El valencià no ix a escena al Teatre Romà ^

Hi ha silencis que pesen més que qualsevol discurs. Hi ha decisions que no cal justificar perquè parlen per si mateixes. I hi ha programes culturals que, quan els mires amb deteniment, revelen molt més del que aparenten. La programació del Teatre Romà de Sagunt a Escena 2026 és un d’eixos casos: un mirall incòmode que reflecteix la política cultural que el Partit Popular està imposant des de la Generalitat Valenciana. Una política que, amb una elegància calculada, va arraconant el valencià dels espais centrals de representació pública.

El Teatre Romà és l’escenari més emblemàtic del festival. És la postal, la icona, el símbol. És el lloc on es projecta al món què entenem per cultura valenciana. I, paradoxalment, és justament allí on el valencià quasi no existeix. De tota la programació del recinte, només dues obres utilitzen la llengua pròpia. La resta, totes, estan en castellà. No és una casualitat. No és un accident. És una línia política.

Quan un govern decideix què es representa en el seu escenari públic més important, està decidint també quina llengua considera apta per a la cultura de prestigi. I enguany, el missatge és clar: el valencià no és la llengua del gran format. No és la llengua dels clàssics. No és la llengua de les produccions que omplin titulars. No és la llengua que mereix sonar entre les pedres mil·lenàries del Teatre Romà. El valencià queda relegat a un paper secundari, quasi testimonial, com si no tinguera prou força per sostenir una dramatúrgia o una posada en escena de gran escala.

Aquesta és una idea que no es diu en veu alta, però que es transmet amb cada decisió de programació. I és una idea que encaixa perfectament amb el model cultural que el Partit Popular està desplegant: un model que tolera el valencià, però no el promou; que l’accepta en espais menors, però no el situa al centre; que el manté viu, però sense veu. És una política subtil, però efectiva. No cal prohibir res. N’hi ha prou amb no programar.

Les xifres que expliquen el problema. Les estadístiques de la programació són tan clares que quasi fan vergonya aliena. El Teatre Romà acull enguany vuit espectacles principals. D’eixos vuit, sis són en castellà i només dos en valencià. Això significa que el 75% de la programació del recinte central del festival es fa en castellà, mentre que només el 25% utilitza la llengua pròpia.

Si ho mirem en termes de públic potencial, la desigualtat encara és més gran. Les funcions del Teatre Romà són les que concentren més espectadors, més cobertura mediàtica i més projecció institucional. És a dir: el 75% de la visibilitat del festival es fa en castellà. El valencià queda reduït a una presència simbòlica, residual, insuficient.

Mentrestant, el Off Romà —que acull 11 espectacles— sí que està ple de companyies valencianes. Però ací hi ha una trampa estadística important: més de la meitat dels espectacles del Off no tenen llenguatge perquè són de circ, dansa o formats itinerants. I dels que sí que tenen text, la majoria són de petit format, de carrer o de proximitat. Si comptem només els espectacles amb paraula, el valencià queda reduït a una presència mínima.

En resum al Teatre Romà: 75% castellà, 25% valencià. Al Off Romà: majoria d’espectacles sense llenguatge; el valencià apareix sobretot al títol. En conjunt del festival: el valencià no arriba ni al 20% del total de minuts parlats en escena.

Aquestes xifres no són neutrals. Són el resultat d’un model cultural que assigna al castellà el centre i al valencià la perifèria.

El valencià arraconat al Off Romà. Quan busques el valencià dins del festival, el trobes, sí, però fora del Teatre Romà. El trobes al Off Romà, en els carrers, en els espais alternatius, en les propostes de proximitat. Allí sí que hi ha companyies valencianes, creació local, risc, experimentació. Però també hi ha una realitat incòmoda: molts espectacles no tenen llenguatge perquè són de circ o de dansa, i en altres el valencià només apareix al títol. És a dir, el valencià hi és, però sovint sense parlar. Sense text. Sense discurs. Sense capacitat de construir relat.

Això crea una jerarquia cultural que és impossible d’ignorar. El castellà ocupa el centre, el focus, la monumentalitat. El valencià queda al marge, al carrer, a l’espai alternatiu. El castellà és la llengua del poder simbòlic; el valencià, la de la perifèria amable. I aquesta jerarquia no és casual: és el resultat d’una política cultural que, des de la Generalitat, està desplaçant el valencià cap a espais cada vegada més secundaris.

El Teatre Romà com a símbol polític. El Teatre Romà no és un escenari qualsevol. És un espai carregat de significat. És el lloc on una ciutat i un país es miren al mirall. I enguany, quan el festival es mira, el reflex diu que la cultura valenciana pot ser moltes coses, però no necessàriament en valencià. És un reflex que incomoda, que dol, que interpel·la. Perquè si el valencià no és al Teatre Romà, on se suposa que ha d’estar? Si no és allí on es projecta la nostra identitat cultural, on la projectarem?

El Partit Popular ha defensat sovint que la cultura ha de ser plural, oberta, diversa. I és cert. Però la pluralitat no pot ser una excusa per invisibilitzar la llengua pròpia. La diversitat no pot servir per justificar que el valencià quede reduït a un paper ornamental. La cultura oberta no pot significar que la llengua pròpia quede fora del centre. La pluralitat real implica que el valencià tinga un espai central, no marginal.

Una política cultural que desplaça el valencià. El que està passant a Sagunt a Escena és un símptoma d’una tendència més ampla. En altres àmbits culturals, educatius i institucionals, el valencià també està perdent presència. No perquè la societat el rebutge, sinó perquè les institucions no el prioritzen. I quan un govern no prioritza la llengua pròpia, la llengua es va apagant. No de colp, sinó a poc a poc. No amb prohibicions, sinó amb omissions. No amb discursos, sinó amb silencis.

Per això és tan important denunciar el que passa al Teatre Romà. Perquè no és només una qüestió de programació. És una qüestió de model cultural. És una qüestió de dignitat lingüística. És una qüestió de quin lloc ocupa el valencià en la cultura pública. I és una qüestió de responsabilitat política. El Partit Popular pot dir que defensa la cultura valenciana, però els fets diuen una altra cosa: que la cultura valenciana pot existir, sempre que no parle massa en valencià.

La cultura no és neutra. La llengua tampoc. I quan un govern decideix quina llengua sona en el seu escenari més emblemàtic, està decidint també quin país vol construir. El Partit Popular ha triat un model on el valencià és prescindible. On el valencià és secundari. On el valencià és tolerat, però no central. I això té conseqüències.

Perquè una llengua que no trepitja el seu escenari principal és una llengua que perd espai simbòlic. Una llengua que no ocupa el centre és una llengua que es va desplaçant cap a la perifèria. I una llengua que només apareix en espectacles sense text és una llengua que, literalment, es queda sense veu.

La pregunta és: fins quan ho acceptarem.

llegir més

La força invisible que sosté el País Valencià ^

Quan parlem d’economia, solem imaginar grans xifres, macroprojectes, inversions milionàries i noms que apareixen als informatius. Però la realitat és molt més humil i, alhora, molt més poderosa. L’economia del País Valencià no la sostenen els gegants, sinó les mans que obrin cada matí la persiana d’un taller, d’una botiga, d’un estudi, d’un forn, d’una cooperativa. Les microempreses i les pimes són l’esquelet real del nostre territori, encara que massa sovint passen desapercebudes, com si foren un decorat i no el motor que fa avançar tot plegat.

Aquestes empreses són, sobretot, proximitat. Coneixen el barri, el poble, la comarca. Saben què necessita la gent perquè formen part de la mateixa comunitat. No són entitats abstractes que operen des d’un despatx llunyà, sinó projectes que respiren el mateix aire que la resta de la ciutadania. Quan una microempresa funciona, no només genera ocupació; genera arrelament, cohesió i autoestima col·lectiva. És una manera de dir que ací, en aquest tros de mapa, hi ha vida, hi ha talent i hi ha futur.

Però també són vulnerables. I ho són perquè carreguen amb una pressió que sovint no es veu. Tràmits interminables, burocràcia que sembla dissenyada per a qui té un departament jurídic, impostos que no sempre tenen en compte la realitat de qui factura poc però treballa molt, i una competència global que juga amb regles diferents. A tot això s’hi suma la inestabilitat econòmica, els canvis de consum, les crisis que sempre colpegen primer a qui menys marge té. I, malgrat tot, continuen. Resistixen. S’adapten. Inventen.

Les pimes i microempreses són també espais d’innovació, encara que no sempre es reconega. Innovació no és només tecnologia punta; és trobar maneres noves de fer les coses, és reinventar un ofici, és apostar per la sostenibilitat, és mantindre viu un saber que passaria a l’oblit si no fora per aquestes persones que decideixen continuar. En un món que corre massa, aquestes empreses són un recordatori que el progrés no sempre és velocitat, sinó constància.

També són un exemple de diversitat. Hi ha projectes familiars que passen de generació en generació, iniciatives joves que naixen d’una idea valenta, negocis impulsats per persones migrades que aporten noves mirades, cooperatives que posen la vida al centre. Totes aquestes realitats conviuen i es complementen, i fan del País Valencià un territori econòmicament viu i socialment ric.

El que falta, massa sovint, és reconeixement. No un reconeixement simbòlic, sinó real: polítiques públiques que faciliten i no dificulten, ajudes que arriben a temps, normatives pensades per a la realitat i no per a l’excepció, espais de formació i acompanyament, i una mirada que entenga que sense aquestes empreses no hi ha teixit productiu, ni ocupació estable, ni territori equilibrat. No es tracta de protegir-les com si foren fràgils, sinó de donar-los les eines perquè puguen continuar fent el que ja fan: sostenir-nos.

També cal que la societat les valore. Que entenga que comprar en una botiga local no és només una transacció, sinó una aposta pel futur del poble. Que reparar en un taller de barri és una manera de mantindre viva una economia circular. Que confiar en professionals pròxims és invertir en la pròpia comunitat. No és romanticisme; és pragmatisme. Si les microempreses i pimes desapareixen, el buit que deixen no el cobriran les grans corporacions.

El País Valencià és un territori de treball, d’ofici, de creativitat i de resistència. I això no és fruit de l’atzar, sinó de milers de persones que cada dia posen el seu temps, el seu esforç i la seua il·lusió en projectes que, encara que menuts, tenen un impacte immens. Són la prova que l’economia no és només números, sinó persones. I que el futur, si volem que siga just i sostenible, passa necessàriament per cuidar-les.

llegir més

Gràcies ^

L’agraïment és un d’aquells gestos que sovint fem sense pensar, com si formara part d’un automatime social que repetim per inèrcia. Però, quan parem atenció, descobrim que donar les gràcies és molt més que una fórmula educada. És un acte emocional profund, una manera de mirar el món i de mirar-nos a nosaltres mateixos. És un moviment interior que ens posa davant del que rebem, del que reconeixem i del que som capaços de deixar entrar. En un temps que ens empeny a córrer, a produir, a demostrar que podem amb tot, agrair és una pausa que ens retorna a la nostra humanitat.

Quan una persona diu “gràcies”, en realitat està fent un exercici de reconeixement. Accepta que algú ha fet un gest que no era obligatori, que ha dedicat temps, atenció o cura a una necessitat que potser ni tan sols havia sigut expressada. Aquest reconeixement és un acte d’humilitat, perquè implica admetre que no sempre podem sols, que hi ha moments en què necessitem que algú ens sostinga, ens escolte o ens mire amb una atenció que ens falta. En una cultura que glorifica l’autosuficiència i la força individual, reconéixer que depenem de les altres persones pot resultar incòmode. Però és precisament en aquesta dependència compartida on es construeix la vida en comunitat.

Agradir també és un acte de vulnerabilitat. Quan donem les gràcies, ens exposem. Obrim una escletxa perquè l’altra persona veja que el seu gest ens ha afectat, que ens ha fet bé, que ens ha arribat a un lloc íntim. Dir “gràcies” és dir “això m’ha importat”, “això m’ha sostingut”, “això m’ha fet sentir menys sol o menys sola”. En un món que sovint ens anima a protegir-nos, a no mostrar massa, a no deixar que ningú veja les nostres esquerdes, l’agraïment és una manera de trencar la cuirassa. I, paradoxalment, és en aquesta exposició on es generen els vincles més autèntics.

La vulnerabilitat que implica agrair no és un signe de debilitat, sinó de valentia. Requereix coratge mostrar que alguna cosa ens ha commogut, que ens ha fet bé, que ens ha despertat una emoció. Requereix coratge reconéixer que no som impermeables, que no som màquines, que no podem viure d’esquena a les cures que ens envolten. Quan agraïm, ens situem en un lloc de veritat, un lloc on les emocions no són un obstacle, sinó una forma de comunicació.

A més del reconeixement i la vulnerabilitat, l’agraïment conté un tercer moviment interior: la correspondència. Donar les gràcies no és pagar un deute, perquè l’agraïment no és una moneda. No es tracta de tancar un compte, sinó d’obrir un pont. Quan agraïm, tornem una mirada. Diguem “ho he vist”, “ho valore”, “ho guarde”. És una resposta que no busca equilibrar res, sinó reconéixer la importància del gest rebut. La correspondència és la part més relacional de l’agraïment, perquè crea un espai compartit entre qui dona i qui rep. En aquest espai, la cura circula i els vincles es reforcen.

Agradir és també una forma de memòria. En un món que ens obliga a anar sempre endavant, a pensar en el següent objectiu, en la següent tasca, en la següent urgència, l’agraïment ens convida a mirar enrere i a recordar allò que ens ha sostingut. És una manera de fer memòria del que ens salva, encara que siga menut, quotidià o inesperat. Una conversa que arriba en el moment just, una mà que ens ajuda quan flaquegem, un gest que ens retorna la confiança en nosaltres mateixos, una presència que ens acompanya en silenci. Sovint aquestes petites salvacions passen desapercebudes, perquè estem massa ocupats sobrevivint. Però l’agraïment les rescata de l’oblit i les posa en el centre.

Agradir és triar recordar allò que ens fa bé. No per ingenuïtat, sinó per justícia. Perquè també mereix quedar registrat el que ens reconstrueix, no només el que ens trenca. En un temps on la negativitat té més pes que la llum, l’agraïment és un acte de resistència emocional. Ens recorda que, malgrat les dificultats, hi ha moments de llum que val la pena conservar.

Hi ha, a més, una dimensió íntima i personal en l’agraïment: quan agraïm, tornem a habitar-nos. Ens adonem que hi ha coses que ens commouen, que ens fan bé, que ens recorden que no estem sols ni soles. Agradir és reconéixer que tenim un interior que vibra, que sent, que respon. En un món que ens exigeix estar sempre disponibles, productius i eficients, l’agraïment ens reconnecta amb la nostra part més humana. Ens retorna al cos, a l’emoció, a la presència. Ens recorda que som éssers afectables, i que això no és un defecte, sinó una condició preciosa.

Però l’agraïment no és només un acte individual. També és una política quotidiana. Una manera de relacionar-nos amb el món que posa la cura al centre. Quan agraïm, estem dient que els gestos importen, que les persones importen, que la vida compartida importa. En temps de crispació, de polarització i de desconfiança, l’agraïment és una forma de resistència cívica. No perquè resolga els conflictes, sinó perquè ens recorda que darrere de cada posició hi ha una persona. I que, malgrat les diferències, totes les persones necessitem sentir-nos vistes, reconegudes i valorades.

Agradir és un acte polític perquè construeix comunitat. I sense comunitat, no hi ha futur possible. Quan una societat perd la capacitat d’agrair, es torna més dura, més individualista, més tancada. Quan una societat practica l’agraïment, encara que siga en gestos menuts, es fa més habitable. L’agraïment és una forma de dir que no renunciem a la humanitat compartida, que no renunciem a la possibilitat de cuidar-nos.

Potser per això, donar les gràcies és molt més que un gest educat. És una manera de mirar, de recordar, de vincular-nos. Una forma de dir “estic ací”, “t’he vist”, “m’has fet bé”. Una manera de fer-nos més humans en un món que sovint ens vol impermeables. Agradir no costa res, però transforma molt. I, sobretot, ens transforma a nosaltres. És un acte senzill que obri portes interiors, que ens reconcilia amb la fragilitat i amb la força, que ens recorda que la vida és una xarxa de gestos que ens sostenen.

Agradir és, en definitiva, una manera de fer-nos presents. De dir que la llum que arriba, encara que siga mínima, mereix ser reconeguda. I que, mentre hi haja algú disposat a donar les gràcies, hi haurà també un espai per a la cura, per a la comunitat i per a la tendresa que ens manté vius i vives.

llegir més

Tortura d’estat: el silenci que fa mal ^

Hi ha paraules que fan fred només de pronunciar-les. Tortura és una d’eixes. Una paraula que no necessita adjectius, perquè ja porta dins tota la càrrega de dolor, humiliació i deshumanització que cap societat hauria de tolerar. I, tanmateix, quan la tortura es vincula a l’estat, quan qui hauria de protegir és qui fa mal, el debat es torna incòmode, espés, ple d’eufemismes i silencis que pesen més que qualsevol informe oficial.

La tortura d’estat no és només un acte físic. És una arquitectura. Una manera de funcionar. Un engranatge que permet que el dolor siga una eina de control, una forma de disciplina, un recurs que s’amaga darrere de paraules com seguretat, estabilitat o interès nacional. És un mecanisme que necessita complicitats: la de qui mira cap a un altre costat, la de qui justifica, la de qui relativitza, la de qui diu que són casos aïllats mentre sap perfectament que no ho són.

Quan un estat tortura, no sols trenca el cos d’una persona. Trenca la confiança col·lectiva. Trenca la idea que hi ha límits que no es poden traspassar. Trenca la ficció que la llei és igual per a totes. I, sobretot, trenca la possibilitat de construir una convivència basada en el respecte i la dignitat. Perquè un estat que tortura és un estat que diu, sense dir-ho, que hi ha vides que valen menys, que hi ha cossos que poden ser doblegats, que hi ha persones que poden ser reduïdes a un instrument.

La tortura d’estat sempre va acompanyada d’un relat. Un relat que intenta justificar l’injustificable. Que parla de perills, de situacions excepcionals, de persones que no mereixen els mateixos drets. És un relat que busca deshumanitzar, perquè només quan deixes de veure l’altra persona com a persona pots acceptar que se li faça mal. I és ací on comença la vertadera derrota democràtica: quan la societat assumeix que hi ha dolor legítim i dolor il·legítim, que hi ha sofriments que es poden tolerar perquè no ens toquen de prop.

Però la tortura no és mai un accident. No és mai un error puntual. És una decisió. Una pràctica que es manté perquè funciona per a qui té el poder. I és també un tabú, perquè reconéixer-la implica assumir responsabilitats, obrir arxius, escoltar testimonis, revisar estructures i, sobretot, renunciar a la comoditat del silenci. Un estat que tortura necessita ciutadania que calle. I això és el que més fa mal: la normalització, la indiferència, la idea que no és cosa nostra.

Parlar de tortura d’estat és parlar de memòria. De totes les persones que han patit en habitacions sense finestres, en comissaries, en centres de detenció, en espais que no apareixen en cap mapa. És parlar de les seues veus, de les seues cicatrius, de les seues històries que massa vegades han sigut negades o ridiculitzades. És parlar de la necessitat de creure-les, de reparar-les, de garantir que mai més ningú haja de passar per això.

També és parlar de futur. De quin tipus de societat volem ser. De si volem un estat que es mire al mirall i siga capaç de reconéixer els seus errors, o un estat que preferisca continuar amagant-los sota la catifa. De si volem institucions que entenguen que la força no és un dret, sinó una responsabilitat. De si volem una democràcia que no tinga por de la veritat, encara que siga dolorosa.

La tortura d’estat no desapareix perquè deixem de parlar-ne. Al contrari: creix en la foscor. Per això cal posar llum, encara que siga incòmoda. Cal exigir transparència, garanties, mecanismes de control independents. Cal escoltar les víctimes. Cal recordar que els drets humans no són un luxe, ni una opció, ni un detall. Són el mínim imprescindible per a poder dir que vivim en una societat que es respecta a si mateixa.

Potser el primer pas és tan senzill —i tan difícil— com trencar el silenci. Només així podem començar a construir un futur on la paraula tortura torne a ser el que hauria de ser: una cosa impensable. I no una ombra que encara projecta l’estat sobre massa vides.

llegir més

Quan confonen odi amb opinió ^

Hi ha una tendència perillosa, cada volta més normalitzada, a disfressar l’odi de llibertat d’expressió. És com si qualsevol afirmació, per més violenta que siga, poguera passar per una simple manera de veure el món. I no. Hi ha línies que no són debatibles, perquè no parlen d’idees, sinó de vides. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està convertint la dignitat humana en un caprici ideològic. Quan algú defensa que el masclisme és una manera legítima d’entendre les relacions, està convertint la desigualtat en un hobby. I quan algú afirma que la transfòbia o la LGTBI-fòbia són punts de vista, està convertint l’existència de moltes persones en un tema opcional.

Aquesta confusió no és innocent. És una estratègia. Si l’odi es presenta com una opinió, de sobte sembla respectable. Sembla que cal escoltar-lo, donar-li espai, equilibrar-lo amb altres veus, com si estiguérem parlant de gustos musicals o de models de ciutat. Però no estem parlant de si preferim carrils bici o més aparcaments. Estem parlant de drets humans. I els drets humans no es negocien, no es relativitzen, no es converteixen en tertúlia.

El problema és que aquesta confusió arrela perquè hi ha qui necessita justificar la seua incomoditat davant la diversitat. El classisme, per exemple, es disfressa sovint de meritocràcia. L’edatisme es ven com a modernitat. El capacitisme es camufla darrere d’una suposada normalitat. I la xenofòbia es presenta com a preocupació per la seguretat. Totes aquestes disfresses tenen un objectiu comú: fer que l’odi semble raonable. Fer-lo passar per sentit comú. Fer-lo acceptable.

Però no ho és. No ho serà mai. Una societat que confon odi amb opinió és una societat que es permet el luxe de mirar cap a un altre costat mentre es vulneren drets. És una societat que diu que totes les veus compten, però després deixa que unes veus anul·len les altres. És una societat que es pensa tolerant perquè tolera fins i tot la intolerància. I això no és tolerància, és covardia.

La llibertat d’expressió no és un escut per a fer mal. No és una carta blanca per a degradar, excloure o deshumanitzar. La llibertat d’expressió és un dret que naix per protegir la pluralitat, no per destruir-la. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està utilitzant la llibertat d’expressió per atacar la llibertat d’existir d’altres persones. I això no és llibertat, és abús.

Per això és tan important recordar que la discriminació no és un debat. No és un punt de vista. No és una discrepància. És violència. I la violència, quan es normalitza, s’expandeix. Quan es tolera, creix. Quan es justifica, es converteix en estructura. I quan es converteix en estructura, ja no és només odi individual, sinó odi socialment organitzat.

La responsabilitat col·lectiva passa per no caure en la trampa. Per no donar-li categoria d’opinió al que és, senzillament, odi. Per no confondre pluralitat amb permissivitat. Per no deixar que la convivència siga un concepte buit. I sobretot, per entendre que defensar els drets humans no és una postura ideològica, sinó una obligació democràtica.

L’odi no necessita altaveus. Ja en té massa. El que necessita és límits. I el primer límit és no acceptar que es presente com una opinió respectable. Perquè no ho és. Perquè mai ho serà. Perquè darrere de cada frase que intenta disfressar l’odi hi ha persones reals que el pateixen. I perquè una societat que es pren seriosament la dignitat humana no pot permetre’s el luxe de fer veure que no ho sap.

llegir més