Foc i dignitat: Sant Joan com a termòmetre polític d’un país que vol ser escoltat ^

Sant Joan sempre arriba amb la mateixa barreja de fum, música i contradiccions. És una nit que crema, literalment i simbòlicament, tot allò que hem anat acumulant durant l’any. Però també és una nit que ens recorda que el foc no és només festa: és memòria, és identitat i és política. I, sobretot, és un mirall incòmode on es reflecteix un país que encara no sap ben bé si vol créixer, si vol resistir o si vol continuar fent veure que no passa res mentre tot s’esquerda.

Perquè Sant Joan, al País Valencià, no és només una celebració. És un ritual col·lectiu que parla de nosaltres, de com ens relacionem amb el territori, amb la llengua, amb la cultura i amb la manera com el poder institucional entén —o no entén— el que significa ser poble. I enguany, més que mai, la nit del foc es converteix en una metàfora perfecta d’un país que crema per dins mentre alguns insisteixen a dir que tot va bé, que no cal preocupar-se, que la tradició està garantida i que la cultura popular és un simple decorat per a fer bonic a les xarxes socials.

La realitat és una altra. La cultura popular, la que naix de baix, la que es transmet de generació en generació, la que no necessita permisos per existir, està en un moment delicat. No perquè la gent no la vulga, sinó perquè les institucions que haurien de protegir-la sovint la tracten com un problema logístic, com una molèstia, com una cosa que cal controlar més que no pas impulsar. I això es nota cada vegada que arriba Sant Joan i comencen les restriccions, les traves, les decisions improvisades i la sensació que la festa és tolerada, però no estimada.

És curiós com el poder polític pot convertir una celebració ancestral en un camp de batalla ideològic. D’una banda, hi ha qui vol reduir Sant Joan a un espectacle turístic, desconnectat del seu sentit comunitari, convertit en un producte més per vendre. De l’altra, hi ha qui voldria que la festa continuara sent un espai de llibertat, de reivindicació, de trobada i de resistència cultural. I al mig, com sempre, hi ha la gent, que només vol celebrar, compartir i sentir que forma part d’alguna cosa més gran que ella mateixa.

Però la política no és neutral, i la gestió de la cultura tampoc. Quan es retallen recursos, quan es burocratitza la festa fins a fer-la irrespirable, quan es menysté la llengua pròpia en els actes públics, quan es desconnecta la celebració del seu context històric, el que s’està fent és desactivar la seua força transformadora. Perquè Sant Joan, com totes les festes populars, és un espai on la comunitat es reconeix, es reafirma i es projecta cap al futur. I això, per a alguns, és massa poderós.

La nit de Sant Joan també és una oportunitat per pensar en quin país volem. Un país que crema les seues pors o un país que crema les seues esperances. Un país que encén fogueres per celebrar la vida o un país que encén fogueres per tapar silencis. Un país que escolta la seua gent o un país que només escolta els despatxos. I, sobretot, un país que entén la cultura com un dret o un país que la tracta com un luxe prescindible.

És fàcil caure en la nostàlgia i pensar que qualsevol temps passat va ser millor. Però la veritat és que la cultura popular sempre ha estat en disputa. Sempre hi ha hagut qui ha volgut domesticar-la, controlar-la o utilitzar-la per als seus interessos. La diferència és que ara ho fan amb un somriure, amb discursos buits sobre tradició i identitat, mentre per darrere es desmantellen estructures, es retallen programes i es buiden de contingut les celebracions que donen sentit al nostre calendari.

I, malgrat tot, Sant Joan continua resistint. Perquè la festa no és de qui la regula, sinó de qui la viu. És de les persones que preparen la foguera, que recullen llenya, que organitzen sopars populars, que ballen fins tard, que canten en la llengua que estimen, que encenen un tros de fusta i demanen un desig que no apareixerà mai en cap decret. És de la gent que entén que la cultura no és un tràmit, sinó una manera de ser al món.

Potser per això Sant Joan és tan incòmode per al poder. Perquè recorda que la comunitat té una força que no es pot mesurar en informes ni en rodes de premsa. Que la identitat no es decreta, es viu. Que la llengua no es protegeix amb discursos, sinó amb ús real. Que la cultura no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I que la festa, quan és autèntica, és un espai de llibertat que no encaixa bé amb qui vol tenir-ho tot controlat.

La nit del 23 de juny, quan el cel s’ompli de fum i la gent es reuneix al voltant del foc, es fa evident que encara hi ha un país que batega, que resisteix, que no es resigna. Un país que sap que la cultura popular és molt més que folklore: és memòria, és dignitat i és futur. I que, malgrat les traves, malgrat els intents de despolititzar-la o de convertir-la en un producte, continuarà encenent fogueres cada any per recordar que la comunitat és més forta que qualsevol decret.

Sant Joan és, al cap i a la fi, una invitació a repensar-nos. A decidir què volem cremar i què volem salvar. A entendre que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. I a reivindicar que la festa és nostra, de totes les persones que la fan possible, i que cap govern, siga del color que siga, té dret a buidar-la de sentit.

Potser enguany, mentre el foc s’alce i la nit s’il·lumine, siga un bon moment per recordar que la cultura popular és un acte polític. I que defensar-la no és només celebrar-la, sinó exigir que siga respectada, cuidada i reconeguda com el que és: un pilar fonamental d’un país que vol continuar existint amb dignitat.

llegir més

Pont magenta ^

El magenta és un color que sovint passa desapercebut en les converses quotidianes, però que amaga una càrrega simbòlica i conceptual que mereix ser reivindicada. En un món que tendeix a simplificar-ho tot en blancs i negres, en roigs i blaus, el magenta recorda que la realitat és molt més complexa, que entre els extrems hi ha espais de síntesi, de diàleg i de construcció. És un color que no existeix com a longitud d’ona única, sinó que és una creació del cervell per donar coherència a un buit cromàtic. Aquesta condició el converteix en una metàfora potent de tot allò que no encaixa en categories rígides, de tot el que necessita ser inventat per poder existir.

El magenta representa la capacitat de combinar impuls i reflexió, força i profunditat, acció i anàlisi. En un temps marcat per la immediatesa i la polarització, aquest color ens recorda que es pot avançar sense perdre la mirada interior, que es pot transformar sense destruir, que es pot crear sense renunciar a la serenitat. És un color que parla de persones que no es deixen arrossegar per l’estridència, però tampoc s’amaguen darrere d’una falsa neutralitat. És la tonalitat de qui sap que la identitat no és un bloc immòbil, sinó un procés en moviment constant.

En l’àmbit social i cultural, el magenta simbolitza la necessitat de construir ponts en lloc de murs. Vivim en una societat que sovint obliga a triar entre opcions excloents, com si només existiren dos camins possibles. El magenta trenca aquesta lògica i reivindica l’espai intermig, aquell que no és indefinició, sinó síntesi. És el color de les persones que busquen solucions creatives, que no es conformen amb repetir esquemes heretats, que entenen que la innovació naix de la capacitat de combinar elements aparentment incompatibles.

També és un color profundament vinculat a la transformació. No és casualitat que aparega en contextos artístics, tecnològics i espirituals. El magenta és el color de les mutacions lentes però decisives, de les idees que es gesten en silenci i acaben canviant maneres de fer i de pensar. Representa la valentia de qüestionar-se, de revisar allò que semblava inamovible, de reconéixer que créixer implica deixar enrere parts de nosaltres que ja no ens serveixen.

En un pla més personal, el magenta pot entendre’s com una manera d’estar al món. És la postura de qui combina determinació i sensibilitat, de qui actua amb convicció però no perd la capacitat d’escoltar. És la mirada de qui sap que la intensitat no ha de ser destructiva, que la força pot ser serena i que la identitat es construeix amb coherència, no amb soroll.

Reivindicar el magenta és reivindicar la complexitat, la creativitat i la capacitat de transformar sense renunciar a l’equilibri. És apostar per un model de convivència que no es basa en la imposició, sinó en la síntesi. En un moment en què tot sembla obligar-nos a triar bàndol, el magenta ens recorda que també existeix l’espai on els contraris es troben i creen alguna cosa nova. És, en definitiva, una invitació a pensar-nos d’una altra manera i a imaginar futurs més amplis i més inclusius.

llegir més

La Flama ^

La nit de Sant Joan sempre arriba amb una mena de tremolor antic, com si l’aire mateix recordara coses que nosaltres ja quasi havíem oblidat. La Flama del Canigó baixa de la muntanya amb una serenitat que desarma, com si portara segles observant-nos i sabera perfectament què necessitem. No és només un foc que viatja, és una memòria viva que travessa fronteres, que ignora línies imposades i que ens recorda que hi ha una part de nosaltres que mai no ha volgut agenollar-se. Quan la Flama arriba als pobles, el silenci es trenca d’una manera especial, com si la terra respirara més fondo i la gent, sense dir res, entenguera que allò que arriba és més que un símbol: és una promesa.

La promesa que som un poble que ha resistit. Que ha estimat en la seua llengua fins i tot quan li deien que no servia, que no valia, que no era digna. La promesa que la cultura no és un luxe ni un caprici, sinó un espai on guarir-nos, on reconéixer-nos, on tornar a començar quan tot sembla perdut. La Flama del Canigó porta amb ella totes les veus que han sigut silenciades, totes les mans que han encés fogueres en temps foscos, totes les mirades que han buscat un futur on la llengua no siga un obstacle, sinó una casa.

Quan la Flama passa de mà en mà, passa també una responsabilitat que pesa i alhora allibera. És la responsabilitat de no deixar que ens apaguen, de no permetre que la indiferència o la por ens convertisquen en ombres. És la responsabilitat de continuar parlant, cantant, escrivint, estimant en valencià, encara que de vegades semble que el món va en una altra direcció. Hi ha una força estranya en aquest gest col·lectiu, una força que no naix de la grandesa, sinó de la persistència. De la gent que, sense fer soroll, manté viva una flama que podria haver-se extingit fa molt de temps.

La nit de Sant Joan és una nit de llum, però també és una nit de ferides. Ferides que brillen, que no s’amaguen, que ens recorden que el camí fins ací no ha sigut fàcil. Ferides que parlen de prohibicions, de menyspreus, de lluites que semblaven impossibles. Però també és una nit de tendresa, perquè en cada foguera hi ha un desig compartit: que la llengua visca, que el poble persistisca, que la cultura continue sent un refugi i una arma. Una arma que no fa mal, però que defensa. Una arma que no trenca, però que sosté.

Quan les flames s’alcen, hi ha un moment breu en què tot sembla possible. Les cares il·luminades, els ulls brillants, les rialles que s’escapen sense voler. És com si la nit més curta de l’any ens regalara un instant de veritat, un instant en què recordem que som més que un present fràgil, més que un futur incert. Som un fil llarguíssim que ve de lluny i que encara té molt per davant. Som la veu que no s’ha apagat, encara que molts ho desitjaren. Som la llengua que ha sobreviscut a tempestes, a silencis, a fronteres i a desmemòries.

La Flama del Canigó no és només un ritual. És un crit suau però ferm. Un crit que diu que no ens rendim, que no ens conformem, que no acceptem que ens convertisquen en una nota a peu de pàgina. És un crit que diu que la llengua és nostra i que la volem viva, lliure, estimada. Que no volem haver de justificar-la, ni demanar permís per usar-la, ni sentir-nos estranyes en la nostra pròpia terra. És un crit que diu que la cultura és un dret, no una concessió. Que la memòria és una força, no un pes.

Quan la Flama arriba, també arriba una mena de calma. Una calma que no és resignació, sinó consciència. La consciència que som moltes, que som diverses, que som un poble que ha après a resistir sense perdre la tendresa. Que ha après a lluitar sense perdre la poesia. Que ha après a caminar sense perdre la mirada ampla. La Flama ens recorda que no estem soles, que hi ha una comunitat que ens sosté, que ens acompanya, que ens reconeix. Una comunitat que sap que la llengua és més que paraules: és una manera de sentir, de mirar, de estar al món.

En la nit de Sant Joan, quan el cel sembla aguantar l’alé, nosaltres allarguem el crit i el convertim en promesa. Una promesa que no és solemne ni grandiloqüent, sinó íntima i profunda. La promesa de continuar estimant la llengua, fins i tot quan costa. De continuar defensant-la, fins i tot quan cansa. De continuar transmetent-la, fins i tot quan sembla que no hi ha temps. La promesa de no deixar que la Flama s’apague, perquè si s’apaga ella, també s’apaga una part de nosaltres.

La Flama del Canigó és un record i és un futur. És una ferida i és una cura. És un crit i és una carícia. És la prova que, malgrat tot, continuem ací. Que no ens han vençut. Que no ens han fet callar. Que encara tenim veu, i que aquesta veu mereix ser escoltada. La nit de Sant Joan ens recorda que la llengua és un pont entre allò que hem sigut i allò que podem ser. Un pont que travessem juntes, amb les mans plenes de cendra i el cor encés.

I així, mentre les flames ballen i la nit es fa breu, nosaltres tornem a dir-nos que sí. Que sí a la memòria, que sí a la cultura, que sí a la llengua, que sí al futur que encara podem construir. Que sí a la vida compartida, a la resistència tendra, a la dignitat que no es negocia. La Flama del Canigó ens il·lumina el camí, però som nosaltres qui hem de caminar-lo. I ho farem. Amb foc als ulls, amb paraules a la boca i amb un poble sencer al darrere.

llegir més

Nacions Unides, Administració pública ^

Hi ha dies internacionals que passen desapercebuts perquè no tenen globus, ni samarretes, ni un hashtag que faça tremolar les xarxes. I després està el Día de las Naciones Unidas per a la Administración Pública, que sona a jornada tècnica amb cafè aigualit i carpetes de cartó, però que en realitat és una excusa magnífica per recordar-nos que darrere de cada dret hi ha persones que el fan possible. I que, quan aquestes persones fallen, no és per art de màgia: és perquè algú ha decidit que la maquinària pública pot funcionar amb peces rovellades, amb oli caducat o directament sense motor.

L’administració pública és eixa criatura estranya que tothom critica però que tothom necessita. És com l’aire condicionat en ple juliol: només te’n recordes quan no funciona. I, tanmateix, és l’espina dorsal d’allò que anomenem convivència. Sense personal públic no hi ha escoles, no hi ha sanitat, no hi ha serveis socials, no hi ha cultura, no hi ha protecció del territori, no hi ha res que s’assemble mínimament a una societat que es vulga dir democràtica. Però sembla que això costa d’entendre en un temps on s’ha posat de moda confondre eficiència amb retallades i gestió amb propaganda.

Aquest dia internacional hauria de servir per mirar-nos al mirall i preguntar-nos què volem ser com a comunitat. Si volem una administració pública que siga un mur de contenció contra les desigualtats o un taulell d’atenció al client gestionat per qui més barat ho faça. Si volem que les persones que hi treballen tinguen condicions dignes o si preferim continuar alimentant el tòpic del funcionariat com si fóra un esport nacional. Perquè darrere de cada expedient, de cada cita prèvia, de cada informe, hi ha persones que sostenen el que moltes vegades la política abandona.

També és un bon moment per recordar que l’administració pública no és un decorat neutre. És un espai on es decideix qui té accés a què, qui pot avançar i qui queda atrapat en un laberint de finestretes. Per això cal una administració que siga inclusiva, que parle la llengua de la gent, que entenga la diversitat com una riquesa i no com un problema, que no deixe ningú fora perquè no sap navegar per un web mal dissenyat o perquè no té els recursos per entendre un procediment que sembla escrit per un oracle.

I sí, també cal dir-ho: una administració pública forta és la millor vacuna contra els discursos que volen convertir els drets en privilegis i els serveis públics en negocis. Quan es debilita el que és de totes, creix el que és de pocs. Quan es desmantella el públic, s’obri la porta a qui vol fer caixa amb allò que hauria de ser un bé comú. I això no és una opinió radical: és una constatació que es repeteix allà on s’ha jugat a fer experiments neoliberals amb la vida de la gent.

Aquest dia, per tant, no és només un homenatge al personal públic. És una crida a la responsabilitat col·lectiva. A entendre que l’administració no és un enemic, sinó una eina que hem de cuidar, exigir i millorar. Que necessitem més recursos, més estabilitat, més formació i més respecte. Que cal blindar els serveis públics perquè siguen un refugi i no un laberint. Que cal apostar per una administració que siga capaç de respondre a les necessitats d’un país que canvia, que es diversifica i que reclama ser tractat amb dignitat.

Celebrar el Día de las Naciones Unidas para la Administración Pública és, en el fons, celebrar la idea que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó garantir que el dia a dia funcione amb justícia, transparència i equitat. És reivindicar que el públic és el que ens fa iguals, el que ens sosté quan tot trontolla, el que ens recorda que som comunitat i no només individus competint per un trosset de sort.

Potser no hi haurà globus ni samarretes, però hi ha una cosa millor: la possibilitat de defensar allò que ens permet viure amb drets. I això, siga quin siga el calendari, sempre és motiu de celebració.

llegir més

El dia que algú va decidir que les dones havien d’anar sense roba interior ^

Hi ha dies internacionals de tot. Del medi ambient, de la poesia, del gos adoptat, del veí simpàtic i fins i tot del croissant. Però un dia de dones sense roba interior? De veritat? Qui ho va parir? I sobretot: per què? Perquè si alguna cosa ens sobra com a societat és la capacitat infinita de convertir qualsevol ximpleria en una causa global, mentre les causes de veritat continuen esperant en una cua infinita, com si foren usuàries d’un centre de salut un dilluns de matí.

La primera reacció davant d’esta mena de “celebracions” és una barreja de perplexitat i cansament. Perplexitat perquè no saps si és una broma, una campanya de màrqueting o un experiment social per veure fins on arriba la nostra tolerància al surrealisme. I cansament perquè, una vegada més, el focus torna a posar-se en el cos de les dones, en la seua roba, en la seua absència de roba, en la seua disponibilitat simbòlica per a ser comentada, jutjada o convertida en trending topic.

El problema no és la roba interior, òbviament. El problema és la mirada. Eixa mirada que, disfressada de modernitat o de provocació simpàtica, continua fent exactament el mateix que fa dècades: convertir el cos femení en un espai públic, opinable, consumible i, sobretot, disponible. I això, per molt embolcall viral que tinga, continua sent el mateix masclisme de sempre, només que amb filtres d’Instagram i un hashtag que fa gràcia.

També hi ha un altre detall: la suposada llibertat. Perquè sempre que apareix una ocurrència d’estes, algú diu que és “empoderador”. Que és “trencar tabús”. Que és “celebrar el cos”. Però la pregunta és: qui ho diu? Qui marca el relat? Qui decideix què és alliberador i què és una altra forma de pressió disfressada de festa? Perquè si l’alliberament passa per seguir un guió que no has escrit tu, potser no és alliberament, sinó una altra manera de collar-te, només que amb un somriure.

I després està la dimensió pràctica. Perquè, sincerament, si hi ha un dia internacional que caldria reivindicar, seria el dia de la roba interior còmoda. El dia del sostenidor que no et mossega les costelles. El dia de les calcetes que no et recorden constantment que existixen. El dia de la roba interior que no és una tortura medieval amb puntilla. Però no: algú ha decidit que la gràcia està en no portar-ne. Com si la vida quotidiana no tinguera ja prou incomoditats.

També és curiós com estes iniciatives mai van dirigides als homes. No hi ha un dia internacional d’homes sense calçotets. I si existira, probablement seria un desastre logístic i una amenaça per a la convivència. Però sobretot demostraria una cosa: que quan el focus es posa en els cossos masculins, de sobte tot deixa de ser divertit, simbòlic o empoderador. Perquè el que és “natural” per a uns, és “provocador” per a altres. I això ja diu molt.

Al final, la qüestió de fons és molt més simple: per què continuem inventant dies que no resolen res? Per què seguim alimentant rituals que no aporten cap millora real a la vida de ningú? Per què ens costa tant posar el focus en el que de veritat importa: la igualtat efectiva, la llibertat real, la dignitat quotidiana, la seguretat, la salut, el respecte? Potser perquè això no genera clics. Potser perquè això no ven. Potser perquè això no és tan fàcil de convertir en un meme.

I tanmateix, la resistència està en dir-ho. En mirar estes ocurrències amb humor, sí, però també amb una mica de mala llet. En recordar que el feminisme no és un carnaval ni una excusa per a fer campanyes absurdes. En reivindicar que els cossos no són eslògans. En recordar que la llibertat no és llevar-se roba, sinó llevar-se pressions. I que, si algun dia hem de celebrar alguna cosa, siga que per fi hem deixat de convertir el cos de les dones en un parc temàtic.

Perquè, sincerament, si hi ha un dia que caldria instaurar, és el dia internacional de deixar de dir ximpleries. Eixe sí que seria revolucionari.

llegir més