Si la nostra vida fora una pel·lícula de Bollywood? ^

Imaginem per un moment que el món que coneixem es transforma. Que els carrers de València, de Castelló, d’Alacant, es convertixen en escenaris de pel·lícules vibrants, plenes de color, música i emocions desbordades. Que cada dia comença amb una cançó, que cada conflicte es resol amb una dansa, que cada amor és etern i cada llàgrima té banda sonora. Imaginem que vivim dins d’una pel·lícula de Bollywood.

Bollywood, la indústria cinematogràfica de Bombai, és molt més que un conjunt de pel·lícules en hindi. És una forma de veure el món, una estètica, una filosofia vital. Les seues produccions són conegudes per la seua capacitat de combinar drama, comèdia, acció, amor i crítica social en un mateix relat, tot embolicat en coreografies espectaculars i melodies que s’enganxen a l’ànima.

Si la nostra vida es regira com una pel·lícula hindú, el primer que canviaria seria el ritme. Ja no caminaríem, sinó que ballaríem. Les reunions de treball es convertirien en números musicals, les discussions familiars en duets dramàtics, les festes en explosions de color. El temps deixaria de ser lineal per convertir-se en una successió de moments intensos, on cada emoció es viu al màxim.

Però no tot seria superficial. El cinema de Bollywood, malgrat la seua fama de melodramàtic, és profundament compromés amb la realitat social. Moltes pel·lícules denuncien la corrupció, la desigualtat, la violència de gènere, la discriminació per classe o religió. Si visquérem dins d’una pel·lícula hindú, la nostra vida estaria plena de moments de rebel·lia, de lluita per la justícia, de solidaritat entre persones diverses. Seríem protagonistes d’històries que no només busquen entretenir, sinó transformar.

A més, en aquest món bollywoodià, l’amor seria omnipresent. Però no un amor superficial, sinó un amor que desafia normes, que trenca barreres, que s’enfronta a l’adversitat. Les relacions no serien només romàntiques, sinó també familiars, d’amistat, de comunitat. Cada gest d’afecte tindria una coreografia, cada mirada una cançó, cada abraçada un significat profund.

També canviarien les nostres formes de comunicar-nos. En lloc de missatges breus i correus electrònics, ens expressaríem amb metàfores, amb poesia, amb gestos teatrals. La paraula seria sagrada, el silenci significatiu, el crit una declaració. Aprendríem a escoltar amb el cor, a parlar amb l’ànima, a entendre amb el cos.

I què dir de la moda? Els carrers s’omplirien de teles brillants, de saris acolorits, de vestits amb pedreria. Cada persona seria una obra d’art en moviment. La roba no seria només funcional, sinó expressió de l’estat d’ànim, del moment vital, de la identitat. Les tendències no vindrien de les passarel·les, sinó de les emocions.

Però també hauríem d’aprendre a conviure amb el drama. En les pel·lícules de Bollywood, les emocions són extremes: l’alegria és eufòrica, la tristesa devastadora, la ràbia incendiària. Això ens obligaria a ser més conscients del que sentim, a donar-li espai a les emocions, a no reprimir-les. Seríem més vulnerables, però també més valents.

La música seria el fil conductor de la nostra existència. Cada moment tindria la seua banda sonora, cada decisió un ritme, cada record una melodia. Aprendríem a ballar amb la vida, a cantar les nostres esperances, a fer del soroll una harmonia. La música ens uniria, ens consolaria, ens inspiraria.

I enmig de tot això, la comunitat seria fonamental. Les pel·lícules hindús solen mostrar famílies extenses, barris units, amistats incondicionals. Si visquérem dins d’una pel·lícula de Bollywood, la solitud seria una excepció. Tindríem sempre algú al costat, algú que ens escolta, que ens acompanya, que ens sosté. La vida seria col·lectiva, compartida, celebrada.

Però també hauríem de fer front als antagonistes. En cada pel·lícula hi ha qui representa el poder corrupte, la intolerància, la violència. I nosaltres, com a protagonistes, hauríem de plantar cara, amb coratge, amb dignitat, amb creativitat. La lluita seria part de la trama, però també part del creixement.

En aquest món, les persones amb diversitat funcional, les persones migrades, les persones LGTBI, les persones majors, les criatures, tindrien un paper central. No serien secundàries, sinó protagonistes. Les seues històries serien contades amb respecte, amb sensibilitat, amb empatia. La inclusió no seria un objectiu, sinó una realitat.

I el final? Sempre hi ha un final en les pel·lícules de Bollywood. Però no sempre és feliç. A vegades és obert, a vegades és tràgic, a vegades és esperançador. El que importa no és com acaba, sinó com es viu. La vida, dins d’una pel·lícula hindú, seria una aventura, una travessia, una dansa.

Potser no podem transformar el món en una pel·lícula de Bollywood. Però sí que podem aprendre d’eixe esperit. Podem viure amb més intensitat, amb més consciència, amb més alegria. Podem fer de cada dia una escena memorable, de cada relació una història d’amor, de cada repte una oportunitat per créixer.

Bollywood ens ensenya que la vida pot ser art, que l’art pot ser vida, que les emocions són poderoses, que la comunitat és essencial, que la diversitat és bella. I si, per un moment, decidim ballar enmig del carrer, cantar enmig del silenci, estimar sense por, potser estarem vivint, encara que siga un poc, dins d’una pel·lícula hindú.

llegir més

Una oda al molinet més universal ^

Hi ha dies mundials per a tot: el del gat, el de la pizza, el de l’abraçada i fins i tot el del silenci (que, curiosament, ningú celebra en veu baixa). Però entre tots eixos dies gloriosos, n’hi ha un que destaca per la seua picardia, literalment: el Dia Mundial del Pimentero. Sí, sí, el pimentero, eixe artefacte que pareix innocent però que pot transformar una trista ensalada en una explosió de sabor i esternuts.

L’origen d’aquesta efemèride es remunta a l’any 1970, quan un grup de persones —que probablement tenien molt de temps lliure i una passió desbordada per les espècies— decidí que ja era hora de reconéixer el valor d’aquest invent. Perquè, siguem sincers, què seria del món sense el pimentero? Un lloc més insípid, més avorrit, més... sense gràcia.

Imaginem per un moment la reunió fundacional: un saló discret, una taula plena de plats sense condimentar, i un senyor amb ulleres que, alçant un pimentero com si fora l’espasa d’Excalibur, proclamà: “A partir d’ara, cada 1 de març (o el dia que siga, que tampoc ho tenim clar), celebrarem el Dia Mundial del Pimentero!” I tots aplaudiren, esternudaren, i brindaren amb caldo de verdures.

El pimentero no és només un utensili de cuina. És un símbol de rebel·lia contra el menjar insípid. És l’arma secreta de les iaies quan volen donar-li caràcter al guisat. És el protagonista silenciós de les taules de restaurant, sempre al costat del saler, però amb més personalitat. El saler és conformista, dóna sal i ja està. El pimentero, en canvi, et fa treballar: has de girar-lo, fer força, i a vegades et deixa la mà com si haguera estat en el gimnàs.

I no parlem del pimentero automàtic, eixe que funciona amb piles i fa soroll com si estiguera molent diamants. Un invent modern que ha dividit famílies: els tradicionals defensen el gir manual com a acte d’amor culinari, mentre que els tecnològics abracen la comoditat del botó. Però tots coincideixen en una cosa: el pimentero és imprescindible.

Ara bé, el Dia Mundial del Pimentero no és només per a cuiners i cuineres. És per a totes aquelles persones que han viscut el drama de no trobar-lo en la taula, que han hagut de demanar-lo al cambrer amb cara de súplica, que han confós el pimentero amb el molinet de sal i han acabat amb un plat que pareixia una trampa per a caragols.

També és un dia per recordar aquells moments en què el pimentero ha sigut protagonista de situacions absurdes: com quan algú el gira massa fort i el tap es desprén, deixant una muntanya de pebre sobre el plat. O quan el molinet fa un soroll estrany i et mires al voltant pensant que ha començat una revolta de condiments.

Però el més bonic del Dia Mundial del Pimentero és que ens uneix. No importa si eres de paella o de fideuà, de carn o de tofu: el pimentero és democràtic, no discrimina, no jutja. Només demana que el gires amb amor i que el deixes en pau quan ja ha fet la seua faena.

Així que, estimades persones del món, celebrem aquest dia com cal. Posem el pimentero al centre de la taula, fem-li una reverència, i recordem que, en un món ple de notícies picants, el pimentero és l’únic que ens fa esternudar amb alegria. I si algú et diu que això és una tonteria, només has de contestar: “Tu no has tastat un plat amb pebre acabat de moldre.”

Feliç Dia Mundial del Pimentero! Que la força del molinet t’acompanye.

llegir més

Els Sants Innocents i la innocència perduda: una reflexió crítica sobre la societat actual ^

Cada 28 de desembre, la tradició ens convida a fer bromes, a riure’ns de la vida i a recordar, amb una certa ironia, aquells infants que foren víctimes de la crueltat d’un poder despòtic. El Dia dels Sants Innocents, amb arrels cristianes i paganes, ens parla d’una matança ordenada pel rei Herodes, qui, per por de perdre el seu tron, decidí eliminar tots els xiquets menors de dos anys. Aquell acte atroç, narrat en l’Evangeli segons Mateu, ha esdevingut símbol de la innocència vulnerada, de la injustícia institucionalitzada i del sofriment silenciat.

Però, si mirem al nostre voltant, si observem amb ulls crítics la realitat que ens envolta, no podem evitar preguntar-nos: qui són els sants innocents d’avui? Qui pateix les decisions d’un sistema que, com Herodes, actua per protegir els seus privilegis? Qui són les víctimes de les bromes que ja no fan gràcia, dels enganys que perpetuen desigualtats, dels silencis que condemnen?

Vivim en una societat que ha perdut gran part de la seua innocència. No perquè haja madurat, sinó perquè ha normalitzat la injustícia. Els infants d’ara no són degollats per un rei, però sí que són víctimes d’un sistema educatiu que no sempre garanteix igualtat d’oportunitats, d’una sanitat que no arriba a tots els racons, d’unes polítiques que obliden les persones amb diversitat funcional, les famílies vulnerables, les persones migrades. La innocència d’avui és la de qui confia en les institucions i rep indiferència.

Els sants innocents d’ara són aquelles persones que viuen en la precarietat, que treballen sense contracte, que no poden accedir a una vivenda digna, que pateixen violència estructural. Són les dones que han de lluitar cada dia per ser escoltades, les persones trans que són qüestionades en la seua identitat, les persones majors que viuen en la soledat. Són els qui no tenen veu en els mitjans, els qui són invisibles per a les estadístiques, els qui no caben en els discursos oficials.

La broma del 28 de desembre, que abans servia per subvertir l’ordre establit, per donar la volta a les jerarquies, s’ha convertit en una caricatura buida. Ja no és una eina de crítica, sinó un entreteniment superficial. I això és simptomàtic d’una societat que ha perdut la capacitat de riure’s de si mateixa amb intel·ligència, que ha oblidat que l’humor pot ser revolucionari, que pot ser denúncia, que pot ser esperança.

En canvi, el que abunda són les bromes que perpetuen estereotips, que ridiculitzen la diferència, que reforcen el masclisme, el racisme, la LGTBIfòbia. Bromes que no fan riure, sinó que fan mal. Bromes que són còmplices d’un sistema que exclou, que margina, que castiga. I ací és on cal alçar la veu, on cal reivindicar un humor que siga inclusiu, que siga respectuós, que siga transformador.

Els sants innocents d’ahir morien per la por d’un poder que no acceptava el canvi. Els d’avui pateixen per la por d’una societat que no vol mirar-se al mirall, que no vol reconéixer les seues contradiccions, que prefereix la comoditat de la ignorància. Però la innocència no ha de ser sinònim de vulnerabilitat. Pot ser força, pot ser resistència, pot ser lluita.

Per això, cal recuperar el sentit profund del Dia dels Sants Innocents. No com una jornada de bromes sense substància, sinó com una oportunitat per reflexionar sobre les injustícies que encara ens travessen. Cal recordar que la innocència no és només cosa de criatures, sinó de totes aquelles persones que confien en un món millor, que creuen en la justícia, que esperen un futur més digne.

I cal denunciar que, com Herodes, hi ha qui utilitza el poder per protegir-se, per perpetuar privilegis, per silenciar dissidències. Hi ha qui tem el canvi, qui tem la diversitat, qui tem la llibertat. I davant d’això, no podem callar. No podem ser còmplices. No podem ser espectadors.

La societat actual necessita una revolta de la innocència. Una revolta que pose en qüestió les estructures que generen desigualtat, que denuncie les violències invisibles, que reclame drets per a totes les persones. Una revolta que recupere l’esperit crític, que transforme el dolor en acció, que convertisca la vulnerabilitat en força col·lectiva.

Els sants innocents d’avui no han de ser víctimes. Han de ser protagonistes. Han de ser agents de canvi. Han de ser la veu que trenca el silenci, el gest que desmunta el sistema, la mirada que revela la veritat. I per això, cal escoltar-los, cal donar-los espai, cal reconéixer-los.

En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació, de l’educació, de la cultura, és fonamental. No podem permetre que la innocència siga manipulada, que siga utilitzada com a excusa per perpetuar l’ordre establit. Cal una pedagogia de la justícia, una cultura de la inclusió, una comunicació que done veu als qui no en tenen.

I també cal una política que estiga al servei de les persones, que no siga una broma pesada, que no jugue amb les esperances de la gent. Una política que reconega els sants innocents d’avui, que els protegisca, que els empodere. Una política que no tinga por del canvi, que abrace la diversitat, que construïsca ponts.

Perquè la innocència no és debilitat. És dignitat. És confiança. És esperança. I això és el que cal reivindicar. No només el 28 de desembre, sinó cada dia. Cada vegada que veiem una injustícia, cada vegada que escoltem una broma ofensiva, cada vegada que sentim que el sistema ens exclou.

Els sants innocents d’ahir ens recorden que el poder pot ser cruel. Els d’avui ens conviden a transformar-lo. A fer-lo més humà, més just, més inclusiu. A construir una societat on la innocència no siga sinònim de sofriment, sinó de possibilitat.

I això només serà possible si deixem de riure’ns de la diferència, si deixem de fer bromes que fan mal, si comencem a construir un humor que abrace, que cuide, que transforme. Un humor que siga eina de resistència, de denúncia, de esperança.

Perquè la innocència no ha de morir. Ha de renàixer. Ha de ser llavor de futur. Ha de ser crit de justícia. Ha de ser somni compartit.

I en aquest somni, totes i tots tenim un paper. Totes i tots podem ser sants innocents. No com a víctimes, sinó com a agents de canvi. Com a persones que creuen en un món millor. Com a veus que no callen. Com a mirades que no s’acovardeixen.

Perquè la innocència és força. I la força, quan és col·lectiva, pot transformar-ho tot.

llegir més

PP SECTARIS! ^

Hi ha moments en la vida pública d’un país que funcionen com a reveladors. Moments que, més enllà de la seua aparença administrativa o jurídica, deixen al descobert una manera d’entendre el poder, la democràcia i la convivència. La recent sentència que obliga l’Ajuntament de València a restituir tres funcionaris de carrera, separats dels seus llocs per motius que els tribunals han considerat ideològics, és un d’aquests moments. No és només una victòria personal per a Gil Manuel Hernández Martí, Josep Lluís Marín Garcia i el tercer funcionari afectat. És, sobretot, un toc d’alerta sobre el que està passant a les institucions valencianes. I és també una finestra que permet observar, amb una nitidesa incòmoda, fins a quin punt determinades formes de governar responen a una lògica sectària que posa en risc la qualitat democràtica.

El Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder institucional, actua amb una lògica sectària, excloent i patrimonialista. No es tracta d’una acusació llançada a l’aire, sinó d’una lectura política que es fonamenta en fets recents, en decisions administratives i en una trajectòria que, per a molta gent, evidencia una manera de concebre les institucions com a espais de control ideològic i no com a espais de servei públic.

La sentència que obliga a restituir els tres funcionaris és només la punta visible d’un iceberg més profund. El cessament d’aquests professionals no responia a cap informe negatiu, a cap irregularitat, a cap necessitat organitzativa. Eren persones amb trajectòries sòlides, reconegudes, respectades en els seus àmbits. En el cas de Gil Manuel Hernández Martí i Josep Lluís Marín Garcia, parlem de dos dels millors estudiosos i gestors de la cultura festiva valenciana, persones que han dedicat dècades a investigar, preservar i projectar el patrimoni immaterial del nostre poble. El seu treball ha contribuït a dignificar la cultura popular, a donar-li profunditat, a situar-la en el lloc que mereix dins d’una societat que vol ser moderna sense renunciar a la seua memòria.

Que persones així foren apartades de manera fulminant i sense justificació tècnica és un fet que, per si sol, ja encén totes les alarmes. Però el que realment preocupa és el que aquest gest revela: una voluntat de substituir criteris professionals per criteris ideològics. Una manera de governar que no busca millorar els serveis públics, sinó controlar-los. Una forma d’actuar que recorda massa aquella figura del funcionari cesant del segle XIX, víctima dels vaivens polítics i del caciquisme que impregnava la vida pública espanyola. La literatura de l’època ho retratava amb ironia amarga: cada canvi de govern comportava una purga, una redistribució de càrrecs, una reconfiguració del poder basada en la fidelitat i no en la competència.

És precisament això el que una administració moderna, eficient i democràtica hauria d’haver superat fa molt de temps. Però quan un govern actua com si les institucions foren una extensió del seu projecte ideològic, quan confon gestió pública amb control partidista, quan utilitza el poder per premiar afins i castigar dissidents, aleshores la democràcia es ressent. I és en aquest punt on moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera de governar, mostra un comportament sectari.

El sectarisme no és només una actitud de tancament. És una manera de mirar el món. És la convicció que només hi ha una manera legítima de fer les coses: la pròpia. És la tendència a considerar que qualsevol persona que discrepa és un enemic, no un adversari. És la incapacitat d’acceptar la pluralitat com a riquesa i no com a amenaça. I és, sobretot, la temptació de convertir les institucions en instruments de control ideològic.

Quan un govern municipal cessa funcionaris de carrera per motius ideològics, està enviant un missatge clar: qui no pense com nosaltres no té lloc ací. Quan una alcaldia actua d’aquesta manera, està convertint l’administració en un espai de fidelitats i no de competències. I quan això passa, la ciutadania perd. Perquè una administració sectària és una administració menys eficient, menys justa i menys democràtica.

La sentència judicial que obliga a restituir els tres funcionaris és, en aquest sentit, una victòria de la democràcia. No perquè done la raó a unes persones concretes, sinó perquè recorda que les institucions no són propietat de cap partit. Són espais comuns, regits per lleis i no per capricis. Són estructures que han de garantir la igualtat, la imparcialitat i la professionalitat. I quan un govern intenta desmuntar-les per convertir-les en eines de control ideològic, els tribunals tenen l’obligació de posar límits.

Moltes persones interpreten que el que ha passat a València no és un fet aïllat, sinó un assaig general. Una mena de prova pilot per veure fins on es podia arribar. Una temptativa d’aplicar una lògica de purga ideològica que, si haguera funcionat, podria haver-se estès a altres àmbits i a altres territoris. Però la jugada ha eixit malament. I això és una bona notícia per a totes les persones que creuen en una administració pública professional, plural i democràtica.

La dreta valenciana, segons moltes lectures crítiques, sembla voler convertir les institucions en la seua propietat privada. Aquesta percepció no naix del no-res: es fonamenta en decisions, en discursos, en gestos que apunten cap a una concepció patrimonialista del poder. Una concepció que entén les institucions no com a espais de servei públic, sinó com a espais de control polític. I és precisament aquesta manera d’entendre el poder la que moltes persones qualifiquen de sectària.

El sectarisme, en política, té conseqüències profundes. Erosiona la confiança ciutadana. Debilita la imparcialitat administrativa. Genera por entre el personal funcionari, que deixa de sentir-se protegit per la llei i passa a sentir-se vulnerable davant del poder polític. I, sobretot, empobreix la vida pública, perquè expulsa la discrepància i imposa una uniformitat que és incompatible amb la democràcia.

La lluita dels tres funcionaris restituïts és, per això, molt més que una reivindicació laboral. És un acte de resistència democràtica. És la demostració que encara hi ha persones disposades a defensar la dignitat de les institucions, fins i tot quan això implica enfrontar-se a un poder polític que actua amb lògica sectària. És un recordatori que la democràcia no es manté sola: cal defensar-la cada dia, en cada gest, en cada decisió.

La cultura festiva valenciana, que aquests professionals han contribuït a estudiar i preservar, és un bon exemple del que està en joc. Les festes són espais de memòria, de comunitat, de creativitat col·lectiva. Són un patrimoni que no pertany a cap partit, sinó al poble. Quan un govern intenta controlar aquests espais, quan pretén substituir criteris professionals per criteris ideològics, està atacant la pluralitat cultural i la llibertat creativa. I això és especialment greu en un territori com el nostre, on la cultura popular és un pilar fonamental de la identitat col·lectiva.

La sentència que restitueix els funcionaris és, doncs, un respir. Un raig de llum enmig d’un panorama que, per a moltes persones, es percep cada vegada més preocupant. Però no és suficient. Cal una reflexió profunda sobre el model de governança que volem. Cal exigir que les institucions siguen respectades, que la professionalitat siga valorada, que la pluralitat siga protegida. Cal denunciar qualsevol intent de convertir l’administració en un instrument de control ideològic. I cal fer-ho amb fermesa, amb serenitat i amb convicció democràtica.

Moltes persones consideren que el Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder, mostra una tendència al sectarisme. Aquesta percepció no és un insult, sinó una crítica política. Una crítica que es fonamenta en fets, en decisions i en una manera de governar que, per a molta gent, posa en risc la neutralitat institucional. I és legítim expressar aquesta crítica, perquè la democràcia es basa en la llibertat d’opinió i en la possibilitat de qüestionar el poder.

El que ha passat a València hauria de servir com a advertència. Les institucions no són un botí. No són un espai per a imposar una visió única del món. No són una plataforma per a premiar afins i castigar dissidents. Són, o haurien de ser, espais de servei públic, regits per la llei i orientats al bé comú. Quan un govern oblida això, quan actua amb lògica sectària, quan confon poder amb propietat, aleshores la ciutadania té l’obligació de reaccionar.

La restitució dels tres funcionaris és una victòria, però també és un recordatori. Un recordatori que la democràcia és fràgil. Que cal vigilar-la. Que cal defensar-la. Que cal denunciar qualsevol intent de degradar-la. I que, per sort, encara hi ha persones disposades a plantar cara, a resistir, a lluitar per unes institucions dignes, plurals i democràtiques.

Moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera d’actuar, mostra un comportament sectari. Aquesta és la tesi d’aquest article. Una tesi que es pot compartir o no, però que es fonamenta en fets recents i en una lectura crítica de la realitat política valenciana. I és important expressar-la, perquè la democràcia necessita debat, necessita pluralitat, necessita veus que qüestionen el poder.

La lluita dels tres funcionaris restituïts és un exemple de dignitat. Un exemple de resistència. Un exemple de compromís amb la democràcia. I és també un motiu d’esperança. Perquè demostra que, fins i tot en temps difícils, la justícia pot prevaldre. Que la professionalitat pot triomfar sobre el sectarisme. Que la llei pot posar límits al poder. I que la ciutadania, quan s’organitza i resisteix, pot defensar les institucions que li pertanyen.

Enhorabona a les tres persones restituïdes. I gràcies. Perquè la vostra lluita no és només vostra. És de totes les persones que creuen en una administració pública digna, plural i democràtica. És de totes les persones que rebutgen el sectarisme, vingue d’on vingue. És de totes les persones que volen un país on les institucions siguen respectades i no manipulades. És, en definitiva, una victòria de la democràcia.

llegir més

Epidèmia ^

La proposta impulsada per l’Ambaixada de Vietnam davant l’Organització de les Nacions Unides per posar en relleu les conseqüències devastadores de les malalties infeccioses, les epidèmies i les pandèmies és una iniciativa que mereix una atenció especial. No sols per la seua vigència en un món que encara es recupera de la crisi sanitària global provocada per la COVID-19, sinó també perquè obri la porta a una reflexió profunda sobre com entenem la salut pública, la cooperació internacional i la responsabilitat col·lectiva davant els desafiaments globals.

Les malalties infeccioses han acompanyat la humanitat des dels seus orígens, però en l’actualitat, amb la globalització, els desplaçaments massius i la interconnexió constant, el seu impacte pot ser molt més ràpid i devastador. Quan una epidèmia esclata, no afecta únicament la salut de les persones, sinó que sacseja els fonaments econòmics, socials i institucionals de les societats. Les economies més vulnerables, aquelles que ja arrosseguen dèficits estructurals en infraestructures sanitàries, educatives o laborals, són les que més pateixen les conseqüències. I això genera un cercle viciós: la pobresa afavoreix la propagació de malalties, i aquestes, al seu torn, empitjoren les condicions de vida.

Per això, la proposta de Vietnam no és només un gest diplomàtic, sinó una crida a l’acció. És una invitació a repensar les prioritats globals, a situar la salut com un dret fonamental i com un pilar essencial per al desenvolupament sostenible. No podem continuar considerant la salut com una qüestió domèstica o sectorial. És un assumpte transversal que afecta tots els àmbits de la vida i que requereix una resposta coordinada, solidària i basada en l’evidència científica.

En aquest sentit, és especialment significatiu que la proposta incloga un homenatge a Louis Pasteur, figura clau en la història de la ciència i precursor de la microbiologia moderna. Pasteur no sols va revolucionar la manera com entenem les malalties, sinó que va posar les bases de la medicina preventiva, una branca fonamental per evitar que les crisis sanitàries es convertisquen en catàstrofes humanitàries. El seu llegat ens recorda que la investigació científica, quan es posa al servei del bé comú, pot transformar el món i salvar milions de vides.

Reivindicar la figura de Pasteur és també una manera de reconéixer el treball de tantes persones dedicades a la investigació, la medicina, la infermeria, la salut pública i la gestió sanitària. Durant la pandèmia de la COVID-19, moltes d’elles van treballar en condicions extremes, amb recursos limitats i amb una pressió emocional enorme. El seu esforç va ser clau per acontindre la propagació del virus, atendre les persones afectades i desenvolupar vacunes en temps rècord. Però més enllà de l’emergència, cal garantir que aquestes professionals tinguen les condicions adequades per continuar desenvolupant la seua tasca amb dignitat i eficàcia.

La proposta vietnamita també ens convida a reflexionar sobre les desigualtats globals en l’accés a la salut. Encara hui, milions de persones no tenen accés a serveis bàsics de prevenció, diagnòstic o tractament. Les vacunes, que haurien de ser un bé comú, sovint es distribueixen de manera desigual, deixant fora dels circuits de protecció a poblacions senceres. Aquesta realitat no sols és injusta, sinó també contraproduent: mentre hi haja focus d’infecció actius en qualsevol part del món, cap país pot considerar-se completament segur.

Per això, cal avançar cap a un model de salut global més equitatiu, on la solidaritat no siga una excepció, sinó una norma. Això implica reforçar els mecanismes de cooperació internacional, invertir en sistemes de salut públics i accessibles, i garantir que la recerca científica estiga orientada a les necessitats reals de la població, i no únicament als interessos comercials. També implica escoltar les veus de les comunitats afectades, reconéixer la diversitat de contextos i adaptar les respostes a les realitats locals.

Un altre aspecte fonamental és l’educació sanitària. La prevenció comença amb la informació. Quan les persones entenen com es transmeten les malalties, com poden protegir-se i com actuar en cas de símptomes, es redueix el risc de propagació i es millora la resposta col·lectiva. Això requereix campanyes de sensibilització clares, accessibles i adaptades a diferents llengües i cultures. També requereix combatre la desinformació, que durant les últimes crisis ha sigut una amenaça tan greu com el mateix virus.

En aquest escenari, el paper de les institucions internacionals és clau. L’Organització Mundial de la Salut, les Nacions Unides i altres organismes multilaterals han de reforçar la seua capacitat de coordinació, resposta i suport als països més afectats. Però també cal que els estats membres assumisquen compromisos concrets, amb finançament estable i polítiques públiques alineades amb els objectius de salut global. No es tracta només de reaccionar davant les emergències, sinó de construir sistemes resilients capaços de prevenir, detectar i respondre de manera eficaç.

La proposta de Vietnam, per tant, és una oportunitat per avançar en aquesta direcció. És un recordatori que la salut no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. Que la ciència i la solidaritat són les nostres millors aliades. I que figures com Louis Pasteur ens mostren el camí: un camí de rigor, compromís i esperança.

Cal que aquesta iniciativa no quede en una declaració simbòlica, sinó que es traduïsca en accions concretes. Que impulse reformes, mobilitze recursos i genere consensos. Que ens ajude a construir un món més preparat, més just i més humà. Perquè la salut de cada persona és també la salut del planeta. I perquè, com ens recorda la història, només avançarem si ho fem juntes i junts.

llegir més