Per què sempre curar i tan poc previndre?

Quan una persona es trenca una cama, ningú qüestiona la necessitat de posar barreres de seguretat, senyalitzar zones perilloses o promoure hàbits que reduïsquen accidents. En canvi, quan parlem de salut mental, sembla que la prevenció siga una qüestió secundària. El sistema se centra a reparar els danys quan aquests ja s'han produït.

Aquesta manera d'actuar té un cost immens. No només econòmic per a les administracions públiques, sinó també personal, familiar i comunitari. Una crisi de salut mental no afecta únicament qui la pateix. Impacta en les relacions, en el rendiment acadèmic, en el treball, en la convivència i, en els casos més greus, pot arribar a provocar situacions irreparables.

La paradoxa és evident. Sabem que existeixen factors de risc. Coneixem els efectes de la soledat no desitjada, de la precarietat laboral, de l'assetjament escolar, de la pressió social, de la hiperconnexió digital i de la falta de suport emocional. També sabem quins factors protegeixen: xarxes socials sòlides, comunitats cohesionades, esport, cultura, educació emocional i accés fàcil a serveis psicològics. Si disposem d'aquest coneixement, per què continuem arribant tard?

Una de les raons és cultural. Històricament hem considerat la salut mental com un assumpte privat. Es demanava resistència, capacitat de sacrifici i silenci. Encara avui moltes persones senten vergonya de reconéixer que no es troben bé emocionalment. Aquesta cultura del "ja se't passarà" o del "has de ser fort" dificulta la detecció precoç dels problemes.

També existeix una raó política. La prevenció dona resultats a llarg termini, mentre que la política sovint funciona amb horitzons electorals de quatre anys. Construir una comunitat més resilient, educar emocionalment des de la infància o reforçar els vincles socials pot tardar anys a mostrar resultats. Però quan aquests arriben, són profunds i duradors.

L'escola és probablement el millor exemple. Durant dècades s'ha prioritzat la transmissió de coneixements acadèmics, mentre que les competències emocionals han quedat en segon pla. Tanmateix, aprendre a gestionar la frustració, identificar emocions o resoldre conflictes és tan important per a la vida com dominar les matemàtiques o la gramàtica.

Passa una cosa semblant en l'àmbit laboral. Moltes empreses ofereixen suport quan un treballador ja està esgotat, ansiós o de baixa. Poques revisen de manera profunda les causes que provoquen eixe malestar: càrregues excessives, manca de conciliació, objectius inassolibles o entorns laborals tòxics.

La prevenció tampoc consisteix únicament a contractar més psicòlegs. És una qüestió transversal. Significa urbanisme que facilite la convivència, habitatge digne, polítiques contra la pobresa, espais culturals accessibles, esport de base i comunitats capaces d'acompanyar les persones abans que arriben al límit.

Cal canviar la pregunta. En lloc de preguntar-nos com tractarem els problemes de salut mental del futur, hauríem de preguntar-nos quines decisions estem prenent hui per evitar-los. Igual que vacunem per previndre malalties o eduquem per evitar accidents, hauríem d'invertir molt més en construir benestar emocional.

Curar és imprescindible. Ningú ho discuteix. Però una societat intel·ligent entén que la millor intervenció és aquella que evita el sofriment abans que aparega. La salut mental no hauria de ser una política de reparació, sinó una política de prevenció.

Perquè arribar a temps sempre és millor que arribar tard. I en salut mental, massa vegades arribem quan el mal ja està fet.

llegir més

Jaume I i Morvedre: articulació històrica d’un espai fronterer i simbòlic al llarg de la conquesta i consolidació del Regne de València

L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre —l’actual Sagunt— permet comprendre amb precisió la complexitat política, militar i simbòlica de la conquesta feudal del territori valencià al segle XIII. Morvedre, hereva d’una llarga tradició urbana que s’estén des de la ciutat ibèrica d’Arse fins a la Saguntum romana, es projecta en l’edat mitjana com un espai de frontera, de control territorial i de memòria històrica. La seua posició estratègica, la seua fortalesa i el seu pes simbòlic expliquen la importància que Jaume I li atorgà en el procés d’expansió cap al sud i en la configuració del nou regne cristià.

La trajectòria històrica de la ciutat abans de l’arribada del monarca és essencial per entendre el seu valor. Saguntum havia estat un centre destacat de la Edetània ibèrica, amb un assentament inicial situat en la part més elevada del turó que hui ocupa el castell. La romanització transformà profundament la ciutat, que es convertí en un municipium pròsper i en un referent de la cultura romana a la Mediterrània occidental. La resistència heroica davant Anníbal l’any 219 aC, relatada per les fonts clàssiques, marcà per sempre la seua identitat i la seua projecció literària i política. La recuperació de la ciutat per Escipió l’any 205 aC i la protecció especial de Roma consolidaren un període de gran esplendor econòmic i cultural.

Amb l’arribada de les comunitats musulmanes al segle VIII, la ciutat adoptà el nom de Murbaitar o Murbiter, que derivaria en el Murviedro medieval. El topònim, relacionat amb els “murs vells”, remetia a la presència visible de les restes romanes, que continuaren marcant el paisatge urbà i la memòria col·lectiva. Durant el període andalusí, Morvedre es configurà com una plaça forta de notable importància estratègica, situada en la línia de comunicació entre València i les terres del nord. La seua fortalesa fou objecte de disputa en diverses ocasions, com demostra la conquesta temporal del Cid en 1098, un episodi que anticipa la seua rellevància en els conflictes posteriors.

La incorporació de Morvedre al patrimoni reial de Jaume I en 1238 s’inscriu en el context de la campanya que culminà amb la presa de València. La Crònica del rei, font fonamental per a l’estudi del període, ofereix una descripció viva de la vigilància i de les comunicacions visuals que articulaven el territori en temps de guerra. En el capítol 187, Jaume I relata com, en avançar des de Borriana i Almenara, observà senyals de foc en la serra entre Morvedre i Puçol, indicant que les guarnicions musulmanes havien detectat la seua presència. Aquelles fogueres, disposades al llarg de la costa i en les torres de València, formaven part d’un sistema d’alerta que permetia transmetre ràpidament la notícia d’una incursió. El passatge revela la importància de Morvedre com a punt de control del litoral i com a enllaç entre les defenses del nord i la capital.

La rendició del castell de Morvedre en 1238 consolidà el domini cristià sobre un espai clau per a la seguretat de València. La fortalesa, situada en un enclavament natural privilegiat, permetia controlar la plana litoral i les vies de comunicació que connectaven amb Aragó i Catalunya. A més, la ciutat posseïa una llarga tradició urbana i un teixit social divers, elements que facilitaren la seua integració en el nou regne. Morvedre es convertí així en una peça fonamental del sistema defensiu i administratiu del territori, i la seua vinculació directa al patrimoni reial reforçà el seu pes polític.

Les descripcions medievals confirmen el prestigi i la singularitat de la ciutat. La Crònica del moro Rasis, una de les fonts andalusines més citades, presenta Morvedre com un lloc apreciat, bell i delectós, amb rastres evidents d’una població antiga. L’autor destaca l’existència d’un palau construït sobre la mar amb una mestria que sorprenia les persones que el contemplaven. Aquest testimoni, encara que literari i idealitzat, reflecteix la percepció d’un espai monumental i carregat d’història, on les restes romanes continuaven exercint una forta atracció.

La importància de Morvedre no es limità al període de la conquesta. Al llarg dels segles posteriors, la ciutat continuà jugant un paper destacat en la política valenciana. Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós, fou ocupada temporalment per les tropes de Pere el Cruel en 1363, un episodi que evidencia la seua rellevància estratègica en les disputes entre les corones de Castella i d’Aragó. En el segle XV, Morvedre acollí Corts del Regne en dues ocasions, els anys 1428 i 1448, fet que confirma el seu pes institucional. El port de la ciutat també tingué un paper tràgic en 1492, quan serví d’embarcador per a les comunitats jueves expulsades pels Reis Catòlics.

La memòria històrica de Morvedre continuà transformant-se en èpoques modernes. Durant la Guerra de Successió, la ciutat es posicionà a favor del pretendent borbònic, que la premià amb el títol de “Muy Leal”. En el segle XIX, el guerriller Romeu, figura emblemàtica de la resistència contra les tropes napoleòniques, fou ajusticiat a València, i Morvedre patí el saqueig del general Suchet. El viatger Jerónimo Münzer, en el seu recorregut per la península a finals del segle XV, ja havia assenyalat la prosperitat antiga de Sagunt i la reducció de la seua grandària en època medieval. Més tard, Richard Ford, en el seu manual per a viatgers del segle XIX, lamentà la destrucció i reutilització dels materials romans, que havien servit per a construir convents i reparar muralles. Aquestes observacions il·lustren la tensió entre la preservació del patrimoni i les necessitats materials de les comunitats que habitaren la ciutat al llarg dels segles.

La relació entre Jaume I i Morvedre, però, no pot entendre’s únicament en termes militars o administratius. La ciutat simbolitzava la continuïtat d’un passat gloriós que el monarca i la seua cort reinterpretaren en clau cristiana i feudal. La recuperació d’un espai associat a la resistència heroica de Saguntum permetia inscriure la conquesta en una narrativa de restauració i legitimitat històrica. La presència de restes romanes visibles, com les muralles i el teatre, reforçava aquesta lectura i contribuïa a la construcció d’un imaginari polític que vinculava el nou regne amb la tradició clàssica.

A més, Morvedre exercí un paper fonamental en la configuració territorial del Regne de València. La seua posició en la línia de frontera amb els espais encara sota control musulmà, la seua proximitat a València i la seua funció com a node de comunicacions la convertiren en un punt de suport imprescindible per a la consolidació del poder reial. La ciutat participà activament en la repoblació i en la reorganització administrativa del territori, i el seu castell continuà sent un element clau en la defensa del litoral.

La recuperació del nom de Sagunt en 1868, després de segles d’ús del topònim Morvedre o Murviedro, simbolitza la voluntat de reconnectar amb el passat clàssic i de reivindicar la identitat històrica de la ciutat. Aquest gest, propi del romanticisme historicista del segle XIX, reflecteix la persistència d’una memòria que havia acompanyat la ciutat des de l’antiguitat i que continuava projectant-se en la modernitat.

L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre revela, en definitiva, la complexitat d’un espai que combina memòria, estratègia i identitat. La ciutat, situada en un enclavament privilegiat i marcada per una llarga trajectòria històrica, esdevingué un element central en la conquesta i en la consolidació del Regne de València. La seua fortalesa, el seu simbolisme i la seua capacitat d’adaptació al llarg dels segles expliquen la seua permanència com a referent cultural i polític. Morvedre, en la mirada de Jaume I, no era només una plaça forta a conquerir, sinó un espai carregat de significat, capaç d’articular el passat i el futur d’un territori en transformació.

---

Referències bibliogràfiques

Aurell, Jaume. La crònica de Jaume I: entre la història i la memòria. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Fletcher, Richard. The Quest for El Cid. Londres: Hutchinson, 1989.

Guinot, Enric. Els fundadors del Regne de València. València: Tres i Quatre, 1999.

Mínguez, José María. La Reconquista. Madrid: Síntesis, 2001.

Rasis, al-Maqqarī. Ajbar muluk al-Andalus. Ed. i trad. Emilio Lafuente y Alcántara. Madrid: Real Academia de la Historia, 1867.

Ford, Richard. Manual para viajeros por España y lectores en casa. Madrid: Turner, 1982 (ed. original 1845).

Munzer, Jerónimo. Viaje por España y Portugal (1494–1495). Madrid: Polifemo, 1991.

llegir més

La Mocadorà, l’amor que parla en valencià

Cada poble conserva tradicions que expliquen qui és, d’on ve i quins valors vol transmetre a les generacions futures. Al País Valencià, una de les celebracions més estimades i singulars és, sens dubte, la Mocadorà, una festa que cada 9 d’Octubre ompli carrers, aparadors i llars de color, dolçor i afecte. Coincidint amb la festivitat de Sant Dionís, considerat el patró dels enamorats valencians i valencianes, aquesta tradició ens recorda que l’amor també forma part del nostre patrimoni cultural.

La Mocadorà és molt més que un regal gastronòmic. És una expressió de sentiments que ha travessat segles i que continua mantenint tota la seua força emocional. El costum consisteix a regalar fruites i hortalisses de massapà, elaborades artesanalment, embolicades en un mocador. Aquest senzill gest simbolitza l’estima, la delicadesa i el desig de compartir la vida amb aquelles persones que ocupen un lloc especial en els nostres cors.

En una època marcada per la rapidesa, les comunicacions instantànies i les relacions condicionades per les presses del dia a dia, la Mocadorà ens convida a fer una pausa. Ens recorda que els sentiments més profunds sovint es manifesten a través de detalls aparentment menuts. Un mocador ple de massapans no és simplement un obsequi; és una declaració d’afecte, una forma de dir “t’estime” sense necessitat de paraules.

Aquesta celebració està íntimament vinculada a la identitat valenciana. El 9 d’Octubre commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238 i el naixement del poble valencià com a comunitat històrica. Al llarg dels anys, aquesta data ha adquirit un significat doble: d’una banda, representa l’orgull de pertinença i la defensa de la nostra cultura; de l’altra, es converteix en una jornada dedicada a l’amor i als sentiments.

Precisament aquesta fusió entre identitat i afecte és una de les característiques que fan única la Mocadorà. Celebrar-la significa reivindicar la llengua, les tradicions i els costums valencians, però també transmetre valors universals com el respecte, la generositat i la convivència. És una demostració que les arrels culturals poden conviure perfectament amb una visió oberta, moderna i inclusiva de la societat.

Perquè la Mocadorà del segle XXI és una festa per a totes les persones. Ja fa temps que aquesta tradició va deixar de limitar-se a una única manera d’entendre les relacions afectives. Hui és una celebració de totes les formes d’amor construïdes des del respecte, la llibertat i la igualtat. Les parelles joves que inicien un projecte de vida compartit, les que han superat dècades de convivència, les parelles heterosexuals, homosexuals o bisexuals, així com qualsevol altra expressió afectiva basada en el consentiment i l’afecte mutu, troben en la Mocadorà un espai propi.

Aquest caràcter inclusiu és especialment important en una societat diversa com l’actual. L’amor no entén de gèneres, orientacions, procedències ni edats. Les emocions formen part de l’experiència humana compartida i ens igualen més que qualsevol altra circumstància. Quan celebrem la Mocadorà, celebrem també la capacitat de cada persona d’estimar i ser estimada sense por, sense prejudicis i sense exclusions.

Però la festa va encara més enllà de l’àmbit de la parella. Cada vegada són més les persones que aprofiten aquesta data per expressar estima als seus familiars, amistats o persones significatives. Regalar una Mocadorà pot ser una manera d’agrair el suport incondicional d’una mare o un pare, la complicitat d’una amistat de tota la vida o l’afecte d’aquelles persones que ens acompanyen en els moments importants. Al cap i a la fi, l’amor adopta moltes formes i totes mereixen ser reconegudes.

També cal destacar el paper fonamental dels forners i pastissers valencians, autèntics guardians d’aquesta tradició. Cada any elaboren amb gran dedicació les figures de massapà que donen vida a la Mocadorà. Les fruites, les hortalisses i els tradicionals petardets dolços formen part d’un llegat artesanal que combina creativitat, esforç i coneixement transmés de generació en generació. Gràcies a ells, aquesta celebració continua viva i adaptada als nous temps sense perdre la seua essència.

La pervivència de la Mocadorà demostra que les tradicions no són peces de museu destinades a romandre immòbils. Al contrari, continuen existint perquè són capaces d’evolucionar i d’incorporar nous significats. La societat valenciana de hui no és la mateixa que la de fa cent anys, però l’esperit de la Mocadorà continua sent plenament vigent. El que canvia són les formes de viure-la i d’interpretar-la, mentre que el missatge central roman intacte: compartir afecte amb les persones que estimem.

En aquest sentit, la Mocadorà pot entendre’s com una lliçó de convivència. Ens recorda que una societat forta no es construeix únicament sobre infraestructures o institucions, sinó també sobre vincles humans. Les relacions personals, la solidaritat, l’amistat i l’amor són elements imprescindibles per crear comunitats cohesionades i felices. Quan regalem una Mocadorà, estem participant simbòlicament en aquesta xarxa de relacions que dona sentit a la vida col·lectiva.

A més, aquesta festa ens convida a valorar la tendresa en un temps en què sovint es prioritzen altres actituds. Mostrar afecte no és una mostra de feblesa, sinó de fortalesa emocional. Saber estimar, cuidar i respectar les persones que ens envolten és una de les capacitats més nobles que podem desenvolupar com a éssers humans. La Mocadorà ens recorda precisament això: que els sentiments compartits tenen un valor incalculable.

El futur d’aquesta tradició dependrà de la capacitat de continuar transmetent-la a les noves generacions. És important que els més joves coneguen el significat de la festa, la seua història i els valors que representa. No es tracta només de conservar un costum, sinó de mantenir viu un missatge que continua sent necessari: la importància d’expressar afecte, de respectar la diversitat i de sentir orgull per la pròpia cultura.

Per tot això, cada 9 d’Octubre la Mocadorà es converteix en molt més que una tradició gastronòmica o una celebració romàntica. És un símbol d’identitat valenciana, una mostra de convivència i una invitació a celebrar totes les formes d’amor. Uneix passat i futur, patrimoni i modernitat, arrels i inclusió. Ens recorda que la nostra cultura és més rica quan és capaç d’acollir la diversitat i que els sentiments compartits són una de les grans forces que mouen el món.

Feliç Mocadorà i feliç Sant Dionís. Que mai ens falten motius per estimar, compartir i celebrar la diversitat de l’amor.

#Mocadorà #SantDionís #9dOctubre #IdentitatValenciana #Diversitat #Amor #Sentiments #ValenciansIValencianes

llegir més

La llengua invisible de les arrels

Mireia, Aitana, hi ha una pregunta que sembla senzilla però que es fa més gran a mesura que passen els anys. Què significa ser valencianes? Quan sou menudes, la resposta pareix fàcil. És el lloc on viviu, els carrers que coneixeu, els noms de les persones que estimeu, les paraules que escolteu a casa. Però després arriben els matisos. Descobriu que hi ha moltes maneres de viure una mateixa identitat, moltes formes de sentir-se part d’un lloc. I aleshores enteneu que ser valencianes no és una etiqueta enganxada al naixement. És una relació. Una conversa lenta entre el que hem heretat i el que decidim conservar.

M’agradaria que mai pensàreu la identitat com una frontera. Hi ha qui la viu com una muralla, com una línia que separa els qui són d’ací dels qui no ho són. Jo sempre l’he sentida d’una altra manera. Per a mi s’assembla més a una casa amb les finestres obertes. Una casa que existix perquè algú la cuida, però que no deixa d’airejar-se. Ser valencià no consisteix a tancar-se dins d’un relat antic. Consisteix a saber d’on vens mentre continues caminant. Les identitats que fan por als altres solen nàixer de la inseguretat. Les que saben qui són no necessiten demostrar res constantment.

Vosaltres heu nascut en un món ple de pantalles on les distàncies semblen desaparéixer. Podeu parlar amb persones de qualsevol lloc, escoltar música creada a milers de quilòmetres o aprendre coses que abans exigien anys de viatges. És una meravella. Però també comporta un risc discret. Quan tot es pareix massa, quan totes les ciutats aspiren a semblar-se, quan totes les converses es fan en les mateixes llengües i amb les mateixes referències, hi ha una part de la diversitat humana que es va apagant sense fer soroll. No desapareix de colp. Es diluïx lentament, com una fotografia que perd color.

Per això la llengua importa tant. No perquè una llengua siga millor que una altra. No perquè parlar valencià convertisca ningú en una persona més digna. Importa perquè cada llengua és una manera de mirar el món. Hi ha paraules que contenen segles d’experiència, formes d’anomenar la realitat que expliquen qui hem sigut. Quan parle amb vosaltres en valencià, no estic fent un acte heroic ni excepcional. Estic fent una cosa molt més senzilla. Estic allargant un fil que va començar molt abans de nosaltres. Un fil que va passar pels avis, pels besavis i per moltes persones anònimes que mai coneixerem.

Aitana, tu comences a descobrir que les identitats també entren en conflicte amb els interessos, la política i el poder. Mireia, tu encara vius moltes coses des de la naturalitat de qui no necessita explicar-les. Les dos perspectives són valuoses. Al llarg de la vida trobareu persones que vos diran que aquestes qüestions no tenen importància. Altres vos diran que són l’única cosa important. Jo desconfie dels dos extrems. La identitat no hauria d’ocupar-ho tot, però tampoc hauria de ser invisible. És com les arrels d’un arbre. No són el tronc, ni les branques, ni els fruits. Però sense elles, tard o d’hora, tot acaba debilitant-se.

De vegades pense en els llocs que formen la nostra vida. Els camps que encara resistixen entre urbanitzacions, les places on la gent major continua parlant sota l’ombra, les festes que omplin els carrers, l’olor de la mar quan canvia el vent. Res d’això és etern. Tot depén de decisions. Decidim què preservem, què transformem i què deixem perdre. Per això la identitat no és una herència passiva. És una responsabilitat compartida. No consisteix a repetir el passat com si fóra una pregària. Consisteix a dialogar amb ell. A preguntar-se què mereix continuar viu i com adaptar-ho als temps que arriben.

Hi ha una idea que m’agradaria que conservàreu sempre. Ser valencianes no hauria de limitar el vostre horitzó. Al contrari. Hauria d’ajudar-vos a entendre millor els altres. Quan una persona està reconciliada amb el que és, acostuma a tindre menys por de la diferència. Qui estima la seua llengua sol entendre millor el valor de les altres llengües. Qui estima el seu territori comprén amb més facilitat l’estima que altres senten pel seu. L’arrelament saludable no construïx murs. Construïx ponts. És una manera d’arribar al món sense haver d’esborrar-se a si mateix.

També hi ha moments en què ser valencianes significarà resistir una mica. No una resistència grandiloqüent ni èpica. Una resistència quotidiana. Continuar parlant una llengua quan seria més còmode abandonar-la. Defensar una manera de viure quan la uniformitat sembla més fàcil. Recordar una història compartida quan tot convida a l’oblit. Les coses importants rarament desapareixen per una gran catàstrofe. Solen desaparèixer per acumulació de petites renúncies. Per això les decisions menudes tenen tanta força. Cada conversa, cada lectura, cada costum conservat o abandonat participa d’una història més llarga del que imaginem.

Quan vos observe créixer, pense sovint que la identitat és semblant a la relació amb la família. Ningú la viu exactament igual. Cada persona la interpreta, la transforma i la fa seua. Vosaltres sereu valencianes d’una manera diferent de la meua. I això és normal. Seria estrany que no fóra així. Les identitats vives canvien perquè les persones canvien. El que importa no és copiar fidelment allò que hem rebut. El que importa és mantindre una conversa honesta amb aquesta herència, escoltant-la sense convertir-la en una gàbia ni en una relíquia.

Al final, filles meues, crec que ser valencianes és una forma concreta d’estimar el món. És mirar la realitat des d’un lloc determinat sense oblidar que hi ha molts altres llocs possibles. És saber que les paraules que utilitzem porten memòria. És entendre que els paisatges tenen una història i que nosaltres només en som un fragment breu. És assumir que cada generació rep un petit llegat i decideix què fer-ne. I és descobrir, amb el temps, que la identitat no és una resposta definitiva. És una pregunta que es renova cada dia, en cada gest, en cada elecció i en cada mirada amb què decidim habitar la vida.

llegir més

9 D’OCTUBRE: TERRITORI DE RESISTÈNCIA

El 9 d’Octubre ens arriba en un moment de tensió col·lectiva, en un país que sembla caminar sobre un fil cada vegada més prim. Les vagues s’estenen com una resposta desesperada a la pèrdua de drets; la baixada del valencià es fa visible en escoles, carrers i institucions; i els símbols que ens han sostingut durant segles són qüestionats, menystinguts o directament atacats. No és temps de discursos tous. És temps de trinxera, de recuperar la consciència que la nostra identitat mai ha estat un regal, sinó una conquesta permanent.

Som un poble que ha après a resistir en condicions adverses. No venim de comoditats, sinó de guerrilles, de decisions dures, de supervivència cultural i política. La nostra història és una successió de moments en què ens han volgut més petits, més silenciosos, més obedients. Però cada 9 d’Octubre recorda que, malgrat tot, hem continuat en peu.

Quan Jaume I, en 1248, es dirigeix a “tots els habitants del seu castell, vila, arrabal i terme”, no parla d’un país dòcil. Parla d’un país que havia resistit dominacions, revoltes i expulsions. Un país que, enmig de tensions i fractures, es reorganitzava per continuar existint. Aquell gest, aparentment administratiu, és en realitat una declaració de guerra contra l’oblit: un reconeixement explícit que el territori valencià era, ja aleshores, un espai de resistència.

Hui, segles després, la situació no és tan diferent com voldríem. La pèrdua de drets laborals, la precarització, la pressió sobre els serveis públics, la degradació de la vida comunitària i la substitució progressiva del valencià per altres llengües més “útils” o “neutres” formen part d’una mateixa ofensiva. No és casual. No és espontani. És una estratègia que busca desactivar la capacitat d’un poble per pensar-se, per organitzar-se, per defensar-se.

La llengua és una trinxera. Cada paraula dita en valencià és una posició defensada. Cada dret mantingut és una barricada que no han pogut tombar. Cada símbol que continua viu —la senyera, la memòria de Jaume I, el 9 d’Octubre mateix— és una bandera que es manté dreta enmig del fum.

El País Valencià és, encara, territori de resistència. I això no és una metàfora: és una realitat política, cultural i emocional. Resistim quan defensem l’educació pública. Resistim quan exigim drets laborals dignes. Resistim quan parlem valencià en espais on ens volen en silenci. Resistim quan recordem que la nostra història no és un decorat folklòric, sinó una genealogia de lluites.

El 9 d’Octubre no és només una celebració. És una reafirmació. És un crit que diu: “Som ací, i no pensem retrocedir.” És la consciència que, si el país trontolla, és perquè encara hi ha qui empeny per fer-lo caure. I és també la certesa que, si continuem en peu, és perquè hi ha qui no es resigna.

No celebrem: ens alcem.  

No aplaudim: ens preparem.  

No recordem: combatem l’oblit.

El 9 d’Octubre és la data en què el País Valencià es mira al mirall i es reconeix: un poble que ha resistit dominacions, silencis i imposicions. Un poble que, malgrat les vagues, les retallades, la pèrdua de drets i la pressió sobre la llengua, continua avançant. Un poble que sap que la identitat no és un luxe, sinó una trinxera que cal defensar cada dia.

I enguany, més que mai, el 9 d’Octubre ens recorda que la batalla continua. Que la llengua és un front. Que els drets són un front. Que la memòria és un front. Que els símbols són un front. I que nosaltres, com sempre, som la línia que no es trenca.

llegir més