La ciutat de Sagunt, enclavada entre el litoral mediterrani i les serres interiors del País Valencià, ha estat històricament un espai de confluència cultural, estratègic i simbòlic. Coneguda per la seua herència ibèrica, romana i medieval, Sagunt conserva també vestigis significatius de l’etapa islàmica, que sovint han estat invisibilitzats o subordinats a altres narratives patrimonials. Aquest article pretén analitzar la presència de l’art islàmic a Sagunt des d’una perspectiva històrica, arqueològica i cultural, tot situant-lo en el context més ampli de l’art d’Al-Àndalus i reflexionant sobre les seues potencialitats en clau de memòria, identitat i sostenibilitat.
L’art islàmic, entès com a expressió estètica, espiritual i funcional de les societats musulmanes, es desplega entre els segles VII i XV en una àrea geogràfica que abasta des del Pròxim Orient fins a la península Ibèrica. A diferència d’altres tradicions artístiques, l’art islàmic no es defineix per una cronologia estricta ni per una unitat estilística homogènia, sinó per una sèrie de principis compartits que inclouen la cal·ligrafia, la geometria, la decoració vegetal, l’arquitectura religiosa i civil, i les arts aplicades com la ceràmica, el metall o el teixit. En el cas d’Al-Àndalus, la cultura islàmica va generar formes artístiques d’una gran riquesa i originalitat, que van influir profundament en l’art mudèjar i en la sensibilitat mediterrània posterior.
Sagunt va formar part d’Al-Àndalus durant diversos segles, especialment entre la conquesta musulmana de la península Ibèrica al segle VIII i la incorporació al regne cristià de València al segle XIII. Durant aquest període, la ciutat va experimentar transformacions urbanes, socials i culturals que deixaren empremta en el seu paisatge i en la seua memòria. Tot i que la documentació sobre l’art islàmic saguntí és limitada, les evidències arqueològiques i les investigacions recents permeten reconstruir parcialment aquest llegat.
Un dels testimonis més rellevants és el cementeri islàmic del segle XI descobert a la Casa del Mestre Peña, actual seu del Museu Arqueològic de Sagunt. Aquest espai funerari, amb tombes orientades cap a la Meca i sense ornamentació figurativa, reflecteix els principis de la religió islàmica pel que fa al tractament de la mort i la sacralitat del cos. La troballa d’aquest cementeri no només confirma la presència d’una comunitat musulmana estable a la ciutat, sinó que obre la porta a una relectura del nucli urbà medieval com a espai de convivència i pluralitat.
Altres elements que poden associar-se a l’art islàmic són les estructures defensives del castell de Sagunt, que podrien conservar traços d’època andalusina integrats en reformes posteriors. L’alcassaba, com a forma arquitectònica pròpia del món islàmic, es caracteritza per la seua funcionalitat militar, la seua adaptació al relleu i la seua austeritat decorativa. Tot i que el castell actual presenta una superposició de fases romanes, medievals i modernes, la seua morfologia i la seua ubicació podrien respondre a criteris defensius islàmics.
La toponímia i el traçat urbà del nucli antic també ofereixen pistes sobre la configuració de la medina islàmica. Els carrers estrets, irregulars i laberíntics, així com la presència de patis interiors i espais comunitaris, són característiques habituals de les ciutats andalusines. Aquest urbanisme respon a una concepció de l’espai que combina privacitat, funcionalitat i adaptació climàtica, i que contrasta amb els models urbanístics romans o cristians posteriors.
En l’àmbit de les arts decoratives, la ceràmica andalusina ocupa un lloc destacat. Sagunt, com altres ciutats valencianes, va participar en la producció i difusió de ceràmica islàmica, caracteritzada per la seua qualitat tècnica, la seua riquesa cromàtica i la seua simbologia geomètrica. Les jornades culturals celebrades a Sagunt en reconeixement de la comunitat islàmica han inclòs conferències sobre el mestratge ceràmic andalusí, posant en valor aquest patrimoni sovint menystingut. La ceràmica, com a art industrial, connecta la quotidianitat amb la bellesa, i permet entendre l’art islàmic com una expressió integral de la vida.
La cal·ligrafia, un dels elements més distintius de l’art islàmic, no ha deixat rastres visibles a Sagunt, però la seua influència en l’estètica mudèjar i en la decoració arquitectònica valenciana és innegable. La cal·ligrafia àrab, considerada una forma d’art sacre, transcendeix la funció comunicativa per esdevenir ornamentació, meditació i afirmació identitària. En aquest sentit, la recuperació de la cal·ligrafia com a element patrimonial podria enriquir les propostes museogràfiques i educatives locals.
La pintura i la representació figurativa, tot i ser menys habituals en l’art islàmic per motius religiosos, també van existir en formats com la il·luminació de manuscrits, les miniatures perses o les decoracions palatines. A Al-Àndalus, la representació d’animals i escenes cortesanes es va desenvolupar en objectes d’ivori, ceràmica i metall. Tot i que no s’han trobat exemples directes a Sagunt, la influència d’aquestes formes en l’art mudèjar i en la sensibilitat mediterrània posterior és perceptible.
L’art islàmic a Sagunt no pot entendre’s només com un conjunt de vestigis materials, sinó com una capa profunda de la memòria urbana i territorial. La invisibilització d’aquest llegat respon a processos històrics de conquesta, assimilació i construcció identitària que han privilegiat altres narratives patrimonials. Tanmateix, la recuperació crítica de l’art islàmic permet obrir espais de diàleg, reconeixement i projecció cultural. En aquest sentit, les iniciatives municipals que han impulsat jornades sobre la ciutat islàmica, visites guiades a l’alcassaba i activitats interculturals són passos importants cap a una patrimonialització inclusiva.
La candidatura de Sagunt com a Patrimoni de la Humanitat ha de contemplar aquesta dimensió islàmica com a part essencial del relat històric i com a oportunitat per construir una identitat plural, mediterrània i sostenible. L’art islàmic, amb la seua capacitat de fusionar espiritualitat, funcionalitat i estètica, ofereix eines per repensar el patrimoni no com a conjunt de ruïnes, sinó com a espai viu de convivència, creativitat i transformació.
En el context actual, marcat per la diversitat cultural, la crisi ecològica i la necessitat de models urbans més humans, l’art islàmic pot inspirar formes de disseny, arquitectura i gestió patrimonial que recuperen la relació amb l’aigua, la vegetació, la geometria i la comunitat. Les mesquites, madrasses, palaus i alcassabes no són només edificis històrics, sinó paradigmes d’una manera de viure que integra el cos, l’esperit i el territori.
Sagunt, com a ciutat amb una comunitat islàmica activa i integrada, pot convertir aquest llegat en motor de cohesió social, educació intercultural i projecció internacional. La memòria de l’art islàmic no ha de ser només objecte d’estudi, sinó font d’inspiració per a la creació contemporània, la innovació museogràfica i la dinamització turística. En aquest sentit, la dramatització patrimonial, la creació de rutes temàtiques i la producció de formats visuals poden contribuir a fer visible allò que ha estat silenciat, i a connectar el passat amb els reptes del present.
L’art islàmic a Sagunt és, doncs, una finestra oberta a la complexitat històrica, a la riquesa estètica i a la possibilitat d’una identitat territorial més inclusiva. Recuperar-lo no és només una tasca acadèmica, sinó un acte de justícia cultural, de reconeixement comunitari i de construcció de futur. En un món que tendeix a l’homogeneïtzació, a la fragmentació o a l’oblit, recuperar l’art islàmic com a part constitutiva del paisatge saguntí és una aposta per la complexitat, la memòria compartida i la dignificació de totes les capes històriques que han conformat la ciutat.
Des d’una perspectiva educativa, l’art islàmic pot esdevenir una eina poderosa per treballar la interculturalitat, la història crítica i la sensibilitat estètica. Incorporar-lo als currículums escolars, als itineraris museístics i als discursos patrimonials permet trencar amb visions eurocèntriques o lineals de la història, i obrir espais per a la reflexió sobre la diversitat, la convivència i la transformació social. En aquest sentit, Sagunt pot liderar processos pedagògics que vinculen el patrimoni amb la ciutadania activa, la creativitat i la sostenibilitat.
La relació entre art islàmic i sostenibilitat és especialment rellevant en el context actual. Els espais arquitectònics andalusins, amb els seus sistemes de ventilació natural, els patis amb vegetació, les fonts i la gestió de l’aigua, ofereixen models d’habitabilitat que poden inspirar l’arquitectura bioclimàtica contemporània. La geometria islàmica, basada en patrons repetitius i simetries naturals, connecta amb principis de disseny regeneratiu i amb la recerca d’harmonia entre l’ésser humà i el medi. Sagunt, com a ciutat mediterrània amb reptes ambientals evidents, pot recuperar aquests sabers per repensar el seu urbanisme, la seua arquitectura i la seua relació amb el territori.
En l’àmbit de la creació artística contemporània, l’art islàmic pot dialogar amb disciplines com el disseny gràfic, la dramatització patrimonial, la música, la dansa o la poesia visual. La cal·ligrafia àrab, per exemple, pot ser reinterpretada en formats digitals, murals comunitaris o instal·lacions efímeres que vinculen memòria i expressió. Les formes geomètriques poden inspirar escenografies, coreografies o estructures escèniques que evoquen la complexitat de la identitat mediterrània. Sagunt, amb la seua tradició teatral, musical i festiva, pot integrar aquests llenguatges en propostes culturals que connecten passat i futur.
La dramatització del patrimoni islàmic, entesa com a estratègia de comunicació, educació i mobilització, pot adoptar formats diversos: rutes guiades amb personatges històrics, recreacions escèniques, exposicions immersives, podcasts narratius o campanyes visuals que evoquen la vida quotidiana d’Al-Àndalus. Aquestes propostes no només fan accessible el coneixement, sinó que generen vincles emocionals amb el territori, estimulen la participació ciutadana i contribueixen a la construcció d’una identitat compartida. Sagunt, amb la seua capacitat de lideratge cultural i institucional, pot impulsar aquestes dramatitzacions com a motor de cohesió i projecció.
En el marc de la candidatura de Sagunt com a Reserva de la Biosfera, el reconeixement del llegat islàmic pot reforçar els valors de diversitat, sostenibilitat i patrimoni viu que defineixen aquest projecte. L’art islàmic, com a expressió d’una relació equilibrada entre cultura i natura, pot esdevenir un eix transversal en les polítiques territorials, educatives i turístiques. La inclusió d’aquest llegat en els discursos oficials, en les estratègies de desenvolupament local i en les aliances institucionals és fonamental per garantir una patrimonialització justa, plural i transformadora.
Finalment, cal destacar que la recuperació de l’art islàmic a Sagunt no és una tasca aïllada, sinó part d’un moviment més ampli de revalorització de les cultures oblidades, de resistència a l’homogeneïtzació global i de construcció d’alternatives identitàries. En aquest sentit, Sagunt pot esdevenir referent en la defensa d’un patrimoni que no només mira enrere, sinó que projecta futur. Un patrimoni que no només s’exposa, sinó que s’habita, s’interpreta i es transforma. Un patrimoni que, com l’art islàmic, ens convida a contemplar la bellesa en la complexitat, a reconèixer la diversitat com a riquesa, i a construir comunitat des de la memòria, la creativitat i el compromís.
