Ocupació, Indústria i Promoció de la Ciutat: Oportunitats per a un Futur Compartit ^

"El desenvolupament local comença amb oportunitats per a tothom."

En un món globalitzat i canviant, les ciutats han deixat de ser simples espais de residència per convertir-se en motors de desenvolupament econòmic, innovació i cohesió social. El desenvolupament local no és només una qüestió d’infraestructures o inversions, sinó de generar oportunitats reals per a totes les persones. I això comença amb polítiques actives d’ocupació, suport a la indústria, promoció del comerç local i una aposta clara per la sostenibilitat i la projecció exterior.

Els ajuntaments, com a administracions més pròximes a la ciutadania, tenen un paper fonamental en aquest procés. No poden crear ocupació directament, però sí poden crear les condicions perquè aquesta es genere: amb formació, amb suport a l’emprenedoria, amb infraestructures adequades i amb una visió estratègica del territori.

Promoció econòmica i foment de l’ocupació: polítiques actives per a la inclusió L’ocupació és la clau de la inclusió social. Sense treball digne, no hi ha autonomia, ni igualtat, ni futur. Per això, els ajuntaments han d’impulsar polítiques actives d’ocupació que responguen a les necessitats reals del territori i de les persones.

Això implica oferir orientació laboral, formació adaptada al mercat, programes d’ocupació per a col·lectius vulnerables (joves, majors de 45 anys, dones, persones amb diversitat funcional), i suport a l’emprenedoria i l’economia social. També cal col·laborar amb empreses, sindicats i centres educatius per crear itineraris d’inserció laboral efectius.

Una ciutat que aposta per l’ocupació és una ciutat que aposta per la dignitat.

Desenvolupament industrial i innovació: indústria arrelada i de futur La indústria continua sent un sector clau per a l’economia local. Genera ocupació estable, valor afegit i capacitat d’innovació. Però ha de ser una indústria arrelada al territori, sostenible i adaptada als nous reptes tecnològics i ambientals.

Els ajuntaments poden facilitar sòl industrial ben equipat, promoure la rehabilitació de polígons, donar suport a la digitalització i fomentar la col·laboració entre empreses. També poden impulsar clústers sectorials i espais d’innovació compartida.

La innovació no és només una qüestió de grans centres tecnològics. Pot nàixer també de la petita empresa, del taller, de la cooperativa. Cal crear ecosistemes que connecten talent, recerca i producció.

Universitat, ciència i transferència de coneixement: aliances per al progrés La col·laboració entre el món acadèmic i el món local és fonamental per al desenvolupament intel·ligent del territori. Les universitats i centres d’investigació poden aportar coneixement, talent i innovació a les polítiques municipals i al teixit productiu.

Els ajuntaments poden establir convenis amb universitats per desenvolupar projectes conjunts, fomentar la recerca aplicada, impulsar la formació contínua i facilitar la transferència de coneixement a les empreses locals. També poden promoure la presència universitària al municipi, amb campus, aules o laboratoris.

Una ciutat que aposta per la ciència és una ciutat que aposta pel futur.

Comerç local i mercats municipals: vida als barris El comerç local és molt més que una activitat econòmica. És un element clau de la vida urbana, de la cohesió social i de la identitat dels barris. Per això, cal protegir-lo i dinamitzar-lo davant dels grans centres comercials i les plataformes digitals.

Els ajuntaments poden impulsar campanyes de promoció, facilitar la modernització dels establiments, millorar l’accessibilitat i la logística urbana, i fomentar la digitalització del comerç de proximitat. També poden revitalitzar els mercats municipals com a espais de compra, però també de trobada i cultura.

Comprar al barri és invertir en la comunitat.

Defensa del consumidor (OMIC): garantir drets i confiança Una economia justa necessita consumidors informats i protegits. Les Oficines Municipals d’Informació al Consumidor (OMIC) són un servei essencial per garantir els drets de la ciutadania en les seues relacions de consum.

Els ajuntaments han de reforçar aquestes oficines, oferint atenció personalitzada, mediació en conflictes, formació i campanyes de sensibilització. També poden col·laborar amb escoles i entitats per fomentar el consum responsable i crític.

La defensa del consumidor és també una eina de justícia social.

Turisme sostenible i promoció exterior: mostrar-se al món amb responsabilitat El turisme pot ser una font important de riquesa i ocupació, però només si es gestiona amb criteris de sostenibilitat, equitat i respecte al territori. Cal evitar la massificació, la turistificació dels barris i la destrucció del patrimoni.

Els ajuntaments han de definir estratègies de promoció turística que posen en valor la cultura local, el patrimoni natural, la gastronomia i les festes populars. També han de regular els allotjaments turístics, garantir la convivència i fomentar el turisme responsable.

La promoció exterior de la ciutat ha d’anar més enllà del turisme: ha de mostrar el seu potencial econòmic, cultural i humà. Participar en xarxes internacionals, establir agermanaments i atraure inversions són accions clau per a la projecció global.

Gestió i dinamització de les platges: natura, oci i economia Les platges són un recurs natural, turístic i social de primer ordre. Però també són espais fràgils que cal gestionar amb cura. Els ajuntaments costaners tenen la responsabilitat de garantir-ne la neteja, la seguretat, l’accessibilitat i la qualitat ambiental.

A més, poden dinamitzar-les amb activitats culturals, esportives i educatives que respecten l’entorn i fomenten l’ús cívic. També poden promoure la restauració del litoral, la protecció de la biodiversitat i la sensibilització ambiental.

Una platja ben gestionada és un espai de benestar per a la ciutadania i un actiu per a l’economia local.

Conclusions: una ciutat d’oportunitats per a tothom El desenvolupament local no és una qüestió de creixement per si mateix. És una aposta per generar oportunitats reals, per reduir desigualtats i per construir una economia arrelada, innovadora i sostenible. I això només és possible amb una acció municipal decidida, coordinada i compromesa.

Per això, cal una ciutat que:

• Fomente l’ocupació digna i inclusiva.
• Done suport a la indústria i la innovació.
• Col·labore amb el món acadèmic i científic.
• Protegisca i dinamitze el comerç local.
• Defenga els drets de les persones consumidores.
• Promocione el seu atractiu amb responsabilitat.
• Gestione els seus recursos naturals amb visió de futur.

Una ciutat que crea oportunitats és una ciutat que creix amb justícia. I això comença des del més pròxim: des del barri, des del mercat, des del taller, des de l’aula. Des de la política local.

llegir més

13F ^

El 13 de febrer és una data que passa desapercebuda per a la majoria de persones. És la vespra de Sant Valentí, el dia en què els aparadors s’omplin de cors rojos, de peluixos que abracen missatges cursis i de rams de roses que prometen un amor etern que, sovint, dura menys que la flor mateixa. Però si parem atenció, si mirem més enllà del romanticisme prefabricat, descobrim que el 13 de febrer podria ser, perfectament, el dia de les connexions digitals, de les relacions que no encaixen en el model tradicional, de les persones que viuen l’afecte i el desig d’una manera més flexible, més contemporània, més pròpia del segle XXI.

És el dia de les persones solteres, de les que no volen o no poden encaixar en la parella monògama de tota la vida. El dia de les persones que són infidels, siga per impuls, per rutina o per insatisfacció. El dia de les amants, de les relacions paral·leles, dels vincles que no es poden explicar en un dinar familiar. El dia de les amigues d’internet, d’aquelles persones que es coneixen a través d’una pantalla i que, malgrat no haver-se vist mai, comparteixen confidències, desitjos i complicitats. I, per què no, també el dia del preservatiu, aquest objecte tan simple i tan fonamental que acompanya moltes d’aquestes trobades, siga en un hotel, en un cotxe, en un pis compartit o en un encontre improvisat.

En un món on Tinder, Grindr i altres aplicacions han redefinit la manera com ens relacionem, no té sentit continuar fingint que només existeix un tipus de relació legítima. Les pantalles han obert un ventall immens de possibilitats: des de converses que duren minuts fins a històries que s’allarguen anys; des de trobades purament sexuals fins a amistats profundes; des de fantasies compartides fins a projectes de vida. Les aplicacions no són només eines per a lligar: són espais on es negocien identitats, desitjos, límits i expectatives. Són llocs on la gent experimenta, prova, s’equivoca, torna a provar i, de vegades, troba allò que no sabia que buscava.

El 13 de febrer podria ser, doncs, una jornada per reconéixer aquesta realitat. Per deixar de banda els prejudicis i acceptar que les relacions humanes són molt més diverses del que ens han contat. Per entendre que no totes les persones volen un amor romàntic, exclusiu i per a tota la vida. Que hi ha qui prefereix la llibertat, la multiplicitat, la intensitat breu o la connexió intermitent. Que hi ha qui troba més autenticitat en un match espontani que en una relació que es manté per inèrcia. Que hi ha qui viu la sexualitat com un espai d’exploració i no com una obligació moral.

També seria una oportunitat per parlar de salut sexual sense tabús. El preservatiu, sovint relegat a un segon pla en les converses públiques, continua sent una eina essencial. No és només un objecte de làtex: és un símbol de responsabilitat, de cura mútua, de respecte. En un context on les trobades poden ser breus, inesperades o digitals, protegir-se és una manera de dir a l’altra persona: m’importes, encara que siga només per aquesta nit. El preservatiu és, en certa manera, un pacte silenciós entre dos cossos que es troben sense saber si es tornaran a veure.

A més, el 13 de febrer podria servir per reflexionar sobre com les aplicacions han canviat la nostra manera d’entendre el desig. Abans, conéixer algú requeria temps, espais compartits, coincidències. Ara, amb un dit, podem accedir a centenars de perfils, cadascun amb una història, unes intencions i unes fantasies. Aquesta abundància pot ser excitant, però també aclaparadora. Ens obliga a redefinir què significa triar, comprometre’s, connectar. Ens convida a pensar si busquem persones o experiències, si volem intimitat o validació, si ens relacionem amb els altres o amb la idea que tenim d’ells.

Les aplicacions també han democratitzat el desig. Han permés que persones LGTBIQ+, persones no monògames, persones amb cossos diversos o identitats no normatives troben espais on expressar-se sense por. Han obert portes a relacions que abans quedaven ocultes, clandestines o estigmatitzades. Han creat comunitats, xarxes de suport, espais de trobada. I això també mereix ser celebrat.

Però no tot és idíl·lic. El 13 de febrer també podria ser un dia per reconéixer les ombres d’aquest nou ecosistema afectiu. Les aplicacions poden fomentar la superficialitat, la deshumanització, la sensació que les persones són intercanviables. Poden generar addicció, frustració, dependència emocional. Poden convertir el desig en un mercat on el valor d’una persona es mesura en likes, matches o missatges no contestats. Poden fer-nos creure que sempre hi ha algú millor a un dit de distància, i això pot erosionar la capacitat de compromís, de paciència, d’escolta.

També és cert que la immediatesa pot fer-nos oblidar que darrere de cada perfil hi ha una persona amb vulnerabilitats, inseguretats i històries. Que no tot és joc, que no tot és sexe, que no tot és lleugeresa. Que, de vegades, una conversa aparentment banal pot ser l’únic espai on algú se sent escoltat. Que una trobada casual pot tindre conseqüències emocionals inesperades. Que la llibertat afectiva no implica absència de responsabilitat emocional.

Per això, aquest hipotètic Dia Internacional de les Connexions Digitals no hauria de ser només una celebració, sinó també una invitació a la reflexió. A preguntar-nos com volem relacionar-nos, què esperem dels altres, què estem disposats a donar i què necessitem rebre. A revisar els nostres límits, els nostres desitjos, les nostres contradiccions. A reconéixer que la diversitat relacional és una riquesa, però també un repte.

El 13 de febrer podria ser un espai simbòlic per reivindicar que l’amor no és patrimoni exclusiu del romanticisme tradicional. Que el desig no és un pecat ni una debilitat. Que les relacions poden ser múltiples, canviants, híbrides, digitals, breus o profundes. Que no hi ha una única manera correcta d’estimar o de desitjar. Que cadascú té dret a construir els seus vincles com millor li convinga, sempre que siguen consentits, respectuosos i honestos.

També podria ser una ocasió per reivindicar la importància de la comunicació. En un món on tot és tan ràpid, tan immediat, tan efímer, parlar clar és un acte revolucionari. Dir què volem, què no volem, què ens fa sentir bé o malament. No jugar amb les expectatives dels altres. No utilitzar les persones com a entreteniment temporal. No confondre llibertat amb irresponsabilitat. La sinceritat és, potser, l’únic antídot contra la confusió emocional que sovint generen les aplicacions.

I, finalment, el 13 de febrer podria ser un recordatori que, malgrat la tecnologia, continuem sent humans. Que busquem connexió, encara que siga fugaç. Que necessitem sentir-nos desitjats, valorats, vistos. Que darrere de cada match hi ha una història que podria ser insignificant o podria canviar-nos la vida. Que, de vegades, una conversa de matinada amb una persona desconeguda pot ser més autèntica que una relació de mesos. Que la intimitat no sempre necessita un marc tradicional per ser real.

El 13 de febrer podria ser el dia en què reconeguem que les relacions del segle XXI són complexes, diverses i fascinants. Que les pantalles no han substituït l’afecte, sinó que l’han transformat. Que Tinder i altres aplicacions no són enemigues de l’amor, sinó eines que reflecteixen les nostres inquietuds, els nostres desitjos i les nostres contradiccions. Que el preservatiu continua sent un aliat imprescindible. Que la llibertat afectiva és un dret, però també una responsabilitat.

Potser no cal que aquest dia siga oficial. Potser n’hi ha prou amb recordar, cada 13 de febrer, que estimar i desitjar són actes que adopten formes infinites. Que no hi ha un únic camí. Que cadascú escriu el seu. I que, siga com siga, val la pena celebrar-ho.

llegir més

Un espai plurinacional d’esquerres… amb veu valenciana pròpia ^

En un estat que encara arrossega inèrcies centralistes, parlar d’un espai d’esquerres plurinacional no és cap caprici ideològic: és una necessitat democràtica. Les realitats nacionals de l’Estat són diverses, i ignorar-les només perpetua desigualtats. Però si aquest espai ha de tindre sentit, ha de nàixer d’un principi irrenunciable: cada poble ha de parlar amb veu pròpia, i en el nostre cas, això vol dir que el País Valencià no pot ser un apèndix de ningú.

En els últims anys, s’han multiplicat les crides a construir aliances àmplies entre forces progressistes de diferents territoris. La idea és atractiva: sumar per tindre més força a Madrid, coordinar estratègies i evitar que l’agenda social i territorial quede segrestada pels grans partits estatals. Però aquestes aliances només funcionen si respecten l’equilibri intern. I ací és on cal ser clars: Compromís ha de tindre un pes central, no ornamental.

El País Valencià té reivindicacions pròpies —finançament just, infraestructures dignes, protecció de la llengua, model productiu sostenible— que sovint queden invisibilitzades en espais estatals. Si entrem en una coalició plurinacional sense garanties, correm el risc que la nostra agenda quede diluïda entre altres prioritats. No per mala fe, sinó perquè cada territori defensa el que considera urgent. Per això, qualsevol espai compartit ha d’estar construït des del respecte i la simetria.

Compromís ha demostrat que pot ser útil, valent i innovador. Ha sabut fer política des del territori, amb proximitat i amb una manera de fer que molts altres espais envegen. Renunciar a aquesta identitat seria un error estratègic i emocional. El País Valencià necessita una força que parle des d’ací, amb accent propi, amb autonomia real i amb capacitat de decisió.

Un espai plurinacional d’esquerres? Sí, però no a qualsevol preu.  

Un espai compartit? També, però sense renunciar a la centralitat valenciana.  

Una aliança que sume? Per descomptat, però sense que ningú marque el ritme per nosaltres.

Si volem un futur progressista i plural, cal construir-lo des de la igualtat i el respecte mutu. I això només serà possible si Compromís manté el seu pes, la seua personalitat i la seua força. Perquè sense una veu valenciana potent, l’Espanya plurinacional queda coixa.

llegir més

Carnestoltes ^

Carnestoltes és una de les celebracions més antigues i estimades de la nostra cultura mediterrània. És una festa que anuncia l’arribada de la Quaresma i que convida, abans de la moderació, a un període breu però intens de llibertat, color i desordre volgut. Durant aquests dies, els carrers s’omplin de disfresses, de crítica dissimulada darrere d’una màscara i d’un ambient que trenca la rutina i enalteix la imaginació.

Els orígens de Carnestoltes s’arrelen en civilitzacions molt anteriors a la nostra. Grecs i romans celebraven festivitats que permetien capgirar l’ordre social habitual. En les Dionisíaques o en les Saturnals, els rols es posaven del revés i els límits socials s’esvaïen. Aquest esperit de subversió controlada ha travessat els segles i s’ha adaptat, amb el temps, als ritmes i necessitats de cada societat. Amb la cristianització, la festa es convertí en l’última disbauxa abans del temps d’austeritat que representa la Quaresma, una mena de respir festiu que marca el calendari.

En molts pobles, aquesta festa gira al voltant d’una figura central: el Rei Carnestoltes. Representa l’excés, la llibertat i la llicència per dir allò que no sempre es pot dir. Sovint se’l retrata amb un aire grotesc o exagerat, com un esperit burlaner que presideix els actes i dicta discursos en què la ironia i la sàtira són protagonistes. La festa sol cloure amb el seu judici i la seua crema o soterrament. Aquest acte simbolitza el final de la disbauxa, però no és un final definitiu. Cada any, el personatge renaix i recorda que la vida necessita moments per a somriure, exagerar i desfogar-se.

El caràcter irreverent de Carnestoltes és un dels seus trets més particulars. Les disfresses són un joc, però també un instrument que permet protestar, reivindicar o ridiculitzar allò que, en altres contextos, seria més difícil d’expressar. És una festa de creativitat col·lectiva que, a través de la sàtira, mostra una realitat alternativa i permet mirar el món des d’una altra perspectiva, més lliure i espontània.

Al País Valencià, la festa adopta formes diverses segons el municipi. Hi ha llocs on predominen els passacarrers amb música de xaranga, comparses que desfilen amb temàtiques variades i tradicions que s’han mantingut vives al llarg de generacions. En altres poblacions, encara perduren rituals com el soterrament simbòlic de la sardina o actes que barregen humor, costumisme i participació popular. L’escola també és un espai destacat en aquesta celebració, on xiquets i xiquetes experimenten amb disfresses, colors i imaginaris diversos, gaudint d’un dia en què tot és possible.

Carnestoltes és, sobretot, un patrimoni emocional compartit. Uneix persones molt diferents sota un mateix esperit festiu. Els majors recuperen records de com vivien aquesta festa en temps passats; els joves la reinventen amb noves idees; i els menuts la viuen amb l’entusiasme propi de qui tot ho descobreix per primera vegada. Representa un espai de llibertat, humor i imaginació que, any rere any, renova la seua força.

És una celebració que ens recorda que, de tant en tant, la societat necessita un marge per a trencar motles, per a burlar-se de si mateixa i per a transformar els carrers en un escenari on reina la fantasia. Quan arriba Carnestoltes, el món es gira del revés durant unes hores i, paradoxalment, aquest desordre ens ajuda a recompondre’l amb una mirada més fresca quan la festa s’acaba.

llegir més

Sagunt, Napoleó i l’Arc de Triomf de París: quan una ciutat mediterrània es converteix en símbol universal ^

Hi ha ciutats que semblen condemnades a viure a l’ombra de les grans capitals, com si la història només poguera escriure’s en lletres majúscules a París, Roma o Londres. I després hi ha Sagunt, una ciutat que, sense buscar-ho, ha anat deixant empremtes inesperades en llocs on ningú no pensaria trobar-la. Una d’aquestes empremtes, potser la més sorprenent, és la seua presència al Arc de Triomf de París, el monument que Napoleó va concebre com a gran altar de la glòria militar francesa.  

Que una ciutat mediterrània, de poc més de 60.000 habitants en l’actualitat, aparega inscrita en un dels monuments més icònics del món és una d’aquelles ironies delicioses de la història. Però no és casualitat. Sagunt representa una idea que Napoleó admirava profundament: la resistència heroica, la defensa fins a l’últim alè, la fidelitat a uns principis encara que això supose la destrucció. I aquesta idea, més que qualsevol victòria militar, és la que ha sobreviscut al pas dels segles.

Una ciutat que es nega a desaparèixer

Sagunt és una ciutat que ha viscut moltes vides. Ibèrica, romana, medieval, industrial… Cada etapa ha deixat capes superposades que encara hui es poden llegir en el paisatge urbà. Però si hi ha un episodi que ha marcat la seua identitat fins a convertir-la en mite, és el setge d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.  

La història és coneguda: Sagunt, aliada de Roma, es va negar a sotmetre’s a Cartago. Anníbal, irritat per aquella insolència, va assetjar la ciutat durant mesos. Els saguntins, lluny de rendir-se, van resistir fins al final, fins que la ciutat va caure i molts habitants van preferir la mort abans que la submissió.  

Aquest episodi, narrat per autors clàssics com Tit Livi, va convertir Sagunt en un símbol de lleialtat i sacrifici. No era només una ciutat derrotada; era una ciutat que havia triat morir dempeus. I aquesta imatge, poderosa i tràgica, va travessar els segles fins arribar a l’Europa del segle XIX.

Napoleó i la fascinació per la història antiga

Napoleó Bonaparte no era només un militar brillant; era també un home profundament obsessionat amb la història clàssica. Veia en Roma i en Grècia els models de grandesa que França havia d’imitar. Quan va ordenar construir l’Arc de Triomf el 1806, després de la victòria d’Austerlitz, no volia només un monument commemoratiu. Volia un símbol que connectara la França napoleònica amb les gestes immortals de l’antiguitat.

Per això, l’Arc de Triomf no és només un catàleg de batalles franceses. És també un compendi de referents històrics que Napoleó considerava exemplars. I entre aquests referents, sorprenentment, hi havia Sagunt.

Per què? Perquè per a Napoleó, Sagunt representava exactament allò que ell volia projectar: coratge, resistència, honor. No importava que la ciutat haguera sigut destruïda. El que importava era el missatge: hi ha causes que mereixen ser defensades fins al final.

Sagunt al cor de París

Quan un visitant s’acosta a l’Arc de Triomf, veu un monument imponent, carregat de noms, dates i relleus. Entre aquests noms, gravat en pedra, apareix “SAGONTÉ”, la versió francesa de Sagunt. No és un detall menor. És un reconeixement solemne, inscrit en un monument que simbolitza la memòria col·lectiva de França.

És fascinant pensar que, mentre milions de turistes passen cada any per aquell arc, fent fotos i admirant la seua grandiositat, pocs saben que un dels noms que hi apareixen pertany a una ciutat valenciana. Sagunt, silenciosa i discreta, observa des de la pedra parisenca com el món desfila davant d’ella.

Aquest fet, que podria semblar anecdòtic, diu molt sobre la capacitat d’una ciutat per transcendir el seu territori. Sagunt no és només un punt al mapa; és una idea. I les idees, quan són poderoses, viatgen lluny.

La paradoxa de la glòria: victòria o resistència?

Hi ha una paradoxa interessant en tot això. L’Arc de Triomf celebra victòries, però Sagunt no va guanyar. Sagunt va perdre, i va perdre de manera devastadora. Però la història, capritxosa com sempre, ha decidit que la seua derrota siga més memorable que moltes victòries.

Això planteja una reflexió profunda: què és realment la glòria?  

És triomfar en una batalla o és mantindre’s fidel a uns principis encara que això supose la derrota?  

Napoleó, que va conéixer tant la glòria com la caiguda, ho tenia clar. Per a ell, la grandesa no estava només en vèncer, sinó en resistir. I Sagunt era l’exemple perfecte.

Sagunt com a metàfora del Mediterrani

Sagunt és, en molts sentits, una metàfora del Mediterrani: una terra que ha sigut encreuament de cultures, escenari de conflictes i espai de resistència. El Mediterrani és un mar de memòria, i Sagunt és una de les seues veus més antigues.

Quan Napoleó va incloure Sagunt en el seu monument, estava reconeixent també la importància d’aquest llegat mediterrani. França, que sempre ha mirat cap al sud amb una barreja de fascinació i ambició, trobava en Sagunt un pont simbòlic amb aquella antiguitat que tant admirava.

El valor de recordar

En un món que avança a una velocitat vertiginosa, on les notícies duren hores i les modes minuts, monuments com l’Arc de Triomf ens recorden que hi ha històries que mereixen ser preservades. Sagunt, amb la seua inscripció discreta però persistent, és una d’aquestes històries.

Recordar Sagunt és recordar que la identitat d’un poble no es construeix només amb victòries, sinó també amb sacrificis. És recordar que la memòria col·lectiva no és un catàleg de triomfs, sinó un mosaic complex de lluites, resistències i decisions difícils.

Sagunt hui: entre la història i el futur

La Sagunt actual és una ciutat que combina orgull històric i dinamisme contemporani. El seu teatre romà restaurat, el castell que domina la vall, el barri jueu, les restes industrials de la siderúrgia… tot això conviu amb una ciutat viva, que mira cap al futur sense oblidar el seu passat.

I potser ací està la clau: Sagunt no viu de la nostàlgia. No és un museu a l’aire lliure. És una ciutat que continua reinventant-se, que continua resistint, que continua sent fidel a la seua essència. I això, en el fons, és el que la connecta amb aquell esperit que Napoleó va voler immortalitzar.

Un nom gravat en pedra

Quan pensem en Sagunt inscrit a l’Arc de Triomf, no hauríem de veure-ho com una curiositat turística, sinó com un símbol. Un símbol de com la història pot unir llocs aparentment llunyans. Un símbol de com una ciutat pot transcendir la seua geografia. Un símbol de com la memòria pot convertir una derrota en un triomf moral.

Sagunt no va triar aparéixer a París. No va demanar-ho. Però la seua història, la seua resistència i el seu llegat van ser tan potents que van acabar gravats en pedra a mil quilòmetres de distància.

I això, siga com siga, és una forma de victòria.

llegir més