La complicitat política no és sols una qüestió de presència física en un hemicicle o de vot disciplinat. És una actitud que es tradueix en silenci davant l’abús, en acceptació davant la injustícia, en conformisme davant la manca de transparència. Quan un lideratge com el de Mazón es veu qüestionat per la ciutadania, per la premsa i per la pròpia coherència democràtica, la responsabilitat individual de cada càrrec públic esdevé fonamental. No és suficient amagar-se darrere de la sigla, ni justificar-se amb la necessitat de mantenir la unitat del partit. La unitat no pot ser excusa per a la submissió, ni la disciplina pot convertir-se en coartada per a la renúncia a la consciència.
El debat de fons és si la política valenciana pot continuar funcionant amb lògiques de partit que anul·len la capacitat crítica de les persones que ocupen càrrecs públics. La ciutadania espera que qui representa les institucions actue amb dignitat, amb valentia i amb capacitat de dissidència quan les coses no es fan bé. Si ningú ni ninguna decideix alçar la veu i trencar amb la complicitat, el missatge que es transmet és que tot s’hi val, que la lleialtat a la sigla està per damunt de la lleialtat a la societat.
La compareixença de Mazón ha estat un punt d’inflexió perquè ha posat damunt la taula la fragilitat d’un projecte polític que es presenta com a modernitzador però que sovint cau en les mateixes pràctiques de sempre: opacitat, manca d’autocrítica i voluntat de controlar el relat. Davant d’això, la responsabilitat individual és més necessària que mai. No es tracta de fer un gest simbòlic, sinó de demostrar que la política pot ser un espai de consciència i de compromís amb la veritat.
Quan es parla de complicitat, es parla també de memòria. La societat valenciana té una llarga experiència de silencis còmplices que han permés la perpetuació de pràctiques corruptes, de decisions injustes i de polítiques que han anat en contra de l’interés general. Cada vegada que un càrrec públic ha decidit callar, cada vegada que ha preferit mirar cap a un altre costat, s’ha reforçat la idea que la política és un espai on la responsabilitat individual no compta. Però això és fals. La responsabilitat individual és la base de la democràcia.
Si cap càrrec públic del PP decideix passar al grup de no adscrits, el missatge és devastador: significa que totes i tots accepten sense fissures el relat de Mazón, que ningú ni ninguna considera que hi haja motius suficients per a marcar distància, que la consciència crítica ha desaparegut. I això converteix el conjunt del partit en còmplice, perquè la complicitat no es mesura en el grau d’adhesió entusiasta, sinó en la manca de dissidència.
La política necessita persones capaces de dir no. Dir no quan les coses no es fan bé, dir no quan la transparència es veu compromesa, dir no quan la ciutadania exigeix explicacions i el poder respon amb evasives. El grup de no adscrits és, en aquest sentit, un refugi per a la dignitat. No és un espai de marginalitat, sinó un espai de resistència. Passar al grup de no adscrits seria un gest de valentia, un recordatori que la política no pot reduir-se a la disciplina de partit, que la consciència individual té un valor insubstituïble.
La complicitat, a més, té conseqüències socials. Quan la ciutadania percep que cap càrrec públic és capaç de trencar amb la disciplina, la desafecció creix. La gent comença a pensar que tots i totes són iguals, que ningú ni ninguna té la valentia de defensar l’interés general per damunt de la sigla. I això erosiona la confiança en les institucions, alimenta el descrèdit de la política i obri la porta a discursos populistes que prometen una regeneració que mai arriba.
Per això, la compareixença de Mazón no és sols un episodi més en la vida política valenciana. És un moment que exigeix definició, que obliga a cada càrrec públic a mirar-se al mirall i a decidir si vol ser còmplice o vol ser lliure. La llibertat política no es mesura en la capacitat de repetir consignes, sinó en la capacitat de pensar per una mateixa, de decidir amb criteri, de posar la dignitat per damunt de la conveniència.
La història ens ensenya que els silencis còmplices acaben passant factura. Quan es mira enrere i es recorden els episodis de corrupció, les decisions injustes o les polítiques que han danyat el territori i la societat, sempre apareix la mateixa pregunta: on estaven les veus crítiques, on estaven les persones que podien haver dit prou. I la resposta és dolorosa: estaven callades, estaven sotmeses a la disciplina, estaven atrapades en la complicitat.
La política valenciana necessita un canvi de cultura. Necessita que la dissidència siga valorada, que la consciència individual siga respectada, que la valentia de dir no siga reconeguda com un acte de dignitat. Si ningú ni ninguna decideix passar al grup de no adscrits, es reforça la idea que la política és un espai de submissió, que la sigla està per damunt de la consciència, que la complicitat és inevitable. Però això no és cert. Sempre hi ha una alternativa, sempre hi ha la possibilitat de trencar amb el silenci, sempre hi ha la capacitat de dir prou.
La ciutadania espera gestos clars. Espera que les persones que ocupen càrrecs públics demostren que la política pot ser un espai de dignitat, que la representació institucional no és una qüestió de conveniència personal, sinó de compromís amb la societat. Passar al grup de no adscrits seria un gest que demostraria que encara hi ha consciència crítica, que encara hi ha persones disposades a posar la dignitat per damunt de la disciplina.
La compareixença de Mazón ha obert un escenari on la complicitat esdevé la gran protagonista. Si ningú ni ninguna decideix trencar amb ella, el missatge és clar: totes i tots són còmplices. Però la política no pot reduir-se a la complicitat. Necessita dissidència, necessita valentia, necessita consciència. La democràcia es construeix amb veus crítiques, amb gestos de dignitat, amb la capacitat de dir no. I si la política valenciana vol recuperar la confiança de la ciutadania, ha de demostrar que encara hi ha persones capaces de fer-ho.
Aquest és el repte que tenen davant els càrrecs públics del PP. Decidir si volen ser còmplices o si volen ser lliures. Decidir si volen callar o si volen parlar. Decidir si volen ser part d’un relat que erosiona la confiança o si volen ser part d’una política que recupera la dignitat. La societat espera la resposta, i la història jutjarà el silenci.