M'agrada la tardor? Encara no ho tinc clar

Cada any, quan arriba la tardor, em faig la mateixa pregunta: m'agrada realment aquesta estació? La resposta, lluny de ser senzilla, canvia segons el dia, l'hora i fins i tot l'estat d'ànim amb què contemple els seus primers senyals. Potser per això, després de tants anys, encara no ho tinc clar.

La frase atribuïda a Albert Camus afirma que «la tardor és una segona primavera on cada fulla és una flor». És una manera bonica de mirar allò que, en aparença, és un procés de decadència. Les fulles cauen, els dies s'escurcen i la natura sembla preparar-se per al repòs hivernal. Tanmateix, hi ha qui veu en els tons rojos, taronges i grocs una explosió de color comparable a qualsevol floració primaveral.

Jo no sé si arribe a veure-la així.

Per una banda, m'agrada la tardor perquè representa un canvi. Després dels mesos de calor intensa que sovint patim al Camp de Morvedre, les primeres nits fresques es reben com una benedicció. Tornar a dormir sense aire condicionat, eixir al carrer sense l'angoixa de la calor i recuperar una certa normalitat resulta agradable. A més, hi ha una sensació de retorn als costums, a les rutines i als projectes que durant l'estiu semblaven haver quedat suspesos.

Però la tardor també té una altra cara. Els dies es fan cada vegada més curts. Quan encara no has acabat la jornada laboral i ja és fosc, apareix una certa sensació d'enyorança difícil d'explicar. No és tristesa exactament, però tampoc alegria. És com si la llum, que durant l'estiu sembla infinita, començara una retirada lenta i inevitable.

Potser és precisament aquesta contradicció la que em fa dubtar. La tardor és l'estació dels començaments i dels finals al mateix temps. Comença el curs escolar, tornen moltes activitats culturals i esportives, es reprenen projectes i objectius. Però també s'acaben les vacances, les vesprades llargues i aquella il·lusió estiuenca que ens fa creure que tot és possible.

A Sagunt, a més, la tardor té una personalitat especial. De vegades arriba puntual, amb algun dia de pluja que refresca l'ambient i neteja els carrers. Altres vegades sembla que no vulga presentar-se i ens regala setmanes d'un estiu interminable. Potser per això la percebem més com una transició que com una estació plenament definida.

Quan pense en la tardor, em venen al cap imatges contradictòries. M'agrada veure els arbres canviant de color, encara que al nostre entorn mediterrani el fenomen siga més discret que en altres llocs. M'agrada la llum suau de les vesprades. M'agrada l'olor de terra mullada quan finalment plou. Però no m'agrada tant comprovar que l'any s'acosta al final i que el temps continua avançant sense aturar-se.

Potser la tardor ens incomoda perquè ens recorda una evidència que sovint preferim ignorar: tot canvia. Les fulles cauen, els dies passen i nosaltres també evolucionem. No és una estació de l'exuberància ni del descans absolut; és una estació de transformació.

I tal vegada és per això que encara no sé si m'agrada o no. Hi ha dies en què la contemple amb admiració i dies en què la veig amb una certa melangia. Hi ha moments en què celebre el seu aire fresc i altres en què enyore la llum de l'estiu.

Segurament la resposta més sincera siga que no estime la tardor de manera incondicional, però tampoc la rebutge. La respecte. La observe. La visc. I cada any intente entendre-la una mica millor.

Potser la gràcia de la tardor no és decidir si ens agrada o no, sinó acceptar que és una estació feta de contradiccions, igual que nosaltres. I mentre una fulla cau lentament d'un arbre, encara em quede pensant si realment és una flor o simplement l'anunci que una nova etapa està a punt de començar.

llegir més

Tots i totes som bisexuals

Hi ha afirmacions que, d’entrada, semblen una provocació. “Tots i totes som bisexuals” és una d’elles. Moltes persones reaccionaran immediatament negant-la: els heterosexuals perquè saben que només se senten atrets per persones de l’altre sexe; els homosexuals perquè tenen clar que només senten atracció pel mateix sexe; i fins i tot moltes persones bisexuals perquè consideren que la seua orientació no ha de ser universalitzada. Tanmateix, darrere d’aquesta frase hi ha una reflexió interessant sobre la complexitat dels desitjos humans i sobre la manera en què la societat ha classificat les persones al llarg de la història.

Cal deixar clar des del principi que no es tracta d’afirmar que totes les persones s’identifiquen com a bisexuals ni que experimenten la seua sexualitat de la mateixa manera. La qüestió és una altra: fins a quin punt les etiquetes rígides que utilitzem per definir-nos reflecteixen la realitat de les emocions i dels afectes humans?

Durant molt de temps, la societat ha funcionat amb categories aparentment simples. Eres heterosexual o homosexual. Blanc o negre. D’esquerres o de dretes. Creient o ateu. Però la realitat acostuma a ser molt més complexa. Les persones solem habitar zones intermèdies, espais de matís que no encaixen fàcilment en definicions absolutes.

La sexualitat n’és un exemple evident. Al llarg de la vida, moltes persones experimenten formes diverses d’atracció. De vegades és física, de vegades emocional, de vegades intel·lectual. Hi ha qui pot no sentir mai atracció sexual pel mateix sexe però sí admiració profunda o una connexió emocional extraordinària. Hi ha qui es considera completament heterosexual i, tanmateix, reconeix que una determinada persona del seu mateix sexe li sembla atractiva. Hi ha qui s’identifica com a homosexual i admet haver tingut relacions afectives significatives amb persones de l’altre sexe.

La conclusió no és necessàriament que totes aquestes persones siguen bisexuals en el sentit estricte del terme. Però sí que posa en qüestió la idea que les fronteres entre orientacions siguen sempre tan clares com ens agrada pensar.

Potser el gran error és considerar la sexualitat com una sèrie de compartiments estancs. Les etiquetes són útils perquè ens ajuden a entendre’ns i a explicar-nos davant dels altres. Però quan les convertim en presons conceptuals deixen de servir-nos. Una persona no és només la seua orientació sexual. És també la seua història, les seues experiències, els seus vincles i les seues emocions.

La frase “tots i totes som bisexuals” podria entendre’s, per tant, com una metàfora. No una descripció literal, sinó una invitació a reconéixer que la diversitat humana és més rica del que indiquen les categories tradicionals. Parla de la possibilitat que qualsevol persona siga capaç d’establir connexions profundes amb altres persones independentment del sexe o del gènere. Parla de la capacitat humana d’estimar més enllà de les etiquetes.

També hi ha una dimensió cultural en aquest debat. Moltes de les nostres idees sobre la sexualitat han estat condicionades per normes socials, religioses i morals. Allò que en una època es considerava impensable pot ser perfectament normal en una altra. Les formes en què les persones expressen els seus afectes no són immutables; evolucionen juntament amb la societat.

Això no vol dir que les orientacions sexuals siguen una elecció. No ho són. Però sí que significa que la manera com les interpretem i les classifiquem està influïda pel context en què vivim. Potser en una societat completament lliure de prejudicis moltes persones descobririen facetes de si mateixes que mai no s’han atrevit a explorar. O potser no. Ningú no pot saber-ho amb certesa.

El valor de la frase “tots i totes som bisexuals” no està en la seua exactitud científica, sinó en la pregunta que planteja. Quantes de les nostres conviccions sobre nosaltres mateixos provenen d’una experiència personal autèntica i quantes provenen de les expectatives socials? Quantes possibilitats descartem abans fins i tot de considerar-les?

Al final, potser la idea més important no és que tots siguem bisexuals, sinó que tots som més complexos del que indiquen les etiquetes. La identitat humana no és una casella en un formulari. És un procés continu, una conversa permanent entre el que sentim, el que pensem i el que vivim.

I potser, precisament per això, la frase continua tenint força. No perquè siga literalment certa per a totes les persones, sinó perquè ens recorda que la diversitat humana és massa ampla per quedar reduïda a definicions absolutes. En un món obsessionat amb classificar-ho tot, reconéixer els matisos pot ser un acte de llibertat.

llegir més

Els impostos no són un robatori: són el preu de viure en societat

Vivim temps en què s'ha posat de moda repetir eslògans simples per a explicar realitats complexes. Un dels més populars és aquell que afirma que «els impostos són un robatori». Una frase contundent, fàcil de recordar i perfecta per a les xarxes socials. Però també una afirmació profundament injusta amb la societat que ens envolta.

Quan naixem, ho fem en hospitals construïts i mantinguts gràcies als recursos col·lectius. Som atesos per professionals formats durant anys en universitats sostingudes, en gran part, amb diners públics. Ens vacunem, ens revisen, ens cuiden i ens protegeixen gràcies a un sistema que existeix perquè milions de persones contribueixen al seu finançament.

Després arriba l'escola. Aules, professors, beques, biblioteques, carreteres per arribar al centre educatiu i tota una xarxa de serveis que fan possible l'educació. Tot això no apareix per art de màgia. Existeix perquè generacions de ciutadans han entés que hi ha coses que només es poden garantir des de l'esforç compartit.

Més tard utilitzem una xarxa viària construïda amb diners públics. Demanem protecció als cossos de seguretat quan la necessitem. Esperem que els bombers acudisquen quan hi ha una emergència. Reclamem una sanitat eficaç quan estem malalts i una pensió digna per als nostres majors. Volem carrers nets, aigua potable, transport públic i ajudes quan arriben moments difícils.

I aleshores, després d'haver-nos beneficiat durant tota la vida d'eixe contracte social, alguns decideixen afirmar que contribuir al seu manteniment és una injustícia.

No, els impostos no són un robatori. El que resulta injust és gaudir dels beneficis d'una societat i negar-se després a col·laborar en el seu sosteniment. És voler jugar el partit sense ajudar a costejar el camp. És reclamar drets mentre es rebutgen les obligacions.

Això no significa que qualsevol impost siga bo ni que qualsevol despesa pública estiga justificada. La ciutadania té tot el dret a exigir una gestió eficient, transparent i responsable dels recursos públics. Cal denunciar el malbaratament, la corrupció i l'ús partidista dels diners de tots. Però una cosa és criticar la gestió, i una altra molt distinta és atacar el principi mateix de la contribució col·lectiva.

Una societat moderna no es construeix sobre l'egoisme, sinó sobre la solidaritat. Ningú triomfa completament sol. Darrere de cada empresa, de cada carrera professional i de cada projecte vital hi ha una infraestructura col·lectiva que ho fa possible.

Per això, quan algú repeteix que els impostos són un robatori, convé recordar-li tot allò que ha rebut gràcies a l'esforç dels altres. Perquè la llibertat individual és important, però no existeix sense una comunitat que la sostinga.

Contribuir no és una mostra de debilitat. És un acte de responsabilitat. És entendre que la societat que hem heretat només podrà continuar existint si cadascú aporta la seua part.

La qüestió no és quant hem rebut de la comunitat. La qüestió és si estem disposats a retornar-li una part del que ens ha donat. Aquesta és la diferència entre ser ciutadans i ser simples consumidors de serveis públics. I una democràcia no pot funcionar si massa gent tria la segona opció.

llegir més

Em compromet a posar les persones, les emocions i la salut al centre de la vida

Vivim en una societat que ens convida constantment a córrer. Els dies passen entre obligacions laborals, responsabilitats familiars, notificacions al mòbil i una sensació permanent que sempre queda alguna cosa pendent per fer. Ens han ensenyat a valorar la productivitat, els resultats i la velocitat, però poques vegades ens han ensenyat a aturar-nos, a escoltar-nos i a preguntar-nos què necessitem realment per a viure bé.

En aquest context, cada vegada resulta més necessari fer una reflexió profunda sobre les nostres prioritats. Què ocupa el centre de la nostra vida? El treball? Els diners? Les expectatives dels altres? O, per contra, les persones que estimem, les emocions que experimentem i la salut que ens permet gaudir del camí?

Per això, vull expressar un compromís personal: posar les persones, les emocions i la salut al centre de la meua vida. No com una idea bonica o una frase inspiradora, sinó com una manera conscient d'entendre el present i de construir el futur.

## Les persones abans que les coses

Sovint dediquem més temps a gestionar objectes, tasques i compromisos que a cuidar les relacions humanes. Tanmateix, quan pensem en els moments més importants de la nostra existència, rarament recordem una reunió de treball o una compra material. El que queda en la memòria són les abraçades, les converses, les amistats, els moments compartits i les persones que ens han acompanyat.

Les relacions humanes són una de les fonts més grans de benestar. Sentir-nos escoltats, compresos i estimats ens proporciona seguretat emocional i ens ajuda a afrontar les dificultats. Per això és fonamental reservar temps per a la família, per als amics i per a totes aquelles persones que ens aporten afecte i alegria.

Posar les persones al centre implica escoltar amb atenció, dedicar temps de qualitat i mostrar interés sincer pels altres. També significa practicar l'empatia, comprendre que cadascú lluita les seues pròpies batalles i que, darrere de cada somriure o de cada silenci, hi ha una història que mereix respecte.

## La importància de les emocions

Durant molt de temps, les emocions han sigut interpretades com un signe de debilitat o com un obstacle per a la racionalitat. No obstant això, les emocions formen part de la nostra naturalesa. Són una brúixola que ens ajuda a entendre què ens agrada, què ens preocupa i què necessitem.

La tristesa, la por, la ràbia, l'alegria o la il·lusió no són enemigues que hàgem de combatre. Totes tenen una funció. Ignorar-les o reprimir-les només aconsegueix que es manifesten d'altres maneres, sovint més perjudicials.

Aprendre a reconéixer les nostres emocions és un exercici de maduresa i d'autoconeixement. Quan sabem posar nom al que sentim, també podem gestionar-ho millor. Una persona que entén les seues emocions és més capaç de prendre decisions coherents, de comunicar-se amb els altres i de construir relacions saludables.

Per això em compromet a donar espai als sentiments, a escoltar-me sense jutjar-me i a entendre que ser vulnerable no és un defecte, sinó una expressió d'humanitat.

## La salut com a prioritat

Massa vegades tractem la salut com una qüestió secundària. Dormim menys del necessari, descuidem l'alimentació, ajornem revisions mèdiques i acceptem l'estrés constant com si fora una part inevitable de la vida moderna.

La realitat és que sense salut resulta molt més difícil gaudir de qualsevol altra cosa. No es tracta únicament d'evitar malalties, sinó de promoure un benestar integral que incloga la dimensió física, mental i emocional.

Tindre cura de la salut significa descansar adequadament, mantindre hàbits saludables, practicar activitat física i buscar ajuda professional quan siga necessari. També implica protegir la salut mental, establint límits, reduint l'excés d'exigència i reservant moments per a la desconnexió.

El cos i la ment formen una unitat. Quan una de les dues parts es ressent, l'altra també ho nota. Per això cuidar-nos no és un acte egoista; és una responsabilitat que beneficia tant a nosaltres mateixos com a les persones que ens envolten.

## Recuperar el temps per a viure

Una de les grans contradiccions del nostre temps és que disposem de més tecnologia que mai i, malgrat això, sentim que tenim menys temps. Vivim connectats constantment, però sovint ens trobem desconnectats de nosaltres mateixos.

Ens fa falta recuperar espais per a la conversa tranquil·la, per a la lectura, per a passejar sense pressa, per a contemplar i per a gaudir de les coses senzilles. El temps no és només una unitat de mesura; és la matèria primera amb la qual construïm la nostra vida.

Quan tot és urgent, res és realment important. Per això cal aprendre a distingir entre allò que sols reclama la nostra atenció i allò que mereix de veritat la nostra dedicació.

Viure amb més consciència no significa renunciar a les responsabilitats, sinó evitar que aquestes ocupen tot l'espai disponible. Significa deixar un lloc per al descans, per a les relacions i per a allò que ens aporta sentit.

## Una altra manera d'entendre l'èxit

La societat acostuma a identificar l'èxit amb el reconeixement públic, els ingressos econòmics o els càrrecs de responsabilitat. Encara que aquests aspectes poden ser importants, són insuficients per definir una vida plena.

Una persona pot acumular mèrits professionals i, tanmateix, sentir-se profundament insatisfeta. En canvi, algú que gaudeix de relacions sanes, que cuida la seua salut i que viu d'acord amb els seus valors pot experimentar un elevat nivell de benestar.

Potser ha arribat el moment de redefinir què entenem per èxit. Potser l'èxit és anar a dormir amb la consciència tranquil·la. Potser és compartir un café amb algú estimat. Potser és disposar de temps per a la família, per als amics i per a nosaltres mateixos.

L'èxit autèntic no consisteix només a arribar lluny, sinó a saber gaudir del camí.

## Un compromís per al present i per al futur

Posar les persones, les emocions i la salut al centre de la vida no és una meta que s'aconseguisca d'un dia per a un altre. És una decisió que cal renovar constantment. Hi haurà moments en què les obligacions ens desviaran del camí i dies en què la rutina ens farà oblidar les nostres prioritats.

Tanmateix, el més important és mantindre la direcció. Recordar que la felicitat no es mesura per la velocitat amb què vivim, sinó per la qualitat dels moments que compartim. Recordar que les emocions no són obstacles, sinó guies. Recordar que la salut és el fonament sobre el qual construïm tota la resta.

Per això em compromet a escoltar més, a cuidar més i a viure amb més consciència. Em compromet a posar les persones, les emocions i la salut al centre de la meua vida. Perquè, al cap i a la fi, són aquestes tres dimensions les que donen sentit al nostre pas pel món i les que converteixen una existència qualsevol en una vida veritablement plena. 

llegir més

Tornar a casa

Hui m’han aparegut diverses fotos de records de fa uns anys. Algunes les havia oblidades. Altres pensava que les recordava millor. Entre totes, n’hi havia dues que m’han fet parar un moment davant de la pantalla: una de 2023 i una altra de 2026. La mateixa persona. La mateixa altura. La mateixa direcció en la mirada. Però, al mateix temps, dues realitats profundament diferents. Quan observem una fotografia antiga, tendim a fixar-nos en allò que és més evident. En el meu cas, seria fàcil parlar de quilos, de roba, d’aspecte físic o de salut. Però les fotografies, de vegades, expliquen molt més del que mostren. També capturen silencis, lluites i moments que ningú coneix. Per això, aquestes dues imatges no representen un abans i un després. Representen un trajecte. Un llarg camí de retorn cap a mi mateix.

La societat actual està obsessionada amb els resultats visibles. Ens agraden les històries de transformació perquè són fàcils de resumir en una fotografia comparativa. Mirem una imatge antiga i una de recent i pensem que ja ho hem entés tot. Però la veritat és que allò important quasi mai apareix a la superfície. El canvi real no estava en la bàscula ni en les talles de roba. Estava en les renúncies diàries, en els moments de cansament, en les decisions difícils i en la capacitat de continuar avançant quan semblava impossible fer-ho. Hi havia dies en què l’objectiu semblava molt lluny. Dies en què qualsevol excusa hauria estat suficient per abandonar. Però cada pas menut comptava. I, encara que aleshores no ho sabia, cadascun d’aquells passos estava construint el futur.

Quan observe la fotografia de 2023 no sent vergonya. Durant molt de temps vaig pensar que havia de fer-ho. Vivim en una cultura que ens ensenya a jutjar les nostres versions passades amb una severitat enorme. Ens recriminem errors, decisions i limitacions. Però amb el temps he aprés una altra mirada. Ara contemple aquella imatge amb respecte. Veig una persona cansada, esgotada en molts sentits, però que continuava intentant-ho. Veig algú que encara no sabia com acabaria la història però que es va negar a rendir-se. I això mereix admiració. Resulta fàcil aplaudir qui arriba a la meta. El que costa més és reconéixer el valor de qui encara està enmig del camí, carregant un pes que moltes vegades és invisible per als altres.

Cap transformació important es construeix en solitari. Sovint ens agrada atribuir els èxits exclusivament a la força de voluntat, però això és una simplificació injusta. Darrere de qualsevol canvi hi ha una xarxa de suport formada per persones que sostenen, acompanyen i creuen en nosaltres fins i tot quan nosaltres hem deixat de fer-ho. En la meua història, les meues filles ocupen un lloc central. Quan jo només era capaç de veure límits, elles continuaven veient possibilitats. Quan jo dubtava de les meues capacitats, elles seguien confiant. Quan em sentia perdut, elles representaven sempre una direcció clara. Sense saber-ho, em recordaven constantment que encara existien motius per lluitar. Que la versió millorada del futur encara era possible.

També hi ha moltes altres persones que formen part d’aquest recorregut. La parella que sosté l’esperança quan les forces fallen. La família que acompanya sense exigir explicacions. Els amics que apareixen en el moment adequat. Els professionals que t’ajuden a entendre que demanar ajuda no és un fracàs, sinó una mostra de coratge. Amb els anys he descobert que la independència absoluta és un mite. Tots necessitem algú que ens allargue la mà en algun moment. Tots necessitem escoltar, alguna vegada, que no estem sols. Mirant enrere, entenc que moltes de les persones que em van ajudar potser ni tan sols són conscients de la importància que van tindre. Però també formen part de la diferència entre aquelles dues fotografies.

Per damunt de tot, però, hi ha una persona a qui sent la necessitat de donar les gràcies. I eixa persona soc jo mateix. O, millor dit, aquella versió antiga de mi mateix que apareix a la fotografia de 2023. Durant anys vaig pensar que havia de deixar-la enrere. Ara sé que estava equivocat. No estic ací malgrat aquella persona; estic ací gràcies a ella. Va resistir quan semblava impossible. Va suportar moments que preferiria no repetir. Va continuar avançant sense tindre cap garantia d’èxit. Si hui puc contar aquesta història és perquè aquella versió esgotada no va abandonar. I potser aquesta és la lliçó més important que he aprés: tornar a casa no significava recuperar qui havia sigut abans. Significava deixar de fugir de mi mateix, reconciliar-me amb totes les meues versions i entendre que l’amor propi també consisteix a agrair la resistència de qui ens va portar fins ací.

llegir més