25/04

 El 25 d’abril de 1707 és una data que ressona profundament en la memòria col·lectiva del poble valencià. Aquella jornada, la derrota de les tropes austriacistes a la batalla d’Almansa va marcar l’inici d’una imposició política, cultural i econòmica que encara persisteix en l’estructura territorial de l’Estat. Felip V, amb voluntat de sotmetre el Regne de València, ordenà picar los escudos, derogar las leyes y poner en todo Castilla, una decisió que simbolitzava l’anul·lació de l’autogovern i la voluntat d’esborrar la identitat pròpia del poble valencià.  

La batalla no només va ser una desfeta militar, sinó que va comportar l’eliminació dels Furs, la supressió de les institucions pròpies i la imposició del castellà com a llengua oficial. Amb el Decret de Nova Planta, el model centralista es va estendre per tot el territori, anul·lant la capacitat de govern i relegant la cultura valenciana a una posició secundària. Esta pèrdua de sobirania no va ser un fet puntual, sinó el començament d’un procés de marginació que ha perdurat fins a l’actualitat.  

Davant d’esta amenaça, el poble valencià es va alçar en resistència, unint-se a l’exèrcit maulet, que esdevingué la força armada del territori en defensa dels Furs i de la sobirania valenciana. Els maulets, lluny de ser simples seguidors d’una causa dinàstica, representaven la lluita per la supervivència d’un sistema polític i jurídic que havia garantit l’autonomia del Regne de València durant segles. Camperols, artesans, comerciants i persones de tota condició social es van sumar a la causa, liderada pel general Joan Baptista Basset, en un intent desesperat per salvar les llibertats que Felip V volia esborrar.  

La picaina es convertí en l’expressió més viva d’esta resistència. No es tractava només d’una actitud combativa en el camp de batalla, sinó d’una forma de plantar cara a l’ocupació borbònica en tots els àmbits de la vida. La ràbia i la indignació per la pèrdua de les institucions pròpies es van transformar en sabotatges, en actes de desobediència i en la fermesa de milers de valencians i valencianes que es negaven a acceptar la submissió. La picaina era l’orgull d’un poble que, tot i la superioritat militar de l’enemic, no renunciava a la seua dignitat.  

Des de tots els racons del País Valencià, la població es va unir a la causa mauleta. Des de la Plana fins la Marina, des de l’Horta fins a la Vall d’Albaida, persones de totes les comarques es van sumar a la lluita, conscients que el que estava en joc no era simplement un canvi de rei, sinó el futur del territori. La picaina es feia present en cada combat, en cada resistència contra els ocupants, en la determinació de no rendir-se malgrat la brutal repressió borbònica. La derrota no només va significar la fi de la guerra, sinó també l’inici d’un llarg procés de centralització que, tres segles després, encara condiciona el País Valencià.  

El sistema econòmic i territorial derivat d’aquella imposició segueix manifestant-se en l’actual infrafinançament del País Valencià. La seua economia, una de les més productives de l’Estat, ha patit dècades de discriminació en el repartiment de recursos. Malgrat aportar una gran quantitat al PIB estatal, la comunitat rep una inversió molt per davall de la seua contribució. Esta asfíxia financera afecta àmbits essencials com l’educació, la sanitat i el transport públic, amb infraestructures precàries, llistes d’espera interminables i una falta de connexions adequades amb Europa que limiten el seu creixement.  

L’infrafinançament del País Valencià és una de les conseqüències més directes d’aquella derrota. Malgrat ser una de les economies més productives de l’Estat, la comunitat rep una inversió molt per davall del que genera. Els recursos són insuficients per garantir uns serveis públics de qualitat, i esta discriminació es veu reflectida en la precarietat de l’educació, la sanitat i les infraestructures. Els centres educatius han de gestionar instal·lacions obsoletes, la sanitat pateix la falta de personal i recursos, i el transport públic continua endarrerit respecte a altres territoris.  

La reivindicació d’un finançament just no és una demanda partidista, sinó una qüestió de dignitat i equitat. Un model que garantisca recursos suficients és essencial per al benestar social i per al desenvolupament del territori. La picaina no ha desaparegut; es manifesta en la lluita pel finançament just, en la defensa de la llengua i en la reivindicació d’un model territorial més equitatiu.  

La llengua no és només un vehicle de comunicació, sinó el fil conductor de la història, un element imprescindible per a la identitat. Defensar el valencià és un acte polític i social, una reafirmació del dret a existir sense subordinacions ni renúncies. La lluita pel reconeixement de la llengua és part del procés de recuperació de la memòria i de la dignitat, una reivindicació que s’ha de materialitzar en polítiques efectives que garantisquen el seu ús en l’educació, l’administració i els mitjans de comunicació.  

Cada 25 d’abril és un record del que es va perdre, però també del que encara es pot recuperar. Els maulets no van lluitar només per un rei, sinó per una idea, per una sobirania real que garantira el futur del País Valencià. La picaina no es va extingir el 1707, sinó que continua viva en cada reivindicació, en cada acte de resistència davant l’opressió, en cada acció que busca recuperar la capacitat de decidir.  

Més de tres segles després, aquella picaina continua viva. Es manifesta en la defensa de la llengua, en la lluita contra l’infrafinançament, en la reivindicació d’un model territorial que respecte la diversitat. La identitat valenciana no es pot reduir a una mera peça dins d’un estat que no reconeix la seua pluralitat. La picaina és la veu d’un poble que, malgrat les adversitats, mai ha deixat de reclamar el seu dret a ser.