festes ^

Les festes populars i patronals formen part del teixit més profund que sosté la identitat d’un poble. No són només dates assenyalades en un calendari ni una successió d’actes pensats per omplir carrers. Són memòria, són transmissió de valors, són espais on la comunitat es reconeix i es fa present. A Sagunt, aquesta idea ha estat sempre viva, però en els darrers anys ha adquirit una dimensió renovada: les festes funcionen, i funcionen bé. I això no és fruit de l’atzar, sinó d’un procés de transformació que, des de 2015, ha permés recuperar espais, repensar usos i traure els casals del centre per crear un espai penyes més coherent, més habitable i més respectuós amb la vida quotidiana.

La paraula festa prové del llatí festum, que significa dia de celebració. Però en la nostra cultura, la festa és molt més que un dia especial: és un moment de suspensió de la rutina, un temps en què el poble es converteix en protagonista i en què la memòria col·lectiva es fa visible. És un espai de reconeixement mutu, de transmissió de valors i de creativitat compartida. Quan la festa perd aquest sentit profund i es converteix en un producte per a consumir, es desconnecta de les seues arrels i deixa de ser significativa. I això, malauradament, ha passat en molts indrets del territori valencià, on la massificació, la saturació sonora i la banalització dels símbols han desvirtuat celebracions que haurien de ser espais de convivència i identitat.

Sagunt, però, ha fet un pas diferent. Des de 2015, les festes han anat recuperant espais que havien quedat relegats o infrautilitzats. La decisió de traure els casals del centre i crear un espai penyes ha estat clau per descongestionar carrers, millorar la convivència i fer que la festa siga més habitable. Aquest canvi ha permés que el veïnat recupere tranquil·litat, que la mobilitat siga més fluida i que les celebracions tinguen un espai propi, pensat per a la participació i la cohesió. No es tracta només d’un canvi logístic, sinó d’una aposta per un model de festa que respecta el descans, que cuida l’entorn i que entén la cultura com un dret i no com una mercaderia.

La innovació en les festes no hauria de significar afegir més escenaris, incrementar la despesa en pirotècnia o allargar els dies de celebració sense criteri. Innovar és escoltar les persones que viuen la festa dia a dia: les que organitzen, les famílies, la gent gran, la joventut crítica, els infants. És garantir que les celebracions no deixen els carrers plens de plàstics, que no generen actes d’incivisme i que no convertisquen l’espai públic en un territori privatitzat. És apostar per un model sostenible, inclusiu i respectuós amb la diversitat.

Les festes poden ser una eina poderosa per reforçar vincles socials i transmetre valors com la solidaritat, el respecte i la pluralitat. Però per aconseguir-ho, cal que les administracions i la ciutadania treballen conjuntament amb criteris clars de mobilitat, neteja i participació. La cultura no pot ser tractada com un producte turístic que es ven al millor postor. Si una festa ha de ser d’interés turístic, que ho siga perquè representa de manera honesta una ciutat viva, crítica i compromesa amb el seu patrimoni, no perquè acumula espectacles sense sentit.

És fonamental que les festes recuperen el seu caràcter pedagògic i transformador. Han de ser espais on es visibilitzen les lluites socials, les cultures minoritzades i les expressions artístiques alternatives. Això implica obrir les programacions a col·lectius que sovint queden fora del relat oficial, i garantir que la festa no excloga, sinó que abrace. Quan les celebracions es construeixen des de baix, amb diàleg i respecte, es converteixen en motor de canvi i en reflex de la pluralitat que defineix un poble.

Sagunt ha demostrat que és possible avançar en aquesta direcció. La reorganització dels espais festius, la creació d’un espai penyes i la recuperació d’àrees que havien quedat invisibilitzades són exemples de com la festa pot evolucionar sense perdre la seua essència. Aquest model, lluny de la massificació i del soroll sense sentit, aposta per una convivència real, per una cultura compartida i per una celebració que enforteix la comunitat.

No tot val en nom de la tradició ni del turisme. La saturació sonora, la privatització de l’espai públic o la banalització dels símbols culturals són símptomes d’un model que cal revisar. Apostar per festes habitables és apostar per un futur on la cultura siga compartida, respectuosa i arrelada. És una oportunitat per imaginar celebracions que no sols ens entretinguen, sinó que ens enfortisquen com a ciutat.

No hem de conformar-nos amb repetir cada any un guió esgotat. Tenim la força, la creativitat i la riquesa humana per repensar les festes i convertir-les en un referent de convivència i dignitat col·lectiva. El futur de les nostres celebracions dependrà de la nostra capacitat per escoltar-nos, respectar-nos i imaginar conjuntament formes més justes i sostenibles de compartir l’alegria. Fer-ho possible no sols és desitjable, sinó que seria, sens dubte, digne de reconeixement.

llegir més

Maria Ladvenant i Quirante: la valenciana que va incendiar els escenaris del segle XVIII ^

Maria Ladvenant i Quirante, nascuda a València el 23 de juliol de 1741, és una d’aquelles figures que el teatre del segle XVIII va convertir en mite. La seua vida fou breu, intensa i marcada per una personalitat que trencava motles en un món on les dones artistes havien de lluitar contra prejudicis, censures i jerarquies. Amb només vint-i-cinc anys, ja havia deixat una empremta que dramaturgues i dramaturgs de l’època consideraven irrepetible.

Provinent d’una família d’actors, Maria va créixer entre bastidors, decorats i textos dramàtics. El teatre era casa, escola i futur. Als disset anys debutà a Madrid, en la companyia de José Parra, interpretant el paper de figurona, un rol còmic que exigia presència, agilitat i caràcter. Aquell primer pas fou suficient perquè el públic madrileny descobrira una actriu amb una energia que desbordava els límits del paper.

A partir d’eixe moment, la seua carrera va accelerar. Va actuar en espais emblemàtics com el Coliseo de la Cruz, el Buen Retiro o el Príncipe, i va interpretar obres de Lope de Vega, Rojas, Zorrilla o Calderón. El seu talent la va convertir ràpidament en primera actriu, i no sols això: també en empresària teatral, fundant la seua pròpia companyia en un temps en què la direcció artística era un terreny reservat quasi exclusivament als homes.

La seua trajectòria no estigué exempta de tensions. Va mantindre una rivalitat notable amb l’actriu valenciana Mariana Alcázar, una competició que, lluny de perjudicar-les, contribuí a elevar el nivell de les representacions i a consolidar el prestigi de les actrius valencianes a Madrid. En l’àmbit personal, es casà amb l’actor Manuel Rivas, amb qui acabà separant-se, i mantingué relacions amb diverses figures de l’aristocràcia, fet que alimentà rumors, enveges i vigilàncies en una societat obsessionada amb controlar la vida de les artistes.

En 1765 fou empresonada per una suposada desatenció a l’autoritat. L’episodi, breu però intens, va marcar-la físicament i emocionalment. Tot i això, tornà als escenaris amb la mateixa força, encara que la salut ja no era la mateixa. Morí a Madrid el 1 d’abril de 1767, amb només vint-i-sis anys, deixant una filla, Silveria María Rivas y Ladvenant.

La seua mort prematura no va impedir que es convertira en llegenda. Dramaturgues i dramaturgs com Cadalso, Moratín o Jovellanos la consideraven una figura excepcional, capaç de transformar cada paper en una experiència viva. La seua manera d’entendre el teatre, la seua capacitat per dirigir companyies i la seua presència escènica la situen com una de les grans dames del teatre del segle XVIII, una pionera que obrí camí a generacions posteriors.

Maria Ladvenant i Quirante és, encara hui, un símbol de talent, determinació i modernitat. Una valenciana que va desafiar les normes del seu temps i que va demostrar que l’escenari també podia ser un espai de llibertat, poder i creativitat per a les dones.

llegir més

El cervell ^

El cervell és una criatura curiosa. Diuen que és l’òrgan més sofisticat del cos, però sovint funciona com una ràdio antiga que només capta interferències. Quan la vida es complica, quan els salaris no arriben, quan la precarietat es menja els dies, el cervell entra en un estat primari: busca seguretat, ordre i explicacions ràpides que li permeten continuar respirant sense pensar massa. En eixe context, hi ha persones obreres que acaben votant a la dreta, no perquè hagen fet una anàlisi profunda, sinó perquè el cervell prefereix respostes simples a un món que percep com hostil.

La identitat de classe, que abans era un far, s’ha anat difuminant. Les feines són més fragmentades, els sindicats tenen menys presència i la sensació de comunitat s’ha afeblit. Davant d’eixa pèrdua de referents, el cervell busca noves brúixoles emocionals. I la dreta, que coneix bé els mecanismes de la por i de la pertinença, ofereix missatges que prometen protecció, estabilitat i un nosaltres reconfortant. Quan la vida és incerta, la promesa d’ordre pot sonar més atractiva que un programa polític complex.

El cervell confon sovint l’interés material amb l’interés emocional. L’interés material és tindre drets laborals, salaris dignes i serveis públics que funcionen. L’interés emocional és sentir que algú t’escolta, que formes part d’un grup, que tens valor en un món que sembla ignorar-te. La dreta treballa intensament eixa dimensió emocional, mentre que l’esquerra, de vegades, es queda atrapada en discursos tècnics que no connecten amb la vida quotidiana de qui se sent vulnerable.

Així, el cervell, que és mandrós i vol solucions immediates, pot acabar triant discursos que simplifiquen la realitat. És com si la dreta parlara amb un megàfon i l’esquerra amb un manual d’instruccions. En un moment de cansament col·lectiu, el megàfon guanya.

Al final, no és que les persones obreres voten a la dreta perquè no pensen. És que pensen amb un cervell dissenyat per sobreviure, no per fer anàlisis profundes sobre política i economia. El cervell és un sindicalista peculiar: negocia constantment amb la por, amb la inseguretat i amb la necessitat de pertinença. I quan la por guanya la votació interna, el resultat pot ser sorprenent, irònic i, sovint, contrari als interessos materials de qui treballa cada dia per arribar a final de mes.

llegir més

Menjar Ràpid ^

El 21 de juliol se celebra el Dia del Menjar Ràpid, una efemèride que, a primera vista, podria semblar una broma del calendari o una ocurrència d’alguna marca que vol promocionar hamburgueses a preu reduït. Però, si ens ho mirem amb una mica de calma, descobrim que aquest dia és una oportunitat magnífica per reflexionar sobre el nostre ritme de vida, sobre les presses que ens governen i sobre la manera com hem convertit el menjar en una activitat accelerada, quasi mecànica, que sovint perd el seu sentit més humà. La ironia, en aquest cas, és inevitable: celebrem un dia dedicat a allò que mengem quan no tenim temps per celebrar res.

El menjar ràpid és, en realitat, una metàfora perfecta del món contemporani. És barat, accessible, omnipresent i dissenyat per ser irresistible. No cal pensar, no cal esperar, no cal cuinar. Només cal demanar, engolir i continuar amb la jornada. És el menjar que triem quan la vida ens passa per damunt, quan el temps és un luxe i quan la cuina es converteix en una tasca que sembla incompatible amb la productivitat. En aquest sentit, el menjar ràpid és més que un aliment: és un símbol cultural, una manera d’entendre el temps i les prioritats.

El Dia del Menjar Ràpid ens convida a mirar aquest fenomen amb un punt d’ironia, perquè és difícil no somriure quan pensem en la quantitat de decisions que prenem en funció de la rapidesa. Triem el menjar més ràpid, el camí més ràpid, la solució més ràpida, la resposta més ràpida. Vivim en una espècie de competició silenciosa per veure qui arriba abans, encara que no sapiguem ben bé on. I, enmig d’aquesta cursa, el menjar ràpid s’ha convertit en la nostra aliada més fidel. Sempre disponible, sempre barat, sempre disposat a fer-nos sentir que hem guanyat uns minuts al rellotge.

Però la ironia també té un revers. Perquè, mentre celebrem aquest dia amb humor, sabem que el menjar ràpid té conseqüències que van més enllà del sabor intens o de la satisfacció immediata. El consum habitual d’aliments ultraprocessats està relacionat amb problemes de salut que afecten milions de persones: obesitat, diabetis, hipertensió, malalties cardiovasculars. I, encara que és fàcil culpar la gent per les seues decisions alimentàries, la realitat és molt més complexa. El menjar ràpid triomfa perquè el nostre ritme de vida el necessita, perquè és l’opció que encaixa millor en jornades interminables, en salaris ajustats, en horaris impossibles i en ciutats que no sempre faciliten una alimentació saludable.

Per això, aquest dia és una invitació a mirar més enllà del producte i a preguntar-nos què hi ha darrere. Per què necessitem menjar tan ràpid? Què ens impedeix cuinar amb calma? Què ens ha portat a preferir un menú que podem demanar amb tres clics abans que una recepta que requereix tallar, remenar i esperar? El menjar ràpid és un símptoma, no una causa. És la resposta que hem trobat a una vida que sovint ens deixa sense alternatives.

La ironia es fa encara més gran quan pensem en la publicitat que envolta aquest tipus de menjar. Les marques ens prometen felicitat instantània, experiències úniques, sabors inoblidables. Ens venen la idea que una hamburguesa pot solucionar un mal dia, que unes patates fregides poden compensar una reunió interminable, que un refresc pot donar-nos l’energia que el món ens roba. I nosaltres, cansades i cansats, sovint hi caiem. No perquè siguem ingènues, sinó perquè la vida moderna ens deixa poc marge per triar amb serenitat.

El Dia del Menjar Ràpid, per tant, és una oportunitat per reivindicar el contrari: la necessitat de recuperar el temps, de tornar a mirar el menjar amb respecte, de recordar que la cuina és cultura, memòria i identitat. No es tracta de demonitzar una hamburguesa o una ració de nuggets. Totes les persones hem necessitat alguna vegada una solució ràpida, un sopar improvisat, un menú que ens permeta continuar amb la jornada sense complicacions. El problema no és el menjar ràpid en si, sinó el lloc que ocupa en la nostra vida. Quan deixa de ser una excepció i es converteix en la norma, és quan comencen les dificultats.

Per això, aquest dia pot ser una invitació a repensar la nostra relació amb el cos i amb el temps. A preguntar-nos per què mengem el que mengem, i què ens falta quan busquem solucions immediates. A entendre que la salut no és només una qüestió de nutrients, sinó també de ritmes, de cures i de decisions col·lectives. El menjar ràpid és un producte que reflecteix la societat que l’ha creat: una societat que corre, que produeix, que no descansa, que no es permet perdre temps. I, si volem canviar la manera com mengem, potser hem de començar per canviar la manera com vivim.

La ironia final és que, en celebrar aquest dia, no estem celebrant el menjar en si, sinó la consciència que necessitem sobre ell. És un recordatori amable, humorístic, però també profund, que ens diu que podem fer-ho millor. Que podem cuinar més, compartir més, parar més. Que podem recuperar la relació emocional amb el menjar, amb la cuina, amb el temps compartit al voltant d’una taula. Que podem tornar a donar valor a allò que ens alimenta de veritat.

llegir més

El corredor Sagunt-Terol no pot continuar sent una infraestructura de segona ^

La decisió de descartar la doble via electrificada entre Sagunt i Terol ha generat una profunda preocupació entre el teixit empresarial i industrial vinculat al Corredor Cantàbric-Mediterrani. La reacció d'ASECAM, de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana i de les organitzacions empresarials aragoneses reflecteix un malestar que va molt més enllà d'una simple discrepància tècnica: posa de manifest una sensació de dècades d'infrafinançament i d'oportunitats perdudes.

El Camp de Morvedre viu un moment de fort creixement industrial i logístic. Les inversions productives, l'expansió de les àrees empresarials i el paper estratègic del port de Sagunt exigeixen infraestructures capaces de respondre a les necessitats presents i futures. En aquest context, resulta difícil entendre que una infraestructura concebuda per vertebrar territoris, impulsar mercaderies i afavorir el transport sostenible no aposte per la màxima capacitat possible.

Les empreses reclamen una visió de llarg termini. Les infraestructures ferroviàries no es construeixen per a cinc anys; es projecten per a diverses generacions. Renunciar ara a la doble via pot significar que dins d'uns anys siga necessari tornar a invertir milions d'euros per corregir una limitació que ja s'havia detectat des del principi.

La reivindicació no és exclusivament valenciana. També afecta Aragó i, en definitiva, la competitivitat del conjunt de l'Estat. La connexió entre Saragossa, Terol i Sagunt és un eix fonamental per al transport de mercaderies i per a la reducció de la dependència de la carretera. A més, contribueix als objectius de descarbonització que les administracions afirmen defensar.

Resulta especialment frustrant que després d'anys d'espera i d'un llarg període d'obres, les expectatives generades no es corresponguen amb el resultat final plantejat. El missatge que reben empreses, treballadors i inversors és preocupant: mentre altres corredors avancen amb ambició, aquest territori continua havent de justificar una vegada i una altra la necessitat d'unes infraestructures que ja haurien d'estar garantides.

El debat no hauria de ser si la doble via electrificada és necessària, sinó com accelerar la seua execució. El futur industrial del Camp de Morvedre, de Terol i de tot el corredor logístic depén de decisions valentes, planificades i coherents amb les necessitats reals del territori.

Per això, les al·legacions anunciades per ASECAM representen una reclamació legítima: exigir que les infraestructures estratègiques es projecten amb criteris de futur i no amb una visió limitada que puga hipotecar el desenvolupament econòmic de les pròximes dècades. La competitivitat, l'ocupació i la cohesió territorial mereixen una aposta a l'altura dels reptes que té davant el corredor Sagunt-Terol-Saragossa.

llegir més