La situació actual a Gaza i Cisjordània és insostenible. Més de 60.000 persones han mort en els darrers mesos, moltes d’elles infants, víctimes d’un bloqueig que utilitza la fam com a arma de guerra. L’ONU ha declarat oficialment l’existència de fam a la Franja, mentre Israel impedeix l’entrada d’aliments i ajuda humanitària. Aquesta realitat no pot ser justificada per cap atac, per cap estratègia militar, ni per cap discurs de seguretat. La violència estructural que pateix el poble palestí té arrels històriques que cal reconèixer: la Nakba de 1948, amb l’expulsió massiva de més de 700.000 palestins, marca l’inici d’un procés de colonització que no ha cessat.
La solidaritat no és només una resposta emocional davant la barbàrie. És una posició política, ètica i cultural. És reconèixer que el dret a l’autodeterminació, a viure en pau, a tenir accés a l’educació, a la salut i a la memòria, són drets universals. Quan aquests drets són trepitjats de manera sistemàtica, com passa amb Palestina, cal alçar la veu. Cal denunciar la complicitat dels estats que, per acció o omissió, mantenen relacions comercials i militars amb l’ocupant. Cal qüestionar la hipocresia de governs que reconeixen Palestina en l’àmbit diplomàtic però continuen venent armes a Tel-Aviv. Cal exigir a les institucions internacionals que deixin de ser espectadors impotents i actuïn amb fermesa davant les vulneracions del dret internacional.
La solidaritat amb Palestina també és una oportunitat per revisar les nostres pròpies lluites. Des de comunitats que també han viscut l’ocupació, la repressió i la negació de la identitat, podem establir ponts de comprensió i de resistència compartida. La lluita del poble palestí no és aliena a la nostra. És una lluita per la terra, per la cultura, per la memòria i per la vida. És una lluita que ens recorda que la llibertat no es concedeix, es conquista amb dignitat, amb perseverança i amb solidaritat internacionalista.
En aquest context, les mobilitzacions populars, les campanyes de boicot, les iniciatives com la Flotilla per Gaza que salpa des de Barcelona, són expressions concretes d’aquesta solidaritat. No es tracta només de gestos simbòlics, sinó d’accions que desafien el bloqueig, que visibilitzen la injustícia i que connecten les lluites globals. Quan la societat civil s’organitza, quan les entitats culturals, educatives i comunitàries prenen partit, es construeix una xarxa de resistència que transcendeix les fronteres.
També cal reconèixer la diversitat del poble palestí, la seva capacitat de resistència cultural, artística i educativa. Malgrat la destrucció d’escoles, hospitals i infraestructures, malgrat l’exili forçat i la dispersió, el poble palestí manté viva la seva identitat. Les dones, els infants, els artistes, els mestres, els agricultors, tots ells són protagonistes d’una resistència quotidiana que desafia l’intent de deshumanització. La solidaritat amb Palestina és també una solidaritat amb la vida, amb la capacitat de crear, d’estimar i de construir futur enmig de la devastació.
És imprescindible que els mitjans de comunicació assumeixin la seva responsabilitat. Massa sovint, el relat dominant criminalitza la resistència palestina, la redueix a una caricatura violenta i ignora les causes profundes del conflicte. Cal una narrativa que expliqui la història des de la perspectiva de les víctimes, que contextualitzi els fets, que doni veu als qui han estat silenciats. La solidaritat també és narrativa, és capacitat de construir relats que trenquin l’apatia i el conformisme.
Des de l’àmbit educatiu, cal incorporar la realitat palestina com a part de la formació crítica. No es pot parlar de drets humans, de pau o de convivència sense abordar el cas de Palestina. Les escoles, les universitats, els espais de formació han de ser llocs on es reflexioni sobre l’ocupació, sobre el colonialisme, sobre la resistència i sobre la solidaritat. Educar en la solidaritat és educar en la capacitat de transformar el món.
La solidaritat amb Palestina també és una crida a la coherència. No podem defensar la justícia social, la igualtat de gènere, la sostenibilitat o la diversitat cultural si ignorem el patiment d’un poble que ha estat desposseït, criminalitzat i massacrat. La coherència implica posicionar-se, trencar el silenci, assumir riscos i construir aliances. Implica entendre que la llibertat d’un poble és la llibertat de tots.
Finalment, la solidaritat amb el poble palestí és una expressió d’esperança. Malgrat tot, malgrat la destrucció, la mort i l’exili, el poble palestí continua resistint. I aquesta resistència és una llum que ens guia, que ens recorda que la dignitat no es pot exterminar. Que la memòria no es pot esborrar. Que la vida, malgrat tot, s’obre camí.