Sant Antoni ^

Sant Antoni és, per a moltes persones del País Valencià, un respir que arriba enmig de l’hivern, quan el fred encara domina i els dies continuen sent breus, però la gent encén un foc que no és només físic, sinó també emocional i simbòlic. És una celebració que travessa pobles, comarques i generacions, i que manté viva una manera de relacionar-nos amb la terra, amb els animals i amb les persones que ens envolten. Quan es diu que Sant Antoni és la festa més arrelada al nostre territori, no és per inèrcia, sinó perquè representa un punt de trobada entre el passat i el present, entre allò que hem sigut i allò que encara volem ser.

La força d’aquesta celebració no prové d’un únic ritual ni d’una única tradició. Prové de la seua capacitat d’adaptar-se a cada poble i, alhora, mantindre un nucli compartit que tothom reconeix. En alguns llocs, Sant Antoni és sinònim de dimonis que dansen i encenen la nit; en altres, és la benedicció dels animals, un gest que recorda la importància que han tingut en la vida quotidiana, tant en el treball com en l’afecte. En altres pobles, la festa es viu com una processó, com una cavalcada, com una foguera monumental o com una reunió íntima al voltant d’un foc menut. Però, siga com siga, sempre hi ha un element que es repeteix: la gent que es retroba i es reconeix en un mateix espai compartit.

Aquesta transversalitat explica per què Sant Antoni és tan profundament valencià. No hi ha comarca que no celebre, d’una manera o d’una altra, aquesta festa. Des de les zones de muntanya fins a les hortes, des de les marjals fins als barris de les ciutats, Sant Antoni actua com un fil conductor que uneix realitats molt diverses. I això és especialment significatiu en un país tan plural com el nostre, on cada comarca té la seua personalitat, els seus ritmes i les seues maneres de fer. Sant Antoni funciona com un llenguatge comú, una expressió compartida que no necessita explicacions perquè tothom la comprén.

El foc és, sens dubte, el símbol més potent d’aquesta festa. Un foc que escalfa, que il·lumina, que purifica i que convoca. Quan un poble encén la foguera de Sant Antoni, està fent molt més que un acte festiu. Està afirmant la continuïtat d’un poble, està dient que la vida col·lectiva persisteix, que la memòria compartida no s’ha trencat i que hi ha un futur que encara es vol construir. El foc és un espai on les persones es miren, es parlen, es reconeixen i es retroben. És un lloc on les diferències es fan menudes i on els vincles humans es fan grans.

A més, el foc té una dimensió ritual que connecta amb tradicions molt antigues. En moltes cultures, el foc d’hivern simbolitza la protecció, la renovació i la força per superar els mesos més durs. En el nostre territori, aquesta simbologia ha arrelat amb una intensitat especial, potser perquè la vida rural, la relació amb la terra i la dependència dels cicles naturals han sigut, durant segles, elements centrals de la nostra manera de viure. Encendre el foc de Sant Antoni és recordar que formem part d’un cicle més gran, que la natura marca ritmes que encara ens afecten, encara que de vegades no ho vulguem veure.

La benedicció dels animals és un altre element que explica la profunditat d’aquesta festa. Durant molt de temps, els animals han sigut companys de treball, de vida i d’afecte. Han ajudat a llaurar la terra, a transportar càrregues, a mantindre les cases, a donar aliment i, sobretot, a compartir el dia a dia amb les persones. La benedicció no és només un acte religiós; és un gest de reconeixement i d’agraïment. És una manera de dir que la vida humana no s’entén sense la vida animal, que hi ha una interdependència que mereix ser celebrada i respectada. En un món cada vegada més allunyat dels ritmes rurals, aquesta benedicció manté viva una memòria que no volem perdre.

Sant Antoni també és una festa que ens iguala. La celebren persones de totes les edats, de totes les creences, de totes les maneres de viure. És una celebració que no exclou, que no exigeix cap condició per participar-hi. Tant si una persona és creient com si no ho és, tant si viu al centre d’una ciutat com si viu en un poble menut, tant si té animals com si no en té, Sant Antoni ofereix un espai on tothom pot sentir-se part d’un mateix teixit social. Aquesta inclusivitat és una de les claus de la seua persistència. En un temps en què moltes festes es transformen, es comercialitzen o es perden, Sant Antoni continua sent un espai de trobada genuí, on la gent participa perquè ho sent com a propi.

La festa també té una dimensió de memòria viva. En molts pobles, Sant Antoni és una de les poques celebracions que ha resistit tots els canvis socials, econòmics i culturals dels últims segles. Ha sobreviscut a guerres, a crisis, a transformacions urbanes, a canvis de model productiu i a l’arribada de noves formes d’oci. I ho ha fet perquè no depén d’un únic element, sinó d’una xarxa de rituals, de gestos i de significats que la gent ha mantingut viva. Quan una persona participa en la festa, està connectant amb les generacions que la van celebrar abans i amb les que la celebraran després. És un acte de continuïtat que reforça la identitat col·lectiva.

A més, Sant Antoni té una capacitat especial per adaptar-se als temps sense perdre la seua essència. En alguns pobles, s’han recuperat tradicions que havien quedat mig oblidades; en altres, s’han incorporat elements nous que conviuen amb els rituals més antics. Aquesta flexibilitat és una de les claus de la seua vitalitat. La festa no és un museu, no és una peça congelada en el temps. És un organisme viu que respira amb la gent i que evoluciona amb ella. I això la fa especialment valuosa en un moment en què moltes tradicions corren el risc de convertir-se en simples espectacles desconnectats de la vida quotidiana.

Sant Antoni també parla de la relació amb el territori. En molts llocs, la celebració inclou caminades, romeries o recorreguts que posen en valor el paisatge, els camins, les ermites i els espais naturals. És una manera de recordar que el territori no és només un escenari, sinó un element central de la identitat col·lectiva. Quan la gent recorre els seus espais, els resignifica i els manté vius. En un temps en què el territori està amenaçat per la pressió urbanística, per la pèrdua d’espais naturals i per la desconnexió amb la vida rural, Sant Antoni actua com un recordatori de la importància de cuidar allò que ens envolta.

La dimensió humana de la festa és, probablement, el seu element més poderós. Sant Antoni és una celebració que no es pot viure en solitari. Necessita gent, necessita carrer, necessita conversa, necessita mirada compartida. Quan les persones s’ajunten al voltant del foc, quan participen en la benedicció, quan acompanyen la cavalcada o quan simplement ixen al carrer per veure què passa, estan reforçant uns vincles essencials per a la vida col·lectiva. En un món cada vegada més individualitzat, aquestes trobades recorden la importància de sentir-nos part d’un conjunt que ens sosté.

Sant Antoni també té una dimensió emocional que sovint passa desapercebuda. Per a moltes persones, aquesta festa està carregada de records: la primera vegada que van portar un animal a beneir, la primera foguera que van veure, la primera vegada que van participar en una cavalcada, les converses al voltant del foc, les rialles, els retrobaments. Aquests records formen part de la memòria afectiva i contribueixen a reforçar el sentiment de pertinença. Quan una persona torna a viure la festa, està tornant a connectar amb aquests moments, amb aquestes emocions, amb aquestes persones que han format part de la seua vida.

La festa també té una dimensió de resistència cultural. En un territori on la identitat ha sigut sovint qüestionada, invisibilitzada o menystinguda, mantindre viva una celebració tan arrelada és un acte de dignitat col·lectiva. Sant Antoni és una manera de dir que la cultura popular té valor, que la memòria és important, que les tradicions no són un obstacle per al futur, sinó una base sobre la qual construir-lo. Quan un poble encén la foguera, està afirmant la seua voluntat de continuar existint com a poble, com a cultura i com a territori.

A més, Sant Antoni connecta amb la idea de cicle. Arriba en un moment de l’any en què la natura sembla adormida, però en realitat està preparant-se per a renàixer. La festa simbolitza aquesta transició, aquest pas de la foscor a la llum, del fred a la calor, de l’hivern a la primavera. És una manera de recordar que la vida és cíclica, que sempre hi ha un moment per començar de nou, que les persones tenen la capacitat de reinventar-se i de continuar avançant.

En definitiva, Sant Antoni és la festa més arrelada al País Valencià perquè és la que millor expressa la nostra manera de ser com a poble. És una celebració que combina memòria, territori, natura, animals, emoció i identitat. És una festa que no necessita grans escenografies ni grans discursos perquè la seua força prové de la gent que la viu. És una celebració que recorda que la cultura popular és un tresor que cal cuidar, que els vincles humans són imprescindibles i que el futur es construeix a partir de la memòria compartida.

Quan arriba Sant Antoni, el País Valencià encén un foc que no és només de llenya, sinó també de memòria, de relacions humanes i d’esperança. Un foc que recorda que, malgrat totes les dificultats, continuem sent un poble que sap trobar-se, que sap celebrar i que sap projectar-se cap al futur sense oblidar d’on ve. I és precisament aquesta capacitat de mantindre viva la memòria i, alhora, mirar endavant el que fa que Sant Antoni siga molt més que una festa: és una brúixola col·lectiva que ajuda a orientar-nos enmig dels temps canviants.

llegir més

La força de la temporada, la dignitat de la terra i el futur dels nostres mercats ^

Hi ha gestos que semblen menuts, quasi insignificants, però que contenen una potència transformadora enorme. Triar fruita i verdura de temporada, comprar-la al comerç local, als mercats de Sagunt o directament a les persones llauradores del nostre entorn és un d’eixos gestos. Un acte quotidià que, quan el mirem amb perspectiva, es converteix en una declaració de principis: volem un territori viu, volem una economia justa, volem una alimentació saludable i volem mantindre la memòria agrícola que ha construït la nostra identitat col·lectiva.

Durant dècades, el nostre territori ha sigut un mosaic de camps, hortes, séquies i mans que treballaven la terra amb una saviesa que no cabia en cap manual. Sagunt i el Camp de Morvedre han crescut entre tarongers, garroferes, hortalisses i una cultura agrícola que ha marcat el ritme de les famílies, de les festes i fins i tot del llenguatge. Però en els últims anys, aquesta relació s’ha anat afeblint. La globalització alimentària, la pressa, la desconnexió amb l’origen del que mengem i la precarització del sector primari han anat erosionant un patrimoni que no és només econòmic, sinó emocional i cultural.

Per això, parlar de producte de temporada i de proximitat no és una moda ni un eslògan. És una necessitat. És una manera de recordar-nos que la terra no és un decorat, sinó un organisme viu que ens alimenta i que necessita ser cuidat. I és també una manera de reconéixer la dignitat de les persones que la treballen, sovint invisibles, sovint mal pagades, però imprescindibles per a la nostra vida quotidiana.

La temporada com a brúixola

Quan comprem fruita i verdura de temporada, estem seguint el ritme natural de la terra. No forcem els cicles, no exigim miracles climàtics, no demanem que un aliment cresca quan no li toca. La temporada és una brúixola que ens recorda que no tot pot estar disponible sempre, que la natura té els seus temps i que respectar-los és una forma de sostenibilitat.

A més, el producte de temporada té més sabor, més nutrients i menys impacte ambiental. No necessita llargues cadenes de transport, ni hivernacles que funcionen a base d’energia intensiva, ni conservants que allarguen artificialment la seua vida. És un producte que arriba fresc, que conserva la seua essència i que ens connecta amb el territori d’una manera directa i honesta.

Quan mengem taronges a l’hivern, tomaques a l’estiu o carxofes a la tardor, no només estem triant millor qualitat. Estem participant d’un calendari ancestral que ha marcat generacions. Estem recuperant una relació amb la terra que ens fa més conscients i més responsables.

El valor del Km 0 i la proximitat

El concepte de Km 0 no és només una etiqueta ecològica. És una filosofia. Significa reduir distàncies, apostar per circuits curts de comercialització i donar suport a les persones productores locals. Significa que els diners que invertim en alimentació es queden al nostre entorn, generant ocupació, estabilitat i futur.

Quan comprem a una parada del mercat de Sagunt, quan entrem a una botiga de barri o quan comprem directament a una persona llauradora, estem fent molt més que una transacció econòmica. Estem reforçant una xarxa de confiança. Estem mantenint viu un teixit comercial que dona vida als carrers. Estem evitant que el nostre poble es convertisca en un espai homogeni, dominat per grans superfícies que no tenen arrelament ni compromís amb la comunitat.

La proximitat també és una forma de resistència. Resistència contra la despersonalització del consum. Resistència contra un model alimentari que prioritza el benefici immediat per damunt de la salut, del medi ambient i de la dignitat laboral. Resistència contra la idea que tot és substituïble, que tot és igual, que el lloc d’on ve un aliment no importa.

Les persones llauradores: un patrimoni viu

Parlar de producte local és parlar de les persones que el fan possible. Les llauradores i els llauradors del nostre territori són guardians d’un coneixement que no es pot improvisar. Coneixen la terra, el clima, les varietats, les plagues, els cicles i les necessitats de cada cultiu. Són persones que es lleven de matinada, que treballen amb calor, fred, vent o pluja, que assumeixen riscos constants i que, massa sovint, reben un preu injust pel seu esforç.

La precarització del sector primari és una de les grans contradiccions del nostre temps. Vivim en una societat que necessita aliments cada dia, però que no valora com cal a qui els produeix. Les grans distribuïdores imposen preus baixos, els costos de producció pugen, la burocràcia es multiplica i la rendibilitat es redueix. Moltes persones joves no veuen futur en el camp, i això posa en perill la continuïtat d’un sector essencial.

Donar suport a les persones llauradores no és un acte de nostàlgia. És una aposta pel futur. És garantir que continuarem tenint aliments de qualitat, paisatges cuidats i un territori equilibrat. És reconéixer que sense elles i ells, la nostra societat seria molt més vulnerable.

Els mercats de Sagunt: espais de vida i identitat

Els mercats municipals són molt més que llocs on comprar. Són espais de relació, de memòria i de comunitat. A Sagunt, tant el Mercat Municipal com les parades ambulants setmanals formen part del nostre ADN. Són llocs on la gent es troba, conversa, pregunta, recomana i comparteix. Són espais on el temps té un altre ritme, on la compra no és només un acte funcional, sinó una experiència humana.

Els mercats són també un termòmetre social. Quan un mercat està viu, el poble està viu. Quan un mercat es buida, alguna cosa s’està trencant. Per això és tan important defensar-los, dinamitzar-los i adaptar-los als nous temps sense perdre la seua essència. Necessiten suport institucional, però també necessiten que la ciutadania els continue triant.

Comprar al mercat és un acte de confiança. És mirar als ulls a qui t’està venent. És saber d’on ve el que menges. És formar part d’una cadena de valor que no es pot substituir per cap algoritme ni per cap plataforma digital.

Una mirada política i col·lectiva

La defensa del producte de temporada, del Km 0 i del comerç local no és només una qüestió individual. És una qüestió política en el sentit més ampli i noble del terme: té a veure amb com organitzem la nostra societat, amb quins valors prioritzem i amb quin futur volem construir.

Si volem un territori viu, necessitem polítiques valentes que protegixen el sector primari, que faciliten el relleu generacional, que reduïsquen la pressió urbanística sobre l’horta, que fomenten els circuits curts de comercialització i que donen suport real als mercats municipals. Necessitem educació alimentària, campanyes de sensibilització i espais de trobada entre productores i consumidores.

Però també necessitem una ciutadania conscient, que entenga que cada compra és un vot. Un vot per un model o per un altre. Un vot per la sostenibilitat o per la desconnexió. Un vot per la dignitat laboral o per la precarietat. Un vot per la proximitat o per la indiferència.

El futur que podem construir

Imaginem per un moment un futur on Sagunt siga referent en alimentació sostenible, en defensa del territori i en promoció del producte local. Imaginem mercats plens, comerços de barri forts, persones joves que tornen al camp perquè és viable i digne, i una ciutadania orgullosa de consumir allò que el seu territori produeix.

No és una utopia. És una possibilitat real si actuem de manera col·lectiva. Si entenem que la terra no és un recurs infinit, sinó un llegat que hem de transmetre. Si reconeixem que la proximitat no és un luxe, sinó una necessitat. Si valorem que darrere de cada taronja, de cada tomaca i de cada carabasseta hi ha una història humana que mereix ser respectada.

Conclusió: un gest que ho canvia tot

Triar producte de temporada i de proximitat és un gest senzill, però carregat de significat. És una manera de cuidar-nos, de cuidar el territori i de cuidar les persones que ens alimenten. És una forma de resistència quotidiana davant un model alimentari que sovint ens desconnecta de l’essencial. És una aposta pel futur, per la sostenibilitat i per la dignitat.

Els mercats de Sagunt, les persones llauradores del Camp de Morvedre i el comerç local són tres pilars que mereixen ser defensats amb convicció. No per romanticisme, sinó per justícia. No per tradició, sinó per coherència. No per costum, sinó per responsabilitat.

Cada vegada que comprem, decidim. I quan decidim amb consciència, el futur es transforma.

llegir més

Hisenda i Patrimoni: El fonament d’un municipi just i sostenible ^

"Una bona gestió econòmica és la base d’un municipi just i sostenible."

En un context de creixent exigència ciutadana cap a la transparència, l’eficiència i la responsabilitat institucional, la gestió econòmica municipal esdevé un dels pilars fonamentals per garantir la justícia social i la sostenibilitat del territori. No es tracta només de quadrar números o complir amb normatives comptables, sinó de construir un model de ciutat que pose les persones al centre, que conserve el seu patrimoni i que planifique amb visió de futur.

La Hisenda municipal i la gestió del patrimoni públic són àrees sovint invisibles per a la ciutadania, però absolutament determinants per al bon funcionament de qualsevol ajuntament. A través de la intervenció, el control financer, la gestió tributària i la preservació del patrimoni, es defineix el marge d’actuació de les polítiques públiques i es garanteix l’equitat en el repartiment dels recursos.

Intervenció i control financer: la garantia de la bona gestió La intervenció municipal és l’òrgan encarregat de supervisar la legalitat, l’eficiència i la transparència de la despesa pública. És, en essència, el mecanisme de control intern que assegura que cada euro gastat per l’ajuntament complisca amb la normativa i responga a l’interés general.

Aquest control no ha de ser vist com un fre a l’acció política, sinó com una eina de garantia democràtica. Quan la intervenció funciona correctament, es redueix el risc de corrupció, es millora la qualitat de la despesa i es reforça la confiança ciutadana en les institucions.

A més, la intervenció ha d’evolucionar cap a un model més proactiu i estratègic, que no es limite a revisar factures, sinó que participe en la planificació econòmica, en l’avaluació de polítiques públiques i en la millora contínua dels processos administratius.

Oficina pressupostària: planificar per transformar El pressupost municipal és molt més que un document tècnic. És l’expressió concreta de les prioritats polítiques d’un govern local. On es posen els diners, es posen les intencions. Per això, l’elaboració i el seguiment del pressupost ha de ser un procés rigorós, participatiu i alineat amb els objectius estratègics del municipi.

L’oficina pressupostària ha de garantir que el pressupost siga realista, equilibrat i orientat a resultats. Però també ha de facilitar la comprensió ciutadana del mateix, mitjançant informes clars, visualitzacions accessibles i espais de participació.

Un bon pressupost no és aquell que simplement compleix amb els límits legals, sinó aquell que aconsegueix transformar la realitat local: reduir desigualtats, millorar serveis, protegir el medi ambient i dinamitzar l’economia.

Gestió tributària, tresoreria i recaptació: finançament just i eficient Els ingressos municipals provenen, en gran part, dels tributs locals: impostos, taxes i contribucions especials. La gestió d’aquests recursos ha de ser eficient, però també justa i progressiva. No es tracta només de recaptar, sinó de fer-ho de manera equitativa i transparent.

La gestió tributària ha d’assegurar que tothom contribuïsca segons la seua capacitat econòmica, lluitant contra el frau fiscal i facilitant el compliment voluntari. Això implica sistemes informàtics moderns, atenció personalitzada i mecanismes de mediació i fraccionament per a les persones amb dificultats.

La tresoreria, per la seua banda, ha de garantir la liquiditat necessària per al funcionament diari de l’ajuntament, planificant els pagaments i optimitzant els recursos disponibles. Una bona gestió de tresoreria permet evitar tensions financeres i aprofitar millor els fons públics.

La recaptació, finalment, ha de combinar fermesa amb sensibilitat social. Cal actuar contra els grans deutors, però també oferir solucions a les famílies vulnerables. L’objectiu no és castigar, sinó garantir els recursos per a una ciutat més justa.

Patrimoni cultural i industrial: conservar la memòria, projectar el futur El patrimoni cultural i industrial d’un municipi és molt més que un conjunt de monuments o edificis antics. És la memòria col·lectiva, la identitat compartida i un recurs estratègic per al desenvolupament local. Conservar-lo i posar-lo en valor és una obligació institucional i una oportunitat de futur.

Els ajuntaments han de disposar d’inventaris actualitzats del seu patrimoni, plans de conservació i estratègies de dinamització cultural. Això inclou des de la restauració d’edificis històrics fins a la creació de rutes turístiques, museus locals o activitats educatives.

El patrimoni industrial, sovint oblidat, mereix una atenció especial. Antigues fàbriques, tallers o infraestructures poden convertir-se en espais culturals, centres d’innovació o equipaments comunitaris. La rehabilitació del patrimoni és també una eina de regeneració urbana i de cohesió social.

Patrimoni municipal: gestió responsable dels béns públics Els béns immobles i recursos públics d’un ajuntament són un patrimoni col·lectiu que cal gestionar amb responsabilitat, transparència i visió estratègica. No es tracta només de conservar, sinó de posar en valor, optimitzar i planificar el seu ús.

La gestió del patrimoni municipal ha d’incloure un registre actualitzat, una valoració econòmica i una planificació d’usos. Cal evitar l’infraús, la degradació o la privatització injustificada dels béns públics. Al contrari, cal promoure el seu ús social, cultural o econòmic, sempre en benefici de la comunitat.

A més, la gestió patrimonial ha d’estar alineada amb els objectius de sostenibilitat. Això implica rehabilitar amb criteris d’eficiència energètica, promoure l’ús compartit dels espais i integrar el patrimoni en la planificació urbana.

Conclusions: una hisenda al servei del bé comú La gestió econòmica i patrimonial d’un municipi no és una qüestió tècnica, sinó profundament política. És des d’aquestes àrees que es defineix la capacitat de l’ajuntament per transformar la realitat, per garantir drets i per construir un futur sostenible.

Per això, cal una hisenda pública:

• Transparent, que rendisca comptes i facilite la participació ciutadana.
• Eficaç, que planifique amb rigor i execute amb responsabilitat.
• Equitativa, que distribuïsca els recursos amb criteris de justícia social.
• Innovadora, que utilitze la tecnologia per millorar la gestió i la comunicació.
• Compromesa, que pose el patrimoni al servei de la comunitat.

Només així podrem construir municipis que no només funcionen, sinó que il·lusionen. Municipis que no només gestionen, sinó que transformen. Municipis, en definitiva, justos i sostenibles.

llegir més

1992 ^

1992 continua sent una data que pesa, que ressona, que interpel·la. Una data que, per a moltes persones, marca l’inici d’una nova etapa europea; per a altres, l’inici d’un trencament profund que encara supura. Quan part de la Comunitat Econòmica Europea va reconéixer Croàcia i Eslovènia com a estats independents, aquell gest diplomàtic va ser presentat com un acte de normalitat democràtica, com una adaptació necessària a la voluntat popular d’aquells territoris. Però rere aquella narrativa amable s’amagava un procés molt més complex, carregat de contradiccions, silencis i responsabilitats compartides. I és precisament eixa complexitat la que convé recuperar, perquè només des d’una mirada crítica i reivindicativa podem entendre què va significar realment aquell reconeixement i què ens diu hui sobre Europa, sobre els pobles i sobre la fragilitat de les nostres democràcies.

El desmembrament de Iugoslàvia no va ser un accident inevitable ni un simple resultat de tensions internes. Va ser també la conseqüència d’una mirada europea que, en lloc de treballar per la pau, va optar per la rapidesa; que, en lloc de reforçar mecanismes de mediació, va preferir legitimar actors que buscaven imposar fronteres a través de la força; que, en lloc de defensar la convivència, va validar la lògica del “cada poble pel seu compte”, sense garantir que aquell procés es fera amb justícia, seguretat i respecte als drets humans. I això, trenta anys després, continua sent una lliçó incòmoda que Europa encara no ha assumit del tot.

Quan es parla del reconeixement de Croàcia i Eslovènia, sovint es presenta com un acte de suport a la llibertat dels pobles. Però la llibertat, quan no va acompanyada de garanties, pot convertir-se en una arma de doble tall. La llibertat d’un territori per independitzar-se no pot justificar la vulneració dels drets d’altres comunitats que conviuen en eixe mateix espai. I, sobretot, no pot ser utilitzada com a coartada per a legitimar projectes polítics que, sota la bandera de la identitat, busquen imposar hegemonies excloents. En aquell moment, Europa va actuar amb una barreja de precipitació i d’interessos geopolítics que va contribuir a encendre un conflicte que ja estava latent, però que encara podia haver sigut gestionat d’una altra manera.

És important recordar que la Iugoslàvia de finals del segle XX no era un bloc homogeni ni un paradís multicultural, però tampoc era un territori condemnat a la guerra. Hi havia tensions, sí; hi havia desigualtats, sí; hi havia projectes nacionals en disputa, sí. Però també hi havia espais de convivència, xarxes de solidaritat, institucions compartides i una memòria col·lectiva que, malgrat les ferides, havia permés construir un estat plurinacional durant dècades. El problema no era la diversitat, sinó la instrumentalització política d’eixa diversitat. I ací és on Europa va fallar: en lloc de reforçar els ponts, va validar els murs.

El reconeixement de Croàcia i Eslovènia va ser vist per molts actors com un aval internacional a la fragmentació. I, a partir d’eixe moment, la resta de repúbliques i territoris van entendre que la força i la unilateralitat podien ser vies efectives per a aconseguir legitimitat. El resultat va ser una escalada de violència que va deixar milers de persones mortes, milions de desplaçades i una regió marcada per traumes que encara hui condicionen la política i la convivència. I, malgrat això, Europa continua presentant aquell reconeixement com un acte de responsabilitat, com si no haguera tingut conseqüències devastadores.

Però la crítica no ha de quedar-se només en el passat. Aquell episodi ens parla també del present i del futur. Ens parla d’una Europa que, massa sovint, actua tard i malament; d’una Europa que es mostra valenta per a reconéixer estats, però tímida per a defensar els drets humans quan aquests entren en conflicte amb interessos econòmics o estratègics; d’una Europa que proclama la pau com a valor fundacional, però que no sempre està disposada a assumir el cost polític de construir-la. I ens parla, sobretot, de la necessitat de repensar què vol dir ser un projecte col·lectiu en un continent on les identitats són múltiples, canviants i, a vegades, contradictòries.

La lliçó de 1992 és que la identitat no pot ser utilitzada com a excusa per a justificar la violència. Que la voluntat d’un poble no pot ser interpretada de manera simplista, com si totes les persones que el conformen compartiren una mateixa visió del futur. Que la independència, l’autonomia o la sobirania no són valors absoluts, sinó processos que han de garantir la convivència, la justícia i la igualtat. I que Europa, si vol ser un espai de pau real, ha d’aprendre a escoltar, a mediar i a protegir, no només a reconéixer.

També ens recorda que els pobles no són peces d’un tauler geopolític. Són comunitats vives, amb memòries, llengües, cultures i esperances diverses. Quan Europa va reconéixer Croàcia i Eslovènia, ho va fer sense garantir que les minories que vivien en aquells territoris tingueren protecció efectiva. I això va obrir la porta a persecucions, expulsions i violències que mai haurien d’haver sigut tolerades. La lliçó és clara: cap projecte nacional és legítim si no respecta totes les persones que hi conviuen.

Des d’una mirada reivindicativa, cal exigir que Europa assumisca la seua responsabilitat històrica. No per a culpabilitzar, sinó per a aprendre. Perquè els errors del passat no tornen a repetir-se en altres territoris on les tensions nacionals, culturals o lingüístiques continuen presents. Perquè la Unió Europea no pot limitar-se a ser un mercat comú o una estructura burocràtica: ha de ser un espai de drets, de pau i de convivència real. I això implica actuar amb valentia, amb coherència i amb sensibilitat.

També cal reivindicar la importància de la memòria. No una memòria selectiva, que només recorda allò que convé, sinó una memòria completa, que reconeix les llums i les ombres. La memòria de Iugoslàvia no pot reduir-se a la imatge d’un estat fallit ni a la narrativa d’un conflicte inevitable. Ha de recuperar també les experiències de convivència, els projectes compartits, les persones que van lluitar per la pau i les que van patir la guerra. Només així podem construir una mirada crítica que no caiga en simplificacions.

I, finalment, cal reivindicar la necessitat de construir un europeisme més humà, més inclusiu i més conscient de la diversitat. Un europeisme que no veja els pobles com a problemes, sinó com a riqueses. Que no utilitze la identitat com a arma, sinó com a pont. Que no tinga por de la pluralitat, sinó que la celebre. Perquè Europa només serà un projecte de futur si és capaç de garantir que totes les persones, siguen d’on siguen, tinguen dret a viure en pau, amb dignitat i amb llibertat.

1992 no és només una data del passat. És un recordatori del que passa quan les decisions polítiques es prenen sense escoltar les persones, sense protegir les minories i sense entendre la complexitat dels territoris. És una advertència sobre els perills de la precipitació i de la mirada simplista. Però també és una oportunitat per a repensar Europa, per a reivindicar un model de convivència que pose les persones al centre i que defense la pau com un compromís actiu, no com una declaració retòrica.

Hui, quan el continent torna a enfrontar-se a tensions, guerres i discursos identitaris que busquen dividir, recordar 1992 és més necessari que mai. No per a quedar-nos atrapades en el passat, sinó per a construir un futur més just, més inclusiu i més humà. Un futur on cap poble haja de triar entre la seua identitat i la convivència. Un futur on Europa siga capaç d’aprendre dels seus errors i de defensar, amb coherència, els valors que diu representar.

I és des d’eixa mirada crítica i reivindicativa que cal continuar exigint una Europa que no es limite a reconéixer estats, sinó que reconega persones. Que no es limite a gestionar fronteres, sinó que cuide vides. Que no es limite a parlar de pau, sinó que la construïsca cada dia. Perquè només així podrem evitar que les ferides del passat continuen obertes i que els errors de 1992 tornen a repetir-se en altres llocs, amb altres noms i amb altres víctimes.

Europa té encara molt a aprendre. Però també té la capacitat de transformar-se. I eixa transformació només serà possible si som capaces de mirar el passat amb honestedat, el present amb responsabilitat i el futur amb esperança. Una esperança activa, crítica i compromesa. Una esperança que no oblida, que no calla i que no renuncia a la dignitat de tots els pobles i de totes les persones que formen part d’aquest continent plural i complex.

llegir més

Finançament just o resignació eterna: què pot fer Sagunt i el Camp de Morvedre quan l’Estat deixe d’ofegar-nos ^

A Sagunt i al Camp de Morvedre ja no ens valen les palmadetes a l’esquena ni les fotos de despatx. Hem perdut massa trens —literalment i metafòricament— per culpa d’un model que ens ha mantingut per baix de la mitjana durant més d’una dècada, mentre el deute se’ns feia muntanya i les oportunitats s’esvaïen. Ara ens tornen a prometre que “vindran més diners”, que “a partir de 2027” la Comunitat Valenciana rebrà 3.669 milions d’euros addicionals, que “serem dels que més guanyen”. Però en la política real, les comunitats no es financen amb futurs condicionats, es financen amb pressupost present, fons transitoris i reparació del dany acumulat. Això és el que cal exigir, amb noms i cognoms i amb la contundència que mereix la nostra gent.

Què faríem ací, demà mateix, si el finançament fóra just i no una promesa ajornada. Reforçaríem l’Hospital de Sagunt i l’atenció primària, que demanen a crits més personal i més especialitats. Posaríem ordre en la mobilitat comarcal, ampliant rodalies i freqüències perquè el Port de Sagunt i els polígons no siguen illes. Acceleraríem connexions ferroviàries estratègiques del port amb el Corredor Mediterrani per competir de veritat en logística, i no amb discursos. Blindaríem una estratègia d’habitatge seriosa davant el xoc de demanda que ja provoca la gigafactoria, i no deixaríem famílies atrapades per preus desbocats. Tancaríem per fi la bretxa cultural i patrimonial: Teatre Romà, Gerència, museus, itineraris industrials amb criteris d’excel·lència. És tot el que falta —i tot el que ja s’ha posat damunt la taula en debats i acords locals— però requerix diners, no titulars. 

Per què no passa. Perquè ni el PSOE ni el PP han volgut fer el que s’ha de fer: fons transitori d’anivellament ja, condonació justa del deute històric, criteri poblacional i calendari curt, blindat contra el tacticisme. El Govern socialista ha presentat una proposta que incrementa recursos i revisa la població ajustada, sí, però fixa l’entrada en vigor per a 2027 i continua esquivant el fons transitori que garantiria immediatament la mitjana per càpita. És més, quan han ofert una quita parcial de la deuda valenciana, ni la Generalitat, ni patronals, ni sindicats s’han donat per satisfets: la mateixa jornada va tornar a exigir el canvi de model, el fons transitori i la reparació del deute derivat de l’infrafinançament, perquè allò ofert no cobria ni de lluny el dany acumulat que els informes situen per damunt del 44.000-47.000 milions d’origen sistèmic. És una operació que sona a pacte conjuntural, no a justícia estructural. 

I el PP? El PP valencià juga a dues bandes: demana un fons d’anivellament en les Corts i alhora renuncia a ingressos amb rebaixes fiscals regressives, mentre el seu lideratge nacional rebutja la condonació i s’entesta en criteris que perjudiquen el nostre territori. Quan Compromís va portar una Llei de Tracte Just —sis mesos d’anti-bloqueig, fons immediat i regularització del deute via AIReF— els populars acabaren rebaixant-la i renunciant a reclamar la condonació amb la coherència que exigeix el consens valencià, fins i tot empastrant un acord inicial. I quan el Govern central va proposar una quita, el PPCV la va qualificar de “parxe” i va preferir el relat del no abans que obligar Madrid a fer el que toca: reformar el model i reparar el deute causat per l’infrafinançament. La política de la foto fàcil no paga quiròfans ni rodalies. 

Mentrestant, el relat socialista repeteix que “serem els tercers que més guanyen” i que la reforma és “més solidària” perquè puja la cessió d’IRPF i IVA i reajusta ponderacions. Pot ser, però sense fons transitori enguany i l’any que ve, Sagunt continuarà fent mans i mànigues per a arribar a final d’exercici, i el Camp de Morvedre perdrà múscul per a la transició que necessita. La mateixa proposta reconeix la complexitat i deixa a l’aire la concreció de punts clau: si no hi ha garanties d’arribar a la mitjana ja, tot són castells d’aire. 

El perquè profund d’aquest bloqueig és senzill i incòmode. Al PSOE li pesa la geometria variable: cada pas en finançament s’ha condicionat massa vegades a la negociació amb ERC o a equilibri de majories, convertint el que ací és una urgència en moneda de canvi. De resultes, condonacions parcials i calendaris diferits que es venen com històrics, però que no afronten el cor del problema valencià ni asseguren el pont fins que el nou model funcione. Al PP li pesa el càlcul territorial i el guió federal: aplaudeixen un fons d’anivellament en abstracte, però rebutgen condonacions quan les impulsa el Govern central, i en la pràctica anteposen criteris que afavoreixen altres territoris o la seua estratègia estatal, abans que blindar el consens valencià que durant anys unia partits, patronals i sindicats. Així no es construeix país; així es cronifica l’agravi. 

Què implica, en la nostra escala, continuar un any més sense finançament just. Que l’Hospital de Sagunt seguirà amb pressió a urgències i especialitats que obliguen desplaçaments, que el transport comarcal i les rodalies cap a València continuaran desajustades, que el Port de Sagunt no tindrà la connexió ferroviària que necessita per a competir amb garanties, que la Gerència avançarà a salts i a costa de subvencions parcials, que el mercat d’habitatge es tensionarà amb la gigafactoria sense un pla comarcal potent i, en definitiva, que l’esforç ciutadà i local toparà amb el sostre de ciment de l’Estat. És el que ja reflecteixen cròniques locals i acords municipals: o hi ha diners, o les decisions es queden en voluntarisme. 

No és cap secret que les empreses han identificat Sagunt com un lloc per invertir i crear ocupació. Però sense serveis, mobilitat i habitatge, l’atracció es converteix en un efecte bumerang: preus pels núvols, desbordament de serveis i desigualtats noves. El repte que dibuixa la pròpia premsa comarcal és clar: la capital del Camp de Morvedre viu una expansió; o la governem amb inversió intel·ligent i drets garantits, o la deixem en mans d’una especulació que desfa el teixit social. 

Llavors, què fem. En primer lloc, dir-ho clar: fons transitori d’anivellament ara, no el 2027; condonació del deute històric calculada sobre la part causada per l’infrafinançament, no una quita discrecional; població ajustada que reflectisca de veritat la demanda sanitària, educativa i social del nostre territori; i calendari curt amb mecanisme anti-bloqueig. És la línia que han defensat obertament els actors valencianistes, i és la ruta mínima per a deixar de fer de la paraula reforma un sinònim de promesa. Quan la Plataforma pel Finançament Just i el IVIE recorden que la major part de la nostra deuda és producte de l’infrafinançament, el que demanen és exactament això: reparar el dany amb criteris, i posar el pont fins que el model funcione. 

En segon lloc, política de país i no de sigles. Recuperar el consens valencià que unia PP, PSPV i Compromís en tres punts: reforma del model, fons transitori i condonació del deute il·legítim. Quan els partits es desalineen d’aquest trípode, la societat ho paga. I és significatiu que, fins i tot quan la proposta estatal diu que la Comunitat Valenciana seria de les més beneficiades en termes absoluts, la clau continue sent la mateixa: o es garanteix en present que no quedem per baix de la mitjana, o el relat de l’avenç és fum.

En tercer lloc, agenda local amb urgència. A Sagunt i al Camp de Morvedre, un finançament just no és un eslògan: és pressupost per a quiròfans, per a nous trens, per a habitatge assequible, per a patrimoni viu. Tenim un projecte comarcal que reclama respostes concretes en sostenibilitat, mobilitat i planificació, i que ja ha estat verbalitzat en fòrums i iniciatives; la diferència entre discurs i realitat es diu diners. I els diners que falten se’n van cada any per la finestra d’un model injust i d’un deute que paguem amb interessos mentre ens diuen que esperem un parell d’anys més. 

Per què ni el PSOE ni el PP volen fer-ho, de veritat. Perquè el finançament valencià s’ha convertit en geometria de poder. El PSOE prefereix pactes bilaterals que li quadren números a Madrid, encara que deixen el País Valencià amb una quita insuficient i sense fons transitori immediat, i posposen el cor de la reforma a una data que sempre depén d’aritmètica parlamentària. El PP, per la seua banda, prefereix la bandera de l’ortodòxia fiscal estatal i el càlcul del seu mapa territorial: rebutja condonacions quan les impulsa el Govern, juga a erosionar el consens valencià i maquilla la demanda d’anivellament amb retallades d’ingressos que, ací, debiliten encara més els serveis. En tots dos casos, la lògica de partit s’imposa a la lògica de país. I ací, a Sagunt i al Camp de Morvedre, sabem que la lògica de país comença per la salut, el tren, l’habitatge i el patrimoni.

Així que sí, fem-ho polític, potent i clar. No demanem privilegis; exigim que es tracte igual el que és igual i que es repare el que ha estat injust. Si el Govern vol credibilitat, que active el fons transitori ja i que condone el deute històric amb criteris d’infrafinançament. Si el PP vol representar de veritat el poble valencià, que torne al consens i deixe d’usar el finançament com a palanca de partit. I si la societat civil vol acabar amb la resignació eterna, que sostinga, sense pauses, la demanda d’un finançament just com el que ens permetria fer a Sagunt i al Camp de Morvedre tot allò que ja sabem fer: treballar, innovar i cuidar, però amb els recursos que ens pertoquen. Fins que això passe, dir-ho cada dia no és una consigna; és una responsabilitat.

llegir més