Plaers de la
vida. Això és el que sempre pense quan em menge una paella feta pel meu avi Alfredo. Eixa litúrgia
de de diumenge o de dia de festa. Eixe olor a brull. Eixa taula ben parada per
la meua avia Lola. Eixe moviment de cadires dels meus nebots. Eixes lluites per
l’aperitiu d’Aitana i Xavi. Eixe moment de família. Eixe moment de compartir.
Eixe moment d’estar tots al voltant de la taula. Eixe moment de gaudir. Eixe
moment de sentir.
La veritat que
els valencians i valencianes tenim una passió desmesurada per la paella –el plat
típic per excel·lència-, ho reconec, però pense que no sols és pel simple plat.
Els valencians i valencianes fem la nostra vida al voltant de la festa i del
bon menjar. Gaudim d’eixos moments.
Com si fora una
simfonia de Beethoven al soroll del foc se van ficant al “caldero”, allò que en
altra época teníem per casa, oli i sal per rostir el pollastre i el conill, els
caragols. La bajoqueta, de ferradura, i el piberoig. Després la tomata
triturada amb un poc d’all, per netejar la paella, i ací el que alguns diuen el
més important aigua d’ací, de València no val un altra, el safrà i l’arròs
bomba, i per acabar el Romaní, encara que a voltes l’ànec, a voltes tavella, en
temporada carxofes i el que més m’agrada a mi les pilotes.
Si, diferents
maneres segur que hi ha de fer la paella, però al final tots ens la mengem
igual. Encara que siga al novembre.
Entrades
