L’influencer, en la seua forma més pura, és un ésser que viu entre l’anhel de likes i la por al shadowban. Es desperta amb la llum perfecta per a fer-se la foto del cafè, que no beurà fins que la temperatura siga incompatible amb la vida. Menja amanides que no ha tallat, viatja a llocs que no ha triat i somriu amb dents que han passat més temps en mans d’un ortodoncista que en la boca pròpia. El seu dia a dia és una coreografia de moments espontanis meticulosament planificats, on cada pas està pensat per a seduir l’algoritme i, de pas, algun patrocinador.
Però no ens equivoquem. Ser influencer no és fàcil. Requereix una disciplina espartana: alçar-se a les sis del matí per a fer ioga amb un outfit que costa més que el lloguer, respondre comentaris amb emojis estratègics, fer unboxing de productes que no ha comprat i, sobretot, mantindre viva la il·lusió que tot és autèntic. Perquè si alguna cosa defineix l’influencer és la seua autenticitat manufacturada. És com una paella congelada: sembla casolana, però porta més química que un laboratori.
La seua relació amb el públic és una barreja de devoció i dependència. Necessiten que els seguidors creguen en la seua vida perfecta, però també que compren el gel per a les arrugues, el te detox i la motxilla ergonòmica que promocionen. I si pot ser, que ho facen amb el codi de descompte que porta el seu nom, perquè cada clic és una moneda en el temple del capitalisme emocional.
Ara bé, no tot és glamur. El món influencer també té les seues tragèdies. Hi ha qui cau en desgràcia per no seguir les tendències, qui perd seguidors per dir que li agrada la pizza amb pinya, qui és cancel·lat per fer un comentari desafortunat sobre el reciclatge. És un ecosistema fràgil, on la fama és tan volàtil com una història de WhatsApp. Hui eres el referent de la sostenibilitat, demà t’acusen de fer servir bosses de plàstic. Hui et conviden a un festival, demà et deixen en vist.
I què passa amb els influencers locals? Aquells que, des de la comarca, intenten fer-se un lloc en el firmament digital. Són valents, perquè han de competir amb gent que fa stories des de Bali mentre ells ho fan des de la rotonda del polígon. Però també són més propers, més reals, més capaços de parlar de la vida amb un accent que no ha passat pel filtre de Madrid. Són els que et recomanen el forn del barri, el bar on fan el millor esmorzar i la botiga de roba on encara et diuen bon dia. Són resistents, com les llaunes de tomaca en una cuina de poble.
Però alerta, que també hi ha influencers de la causa. Aquells que, entre selfie i selfie, et parlen de feminisme, ecologisme, drets humans i diversitat familiar. Són com una versió 2.0 de les pancartes, però amb filtres. I encara que de vegades pequen de simplificar, també poden ser altaveus útils. El problema és quan la causa esdevé decorat, quan la lluita es converteix en tendència i quan la solidaritat es mesura en interaccions. Perquè no tot el que brilla és compromís, i no tot el que es comparteix és transformador.
En este escenari, el poble —és a dir, nosaltres— tenim un paper clau. Som els espectadors, però també els còmplices. Alimentem el sistema amb cada like, amb cada comentari, amb cada compra feta per impuls. Ens deixem seduir per vides que no són nostres, per cossos que no són reals, per somnis que no ens pertanyen. I en eixe procés, oblidem que la vida no té filtre, que la felicitat no es pot mesurar en seguidors i que el valor d’una persona no depén del seu engagement.
Potser ha arribat el moment de fer una reflexió col·lectiva. De preguntar-nos si volem seguir vivint en un món on la influència es compra, on l’autenticitat es ven i on la comunitat es construeix a base de hashtags. Potser cal recuperar el sentit crític, la mirada irònica, la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. Perquè si alguna cosa pot salvar-nos del deliri digital és l’humor, eixa arma que desmunta egos i desinfla vanitats.
Així que, estimades persones influenciades, no deixem que ens convertisquen en zombis del scroll. No cal seguir a qui no ens aporta, ni comprar el que no necessitem, ni admirar vides que no són vives. Fem-nos influencers de la nostra pròpia vida, protagonistes del nostre relat, creadors de comunitat real. I si algun dia decidim fer-nos una foto del cafè, que siga perquè ens ve de gust, no perquè ho marca el calendari editorial.
Perquè al cap i a la fi, el millor filtre és el sentit comú. I això, de moment, no es pot comprar en cap enllaç d’afiliació.