1. Introducció
La història no és només una disciplina acadèmica; és una eina poderosa per a construir identitats, legitimar discursos i imaginar futurs. En el cas de Sagunt, ciutat amb una trajectòria mil·lenària que abasta des del món ibèric fins a l’actualitat, la figura d’Antonio Chabret Fraga ha estat fonamental per a articular una memòria històrica local. El seu treball com a cronista oficial, la seua producció erudita i la seua passió pel patrimoni han deixat una empremta que encara ressona en l’imaginari col·lectiu saguntí.
Ara bé, la historiografia ha evolucionat profundament des del segle XIX. Les metodologies digitals, la perspectiva de gènere, la dimensió social i la justícia històrica han transformat la manera com s’investiga, s’interpreta i es divulga el passat. En aquest context, resulta pertinent plantejar una pregunta provocadora: com coneixeríem la història de Sagunt si Antonio Chabret haguera nascut al 2025?
Aquest article proposa una relectura crítica del llegat de Chabret, confrontant-lo amb les possibilitats que ofereix la historiografia contemporània. No es tracta de jutjar el passat amb els ulls del present, sinó d’imaginar com un intel·lectual com ell hauria pogut contribuir a una història més plural, inclusiva i transformadora. Per a fer-ho, s’analitzarà la seua biografia, el context intel·lectual en què es va formar, les seues obres principals i les seues metodologies. A continuació, es compararan amb els enfocaments actuals, incorporant aportacions d’autores i autors com Joan Scott, E.P. Thompson, Achille Mbembe, entre altres.
La hipòtesi central és que Chabret, amb la seua curiositat insaciable i el seu compromís amb la ciutat, hauria sabut adaptar-se als nous paradigmes historiogràfics. Hauria emprat eines digitals per a cartografiar el patrimoni, hauria donat veu a les dones i a les classes populars, hauria qüestionat els relats hegemònics i hauria convertit la història en una eina de justícia. En definitiva, hauria sigut un cronista del segle XXI, capaç de connectar el passat amb les lluites del present.
Amb aquesta reflexió, no només es revisa el llegat d’un dels grans noms de la historiografia valenciana, sinó que s’obri la porta a una nova manera d’entendre la història local: més crítica, més diversa i més compromesa. Perquè, com diu Paul Ricoeur, “la història és sempre una mediació entre el que ha sigut i el que pot ser” (Ricoeur 2000).
2. Biografia i context intel·lectual de Chabret
Antonio Chabret Fraga va nàixer a Sagunt l’any 1846, en un moment de transició entre el romanticisme historiogràfic i l’emergència del positivisme. La seua formació acadèmica es va desenvolupar a la Universitat de València, on va estudiar medicina, però també es va interessar per les humanitats, la filosofia i la història. Aquesta combinació de ciències i lletres el convertí en un polígraf, capaç de transitar entre disciplines amb una mirada analítica i metòdica.
Després d’instal·lar-se com a metge a Sagunt el 1872, Chabret va començar a recopilar informació sobre la història local. El seu interès pel patrimoni arqueològic, documental i oral el portà a establir contactes amb altres intel·lectuals valencians com Roque Chabás, Julià Ribera i Josep Vives Ciscar. Aquests vincles li permeteren accedir a fonts, debats i metodologies que enriquiren la seua tasca com a historiador.
El seu treball més conegut és el Nomenclátor de las calles, plazas y puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto, publicat a finals del segle XIX. En aquesta obra, Chabret combina la descripció urbanística amb la història política, religiosa i social de la ciutat. El seu estil és detallista, amb una clara voluntat de sistematització, però també amb una narrativa que busca emocionar i connectar amb el lector. Com afirma Ferran Soldevila, “la història local, quan és ben feta, pot ser tan universal com la gran història” (Soldevila 1955), i Chabret ho demostra amb escreix.
A més del Nomenclátor, Chabret va escriure diversos articles, notes i estudis sobre l’antiguitat saguntina, la romanització, les guerres carlistes i la vida religiosa. La seua tasca com a cronista oficial, reconeguda pel consistori, li va permetre accedir a arxius municipals, correspondència privada i testimonis orals. Aquesta posició institucional, però, també condicionà la seua mirada, sovint centrada en les elits, les institucions i els relats oficials.
El context intel·lectual en què es va formar Chabret estava marcat pel pes del nacionalisme espanyol, la influència de l’Església i la consolidació de l’Estat liberal. La història s’utilitzava com a eina de legitimació política, i els cronistes locals contribuïen a construir una memòria que reforçava la identitat nacional. En aquest sentit, Chabret no escapa als biaixos del seu temps: la seua obra invisibilitza les dones, les classes populars, les minories religioses i les dissidències.
Tanmateix, cal reconéixer la seua capacitat per a documentar, ordenar i preservar el patrimoni saguntí. Sense la seua tasca, molts elements de la història local haurien desaparegut. Com sosté Pierre Nora, “la memòria és vida, sempre portadora d’un grup viu; la història, en canvi, és reconstrucció problemàtica i incompleta del que ja no existeix” (Nora 1984). Chabret, amb les seues limitacions, va saber convertir la memòria en història, i això mereix ser valorat.
En les seccions següents, es compararà aquesta trajectòria amb les possibilitats que oferiria el segle XXI. Imaginar un Chabret digital, feminista, social i just ens permet no només reinterpretar el seu llegat, sinó també repensar la manera com construïm la història local avui.
3. Metodologia historiogràfica del segle XIX
La manera com Antonio Chabret abordà la història de Sagunt responia als cànons historiogràfics del segle XIX, fortament influïts pel positivisme, la filologia clàssica i la tradició erudita. En aquell context, la història es concebia com una ciència objectiva, basada en la recopilació de dades, la verificació documental i la cronologia lineal. El paper de l’historiador era el de testimoni fidel del passat, sense implicació emocional ni crítica ideològica.
Chabret exemplifica aquest model amb claredat. Les seues obres estan plenes de referències a documents d’arxiu, inscripcions epigràfiques, mapes antics i relats oficials. La seua obsessió per la classificació —ja siga de carrers, monuments o esdeveniments— respon a una voluntat de sistematitzar el coneixement històric. Com sosté Leopold von Ranke, “la història ha de mostrar com realment va ocórrer” (Ranke 1824), i Chabret ho fa amb una fidelitat escrupolosa a les fonts.
Tanmateix, aquesta metodologia presenta limitacions. En primer lloc, la selecció de les fonts no és neutra: privilegia els documents oficials, les veus masculines, les institucions religioses i les elits polítiques. En segon lloc, la narrativa és lineal i acumulativa, sense espai per a la interpretació crítica, la contradicció o la complexitat. En tercer lloc, la història es presenta com un relat tancat, acabat, sense connexió amb el present ni amb les problemàtiques socials.
A més, el context ideològic del segle XIX condiciona profundament la mirada historiogràfica. La construcció de l’Estat liberal espanyol, la consolidació del nacionalisme i la influència de l’Església catòlica generen una història que busca legitimar el poder, reforçar la identitat nacional i invisibilitzar les dissidències. Chabret, tot i la seua vocació localista, no escapa a aquesta lògica: la seua obra contribueix a una memòria oficial que exclou les veus marginals.
No obstant això, cal reconéixer que, dins dels límits del seu temps, Chabret va fer una tasca fonamental de preservació, ordenació i divulgació. La seua metodologia, encara que limitada, va permetre conservar un patrimoni documental que ha estat clau per a les generacions posteriors. Com afirma Arnaldo Momigliano, “la història erudita és la base sobre la qual es construeixen les interpretacions crítiques” (Momigliano 1977), i Chabret representa aquesta base amb dignitat.
En les seccions següents, s’explorarà com les metodologies contemporànies han superat aquestes limitacions, obrint la porta a una història més plural, interpretativa i compromesa. Imaginar un Chabret del segle XXI implica repensar no només les eines, sinó també els valors que guien la recerca històrica.
4. Historiografia contemporània: eines i enfocaments
La historiografia del segle XXI ha experimentat una transformació profunda, tant en les seues eines com en els seus enfocaments. El desenvolupament de les tecnologies digitals, la interdisciplinarietat, la democratització del coneixement i l’aparició de nous paradigmes interpretatius han redefinit el paper de les persones historiadores. Si Antonio Chabret haguera nascut al 2025, hauria tingut accés a un conjunt d’eines que li haurien permés ampliar, enriquir i qüestionar la seua mirada sobre Sagunt.
En primer lloc, la història digital ha revolucionat la manera com s’investiga i es divulga el passat. L’accés a arxius digitalitzats, bases de dades obertes, cartografies interactives i eines d’anàlisi textual automatitzada permet una recerca més àgil, precisa i transversal. Com sosté Daniel J. Cohen, “la història digital no és només una nova forma de fer història, sinó una nova forma de pensar-la” (Cohen i Rosenzweig 2005). Chabret, amb la seua passió pel detall i la classificació, hauria trobat en aquestes tecnologies un aliat formidable.
A més, la interdisciplinarietat ha esdevingut un valor central en la recerca històrica. La combinació de fonts arqueològiques, antropològiques, sociològiques, ambientals i literàries permet construir narratives més complexes i matisades. La història ja no és una disciplina tancada, sinó un espai de diàleg entre sabers. En aquest sentit, Chabret hauria pogut col·laborar amb arqueòlogues, urbanistes, lingüistes i activistes per a reinterpretar el passat saguntí des de múltiples angles.
La història pública és un altre dels grans eixos de la historiografia contemporània. La voluntat de fer arribar el coneixement històric a la ciutadania, mitjançant exposicions interactives, podcasts, vídeos, xarxes socials o tallers participatius, ha trencat les barreres entre l’acadèmia i el carrer. Com afirma Robert Kelley, “la història pública és aquella que es fa amb, per i des del públic” (Kelley 1978). Chabret, com a cronista local, hauria sigut un excel·lent divulgador, capaç de connectar amb la comunitat i de fer-la partícip de la construcció de la memòria.
Finalment, la historiografia actual incorpora una mirada crítica cap als relats hegemònics. La història ja no es concep com una simple acumulació de dades, sinó com una eina per a qüestionar el poder, visibilitzar les dissidències i transformar el present. La inclusió de perspectives feministes, postcolonials, anticapitalistes i ecologistes ha enriquit el camp historiogràfic, obrint-lo a noves veus i sensibilitats. Chabret, amb la seua vocació humanista, hauria pogut fer de la història una eina de justícia i emancipació.
En resum, les eines i enfocaments de la historiografia contemporània ofereixen un marc potent per a reinterpretar el llegat de Chabret. Imaginar-lo al 2025 és imaginar un historiador digital, interdisciplinari, públic i crític, capaç de connectar el passat amb les lluites del present. En les seccions següents, s’exploraran amb més detall les perspectives de gènere, socials i de justícia que haurien pogut guiar la seua obra.
5. Perspectiva de gènere
Una de les transformacions més significatives de la historiografia contemporània ha estat la incorporació de la perspectiva de gènere com a eina analítica fonamental. Aquesta mirada no només visibilitza les dones en la història, sinó que qüestiona les estructures patriarcals que han condicionat la producció del coneixement històric. Si Antonio Chabret haguera nascut al 2025, hauria tingut l’oportunitat —i el repte— d’integrar aquesta perspectiva en la seua obra sobre Sagunt.
L’obra de Chabret, com la majoria de la historiografia del segle XIX, està marcada per una absència quasi total de les dones com a subjectes històrics. Les seues descripcions de carrers, institucions i esdeveniments se centren en figures masculines: polítics, religiosos, militars, erudits. Les dones apareixen, si ho fan, com a complement o decorat, mai com a protagonistes. Aquesta invisibilització no és casual, sinó estructural. Com sosté Joan Scott, “el gènere és una categoria útil per a l’anàlisi històrica perquè revela com les diferències sexuals han estat utilitzades per a construir relacions de poder” (Scott 1986).
Imaginar un Chabret del segle XXI implica imaginar un historiador que es preguntaria per les dones que habitaren, treballaren, resistiren i transformaren Sagunt. Hauria investigat les artesanes, les pageses, les mestresses de casa, les activistes, les religioses, les escriptores. Hauria incorporat fonts alternatives: correspondència privada, memòria oral, literatura popular, arxius feministes. Hauria qüestionat els silencis dels arxius i les absències en les narratives oficials.
A més, hauria entés el gènere com una categoria relacional, que afecta tant homes com dones, i que s’entrecreua amb altres eixos de desigualtat com la classe, la raça, la sexualitat o la discapacitat. La seua obra hauria pogut dialogar amb les aportacions de Silvia Federici sobre el paper de les dones en l’economia precapitalista, amb les reflexions de Mary Nash sobre les dones en la història espanyola, o amb les investigacions de Judith Butler sobre la performativitat del gènere.
La perspectiva de gènere també hauria afectat la seua metodologia. Hauria adoptat una mirada crítica cap als relats heroics, patriarcals i violents, proposant narratives més quotidianes, afectives i comunitàries. Hauria valorat les cures, les xarxes de solidaritat, les formes de resistència no violenta. Hauria entés que la història no és només una successió de batalles i decrets, sinó també de gestos, emocions i vincles.
Chabret feminista hauria contribuït a una història de Sagunt més rica, més plural i més justa. Hauria trencat amb els esquemes patriarcals de la historiografia clàssica, obrint la porta a una memòria que inclou totes les persones, en tota la seua diversitat. Com afirma Marcela Lagarde, “la memòria de les dones és una memòria rebel, que desafia l’oblit i reclama el seu lloc en la història” (Lagarde 1997).
6. Perspectiva social
La historiografia contemporània ha recuperat amb força la dimensió social com a eix central per a entendre el passat. Aquesta mirada posa el focus en les condicions materials de vida, les relacions de poder, les resistències quotidianes i les experiències de les classes populars. Si Antonio Chabret haguera nascut al 2025, hauria tingut l’oportunitat de construir una història de Sagunt que no sols parlara dels governants, sinó també dels governats.
L’obra de Chabret, com la de molts cronistes del segle XIX, se centra en les institucions, les elits i els esdeveniments polítics. Les persones treballadores, les migracions, les formes de vida populars i les expressions culturals del carrer queden en segon pla o directament excloses. Aquesta absència no és només una qüestió de fonts, sinó també de mirada. Com sosté E.P. Thompson, “la tasca de l’historiador és rescatar de l’oblit la vida dels qui han estat ignorats per la història oficial” (Thompson 1963).
Imaginar un Chabret social implica imaginar un historiador que es preguntaria per les condicions de vida dels obrers de la indústria saguntina, per les xarxes de solidaritat entre veïns, per les migracions que han modelat la ciutat, per les formes de resistència davant les injustícies. Hauria investigat els barris populars, les associacions obreres, les festes comunitàries, les pràctiques religioses no oficials. Hauria incorporat fonts com la premsa local, la literatura oral, els testimonis de vida, les fotografies familiars.
A més, hauria entés la història com una eina per a empoderar les comunitats. La seua tasca com a cronista hauria pogut incloure tallers participatius, exposicions col·laboratives, projectes de memòria viva. Hauria fet de la història un espai de diàleg entre generacions, entre cultures, entre sensibilitats. Com afirma Howard Zinn, “la història no ha de ser una celebració del poder, sinó una eina per a la llibertat” (Zinn 1980).
La perspectiva social també hauria afectat la seua narrativa. En lloc de relats lineals i heroics, hauria proposat històries fragmentades, plurals, contradictòries. Hauria valorat les emocions, les relacions, les quotidianitats. Hauria entés que la història no és només el que passa en els palaus, sinó també el que passa en les cuines, en les fàbriques, en les places.
Chabret social hauria contribuït a una història de Sagunt que parla de totes les persones, no només de les que tenen poder. Hauria trencat amb la mirada elitista de la historiografia clàssica, obrint la porta a una memòria més democràtica, més diversa i més arrelada en la vida real. Com sosté Peter Burke, “la història social és la història de la gent, en tota la seua complexitat” (Burke 2000).
7. Justícia històrica i memòria democràtica
La història no és només una reconstrucció del passat, sinó també una eina per a la reparació simbòlica, la denúncia de les injustícies i la construcció d’una memòria democràtica. En aquest sentit, la historiografia contemporània ha incorporat la justícia històrica com a principi ètic i polític. Si Antonio Chabret haguera nascut al 2025, hauria pogut fer de la seua tasca com a cronista una eina de transformació social.
L’obra de Chabret, tot i el seu valor documental, participa d’una memòria oficial que invisibilitza els conflictes, les violències i les exclusions. La seua narrativa reforça una visió harmoniosa del passat, centrada en les institucions, les tradicions i els relats hegemònics. No hi ha espai per a les persecucions religioses, les guerres civils, les represàlies, les resistències populars. Aquesta absència no és només una qüestió de fonts, sinó també de voluntat política.
Imaginar un Chabret compromés amb la justícia històrica implica imaginar un historiador que es preguntaria per les ferides del passat, per les memòries silenciades, per les veus reprimides. Hauria investigat les conseqüències de la Guerra Civil a Sagunt, les deportacions, les execucions, les confiscacions. Hauria donat veu a les víctimes, als exiliats, als represaliats. Hauria contribuït a la recuperació de la memòria democràtica, no com a acte nostàlgic, sinó com a acte de justícia.
A més, hauria entés que la història no és neutral, sinó situada. La selecció de les fonts, la construcció de la narrativa, la interpretació dels fets són actes polítics. Hauria assumit la responsabilitat de fer una història que no només informa, sinó que transforma. Com sosté Achille Mbembe, “la història ha de servir per a imaginar futurs més justos” (Mbembe 2016).
La justícia històrica també implica una crítica als relats colonials, patriarcals i capitalistes que han modelat la memòria. Hauria qüestionat la glorificació de l’Imperi romà, la invisibilització de les cultures ibèriques, la idealització de les elits. Hauria proposat una història descolonitzadora, feminista i anticapitalista, capaç de reconéixer les múltiples formes de violència i d’imaginar alternatives.
Chabret del segle XXI hauria fet de la història una eina de reparació, de denúncia i de transformació. Hauria contribuït a una memòria democràtica que no només recorda, sinó que actua. Com afirma Enzo Traverso, “la memòria no és només un deure, sinó una forma de resistència” (Traverso 2007).
8. Reimaginant Chabret al 2025
Imaginar Antonio Chabret nascut al 2025 és un exercici de ficció historiogràfica que ens permet explorar com un cronista amb la seua vocació, rigor i passió hauria actuat en el context actual. No es tracta de substituir el seu llegat, sinó de projectar-lo en un escenari on les eines digitals, les sensibilitats contemporànies i els valors democràtics configuren una nova manera de fer història.
Un Chabret del segle XXI hauria sigut, probablement, un investigador digital. Hauria creat una plataforma interactiva sobre la història de Sagunt, amb mapes dinàmics, línies del temps, galeries fotogràfiques i testimonis orals. Hauria utilitzat tècniques de reconeixement òptic de caràcters per a digitalitzar documents antics, i algoritmes d’anàlisi textual per a detectar patrons, recurrències i silencis. Hauria compartit els seus descobriments en xarxes socials, amb fils divulgatius, vídeos curts i infografies accessibles.
A més, hauria sigut un historiador públic. Hauria organitzat tallers de memòria amb veïns i veïnes, exposicions col·laboratives amb escoles, rutes històriques amb perspectiva de gènere, podcasts amb testimonis locals. La seua tasca no hauria estat confinada a l’arxiu, sinó arrelada en la comunitat. Hauria entés que la història és una conversa, no un monòleg.
També hauria sigut un historiador crític. Hauria qüestionat els relats oficials, les glorificacions del poder, les exclusions sistemàtiques. Hauria investigat les memòries silenciades, les resistències populars, les violències estructurals. Hauria fet de la història una eina de denúncia, de reparació i de transformació. Hauria dialogat amb les lluites feministes, antifeixistes, ecologistes i antiracistes.
Podem imaginar, per exemple, un article seu titulat Sagunt en femení: genealogies oblidades i memòries rebels, on recuperaria les figures de dones que han marcat la història local, des de les iberes fins a les activistes contemporànies. O una exposició virtual anomenada Cartografies de la memòria obrera, amb testimonis de treballadors de la siderúrgia, fotografies de barris populars i documents de sindicats. O un projecte col·laboratiu titulat Sagunt, ciutat de resistències, on es narraria la història de la ciutat des de les seues lluites socials, culturals i polítiques.
Aquest Chabret hauria sigut, cronista del poble. No només un recopilador de dades, sinó un constructor de memòries. No només un erudit, sinó un activista del coneixement. No només un historiador, sinó un agent de canvi. La seua obra hauria sigut un pont entre el passat i el futur, entre la memòria i la justícia, entre la història i la vida.
9. Conclusions
La figura d’Antonio Chabret Fraga representa una fita en la construcció de la memòria històrica de Sagunt. La seua tasca com a cronista oficial, la seua erudició i el seu compromís amb el patrimoni local han deixat un llegat valuós que ha servit de base per a múltiples estudis posteriors. Tanmateix, com hem vist al llarg d’aquest article, la historiografia ha evolucionat profundament des del segle XIX, incorporant noves eines, sensibilitats i valors que transformen la manera com entenem i narrem el passat.
Imaginar Chabret nascut al 2025 ens ha permés explorar com hauria pogut ser la seua obra en un context marcat per la digitalització, la interdisciplinarietat, la perspectiva de gènere, la dimensió social i la justícia històrica. Aquest exercici no pretén jutjar el passat amb els ulls del present, sinó obrir la porta a una relectura crítica que ens ajude a construir una historiografia més plural, inclusiva i transformadora.
Hem vist com les metodologies actuals permeten una recerca més àgil, precisa i participativa. Hem explorat com la perspectiva de gènere visibilitza les dones com a agents històrics, com la mirada social dona veu a les classes populars, i com la justícia històrica converteix la memòria en una eina de reparació. Hem imaginat un Chabret digital, públic, crític i compromés, capaç de connectar el passat amb les lluites del present.
Aquest projecte reivindica la necessitat de repensar la història local des d’una mirada contemporània. No es tracta només de conservar el patrimoni, sinó de fer-lo viu, útil i transformador. La història de Sagunt, com la de qualsevol comunitat, ha de ser construïda entre totes les persones, amb totes les veus, des de tots els marges. Com sosté Paul Ricoeur, “la història és una mediació entre el que ha sigut i el que pot ser” (Ricoeur 2000), i aquest pot ser depén de la nostra capacitat per a imaginar, qüestionar i transformar.
Antonio Chabret, si haguera nascut al 2025, hauria sigut un cronista del segle XXI. Però nosaltres, al segle XXI, podem ser les persones que continuen la seua tasca, des d’una mirada més justa, més diversa i més compromesa. Perquè la història no és només el que recordem, sinó el que decidim fer amb eixe record.
10. Bibliografia
La bibliografia següent recull les obres citades al llarg del projecte, seguint el format Chicago (autor-data). Inclou textos historiogràfics, teòrics i d’anàlisi crítica que han servit per contextualitzar i reimaginar el llegat d’Antonio Chabret.
Burke, Peter. 2000. A Social History of Knowledge: From Gutenberg to Diderot. Cambridge: Polity Press.
Butler, Judith. 1990. Gender Trouble: Feminism and the Subversion of Identity. New York: Routledge.
Cohen, Daniel J., i Roy Rosenzweig. 2005. Digital History: A Guide to Gathering, Preserving, and Presenting the Past on the Web. Philadelphia: University of Pennsylvania Press.
Federici, Silvia. 2004. Caliban and the Witch: Women, the Body and Primitive Accumulation. Brooklyn: Autonomedia.
Kelley, Robert. 1978. “Public History: Its Origins, Nature and Prospects.” The Public Historian 1(1): 16–28.
Lagarde, Marcela. 1997. Los cautiverios de las mujeres: Madresposas, monjas, putas, presas y locas. México: UNAM.
Mbembe, Achille. 2016. Política de la enemistad. Barcelona: Herder.
Momigliano, Arnaldo. 1977. Essays in Ancient and Modern Historiography. Oxford: Blackwell.
Nora, Pierre. 1984. Les lieux de mémoire. París: Gallimard.
Ricoeur, Paul. 2000. La mémoire, l’histoire, l’oubli. París: Seuil.
Ranke, Leopold von. 1824. Geschichte der romanischen und germanischen Völker von 1494 bis 1514. Berlín: Duncker & Humblot.
Scott, Joan W. 1986. “Gender: A Useful Category of Historical Analysis.” The American Historical Review 91(5): 1053–1075.
Soldevila, Ferran. 1955. Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
Thompson, E.P. 1963. The Making of the English Working Class. Londres: Victor Gollancz.
Traverso, Enzo. 2007. El pasado: instrucciones de uso. Barcelona: Editorial Crítica.
Zinn, Howard. 1980. A People’s History of the United States. New York: Harper & Row.