Hi ha frases que no només es diuen, sinó que es viuen. Que no només es canten, sinó que es recorden com una promesa feta col·lectivament. “Tornarem a eixir al carrer, amb la veu ben alta” no és només un vers d’una cançó de Feliu Ventura, és una declaració de resistència, una afirmació de dignitat, una crida a la memòria. És la veu d’un poble que no vol oblidar, que no vol callar, que no vol agenollar-se davant la injustícia. És la veu de totes aquelles persones que han eixit al carrer abans que nosaltres, i de totes les que continuaran eixint quan calga.
Eixir al carrer no és només ocupar un espai físic. És fer visible una veu, una causa, una indignació. És dir que no estem d’acord, que no acceptem, que no ens resignem. És posar el cos davant del poder, davant de la indiferència, davant de la por. És una forma de fer memòria, però també de construir futur. Quan eixim al carrer, estem dient que la història no s’ha acabat, que encara hi ha molt per fer, que encara hi ha molt per defensar.
La memòria col·lectiva no és un arxiu mort, ni una llista de dates. És una força viva que ens travessa, que ens configura, que ens dona sentit. És recordar les lluites que ens han portat fins ací, les veus que van ser silenciades, les mans que van alçar pancartes, les cames que van caminar quilòmetres per una causa justa. És reconéixer que res del que tenim ha sigut regalat, que tot ha sigut guanyat amb esforç, amb dolor, amb esperança. I és, sobretot, entendre que la memòria no és només passat, sinó també present i futur.
Quan Feliu Ventura canta que tornarem a eixir al carrer, no parla només d’un desig, sinó d’una certesa. Perquè sabem que, quan calga, hi tornarem. Perquè sabem que la dignitat no es negocia, que la llibertat no es demana, que la justícia no s’espera. Sabem que la història ens ha ensenyat a no callar, a no abaixar el cap, a no deixar-nos trencar. I sabem que, per molt que intenten fer-nos creure que no val la pena, que no serveix de res, que tot està perdut, nosaltres continuarem. Amb la veu ben alta.
Eixir al carrer és també un acte d’amor. Amor per la terra, per la gent, per la vida. És una manera de cuidar-nos, de trobar-nos, de reconéixer-nos. És una manera de dir que no estem soles, que som moltes, que som diverses, que som fortes. És una manera de construir comunitat, de fer xarxa, de fer poble. I és, també, una manera de sanar. Perquè en la trobada, en el crit compartit, en la mirada còmplice, hi ha una força que cura, que reconforta, que impulsa.
Hi ha qui voldria que ens quedàrem a casa, que no molestàrem, que no qüestionàrem. Hi ha qui voldria que la por ens paralitzara, que la rutina ens anestesiara, que la resignació ens domesticara. Però nosaltres sabem que la història no canvia des del sofà. Sabem que els drets es defensen al carrer, que la llibertat es guanya caminant, que la dignitat es construeix colze a colze. Sabem que la veu, quan és col·lectiva, ressona més fort. I sabem que, per molt que ens vulguen fer callar, no ho aconseguiran.
La veu ben alta no és només un crit. És una actitud. És una manera d’estar al món. És parlar quan cal, és escoltar quan toca, és denunciar quan fa falta. És no deixar-se intimidar, no deixar-se manipular, no deixar-se trencar. És parlar valencià quan et diuen que no val, és estimar com vols quan et diuen que no pots, és ser qui eres quan et volen canviar. És viure amb coherència, amb coratge, amb convicció.
I és també una manera de fer política. No la política dels despatxos, sinó la política de la vida quotidiana, de les decisions que prenem cada dia, de les relacions que construïm, dels espais que habitem. És una política que naix de baix, que es fa amb les mans, amb el cor, amb la veu. Una política que no espera permís, que no demana perdó, que no es rendeix. Una política que sap que el carrer és un lloc de poder, de creació, de transformació.
Quan diem que tornarem a eixir al carrer, estem fent una promesa. Una promesa a les que van vindre abans, a les que vindran després, a les que caminen amb nosaltres. Estem dient que no oblidarem, que no callarem, que no ens rendirem. Estem dient que la memòria és una arma, que la veu és una eina, que el carrer és una escola. Estem dient que, per molt que ho intenten, no podran amb nosaltres.
Perquè som poble. Perquè tenim memòria. Perquè tenim veu. I perquè sabem que, quan tot falla, quan tot tremola, quan tot sembla perdut, sempre ens quedarà el carrer. Sempre ens quedarà la força de caminar juntes, de cridar juntes, de resistir juntes. Sempre ens quedarà la dignitat de no abaixar el cap, de no tancar la boca, de no deixar de somiar.
Tornarem a eixir al carrer. Amb la veu ben alta. Amb la memòria viva. Amb el cor obert. Amb la mirada clara. Perquè sabem que només així podrem construir un futur digne. Un futur on la justícia no siga una excepció, sinó una norma. Un futur on la llibertat no siga un privilegi, sinó un dret. Un futur on la veu de totes les persones siga escoltada, siga respectada, siga celebrada.
I mentre eixe futur arriba, nosaltres continuarem. Caminant. Cantant. Cridant. Estimant. Amb la veu ben alta.