Hi ha una pregunta que sempre torna, com una onada que no es cansa de arribar a la vora: com mesure el temps. No és una pregunta innocent. No és una qüestió pràctica. És, en realitat, una manera de preguntar-me qui sóc, en quin punt del camí em trobe, quina part de mi decideix què és un inici i què és un final. Durant anys he mesurat el temps segons els calendaris dels altres, segons les estructures que m’envoltaven, segons les exigències d’un món que sempre demana més del que dona. Però amb el temps —o potser gràcies a ell— he descobert que la manera de mesurar-lo diu molt més de mi que de les hores que passen.
Quan vivia immers en la intensitat de la política, l’any començava en setembre. No era una decisió conscient. Era una sensació. Setembre era el retorn al soroll, a les reunions, a les agendes que no deixaven respirar, a aquella adrenalina estranya que et fa sentir imprescindible i, alhora, presoner. El calendari institucional marcava el meu propi equinocci. Les vacances no eren un final ni un principi: eren un parèntesi. El temps real començava quan tornava la maquinària, quan les decisions tornaven a pesar, quan la ciutat recuperava el ritme i jo m’hi enganxava com podia. Mesurar el temps en setembre era, en el fons, una manera de recordar-me que vivia en un ecosistema que no era meu, però que m’havia engolit.
Després va arribar octubre. Octubre és el mes del meu cumple. I, de sobte, l’any ja no depenia de cap estructura externa, sinó del meu propi renaixement. Cada volta que bufava les espelmes sentia que el temps es reconfigurava, que tot començava de nou, que podia decidir què deixava enrere i què em portava amb mi. Era una manera íntima de mesurar el temps, una forma de reivindicar que la vida és més meua que de ningú. Octubre es convertia en un gener personal, en un punt zero que no necessitava justificació. Mesurar el temps des del meu aniversari era una manera de tornar a casa, de recuperar el centre, de recordar que el calendari també pot ser un acte de resistència.
Més tard vaig començar a comptar de projecte en projecte. Cada idea nova era un inici. Cada final, un tancament de cicle. El temps es convertia en una successió d’impulsos creatius, en una manera de recordar que la vida avança quan jo avance, no quan ho diu un rellotge. Era una etapa frenètica, però també estimulant. El calendari es fragmentava en petites illes de sentit: un projecte que naixia, un altre que moria, un altre que es transformava. Mesurar el temps així era una manera de reconéixer que la creativitat té els seus propis ritmes, que no sempre coincideixen amb els de la societat, que no sempre són lineals, que no sempre són còmodes. Però eren meus. I això ja era molt.
Amb el temps —i amb totes aquestes maneres de comptar-lo— vaig començar a sospitar que potser no era el temps el que canviava, sinó jo. Que cada etapa vital necessitava una manera diferent de ordenar el món. Que cada versió de mi reclamava un calendari propi. Que mesurar el temps no és una operació matemàtica, sinó emocional. Que no és una qüestió de dies, sinó de intensitats. Que no és una línia recta, sinó una respiració.
I ara… ara ja no mesure res. No hi ha inici ni final. No hi ha aquella obsessió per dividir la vida en trams, per justificar que cada etapa té un principi solemne i un final dramàtic. Ara fluïsc. Com l’aigua que no pregunta on va. Com el vent que canvia de direcció sense permís. El temps ha deixat de ser una estructura rígida i ha passat a ser un moviment, una vibració, una presència. No és una cosa que controle, sinó una cosa que habite. No és una cosa que compte, sinó una cosa que visc.
Aquesta manera de relacionar-me amb el temps no és una renúncia. No és un abandonament. No és un “tot m’és igual”. És, de fet, el contrari. És una manera de estar més atent, més present, més conscient. Quan deixes de comptar, comences a mirar. Quan deixes de dividir, comences a sentir. Quan deixes de perseguir, comences a ser. El temps, així, es converteix en una textura, en una llum, en una temperatura. No és un enemic que s’escapa, sinó un espai que s’obre.
Potser mesurar el temps era només una manera de sentir control. Una manera de creure que podia ordenar el caos, que podia domesticar la incertesa, que podia posar límits a allò que no en té. Potser era una manera de protegir-me, de donar-me una estructura, de evitar que tot em caiguera damunt. Però ara sé que el control és una il·lusió. Que el temps no es deixa domesticar. Que no és una cosa que es puga tancar en capsa. Que no és una cosa que es puga retallar en mesos, setmanes o dies. El temps és una força. I, com totes les forces, només es pot respectar.
Deixar de mesurar-lo és, per fi, una manera d’estar viu. Una manera de reconéixer que la vida no necessita ser ordenada per ser viscuda. Que no cal dividir-la per entendre-la. Que no cal comptar-la per sentir-la. Que el temps, quan el deixes fluir, es converteix en una música. I que, si escoltes bé, sempre et diu on estàs.