Cada any, Ceuta commemora la presa portuguesa de 1415, un episodi que la historiografia portuguesa ha presentat tradicionalment com una gran fita de l'expansionisme atlàntic i l'inici de l'imperi ultramarí lusità. La celebració acostuma a posar l'accent en figures com el rei Joan I de Portugal o Pedro de Meneses, nomenat primer governador de la ciutat després de la seua ocupació. Però, com ocorre sovint amb la història, la manera d'explicar els fets depén molt de qui els conta.
Des d'una perspectiva portuguesa, aquell 21 d'agost de 1415 representa una conquesta heroica. Tanmateix, vista des de l'altra riba de l'estret, la mateixa acció pot definir-se perfectament com una invasió. Ceuta no era un territori buit ni una ciutat sense adscripció política. Formava part del Sultanat marínida de Fes, un dels principals estats del Magrib medieval i un antecedent històric de l'actual Marroc.
Cal recordar que el concepte d'estat nació que coneixem hui no existia en el segle XV. Quan Portugal va desembarcar a Ceuta, no va conquerir una possessió marroquina en el sentit modern de l'expressió, però sí una ciutat integrada en una estructura política magribina consolidada. Per això resulta simplista presentar aquell episodi únicament com una gesta portuguesa sense tindre en compte la realitat dels qui habitaven i governaven la ciutat abans de l'arribada de les tropes lusitanes.
La paraula és important. Quan una acció militar és protagonitzada pels nostres avantpassats solem parlar de "conquesta". Quan la realitzen altres pobles sobre el nostre territori, preferim el terme "invasió". La diferència no és tant històrica com emocional i política. Les paraules condicionen la memòria col·lectiva i contribueixen a construir relats nacionals que, amb el pas del temps, es converteixen en veritats aparentment indiscutibles.
Ceuta és un exemple magnífic d'aquesta complexitat. Ha sigut fenícia, cartaginesa, romana, visigoda, musulmana, portuguesa i espanyola. Cada període històric ha deixat una petjada en la seua identitat. Reduir la història de la ciutat a la celebració d'una única conquesta implica oblidar segles d'influència nord-africana i magribina que van marcar profundament el seu desenvolupament.
És evident que Portugal té motius per considerar 1415 una data significativa de la seua història. Però també és legítim recordar que, per als habitants del Magrib d'aquella època, aquell mateix esdeveniment va significar la pèrdua d'una ciutat important estratègicament i comercialment. Les dues visions poden coexistir sense necessitat de negar-se mútuament.
Potser la lliçó més interessant és que la història rarament és blanca o negra. Els mateixos fets poden ser celebrats com una conquesta o recordats com una invasió segons el lloc on ens situem. Per això convé mirar el passat amb esperit crític i entendre que els relats oficials, siguen portuguesos, espanyols o marroquins, només expliquen una part de la història.
Ceuta continua sent hui un punt de trobada entre Europa i Àfrica, entre la Península Ibèrica i el Magrib. Precisament per aquesta condició fronterera i plural, la seua història mereix ser contada des de totes les perspectives. Només així podrem comprendre que darrere de cada commemoració hi ha sempre una pregunta fonamental: qui està explicant la història i des d'on ho fa?