Chao pescao, democràcia en remull ^

Un país que normalitza el chao pescao i el me gusta la fruta és un país que ha convertit la política en un parc temàtic de la irresponsabilitat. No és només Ayuso: és el que representa. La frivolitat com a escut, la burla com a argument, la desinformació com a estratègia. I el que inquieta no és que ella ho faça; és que funciona.

Perquè quan una presidenta respon amb una gracieta a preguntes sobre operacions milionàries amb diners públics, el que està dient és que no necessita donar explicacions. Que el control democràtic és un obstacle, no una obligació. Que la transparència és negociable. I que el vot li arriba igual, faça el que faça. Això és el veritable problema: no la frase, sinó la impunitat emocional que la sosté.

Ayuso ha construït un personatge que no governa: interpreta. Cada polèmica és un episodi més d’una sèrie on ella sempre és la víctima heroica i els altres —periodistes, oposició, institucions— són els dolents. En aquest relat, qualsevol crítica és persecució, qualsevol pregunta és atac, qualsevol irregularitat és invent. I una part del seu electorat ja no vota gestió, vota fidelitat tribal. Vota identitat. Vota contra algú, no a favor de res.

Això explica per què expressions que haurien d’escandalitzar es converteixen en consignes. El llenguatge infantilitzat, la burla, la desconnexió de la realitat, tot això no és un error: és una estratègia. Funciona perquè desactiva el debat. Si tot és broma, res és greu. Si tot és atac, res és responsabilitat. Si tot és soroll, ningú escolta les preguntes importants.

Però hi ha un punt de fractura. Quan la frivolitat deixa de ser arma i passa a ser arrogància. Quan el personatge ja no protegeix, sinó que desgasta. Quan la gent comença a percebre que darrere del chao pescao no hi ha espontaneïtat, sinó menyspreu. Que no és una líder valenta, sinó una líder que fuig. Que no és una rebel, sinó algú que es creu per damunt de les regles.

La democràcia no es trenca de sobte. Es desgasta amb cada broma que substitueix una explicació, amb cada insult que substitueix un argument, amb cada vot que es dona per identitat i no per responsabilitat. I el que passa a Madrid és un avís: quan la política es converteix en espectacle, el públic deixa de ser ciutadania i passa a ser afició. I una afició no demana comptes, només aplaudeix.

Potser per això cal dir-ho clar: el problema no és Ayuso. El problema és que un sistema que hauria de premiar la transparència està premiant la irreverència. Que un càrrec públic pot respondre chao pescao i marxar sense més. Que hi ha qui ho celebra. I que, mentrestant, els diners públics, els serveis essencials i la qualitat democràtica queden atrapats en un decorat de frases fàcils.

La política no és un meme. I si la convertim en això, després no ens sorprenguem que governen els que només saben fer soroll.

llegir més

Anita Blanch: trajectòria transatlàntica d’una actriu saguntina ^

La figura d’Anita Blanch, nascuda a Sagunt el 26 de juliol de 1910, representa un cas singular de circulació cultural entre el País Valencià i Mèxic durant el primer terç del segle XX. La seua vida i obra permeten observar com les migracions artístiques contribuïren a la modernització del teatre i del cinema mexicans, alhora que revelen la capacitat d’una actriu per construir una identitat professional en un context marcat per tensions polítiques, transformacions industrials i noves formes de consum cultural. La seua trajectòria, sovint eclipsada per la popularitat de la seua germana Isabelita, mereix una lectura pròpia que la restituïsca com a actriu, empresària teatral i agent cultural de primer ordre.

Anita Blanch, registrada com Ana María Blanch Ruiz, va créixer en un Sagunt que vivia entre la industrialització siderúrgica i una vida cultural local però viva. La mort prematura del pare i la determinació de la mare, que impulsà les filles cap a les arts escèniques, foren factors decisius en la formació d’unes joves que aviat mostraren una vocació teatral intensa. Les primeres actuacions en papers menors revelaren una predisposició clara cap a l’escena, i la possibilitat d’emigrar a Amèrica en 1923, en plena expansió de les companyies dramàtiques itinerants, obrí un camí inesperat. La connexió amb la companyia de Lola Membrives i Jacinto Benavente, que buscava nous públics en Argentina, Veneçuela i Mèxic, situà Anita en un espai de circulació cultural que li permeté desenvolupar una carrera internacional.

L’arribada a Mèxic suposà un punt d’inflexió. Anita Blanch prengué classes de dansa i interpretació, i ben prompte començà a treballar amb figures destacades de l’escena mexicana. La seua precocitat i capacitat organitzativa la portaren, junt amb la seua germana, a fundar la Companyia de les Germanes Blanch, una institució fonamental en la història del teatre mexicà. El Teatro Ideal de Ciutat de Mèxic es convertí en la seua seu permanent, i allí es formaren actors que després serien figures centrals del cinema mexicà. La companyia destacà per la seua aposta per la comèdia, un gènere que Anita dominava amb naturalitat, agilitat gestual i una dicció que el públic mexicà adoptà com a pròpia. El repertori que interpretà, que incloïa comèdies costumistes, drames clàssics i sàtires socials, mostra una actriu versàtil capaç de transitar entre registres diversos sense perdre coherència artística.

El debut cinematogràfic d’Anita Blanch es produí en 1935 amb la pel·lícula Luponini de Chicago, una cinta que, malgrat les crítiques inicials, obrí la porta a una carrera fílmica que s’estendria fins a 1981. La seua participació en obres com ¡Ay, qué tiempos, señor don Simón! (1941), El abanico de Lady Windermere (1944) i, sobretot, La barraca (1945), la situaren en el centre de l’Edat d’Or del cinema mexicà. En La barraca, adaptació de la novel·la de Blasco Ibáñez, Anita aconseguí una nominació als Premis Ariel, consolidant-se com una actriu de gran profunditat dramàtica. La seua interpretació en aquesta obra és especialment rellevant per a la història cultural valenciana: una actriu nascuda a Sagunt donava vida a un univers literari valencià transformat en cinema mexicà, unint dos territoris mediterranis a través de la imatge en moviment.

Malgrat l’èxit, Anita Blanch patí un veto per part del sindicat de productors mexicans a causa de la seua relació sentimental amb Salvador Carrillo, líder del sindicat de treballadors cinematogràfics. Aquest conflicte mostra com les dinàmiques de poder en la indústria afectaven directament les trajectòries artístiques. Durant el veto, Anita es refugià en el teatre, on continuà treballant amb intensitat. Quan el conflicte es resolgué, tornà al cinema amb obres que confirmaren la seua capacitat de resistència i adaptació. La seua longevitat artística, que abasta més de cinc dècades, és un element clau per entendre la seua presència continuada en la cultura mexicana.

A partir dels anys seixanta, Anita Blanch es convertí en una figura habitual de la televisió mexicana. El productor Ernesto Alonso, agraït perquè les germanes Blanch li havien donat la primera oportunitat com a actor, la incorporà a nombroses telenovel·les. La televisió li permeté arribar a un públic massiu i mantindre una presència constant en la cultura popular mexicana. Les seues interpretacions en sèries i telenovel·les consolidaren una imatge d’actriu madura, capaç de dotar de profunditat personatges secundaris que sovint sostenien l’estructura dramàtica de les produccions.

La dimensió empresarial d’Anita Blanch és fonamental per comprendre la seua aportació. La companyia que fundà amb la seua germana no sols produí espectacles, sinó que articulà una xarxa de formació, contractació i circulació d’actors que contribuí decisivament a la professionalització del teatre mexicà. El seu paper com a empresària teatral mostra una dona que, en un context patriarcal, assumí funcions de direcció, gestió i producció. Aquest fet la converteix en una figura pionera en la història de les arts escèniques a Mèxic, i permet observar com les dones artistes negociaven espais de poder en un sistema cultural que sovint les relegava a papers secundaris.

Els reconeixements que rebé al llarg de la seua carrera, incloent-hi diverses nominacions als Premis Ariel i la Diosa de Plata a la millor actriu secundària en 1963, confirmen la seua rellevància. La seua mort, el 23 d’abril de 1983 a Ciutat de Mèxic, tancà una trajectòria que havia contribuït a definir el teatre i el cinema mexicans del segle XX. El seu llegat continua viu en la memòria de les arts escèniques i audiovisuals, i també en la història cultural valenciana, que reivindica cada vegada més les figures que, com ella, contribuïren a la modernitat artística transatlàntica.

L’estudi d’Anita Blanch permet entendre les migracions culturals valencianes del primer terç del segle XX, la construcció del teatre modern mexicà, la participació de les dones en la indústria cinematogràfica en contextos de poder masculí i la relació entre literatura valenciana i cinema mexicà. La seua trajectòria és un exemple de com una actriu saguntina va saber transformar les seues circumstàncies en una carrera que travessà fronteres, formats i èpoques, i que encara avui ofereix un camp fecund per a la investigació acadèmica.

llegir més

Annita Blanch i Pepe Alba: Sagunt en l'escenari del món ^

Cada 26 d'agost se celebra el Dia Internacional de l'Actriu i de l'Actor, una jornada dedicada a reconéixer la contribució de les arts escèniques a la cultura, la societat i la nostra manera d'entendre el món. És una data que convida a recordar aquelles persones que, amb el seu talent, han sigut capaces d'emocionar generacions senceres i de convertir el teatre i el cinema en autèntics espais de trobada humana.

A Sagunt, ciutat amb una llarga tradició teatral que es remunta als temps romans, aquesta celebració adquireix un significat especial gràcies a dues figures que han deixat una petjada destacada en la història de la interpretació: Annita Blanch i Pepe Alba.

Parlar de Pepe Alba és parlar d'un dels grans noms del teatre valencià de la primera meitat del segle XX. Nascut a Sagunt el 1885, fill d'una família humil vinculada a l'artesania de l'espart, va desenvolupar una carrera extraordinària que el portaria a convertir-se en una de les figures més populars dels escenaris valencians.

Abans de triomfar com a actor, Pepe Alba va mostrar habilitats artístiques en camps tan diversos com la pintura i l'elaboració d'escenografies. Tanmateix, seria el teatre el que li donaria major projecció. Va destacar tant en el sainet valencià com en la comèdia, la sarsuela i la revista, demostrant una capacitat extraordinària per adaptar-se a diferents registres interpretatius.

La seua trajectòria està estretament relacionada amb l'època daurada del teatre popular valencià. Com a actor, empresari i autor, va contribuir decisivament a la difusió de la cultura escènica en valencià, arribant a estrenar centenars d'obres i convertint-se en una autèntica referència per a diverses generacions d'intèrprets. La seua importància és tal que l'Ajuntament de Sagunt continua homenatjant la seua memòria mitjançant el Premi de Teatre Pepe Alba dins dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt.

Si Pepe Alba representa l'èxit del teatre valencià, Annita Blanch simbolitza la projecció internacional del talent sorgit de Sagunt. Nascuda a la ciutat el 26 de juliol de 1910 com Ana María Blanch Ruiz, va emigrar durant la seua joventut a Mèxic, on desenvoluparia una de les carreres més brillants del cinema i del teatre mexicans del segle XX.

Annita Blanch va destacar especialment durant l'anomenada Edat d'Or del cinema mexicà. La seua participació en pel·lícules com La barraca, Tlayucan o El abanico de Lady Windermere la va convertir en una de les actrius més reconegudes del seu temps. A més, va obtindre diverses nominacions als Premis Ariel i va desenvolupar una intensa activitat tant en el teatre com en la televisió.

La seua història és també la d'una artista que va saber reinventar-se constantment. Des dels escenaris teatrals fins a les pantalles de cinema i televisió, Annita Blanch va demostrar una versatilitat admirable que la va mantindre activa durant més de cinc dècades. El seu nom figura hui entre les grans intèrprets de la cultura mexicana, sense que això faça oblidar les seues arrels saguntines.

En una ciutat coneguda universalment pel seu Teatre Romà i pel festival Sagunt a Escena, les figures de Pepe Alba i Annita Blanch recorden que la tradició teatral local no és únicament patrimoni arquitectònic. També és una qüestió de persones, de talent i de vocació artística.

El Dia Internacional de l'Actriu i de l'Actor és una magnífica ocasió per reivindicar la memòria d'aquests dos saguntins il·lustres. Cadascun des del seu context i la seua època, van demostrar que els escenaris poden convertir-se en ponts entre cultures, territoris i generacions. Gràcies al seu treball, el nom de Sagunt va viatjar molt més enllà de les muralles, dels carrers i del seu històric teatre, arribant als principals centres culturals de València, Espanya i Mèxic.

Recordar-los hui és també reconéixer el valor de les arts escèniques com a element fonamental de la nostra identitat cultural. Perquè darrere de cada gran actor i de cada gran actriu hi ha una història de dedicació, esforç i amor per l'escena. I en aquesta història del teatre, Sagunt té dos noms propis que mereixen ser celebrats: Annita Blanch i Pepe Alba.

llegir més

Sants de la Pedra ^

Quan arriba juliol, l’aire de Sagunt s’ompli d’una mena d’expectació antiga, arrelada al cor de la ciutat. Es respira tradició, devoció i comunitat. Els Sants de la Pedra, Abdó i Senén, tornen a ocupar un lloc central en les vides de saguntins i saguntines, amb un fervor que va molt més enllà d’un simple record religiós. La seua figura encarna una manera de viure, un relat compartit que ens parla de la importància de la terra, del treball agrícola, i del vincle entre la natura i la cultura.

La devoció als Sants de la Pedra té les seues arrels en la protecció contra les tempestes, les pedregades i els desastres que podrien destruir les collites. Durant segles, Sagunt ha viscut al ritme dels seus camps, i la imatge de dos sants que vigilen i protegeixen les collites no és només simbòlica, sinó que forma part del teixit emocional d’una població que sap que dependre de la terra significa també estar exposada a la seua fragilitat.

Històricament, Sagunt ha sigut una ciutat amb una forta vocació agrícola. Abans de ser un referent industrial i turístic, les hortes i els bancals definien el paisatge. Les tarongeres, les vinyes, les oliveres i els camps de cereals dibuixaven una geografia rica que nodria famílies, generacions senceres que vivien del treball al camp. L’agricultura no era només una activitat econòmica; era un estil de vida, un espai d’aprenentatge intergeneracional, un lloc on es compartien valors com l’esforç, la paciència i el respecte pel cicle natural.

És en aquest context que els Sants de la Pedra van trobar un lloc estable en el cor de Sagunt. La seua celebració no és només una festa patronal, sinó una trobada amb la pròpia història. Les processons, les misses, la decoració dels carrers, les danses i els actes culturals són molt més que rituals. Són la manera que té la comunitat de recordar d’on ve, de reconèixer el treball que ha forjat el caràcter del poble, i d’afirmar que encara hi ha espai per a la memòria en un món que avança ràpidament.

Si hi ha alguna cosa que distingeix la festivitat dels Sants de la Pedra a Sagunt és la capacitat de combinar el respecte per la tradició amb un esperit obert i acollidor. En les últimes dècades, la festa s’ha renovat en alguns aspectes, adaptant-se als temps i a les sensibilitats actuals. Les comissions de festes treballen perquè totes les persones se senten representades, incloses i benvingudes. Ja no es tracta només de repetir costums antics, sinó de revitalitzar-los amb una mirada plural que incloga les diverses realitats de la ciutat.

En aquest sentit, la dimensió inclusiva de les festes és especialment remarcable. Les associacions locals, els col·lectius culturals, les entitats educatives i les famílies participen activament en les activitats. Es dona espai a diverses formes d’expressió, des del folklore tradicional fins a les creacions contemporànies que busquen connectar el passat amb el present. La festa es converteix així en un laboratori de convivència, un moment privilegiat per compartir vivències, per enfortir els llaços comunitaris i per celebrar la diversitat.

També cal destacar que la festa té una dimensió pedagògica. Per a les generacions més joves, el vincle amb els Sants de la Pedra pot ser una porta d’entrada a la història agrícola de Sagunt, una manera d’entendre que el desenvolupament d’una ciutat no sempre s’ha construït des dels grans edificis o les fàbriques, sinó des de la constància del treball al camp. Les escoles aprofiten aquests dies per parlar de la importància de l’agricultura, per recuperar coneixements populars, i per fer visibles les persones que han contribuït al benestar col·lectiu a través del cultiu de la terra.

Hi ha, també, una dimensió emocional que no es pot obviar. La festa dels Sants de la Pedra és un moment de retrobament, d’unió familiar, d’intercanvi d’anècdotes, de retorn als orígens. Saguntins i saguntines que viuen fora tornen per participar en les celebracions, per saludar els veïns i les veïnes, per sentir que la ciutat encara parla el llenguatge dels records. Les places s’omplin de converses, els menuts juguen amb una llibertat que només es dona en el marc festiu, i les persones majors reviuen instants que pareixien perduts en el temps.

No podem parlar dels Sants de la Pedra sense mencionar la seua capacitat de crear sentit de pertinença. En un món marcat per la fragmentació, per la velocitat i per l’anonimat, les festes locals com aquesta funcionen com antídots simbòlics contra la desconnexió. Permeten reconéixer-se en l’altre, reforcen identitats compartides, i donen valor a allò que sovint passa desapercebut: el gest senzill, la paraula afectuosa, el record que habita en una cançó popular.

Des d’aquesta perspectiva, la celebració dels Sants de la Pedra no és només una manifestació religiosa. És una eina potent de cohesió social, un espai on s’entrellacen les emocions, les conviccions i les esperances. Quan els campanars repiquen en honor als sants, també sonen com a metàfora d’una ciutat que no vol oblidar les seues arrels. Els camps que una vegada definien l’economia local, ara deixen pas a altres formes de vida, però la seua memòria roman present a través dels relats orals, dels costums conservats i de les celebracions que ens recorden d’on venim.

Per últim, cal reconéixer que la festa té una dimensió estètica que captiva. Els carrers es guarnixen amb flors, banderoles i llums que creen una atmosfera especial. Tot contribueix a generar una experiència immersiva, un parèntesi en la rutina, un moment per a deixar-se portar per la màgia del costum. I enmig d’aquest escenari, els Sants de la Pedra tornen a ser els protagonistes, símbols de protecció i esperança, figures que connecten el sagunt del passat amb el sagunt del futur.

Celebrar-los és també afirmar que l’agricultura, tot i les dificultats actuals, continua sent una part essencial de la nostra identitat. És reconéixer que cultivar la terra no és només plantar hortalisses, sinó també sembrar memòria, cuidar el territori i estimar allò que ens defineix com a poble. Els Sants de la Pedra ens ho recorden cada any, amb la seua presència silenciosa però eloqüent. I Sagunt respon amb música, festa i estima.

llegir més

Del telescopi de Galileu a les Voyager: tres moments que van canviar la nostra visió de l'univers ^

Hi ha dates que, sense saber-ho, uneixen alguns dels moments més importants de la història de l'exploració humana. El 25 d'agost és una d'elles. Aquell dia de 1609, Galileu Galilei presentava el seu telescopi davant el Senat de Venècia. Exactament 380 anys més tard, el 25 d'agost de 1989, la sonda Voyager 2 sobrevolava Neptú. I el 25 d'agost de 2012, la Voyager 1 arribava a l'espai interestel·lar, convertint-se en el primer objecte fabricat per la humanitat que abandonava la influència directa del nostre sistema solar.

Com a tecnòleg, resulta difícil no veure una línia contínua entre aquests tres esdeveniments. Tots comparteixen una mateixa idea: la necessitat humana d'anar més lluny del que permeten els nostres ulls.

L'estiu de 1609, Galileu va presentar davant les autoritats de la República de Venècia un instrument revolucionari basat en les notícies que havia rebut sobre uns aparells òptics desenvolupats als Països Baixos. El científic italià no havia inventat el telescopi, però sí que el va perfeccionar de forma extraordinària. La demostració davant el Senat va causar una enorme impressió, ja que permetia observar objectes llunyans amb una precisió desconeguda fins aleshores.

Per als governants venecians, l'instrument tenia una evident utilitat militar i comercial. Poder detectar embarcacions a gran distància proporcionava un avantatge estratègic considerable. No obstant això, Galileu va comprendre que el veritable potencial del telescopi es trobava molt més amunt, en el cel nocturn.

Durant els mesos següents, va dirigir aquell instrument cap als astres i va descobrir muntanyes a la Lluna, les fases de Venus, les taques solars i quatre satèl·lits orbitant Júpiter. Aquestes observacions van qüestionar la visió tradicional de l'univers i van contribuir decisivament a consolidar la revolució científica moderna. Per primera vegada, la humanitat disposava d'una ferramenta capaç d'ampliar els límits de la percepció humana.

Si el telescopi de Galileu va permetre veure més lluny, la Voyager 2 va representar la possibilitat d'arribar més lluny. Llançada per la NASA el 1977, la sonda va emprendre un viatge extraordinari pels planetes exteriors del sistema solar. El seu moment culminant va arribar el 25 d'agost de 1989, quan va realitzar el primer i únic sobrevol de Neptú efectuat per una nau espacial.

Aquell encontre va transformar els coneixements sobre el planeta més allunyat conegut en aquell moment. Les imatges enviades per la Voyager 2 van revelar una atmosfera extraordinàriament dinàmica, grans tempestes i característiques geològiques sorprenents en Tritó, la major lluna de Neptú. Tot allò que fins aleshores havia sigut un petit punt blavós observat amb telescopis es convertia en un món real i complex.

Des d'una perspectiva tecnològica, la missió continua sent admirable. Els ordinadors que governaven la Voyager 2 tenien una potència infinitament inferior a la de qualsevol telèfon mòbil actual. Tanmateix, van ser suficients per guiar una nau durant milers de milions de quilòmetres i permetre una de les exploracions més exitoses de la història.

Però encara hi havia una fita més extraordinària. El 25 d'agost de 2012, la Voyager 1 va travessar l'heliopausa, la frontera on el vent solar deixa de dominar l'espai circumdant. A partir d'aquell moment, la sonda va començar a navegar per l'espai interestel·lar, convertint-se en el primer emissari humà més enllà del sistema solar.

La imatge resulta gairebé poètica. Un objecte construït per éssers humans a la Terra continua viatjant pel cosmos més de quaranta anys després del seu llançament. Porta a bord el famós Disc d'Or, una mena de missatge en una botella còsmica amb sons, imatges i música representatius de la humanitat.

Quan observem la connexió entre aquestes tres dates, podem apreciar com evoluciona la tecnologia al llarg dels segles. Galileu va ampliar la nostra capacitat d'observar. Les Voyager van ampliar la nostra capacitat d'explorar. Hui, els telescopis espacials, les missions robòtiques i la intel·ligència artificial continuen ampliant els límits del coneixement.

La història de la ciència no és una successió d'invents independents. És una cadena de descobriments en la qual cada generació construeix sobre el treball de les anteriors. Sense el telescopi de Galileu, probablement no hauríem entés el nostre lloc en l'univers. Sense eixa revolució científica, potser mai hauríem sigut capaços d'enviar naus a Neptú o d'abandonar el sistema solar.

Per això, el 25 d'agost és molt més que una simple data del calendari. És un recordatori que el progrés tecnològic naix de la curiositat humana. Des d'un observatori de la Venècia del segle XVII fins als límits de l'espai interestel·lar, la mateixa pregunta continua impulsant-nos: què hi ha més enllà?

llegir més