«El feminisme no és una opció, és una necessitat democràtica.» Amb aquesta afirmació contundent, Beatriu Civera sintetitza una veritat que moltes persones encara es resisteixen a acceptar: que la igualtat entre dones i homes no és un luxe ideològic, sinó una condició imprescindible per a una societat justa, lliure i plenament democràtica.
Beatriu Civera ha sigut una de les veus més clares i compromeses del feminisme institucional valencià. Regidora d’Igualtat i Polítiques Inclusives a l’Ajuntament de València entre 2015 i 2019, va impulsar polítiques pioneres que van posar la ciutat al mapa de les ciutats feministes de l’Estat. Però més enllà del càrrec, Civera ha sigut i continua sent una activista incansable, una dona que ha fet del feminisme una forma de vida i una eina de transformació social.
El seu treball ha estat marcat per una visió transversal del feminisme. No es tracta només de garantir drets formals, sinó de transformar estructures, llenguatges, espais i relacions. Per a ella, el feminisme no és una parcel·la de la política, sinó una mirada que ha d’impregnar-ho tot: l’urbanisme, l’educació, la cultura, la sanitat, la participació ciutadana.
Una de les seues iniciatives més emblemàtiques va ser la creació del Certamen de Relats Beatriu Civera, un concurs literari que promou la igualtat de gènere i la visibilització de referents femenins. Aquest certamen, que porta el seu nom des de 2020, ha esdevingut un espai de resistència cultural i de denúncia contra els estereotips de gènere. En 2025, el premi ha hagut de modificar les seues bases per blindar-se contra la participació de negacionistes de la violència masclista, després d’un escàndol mediàtic que va posar en dubte els valors del certamen 1.
Aquest episodi demostra que la lluita feminista no està guanyada. Al contrari, cada pas endavant és contestat per una reacció conservadora que intenta deslegitimar els avanços. I és en aquest context que la figura de Beatriu Civera esdevé més necessària que mai: perquè representa un feminisme valent, coherent i arrelat al territori.
Civera ha defensat sempre que el feminisme no pot ser neutral. No es pot parlar de drets humans sense parlar de les desigualtats estructurals que pateixen les dones. No es pot parlar de democràcia si la meitat de la població continua sent discriminada, invisibilitzada o violentada. El feminisme, per tant, no és una opció ideològica més: és una exigència ètica i política.
En un moment en què l’extrema dreta qüestiona obertament les polítiques d’igualtat, el feminisme institucional necessita referents sòlids, amb trajectòries netes i compromeses. Beatriu Civera és una d’eixes figures. No només per allò que ha fet, sinó per com ho ha fet: amb rigor, amb empatia, amb capacitat de diàleg i amb una profunda convicció democràtica.
El seu feminisme no és excloent ni dogmàtic. És un feminisme que escolta, que aprén, que es transforma. Un feminisme que entén la diversitat com una riquesa i que aposta per aliances entre dones de diferents orígens, edats, condicions i identitats. Un feminisme que no oblida les dones migrants, les dones amb discapacitat, les dones trans, les dones majors, les dones del món rural.
També ha sigut una veu crítica amb el patriarcat institucional. Ha denunciat la manca de recursos per a les polítiques d’igualtat, la resistència d’alguns sectors polítics a aplicar mesures feministes i la hipocresia d’aquells que es declaren progressistes però perpetuen pràctiques masclistes. Per a Civera, el feminisme no pot ser només un eslògan: ha de traduir-se en pressupostos, en accions concretes, en canvis reals.
La seua tasca ha tingut un impacte directe en la vida de moltes dones. Des de la creació de serveis d’atenció integral a víctimes de violència de gènere fins a la promoció de la coeducació a les escoles, passant per la recuperació de la memòria de les dones silenciades per la història. El seu llegat és tangible, però també simbòlic: ha contribuït a canviar la manera com entenem la ciutat, la política i la justícia social.
En un país on encara hi ha qui qüestiona la necessitat de les polítiques d’igualtat, la veu de Beatriu Civera és un far. Ens recorda que el feminisme no és una moda ni una imposició, sinó una resposta a una realitat injusta. Ens recorda que la democràcia no pot ser plena si no és feminista.
El seu compromís també ha estat pedagògic. Ha participat en centenars de xarrades, tallers i jornades, compartint coneixement i generant espais de reflexió col·lectiva. Ha sabut connectar amb les joves, amb les associacions de barri, amb les professionals dels serveis socials, amb les artistes i les escriptores. Ha teixit xarxes, ha sembrat consciència, ha empoderat comunitats.
Beatriu Civera no ha buscat protagonisme personal. Ha treballat des de la col·lectivitat, des de la convicció que el canvi social no el fa una sola persona, sinó una comunitat organitzada. Per això, el seu feminisme és també un feminisme comunitari, arrelat a la realitat quotidiana de les dones.
En temps de retrocessos i discursos d’odi, cal reivindicar figures com la seua. No per idealitzar-les, sinó per reconéixer el seu valor i aprendre del seu exemple. Perquè el feminisme necessita referents, però sobretot necessita continuïtats. I Beatriu Civera ha sembrat un camí que moltes altres continuaran.
La seua frase, “el feminisme no és una opció, és una necessitat democràtica”, no és només una consigna. És una brúixola. Ens orienta cap a una societat més justa, més lliure i més humana. Ens recorda que la igualtat no és negociable, que la dignitat no es pot ajornar, que la llibertat no pot ser parcial.
Per tot això, parlar de Beatriu Civera és parlar d’un feminisme valent, compromés i transformador. Un feminisme que no es conforma amb les engrunes, que no abaixa el cap, que no demana permís. Un feminisme que construeix, que cuida, que lluita.
I és que, com ella mateixa ha dit en més d’una ocasió, “el feminisme no és només per a les dones, és per a tota la societat”. Perquè una societat feminista és una societat millor per a totes i tots. I això, en temps d’incertesa i polarització, és més necessari que mai.