La pèrdua del títol de Festa d’Interés Turístic Nacional per a la Setmana Santa Saguntina ha obert una ferida que va molt més enllà del protocol institucional. No és només un segell que desapareix, ni una línia menys en un catàleg de promoció turística. És un sisme cultural que sacseja la identitat d’una ciutat que, durant dècades, ha projectat part del seu prestigi en la solemnitat, la bellesa i la singularitat d’una celebració que forma part del seu ADN col·lectiu. Però també és un mirall incòmode, un reflex que obliga a mirar de front allò que alguns sectors preferien mantindre en la penombra: la discriminació de les dones dins d’algunes confraries, la resistència al canvi i la confusió entre tradició i privilegis.
Quan una festa perd un reconeixement d’esta magnitud, les conseqüències són múltiples. Sagunt deixa de tindre presència destacada en fires com FITUR, perd visibilitat en guies especialitzades, queda fora de circuits turístics que generen fluxos econòmics i culturals, i veu reduïda la seua capacitat d’atraure visitants que busquen experiències patrimonials de qualitat. La ciutat, que ha treballat durant anys per consolidar-se com a referent cultural, veu com una de les seues joies més estimades es despenja del mapa promocional. I això no és menor. El turisme cultural és una de les potes que sostenen l’economia local, i la Setmana Santa era, fins ara, un dels seus pilars més sòlids.
Tanmateix, el debat no es pot quedar en la superfície. No es tracta només de lamentar la pèrdua d’un títol, sinó d’entendre per què s’ha produït i què diu això de nosaltres com a comunitat. La decisió de retirar el reconeixement no ha vingut motivada per un canvi estètic, per una pèrdua de qualitat artística o per una disminució de participació. Ha vingut motivada per una qüestió molt més profunda: la constatació que, en ple segle XXI, hi ha confraries que continuen impedint a les dones participar en igualtat, entrenar, portar passos o ocupar espais simbòlics que els homes sí poden ocupar. És a dir, que existeix una discriminació estructural que no es pot justificar amb l’argument de la tradició.
La paraula tradició ha sigut utilitzada massa vegades com a escut. Com si tot allò que és antic fóra, per definició, intocable. Com si la història no fóra un organisme viu que evoluciona, es transforma i s’adapta. Les festes populars, des d’una perspectiva antropològica, són rituals que expliquen qui som, però també qui volem ser. Són espais de cohesió, de transmissió simbòlica, de memòria compartida. Però quan una festa exclou, quan nega la participació plena a una part de la comunitat, deixa de complir la seua funció cohesionadora i es converteix en un mecanisme de jerarquia.
Les dones han sigut, durant generacions, un pilar fonamental de la Setmana Santa Saguntina. Han cosit vestes, han organitzat actes, han mantingut viva la devoció, han sostingut la logística invisible que fa possible que els carrers s’omplin de solemnitat i bellesa. I, tanmateix, se les aparta del centre simbòlic. Se les relega a un paper secundari, ornamental, subordinat. És un contrasentit cultural i humà. Una festa que es presenta com a expressió de fe, d’amor i de comunitat no pot permetre’s excloure una part essencial de la seua pròpia gent.
La decisió d’alguns confrares de votar en contra de la participació plena de les dones no és un gest anecdòtic. És una declaració de principis. És afirmar que la identitat de la confraria es fonamenta en la desigualtat. És prioritzar el privilegi masculí per damunt del prestigi col·lectiu. És preferir perdre un títol abans que perdre un poder simbòlic que, en realitat, no té cap justificació moral ni cultural. I això diu molt de la manera com alguns entenen la tradició: no com un llegat compartit, sinó com un espai de control.
Filosòficament, el debat és inevitable. Pot una festa que discrimina representar una ciutat que es declara compromesa amb la igualtat? Pot ser patrimoni allò que nega drets bàsics? Pot una celebració que exclou continuar sent un símbol de comunitat? La resposta és incòmoda, però clara. Una festa que discrimina no pot ser patrimoni de totes i tots. No pot ser un orgull col·lectiu. No pot ser un espai de representació d’una ciutat que aspira a ser justa, moderna i inclusiva.
La pèrdua del títol, per tant, no és només un càstig. És una oportunitat. Una invitació a repensar la festa, a revisar els seus fonaments, a obrir-la, a democratitzar-la. És un toc d’atenció que diu: la cultura no pot ser un refugi per a la desigualtat. La tradició no pot ser una excusa per perpetuar injustícies. El patrimoni no pot ser patrimoni si no és compartit.
Però esta oportunitat només serà real si la ciutat la sap aprofitar. Si les confraries entenen que la igualtat no és una amenaça, sinó una possibilitat de creixement. Si la Setmana Santa es repensa com un espai on totes les persones, independentment del seu gènere, puguen participar en igualtat. Si la comunitat assumeix que la festa no és menys autèntica quan és més justa, sinó tot el contrari.
Sagunt té davant seu un repte i una responsabilitat. El repte de reconstruir el prestigi perdut, de recuperar la projecció turística, de tornar a ocupar un lloc destacat en el mapa cultural. I la responsabilitat de fer-ho des d’una mirada nova, més inclusiva, més justa, més coherent amb els valors que la societat actual defensa. La Setmana Santa pot tornar a ser Festa d’Interés Turístic Nacional, però només si és capaç de demostrar que és una festa de totes i tots. Només si abandona la discriminació i abraça la igualtat com a principi fonamental.
La ciutat no pot permetre’s quedar atrapada en un debat que ja està superat en la major part del món. No pot permetre’s que una part de la seua identitat cultural quede lligada a una pràctica discriminatòria. No pot permetre’s que la por al canvi siga més forta que la voluntat de progrés. Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària, amb un patrimoni immens, amb una capacitat extraordinària de reinventar-se. I este és un moment clau per demostrar-ho.
La Setmana Santa Saguntina pot continuar sent un espai de fe, d’art i de comunitat. Pot continuar emocionant, captivant, atraient visitants, generant orgull. Però només si és capaç de mirar-se al mirall i reconéixer allò que ha de canviar. Només si entén que la cultura no és autèntica quan exclou, sinó quan abraça. Només si assumeix que la igualtat no és una concessió, sinó un dret.
Potser perdre un títol és el preu necessari per guanyar consciència. Per recordar que la cultura és viva i que, com tota cosa viva, necessita evolucionar. Per entendre que una festa que vol ser gran no pot permetre’s ser injusta. I per assumir que el futur de la Setmana Santa Saguntina només serà brillant si és un futur compartit.
