La batalla per la visibilitat: Benialí, el bar i l’eco del vell silenci ^

La imatge és senzilla: un matí qualsevol, un cafè, el soroll dels gots, la ràdio de fons. I, de sobte, una frase que cau com una pedra: “Ara totes són lesbianes, n’hi ha massa.” Ho he sentit hui al bar, a Sagunt, mentre llegia sobre l’agressió homòfoba a Benialí. Una frase dita amb la naturalitat d’un comentari meteorològic, però carregada d’un pes antic, d’un eco que ve de lluny.  

Li he contestat amb calma: no n’hi ha més. N’hi ha les mateixes de sempre. El que passa és que ara hi ha llibertat, i això fa que siguen visibles. I la visibilitat, per a alguns, és una amenaça. Perquè la visibilitat trenca el relat còmode d’un món uniforme, d’un poble on tothom és igual, estima igual, viu igual. La diversitat no és nova; el que és nou és que ja no es pot amagar.

L’agressió a les xiques de Benialí —menors, adolescents, vulnerables— és exactament això: un intent de restaurar el silenci. Els insults, els colps, els crits de “Viva Franco” i “Viva Vox” no són espontanis. Són símbols. Són consignes d’un projecte cultural que vol esborrar tot allò que no encaixa en la seua idea estreta de normalitat. No és només violència física: és violència simbòlica, és la voluntat de tornar a posar pany i clau a la diferència.

Quan un grup de joves agredeix unes xiques per estimar-se, no és un problema de joventut. És un problema de discurs. De referents. De la manera com alguns adults, alguns polítics, alguns altaveus mediàtics han convertit la diversitat en un enemic. I els adolescents, que busquen identitat i poder, ho imiten. Reprodueixen l’odi com qui repeteix un eslògan sense entendre’l del tot, però amb la convicció que els dona pertinença.

Per això el comentari del bar no és banal. És la versió amable, quotidiana, del mateix mecanisme. És la idea que la diversitat és una moda, una exageració, una invasió. I no: la diversitat és real. Ha estat sempre ací. El que passa és que ara té rostre, té nom, té veu. I això és bo. És profundament bo. Perquè la visibilitat salva vides, obri camins, dona referents, trenca la vergonya i la por.

Els que criden “Viva Franco” o “Viva Vox” volen exactament el contrari: invisibilitzar. Volen que tornem a un temps on la gent vivia amb por, on estimar era un risc, on la diferència era un secret. Volen que la societat siga un decorat uniforme, sense esquerdes, sense matisos. Però la realitat és tossuda: la diversitat existeix, creix, es mostra, es reivindica.

I no tornarem a ser invisibles. Ni a Benialí, ni a Sagunt, ni en cap bar on algú diga que “ara n’hi ha massa”. La veritat és que n’hi ha les mateixes. El que passa és que, per fi, no estan soles.

llegir més

Biodièsel: entre l’esperança verda i les contradiccions d’un model energètic que encara no canvia prou ^

Cada 10 d’agost se celebra el Dia Internacional del Biodièsel, una data que convida a reflexionar sobre les alternatives als combustibles fòssils i sobre la necessitat urgent d’avançar cap a un model energètic més sostenible. Tanmateix, aquesta jornada no hauria de servir únicament per a exaltar les virtuts del biodièsel, sinó també per a analitzar críticament les seues limitacions i les contradiccions que l’envolten.

Durant dècades, el petroli ha sigut el pilar sobre el qual s’ha construït la nostra mobilitat, la nostra economia i bona part de la nostra manera de viure. El resultat és ben conegut: emissions de gasos d’efecte hivernacle, dependència energètica exterior, conflictes geopolítics vinculats als recursos naturals i un model de consum que continua posant en risc l’equilibri ambiental del planeta. Davant aquesta situació, el biodièsel va aparéixer com una alternativa prometedora. Produït a partir d’olis vegetals, greixos animals o olis usats reciclats, aquest combustible ofereix la possibilitat de reduir parcialment les emissions i d’aprofitar recursos que, d’una altra manera, serien residus.

Però la realitat és més complexa del que mostren moltes campanyes promocionals. El biodièsel no és, per si mateix, la solució definitiva als problemes energètics del segle XXI. De fet, una part important de la producció mundial es basa en cultius específics destinats a fabricar combustible. Açò genera una qüestió incòmoda però inevitable: és raonable dedicar terres agrícoles a omplir dipòsits mentre milions de persones continuen patint inseguretat alimentària?

Moltes plantacions intensives de soja, colza o palma d’oli han sigut presentades com a exemples de producció renovable. No obstant això, en nombroses regions del planeta l’expansió d’aquests monocultius ha comportat desforestació, pèrdua de biodiversitat, degradació de sòls i concentració de la propietat de la terra. En aquests casos, el discurs verd corre el risc de convertir-se en una simple operació de maquillatge ambiental. Un combustible no esdevé sostenible únicament perquè procedisca de matèria orgànica; cal analitzar també com es produeix, qui en trau benefici i quines conseqüències genera sobre el territori.

Aquest és precisament un dels grans reptes de la transició ecològica: evitar que les bones idees acaben reproduint les injustícies del sistema que pretenen substituir. El biodièsel elaborat a partir d’olis de cuina usats o de residus industrials representa una via molt més coherent. En aquest model es fomenta l’economia circular, es redueixen deixalles i es limita la necessitat de noves explotacions agrícoles destinades exclusivament a produir energia. Malauradament, aquest tipus de biodièsel continua sent insuficient davant d’una demanda energètica enorme.

Per això resulta imprescindible anar més enllà del debat entre petroli i biodièsel. La qüestió de fons és si volem mantindre un model basat en el consum il·limitat o si estem disposats a replantejar els nostres hàbits. Cap combustible, per molt renovable que siga, podrà compensar una cultura que associa progrés amb consum creixent i mobilitat constant. La sostenibilitat no depén només de canviar el que posem al dipòsit, sinó també de reduir la necessitat d’utilitzar-lo.

Des d’una perspectiva reivindicativa, les administracions públiques han d’assumir un paper molt més actiu. No n’hi ha prou amb declarar objectius climàtics ambiciosos ni amb celebrar jornades internacionals carregades de bones paraules. Cal impulsar xarxes eficients de transport públic, afavorir la mobilitat activa, donar suport a la investigació en biocombustibles avançats i fomentar sistemes de producció energètica realment sostenibles. A més, les polítiques públiques han de garantir que la transició energètica siga socialment justa i no recaiga exclusivament sobre les famílies, els agricultors o els treballadors.

També és necessari reivindicar el paper del món rural. Els territoris agrícoles poden convertir-se en protagonistes d’un nou model energètic basat en l’aprofitament sostenible de residus, en la producció local i en la creació d’ocupació verda. Tanmateix, això només serà possible si es protegeix la xicoteta i mitjana explotació agrària davant la pressió de grans corporacions que sovint prioritzen els beneficis econòmics per damunt de les necessitats de les comunitats locals.

El cas valencià ofereix oportunitats interessants. Amb una important activitat agrícola i una extensa xarxa de restauració, existeix un potencial considerable per a la recollida i reutilització d’olis usats. Convertir aquests residus en combustible representa una alternativa més responsable que continuar depenent de matèries primeres importades des de milers de quilòmetres. A més, contribuiria a evitar l’abocament inadequat d’olis que poden contaminar aigües i ecosistemes.

El Dia Internacional del Biodièsel hauria de ser, per tant, una jornada de reflexió crítica. Sí, el biodièsel pot formar part de la solució. Sí, pot contribuir a reduir emissions i a diversificar les fonts energètiques. Però no hem de caure en la temptació de presentar-lo com una resposta miraculosa. Les solucions simples rarament resolen problemes complexos.

La veritable revolució energètica no consistirà només a substituir un combustible per un altre. Consistirà a construir una societat capaç de consumir menys recursos, de generar menys residus i de respectar els límits ecològics del planeta. El biodièsel pot ser una ferramenta útil en aquest camí, especialment quan procedeix del reciclatge i de processos sostenibles. Però la lluita contra el canvi climàtic exigeix molt més: valentia política, compromís ciutadà i una transformació profunda del nostre model econòmic.

Celebrar el biodièsel sense qüestionar els seus límits seria un error. Reivindicar-ne les potencialitats mentre exigim sostenibilitat real, transparència i justícia ambiental és, probablement, l’única manera coherent d’honrar l’esperit d’aquesta jornada internacional. Només així podrem passar de les declaracions simbòliques a les accions que realment necessita el futur del planeta.

llegir més

Cercle del Silenci per Palestina ^

El Cercle del Silenci per Palestina torna a bategar a Morvedre, i ho fa amb una força que no necessita megafonia ni pancartes per ser escoltada. En un temps en què el soroll mediàtic ho devora tot, en què les tragèdies s’esfumen entre titulars i algoritmes, el silenci es converteix en una forma radical de resistència. A Morvedre, aquest silenci pren cos en un gest col·lectiu que comença al pantalà, mira el Mediterrani i desemboca a la Plaça de la Concòrdia, convertint el recorregut en una metàfora viva: caminar des del mar fins a la plaça és caminar des de la memòria fins a la denúncia, des del dolor fins a l’esperança.

Des de Morvedre Acull i la Coordinadora del Camp de Morvedre, el cercle es reivindica com un espai de comunitat i de responsabilitat compartida. No és un acte improvisat ni simbòlic en el sentit superficial del terme; és un fil roig que uneix mar i plaça, que cus ferides i que recorda que la solidaritat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. En un món que sovint ens convida a mirar cap a una altra banda, el cercle ens obliga a sostenir la mirada, a no defugir la realitat, a reconèixer que el Mediterrani —el nostre Mediterrani— és també un espai de mort, de frontera, de naufragis humans que no haurien d’haver existit mai.

A cada pas, el mar recorda les vides perdudes, les fronteres que ofeguen, les històries que mai arriben a port. El Mediterrani és un mirall incòmode: reflecteix la bellesa que estimem, però també la violència que tolerem. Quan el cercle avança des del pantalà, ho fa amb aquesta consciència. No és una processó ni una marxa; és un desplaçament simbòlic que transforma l’espai públic en un espai de memòria. El silenci, lluny de ser passiu, es converteix en un crit que no necessita volum per ser contundent.

A la Plaça de la Concòrdia, el silenci es fa eco. És un cercle que no crida, però parla; que no interromp, però resisteix; que no s’apaga, perquè és la veu de qui ja no pot parlar. En un temps en què les paraules s’esgoten, en què les imatges de destrucció es repeteixen fins a la insensibilitat, el silenci recupera la capacitat de commoure. És un silenci que incomoda, que interpel·la, que obliga a escoltar allò que no volem sentir: que la humanitat no es negocia, que la vida no és una estadística, que la dignitat no és una variable geopolítica.

Morvedre s’alça així com a territori de pau, de dignitat i de compromís. No és una afirmació grandiloqüent; és una constatació del que passa quan una comunitat decideix no ser indiferent. El cercle és una pràctica de resistència civil, una manera de dir que la solidaritat no és un luxe, sinó una necessitat. En un món fragmentat, en què les identitats es converteixen en trinxeres, el cercle proposa una identitat compartida: la de la humanitat que es reconeix en l’altra, la de la comunitat que no abandona.

El recorregut des del pantalà fins a la plaça és també un recorregut emocional. Comença en el mar, que és origen i frontera, i acaba en la plaça, que és espai de trobada. Aquest trajecte simbolitza el camí que hem de fer com a societat: partir de la consciència del dolor i arribar a la voluntat de transformació. No es tracta només de denunciar, sinó de construir. No es tracta només de recordar, sinó de actuar. El cercle no és un ritual; és una invitació a la responsabilitat.

En un context global en què Palestina continua patint violència, desplaçament i vulneració de drets humans, el cercle de Morvedre es converteix en un gest local amb significat universal. No pretén substituir la política internacional ni resoldre conflictes; pretén recordar-nos que la nostra humanitat està en joc. Que el que passa a Gaza, a Cisjordània o al Mediterrani no és aliè a nosaltres. Que la solidaritat és una forma de resistència contra la deshumanització.

El silenci del cercle és també un espai per a la introspecció. Ens obliga a preguntar-nos quin paper juguem en aquest món, quines fronteres sostenim amb les nostres decisions, quines injustícies tolerem amb el nostre silenci habitual. És un silenci que no busca la culpa, sinó la consciència. Que no busca la confrontació, sinó la responsabilitat. Que no busca la perfecció, sinó el compromís.

La força del cercle rau en la seua persistència. No és un acte puntual, sinó una pràctica que es repeteix, que es manté, que es fa necessària. En un temps en què les mobilitzacions sovint es dilueixen, el cercle aposta per la constància. Per la presència. Per la comunitat. És un recordatori que la solidaritat no és un gest excepcional, sinó una forma de vida.

Morvedre, amb aquest cercle, envia un missatge clar: la humanitat no es negocia. No es pot relativitzar. No es pot condicionar. És un principi que ha de guiar les nostres accions, les nostres polítiques, les nostres relacions. El cercle és una manera de fer visible aquest principi, de posar-lo al centre, de recordar-lo quan el món sembla oblidar-lo.

El cercle continua, persistent, necessari, viu. I en cada edició, en cada silenci compartit, en cada pas des del mar fins a la plaça, es renova la convicció que la pau no és una utopia, sinó una responsabilitat. Que la dignitat no és una idea abstracta, sinó una pràctica concreta. Que la solidaritat no és un eslògan, sinó un camí.

Morvedre, amb el seu cercle, no només mira Palestina; mira el Mediterrani, mira el món, mira la humanitat. I en aquest mirar, en aquest silenci, en aquest caminar, construeix una comunitat que no es resigna, que no calla, que no abandona.

llegir més

La Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Sagunt és una oportunitat ^

La implantació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) a Sagunt ha obert un debat intens, sovint carregat d’emoció, desinformació i resistències comprensibles. Però, més enllà del soroll, hi ha una realitat incontestable: la qualitat de l’aire és un factor de salut pública, i Europa ha decidit que ja no podem continuar mirant cap a un altre costat. La nova Directiva europea sobre qualitat de l’aire, aprovada el 2024, endureix de manera dràstica els límits de contaminants com el NO₂ i les partícules fines. No és un caprici tecnocràtic: és una resposta a dècades d’evidència científica que relaciona la contaminació amb malalties respiratòries, cardiovasculars i mortalitat prematura. Sagunt, com qualsevol municipi europeu, està obligat a complir aquests nous valors límit abans de 2030. I això implica actuar sobre les fonts principals de pol·lució, entre les quals el trànsit és una de les més rellevants.

La ZBE no és, per tant, una ocurrència local ni una imposició arbitrària. És una peça dins d’un engranatge europeu que busca garantir que totes les ciutats, grans i petites, avancen cap a un aire més net. La Directiva no obliga a crear una ZBE concreta, però sí a demostrar resultats. Si el trànsit contamina, cal reduir-lo. Si els nivells de NO₂ superen els límits, cal intervenir. I si no es fa, les sancions poden arribar. Sagunt, amb dos nuclis densos, una mobilitat complexa i una activitat industrial i logística notable, no és una excepció. La ciutat necessita planificar, anticipar i adaptar-se.

La proposta municipal de desplegar la ZBE fins a 2033, amb fases informatives, perímetres diferenciats i una aplicació gradual, és una manera pedagògica d’afrontar el repte. No es tracta d’entrar a colp de sanció, sinó d’acompanyar la ciutadania en una transició que, inevitablement, requerirà canvis d’hàbits. La fase inicial sense multes és una invitació a entendre el perquè, a familiaritzar-se amb els perímetres i a comprovar que la mesura no busca castigar ningú, sinó protegir la salut col·lectiva.

És important recordar que la contaminació atmosfèrica no és un concepte abstracte. Afecta especialment infants, persones majors i persones amb malalties respiratòries. Les partícules fines penetren als pulmons i passen al torrent sanguini. El NO₂ irrita les vies respiratòries i empitjora l’asma. Quan parlem de ZBE, parlem de reduir hospitalitzacions, de prevenir malalties, de millorar la qualitat de vida. Parlem de salut, no de ideologia.

També parlem de futur. Les ciutats europees que no s’adapten a les noves exigències quedaran enrere en competitivitat, en accés a fons europeus i en capacitat d’atraure activitat econòmica sostenible. Sagunt, que viu un moment de transformació industrial i logística, necessita demostrar que és capaç de complir els estàndards europeus. La ZBE és una peça més en aquest relat de modernització.

És comprensible que hi haja dubtes, inquietuds i fins i tot rebuig inicial. Qualsevol canvi que afecta la mobilitat genera resistències. Però també és cert que les ciutats que han implantat ZBE fa anys —Barcelona, Madrid, València, París, Milà— han vist reduccions significatives de contaminants i una millora general de la qualitat de vida. Sagunt no inventa res: simplement s’alinea amb el que ja és norma a Europa.

La pregunta clau és: volem una ciutat que respire millor? Volem que els nostres fills cresquen en un entorn més saludable? Volem evitar sancions europees i garantir que Sagunt avança al ritme que marca el continent? Si la resposta és sí, la ZBE és una eina necessària. No és l’única, però és una de les més eficaces.

La ZBE de Sagunt és una oportunitat. Una oportunitat per protegir la salut, per complir Europa, per modernitzar la mobilitat i per construir una ciutat més amable. No és una imposició: és una responsabilitat compartida. I com tota responsabilitat, requereix informació, pedagogia i voluntat de mirar més enllà del curt termini. Sagunt té davant un repte, però també un horitzó: un aire més net, una ciutat més sana i un futur més europeu.

llegir més

Els pobles indígenes: allò que el món modern encara ha d'aprendre ^

Hi ha dies internacionals que passen desapercebuts perquè parlen de realitats que sentim llunyanes. El Dia Internacional dels Pobles Indígenes és un d'ells. I és una llàstima, perquè darrere d'aquesta commemoració hi ha una reflexió que ens afecta molt més del que pensem.

Quan sentim parlar de pobles indígenes, sovint imaginem comunitats remotes a l'Amazònia, a l'Àrtic o en alguna illa perduda del Pacífic. Els veiem com una realitat exòtica, gairebé com si pertangueren a un altre temps. Però aquesta mirada és un error. Els pobles indígenes no són una relíquia del passat. Són milions de persones que formen part del nostre present i que continuen lluitant per preservar la seua identitat, les seues llengües i la seua manera d'entendre el món. Actualment hi ha al voltant de 476 milions de persones indígenes en uns 90 països, representant prop del 6% de la població mundial.

Durant molt de temps, la història oficial va presentar el progrés com una línia recta. Tot allò que era modern era sinònim de millor, mentre que les cultures tradicionals eren considerades un obstacle que calia superar. Aquesta forma de pensar va justificar la desaparició de llengües, costums i maneres de viure que havien existit durant segles. Molts pobles indígenes van veure com els seus territoris eren ocupats i els seus drets ignorats o vulnerats.

Hui sabem que aquella visió era profundament equivocada.

En un món preocupat pel canvi climàtic, la preservació de la biodiversitat i la sostenibilitat, cada vegada resulta més evident que els pobles indígenes tenen coneixements valuosos que mereixen ser escoltats. Al llarg de generacions han desenvolupat formes de relacionar-se amb la natura basades en l'equilibri i el respecte pel territori. Els seus sistemes de coneixement formen part d'una visió integral que connecta la comunitat, la cultura i l'entorn natural.

Però el repte no és només ecològic. També és cultural.

Cada vegada que desapareix una llengua, el món perd una manera única de descriure la realitat. Cada vegada que es perd una tradició ancestral, desapareix una part de la memòria col·lectiva de la humanitat. La diversitat cultural és tan important com la diversitat biològica. Quan una es redueix, l'altra també es fa més fràgil. La UNESCO destaca precisament el valor de les llengües, els coneixements i les tradicions indígenes com un patrimoni fonamental per a la humanitat.

Resulta paradoxal que, en una època obsessionada amb la innovació, sovint ignorem la saviesa acumulada durant segles. Hem creat tecnologies extraordinàries, però continuem tenint dificultats per gestionar de manera sostenible molts recursos naturals. Potser una part de les respostes que busquem no es troba només en els laboratoris o als centres de recerca, sinó també en l'experiència de comunitats que han aprés a conviure amb el seu entorn durant generacions.

El Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de ser una simple commemoració simbòlica. Hauria de ser una invitació a reflexionar sobre la nostra manera d'entendre el progrés. Perquè avançar no significa uniformitzar. Avançar tampoc significa eliminar les diferències. Una societat madura és aquella que sap integrar la modernitat sense destruir la diversitat que la fa rica.

Potser la gran lliçó que ens ofereixen els pobles indígenes és precisament aquesta: que és possible construir futur sense renunciar a les arrels. En un món cada vegada més globalitzat, accelerat i homogeni, aquest missatge és més necessari que mai.

Escoltar els pobles indígenes no és un acte de caritat ni de nostàlgia. És una oportunitat per entendre millor qui som, d'on venim i quin futur volem construir. Perquè protegir la diversitat cultural no consisteix només a preservar el passat. Consisteix, sobretot, a enriquir el futur de tots.

llegir més