3.9.26
1953, la gran il·lusió europea
2.9.26
Ceuta: entre la conquesta i la invasió, una qüestió de perspectiva històrica
^
Cada any, Ceuta commemora la presa portuguesa de 1415, un episodi que la historiografia portuguesa ha presentat tradicionalment com una gran fita de l'expansionisme atlà ntic i l'inici de l'imperi ultramarà lusità . La celebració acostuma a posar l'accent en figures com el rei Joan I de Portugal o Pedro de Meneses, nomenat primer governador de la ciutat després de la seua ocupació. Però, com ocorre sovint amb la història, la manera d'explicar els fets depén molt de qui els conta.
Des d'una perspectiva portuguesa, aquell 21 d'agost de 1415 representa una conquesta heroica. Tanmateix, vista des de l'altra riba de l'estret, la mateixa acció pot definir-se perfectament com una invasió. Ceuta no era un territori buit ni una ciutat sense adscripció polÃtica. Formava part del Sultanat marÃnida de Fes, un dels principals estats del Magrib medieval i un antecedent històric de l'actual Marroc.
Cal recordar que el concepte d'estat nació que coneixem hui no existia en el segle XV. Quan Portugal va desembarcar a Ceuta, no va conquerir una possessió marroquina en el sentit modern de l'expressió, però sà una ciutat integrada en una estructura polÃtica magribina consolidada. Per això resulta simplista presentar aquell episodi únicament com una gesta portuguesa sense tindre en compte la realitat dels qui habitaven i governaven la ciutat abans de l'arribada de les tropes lusitanes.
La paraula és important. Quan una acció militar és protagonitzada pels nostres avantpassats solem parlar de "conquesta". Quan la realitzen altres pobles sobre el nostre territori, preferim el terme "invasió". La diferència no és tant històrica com emocional i polÃtica. Les paraules condicionen la memòria col·lectiva i contribueixen a construir relats nacionals que, amb el pas del temps, es converteixen en veritats aparentment indiscutibles.
Ceuta és un exemple magnÃfic d'aquesta complexitat. Ha sigut fenÃcia, cartaginesa, romana, visigoda, musulmana, portuguesa i espanyola. Cada perÃode històric ha deixat una petjada en la seua identitat. Reduir la història de la ciutat a la celebració d'una única conquesta implica oblidar segles d'influència nord-africana i magribina que van marcar profundament el seu desenvolupament.
És evident que Portugal té motius per considerar 1415 una data significativa de la seua història. Però també és legÃtim recordar que, per als habitants del Magrib d'aquella època, aquell mateix esdeveniment va significar la pèrdua d'una ciutat important estratègicament i comercialment. Les dues visions poden coexistir sense necessitat de negar-se mútuament.
Potser la lliçó més interessant és que la història rarament és blanca o negra. Els mateixos fets poden ser celebrats com una conquesta o recordats com una invasió segons el lloc on ens situem. Per això convé mirar el passat amb esperit crÃtic i entendre que els relats oficials, siguen portuguesos, espanyols o marroquins, només expliquen una part de la història.
Ceuta continua sent hui un punt de trobada entre Europa i Àfrica, entre la PenÃnsula Ibèrica i el Magrib. Precisament per aquesta condició fronterera i plural, la seua història mereix ser contada des de totes les perspectives. Només aixà podrem comprendre que darrere de cada commemoració hi ha sempre una pregunta fonamental: qui està explicant la història i des d'on ho fa?
Criança respectuosa: educar sense por, créixer amb dignitat
^
Durant massa temps hem assumit que educar era sinònim d'obeir. Generacions senceres hem crescut escoltant frases com «perquè ho dic jo», «un colp a temps arregla moltes coses» o «els xiquets han de callar quan parlen els majors». Expressions tan normalitzades que moltes vegades ni tan sols les qüestionem. Però la realitat és que darrere d'eixe model educatiu hi havia una concepció de la infà ncia basada més en l'autoritat que en el respecte.
La criança respectuosa ha arribat per a posar damunt la taula una idea tan senzilla com revolucionà ria: els xiquets i les xiquetes són persones. No són adults incomplets, ni propietats de les seues famÃlies, ni éssers als quals cal doblegar perquè encaixen en les expectatives socials. Són persones amb drets, emocions, necessitats i una dignitat que mereix ser reconeguda des del primer dia de vida.
Tanmateix, parlar de criança respectuosa continua generant resistències. Hi ha qui la ridiculitza com una moda, qui la presenta com una renúncia a l'autoritat parental o qui la confon amb una permissivitat absoluta. Però res més lluny de la realitat. La criança respectuosa no consisteix a deixar que els fills facen el que vulguen. Consisteix a educar sense humiliacions, sense violència i sense por. Consisteix a establir lÃmits des de l'acompanyament i no des de l'amenaça.
El problema és que encara vivim en una societat profundament adultocèntrica. S'escolta molt parlar dels drets de la infà ncia, però massa sovint es continua considerant normal prendre decisions per ells sense escoltar-los, invalidar les seues emocions o exigir-los comportaments impossibles per a la seua etapa de desenvolupament. Quan un adult crida, solem justificar-lo. Quan un xiquet plora, moltes vegades el culpabilitzem.
És una contradicció que haurÃem de revisar amb urgència.
Resulta sorprenent que una societat que defensa els drets humans, la igualtat i la dignitat de les persones accepte encara prà ctiques educatives basades en la submissió. Ningú no consideraria acceptable humiliar un company de feina per a corregir un error. Ningú defensaria pegar a una persona adulta perquè aprenga una lliçó. Però encara hi ha qui justifica aquestes mateixes conductes quan la persona afectada és un menor.
La criança respectuosa ens obliga a mirar-nos al mirall i a plantejar una pregunta incòmoda: eduquem aixà perquè és el millor per als nostres fills o perquè és el que vam aprendre nosaltres?
Moltes conductes que repetim no provenen d'un anà lisi racional, sinó de patrons heretats. Reproduïm maneres d'educar perquè formen part de la nostra memòria emocional. Però que alguna cosa haja sigut habitual no significa que siga correcta. Durant segles es van normalitzar moltes prà ctiques que hui considerem inacceptables. L'educació també evoluciona.
A més, la criança respectuosa no és sols una qüestió familiar. És una qüestió social i polÃtica. Una societat que respecta la infà ncia és una societat que inverteix en escoles, en conciliació laboral, en serveis públics de qualitat i en suport a les famÃlies. És impossible demanar a mares i pares una criança conscient mentre es manté una cultura laboral que els obliga a passar més temps treballant que convivint amb els seus fills.
Parlem molt d'educació, però poc de les condicions que permeten educar bé.
Les jornades interminables, els salaris insuficients, les dificultats d'accés a l'habitatge o la manca de xarxes de suport generen una pressió enorme sobre les famÃlies. I quan el cansament s'acumula, la paciència desapareix. Per això la criança respectuosa no pot convertir-se en una exigència individualista dirigida exclusivament a les famÃlies. Necessita suport institucional, recursos i polÃtiques públiques que la facen viable.
També és necessari trencar amb el mite de la perfecció. Les famÃlies que aposten per una educació respectuosa no són perfectes. Cometen errors, s'equivoquen, perden la paciència i demanen perdó. Precisament acà resideix una de les seues grans fortaleses: la capacitat de mostrar als fills que els adults també aprenen.
Durant massa temps s'ha associat l'autoritat amb la infal·libilitat. Però l'autoritat real no consisteix a imposar-se sempre. Consisteix a ser una referència coherent, honesta i empà tica. Els fills no necessiten pares perfectes; necessiten adults presents, disponibles i capaços de reconéixer els seus errors.
La criança respectuosa representa, en el fons, una aposta per una societat més democrà tica. Els valors que promou, com l'escolta activa, l'empatia, el dià leg o la resolució pacÃfica dels conflictes, són els mateixos que després exigim en la vida pública. És incoherent reclamar ciutadans crÃtics i participatius després d'una infà ncia basada exclusivament en l'obediència cega.
Com podem esperar adults capaços de dialogar si han crescut en entorns on la seua veu no comptava?
Per això la defensa de la criança respectuosa és també una reivindicació dels drets de la infà ncia. No es tracta de criar fills més obedients, sinó persones més lliures. No es tracta de guanyar discussions, sinó de construir relacions saludables. No es tracta d'exercir poder sobre els menors, sinó d'acompanyar-los mentre aprenen a conviure amb els altres i amb si mateixos.
Encara queda molt de camà per recórrer. Les inèrcies culturals són fortes i els canvis educatius sempre desperten recels. Però cada vegada són més les famÃlies, professionals de l'educació i entitats que entenen que el respecte no debilita l'autoritat, sinó que la legitima.
Potser la vertadera pregunta no és si la criança respectuosa funciona. Potser la pregunta és una altra: si nosaltres, com a adults, acceptarÃem ser tractats de la mateixa manera que sovint tractem els xiquets.
La resposta, probablement, explica per què la criança respectuosa no és una moda. És una necessitat. És una qüestió de drets. I, sobretot, és una qüestió de dignitat.
1.9.26
El temps que ens mesura
^
31.8.26
La lÃnia calenta Washington-Moscou: del telèfon roig al món hiperconnectat
^
Quan pensem en les grans innovacions tecnològiques que han canviat la humanitat, sovint ens venen al cap internet, els telèfons intel·ligents o la intel·ligència artificial. Però moltes de les tecnologies que hui considerem quotidianes tenen l'origen en moments de gran tensió internacional. Un dels exemples més coneguts és la lÃnia calenta entre Washington i Moscou, creada en plena Guerra Freda per evitar una catà strofe nuclear. Aquella connexió directa entre les dues superpotències no sols va transformar les comunicacions diplomà tiques, sinó que simbolitza un procés que ha acabat connectant prà cticament qualsevol persona del planeta. Una evolució que també estem vivint a escala local, en ciutats com Sagunt, immerses en una transformació tecnològica sense precedents.
La història comença l'any 1962 amb la crisi dels mÃssils de Cuba. Durant tretze dies, els Estats Units i la Unió Soviètica es van situar al lÃmit d'una guerra nuclear. Els missatges entre els dirigents dels dos països tardaven hores a ser desxifrats, traduïts i enviats. En un context on cada minut podia ser determinant, aquella lentitud resultava extremadament perillosa.
Com a resposta, el 1963 es va acordar la creació de la denominada "Hot Line" o lÃnia calenta. Contrà riament a la imatge popular, no es tractava d'un telèfon roig situat als despatxos presidencials. Inicialment consistia en una connexió basada en teletips que permetia l'intercanvi directe de missatges escrits entre Washington i Moscou. Amb el temps, la tecnologia va evolucionar incorporant faxos, sistemes per satèl·lit i comunicacions digitals segures.
La importà ncia d'aquella lÃnia no residia únicament en la tecnologia emprada, sinó en la filosofia que representava. Davant el risc de la incomunicació, els lÃders mundials van entendre que parlar era més important que acumular armament. La rapidesa en la transmissió de la informació es convertia en una eina de seguretat global.
Seixanta anys després, resulta difÃcil imaginar un món on una comunicació internacional tardara hores o dies. Hui enviem missatges instantanis, videotrucades o documents digitals a qualsevol racó del planeta en qüestió de segons. Les xarxes de fibra òptica, els satèl·lits i internet han fet possible una connectivitat que els responsables de la lÃnia Washington-Moscou probablement haurien considerat ciència-ficció.
Però la revolució no s'ha aturat. Si durant les darreres dècades la clau ha sigut la connexió de les persones, ara estem entrant en una etapa on també es connecten les mà quines. La intel·ligència artificial, el big data, la internet de les coses i la computació al núvol estan transformant la manera de produir, treballar i relacionar-nos.
I és precisament en aquest context on Sagunt es troba davant una oportunitat històrica. La implantació de grans projectes industrials vinculats a les noves tecnologies, especialment la gigafactoria de bateries de Volkswagen, està convertint el municipi en un dels principals pols industrials del sud d'Europa. La transformació no afecta únicament les fà briques. També implica noves infraestructures de comunicació, xarxes digitals més avançades, centres logÃstics intel·ligents i una demanda creixent de professionals qualificats.
D'alguna manera, la història de la lÃnia calenta entre Washington i Moscou ens recorda que els avanços tecnològics solen nà ixer per resoldre problemes concrets, però acaben generant canvis molt més amplis. Una connexió creada per evitar una guerra va contribuir al desenvolupament de sistemes cada vegada més sofisticats de transmissió d'informació. Igualment, les inversions tecnològiques que hui arriben a Sagunt poden acabar transformant à mbits molt diversos de la vida quotidiana, des de l'educació fins als serveis públics.
Tanmateix, tota revolució tecnològica planteja reptes. La digitalització genera enormes oportunitats econòmiques, però també exigeix formació, capacitat d'adaptació i una reflexió sobre les desigualtats que pot provocar. No totes les persones accedeixen als avanços amb la mateixa facilitat, i el risc d'una escletxa digital continua present.
Això obliga les administracions, les empreses i la societat civil a treballar conjuntament perquè la transformació siga inclusiva. De la mateixa manera que la lÃnia directa entre les superpotències buscava reduir riscos i generar confiança, les tecnologies actuals han de servir per millorar la qualitat de vida de les persones i reforçar la cohesió social.
Des de la crisi dels mÃssils de Cuba fins a la intel·ligència artificial, la història de les comunicacions és també la història de la humanitat intentant entendre's millor. Les distà ncies s'han reduït, els temps de resposta s'han accelerat i el món s'ha fet més menut. Sagunt, amb la seua combinació de tradició industrial i aposta pel futur, forma part d'aquesta evolució.
Potser el vertader llegat de la lÃnia calenta Washington-Moscou no siga la tecnologia en si mateixa, sinó la convicció que la connexió entre les persones és fonamental per afrontar qualsevol repte. En un moment en què Sagunt es prepara per viure una nova revolució industrial i digital, aquesta lliçó continua sent tan vigent com ho era fa més de mig segle.
