Ser estudiant hui no és només assistir a classe, prendre apunts o superar exàmens. És conviure amb la incertesa, amb la pressió social, amb les desigualtats que travessen les trajectòries educatives. És construir-se enmig d’un món que canvia ràpidament, que exigeix respostes immediates però que sovint no dona espais per a la pausa, per a la reflexió, per a la cura. I, malgrat tot, les persones estudiants continuen creant comunitat, reinventant formes de resistència, articulant discursos propis.
Hi ha qui encara parla dels estudiants com si foren un col·lectiu homogeni, però la realitat és diversa, plural, complexa. Hi ha qui estudia mentre treballa, qui ho fa amb responsabilitats familiars, qui arriba a l’aula amb ferides invisibles, qui troba en el saber una forma de supervivència. I també hi ha qui s’hi perd, qui no troba sentit, qui necessita que l’educació siga més humana, més propera, més transformadora.
L’estudiantat és un mirall del que som com a societat. Si el tractem com a números, com a expedients, com a màquines de rendiment, estem fallant. Però si reconeixem en cada persona estudiant una veu, una història, una possibilitat de canvi, estem sembrant futur. Cal escoltar-les, acompanyar-les, donar-los espai per a equivocar-se, per a créixer, per a imaginar.
L’educació no pot ser només transmissió de coneixements. Ha de ser també un acte d’amor, de justícia, de compromís amb la vida. I en eixe camí, les persones estudiants no són receptores passives, sinó protagonistes actives. Són qui qüestiona, qui proposa, qui transforma. Són, en definitiva, una part essencial del batec col·lectiu. I mereixen ser reconegudes com a tals.