16.11.25

Patrimoni

El patrimoni mundial és molt més que una llista de llocs emblemàtics reconeguts per la seua bellesa o antiguitat. És una expressió col·lectiva de la memòria, de les formes de vida que han deixat empremta i que encara poden inspirar camins de futur. Quan un espai és declarat patrimoni mundial, no només se li atorga un reconeixement internacional, sinó que també se li assigna una responsabilitat compartida: la de ser cuidat, comprés i viscut amb respecte i compromís.

Tanmateix, massa vegades aquest reconeixement es tradueix en una patrimonialització que desconnecta el lloc de les persones que l’han habitat, estimat i significat. El patrimoni no pot ser només una postal per al turisme o un decorat per a la contemplació. Ha de ser un espai viu, conflictiu, ple de relats i de vincles. Quan es deslliga de les comunitats que li donen sentit, esdevé un objecte buit, una representació sense ànima.

Des de la perspectiva valenciana, amb una riquesa patrimonial que va des dels paisatges culturals fins a les tradicions festives, és fonamental reivindicar una gestió participativa, arrelada i ecosocial del patrimoni. Cal que les persones siguen protagonistes en la definició, la protecció i la transformació dels seus espais significatius. Això implica reconéixer els sabers populars, les pràctiques sostenibles, les formes d’habitar que han resistit l’homogeneïtzació global.

En un context de crisi climàtica i de pèrdua de diversitat cultural, el patrimoni mundial pot ser una eina poderosa per a la sostenibilitat. Les arquitectures bioclimàtiques, els sistemes de reg tradicionals, les formes de convivència comunitària poden inspirar models més respectuosos amb el medi i amb les persones. Però per a això cal una mirada que no separe cultura i natura, que entenga el patrimoni com un ecosistema viu, interdependent i plural.

També cal ampliar els criteris de reconeixement, incorporar les memòries silenciades, les cultures subalternes, les identitats dissidents. El patrimoni mundial ha de ser reflex de la diversitat humana, no només de les visions dominants. Això vol dir escoltar, revisar, obrir-se a formes diferents de significar el món.

Des de Sagunt, des del Camp de Morvedre, des de cada racó que lluita per preservar la seua identitat i transformar-la en motor de futur, el patrimoni pot ser una eina de dignificació, de resistència i d’esperança. Però només si el convertim en patrimoni compartit, viscut i transformat des de la comunitat.

Si vols, podem convertir aquest text en un manifest, una dramatització o una proposta visual per a campanyes, presentacions o accions comunitàries. Ho explorem?