Durant massa temps hem assumit que educar era sinònim d'obeir. Generacions senceres hem crescut escoltant frases com «perquè ho dic jo», «un colp a temps arregla moltes coses» o «els xiquets han de callar quan parlen els majors». Expressions tan normalitzades que moltes vegades ni tan sols les qüestionem. Però la realitat és que darrere d'eixe model educatiu hi havia una concepció de la infància basada més en l'autoritat que en el respecte.
La criança respectuosa ha arribat per a posar damunt la taula una idea tan senzilla com revolucionària: els xiquets i les xiquetes són persones. No són adults incomplets, ni propietats de les seues famílies, ni éssers als quals cal doblegar perquè encaixen en les expectatives socials. Són persones amb drets, emocions, necessitats i una dignitat que mereix ser reconeguda des del primer dia de vida.
Tanmateix, parlar de criança respectuosa continua generant resistències. Hi ha qui la ridiculitza com una moda, qui la presenta com una renúncia a l'autoritat parental o qui la confon amb una permissivitat absoluta. Però res més lluny de la realitat. La criança respectuosa no consisteix a deixar que els fills facen el que vulguen. Consisteix a educar sense humiliacions, sense violència i sense por. Consisteix a establir límits des de l'acompanyament i no des de l'amenaça.
El problema és que encara vivim en una societat profundament adultocèntrica. S'escolta molt parlar dels drets de la infància, però massa sovint es continua considerant normal prendre decisions per ells sense escoltar-los, invalidar les seues emocions o exigir-los comportaments impossibles per a la seua etapa de desenvolupament. Quan un adult crida, solem justificar-lo. Quan un xiquet plora, moltes vegades el culpabilitzem.
És una contradicció que hauríem de revisar amb urgència.
Resulta sorprenent que una societat que defensa els drets humans, la igualtat i la dignitat de les persones accepte encara pràctiques educatives basades en la submissió. Ningú no consideraria acceptable humiliar un company de feina per a corregir un error. Ningú defensaria pegar a una persona adulta perquè aprenga una lliçó. Però encara hi ha qui justifica aquestes mateixes conductes quan la persona afectada és un menor.
La criança respectuosa ens obliga a mirar-nos al mirall i a plantejar una pregunta incòmoda: eduquem així perquè és el millor per als nostres fills o perquè és el que vam aprendre nosaltres?
Moltes conductes que repetim no provenen d'un anàlisi racional, sinó de patrons heretats. Reproduïm maneres d'educar perquè formen part de la nostra memòria emocional. Però que alguna cosa haja sigut habitual no significa que siga correcta. Durant segles es van normalitzar moltes pràctiques que hui considerem inacceptables. L'educació també evoluciona.
A més, la criança respectuosa no és sols una qüestió familiar. És una qüestió social i política. Una societat que respecta la infància és una societat que inverteix en escoles, en conciliació laboral, en serveis públics de qualitat i en suport a les famílies. És impossible demanar a mares i pares una criança conscient mentre es manté una cultura laboral que els obliga a passar més temps treballant que convivint amb els seus fills.
Parlem molt d'educació, però poc de les condicions que permeten educar bé.
Les jornades interminables, els salaris insuficients, les dificultats d'accés a l'habitatge o la manca de xarxes de suport generen una pressió enorme sobre les famílies. I quan el cansament s'acumula, la paciència desapareix. Per això la criança respectuosa no pot convertir-se en una exigència individualista dirigida exclusivament a les famílies. Necessita suport institucional, recursos i polítiques públiques que la facen viable.
També és necessari trencar amb el mite de la perfecció. Les famílies que aposten per una educació respectuosa no són perfectes. Cometen errors, s'equivoquen, perden la paciència i demanen perdó. Precisament ací resideix una de les seues grans fortaleses: la capacitat de mostrar als fills que els adults també aprenen.
Durant massa temps s'ha associat l'autoritat amb la infal·libilitat. Però l'autoritat real no consisteix a imposar-se sempre. Consisteix a ser una referència coherent, honesta i empàtica. Els fills no necessiten pares perfectes; necessiten adults presents, disponibles i capaços de reconéixer els seus errors.
La criança respectuosa representa, en el fons, una aposta per una societat més democràtica. Els valors que promou, com l'escolta activa, l'empatia, el diàleg o la resolució pacífica dels conflictes, són els mateixos que després exigim en la vida pública. És incoherent reclamar ciutadans crítics i participatius després d'una infància basada exclusivament en l'obediència cega.
Com podem esperar adults capaços de dialogar si han crescut en entorns on la seua veu no comptava?
Per això la defensa de la criança respectuosa és també una reivindicació dels drets de la infància. No es tracta de criar fills més obedients, sinó persones més lliures. No es tracta de guanyar discussions, sinó de construir relacions saludables. No es tracta d'exercir poder sobre els menors, sinó d'acompanyar-los mentre aprenen a conviure amb els altres i amb si mateixos.
Encara queda molt de camí per recórrer. Les inèrcies culturals són fortes i els canvis educatius sempre desperten recels. Però cada vegada són més les famílies, professionals de l'educació i entitats que entenen que el respecte no debilita l'autoritat, sinó que la legitima.
Potser la vertadera pregunta no és si la criança respectuosa funciona. Potser la pregunta és una altra: si nosaltres, com a adults, acceptaríem ser tractats de la mateixa manera que sovint tractem els xiquets.
La resposta, probablement, explica per què la criança respectuosa no és una moda. És una necessitat. És una qüestió de drets. I, sobretot, és una qüestió de dignitat.