Santa Maria ^

La seua història arranca després de la conquesta de Jaime I, quan es decideix consagrar la mesquita musulmana i convertir-la en un temple cristià sota la advocación de l'Asunción de la Mare de Déu, però veient que la seua grandària era reduïda, es decideix derrocar-la i començar una Església nova, més gran, d'estil gòtic. Aquesta es comença a construir en 1334 (més concretament el 25 d'abril d'aquell any) i no queda finalitzada fins a l'any 1730. Santa María és, a dia d'avui, una del es icones més importants de la ciutat de Sagunt i de la comarca del Camp de Morvedre. Aquest edifici religios contempla Sagunt des de fa més de 680 anys.

Però un de les peces més importants en una esglèsia és el seu campanar. Com relaten les cròniques el dia 18 de maig de 2013 el campanar de l'església Arciprestal de Santa Maria de Sagunt va complir 100 anys, un segle observant al poble des dels seus 58 metres d'altura, deu dècades sent testimoni de molts fets històrics de la ciutat, testimoni també de celebracions de la vida dels seus veïns; batejos, noces, comunions i enterraments...

Durant aquest temps, les seues campanes han voltejat amb motiu de moltes festes i tradicions saguntines, i de molts esdeveniments de la vida civil, social i cultural.

Però encara que l'actual torre va a celebrar el seu primer centenari, el campanar de l'Església Arciprestal de Santa María de Sagunt té una llarga història fins a arribar al seu estat actual.

Els constructors tenien previst situar el campanar adossat a la nau de l'Evangeli, i amb aquest fi comença la construcció d'una torre octonal que seria el futur campanar, però aquest no arribaria mai a finalitzar-se en el temps que va durar la construcció de l'Església, ja que la seua altura va arribar solament fins a les seues voltes, sent el seu ús durant aquest temps per a poder passar a la part exterior d'aquestes voltes, per mitjà de l'escala de caragol que contenia aquesta torre.

Durant aquest període de temps, es construeix un campanar provisional, aproximadament a la meitat de la nau central, el qual es creu que va estar actiu durant 250 anys, i ja l'any 1702 es reprèn la construcció del campanar, aquesta vegada d'estil barroc, ja que durant tots aquests segles mai va arribar a acabar-se el campanar que tenien previst en començar l'Església.

Entrant ja en el període de la invasió francesa, en 1812 el campanar barroc va ser desmuntat pels francesos per a rebaixar la seua altura i així evitar les enfilades del castell, a més a causa dels bombardejos de l'època, el campanar va quedar en estat ruïnós, fins al punt que l'Ajuntament de Sagunt, després de la marxa d'aquests, celebra diverses sessions amb la finalitat de veure la solució més idònia per a poder solucionar aquest estat. Al principi es creu que la millor solució és la rehabilitació del campanar, però en vista del que anaven a costar les obres, entre 3.500 i 4.000 pessetes de l'època, es decideix ajornar aquesta rehabilitació, ja que a causa de la crisi agrària que es travessava, s'esperava poca participació ciutadana.

El campanar arriba a tal estat de ruïna, que representava un perill per a la població, per la qual cosa es pren la decisió, en un primer moment, de deixar de voltejar les campanes i de prohibir l'accés a l'Església per la portada que dóna a la calle Cavallers. Més tard també acorda l'Ajuntament tallar la circulació per aquest carrer, per la del Sagrari i per la plaça Major, manant desallotjar algunes cases pròximes pel perill en el qual estaven. També es decideix traslladar el mercat que es feia en aquesta plaça a una altra ubicació, i prohibir tots els sorolls que pogueren produir tremolors que perjudicaren al que quedava del campanar.

En vista de tot l'exposat, finalment, es pren la decisió de derrocar el campanar barroc en comptes de procedir a la seua restauració i en 1905 es comença a construir el que serà nou campanar.

El primer cos del campanar (l'única part de la construcció original que es conserva) és de pedra calcària blava saguntina, d'extremada duresa, i és en aqueixa part del campanar on es troba situada la làpida fundacional de l'inici de la construcció de l'Església. Aquesta làpida està escrita en lletres gòtiques, que traduïdes diuen el següent:

L'Any del Senyor de 1334, dilluns que era, 25 d'Abril, festa de Sant Marcos, regnant el Rei Alfonso, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, i presidint l'Església Valentina el Reverend Pare D. Ramón, Bisbe, es va donar principi a aquesta Església, a honra i glòria de la venerada Mare de Déu, a la qual es dedica, sent el seu rector el venerable Ramón Ferrer, canonge de València, el qual va col·locar la primera pedra. Descansen en pau els benefactors d'aquesta Església. Estimen. Estimen.

En 1911 el campanar estava construït fins a on es troba el rellotge actual, acabant-se l'obra en 1913. La seua altura és de 58 metres aproximadament i compta amb 235 graons, sent la seua imatge final tal com la podem contemplar avui dia.

L'actual campanar de l'església de Santa Maria o també cridat el Campanar de la Vila de Sagunt és d'estil neogòtic, utilitzant per a la seua construcció diferents materials, com la rajola vista roja, la pedra blanca (en els finestrals apuntats, cornises, cantonades i rematades) i la forja, material amb el qual va ser rematat en 1913, gràcies a un forjat de ferro fabricat i regalat per la Siderúrgia d'Alts Forns del Mediterràni. Aquesta rematada de ferro està preparat per a acollir la campana de les hores, que no obstant açò no es va arribar a col·locar malgrat que encara existeix l'estructura que ho aguantava en el lloc. El seu lloc en l'actualitat ho ocupa la campana del "cimboriet", una campana que data de l'any 1768 el so del qual és el que més coneix la població de Sagunt, ja que és amb aquesta campana amb la qual es donen els tocs per a les misses diàries i dominicals.

Les altres campanes de la torre pengen de les finestres de la sala del campanar, un rectangle de 17´40 metres quadrats, que acull a les 8 campanes amb què explica en l'actualitat la torre. D'aquestes, sis campanes són de bronze (4 grans -construïdes en 1948- i 2 xicotetes), que llancen el seu vol en els grans esdeveniments religiosos; i dos de fusta (matarques), que sonen durant la Setmana Santa Saguntina, sent una d'elles més antiga que la pròpia torre (de 1860).

llegir més

El 25 d’abril no s’esborra: amagar els furs és amagar qui som com a poble ^

El 25 d’abril no és una data qualsevol al calendari valencià. No és una simple evocació del passat ni una efemèride folklòrica reservada a unes poques persones amb memòria històrica. El 25 d’abril és una ferida oberta, però també és una clau. És el record de la derrota d’Almansa, sí, però sobretot és el símbol de la pèrdua dels nostres furs, de les nostres institucions pròpies i d’uns drets col·lectius que ens definien com a poble amb personalitat política pròpia. Amagar o silenciar aquesta data no és neutral, no és innocu, i molt menys és un simple detall de protocol institucional. És una decisió política amb conseqüències profundes sobre com ens pensem i com ens volem narrar com a valencians i valencianes.

Durant dècades, el 25 d’abril va ser institucionalitzat com el Dia de les Corts Valencianes precisament per això: perquè la memòria del que vam perdre servira com a base per defensar el que encara podem construir. No es tractava d’instal·lar-nos en la derrota, sinó de recordar que el nostre autogovern actual no va caure del cel ni és un regal graciós de ningú. És el resultat d’una lluita històrica, interrompuda violentament el 1707, i reprès parcialment amb l’Estatut d’Autonomia. Celebrar el Dia de les Corts era recordar que les institucions valencianes tenen arrels pròpies, anteriors i diferents a les de l’Estat central, i que aquest fet no és cap atac a ningú, sinó una afirmació legítima de dignitat col·lectiva.

Per això és especialment greu que PP i Vox, que no tenen cap problema a omplir-se la boca de paraules com identitat, símbols o valenciania, decidisquen ara esborrar del calendari institucional el 25 d’abril. És una hipocresia evident. Parlen de senyeres mentre desactiven el contingut polític real d’allò que representa ser valencians i valencianes. Defensen una identitat buida, desproveïda de conflicte, de memòria i de drets, una identitat reduïda a decorat, apta per a fotos oficials però inútil per a entendre qui som i d’on venim.

La pèrdua dels furs no va ser només un canvi administratiu. Va ser un acte de càstig col·lectiu. Amb els decrets de Nova Planta no sols es van suprimir unes lleis, sinó que es va imposar un model d’estat centralista que negava la pluralitat política i jurídica dels pobles que conformaven la monarquia. Es va eliminar la capacitat d’autogovern del Regne de València, es va liquidar el seu dret civil propi i es va trencar una tradició institucional centenària. Això no és una interpretació ideològica, és un fet històric. Ignorar-lo o minimitzar-lo no fa que desaparega, només empobreix el relat col·lectiu.

Quan PP i Vox argumenten que el dia dels valencians i valencianes ja és el 9 d’octubre, obliden deliberadament que les societats poden i han de tenir diverses dates simbòliques, cadascuna amb un significat diferent. El 9 d’octubre celebra una entrada, una fundació, una festa. El 25 d’abril recorda una ruptura, una pèrdua i una advertència. Ambdues dates són necessàries perquè parlen de dues cares de la mateixa història. El problema no és que exista una altra diada, sinó que una d’elles interpel·la el poder, qüestiona el relat còmode de la unitat imposada i posa damunt la taula la qüestió dels drets nacionals valencians.

Amagar el 25 d’abril és una manera de dir-nos que no convé recordar que vam tenir furs, que vam tenir sobirania interna, que vam tenir unes Corts pròpies amb capacitat legislativa real. És una manera subtil però efectiva de normalitzar la idea que l’autogovern actual és suficient, tancat i immutable, que no hi ha res més a defensar ni a reivindicar. I això és especialment greu en un moment en què encara no hem recuperat drets tan bàsics com el dret civil valencià, malgrat el suport social i institucional que té aquesta reivindicació.

No estem davant d’una decisió tècnica ni davant d’un simple canvi de criteri. Estem davant d’un projecte polític clar que entén la identitat valenciana com una identitat subordinada, folkloritzada i inofensiva. Vox ho fa de manera explícita, amb un discurs obertament hostil a qualsevol expressió de pluralitat nacional dins l’Estat. El PP, en canvi, ho fa amb una ambigüitat calculada, parlant de valenciania mentre avala decisions que buiden de contingut real aquesta suposada defensa de “lo nostre”. El resultat, però, és el mateix: una renúncia conscient a explicar-nos com a subjecte polític amb història i drets propis.

La identitat valenciana no es pot construir només a base de símbols desconnectats del seu significat. No n’hi ha prou amb penjar banderes o reivindicar gastronomia si, al mateix temps, es desactiven els espais de memòria col·lectiva que ens permeten entendre per què som com som. Una identitat sense memòria és una identitat fràgil, manipulable i perfectament funcional per al centralisme. I això és exactament el que promouen decisions com la de no celebrar el Dia de les Corts.

Cal dir-ho clarament: no celebrar el 25 d’abril és una forma d’amagar qui som. És una manera de dir-nos que no convé parlar de la derrota, perquè parlar de la derrota porta inevitablement a parlar de responsabilitats, de drets arrabassats i de la necessitat de reparar injustícies històriques. Porta a parlar de nació valenciana, encara que alguns s’esveren només de sentir l’expressió. Porta, en definitiva, a polititzar la identitat, i això és el que PP i Vox volen evitar a tota costa.

Però la identitat ja és política, encara que la vulguen disfressar de tradició inofensiva. Decidir què es recorda i què s’oblida és un acte polític de primer ordre. Decidir quines dates entren al calendari institucional i quines en queden fora és definir el relat oficial del país. I ara mateix, el relat que s’està imposant és el d’una Comunitat Valenciana sense conflicte, sense greuges històrics i sense drets pendents de recuperar. Un relat fals, incomplet i profundament injust.

Davant d’això, la reivindicació del 25 d’abril continua sent necessària, amb o sense reconeixement institucional. Continua sent un espai de memòria, de reflexió i de dignitat. Continua recordant-nos que els drets no es perden per accident, ni es recuperen sols. Que allò que ens van arrabassar el 1707 encara pesa avui, i que només des de la consciència col·lectiva podrem avançar cap a un autogovern realment respectat.

Ser valencians i valencianes no és només una qüestió de naixement o de residència. És una manera de relacionar-nos amb la nostra història i amb els nostres drets. És assumir que tenim un passat complex, amb llums i ombres, i que no volem renunciar a explicar-lo ni a reivindicar-lo. Per això, cada 25 d’abril, encara que alguns miren cap a un altre costat, continua sent un dia per dir, sense por i sense maquillatges, que som poble, que tenim història pròpia i que no acceptem que ens l’amaguen en nom d’una falsa neutralitat.

Qui té por del 25 d’abril, té por de la memòria. I qui té por de la memòria, difícilment pot dir que defense de veritat la identitat valenciana.

llegir més

Pre 25 abril ^

El 25 d’Abril és una data que no es pot llegir només en els llibres d’història. És una ferida antiga que encara respira, una frontera emocional que travessa generacions i un record que, malgrat els segles, continua interpel·lant-nos. No és un ritual de nostàlgia, sinó un exercici de consciència. Ens recorda que els pobles no perden els drets d’un dia per a l’altre, sinó que els perden quan deixen de defensar-los.

Cada any, quan arriba el 25 d’Abril, el País Valencià es mira a l’espill. I el que hi veu és una història d’espoli, sí, però també una història de resistència tenaç. La Batalla d’Almansa no és només una derrota militar; és el símbol d’un projecte polític que va voler uniformitzar, esborrar diferències i imposar un model d’Estat que encara hui arrossega les seues ombres. Però també és el punt d’inici d’una resposta que no s’ha apagat mai del tot. Una resposta feta de llengua, de cultura, de carrer, de reivindicació i de dignitat quotidiana.

El 25 d’Abril ens recorda que la identitat no és un museu, sinó un organisme viu. Que parlar valencià, estimar el territori, defensar els serveis públics o reivindicar un autogovern real no són gestos folklòrics, sinó decisions polítiques que afecten la vida de totes les persones. I que la memòria no és un luxe intel·lectual, sinó una eina per a no repetir errors i per a imaginar futurs més justos.

També ens recorda que el País Valencià és plural, divers, canviant. Que no hi ha una única manera de ser valencià o valenciana, i que precisament eixa diversitat és la nostra força. El 25 d’Abril no és patrimoni d’un partit, ni d’un col·lectiu, ni d’una generació. És un espai compartit on totes les veus que estimen aquesta terra poden trobar-se, discrepar, construir i projectar.

Potser per això, cada any, quan la data torna, hi ha qui voldria que passara desapercebuda. Que quedara reduïda a una nota a peu de pàgina. Però la memòria col·lectiva és tossuda, i el poble valencià encara més. Perquè sabem que un país que oblida és un país que es deixa fer. I nosaltres, malgrat tot, no ens hem deixat fer mai del tot.

El 25 d’Abril és una invitació a continuar. A continuar parlant, celebrant, reivindicant, imaginant. A continuar fent país des de la cultura, des de l’educació, des de les institucions, des del carrer i des de cada gest quotidià. A continuar defensant allò que ens fa ser qui som.

I, sobretot, és una invitació a no resignar-nos. Perquè la història no està escrita; la reescrivim cada dia. I cada 25 d’Abril ens recorda que encara tenim molt per dir.

llegir més

Correllengua o la flama de tot un poble en moviment ^

Quan la llengua es posa en marxa, ja no hi ha marxa enrere. Deixa de ser un concepte abstracte, una declaració de bones intencions o un objecte de debat acadèmic, i es transforma en una realitat viva, tangible, imparable. El Correllengua és exactament això: el moment en què la llengua baixa dels discursos i entra als carrers, als camins, a les places i als cossos de les persones que decideixen fer-la avançar. La llengua camina perquè algú la porta, i aquest gest, aparentment senzill, té una potència política enorme.

Enguany aquest gest adquireix una dimensió nova i conscient amb la celebració del primer Correllengua Agermanant. No partim de zero. Venim de dècades de correllengua impulsats des de baix, gràcies a la constància de col·lectius, associacions i persones que han mantingut viva la Flama poble a poble, sovint sense suport institucional, sovint amb obstacles i incomprensions. Aquell esforç sostingut és el fonament sobre el qual s’alça hui aquest nou pas endavant. El Correllengua Agermanant no nega el passat, el reconeix, el dignifica i el projecta cap a una escala més ampla, més explícitament política, més conscient de la necessitat d’agermanar territoris que comparteixen llengua, cultura i un mateix conflicte de subordinació.

La Flama va eixir el 17 d’abril del Canigó, a Prades, carregada d’un simbolisme profund. No és només un punt geogràfic, és un origen cultural, un referent compartit que travessa fronteres imposades. Des d’allí, la Flama recorre el territori com una línia de continuïtat històrica, unint realitats diverses sota una mateixa llengua. El seu avanç no és innocent ni neutral. Cada pas és una afirmació política: existim, persistim i continuem connectats malgrat tots els intents de fragmentació.

Aquest recorregut pasa per València el 25 d’abril, Dia de les Llibertats Nacionals Valencianes. I aquesta arribada no és una casualitat festiva, és una declaració de principis. El 25 d’abril és la data que simbolitza la derrota militar i la pèrdua de les institucions pròpies, però sobretot simbolitza l’inici d’un llarg procés de despossessió lingüística, cultural i política. Arribar a València amb la Flama eixe dia és convertir la memòria en present actiu, és recordar que la llengua que hui camina ho fa perquè no va ser derrotada del tot, perquè va resistir en les cases, als carrers, als marges del sistema, transmesa de generació en generació.

Dur la Flama cap a València el 25 d’abril és un acte polític en el sentit més noble del terme. No és una provocació ni un gest testimonial, és una afirmació serena però ferma de continuïtat. És dir que el poble valencià no ha renunciat a la seua llengua, ni a la seua cultura, ni al dret de construir el seu futur amb veu pròpia. És posar el cos al servei d’una idea col·lectiva que incomoda precisament perquè no es pot silenciar amb decrets ni amb menyspreu.

El Correllengua Agermanant posa en evidència una veritat incòmoda per al poder: la llengua no es mata només deixant-la morir, també s’intenta matar invisibilitzant-la, ridiculitzant-la o subordinant-la. Durant anys, al País Valencià s’ha aplicat una política sistemàtica de deslegitimació de la llengua pròpia, presentada com un problema, com una imposició o com una nosa. Aquesta estratègia ha tingut conseqüències reals en l’àmbit educatiu, institucional, mediàtic i social. El Correllengua respon a això amb una acció col·lectiva que no demana permís per existir.

La força del Correllengua no està en la velocitat ni en la massificació, sinó en la participació conscient. La llengua es defensa fent-la servir, ocupant espais, generant comunitat. Quan la Flama passa de mà en mà, passa també una responsabilitat compartida: la de no delegar en ningú la supervivència de la llengua. No és una tasca exclusiva de l’escola, ni dels mitjans, ni de les institucions. És una feina quotidiana i col·lectiva, i el Correllengua ho fa visible d’una manera clara i directa.

Enguany, a més, aquest gest connecta de manera natural amb un imaginari polític i cultural profundament arrelat al País Valencià. La flama que camina és també la flama que no s’apaga, aquella que simbolitza la resistència persistent, la transmissió i la dignitat col·lectiva. La música d’Obrint Pas va saber posar paraules i emoció a aquest sentiment compartit per tota una generació que va entendre que defensar la llengua i la cultura no era un acte nostàlgic, sinó una afirmació radical de futur.

Quan parlem de defensar la cultura a València, parlem d’una lluita que va molt més enllà de l’àmbit simbòlic. Parlem del dret a viure plenament en la nostra llengua, sense haver de justificar constantment la seua existència. Parlem del dret a un sistema educatiu que no arracone el valencià, a uns mitjans públics que no el tracten com una concessió, a unes institucions que no el consideren secundari. La llengua és poder, i per això ha estat històricament combatuda.

Defensar la llengua és també defensar el territori. Cada vegada que una paraula desapareix, desapareix una manera de descriure el paisatge, una forma d’entendre la relació amb l’entorn. La llengua conté la memòria del territori, la manera com ha estat habitat, treballat i estimat. Substituir la llengua és també una manera de buidar el territori de significat i convertir-lo en un espai merament funcional, desconnectat de la seua història i de la seua gent.

El Correllengua Agermanant recorda que la cultura valenciana no és una peça de museu ni un folklorisme domesticat. És una cultura viva, en conflicte, que incomoda perquè existeix. És una cultura que no demana permís per parlar-se ni per expressar-se. En aquest sentit, el Correllengua és profundament polític perquè qüestiona l’ordre establert que vol una llengua subalterna, residual i prescindible.

Una de les grans virtuts del Correllengua és que és radicalment inclusiu. No estableix jerarquies ni certificats de puresa. No pregunta d’on vens, sinó cap a on vols caminar. La llengua es construeix incorporant, acollint, sumant. Aquest enfocament contrasta frontalment amb discursos que intenten presentar el valencià com una eina de divisió. Al contrari, el Correllengua demostra que la llengua pot ser un espai de trobada, sempre que no es renuncie al seu valor polític.

La cultura no es defensa només amb grans discursos, sinó amb pràctiques concretes. El Correllengua ho entén perfectament i per això aposta pel moviment, pel gest compartit, per la presència física. Posar el cos és assumir un compromís que va més enllà de la declaració simbòlica. És assumir que la defensa de la llengua té un cost, però també una recompensa: la sensació de formar part d’alguna cosa col·lectiva que té sentit.

Quan la Flama arriba a València el 25 d’abril, arriba carregada de totes aquestes capes de significat. Arriba com una síntesi de memòria, reivindicació i futur. Arriba per dir que el poble valencià no ha claudicat, que continua parlant, cantant i creant en la seua llengua. Arriba per recordar que la derrota no va ser total, perquè hi ha coses que no es poden confiscar mentre hi haja persones disposades a sostenir-les.

El Correllengua Agermanant no és un final de trajecte, sinó una crida a continuar. A continuar fent servir la llengua sense complexos, a continuar exigint drets lingüístics reals, a continuar construint una cultura pròpia, crítica i viva. No és un esdeveniment aïllat, és una eina política que ens interpel·la a totes i tots.

Defensar la llengua i la cultura a València hui implica assumir que hi ha un conflicte obert. Implica no maquillar la realitat ni acceptar discursos despolititzats que buiden de contingut la reivindicació. El Correllengua, amb la seua senzillesa aparent, fa exactament el contrari: posa el conflicte sobre la taula, però ho fa des de l’alegria, la comunitat i l’esperança.

Quan el cansament aparega, quan el camí siga llarg, quedarà la certesa d’haver contribuït a mantenir viva la Flama. Quedarà l’orgull de saber que la llengua no avança sola, que avança perquè algú decideix portar-la. I mentre aquest gest siga possible, mentre hi haja persones disposades a caminar, la cultura valenciana continuarà viva, crítica, insubmisa i en moviment.

Perquè la flama no és només foc. És memòria, és futur, és poble. I mentre no s’apague, no ens hauran vençut.

llegir més

23 abril ^

En un país de terres seques i vents que venien del mar, hi havia un poble menut, però ple de vida. Era un poble on convivien persones de moltes procedències, colors de pell, accents i maneres d’entendre el món. No sempre havia sigut així, però amb el temps havien après que la diversitat no era una amenaça, sinó una font inesgotable de saviesa i alegria. Les places s’omplien de mercats on es barrejaven espècies llunyanes, contes d’altres continents i cançons que havien viatjat més que qualsevol navegant.

Tot anava bé fins que un dia va aparéixer un drac. No era un drac com els dels contes antics, ni una bèstia monstruosa que escopia foc sense sentit. Era una criatura enorme, sí, però sobretot era una metàfora viva de totes les pors que el poble havia anat acumulant amb els anys. El drac s’alimentava de la desconfiança, de les mentides que alguns escampaven per dividir la gent, de l’odi sembrat per qui volia que el poble tornara a ser tancat, homogeni i submís. Cada vegada que algú deia que les persones nouvingudes eren un perill, el drac creixia. Cada vegada que algú afirmava que les dones havien de callar o que les persones dissidents no mereixien existir, el drac s’enfortia. I quan algú cridava consignes feixistes, el drac rugia amb una força que feia tremolar les muntanyes.

La gent del poble, espantada, va començar a tancar-se a casa. Les places es buidaren, els mercats es feren silenciosos i les rialles desaparegueren. El drac, que no volia menjar persones sinó la seua por, es passejava pels carrers com si fóra l’amo de tot. I com més por feia, més poder tenia.

Un dia, però, va arribar al poble una persona viatgera. No era un cavaller, ni un heroi, ni algú enviat per cap rei. Era una persona que havia recorregut molts camins i havia vist moltes formes de resistència. Portava una motxilla vella, un somriure tranquil i una mirada que sabia escoltar. Quan va preguntar què passava, la gent li va contar la història del drac i de com havia anat creixent fins a convertir-se en una presència insuportable.

La persona viatgera va escoltar en silenci i després va dir que el drac no era invencible. Que cap criatura alimentada per l’odi ho és. Que el que calia no era una espasa, sinó una comunitat valenta. La gent del poble va riure nerviosa. Feia tant de temps que vivien espantades que els costava imaginar una altra manera de viure.

La viatgera, però, no es va rendir. Va començar a parlar amb les dones del poble, que havien sigut les primeres a alçar la veu quan el drac encara era menut. Elles sabien que la por no es combat amagant-se, sinó organitzant-se. També va parlar amb les persones que havien arribat d’altres terres, que coneixien bé què significa ser assenyalades injustament. I va parlar amb les persones joves, que encara tenien la capacitat de somiar un futur diferent.

A poc a poc, el poble va començar a recuperar la memòria de qui era. Recordaren que sempre havien sigut un lloc d’acollida, que les seues festes eren més belles quan tothom hi participava, que les seues històries eren més riques quan es contaven en moltes llengües. I així, un matí, decidiren que ja n’hi havia prou.

Van eixir totes juntes a la plaça. No portaven armes, sinó instruments, pancartes, llibres, flors i rialles. La viatgera caminava al davant, però no com una líder, sinó com una més. Quan el drac va aparéixer, enorme i rugint, la gent no va fugir. Van cantar. Van contar històries. Van ballar. Van cridar que aquell poble era de totes les persones que el volien estimar i cuidar. Van dir que no hi havia lloc per a l’odi, que la por no marcaria el seu futur, que la diversitat era la seua força i que el feixisme no arrelaria mai més en aquella terra.

El drac, desconcertat, va intentar rugir més fort, però cada crit seu era respost amb una cançó. Va intentar espantar-los amb les seues ales immenses, però cada batuda era contestada amb un pas de dansa. Va intentar dividir-los, però la gent es donava les mans, formant una xarxa impossible de trencar. I així, a mesura que el poble s’enfortia, el drac s’anava fent més menut. Perquè el drac no podia viure en un lloc on la gent no tenia por.

Quan finalment va quedar reduït a la mida d’un gat, la viatgera s’hi va acostar. No per matar-lo, sinó per mirar-lo als ulls. El drac tremolava. Ja no era una criatura terrible, sinó un record de tot allò que el poble havia superat. La viatgera el va acaronar i li va dir que totes les pors tenen un origen, però que cap por és eterna. El drac, cansat, es va adormir. I quan es va despertar, ja no era un drac, sinó una criatura menuda i inofensiva que podia conviure amb la gent sense fer mal.

En aquell moment, del lloc on el drac havia caigut, va brotar una rosa. No era una rosa roja com en els contes antics, sinó una rosa multicolor, amb tants matisos com persones hi havia al poble. La gent la va interpretar com un símbol: la bellesa que naix quan una comunitat s’enfronta unida a les seues pors i les transforma.

La viatgera va continuar el seu camí, però el poble mai no la va oblidar. No perquè els haguera salvat, sinó perquè els havia recordat que podien salvar-se elles mateixes. I cada any, quan arribava la primavera, celebraven una festa on es regalaven roses multicolors i llibres de totes les cultures. No per recordar un heroi, sinó per recordar que la llibertat, la igualtat i la diversitat són una llavor que cal regar cada dia.

I així, la llegenda de Sant Jordi i el drac es va convertir en una història de resistència col·lectiva, d’amor radical, de comunitats que no es deixen véncer per l’odi. Una història que encara hui inspira a qui creu que un altre món és possible i que la por, quan es mira de cara i es comparteix, deixa de ser un monstre i es transforma en una flor.

llegir més