7 d'agost: trenta anys de la devastació de Biescas ^

Fa trenta anys, el 7 d'agost de 1996, una tragèdia va sacsejar la consciència de tot un país. Una riuada devastadora va arrasar el càmping Las Nieves de Biescas i va provocar la mort de 87 persones, a més de deixar centenars de ferits i famílies destrossades per sempre. Tres dècades després, el record d'aquell desastre continua viu perquè no va ser només una catàstrofe natural. Va ser també una advertència sobre les conseqüències de prendre decisions equivocades davant els riscos coneguts.

Quan passa el temps, existeix la temptació de convertir certes tragèdies en simples efemèrides. Es recorden les víctimes, es fan minuts de silenci i es dipositen flors. Tot això és necessari i digne. Però trenta anys després de Biescas també cal mantindre viva una altra dimensió de la memòria: la reflexió crítica. Recordar sense analitzar és condemnar-nos a repetir els mateixos errors.

La natura és imprevisible en molts aspectes, però els barrancs, els rius i les muntanyes tenen memòria. Els territoris acumulen segles d'història geològica que ens indiquen quins espais són segurs i quins no ho són. Quan es construeix o s'autoritza una activitat en una zona vulnerable, la prudència hauria de ser sempre la norma principal. No es tracta de viure amb por, sinó de respectar els límits que imposa el territori.

La tragèdia de Biescas va demostrar que la confiança excessiva pot ser tan perillosa com la ignorància. Durant massa temps s'ha assumit que la tecnologia, les obres hidràuliques o les infraestructures poden eliminar completament els riscos naturals. La realitat és que no existeix el risc zero. Quan s'oblida aquesta evidència, les conseqüències poden resultar devastadores.

També és necessari parlar de responsabilitats. No necessàriament des d'una perspectiva judicial, sinó des d'una perspectiva ètica i institucional. Les administracions públiques tenen l'obligació de protegir la ciutadania, especialment quan hi ha informes tècnics, antecedents o advertiments que indiquen l'existència d'un perill. Una societat madura no hauria de conformar-se amb atribuir-ho tot a la fatalitat. Les decisions humanes també formen part de la història de les catàstrofes.

Trenta anys després, la lliçó de Biescas és fins i tot més actual. El canvi climàtic està incrementant la freqüència i la intensitat de molts fenòmens meteorològics extrems. Pluges torrencials, inundacions sobtades i episodis extraordinaris formen part d'una realitat que ja no podem considerar excepcional. La millor manera d'honrar les víctimes és aprendre del passat i actuar amb responsabilitat davant dels reptes del futur.

Per això, aquest aniversari no hauria de ser només una jornada de record. Hauria de ser també una jornada de reivindicació. Reivindicació de la cultura de la prevenció. Reivindicació del respecte als criteris tècnics. Reivindicació d'una planificació territorial que pose la seguretat per damunt dels interessos econòmics immediats. Reivindicació, en definitiva, del dret de les persones a viure sense quedar exposades a riscos que podrien haver sigut evitats.

Les 87 víctimes de Biescas mereixen ser recordades amb dignitat. Però la seua memòria exigeix alguna cosa més que emoció. Exigeix compromís. Perquè les tragèdies només tenen sentit si som capaços d'extraure'n lliçons. I la principal lliçó que ens deixa Biescas trenta anys després és tan senzilla com contundent: quan s'ignoren els advertiments de la natura, el preu pot ser irreparable.

llegir més

La verema, el bolot i Sagunt: un relat d’identitat, treball i transmissió ^

La verema, el bolot i Sagunt formen un triangle que explica, amb una claredat sorprenent, com es construeix una identitat col·lectiva a partir del treball, de la cultura i de la transmissió viva de les tradicions. No són tres elements separats, sinó tres fils que, quan es trenquen, revelen un teixit profundament mediterrani, marcat per la mobilitat, per l’esforç compartit i per la capacitat de transformar allò que ve de fora en alguna cosa pròpia. En aquest article, propose una lectura que combina memòria, comunitat i cultura popular per mostrar com un joc de cartes pot acabar convertint-se en símbol d’un poble, i com una campanya agrícola pot ser una porta d’entrada de noves formes de vida.

La verema ha sigut, durant dècades, una experiència compartida per moltes persones del Camp de Morvedre que marxaven a França a buscar jornal. Aquell viatge temporal no era només una manera de guanyar-se la vida, sinó també una forma de contacte amb altres realitats socials. Les persones que participaven en la verema tornaven amb diners, sí, però també amb històries, cançons, paraules, costums i maneres de fer que acabaven arrelant-se en el territori. La identitat saguntina, com la de tants altres pobles mediterranis, s’ha construït així: amb absències temporals, amb retorns carregats de novetats, amb la capacitat de transformar allò que ve de fora en alguna cosa pròpia. La verema, en aquest sentit, és un pont cultural que connecta el Camp de Morvedre amb altres territoris, i que recorda que la identitat no és un museu, sinó un flux.

En aquest flux, el bolot ocupa un lloc privilegiat. No arriba com una tradició solemne, ni com un element patrimonial reconegut, sinó com un joc après entre jornals, converses i descansos. El belote francès, jugat en moltes zones rurals, es converteix en bolot quan arriba a Sagunt i es reinterpreta amb baralla espanyola, amb humor local, amb la manera saguntina d’estar en un bar. El bolot és cultura popular en estat pur: naix del treball, es transforma amb la comunitat i es manté viu perquè es continua jugant, explicant i compartint. És un exemple perfecte de com funciona la tradició: no és una peça rígida, sinó una pràctica que es modifica, que s’adapta, que es transmet perquè té sentit per a la gent que la viu.

Sagunt és l’escenari on aquesta transmissió es fa visible. La ciutat ha sabut convertir experiències laborals en memòria col·lectiva i memòria col·lectiva en identitat. La siderúrgia, la mar, les festes, la verema i el bolot formen un relat que no és uniforme, però sí profundament significatiu. La tradició, ací, no és un objecte antic, sinó una pràctica viva que es renova cada vegada que algú baralla les cartes, cada vegada que es conta d’on ve el joc, cada vegada que es recorda que la cultura popular és una forma de dignitat. Sagunt és una ciutat que ha construït el seu relat a partir de capes: la romana, la medieval, la industrial, la festiva, la agrícola. El bolot és una d’aquestes capes, i explica una història de migracions temporals, de jornals precaris, de comunitat, de bars plens de fum, de converses llargues, de tardes d’hivern, de transmissió oral.

La verema ens recorda que la identitat és moviment. El bolot ens recorda que la cultura és adaptació. Sagunt ens recorda que la tradició és comunitat. I totes tres coses, juntes, expliquen com un poble pot convertir el treball en memòria i la memòria en cultura compartida. La verema, com a experiència col·lectiva, mostra que la identitat no es construeix només amb allò que passa dins del poble, sinó també amb allò que passa fora i que, en tornar, es transforma. El bolot, com a joc, mostra que la cultura popular és capaç de convertir una pràctica humil en un símbol. Sagunt, com a ciutat, mostra que la tradició és viva quan es manté en mans de la comunitat.

La transmissió de la tradició és un acte de resistència cultural. No es tracta de conservar per conservar, sinó de mantenir viu allò que té sentit per a la comunitat. La verema, el bolot i Sagunt ens ensenyen que la tradició no és una fotografia antiga, sinó una conversa que continua. Quan una persona jove aprén a jugar al bolot, no està només aprenent un joc: està entrant en un relat que ve de lluny. Quan es parla de la verema, no s’està només recordant un treball dur: s’està reconeixent una forma de vida que ha marcat generacions. Quan Sagunt reivindica el bolot com a patrimoni, no està només protegint una pràctica: està afirmant que la cultura popular és una part essencial de la identitat.

La cultura popular és una forma de dignitat perquè explica la vida quotidiana, les relacions, les converses, els espais compartits. El bolot, nascut del treball i convertit en símbol, és una prova que les coses més humils poden acabar definint un poble. La verema, com a experiència de mobilitat, és una prova que la identitat es construeix en el moviment. Sagunt, com a ciutat que ha sabut integrar aquestes experiències, és una prova que la tradició és viva quan es manté en mans de la comunitat.

Aquest triangle cultural ens convida a pensar la identitat no com una essència, sinó com una pràctica. La verema, el bolot i Sagunt ens mostren que la identitat és una construcció col·lectiva, que es fa i es desfà, que es transmet i es transforma, que es manté viva perquè la comunitat la viu. En un món on les tradicions corren el risc de convertir-se en decorats turístics o en objectes de consum, és important recordar que la cultura popular és una forma de resistència, una manera de dir que la vida quotidiana té valor, que les pràctiques humils tenen sentit, que la comunitat és un espai de memòria.

La verema, el bolot i Sagunt formen un relat que parla de treball, de cultura, de transmissió i d’identitat. Un relat que continua viu perquè continua en mans de la gent. Un relat que explica que la tradició és, sobretot, una forma de comunitat. I un relat que, com totes les bones històries, continua transformant-se cada vegada que algú el conta, el juga o el recorda.

llegir més

Alfons de Borja, el valencià que va arribar al papat ^

El 6 d'agost de 1458 moria a Roma Alfons de Borja, conegut durant el seu pontificat com a Calixt III. La seua figura ocupa un lloc destacat en la història valenciana i europea, ja que va ser el primer papa originari del Regne de València i el primer membre de la família Borja que va arribar al tron de Sant Pere.

Nascut a la Torreta de Canals l'any 1378, va créixer en una època marcada per profunds canvis polítics i religiosos. Des de ben jove va destacar pels seus estudis de dret civil i dret canònic a l'Estudi General de Lleida, on també va desenvolupar una destacada activitat acadèmica. La seua sòlida formació jurídica va ser la base d'una trajectòria que el duria a ocupar algunes de les responsabilitats més importants del seu temps.

Al servei d'Alfons el Magnànim, va participar en nombroses missions diplomàtiques i va demostrar una gran habilitat per a la negociació. El seu prestigi va créixer progressivament fins a convertir-lo en una figura de referència dins de l'Església. Aquesta carrera ascendent el va portar a ser nomenat bisbe de València i, posteriorment, cardenal.

L'any 1455 va ser elegit papa, adoptant el nom de Calixt III. Tot i que el seu pontificat va ser relativament curt, va estar marcat per una intensa activitat política i religiosa. La principal preocupació del nou pontífex va ser la situació d'Europa després de la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans. Calixt III va impulsar nombroses iniciatives per fomentar la unitat dels regnes cristians davant aquella amenaça.

Una de les decisions més recordades del seu govern va ser promoure la pregària col·lectiva entre els fidels. La tradició de tocar les campanes al migdia, que encara es conserva en moltes esglésies, està estretament vinculada a les disposicions adoptades durant el seu pontificat.

La figura de Calixt III també és inseparable de la història de la família Borja. Durant el seu govern va afavorir diversos parents, entre els quals destacava el seu nebot Roderic de Borja. Aquest acabaria convertint-se anys després en el papa Alexandre VI, un dels pontífexs més coneguts i controvertits del Renaixement.

Més enllà de la seua dimensió religiosa, Alfons de Borja representa un dels exemples més destacats de projecció internacional sorgits del poble valencià durant l'edat mitjana. La seua carrera demostra la importància política, cultural i acadèmica que van assolir els territoris de la Corona d'Aragó en aquell període històric.

La seua mort a Roma va posar fi a una trajectòria extraordinària iniciada en una xicoteta població valenciana. Hui, més de cinc segles després, el seu nom continua ocupant un lloc rellevant en la història europea, en la història de l'Església i, especialment, en la memòria col·lectiva dels valencians. Calixt III continua sent un dels personatges més universals nascuts a les terres valencianes, una figura que va aconseguir portar el nom del seu país fins al centre del poder religiós del seu temps.

llegir més

Les Tretze Roses: memòria d'unes vides truncades ^

La història de les Tretze Roses és una de les més conegudes i simbòliques de la postguerra espanyola. Amb aquest nom es recorda tretze joves dones afusellades a Madrid el 5 d'agost de 1939, només uns mesos després de la fi de la Guerra Civil. La seua mort s'ha convertit amb el pas del temps en un referent de la memòria històrica i en un símbol de les víctimes de la repressió política de la dictadura franquista.

Les tretze joves tenien entre 18 i 29 anys. Moltes d'elles estaven vinculades a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), una organització juvenil que havia tingut una destacada participació durant la Segona República i la Guerra Civil. Després de l'entrada de les tropes franquistes a Madrid i de la derrota de la República, nombrosos militants i simpatitzants d'organitzacions d'esquerra van ser detinguts en el marc de la repressió exercida sobre els vençuts.

Segons la documentació històrica conservada, les Tretze Roses van ser processades en un consell de guerra sumaríssim i condemnades per un delicte d'adhesió a la rebel·lió. Dos dies després de la sentència van ser executades al Cementeri de l'Almudena, juntament amb desenes d'homes condemnats en el mateix context repressiu.

Entre les joves afusellades es trobaven Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Adelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente. Els seus noms han quedat units per sempre a un episodi que forma part de la història contemporània d'Espanya.

Una de les figures més recordades és Julia Conesa, a causa de les paraules que va deixar escrites abans de la seua execució. La frase «Que el meu nom no s'esborre de la història» s'ha convertit en una expressió emblemàtica associada a la memòria de les Tretze Roses i al record de totes les víctimes de la repressió.

Els historiadors han estudiat àmpliament les circumstàncies que van envoltar les detencions i els judicis. Diverses investigacions han destacat el clima de persecució política existent en els primers mesos de la postguerra, quan milers de persones van ser empresonades, jutjades o executades per la seua vinculació real o presumpta amb organitzacions republicanes, socialistes, comunistes o sindicals.

Amb el pas dels anys, les Tretze Roses han transcendit l'àmbit estrictament històric. La seua història ha inspirat llibres, investigacions acadèmiques, monuments commemoratius, documentals i produccions cinematogràfiques. Aquest interés ha contribuït a acostar els fets a noves generacions i a mantindre viu el debat sobre la memòria històrica i la necessitat de preservar el coneixement del passat.

Actualment, cada aniversari del seu afusellament dona lloc a actes de record i homenatge. Associacions memorialistes, entitats culturals, familiars i investigadors continuen treballant perquè la seua història siga coneguda i preservada.

Les Tretze Roses representen molt més que un episodi concret de la postguerra. La seua història ens recorda les conseqüències humanes dels conflictes polítics, el dolor de la repressió i la importància de mantindre viva la memòria de les persones que van patir les conseqüències d'un dels períodes més difícils de la història contemporània espanyola. El seu llegat continua sent objecte d'estudi, reflexió i record més de huit dècades després dels fets.

llegir més

Caminar i escoltar el món ^

Caminar pot ser una forma de pensar, i a vegades també una forma de mirar el món amb més claredat. Ahir, baixant pel Camí Reial cap al gym, Aitana i jo avançàvem sense pressa, com si cada pas fora una excusa per obrir finestres internes. Parlàvem de la vida, però no d’eixes converses solemnes que busquen conclusions, sinó d’eixa mena de reflexions espontànies que naixen quan algú jove et diu el que pensa sense filtres, amb la sinceritat de qui encara no ha aprés a dissimular el cansament.

Aitana em contava que, en el seu grup d’amistats, sovint se sent fora de lloc. No perquè siga diferent en allò essencial, sinó perquè li sorprén que encara hi haja qui discuteix coses que haurien de ser evidents. Em deia que li costa entendre per què hi ha persones que encara qüestionen que les dones són importants, que la diversitat és una necessitat social, que ser antifeixista és una postura de dignitat i no una extravagància. Parlava amb una barreja de serenitat i desgast, com si cada explicació que ha de repetir li llevara un trosset de paciència.

Mentre caminàvem, jo la mirava i pensava que és una sort que tinga eixa mirada tan clara. Hi ha persones adultes que no han arribat mai a eixa lucidesa, que continuen atrapades en discursos que confonen igualtat amb privilegi, diversitat amb amenaça, llibertat amb caprici. Aitana, en canvi, ho té clar: els drets no cauen del cel, no són un regal ni una concessió. Són el resultat de lluites, de renúncies, de gent que va decidir que la vida podia ser més justa. I ella ho entén amb una naturalitat que impressiona.

Però també hi havia en les seues paraules una fatiga que em va fer mal. Em deia que està cansada d’explicar sempre el mateix, d’haver de defensar les seues idees com si foren una excentricitat. Cansada de justificar que la diversitat és una riquesa, que la igualtat és un mínim, que la llibertat és un dret i no un luxe. Cansada de sentir que, en alguns espais, ser coherent és una batalla i no una conversa.

Eixa fatiga diu molt del món que habitem. Vivim en una societat que es proclama moderna, oberta, tolerant, però que encara obliga a justificar allò que hauria de ser obvi. Encara hi ha qui es molesta quan escolta la paraula feminisme, com si fora una amenaça personal. Encara hi ha qui es posa nerviós quan algú defensa la diversitat, com si la diferència fora un perill i no una oportunitat. Encara hi ha qui es riu o menysprea el compromís antifeixista, com si la memòria històrica fóra una mania i no una advertència.

Aitana, amb la seua joventut, es troba enmig d’eixe soroll. I el que em va colpir és que, tot i el cansament, no renuncia a explicar-se. No renuncia a defensar allò que creu. No renuncia a ser coherent. Però és injust que haja de fer-ho tant. És injust que una persona jove haja de gastar tanta energia en justificar la dignitat. És injust que el món li demane pedagogia constant mentre altres viuen còmodament en la ignorància.

Caminant pel Camí Reial, vaig pensar que créixer és això: saber qui eres, però també aprendre a resistir sense que el cansament et devore. Aprendre a mantindre la coherència sense perdre la tendresa. Aprendre a defensar les idees sense que es convertisquen en una càrrega insuportable. Aitana ho fa amb una força que sorprén, però també amb una vulnerabilitat que mereix ser escoltada.

La seua veu és necessària. No perquè siga perfecta, sinó perquè és honesta. No perquè tinga totes les respostes, sinó perquè té preguntes que incomoden. No perquè represente una generació, sinó perquè representa una manera de mirar el món que no vol resignar-se. I escoltar-la és un recordatori que la lluita per la dignitat no és patrimoni de ningú, sinó una responsabilitat compartida.

Potser tot això que escric naix d’eixa caminada. D’eixe moment en què vaig entendre que el cansament d’Aitana no és només seu, sinó un símptoma d’un món que encara no ha aprés a escoltar. Un món que continua exigint explicacions a qui defensa la igualtat, mentre premia el silenci de qui perpetua la injustícia. Un món que encara confon la llibertat amb la comoditat, i la diversitat amb el desordre.

Però també vaig entendre que hi ha esperança en eixa fatiga. Perquè si Aitana està cansada, és perquè no calla. Si està cansada, és perquè parla. Si està cansada, és perquè creu que el món pot ser millor i no es conforma amb el que hi ha. I eixa obstinació és, al cap i a la fi, una forma de resistència.

Caminar amb ella, encara que siga només pel Camí Reial, és recordar que la llibertat no es defensa una vegada, sinó cada dia. És recordar que la igualtat no és una meta, sinó un camí. És recordar que la diversitat no és un debat, sinó una realitat. I és recordar que, malgrat el cansament, hi ha veus que continuen avançant, que continuen explicant, que continuen lluitant.

Aitana és una d’eixes veus. I escoltar-la és una manera de no oblidar que el món encara necessita persones que no es cansen de dir el que és just, encara que els canse.

llegir més