La qualitat de l'aire: el dret invisible que continuem ignorant ^

Respirar és probablement l'acció més democràtica que existeix. Tots ho fem, sense excepció. No podem deixar de respirar durant hores mentre esperem que milloren les condicions ambientals. Tanmateix, continuem actuant com si l'aire net fora un luxe i no un dret fonamental.

Durant dècades, el progrés s'ha associat a més carreteres, més trànsit, més activitat industrial i més consum energètic. Aquest model ha generat riquesa i desenvolupament, però també ha deixat una factura ambiental que cada vegada resulta més evident. L'aire contaminat no entén de fronteres administratives ni de nivells de renda. Viatja, s'acumula i acaba afectant tota la població, encara que els seus efectes solen castigar especialment els més vulnerables: la infància, les persones majors i aquelles que pateixen malalties respiratòries o cardiovasculars.

Al País Valencià coneixem bé aquesta realitat. Les grans àrees metropolitanes suporten una elevada intensitat de trànsit, mentre que determinades zones industrials conviuen amb emissions que generen preocupació entre la ciutadania. Alhora, els episodis de calor extrema afavoreixen la formació de contaminants atmosfèrics que empitjoren encara més la situació.

El problema és que hem normalitzat l'anormalitat. Ens hem acostumat a veure files interminables de vehicles cada matí, a escoltar notícies sobre superacions dels límits de contaminació i a assumir que tot això forma part inevitable de la vida moderna. Però no hauria de ser així. Ningú acceptaria de bon grat que l'aigua que consumeix estiguera contaminada. Per què hauríem d'acceptar-ho amb l'aire?

Una de les grans contradiccions de la política ambiental és que moltes administracions reconeixen la necessitat de millorar la qualitat de l'aire mentre continuen prioritzant models de mobilitat basats quasi exclusivament en el vehicle privat. Es fan declaracions solemnes sobre sostenibilitat, però després resulta difícil ampliar xarxes de transport públic, crear carrils bici segurs o avançar cap a ciutats més saludables.

La qüestió no és demonitzar el cotxe ni culpabilitzar els ciutadans. Moltes persones no tenen alternatives reals per desplaçar-se. El problema és precisament aquest: durant massa temps no s'han creat alternatives suficients. Quan el transport públic és escàs, lent o ineficient, la ciutadania acaba optant pel vehicle privat perquè no té una altra opció viable.

També cal parlar de la dimensió social del problema. Els barris més pròxims a grans vies de circulació o a determinades activitats industrials solen suportar una càrrega ambiental superior. Això significa que les desigualtats econòmiques acaben convertint-se també en desigualtats de salut. Qui disposa de més recursos pot buscar zones més tranquil·les o habitatges millor condicionats. Qui no en té ha d'assumir les conseqüències d'aquesta situació.

La contaminació atmosfèrica és un d'aquells problemes que sembla difús perquè no sempre es veu a simple vista. No té l'impacte visual d'un abocament ni la immediatesa d'un incendi forestal. Però els seus efectes són persistents i acumulatius. Entren als nostres pulmons cada dia, formen part de la nostra rutina i condicionen silenciosament la salut de milions de persones.

Però aquest debat no pot limitar-se a descriure problemes. També ha de reivindicar solucions. Necessitem més inversió en transport públic, més espais verds urbans, més control de les emissions industrials i un compromís real amb la transició energètica. Necessitem planificació urbana pensada per a les persones i no únicament per als vehicles. Necessitem que la salut estiga al centre de les decisions polítiques.

Aquest debat és especialment rellevant per a les noves generacions. Els joves heretaran les conseqüències de les decisions que prenem hui. Si no actuem amb determinació, els efectes de la contaminació i de l'escalfament global seran cada vegada més visibles. Si, per contra, apostem per models més sostenibles, estarem construint ciutats més habitables, saludables i atractives.

L'aire és invisible, però els seus efectes no ho són. Les malalties respiratòries, els problemes cardiovasculars i la degradació ambiental tenen conseqüències molt reals sobre la vida de les persones. Per això resulta sorprenent que continue sent un tema secundari en molts debats públics. Sovint discutim sobre infraestructures, creixement econòmic o expansió urbana sense preguntar-nos quin impacte tindran sobre la salut col·lectiva.

Potser ha arribat el moment de deixar de considerar la qualitat de l'aire com una qüestió tècnica reservada a experts. Respirar aire net no és una aspiració ecologista, ni una moda, ni un caprici ideològic. És una necessitat bàsica i un dret col·lectiu.

Perquè una societat avançada no es mesura només pel que produeix o consumeix. També es mesura per la qualitat de l'aire que deixa respirar als seus ciutadans. I en aquest aspecte, encara tenim molt camí per recórrer.

llegir més

Esquerrania: quan agafar la cullera amb l'altra mà encara sorprén ^

Cada 13 d'agost se celebra el Dia Internacional de l'Esquerrania, una jornada dedicada a visibilitzar una característica que comparteix aproximadament un deu per cent de la població mundial: utilitzar preferentment la mà esquerra. Pot semblar una qüestió menor, però la història dels esquerrans està plena d'anècdotes, prejudicis i situacions absurdes que mereixen, almenys, una reflexió amb una certa dosi d'humor.

Jo també sóc esquerrà. O almenys això sembla que seria suficient perquè algú em col·locara una etiqueta sense preguntar massa. Perquè vivim en una societat curiosa: encara hi ha qui confon ser esquerrà amb qualsevol altra cosa que continga la paraula "esquerra". I així, mentre un simplement intenta escriure sense tacar-se la mà amb la tinta, sempre apareix algun expert improvisat disposat a traure conclusions transcendents sobre la seua personalitat, les seues idees o fins i tot els seus costums.

La realitat és molt menys emocionant. Els esquerrans només fem les coses amb una mà diferent. No pertanyem a una societat secreta. No rebem instruccions ocultes. No tenim cap pla per a controlar el món amb tisores adaptades ni amb pupitres especials. Ens limitem a conviure amb un univers dissenyat majoritàriament per a dretans.

I aquesta és, precisament, una de les grans paradoxes. Durant segles, moltes persones esquerranes van ser obligades a escriure amb la mà dreta. A les escoles, en moltes famílies i en nombrosos entorns socials es considerava que ser esquerrà era una mena de defecte a corregir. Avui això ens sembla ridícul, però no fa tant de temps que aquestes pràctiques eren habituals.

L'experiència quotidiana d'un esquerrà està plena de xicotets recordatoris que el món no ha estat pensat per a ell. Les tisores que no tallen, els pupitres impossibles, els obridors de llandes incòmodes, els ratolins d'ordinador configurats per defecte o les llibretes amb espiral que es converteixen en un obstacle mecànic. No són grans tragèdies, però sí exemples de com el disseny sovint oblida les minories.

Per això aquest dia també hauria de servir per a reivindicar una idea simple: la diversitat existeix. No totes les persones fan les coses de la mateixa manera, i això no és un problema sinó una riquesa. De fet, una societat madura és aquella que és capaç d'adaptar-se a les diferències sense intentar uniformar-ho tot.

La sàtira apareix quan observem la facilitat amb què alguns sectors necessiten classificar les persones. Eres esquerrà? Doncs ja hi haurà qui et vulga explicar què penses, què votes o com has d'actuar. Com si la mà que utilitzes per a escriure determinara automàticament la resta de la teua existència. És una simplificació tan absurda com pensar que qui escriu amb la dreta té una personalitat idèntica a la de milions d'altres persones.

Potser el missatge més important del Dia Internacional de l'Esquerrania és precisament aquest: deixem les etiquetes per als pots de conserves. Les persones som molt més complexes que una classificació ràpida. Hi ha esquerrans esportistes, músics, enginyers, agricultors, artistes, estudiants i jubilats. Hi ha esquerrans de tota mena, igual que hi ha dretans de tota mena.

Així que, en aquesta jornada, reivindique amb orgull la meua condició d'esquerrà. No perquè em faça millor ni pitjor que ningú, sinó perquè forma part de la diversitat humana. I també perquè, després de tota una vida adaptant-me a objectes pensats per a altres, crec que m'he guanyat el dret a queixar-me de les tisores.

Feliç Dia Internacional de l'Esquerrania a totes aquelles persones que continuen demostrant, cada dia, que hi ha més d'una manera correcta de fer les coses. I que, de vegades, el problema no és la mà que utilitzes, sinó els prejudicis de qui et mira.

llegir més

Mirar el món des de la perspectiva d'una persona nascuda a 1982 ^

Quan una persona nascuda en 1982 mira enrere, descobreix que la seua biografia no és només una successió d’etapes íntimes, sinó també un llarg diàleg amb els esdeveniments que han anat transformant el seu poble, el seu país i el món. La vida d’algú que ha crescut a Sagunt o al Camp de Morvedre és inseparable de les mutacions socials, econòmiques i culturals que han sacsejat el territori, i també de les convulsions globals que han redefinit la manera d’entendre la política, la tecnologia, les fronteres i fins i tot el cel que contemplem de nit. Escriure sobre tot això és, en certa manera, escriure sobre com la història ens ha modelat, sovint sense que en fórem conscients, i sobre com hem anat aprenent a situar-nos en un món que no ha deixat de accelerar.

La infantesa de qui va nàixer en 1982 va quedar marcada per un País Valencià que encara es recomponia de la riuada de Tous, per un estat espanyol que estrenava democràcia i per un Camp de Morvedre que vivia la ferida profunda del tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo. Aquell episodi no va ser només un fet econòmic: va ser una fractura emocional i identitària que va redefinir la relació de la comarca amb la indústria, amb el treball i amb la idea de futur. Les famílies van haver de reinventar-se, els barris van canviar de ritme i el Port de Sagunt va començar a dibuixar una nova personalitat urbana que, amb el temps, acabaria consolidant-se com un espai amb veu pròpia. En paral·lel, el vell nucli històric de Sagunt continuava lluitant per preservar el seu patrimoni, mentre el Teatre Romà es convertia en un símbol de debat cultural i polític que encara ressona.

Aquells anys també van estar marcats per un món que es transformava a una velocitat desconeguda. La caiguda del Mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda van redefinir l’ordre global, i la televisió portava a les cases imatges que semblaven impossibles. En aquell context, el País Valencià vivia la consolidació del seu autogovern i començava a imaginar-se com una comunitat moderna, mediterrània i amb aspiracions europees. I mentre tot això passava, el cel ens regalava eclipsis, cometes i alineacions que, sense saber-ho, també formaven part de la memòria compartida. Qui era xiquet o xiqueta en 1982 potser recorda haver mirat un eclipsi parcial de sol o una lluna enfosquida, sense imaginar que aquells fenòmens serien, amb el temps, punts de referència en una vida plena de canvis.

L’adolescència, ja en els anys noranta, va arribar en un moment de transformació accelerada. Sagunt i el Camp de Morvedre continuaven redefinint-se, amb un Port que creixia i un nucli històric que reivindicava la seua identitat patrimonial. El festival Sagunt a Escena es consolidava com un espai de cultura viva, capaç de connectar la ciutadania amb la tradició clàssica i amb noves formes d’expressió. Mentrestant, el País Valencià vivia una modernització urbana que transformava València i la convertia en una ciutat que mirava cap al futur amb ambició.

A escala estatal, els Jocs Olímpics de Barcelona 92 i l’Expo de Sevilla van marcar una generació que va veure com Espanya es presentava al món amb una imatge renovada. La integració europea avançava amb el Tractat de Maastricht, i la sensació de formar part d’un projecte col·lectiu més ampli començava a arrelar. Però també hi havia ombres: les guerres de Iugoslàvia, la dissolució de la URSS i les tensions internacionals mostraven que Europa no era immune a la violència. Enmig d’aquell context, el cel tornava a oferir espectacles memorables, com els cometes Hyakutake i Hale-Bopp, que van captivar la comarca i van convertir les nits en un espai de contemplació compartida.

La joventut adulta, ja en els anys dos mil, va estar marcada per una nova era digital que ho va transformar tot. Sagunt i el Camp de Morvedre van continuar creixent, amb la rehabilitació del patrimoni industrial i amb un Port que es consolidava com a node logístic de primer ordre. La comarca es preparava per a un futur que, sense saber-ho, acabaria connectant-la amb projectes industrials d’escala europea. El País Valencià vivia moments de llum i ombra, amb la Copa Amèrica 2007 com a símbol d’obertura internacional i amb l’accident del metro de València com una ferida que encara supura.

A escala estatal, els atemptats del 11M van sacsejar la consciència col·lectiva i van redefinir la relació amb la seguretat i la política. La legalització del matrimoni igualitari va obrir una nova etapa de drets civils, mentre que les lleis de dependència i memòria històrica intentaven reparar injustícies acumulades. A escala global, el món vivia l’impacte del 11S, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, i la crisi financera del 2008, que va afectar profundament les economies locals. Enmig de tot això, el cel continuava oferint eclipsis i fenòmens que, encara que semblaren anecdòtics, formaven part d’una experiència vital que connectava les persones amb una dimensió més ampla del temps.

La maduresa, entre 2010 i 2019, va arribar en un moment de convulsions socials i polítiques. Sagunt va impulsar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat, va recuperar espais arqueològics i va continuar reivindicant el seu llegat històric. El Port seguia creixent, i la comarca es consolidava com un espai amb identitat pròpia, capaç de dialogar amb el passat i amb el futur. El País Valencià vivia canvis polítics significatius, mentre que Espanya es sacsejava amb el 15M, la fi d’ETA i el procés català.

Europa afrontava la crisi del deute, els atacs terroristes i el Brexit, mentre que el món vivia la Primavera Àrab, la guerra de Síria i un creixent debat sobre el canvi climàtic. Enmig d’aquell context, el cel tornava a oferir moments de bellesa, com l’eclipsi lunar total de 2015 o les superllunes que van marcar la segona meitat de la dècada.

Finalment, el període 2020–2026 ha estat una etapa de transformació profunda. La pandèmia de la COVID-19 va alterar la vida quotidiana, va redefinir les relacions socials i va posar a prova la capacitat de resistència de les comunitats. Sagunt i el Camp de Morvedre van viure confinaments, DANAs, inundacions i un nou impuls industrial amb l’arribada de la gigafactoria de bateries, que ha situat la comarca en el mapa europeu de la transició energètica. El País Valencià ha afrontat reptes climàtics i econòmics, mentre que Espanya ha viscut una etapa de polarització política.

Europa ha hagut d’afrontar la invasió d’Ucraïna i la crisi energètica, i el món ha entrat en una nova era marcada per la intel·ligència artificial, per tensions geopolítiques i per un debat creixent sobre el futur de la democràcia. Enmig de tot això, el cel ha tornat a ser testimoni de la història, amb eclipsis parcials i totals, com el de 2026, que ha tornat a connectar Sagunt amb una experiència universal que travessa generacions.

Mirar enrere i repassar tots aquests esdeveniments no és només un exercici de memòria, sinó també una manera d’entendre com la història ens ha anat configurant. La vida d’una persona nascuda en 1982 ha estat travessada per canvis profunds: la fi de les grans indústries, la modernització urbana, la globalització, les crisis econòmiques, les revolucions tecnològiques, les lluites per drets civils, les pandèmies i les guerres que han redefinit fronteres. Però també ha estat una vida plena de moments de bellesa, de cultura, de resistència i de comunitat, especialment en un territori com Sagunt i el Camp de Morvedre, on la identitat es construeix a partir de la memòria, del patrimoni i de la capacitat de reinventar-se.

En última instància, aquest recorregut vital mostra que la història no és una cosa que passa lluny, sinó una força que ens travessa i que ens obliga a posicionar-nos. Les persones que han viscut aquest període han après a navegar en un món canviant, a reinterpretar el passat i a imaginar futurs possibles. I, sobretot, han descobert que la vida és una combinació de temps íntim i temps col·lectiu, de memòria personal i de memòria compartida, de terra i de cel. Sagunt, el Camp de Morvedre, el País Valencià, Espanya, Europa i el món formen part d’un mateix relat, i cadascuna de les persones que hi viuen és, alhora, protagonista i testimoni d’aquesta història que continua desplegant-se.

llegir més

Eclipsi, política i la coreografia de la previsió ^

Hi ha fenòmens naturals que revelen més sobre un país que qualsevol baròmetre polític. No per la seua força física, sinó per la manera com les institucions reaccionen. L’eclipsi total de 2026 ha sigut un d’eixos miralls: un esdeveniment astronòmic que, de sobte, ha mobilitzat ministeris, protocols, rodes de premsa i una narrativa d’unitat estatal que feia temps que no veiem. I la pregunta inevitable és: per què ara sí, i durant la DANA no?

La resposta és incòmoda, però transparent: la política estima la previsió quan és bella, i la defuig quan és caòtica.

---

El país que es prepara per a la foscor, però no per a la pluja

Un eclipsi és un regal per a l’administració: arriba amb data, hora i trajectòria exactes. No hi ha sorpreses, no hi ha improvisació, no hi ha responsabilitats difuses. És un fenomen que permet exhibir ordre, ciència, coordinació i fins i tot orgull nacional. És l’escenari perfecte per a desplegar una macrocomissió de 13 ministeris i fer-ho passar per “planificació estratègica”.

Una DANA, en canvi, és tot el contrari: irregular, imprevisible, fragmentada. No dona fotos boniques, ni turistes, ni titulars celebratius. Dona fang, danys, retrets competencials i preguntes incòmodes. I la política, que és experta en evitar allò que no pot controlar, prefereix delegar-ho a tècnics, ajuntaments i emergències autonòmiques.

La diferència no és meteorològica. És narrativa.

---

La política com a escenografia

Quan el Govern activa una macroestructura per a un eclipsi, no està gestionant un risc: està gestionant un relat. El relat d’un país que es prepara, que coordina, que anticipa. El relat d’un estat que funciona quan el cel es torna espectacle.

Però quan el cel es torna amenaça, la política es retira. No perquè no puga actuar —Espanya té una de les millors xarxes d’emergències d’Europa— sinó perquè la gestió del desastre no és rendible. No hi ha glamour en evacuar barris, ni en tallar carreteres, ni en assumir que la infraestructura no estava preparada. La previsió meteorològica no és un esdeveniment; és una responsabilitat.

I les responsabilitats, a diferència dels eclipsis, no venen amb data exacta.

---

El país que celebra la ciència, però ignora la vulnerabilitat

És revelador que un eclipsi mobilitze més recursos polítics que una DANA que pot inundar comarques senceres. És revelador que la foscor temporal del sol genere més atenció institucional que la foscor real de les cases que es queden sense llum després d’un temporal.

Això ens diu que la política espanyola continua sent reactiva en allò que importa, i proactiva en allò que lluïx. Que preferim la previsió estètica a la previsió útil. Que ens agrada més preparar-nos per a un fenomen extraordinari que per a un problema recurrent.

I que, en el fons, encara no hem assumit que el futur no vindrà en forma d’eclipsi, sinó en forma de DANA.

---

Conclusió: la previsió com a miratge

L’eclipsi ha servit per a demostrar que, quan vol, l’Estat pot coordinar-se. Pot anticipar, pot planificar, pot comunicar. Però també ha servit per a evidenciar que la previsió política és selectiva: s’activa quan el fenomen és espectacular, i s’esvaeix quan el fenomen és incòmode.

La pregunta no és per què hi ha macrocomissió per a l’eclipsi. La pregunta és per què no hi ha la mateixa ambició per a la pluja que cada any ens recorda que vivim en un país vulnerable.

Potser la resposta és que la política prefereix la foscor poètica del sol eclipsat a la foscor real d’un carrer inundat.

llegir més

La joventut al País Valencià: entre l’esperança i l’oblit ^

Parlar de la joventut al País Valencià és parlar del futur. És una afirmació tan repetida que corre el risc de convertir-se en un tòpic buit. Tanmateix, darrere d’aquesta frase hi ha una realitat incontestable: les decisions que prenem hui determinaran si les noves generacions podran construir un projecte de vida digne a la terra on han nascut o si es veuran obligades a buscar oportunitats lluny de casa.

La joventut valenciana és una de les més preparades de la nostra història. Mai no havia existit un accés tan ampli a l’educació secundària, la formació professional o els estudis universitaris. Les noves generacions dominen les tecnologies digitals, tenen una major consciència ambiental i social i han crescut en un context de globalització que els permet mirar el món amb una perspectiva oberta. Però aquesta preparació contrasta amb unes dificultats que semblen cronificar-se any rere any.

L’accés a l’habitatge és probablement el principal problema. Per a molts joves, emancipar-se s’ha convertit en un objectiu quasi impossible. Els preus dels lloguers continuen augmentant en nombroses ciutats valencianes, mentre que els salaris d’entrada al mercat laboral no permeten assumir aquestes despeses amb garanties. La conseqüència és evident: milers de joves continuen vivint amb les seues famílies més temps del que desitjarien, no per elecció pròpia sinó per necessitat econòmica.

A aquesta situació s’afegeix la precarietat laboral. És cert que les dades d’ocupació han millorat en alguns moments dels darrers anys, però encara existeix una realitat marcada per la temporalitat, els contractes inestables i els salaris insuficients. Molts joves acumulen titulacions, cursos i experiència, però continuen trobant dificultats per accedir a llocs de treball que es corresponguen amb la seua formació.

El problema és encara més visible en moltes comarques de l’interior valencià. Els joves que volen quedar-se als seus pobles es troben amb una falta d’oportunitats laborals, de transport públic i de serveis bàsics. Com a conseqüència, es produeix una emigració constant cap a les grans àrees urbanes. Aquest fenomen no només afecta les persones que marxen; també posa en risc la supervivència de molts municipis que veuen com perden població i capacitat de renovació generacional.

Però seria injust reduir la joventut als seus problemes. Els joves valencians són també protagonistes d’innombrables iniciatives culturals, esportives, socials i empresarials. Són els voluntaris que participen en associacions, els emprenedors que impulsen projectes innovadors, els artistes que mantenen viva la cultura valenciana i els esportistes que representen les nostres ciutats i pobles arreu del món.

La participació juvenil, però, continua sent una assignatura pendent per a moltes institucions. Sovint es parla dels joves sense escoltar-los. Es dissenyen polítiques per a la joventut sense comptar prou amb la seua opinió. Es reclamen més espais de participació real, no simples exercicis simbòlics. La joventut no necessita que ningú parle en nom seu; necessita canals efectius perquè la seua veu siga escoltada i tinguda en compte.

També és necessari reivindicar la relació entre joventut i llengua. El valencià continua sent una eina de cohesió social i una part essencial del nostre patrimoni cultural. Les noves generacions han de poder viure amb normalitat en la seua llengua, utilitzar-la en l’àmbit educatiu, laboral, cultural i digital sense obstacles ni limitacions. Defensar el valencià no és mirar cap al passat; és garantir que forme part del futur.

La salut mental constitueix un altre dels grans reptes. La pressió acadèmica, la incertesa laboral, les dificultats econòmiques i l’omnipresència de les xarxes socials han incrementat l’impacte emocional sobre molts joves. És imprescindible reforçar els recursos públics d’atenció psicològica i eliminar els estigmes que encara existeixen al voltant d’aquests problemes.

El País Valencià necessita una política de joventut que vaja més enllà dels titulars i de les campanyes institucionals puntuals. Calen mesures decidides en habitatge, ocupació, educació, mobilitat i participació. Però també és necessari un canvi de mentalitat que deixe de considerar els joves com un problema o com una simple categoria estadística.

La joventut valenciana no demana privilegis. Demana oportunitats. Demana poder estudiar sense que el seu origen determine el seu futur. Demana accedir a una ocupació digna. Demana emancipar-se sense haver de destinar la major part del salari a un lloguer. Demana poder viure als seus pobles si així ho desitja. En definitiva, demana allò que qualsevol societat justa hauria de garantir als seus ciutadans.

El futur del País Valencià dependrà en gran part de la resposta que donem a aquestes demandes. Si continuem ajornant les solucions, correm el risc de perdre talent, creativitat i capital humà. Si apostem decididament pels joves, estarem invertint en una societat més innovadora, més cohesionada i més pròspera.

Perquè la joventut no és només el futur. És també el present. I és ara quan necessita ser escoltada, valorada i recolzada. Només així podrem construir un País Valencià on les noves generacions no hagen de resignar-se a sobreviure, sinó que puguen aspirar a viure amb dignitat i esperança.

llegir més