lluny de ser una paraula buida, pot ser una força política i espiritual capaç de canviar realitats.

Potser per això, quan escoltem les seues cançons, no només escoltem música. Escoltem una manera de viure. I, d’alguna manera, també una manera de resistir.

llegir més

Democràcia en perill de rutina ^

Hi ha una idea que costa d’acceptar però que és imprescindible dir en veu alta: la democràcia no es mor de colp, es desgasta. No cau per un cop d’estat televisat, sinó per una erosió lenta, quotidiana, sovint imperceptible. I aquesta erosió comença quan els parlaments, els governs i els líders polítics deixen de creure que la participació ciutadana és el cor del sistema i passen a tractar-la com un tràmit, una molèstia o una simple estadística.

En un moment global marcat per la desinformació, la polarització i el cansament polític, parlar de cultura democràtica no és un luxe intel·lectual, és una urgència. I és una urgència que hauria d’interpel·lar directament aquells que ocupen càrrecs públics. Perquè si la democràcia és un pacte, els representants tenen la responsabilitat de cuidar-lo, reforçar-lo i renovar-lo. No poden limitar-se a gestionar institucions; han de defensar-ne el sentit.

La participació electoral és un termòmetre. Quan baixa, no indica només desinterés: indica desconnexió, frustració, pèrdua de confiança. I això no es resol amb campanyes de màrqueting polític ni amb eslògans buits. Es resol amb institucions que escolten, que rendeixen comptes, que expliquen, que dialoguen. Amb governs que no tracten la ciutadania com a espectadora, sinó com a protagonista.

Però hi ha un altre element igualment crucial: els nous votants. Les generacions joves arriben a la política en un context de precarietat, emergència climàtica, crisi d’habitatge i saturació informativa. No és estrany que molts miren la democràcia amb escepticisme. I, tanmateix, són ells els que poden revitalitzar-la. Però per a això cal que algú els parle amb honestedat, no amb paternalisme. Cal que se’ls reconega com a agents polítics, no com a decorat electoral.

Estimular la participació dels joves no significa dir-los que “votar és important” i prou. Significa donar-los espais reals de decisió, reconéixer les seues lluites, incorporar les seues prioritats a l’agenda pública. Significa entendre que la democràcia no és només dipositar un vot cada quatre anys, sinó participar en la construcció col·lectiva del futur. I això només és possible si les institucions deixen de tindre por de la ciutadania crítica i la veuen com una aliada.

Els parlaments i governs del món haurien de ser els primers a defensar una cultura democràtica robusta. Però massa sovint actuen com si la democràcia fóra un mecanisme automàtic que funciona sol. I no és així. La democràcia necessita pedagogia, transparència, proximitat. Necessita que els líders polítics deixen de parlar només entre ells i tornen a parlar amb la gent. Necessita que es trenque la distància entre institucions i carrer.

La participació electoral no és només un dret; és una forma de poder. I quan la ciutadania renuncia a exercir-lo, algú altre l’ocupa. Normalment, els que més soroll fan, els que més simplifiquen, els que més manipulen. Per això és tan important que els joves entenguen que votar no és un acte simbòlic, sinó una eina concreta per influir en el món que heretaran.

La democràcia no pot donar-se per garantida. I si els líders mundials no assumeixen aquesta evidència, si no treballen activament per reforçar-la, si no posen la participació al centre, estaran contribuint —encara que no ho admeten— al seu debilitament. La responsabilitat és seua, però també és nostra. Perquè la democràcia és un espai compartit, i només sobreviu si el mantenim viu entre tots.

Potser el missatge més urgent és aquest: la democràcia no necessita espectadors, necessita participants. I això implica governs que obrin portes i ciutadans que les travessen. Implica institucions que confien en la gent i generacions joves que confien en el seu propi poder. Implica, en definitiva, entendre que la democràcia no és un llegat, és una tasca. I que si no la fem, algú la farà en el nostre lloc.

llegir més

Ciutat amb carrers, història sense dones ^

Els noms dels carrers parlen. Encara que no tinguen veu, expliquen qui ha sigut recordat, qui ha quedat fora del relat i quins valors ha volgut fixar una ciutat en el seu espai públic. A Sagunt, com en la majoria de municipis del País Valencià i de l’Estat espanyol, aquesta veu continua sent majoritàriament masculina. El nomenclàtor és un mirall que encara no reflectix la diversitat humana que ha construït la ciutat. I és precisament per això que cal actuar amb decisió, perquè una ciutat que només escriu en masculí està relatant una història incompleta.

En els últims anys, Sagunt ha fet alguns passos per rectificar aquest desequilibri. L’any 2019 l’Ajuntament va dedicar o va canviar el nom de trenta-tres carrers i places amb criteris expressos de reconeixement a dones i col·lectius vinculats a la lluita pels drets socials i la igualtat, i és significatiu que en aquella tanda aparegueren noms com el del Passeig de les Tretze Roses o la plaça Col·lectiu 8 de Març, una manera clara de posar en relleu la memòria femenina i les lluites que l’han sostinguda a l’ombra massa de temps. Aquest moviment, però, és encara insuficient per capgirar un desequilibri acumulat durant dècades, i que continua vigent en el conjunt del municipi.

En les últimes setmanes, la qüestió ha tornat al debat públic. Arran de la proposta de dedicar un carrer al col·lectiu saguntí La Tira de Dones, per part de Compromís, s’ha posat damunt la taula una idea fonamental: feminitzar el nomenclàtor és una necessitat, no un gest puntual. La reivindicació de visibilitzar dones concretes, explicar la seua història en les plaques i fer entendre a la ciutadania que alguns carrers aparentment neutres homenatgen dones reals que han contribuït a la ciutat, com passa amb el carrer Bravo, és un exemple de com els noms poden i han de ser resignificats. És un procés de memòria, de reconeixement i també d’educació cívica.

Si alcem la mirada més enllà de Sagunt, el panorama és el mateix. València, la capital del nostre territori, tenia l’any 2020 només un cinc per cent de carrers dedicats a dones, i quasi la meitat eren advocacions religioses. La ciutat ha fet alguns avenços en els últims anys, dedicant desenes de noves vies a dones il·lustres, però les dades inicials són tan baixes que el progrés, tot i ser real, encara no compensa l’enorme buit simbòlic acumulat.

Barcelona mostra una situació semblant. A finals de 2022 només un huit coma tres per cent de les vies duien noms femenins, mentre que els noms masculins superaven amb escreix el trenta-cinc per cent. La ciutat ha posat en marxa polítiques de feminització del nomenclàtor i ha dedicat nous carrers i places a dones de diversos àmbits, però tot i l’esforç, el desequilibri continua sent molt gran. Requereix anys de constància, planificació i decisions valentes.

Si ens fixem en Madrid, la capital de l’Estat, el diagnòstic tampoc millora: només una de cada cinc vies que homenatgen persones recorden una dona, i el conjunt de la Comunitat continua funcionant amb una proporció clarament masculinitzada. Arreu d’Europa, estudis recents mostren que més del noranta per cent de les vies dedicades a personalitats en les principals ciutats europees honren hòmens. A Espanya, segons les anàlisis del laboratori universitari STNAMES LAB, el percentatge estatal de carrers dedicats a dones se situa al voltant del dotze o tretze per cent, una xifra que confirma un biaix sistemàtic, arrossegat durant generacions.

Els noms dels carrers no són decoració. Són relat, són memòria i són referents. Una ciutat que vol educar en igualtat no pot continuar mostrant a les xiquetes un mapa on quasi no apareixen dones, on cada plaça important porta el nom d’un militar, d’un escriptor o d’un polític, però quasi mai el d’una científica, una activista, una mestra o una artista. L’espai públic té una força simbòlica enorme i transmet un missatge silenciós però poderós: qui importa i qui no.

A més, els estudis recents indiquen que les dones, fins i tot quan apareixen, solen quedar relegades a carrers secundaris o perifèrics, mentre que els homes ocupen les avingudes i espais centrals. És una doble invisibilització. No sols n’hi ha menys; a més, ocupen un lloc menys visible. La feminització ha de ser, per tant, quantitativa i qualitativa. No basta posar noms femenins en urbanitzacions noves o en jardins recòndits; cal que les dones entren al centre de la ciutat, simbòlica i literalment.

Els obstacles són coneguts. El canvi de plaques comporta tràmits administratius i pot generar molèsties al veïnat. La decisió de reanomenar carrers pot activar debats polítics polaritzats, especialment quan es tracta de substituir figures històriques. I sovint hi ha resistència ciutadana per simple costum: la gent s’acostuma als noms i els canvis generen incertesa. Però res d’això no invalida la necessitat del procés. Quan s’expliquen els motius, quan s’acompanya amb informació i quan es reforça el valor pedagògic dels noms dedicats a dones, l’acceptació és molt més àmplia.

Sagunt, de fet, està en un moment òptim per fer un salt endavant. Té un teixit associatiu atent, una tradició cultural viva i una carrera recent en la qual ja ha integrat noms i col·lectius femenins de manera significativa. També té una estructura urbana dual, amb la ciutat històrica i el Port, que permet aplicar estratègies diferenciades i equilibrades. A més, compta amb arxius i memòries locals que poden rescatar la història de saguntines silenciades, dones que han destacat en l’àmbit educatiu, industrial, cultural o esportiu i que encara esperen un espai per ser recordades.

És moment de plantejar un pla estable, amb horitzó de diversos anys, que marque objectius concrets, criteris de selecció participats, un calendari públic i un sistema d’avaluació anual. Altres ciutats han creat comissions específiques de nomenclàtor amb representació d’igualtat, cultura, arxius, urbanisme i entitats ciutadanes. Aquest és un instrument útil que despolititza el procés i li dona continuïtat més enllà dels canvis de govern.

És fonamental obrir canals perquè la ciutadania puga proposar noms de dones, especialment saguntines o valencianes. També és imprescindible que cada nova denominació vaja acompanyada d’una placa explicativa, clara i breu, que permeta saber qui és la persona homenatjada i per què se li dedica aquell espai. En una ciutat amb gran afluència turística, a més, això pot convertir-se en un recurs cultural i educatiu de primer ordre.

Els centres educatius poden participar activament amb projectes com els que ja s’han aplicat en altres localitats, on l’alumnat investiga el nomenclàtor i proposa noms de dones invisibilitzades. Aquesta implicació transforma el procés en una eina pedagògica poderosa i ajuda que les generacions joves facen seu el canvi.

No es tracta d’esborrar hòmens, sinó d’incorporar dones. No es tracta d’un gest ideològic, sinó d’un exercici de memòria justa i inclusiva. La història no l’han escrita només els hòmens, però els carrers semblen dir el contrari. És hora de corregir-ho.

Sagunt pot ser una ciutat capdavantera si aposta de manera sostinguda per un nomenclàtor que incloga referents femenins reals, diversos i significatius. Pot explicar la història de les dones que han contribuït al municipi, pot fer visibles trajectòries artístiques, científiques, educatives, associatives o esportives que formen part del nostre patrimoni immaterial. Pot, sobretot, ensenyar a les xiquetes que en aquest mapa també hi ha espai per a elles. I als xiquets, que la història també s’escriu en femení i que la igualtat s’aprén caminant-la.

Un carrer dedicat a La Tira de Dones seria una passa en la bona direcció. Però la transformació autèntica vindrà quan aquest tipus d’iniciatives formen part d’un sistema estable, coherent i valent. L’objectiu és que la ciutat parle amb totes les veus, que el mapa siga un reflex fidel de la societat plural que som i que volem ser.

Sagunt, com tants altres municipis, ha viscut massa temps amb un paisatge nominal desequilibrat. Ara té l’oportunitat d’esmenar-lo. És una qüestió de justícia, de memòria i de futur. Una ciutat que recorda les seues dones és una ciutat més completa, més justa i més lliure.

llegir més