Faraday, la inducció electromagnètica i la gigafactoria de Sagunt: una mateixa història separada per dos segles ^

El 29 d'agost de 1831, el físic britànic Michael Faraday va realitzar un descobriment que canviaria per sempre la història de la humanitat: la inducció electromagnètica. Aquella investigació demostrava que un camp magnètic variable podia generar corrent elèctric, un principi científic que es convertiria en la base dels generadors, els transformadors i els motors elèctrics que mouen el món modern.

Pot semblar un experiment de laboratori allunyat de la realitat quotidiana, però la veritat és que bona part de la nostra vida depén directament d'aquella troballa. Sense la inducció electromagnètica no existirien les centrals elèctriques modernes, ni les xarxes de distribució d'energia, ni els electrodomèstics, ni els ascensors, ni els trens elèctrics, ni una gran part de la tecnologia industrial contemporània.

La grandesa de Faraday va consistir a descobrir una llei fonamental de la natura sense imaginar fins a quin punt acabaria transformant la societat. Quan observava una bobina de filferro i un imant en moviment, difícilment podia preveure que aquells experiments acabarien fent possible les ciutats il·luminades, les fàbriques automatitzades o els ordinadors que hui utilitzem cada dia.

Durant el segle XIX, aquest descobriment va impulsar la segona revolució industrial. Les màquines de vapor van començar a compartir protagonisme amb els motors elèctrics. A poc a poc, l'electricitat es va convertir en la sang que alimentava les economies modernes. La capacitat de generar energia de forma eficient va multiplicar la productivitat i va transformar el transport, la indústria i les comunicacions.

Però la història de Faraday no pertany només al passat. També forma part del present de Sagunt.

Quan es parla de la futura gigafactoria de bateries de PowerCo, la filial de bateries del Grup Volkswagen, moltes vegades es posa l'accent en la inversió, els llocs de treball o l'impacte econòmic. Tot això és important, sens dubte. Però darrere d'aquest projecte hi ha una realitat més profunda: la consolidació de la revolució elèctrica del segle XXI.

Els vehicles elèctrics, les bateries de gran capacitat i els sistemes d'emmagatzematge energètic són hereus directes del principi descobert per Faraday fa quasi dos-cents anys. Els motors que impulsen els automòbils elèctrics funcionen gràcies als fenòmens electromagnètics que ell va ajudar a comprendre. Sense aquells coneixements, la transició energètica actual seria simplement impossible.

La gigafactoria de Sagunt simbolitza precisament aquest canvi d'època. Durant gran part del segle XX, la identitat industrial de la ciutat va estar vinculada a la siderúrgia. Els alts forns van convertir el Port de Sagunt en un dels grans centres industrials de l'Estat. Hui, la ciutat torna a trobar-se davant d'una transformació històrica. Ja no es tracta de produir acer per a l'economia industrial, sinó de fabricar bateries per a l'economia sostenible i electrificada del futur.

Existeix una certa ironia històrica en aquest procés. Les investigacions de Faraday van permetre generar electricitat; les bateries que es produiran a Sagunt permetran emmagatzemar-la i utilitzar-la de manera eficient. Són dues peces d'un mateix trencaclosques tecnològic.

A més, la gigafactoria no representa únicament una oportunitat industrial. També reflecteix la creixent importància del coneixement científic en el desenvolupament econòmic. Les fàbriques del futur no es construiran únicament amb ciment i acer. Necessitaran enginyeria, investigació, digitalització, automatització i una elevada qualificació professional.

Per això resulta interessant recordar que tot va començar amb la curiositat d'un científic que volia comprendre com funcionava la natura. Faraday no buscava crear una indústria automobilística ni una xarxa mundial de distribució elèctrica. Només volia respondre una pregunta científica. No obstant això, la seua resposta continua generant conseqüències quasi dos segles després.

Els habitants de Sagunt podrem veure en els pròxims anys com la ciutat es converteix en un dels referents europeus de la mobilitat elèctrica. Darrere de cada bateria fabricada, de cada vehicle electrificat i de cada quilòmetre recorregut sense combustibles fòssils hi haurà una petita part del llegat de Michael Faraday.

El 29 d'agost de 1831 no és només una efemèride científica. És una data que ajuda a entendre el present i el futur de ciutats com Sagunt. Perquè existeix una línia invisible que connecta aquell modest laboratori londinenc amb els terrenys industrials del Camp de Morvedre. Una línia feta de ciència, tecnologia i innovació.

I és que, de vegades, els descobriments més importants de la història no són els que canvien el món d'un dia per a un altre, sinó aquells que continuen transformant-lo dos-cents anys després. Faraday n'és un dels millors exemples.

llegir més

"Jo tinc un somni": què significaria el discurs de Martin Luther King si haguera sigut pronunciat a Sagunt? ^

El 28 d'agost de 1963, davant centenars de milers de persones reunides a Washington, Martin Luther King Jr. va pronunciar el seu llegendari discurs I Have a Dream. Aquelles paraules es van convertir en un símbol universal de la igualtat, la justícia i l'esperança, i encara hui continuen inspirant moviments socials arreu del món.

Naturalment, la realitat de Sagunt no és la dels Estats Units dels anys seixanta. Ací no hem viscut una segregació racial institucional com la que denunciava Martin Luther King. Però el valor del seu missatge va molt més enllà del context nord-americà. El seu somni era, en essència, el desig d'una societat més justa, més inclusiva i amb més oportunitats per a totes les persones.

Si haguérem de traslladar aquell discurs a la realitat saguntina, probablement no parlaríem de la segregació racial, sinó de les fractures que encara existeixen dins de la nostra pròpia ciutat.

Sagunt és una ciutat construïda sobre una dualitat històrica. El nucli històric i el Port de Sagunt han compartit durant dècades un mateix municipi, però sovint amb sensibilitats, necessitats i percepcions diferents. Al llarg del temps, no han faltat debats sobre inversions, equipaments públics, infraestructures o representació institucional. Potser un "somni saguntí" consistiria a superar definitivament aquestes divisions i entendre que la fortalesa del municipi està precisament en la suma de les seues identitats.

Podríem imaginar un discurs que diguera:

"Tinc un somni que algun dia no parlarem de dos ciutats, sinó d'una única comunitat unida pel seu passat i pel seu futur."

També hi hauria espai per a parlar de les desigualtats socials. Tot i els avanços aconseguits durant les últimes dècades, continuen existint barris amb majors dificultats econòmiques que altres. Les oportunitats educatives, laborals o residencials no arriben sempre de la mateixa manera a tota la població. El somni de Martin Luther King, adaptat a la nostra realitat, seria garantir que el lloc on una persona naix no determine les seues possibilitats de desenvolupament.

Un altre element central seria la convivència. Sagunt és hui una ciutat diversa, formada per persones procedents de múltiples territoris, cultures i països. Aquesta diversitat és una riquesa, però també exigeix un esforç permanent de respecte mutu i integració. El somni local podria consistir a aconseguir que qualsevol persona, independentment del seu origen, se senta plenament part de la comunitat.

La transposició del discurs també podria incloure la defensa del patrimoni. Martin Luther King parlava de dignitat humana; a Sagunt podríem afegir la dignitat de la nostra herència històrica. El castell, el teatre romà, el patrimoni industrial del Port i els espais naturals de la comarca formen part de la nostra identitat col·lectiva. Somiar amb una ciutat que conserve aquest llegat i alhora genere oportunitats de futur és una aspiració compartida per molts ciutadans.

I, com no, hi apareixeria l'ocupació. Si hi ha una qüestió que ha marcat la història contemporània de Sagunt és la relació amb la indústria. Des dels alts forns fins a les noves inversions industrials, el treball ha sigut un element fonamental de la identitat local. Un "I Have a Dream" saguntí podria parlar d'una ciutat capaç de combinar desenvolupament econòmic, innovació i sostenibilitat sense deixar ningú enrere.

Tal vegada sonaria així:

"Tinc un somni que els nostres fills i filles no hagen d'abandonar la ciutat per trobar oportunitats. Tinc un somni que la prosperitat siga compartida i que el progrés arribe a tots els barris."

Per damunt de tot, però, la gran lliçó de Martin Luther King és que els canvis més importants comencen amb una visió optimista del futur. El seu discurs no era un catàleg de greuges, sinó una invitació a construir una societat millor.

Més de seixanta anys després, aquell missatge continua sent plenament vigent. També a Sagunt. Perquè cada ciutat necessita els seus propis somnis col·lectius. Somnis de cohesió, d'igualtat, de convivència, de cultura i de progrés. Somnis que no depenen d'un líder carismàtic, sinó de la implicació diària de tota una comunitat.

Potser, al capdavall, la pregunta que planteja el llegat de Martin Luther King no és què va somiar ell a Washington el 1963. La pregunta és una altra: quin és el somni que compartim hui per al Sagunt del futur?

llegir més

Ceuta ^

Ceuta és avui un símbol cru del que significa la frontera en l’imaginari polític espanyol: un espai on la humanitat es dissol entre discursos de seguretat, on la dreta converteix el dolor en escenografia i on l’esquerra institucional es perd en la gestió sense relat. El que ha passat allí no és una anècdota, és un mirall brut que reflecteix el fracàs d’un Estat que prefereix aparentar control abans que assumir responsabilitat.  

La dreta, amb el Partit Popular al capdavant, ha tornat a fer del drama una oportunitat. Vivas, el president de Ceuta, ha parlat de “mesures preventives, dissuòries i de reacció”, com si la frontera fora un laboratori de seguretat. Però darrere d’aquest llenguatge tecnocràtic hi ha una idea molt més perillosa: la frontera com a arma política. El PP no busca solucions, busca escenaris. Vol que la frontera siga un teatre on representar la seua superioritat moral, on el control policial es confonga amb patriotisme.  

Vox, per la seua banda, ha fet el que millor sap fer: convertir la por en relat. Ha parlat d’“invasió”, ha exigit devolucions immediates, ha alimentat el racisme amb la naturalitat d’un discurs que ja no necessita disfresses. El seu objectiu no és governar, és contaminar. I ho aconsegueix perquè el seu llenguatge és simple, emocional, brutal. En un país on la complexitat es castiga, el feixisme troba terreny fèrtil.  

El PSOE, mentrestant, ha intentat equilibrar control i humanitat, però ho ha fet tard i mal. Ha gestionat sense convicció, ha improvisat sense relat. La seua resposta ha sigut burocràtica, no política. I això és el problema: quan la frontera es converteix en una qüestió administrativa, la dignitat humana queda fora del marc. El Govern ha declarat Ceuta “situació d’interés per a la seguretat nacional” i ha creat un “mando único”. És a dir, ha militaritzat la compassió.  

Aquest pas és simbòlic i devastador. Quan una crisi humanitària es tracta com una qüestió de seguretat, el missatge és clar: les persones són secundàries. La frontera es converteix en un mur moral, en una línia que separa els que mereixen protecció dels que només mereixen control. I això reforça el discurs de la dreta, no el desmunta.  

El Parlament, com era d’esperar, ha sigut un escenari de pugna. Compareixences, acusacions, maniobres per controlar el relat públic. Tot és política de trinxera, però no en el sentit emancipador: és trinxera per defensar privilegis, no drets. La dreta parla de sobirania, l’esquerra parla de gestió, i mentrestant la gent que fuig de la misèria continua atrapada entre discursos.  

Des d’una mirada nacionalista d’esquerres i antifeixista, Ceuta és molt més que una frontera: és una metàfora del poder. La frontera és l’espai on l’Estat mostra la seua veritable naturalesa. No és un mur físic, és un dispositiu ideològic. Serveix per definir qui és “nosaltres” i qui és “ells”. I en aquest procés, la dreta construeix identitat a través de l’exclusió.  

La frontera com a arma és el primer eix d’aquest conflicte. El PP i Vox utilitzen Ceuta per reforçar un projecte identitari excloent. Parlen de “defensa” i “seguretat”, però el que defensen és un model de societat tancada, jeràrquica, homogènia. La frontera és el seu símbol: un espai on poden demostrar força, on poden exhibir control, on poden convertir la por en patriotisme.  

El segon eix és la humanitat desplaçada. El PSOE gestiona, però no qüestiona el marc repressiu. Accepta la lògica de la frontera com a necessitat, no com a problema. I això és un error profund. La frontera no és inevitable, és una construcció política. Si l’esquerra no és capaç de desmuntar aquesta idea, acaba sent còmplice del mateix sistema que diu voler transformar.  

El tercer eix és el relat antifeixista. Davant del discurs de la por, cal construir una narrativa de drets, dignitat i responsabilitat històrica. L’antifeixisme no és només resistència, és proposta. És imaginar una societat on la frontera no siga un mur, sinó un pont. On la seguretat no siga sinònim de control, sinó de justícia. On la identitat no es base en l’exclusió, sinó en la solidaritat.  

Ceuta ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens mostra un Estat que prefereix la imatge del control a la realitat del dolor. Ens mostra una dreta que ha convertit la política en escenografia i una esquerra que ha perdut la capacitat de narrar. Ens mostra una societat que s’ha acostumat a veure el patiment com a paisatge.  

Però també ens ofereix una oportunitat. Si som capaços de llegir Ceuta des d’una mirada crítica, podem entendre que la frontera és el lloc on es decideix el futur. No en termes geogràfics, sinó morals. La manera com tractem els que arriben diu més de nosaltres que qualsevol discurs sobre sobirania.  

L’antifeixisme, en aquest context, no és una etiqueta, és una pràctica. És la capacitat de desobeir el marc repressiu, de posar la dignitat per damunt de la seguretat, de recordar que cap persona és il·legal. És la voluntat de construir un relat que no tinga por de la complexitat, que no busque simplificar el món en bons i dolents, sinó en justícia i injustícia.  

Ceuta és el mirall brut d’un país que encara no ha entés que la frontera no és un problema extern, sinó intern. És la prova que la por continua sent el motor de la política. I és també el recordatori que la lluita per la dignitat no es fa en els despatxos, sinó en els marges.  

La frontera no és un mur: és un mirall que denuncia qui som. I mentre la dreta la converteix en escenari, l’esquerra té l’obligació de convertir-la en consciència.  

llegir més

La ràdio: la tecnologia que va donar veu al món i la seua història a Sagunt ^

El 27 d'agost de 1920 va tindre lloc una de les grans revolucions tecnològiques del segle XX. Aquell dia es considera una de les primeres emissions regulars de radiodifusió dirigides al públic general, una fita que marcaria l'inici d'una nova era en les comunicacions.

Hui, en plena era d'internet i de les plataformes digitals, costa imaginar la transcendència que va tindre aquell avanç. Per primera vegada, una veu podia arribar de manera instantània a milers de persones separades per quilòmetres de distància. La informació deixava d'estar limitada als diaris impresos o als missatges telegràfics per convertir-se en una experiència compartida en temps real.

Des d'un punt de vista tecnològic, la ràdio va representar un salt extraordinari. Les investigacions sobre les ones electromagnètiques van fer possible transmetre sons sense necessitat de connexions físiques. Aquella innovació no sols va transformar la comunicació, sinó que obriria el camí cap a la televisió, els satèl·lits de telecomunicacions, la telefonia mòbil i les xarxes sense fil que utilitzem cada dia.

Durant bona part del segle XX, la ràdio va ser el principal mitjà d'informació i entreteniment de la societat. Les famílies es reunien al voltant dels receptors per escoltar notícies, música, serials radiofònics o retransmissions esportives. La veu dels locutors entrava cada dia a les llars i es convertia en una companyia habitual per a milions de persones.

A Sagunt i al Camp de Morvedre, la ràdio també ha jugat un paper fonamental en la construcció de la vida comunitària. Les emissores locals han servit per acostar la informació municipal a la ciutadania, donar veu a les associacions, difondre la cultura local i fer arribar als oients les activitats festives, socials i culturals del municipi.

Entre les experiències radiofòniques més conegudes destaca Ràdio Sagunt, que durant anys va exercir un paper destacat en la comunicació local. Els seus espais informatius, entrevistes i programes especials van contribuir a crear un canal directe entre les institucions, les entitats socials i la població.

Al costat d'aquesta emissora, diverses cadenes comercials i locals han mantingut presència a la comarca al llarg de les últimes dècades, cobrint l'actualitat política, cultural i social. Les Falles, la Setmana Santa Saguntina, les festes patronals, les activitats del Port de Sagunt, els esdeveniments culturals i les iniciatives associatives han trobat sovint en la ràdio un aliat imprescindible per arribar al públic.

La ràdio local ha tingut també una funció destacada en la promoció del valencià. Molts programes han contribuït a normalitzar l'ús de la nostra llengua en els mitjans de comunicació de proximitat, reforçant la identitat cultural del Camp de Morvedre i oferint continguts arrelats al territori.

Amb l'arribada d'internet, alguns van predir la desaparició de la ràdio. No obstant això, ha ocorregut just el contrari. Les emissores han sabut adaptar-se als nous temps incorporant emissions en directe per internet, continguts sota demanda i formats de pòdcast. La tecnologia ha canviat, però l'objectiu continua sent el mateix: comunicar.

Existeix una certa connexió simbòlica entre aquella primera emissió de 1920 i les emissores locals que continuen informant sobre el dia a dia de Sagunt. Tant aleshores com ara, la clau no és únicament la tecnologia utilitzada, sinó la capacitat de crear comunitat al voltant de la informació compartida.

Més d'un segle després d'aquella fita històrica, la ràdio continua demostrant una enorme capacitat d'adaptació. En un món cada vegada més visual i accelerat, segueix conservant una qualitat única: la proximitat. Una veu davant d'un micròfon continua sent capaç d'informar, emocionar i connectar persones.

Per això, recordar la primera transmissió radiofònica de 1920 és també reconéixer la tasca de totes les emissores locals que, des de Sagunt, han mantingut viva una manera de comunicar que continua sent tan necessària com fa cent anys. La tecnologia va crear les ones; les persones les van convertir en històries.

llegir més

Chao pescao, democràcia en remull ^

Un país que normalitza el chao pescao i el me gusta la fruta és un país que ha convertit la política en un parc temàtic de la irresponsabilitat. No és només Ayuso: és el que representa. La frivolitat com a escut, la burla com a argument, la desinformació com a estratègia. I el que inquieta no és que ella ho faça; és que funciona.

Perquè quan una presidenta respon amb una gracieta a preguntes sobre operacions milionàries amb diners públics, el que està dient és que no necessita donar explicacions. Que el control democràtic és un obstacle, no una obligació. Que la transparència és negociable. I que el vot li arriba igual, faça el que faça. Això és el veritable problema: no la frase, sinó la impunitat emocional que la sosté.

Ayuso ha construït un personatge que no governa: interpreta. Cada polèmica és un episodi més d’una sèrie on ella sempre és la víctima heroica i els altres —periodistes, oposició, institucions— són els dolents. En aquest relat, qualsevol crítica és persecució, qualsevol pregunta és atac, qualsevol irregularitat és invent. I una part del seu electorat ja no vota gestió, vota fidelitat tribal. Vota identitat. Vota contra algú, no a favor de res.

Això explica per què expressions que haurien d’escandalitzar es converteixen en consignes. El llenguatge infantilitzat, la burla, la desconnexió de la realitat, tot això no és un error: és una estratègia. Funciona perquè desactiva el debat. Si tot és broma, res és greu. Si tot és atac, res és responsabilitat. Si tot és soroll, ningú escolta les preguntes importants.

Però hi ha un punt de fractura. Quan la frivolitat deixa de ser arma i passa a ser arrogància. Quan el personatge ja no protegeix, sinó que desgasta. Quan la gent comença a percebre que darrere del chao pescao no hi ha espontaneïtat, sinó menyspreu. Que no és una líder valenta, sinó una líder que fuig. Que no és una rebel, sinó algú que es creu per damunt de les regles.

La democràcia no es trenca de sobte. Es desgasta amb cada broma que substitueix una explicació, amb cada insult que substitueix un argument, amb cada vot que es dona per identitat i no per responsabilitat. I el que passa a Madrid és un avís: quan la política es converteix en espectacle, el públic deixa de ser ciutadania i passa a ser afició. I una afició no demana comptes, només aplaudeix.

Potser per això cal dir-ho clar: el problema no és Ayuso. El problema és que un sistema que hauria de premiar la transparència està premiant la irreverència. Que un càrrec públic pot respondre chao pescao i marxar sense més. Que hi ha qui ho celebra. I que, mentrestant, els diners públics, els serveis essencials i la qualitat democràtica queden atrapats en un decorat de frases fàcils.

La política no és un meme. I si la convertim en això, després no ens sorprenguem que governen els que només saben fer soroll.

llegir més