El tren va arribar a Sagunt amb el mateix ritme pausat amb què la vida es desplega en els pobles mediterranis. María José va baixar del vagó amb pas decidit, malgrat els talons de plataforma i la calor que feia fondre les ombres. Portava una maleta petita, però plena de records. I un somriure que, com sempre, era la seua millor armadura.
Feia més de dues dècades que no passava una nit sencera al seu poble natal. Des que va marxar a València, i després a Torremolinos, la seua vida havia estat un viatge constant: de la por a la llibertat, del silenci a l’orgull. Però ara, amb cinquanta-sis anys i una trajectòria que la convertia en referent del moviment LGTBI andalús, sentia que havia arribat l’hora de tornar. No per quedar-se, sinó per reconciliar-se.
Va reservar una habitació a l’Hostal de les Granotes, un lloc discret al centre històric, amb parets de pedra i finestres que donaven a un pati interior ple de plantes. Quan la recepcionista la va reconèixer, va esclatar en un somriure:
—Tu eres María José, la de La Reina Mora, no?
—La mateixa —va respondre ella, traient-se les ulleres de sol amb un gest teatral—. Però ací només sóc la filla del Pepet el del port.
Aquella nit, des del balcó de l’hostal, va mirar el cel de Sagunt. No era tan brillant com el de Torremolinos, però tenia una llum més íntima, més seua. Va encendre un cigarret i va pensar en la xiqueta que havia estat, atrapada en un cos que no li pertanyia, somiant amb fugir i ser lliure. I ara, tornava com una dona feta i dreta, amb cicatrius, però també amb ales.
L’endemà, va baixar a esmorzar al bar de la Plaça Major. Va demanar un cafè amb llet i una torrada amb tomaca, i es va asseure a la terrassa. Els veïns la miraven de reüll, alguns amb curiositat, altres amb respecte. Un home gran, amb gorra de pescador i ulls cansats, s’hi va acostar.
—Tu eres la filla del Pepet, veritat?
María José va assentir.
—Sí, senyor. I també sóc la seua filla.
L’home va fer una pausa, com si mastegara les paraules.
—El teu pare era dur. Però segur que estaria orgullós de tu. Has fet més pel teu poble que molts dels que es diuen homes.
Aquella conversa va ser la primera de moltes. Amb la carnissera, que li va confessar que el seu fill era gai i que no sabia com ajudar-lo. Amb una adolescent que li va demanar consell sobre com sortir de l’armari. Amb un regidor que li va proposar fer una xarrada al centre cívic.
María José no predicava. Escoltava. I quan parlava, ho feia amb una barreja de tendresa i ironia que desarmava fins i tot els més escèptics.
A Torremolinos, María José era una institució. Fundadora del bar La Reina Mora, havia convertit aquell local en un refugi per a joves expulsats de casa, per a persones trans que buscaven feina, per a qui necessitava una abraçada sense preguntes. Però també era un escenari de festa, de llibertat, de plomes i purpurina.
—La gent pensa que ser trans és una tragèdia —li va dir a una periodista local que la va entrevistar durant la seua estada a Sagunt—. Però per a mi ha estat una celebració. He patit, sí. Però també he estimat, he ballat, he viscut com volia. I això no té preu.
Quan li preguntaven pel futur, somreia amb picardia.
—Vull escriure un llibre. Fer una gira de monòlegs. Obrir una Reina Mora a València. I potser, quan em canse de tanta festa, tornar a Sagunt i obrir un cafè amb llibres i música. Un lloc on la gent puga ser qui és, sense por.
Durant la seua estada, María José va participar en una taula redona sobre diversitat al Casal Jove. Davant d’un públic heterogeni —joves, famílies, professors— va parlar sense filtres.
—Encara hi ha massa por. Massa silenci. A Torremolinos tenim llibertat, però també tenim turisme que busca espectacle i no compromís. I ací, a Sagunt, encara hi ha joves que han de marxar per poder ser ells mateixos.
Però també va parlar d’esperança.
—Cada vegada hi ha més famílies que estimen sense condicions. Més mestres que eduquen en la diversitat. Més veïns que entenen que estimar no fa mal a ningú.
Quan una mare li va preguntar què podia fer per ajudar el seu fill, María José li va agafar la mà.
—Estima’l. Escolta’l. I no deixes que ningú li diga que no val la pena.
L’últim dia, abans de tornar a Torremolinos, María José va passejar pel port. Va mirar el mar amb ulls humits.
—Aquest blau és el mateix que em va veure nàixer. I ara em veu tornar, sencera.
Va pujar al tren amb una llibreta nova que li havia regalat la recepcionista de l’hostal. A la portada, una granota dibuixada i una nota: “Perquè escrigues la teua història.”
Ella la va guardar a la bossa.
—Ja està escrita. Només cal que el món la llija.