la terra que encara reclama justícia ^

Cada 17 d’abril el món recorda el Día Mundial de la Lucha Campesina, una jornada que no naix d’un calendari institucional, sinó d’una ferida oberta. Una ferida amb nom i lloc: Eldorado dos Carajás, Brasil, on el 1996 19 treballadors sense terra van ser assassinats mentre reclamaven allò tan bàsic com poder viure de la terra que treballaven. No era una protesta violenta, no era una amenaça: era un crit de dignitat. I la resposta va ser una masacre.

Aquell dia va quedar gravat com una prova més que, quan els poderosos volen mantindre privilegis, fins i tot la vida humana esdevé prescindible. Però també va nàixer un símbol: la lluita camperola com a lluita universal per la justícia, la sobirania alimentària i el dret a existir sense ser expulsat del propi territori.

En aquest record inevitable apareix una altra figura, aquesta vegada musical, però igualment política: Juan sin tierra, el personatge de Ska‑P que encarna tots els desposseïts del món. No és una persona concreta, sinó un rostre col·lectiu: el del jornaler que treballa sense descans però no té res; el del camperol que sembra però no pot menjar; el del migrant que fuig perquè la terra que estima ja no li permet viure.

Juan sin tierra podria haver estat perfectament un dels 19 d’Eldorado dos Carajás. O qualsevol dels milers que, arreu del món, continuen patint desnonaments rurals, acaparament de terres, violència paramilitar o polítiques que converteixen el camp en un negoci per a uns pocs i en una condemna per a molts.

El fil que uneix la masacre del Brasil amb la metàfora de Ska‑P és clar: quan la terra deixa de ser un bé comú i es transforma en mercaderia, la injustícia es fa estructural. I quan la injustícia es fa estructural, la resistència esdevé una forma de supervivència.

Per això el 17 d’abril no és només un recordatori del passat. És una advertència del present i un compromís amb el futur. És dir que la lluita camperola no és folklorisme ni nostàlgia: és una batalla per la vida, per la sobirania dels pobles i per un model que pose les persones —i no els beneficis— al centre.

Hui, com ahir, Juan sin tierra continua caminant. Però no camina sol. Camina amb totes les persones que entenen que defensar la terra és defensar la llibertat. I que honrar els 19 d’Eldorado dos Carajás és mantindre viva la seua llavor: una llavor de dignitat que, malgrat tot, continua germinant.

llegir més

Presó com a arquitectura del poder i de la deshumanització ^

Hui, 17 d’abril, el Dia de les persones preses palestines ens recorda una veritat incòmoda però innegable: la presó és un dels pilars centrals del règim de control que Israel exerceix sobre el poble palestí. No és un accident, ni una conseqüència col·lateral del conflicte. És una estratègia política deliberada.

Més de 9.600 persones palestines —homes, dones, xiquets, xiquetes i adolescents— continuen empresonades en centres penitenciaris israelians. Moltes fa dècades, sense garanties processals reals i sotmeses a un sistema que utilitza la detenció com a mecanisme de disciplinament col·lectiu. Les denúncies de tortures, violència sexual, negligència mèdica i condicions indignes no són episodis puntuals: són la prova d’un model penitenciari que opera fora dels estàndards internacionals i que busca trencar la resistència d’un poble sencer.

La nova llei aprovada pel Knesset, que obri la porta a la pena de mort per a persones palestines jutjades en tribunals militars, no fa més que reforçar aquesta arquitectura repressiva. És una mesura que consolida un marc jurídic d’excepció, on la vida palestina queda reduïda a un objecte polític prescindible. Organitzacions expertes com Addameer han documentat desenes de morts sota tortura o violència sexual dins de les presons. Són fets que encaixen en la definició de crims de lesa humanitat i que, malgrat la seua gravetat, continuen sense conseqüències.

Des d’una perspectiva d’esquerres, el que ocorre en les presons israelianes no pot desvincular-se de la lògica colonial que estructura la relació entre Israel i Palestina. La presó és un instrument de govern, una eina per gestionar la població ocupada, una forma de produir por i submissió. És també un espai on es fa evident la jerarquia racial i política que sosté el sistema: qui és detingut, qui és jutjat, qui és condemnat i qui és deshumanitzat.

Davant d’això, el silenci no és neutral. És una forma de legitimar la impunitat. Assenyalar aquestes vulneracions no és una qüestió d’alineament ideològic, sinó de compromís amb els drets humans i amb la dignitat de totes les persones. La solidaritat amb el poble palestí no és un gest simbòlic: és una exigència política i moral davant d’un sistema que converteix la vida en matèria descartable.

Hui, i cada dia, ens situem al costat del poble palestí en la seua lluita per la llibertat i per la fi d’un règim que utilitza la presó com a mecanisme de dominació. Perquè cap societat pot anomenar-se democràtica mentre sosté o tolera la deshumanització d’un altre poble. I perquè la llibertat, la justícia i la dignitat no són concessions: són drets que pertanyen a totes les persones.

llegir més

Bous de foc i estratègies bèl·liques a la Mediterrània antiga ^

Aquest article analitza els episodis històrics atribuïts a Aníbal Barca i al lideratge indígena d’Orissó, en què s’utilitzen bous amb foc a les banyes com a recurs tàctic i psicològic. A partir de fonts clàssiques i de la historiografia contemporània, s’examina la relació entre aquests relats i els possibles antecedents del bou embolat, una pràctica festiva arrelada sobretot al País Valencià, Aragó i Catalunya. L’estudi mostra que, tot i que la connexió directa entre els episodis bèl·lics i la tradició festiva no es pot demostrar documentalment, la persistència simbòlica del binomi bou–foc té arrels profundes en rituals neolítics i en l’imaginari mediterrani.

El bou és un símbol recurrent en les cultures mediterrànies, associat a la força, la fertilitat i la cohesió comunitària. El foc, per la seua banda, representa purificació, renovació i domini sobre la nit. La combinació d’ambdós elements, el bou de foc, apareix tant en rituals festius com en relats bèl·lics. Aquest article explora els episodis atribuïts a Aníbal i Orissó i la seua possible relació amb l’origen del bou embolat, una pràctica festiva que alguns estudis situen en una llarga continuïtat simbòlica.

Després de la Primera Guerra Púnica, Cartago inicia un procés d’expansió a la península Ibèrica per assegurar recursos miners i reclutar tropes. Amílcar Barca, i posteriorment Asdrúbal i Aníbal, estableixen bases al sud-est peninsular, com Akra Leuke, a l’actual litoral alacantí. Aquest context d’expansió i resistència indígena és el marc en què s’inscriuen els episodis situats a Hélike o Ilice, localitzacions encara discutides però sovint vinculades a l’entorn d’Elx.

  

Diverses fonts secundàries, basades en relats de Polibi, indiquen que Aníbal hauria incorporat al seu exèrcit un conjunt de bous —tradicionalment xifrats en dos mil— amb sarmients encesos a les banyes per desorganitzar les línies enemigues en una maniobra nocturna. Aquesta estratègia, situada a la zona d’Heliké, ha estat interpretada com un possible precedent simbòlic del bou embolat. Tot i això, la historicitat exacta de l’episodi és objecte de debat, ja que les fonts clàssiques no sempre són explícites i la transmissió posterior pot haver amplificat el relat.

  

Un altre relat, més detallat en la historiografia moderna, atribueix al lideratge indígena d’Orissó una estratègia semblant l’any 228 aC. Segons aquestes versions, Orissó hauria col·locat feixos de palla encesa a les banyes de bous i animals de càrrega, enviant-los contra els elefants cartaginesos. L’efecte psicològic hauria provocat el caos en les línies púnices i la mort d’Amílcar durant la retirada. Tot i la força narrativa del relat, les fonts primàries són escasses i indirectes, però la coincidència entre diverses tradicions reforça la possibilitat d’un nucli històric.

 

La relació entre bous i foc no és exclusiva dels episodis bèl·lics. Estudis antropològics situen els antecedents del bou embolat en rituals neolítics vinculats a la fertilitat, la renovació solar i els cicles agrícoles. Pintures rupestres com les del Covachón del Puntal mostren escenes de bous associats a llums o feixos encesos, interpretats com a rituals nocturns. Aquestes representacions suggereixen que el binomi bou–foc té una llarga continuïtat simbòlica, independent de la seua utilització militar.

Del camp de batalla a la festa  

La tradició del bou embolat està documentada com a festa popular almenys des del segle XVII, amb casos registrats a localitats com Mora de Rubielos. La seua vinculació amb els episodis d’Aníbal o Orissó és més simbòlica que documental. La persistència territorial en zones d’herència íbera, la recurrència del bou com a símbol comunitari i la funció ritual del foc reforcen la idea d’una continuïtat cultural, encara que no es puga establir una línia directa entre els relats antics i la festa moderna.

L’ús de bous amb foc a les banyes en contextos bèl·lics pot interpretar-se com una arma psicològica destinada a espantar animals de guerra i desorganitzar tropes. En canvi, en contextos rituals, el foc simbolitza renovació i protecció. La coincidència formal entre ambdós usos no implica necessàriament una continuïtat històrica directa, però sí una continuïtat simbòlica que travessa segles i cultures. Els episodis d’Aníbal i Orissó poden entendre’s com manifestacions puntuals d’un imaginari mediterrani ampli, on el bou és agent de força i el foc element transformador.

Els relats d’Aníbal i Orissó formen part d’una tradició historiogràfica que combina elements reals i llegendaris. L’ús de bous amb foc com a estratègia militar està documentat en fonts secundàries, però la seua historicitat exacta és difícil de verificar. Els rituals taurins amb foc tenen antecedents prehistòrics que reforcen la idea d’una llarga continuïtat simbòlica. La relació entre aquests episodis i el bou embolat és plausible en termes culturals, però no demostrable en termes documentals. L’estudi del binomi bou–foc revela la persistència d’un imaginari mediterrani que combina guerra, ritual i identitat comunitària.

llegir més

L’emprenedoria com a motor local ^

Parlem molt d’emprenedoria, però massa sovint ho fem com si fora un fenomen espontani, quasi màgic, que depén només del talent individual. La realitat és una altra: les persones emprenedores no naixen del no-res. Necessiten un ecosistema, un entorn que les cuide, les anime i les faça sentir que arriscar val la pena. I ací és on els municipis tenen un paper que, si volen, pot ser transformador.

Els ajuntaments són l’administració més pròxima, la que veu de prop les dificultats quotidianes de qui vol posar en marxa un projecte. Saben què falta, què sobra i què podria funcionar millor. Però, massa sovint, es limiten a repetir fórmules antigues: subvencions puntuals, concursos que no generen continuïtat, o espais buits que no arriben a convertir-se en veritables pols d’activitat.

Si un municipi vol impulsar l’emprenedoria de veritat, ha d’entendre que no es tracta només de donar diners, sinó de crear condicions. I aquestes condicions passen per tres idees bàsiques: facilitar, connectar i acompanyar.

Facilitar vol dir eliminar traves. Simplificar tràmits, reduir terminis, oferir informació clara i accessible. Moltes persones amb bones idees es queden pel camí perquè la burocràcia els cau damunt com una llosa. Un ajuntament que aposta per l’emprenedoria és aquell que fa fàcil allò que abans era complicat.

Connectar és posar en relació. Un projecte no creix aïllat. Necessita altres persones, empreses, entitats, espais on compartir coneixement i experiències. Els municipis poden ser ponts: organitzar trobades, impulsar xarxes locals, generar comunitat. Quan les persones emprenedores es troben, passen coses.

Acompanyar és estar al costat. No només al principi, sinó durant tot el camí. Mentories, formació, assessorament continuat, espais de treball compartit que no siguen només un edifici, sinó un ecosistema viu. L’acompanyament és el que marca la diferència entre un projecte que s’apaga i un que arrela.

També cal una mirada més valenta. L’emprenedoria no és només tecnologia ni grans inversions. És comerç local, és cultura, és economia social, és artesania, és innovació en serveis, és sostenibilitat, és creativitat aplicada a la vida quotidiana. Un municipi que entén això amplia el camp de joc i dona oportunitats a perfils diversos, no només als de sempre.

I, sobretot, cal creure en la gent. En la capacitat que té un territori per reinventar-se des de baix. En el talent que ja existeix i que només necessita un impuls. En la idea que emprendre no és un acte individualista, sinó un acte comunitari: quan una persona crea un projecte, crea també ocupació, activitat, autoestima col·lectiva i futur compartit.

Els municipis no poden fer-ho tot, però poden fer molt més del que sovint fan. Poden ser motors, poden ser aliats, poden ser espais d’oportunitat. L’emprenedoria no és una moda: és una manera de construir territori. I quan un ajuntament ho entén, el poble sencer avança.

llegir més

L’art com a brúixola del Camp de Morvedre ^

Hi ha territoris que es conten a si mateixos a través de la pedra, d’altres a través del paisatge, i uns pocs privilegiats ho fan a través de l’art. El Camp de Morvedre és un d’aquests llocs on la creativitat no és un luxe, sinó una manera d’estar al món. Ací, l’art no és decoració: és identitat, és memòria i és, sobretot, una forma de resistència col·lectiva.

En aquesta comarca, tan sovint llegida només en clau industrial o turística, l’art ha sigut sempre la veu que ha dit allò que les institucions no sabien o no volien dir. Des de les pintures que encara respiren en els murs del teatre romà fins a les falles que cada any reinventen el relat compartit, el Camp de Morvedre ha fet de la creativitat un espai de llibertat i de comunitat.

L’art ací no és elitista. És popular, és festiu, és de carrer. És la banda que assaja en un local humit, el grup de teatre amateur que ompli un centre cultural, la il·lustració que circula per WhatsApp i es converteix en símbol d’un sentiment comú. És també la dansa, la pólvora, la música urbana que naix dels barris, i les iniciatives que, amb pocs recursos i molta obstinació, aconsegueixen emocionar un poble sencer.

El Camp de Morvedre crea perquè necessita crear. Perquè és un territori que ha viscut transformacions profundes —industrials, socials, urbanístiques— i ha trobat en l’art una manera de pair-les. Quan la realitat canvia massa ràpid, l’art és l’únic lloc on encara podem respirar.

Tanmateix, hi ha una pregunta incòmoda que cal fer-se: està el territori a l’altura del seu potencial cultural? Massa sovint, la resposta és que no. Les institucions han confós programar amb impulsar, subvencionar amb creure, i inaugurar amb construir. L’art necessita espais, però també necessita visió. I això és el que més trobem a faltar.

No es tracta només de diners, que també, sinó de projecte. De saber que la cultura no és un afegit, sinó una infraestructura emocional i econòmica. Que invertir en art és invertir en cohesió, en autoestima i en futur.

El Camp de Morvedre té tot el que cal per convertir-se en un pol cultural de referència: talent, història, diversitat, espais patrimonials únics i una ciutadania que respon quan se la convoca. Només falta una cosa: audàcia. Audàcia per apostar per creadors i creadores locals amb la mateixa serietat amb què es contracten grans noms de fora. Audàcia per entendre que la cultura no és un capítol del pressupost, sinó una política pública central. Audàcia per deixar de pensar en activitats i començar a pensar en ecosistemes.

Quan l’art arrela, la comunitat floreix. Ho hem vist mil vegades: un mural que transforma un barri, una exposició que obri un debat, una festa que reconcilia generacions. L’art té la capacitat de fer-nos sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixes i nosaltres mateixos. I això, en temps de fragmentació i soroll, és un tresor.

El Camp de Morvedre no necessita inventar res: només ha de creure’s el que ja és. Una comarca amb una força creativa extraordinària, capaç de convertir la quotidianitat en patrimoni i la memòria en futur.

L’art no és un luxe. És la brúixola que ens diu cap on volem caminar.

llegir més