En els marges de la història, allà on les paraules s’esvaeixen i els noms s’obliden, hi ha vides que continuen bategant. Són vides com les de Mariem, Fotayma i Nuzella, dones que habiten els racons més foscos de la societat medieval, però que, malgrat tot, brillen amb una llum pròpia. Elles no van ser reines ni nobles, ni tan sols ciutadanes amb veu pròpia. Van ser dones marginades, condemnades a viure en un bordell, a sobreviure en un món que les explotava i les menyspreava. I, tanmateix, van resistir. I en aquesta resistència hi ha una força que encara avui ens interpel·la.
La seva existència és una denúncia silenciosa contra una societat que les va condemnar a la invisibilitat. La història oficial, escrita per homes i per a homes, les va ignorar o va reduir-les a caricatures. Però elles hi eren. Respiraven, patien, estimaven, lluitaven. I en aquest simple fet de continuar essent, de no desaparèixer, hi ha una afirmació poderosa de la pròpia humanitat. Quan diem que “resistim perquè som”, estem reconeixent que l’existència mateixa pot ser un acte de rebel·lia.
El cos d’aquestes dones era el seu únic recurs, però també el seu camp de batalla. En una societat que les convertia en mercaderia, elles van trobar maneres de conservar la dignitat. No podien escollir gaire, però sí podien decidir com mirar-se entre elles, com cuidar-se, com protegir-se. En un entorn hostil, van construir una comunitat basada en la solidaritat i la comprensió mútua. Aquesta sororitat, lluny de ser una idealització, era una necessitat vital. Quan una caia, les altres l’aixecaven. Quan una era humiliada, les altres compartien el dolor. I en aquest gest col·lectiu hi havia una forma de resistència que escapava al control dels poderosos.
La paraula, per a elles, era un tresor. En un món que les volia callades, parlar era un acte de valentia. Compartir les pròpies històries, posar nom al dolor, recordar les que ja no hi eren, tot això era una manera de resistir l’oblit. Quan una dona marginada parla, trenca el silenci imposat i reclama el seu lloc en el món. La frase que inspira aquest article no és només una declaració de supervivència, sinó una afirmació d’identitat. És una manera de dir: “Som aquí. Hem estat aquí. I no ens esborraran.”
La resistència de Mariem, Fotayma i Nuzella no és la dels grans herois de la història. No és èpica ni gloriosa. És quotidiana, discreta, persistent. És la resistència de qui es lleva cada dia sabent que el món li és hostil, però que igualment decideix continuar. És la resistència de qui troba moments de tendresa enmig de la brutalitat, de qui riu malgrat el dolor, de qui estima malgrat la por. Aquesta forma de resistència, sovint ignorada, és potser la més poderosa de totes.
Llegir aquest relat des del present ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens adonem que moltes de les estructures que oprimien aquestes dones encara persisteixen. Encara avui, milions de dones viuen en condicions d’explotació, són víctimes de violència, són silenciades o menyspreades per la seva condició social, pel seu origen, pel seu gènere. La història de Mariem, Fotayma i Nuzella no és només una història del passat. És també una advertència i una crida a l’acció.
Recuperar la memòria d’aquestes dones no és un exercici nostàlgic. És un acte de justícia. És reconèixer que la història no és completa si no inclou les veus dels qui van ser marginats. És entendre que la dignitat no depèn del lloc que ocupem en la societat, sinó de la manera com resistim, com estimem, com ens mantenim fidels a nosaltres mateixes. Quan recordem aquestes dones, no només les honoram a elles, sinó que també ens comprometem amb totes les que avui continuen lluitant en silenci.
La frase “Sobrevivim perquè resistim, i resistim perquè som” és, en el fons, una afirmació de vida. Ens recorda que existir pot ser un acte revolucionari. Que en un món que ens vol submisos, continuar essent és una victòria. I que la resistència no és només una resposta a l’opressió, sinó també una afirmació d’esperança. Perquè resistim no només per sobreviure, sinó per construir un món on ja no calgui resistir per existir.
Mariem, Fotayma i Nuzella ens deixen un llegat incòmode però necessari. Ens obliguen a mirar més enllà dels relats oficials, a escoltar les veus silenciades, a reconèixer la humanitat en els marges. Ens recorden que la resistència pot prendre moltes formes, i que fins i tot en les condicions més dures, hi ha espai per a la dignitat, la solidaritat i l’esperança. Aquest article no vol ser només un homenatge, sinó també una crida. Una crida a no oblidar. A resistir. A ser.