Introducció i marc metodològic
Col·locar una figura històrica coneguda en un context temporal diferent és una operació imaginativa que permet fer emergir tensions contemporànies. En aquest cas, la reubicació d'Antonio Chabret al segle XXI serveix com a instrument analític per diagnosticar com es produeix i es disputa la memòria d'una ciutat mitjana mediterrània avui. La mirada que s'adopta combina pràctiques de la història pública amb eines analítiques procedents dels estudis feministes i la sociologia cultural; això facilita una aproximació que és alhora normativa i empírica. La història pública inclou la reflexió sobre com la ciutadania, les institucions i els agents culturals construeixen narracions col·lectives; els estudis de gènere aporten eines per desxifrar relacions de poder simbòliques i de representació; la sociologia de la memòria considera els processos de selecció, oblit i patrimonialització com a efectes socials. Aquest marc permet dissenyar una biografia plausible, traçar les seues pràctiques i anticipar els efectes sobre la memòria compartida de Sagunt sense perdre de vista les tensions institucionals i econòmiques que condicionen qualsevol política cultural.
La metodologia combina la construcció narrativa especulativa amb l'anàlisi de mecanismes: identificació de fonts alternatives, disseny d'arxius participatius, estratègies de mediació transmediàtica, i protocols ètics per a la governança comunitària del patrimoni. Aquesta aproximació no pretén substituir la recerca empírica, sinó generar hipòtesis heurístiques sobre com agents culturals contemporanis podrien reformular la història local i oferir directrius per a la pràctica de gestors i investigadors.
Biografia hipotètica d'Antonio Chabret al segle XXI
Antonio Chabret neix en un entorn familiar connectat a la vida cultural i associativa de la comarca. La seua formació combina estudis en humanitats i gestió cultural, amb estades de pràctica en museus i centres de recerca europeus que li permeten incorporar eines de curadoria, educació patrimonial i tecnologia cívica. Des de ben jove mostra interés per la història oral, les memòries familiars i les pràctiques de custòdia col·lectiva. Aquesta trajectòria el fa posicionar-se com un gestor reflexiu, capaç de treballar tant en circuits institucionals com en projectes comunitaris no expositius.
En la seua vida professional conflueixen diversos rols interdependents. Com a investigador aplica metodologies participatives per recuperar històries que no apareixen en l'arxiu tradicional. Com a mediador institucional intervé per crear espais de col·laboració entre ajuntament, escoles i entitats culturals. Com a activista impulsa iniciatives orientades a la protecció de la memòria immaterial i a l'empoderament de col·lectius oblidats. La seua identitat pública es construeix al voltant d'una ètica del treball en xarxa i de la desjerarquització de la producció de coneixement.
Les estratègies de Chabret s'asseuen en la transmediació, la digitalització oberta i la curadoria comunitària. Desenvolupa projectes que alternen exposicions físiques amb mapes interactius, pòdcasts, itineraris sonors i arxius digitals accessibles. Sovint parteixen d'una cerca de fonts orals i materials privats que són contextualitzats i legitimats a través de processos de cocreació amb els protagonistes. La seua praxi es caracteritza per combinar sensibilitat crítica amb habilitat tècnica, mostrant que la preservació del patrimoni pot ser una eina d'inclusió i no només de conservació.
Les aliances que Chabret teixeix són constants i còmplices. Manté vincles amb escoles, amb associacions de pensionistes, amb col·lectius de dones, amb investigadors universitaris i amb creadors locals. Aquesta capacitat de gestió relacional converteix la seua figura en una mena de node que canalitza recursos, narracions i energies, multiplicant l'abast de projectes que, sense aquestes xarxes, restarien dispersos o marginats.
Transformació de la història de Sagunt: fonts, pràctiques i narratives
La presència d'un agent com Chabret produiria una reorientació significativa dels corpus historiogràfics sobre Sagunt. En primer lloc, introduiria una rellevància superior de les fonts orals i de les memòries quotidianes. Allò que tradicionalment ha estat secundari en relats històrics, com activitats productives menors, rituals familiars o històries de migració, esdevindria central per comprendre processos socials de llarg recorregut. La historiografia basada en fitxes d'arxiu, monuments i documents oficials es veuria complementada per un entramat de microrelats que, en agregat, oferirien una visió més complexa de la vida urbana.
La democratització de la memòria seria una conseqüència directa. La creació d'arxius digitals oberts i de plataformes per a la contribució ciutadana permetria que històries familiars, col·leccions fotogràfiques i testimonis sonors circularen i es confrontaren amb la narrativa institucional. Això no implica la desaparició de l'expertesa acadèmica, sinó la seua recomposició en col·laboració amb agents no acadèmics. La curadoria passaria a ser una pràctica compartida en la qual la comunitat participa activament en la selecció, etiquetatge i contextualització dels materials.
Aquest procés transformaria també els espais i rituals de rememoració. L'antiga sacralitat dels monuments roman, però apareixen noves formes de commemoració: itineraris urbans que entrellacen oficis oblidats amb paisatges quotidians, instal·lacions sonores que recuperen veus de generacions diferents i festivals que conviuen amb activitats de reivindicació laboral i de gènere. La ciutat esdevé un text obert que es llegeix mitjançant capes tècniques i afectives, un escenari de diàleg on el passat es desplega de manera no lineal.
La transmissió intergeneracional pren un paper nuclear en aquesta nova ecologia de la memòria. Les escoles es converteixen en plataformes de recerca local, i la relació entre alumnes i majors es converteix en un mecanisme per preservar i transformar narratives. Així, la memòria no és només objecte d'estudi sinó procés vital que es transmet a través de pràctiques escolars i comunitàries, contribuint a la identitat col·lectiva i a la consciència cívica.
Perspectiva de gènere i recuperació de memòries invisibles
Aplicar una mirada de gènere a la reconstrucció històrica de Sagunt implicaria descentrar relats masculins centrats en la guerra, en la política i en la indústria, i posar el focus en treballs reproductius, cures, arts domèstiques i formes de resistència quotidiana. Aquesta reorientació transformaria la imatge simbòlica de la ciutat: les dones deixarien de ser presències marginals per esdevenir subjectes actius en la configuració històrica. L'exploració de les xarxes familiars, de les pràctiques de cura i de les formes de sociabilitat femenina revelaria dinàmiques socials que han sostingut l'economia i la vida comunitària.
Les metodologies feministes que es posarien en joc són diverses i inclouen l'escolta activa, la coautorització i la investigació-acció participativa. Aquestes pràctiques garanteixen que les veus aportades no siguen només registrades sinó també legitimades i intervingudes en la producció de materials. La coautorització redefinirà la relació entre investigador i participant, generant llenguatges i formats que respecten l'autonomia i la interpretació dels protagonistes. Això retorna el poder narratiu a qui tradicionalment l'ha perdut.
La recuperació de memòries invisibles inclouria treballs domèstics, oficis artesans, cuidades informals, activismes locals de dones i experiències migratòries femenines. Els projectes destinats a documentar aquestes trajectòries ocuparien espais expositius però també pràctiques quotidianes: tallers d'oficis, residències creatives per a dones, pòdcasts temàtics i publicacions comunitàries. Aquestes modalitats faciliten que les pràctiques de cura es reconeguen com a capital social i simbòlic, i que servisquen de base per a polítiques de reconeixement i reparació.
La incorporació de la perspectiva de gènere tindria repercussions polítiques i culturals que transcendirien l'àmbit simbòlic. La presència de narratives més diverses en nomenclàtors, museografies i programacions culturals canviarien l'accés a la representació i la ciutadania simbòlica. Això podria traduir-se en canvis en la política pública, en la priorització de recursos i en la manera com la comunitat es reconeix a si mateixa.
Perspectiva social, llengua i economia política de la memòria
La memòria col·lectiva està travessada per jerarquies socials i les pràctiques de recuperació del passat no són neutres. Una acció com la de Chabret implicaria una detecció conscient de buits en la representació: classes socials, col·lectius d'origen migratori i comunitats lingüístiques minoritzades sovint han estat relegats a la perifèria del relat. La intervenció buscaria integrar aquestes experiències per construir una narrativa més justa i plural.
La recuperació de la llengua com a vehicle de memòria seria un eix central. Fomentar l'ús del valencià en projectes de memòria i en la difusió de materials consolidaria formes d'identificació cultural que resisteixen la homogeneïtzació. Això no vol dir exclusió; la política lingüística adoptaria formats bilingües i accessibilitat per garantir una participació ampla. L'ús de la llengua local com a vector de legitimació contribueix a fer visibles pràctiques socials específiques i a crear vincles de pertinença.
L'economia política de la memòria és un factor determinant. La patrimonialització té un valor simbòlic i econòmic que pot generar oportunitats però també riscos de gentrificació i mercantilització. La gestió proposada per Chabret tendria a conjugar l'obertura del patrimoni amb criteris d'economia social i solidària, evitant l'explotació turística que desplaça residents. Això implica una política que vincule la cura del patrimoni amb la sostenibilitat social i l'accés als recursos.
La implicació de la joventut és clau per sostenir aquests processos. Dissenyar formats atractius per a joves, com aplicacions interactives, residències creatives i projectes de creació audiovisual, facilita la continuïtat de la memòria i la seua relectura crítica. La participació juvenil no és només instrumental; aporta noves estètiques i narratives que renoven la connexió entre passat i present.
Mitjans, tecnologia i hipermediació de la memòria
La hipermediació actual transforma la circulació de la història. Un projecte cultural centrat en la transmediació permet que un mateix relat es desplegue en múltiples pantalles i formats, generant jerarquies interpretatives i diferents punts d'entrada per al públic. Aquesta multiplicació d'entrades fa la història més accessible però també més complexa, perquè la pluralitat pot generar interpretacions competidores.
Els arxius digitals oberts habiliten processos d'intel·ligència col·lectiva on l'etiquetatge comunitari i les eines de recerca associativa descobreixen connexions inesperades entre materials. Aquesta capacitat analítica col·lectiva és una oportunitat per a la investigació local, però exigeix dissenys ètics que preserven el control per part dels contribuents i eviten la mercantilització de les dades. L'ús responsable de la tecnologia fa que la digitalització siga una eina d'emancipació i no de depredació.
La hipermediació obre també la porta a la desinformació i a la politització. Els relats poden ser manipulats per interessos econòmics o polítics, fragmentant la memòria i generant conflicte. Una pràctica crítica de la mediació implica establir protocols de verificació i espais deliberatius on es confronten interpretacions divergents. Acceptar el conflicte com a part intrínseca d'una memòria viva permet fer de la disputa una eina democràtica per a l'elaboració de relats compartits.
L'alfabetització digital i l'accessibilitat infraestructural són condicions prèvies perquè aquestes tecnologies no excloguen. Això implica formació per a col·lectius vulnerables i l'establiment de punts físics d'accés a la informació en biblioteques i centres cívics. Sense aquestes mesures la digitalització reforçaria desigualtats en lloc d'eliminar-les.
Efectes institucionals, dilemes i sostenibilitat
Les pràctiques de memòria participativa impactarien directament en les polítiques públiques i en la governança cultural. Mecanismes com els pressupostos participatius i línies de finançament per a arxius comunitaris esdevindrien instruments necessaris per a garantir la sostenibilitat. Això comporta una reconfiguració de la relació entre institució i ciutadania, on la transparència i la cogestió esdevenen imprescindibles.
La democratització de la memòria no estaria exempta de tensions amb institucions tradicionals que han monopolitzat la interpretació històrica. Les disputes sorgirien quan es qüestionen narratives canòniques o quan es demana compartir la presa de decisions. Aquests conflictes poden ser fructífers si es gestionen com a processos de negociació que replantegen rols i responsabilitats.
La selecció i la representativitat són dilemes permanents. Decidir què conservar i què desestimar implica responsabilitats ètiques i polítiques que no tenen solució única. L'equilibri entre inclusió i viabilitat tècnica requereix criteris transparents i participatius. La temptació de comercialitzar la memòria per generar ingressos es contraposa amb la necessitat de preservar el sentit crític i comunitari dels relats.
La sostenibilitat temporal dels projectes és un repte. Iniciatives pilot poden tenir impacte immediat, però calen recursos a llarg termini per mantenir arxius, formacions i activitats. Estratègies mixtes de finançament, cooperatives culturals i suport institucional estable són condicions per evitar la discontinuïtat.
Conclusions i propostes operatives
Imaginar Antonio Chabret al segle XXI ofereix una mirada prospectiva sobre com podrien articular-se una memòria local més plural, inclusiva i tecnològica. La seua figura simbolitza la capacitat d'un agent per teixir xarxes, legitimar veus marginals i posar la tecnologia al servei de la comunitat. Les principals transformacions serien la pluralització de fonts, la incorporació de la perspectiva de gènere, la mediació transmediàtica i la necessitat de polítiques públiques que garantisquen accessibilitat i ètica.
Per fer efectiva aquesta transformació caldria impulsar un arxiu digital comunitari amb governança compartida i protocols ferms de consentiment i propietat intel·lectual. Aquest arxiu hauria d'anar acompanyat d'un programa educatiu intergeneracional que implique escoles i centres de gent gran en processos d'història oral i curadoria comunitària. Caldria també desenvolupar residències creatives i festivals que actuen com a laboratoris per experimentar formats transmediàtics i per visibilitzar memòries invisibles, especialment les vinculades a treballs reproductius i a experiències migratòries.
La política cultural hauria d'adoptar mecanismes de finançament mixtos que asseguren la sostenibilitat sense sotmetre la memòria a dinàmiques purament mercantils. Al mateix temps, cal establir protocols deguts per a l'alfabetització digital i la infraestructura pública d'accés per evitar la reproducció de desigualtats. Finalment, acceptar el conflicte interpretatiu i crear espais deliberatius és una peça clau per a construir relats que, tot i ser plurals, siguen compartibles i vinculants per a la comunitat.
Aquest escenari contrafactual no pretén ser una solució immediata sinó un exercici de projectabilitat que ofereix eines per repensar pràctiques i polítiques. Col·locar la memòria en mans compartides i fer de la història una eina d'empoderament és un projecte col·lectiu que requereix compromís, recursos i imaginació. Antonio Chabret, en la seua versió contemporània, representa la confluència d'aquests elements i recorda que la memòria és una obra en construcció que depén de qui la narra, de qui la conserva i de qui la fa servir per a imaginar el futur.