Quan parlem de María Moliner, solem evocar la imatge d’una dona que, amb paciència infinita i rigor intel·lectual, va construir un diccionari que encara hui és referència per a la llengua castellana. Però si ens quedem només en eixa fotografia, correm el risc de reduir-la a una figura abstracta, deslligada de la vida quotidiana i dels territoris que la van acollir. Sagunt i el Port de Sagunt formen part d’eixa biografia, i és precisament ací on la seua història es transforma en patrimoni compartit. Escriure sobre ella des de la mirada del Camp de Morvedre és reivindicar que la memòria no és només un relat acadèmic, sinó també un vincle afectiu i col·lectiu.
María Moliner va nàixer a Paniza, a la província de Saragossa, en 1900. Des de molt jove va destacar per la seua curiositat intel·lectual i per la capacitat d’ordenar el món a través de les paraules. El seu pas per la universitat i l’ingrés en el cos de bibliotecaris i arxivers li van obrir les portes a una trajectòria professional marcada per la defensa de la cultura com a eina de democratització. Però la seua vida personal la va portar fins a Sagunt, on es va casar en 1925 amb Fernando Ramón Ferrando, catedràtic de Física. Aquell acte íntim, celebrat a la parròquia de Sagunt, va establir un lligam que encara ressona en la memòria local.
El matrimoni va viure uns anys al Port de Sagunt, en un moment en què la ciutat estava immersa en la transformació industrial i social que comportava l’expansió de la siderúrgia. Imaginar a María Moliner passejant pels carrers del Port, observant la vida obrera, les famílies que arribaven de diferents punts de l’Estat per treballar en la fàbrica, és reconéixer que la seua mirada lexicogràfica no estava deslligada de la realitat. El diccionari que anys després elaboraria no era un exercici d’erudició aïllada, sinó una resposta a la necessitat de fer la llengua més pròxima, més útil, més humana. I eixa sensibilitat es nodria també de les experiències viscudes en territoris com el nostre.
La relació de Moliner amb Sagunt i el Port no ha estat sempre prou visibilitzada. Moltes vegades, la memòria local ha quedat eclipsada per la dimensió estatal de la seua obra. Però en els darrers anys, institucions i col·lectius han fet un esforç per recuperar eixa vinculació. L’existència de l’IES María Moliner al Port de Sagunt és una mostra clara de com la comunitat educativa ha volgut fer present el seu nom en el dia a dia de les noves generacions. No és només un homenatge, és també una manera de dir que la cultura i la llengua són part de la identitat del territori, i que figures com ella ens ajuden a projectar-nos amb dignitat.
Quan pensem en la importància de María Moliner, cal recordar que el seu diccionari va ser concebut com una obra per a la gent. No buscava només definir, sinó explicar, exemplificar, fer que cada paraula tinguera vida. En eixe sentit, la seua tasca connecta amb la idea de Sagunt com a ciutat que ha sabut fer de la memòria un relat viu. La nostra història, marcada per la romanitat, per la industrialització, per les lluites obreres i per la diversitat cultural, necessita també ser contada amb paraules que no siguen fredes ni distants. Moliner ens ensenya que la llengua és un instrument per a dignificar la vida quotidiana, i que cada definició pot ser un pont entre el saber i la gent.
El Port de Sagunt, en els anys vint i trenta, era un espai de contrastos. D’una banda, la modernitat industrial; de l’altra, les dificultats socials i les tensions polítiques que acabarien esclatant amb la Guerra Civil. María Moliner, com a bibliotecària i intel·lectual, va defensar sempre la idea que la cultura havia de ser accessible. Durant la República, va participar en projectes de biblioteques populars, convençuda que la lectura era una eina de transformació social. És fàcil imaginar que eixa convicció es va veure reforçada per l’experiència de viure en un entorn com el Port, on la necessitat de formació i d’accés al coneixement era urgent per a una població obrera que buscava dignitat.
La seua vida, però, no va ser senzilla. La dictadura franquista la va relegar, li va impedir ocupar càrrecs de responsabilitat i la va condemnar a un cert ostracisme institucional. Malgrat això, va continuar treballant en el seu diccionari, amb una constància admirable. Eixa resistència silenciosa és també un exemple per a Sagunt i el Port, territoris que han sabut resistir a les adversitats, reinventar-se i mantindre viva la seua identitat. La memòria de Moliner ens recorda que la cultura és una forma de resistència, i que fins i tot en els moments més foscos es pot construir un llegat que transcendisca.
En l’actualitat, parlar de María Moliner a Sagunt i al Port és parlar de com volem construir la nostra identitat col·lectiva. No es tracta només de recordar que va viure ací, sinó de fer que la seua figura inspire projectes culturals, educatius i socials. Imaginem un Sagunt que, a través de la seua memòria, impulse programes de lectura comunitària, tallers de llengua inclusiva, espais de reflexió sobre el poder de les paraules. Imaginem un Port que, amb el seu nom en un institut, genere debats sobre la importància de la cultura en la vida obrera i en la transformació social. Eixa seria la millor manera d’honrar-la: fer que la seua obra continue viva en el nostre dia a dia.
La llengua inclusiva, que hui reivindiquem com a eina per a reconéixer la diversitat i la igualtat, té molt a veure amb l’esperit de Moliner. El seu diccionari no era neutre, era un diccionari que volia reflectir la vida real, amb exemples que mostraven la pluralitat d’usos. En eixe sentit, podem dir que la seua obra anticipava la necessitat de fer que la llengua siga un espai d’acollida, no d’exclusió. Sagunt i el Port, amb la seua diversitat cultural i social, són escenaris perfectes per a continuar eixa tasca. La memòria de Moliner ens convida a pensar la llengua com a casa comuna, on totes les persones troben un lloc.
Escriure un article d’opinió sobre María Moliner des de Sagunt és també una manera de reivindicar el paper de les dones en la història cultural. Moltes vegades, les biografies femenines han quedat invisibilitzades, reduïdes a notes a peu de pàgina. Però Moliner va demostrar que la intel·lectualitat no té gènere, que la capacitat de transformar la llengua i la cultura és patrimoni de totes les persones. En un territori com el nostre, on les dones han tingut un paper fonamental en les lluites socials, en les festes, en la transmissió de la memòria, recordar a Moliner és sumar una veu més a eixa coral de dignitat.
La relació entre Moliner i Sagunt no és només un fet històric, és també una oportunitat per a construir futur. Si volem que la nostra ciutat siga referent cultural, hem de saber aprofitar eixes figures que ens connecten amb la història universal. Moliner ens dona prestigi, però sobretot ens dona un relat: el relat d’una dona que va creure en la cultura com a eina de transformació, que va viure en el nostre territori i que va deixar una empremta que encara podem fer créixer. La millor manera de fer-ho és integrant la seua memòria en els projectes educatius, en les campanyes culturals, en les festes que celebren la identitat col·lectiva.
Quan pensem en Sagunt i el Port, pensem en una ciutat que ha sabut conjugar passat i futur. El teatre romà, la siderúrgia, les festes populars, la diversitat cultural, tot forma part d’un mosaic que ens defineix. María Moliner és una peça més d’eixe mosaic, una peça que ens recorda que la llengua és fonamental per a contar-nos i per a projectar-nos. Sense paraules, no hi ha memòria; sense memòria, no hi ha identitat. El seu diccionari és un monument de paper, però la seua vida al nostre territori és un monument de carn i ossos, de vivències compartides.
En definitiva, la relació de María Moliner amb Sagunt i el Port és una invitació a pensar la cultura com a patrimoni com a patrimoni compartit, com a espai de trobada entre la biografia individual i la memòria col·lectiva. María Moliner no és només una intel·lectual que va escriure un diccionari monumental; és també una dona que va viure en un territori concret, que va establir vincles afectius i que va deixar una empremta que encara podem reconéixer. Sagunt i el Port de Sagunt tenen l’oportunitat de fer d’eixa empremta un relat viu, capaç d’inspirar les generacions presents i futures.
La cultura, quan es vincula amb la vida quotidiana, es transforma en motor de comunitat. Moliner ho va entendre perfectament: un diccionari no és un llibre per a erudits, sinó una eina per a la gent. Sagunt i el Port, amb la seua diversitat social i cultural, poden fer d’eixa idea un principi rector. Imaginem biblioteques obertes, projectes de lectura compartida, tallers de llengua que posen en valor la pluralitat dialectal i la riquesa de les paraules. Imaginem que cada xiquet i cada jove que entra a l’IES María Moliner descobreix que el nom de la seua escola no és casual, sinó que porta darrere una història de dignitat i de compromís amb la cultura.
La memòria de Moliner ens obliga també a reflexionar sobre el paper de les dones en la història cultural. Massa vegades, les seues aportacions han estat invisibilitzades o relegades a un segon pla. Però ella va demostrar que la intel·lectualitat no té gènere, que la capacitat de transformar la llengua i la cultura és patrimoni de totes les persones. En un territori com el nostre, on les dones han estat protagonistes en les lluites obreres, en les festes, en la transmissió de la memòria familiar i comunitària, recordar a Moliner és sumar una veu més a eixa coral de dignitat i resistència.
El Port de Sagunt, amb la seua història industrial, és un escenari privilegiat per a entendre la importància de la cultura com a eina de cohesió. La siderúrgia va portar treball, però també va portar diversitat, barreja de procedències, necessitat de construir una identitat compartida. Moliner, amb el seu diccionari, va fer exactament això: va construir una eina que permetia a totes les persones trobar-se en la llengua, reconéixer-se en les paraules, sentir que la comunicació era possible. El paral·lelisme és evident: així com el Port va ser un espai de trobada de persones, el diccionari va ser un espai de trobada de paraules.
En un moment en què les llengües i les identitats es veuen sovint amenaçades per la uniformitat global, la figura de Moliner ens recorda que la diversitat és riquesa. El seu diccionari no buscava imposar una norma rígida, sinó mostrar la pluralitat d’usos, la vitalitat de la llengua. Sagunt i el Port, amb la seua identitat valenciana, amb la seua pluralitat cultural, poden fer d’eixa idea un principi de futur. La llengua inclusiva que hui reivindiquem és hereva d’eixa sensibilitat: una llengua que acull, que reconeix, que dignifica.
La commemoració de María Moliner a Sagunt i al Port no hauria de ser només un acte institucional, sinó un procés comunitari. No es tracta de posar plaques o de fer discursos, sinó de generar espais de participació, de fer que la seua memòria siga motor de projectes culturals i educatius. Imaginem un festival de la paraula, on es combinen lectures, teatre, música i reflexió sobre la importància del llenguatge. Imaginem rutes de memòria que expliquen la seua vida al Port, que connecten la seua biografia amb la història obrera i amb la identitat local. Imaginem que cada veí i veïna sent que Moliner forma part de la seua història personal.
La cultura, com deia ella, és una eina de democratització. Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de fer d’eixa idea un principi rector. No es tracta només de recordar el passat, sinó de construir futur. La memòria de Moliner ens convida a pensar en una ciutat que aposta per la lectura, per la llengua inclusiva, per la diversitat cultural, per la dignitat de les persones. Una ciutat que entén que les paraules no són només signes, sinó ponts entre les persones, instruments de convivència, motors de transformació.
En definitiva, María Moliner és molt més que una lexicògrafa. És una dona que va creure en la cultura com a eina de dignitat, que va viure en el nostre territori i que va deixar una empremta que encara podem fer créixer. Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de fer d’eixa empremta un relat viu, capaç d’inspirar les generacions presents i futures. La millor manera d’honrar-la és fer que la seua obra continue viva en el nostre dia a dia, que la seua memòria siga motor de comunitat, que les seues paraules siguen ponts de convivència. Perquè, al cap i a la fi, la llengua és la casa comuna, i María Moliner ens va ensenyar a habitar-la amb dignitat i amb esperança.