Quan l'acudit deixa de fer gràcia ^

La polèmica generada pel cartell de la penya taurina "Un forat és un forat" durant les festes de Sagunt ha tornat a posar damunt de la taula un debat que va molt més enllà d'una samarreta, una pancarta o una imatge concreta. La Coordinadora Feminista de Morvedre ha denunciat el seu caràcter masclista, mentre que la Direcció General d'Igualtat ha demanat la seua retirada o rectificació, considerant que reprodueix estereotips sexistes i una representació degradant de la dona.

Més enllà de les reaccions immediates, potser convé aturar-se un moment i analitzar què hi ha realment darrere d'esta controvèrsia. Perquè el debat no és només sobre una il·lustració. És també un reflex de com ha canviat la societat valenciana en les últimes dècades.

Moltes persones, especialment les que han viscut les festes populars durant gran part de la seua vida, observen situacions com esta amb una certa sorpresa. El seu argument sol ser senzill: «Abans es feien coses semblants i ningú deia res». I és una percepció que no es pot ignorar. Durant anys, les festes dels pobles van ser espais on predominava l'humor irreverent, les bromes pujades de to i els estereotips de tota mena. Les penyes competien per ser les més originals, les més provocadores o les més sorolloses, i poques vegades es generaven debats públics sobre el contingut dels seus missatges.

Ara bé, potser la pregunta correcta no és si abans tot valia. Potser la qüestió és qui tenia capacitat de dir que alguna cosa no li semblava bé.

Les societats evolucionen. El que una generació considera normal, una altra pot considerar-ho inadequat. Ha passat amb el tabac, amb determinades expressions racistes, amb el tractament de les persones amb discapacitat i també amb molts aspectes relacionats amb la igualtat entre dones i homes. No estem davant d'un fenomen nou. Estem davant d'un procés habitual en qualsevol societat madura.

Per això resulta interessant observar que l'objecte de la polèmica no ha canviat tant com la mirada amb què es contempla. Probablement una imatge semblant hauria passat desapercebuda fa trenta o quaranta anys. Hui, en canvi, genera comunicats, posicionaments institucionals i titulars als mitjans de comunicació. No perquè la il·lustració siga diferent, sinó perquè la sensibilitat col·lectiva és una altra.

Això no implica necessàriament que els autors del cartell tingueren voluntat d'humiliar les dones. És possible que simplement intentaren fer un acudit, continuar una tradició o buscar la provocació festiva que històricament ha caracteritzat moltes penyes. Però també és cert que les intencions no són l'únic element que compta. Els missatges tenen conseqüències i cada vegada hi ha més persones que analitzen el seu impacte social.

Ací és on apareix el vertader xoc cultural.

D'una banda, hi ha qui defensa que les festes han de continuar sent un espai de llibertat, espontaneïtat i transgressió, sense que cada broma haja de passar per un examen moral. Consideren que existeix el risc que l'excés de correcció acabe desnaturalitzant unes celebracions que històricament han sigut desenfadades i populars.

D'altra banda, hi ha qui sosté que una societat que aspira a la igualtat no pot ignorar missatges que presenten les dones com a objectes o motius de burla. Entenen que la tradició no és una excusa suficient per mantindre comportaments o representacions que moltes persones consideren ofensives.

Les dos posicions tenen arguments que mereixen ser escoltats. El problema apareix quan es presenten com a incompatibles o es caricaturitzen mútuament.

Les tradicions no són peces immòbils. Han canviat sempre. Moltes de les coses que hui considerem tradicionals eren innovacions fa unes dècades. Les festes de Sagunt no són iguals que les de 1975 ni que les de 1995, i probablement tampoc seran iguals d'ací a vint anys.

Però tampoc resulta útil jutjar el passat exclusivament amb els criteris del present. Les penyes, les casals, les associacions festives i les seues formes d'humor formen part d'un context cultural determinat. Comprendre'l no significa justificar-lo automàticament, però sí evitar visions simplistes de la realitat.

Al cap i a la fi, esta polèmica ens parla menys d'una pancarta i més d'una transformació social. Ens mostra com han canviat les prioritats, els valors i les sensibilitats d'una comunitat. Allò que per a uns continua sent una broma innocent, per a altres és una representació inacceptable. I és precisament en eixa diferència de percepcions on naix el debat.

Quan algú afirma que «abans tot valia», probablement està expressant la sensació que les normes socials han canviat molt ràpidament. Quan una altra persona respon que «hi ha coses que ja no haurien de valdre», està defensant una idea diferent de respecte i convivència. Les dos actituds són producte del seu temps.

Per això, més que preguntar-nos qui ha guanyat esta discussió, potser hauríem de preguntar-nos què ens diu sobre nosaltres mateixos. Sobre la societat que vam ser, la que som i la que volem construir.

Perquè les festes populars són, al capdavall, un espill de la comunitat. I els espills no només mostren el que existeix. També reflectixen els canvis que es produïxen davant d'ells. Hui, el debat no és si una pancarta ha ofés més o menys. El debat és fins a quin punt la societat actual està redefinint els límits entre la tradició, l'humor i el respecte. I eixa és una conversa que, agrada o no, ha arribat per quedar-se.

llegir més

Bous al carrer: una decisió que ens interpel·la a totes i tots ^

Circumspice et cogita de rerum natura. Mira al voltant i pensa en la naturalesa de les coses. Potser aquesta és la millor manera d’entrar en un debat que sembla senzill: bous al carrer, sí o no. Però darrere de la pregunta hi ha un país que es mira al mirall, que es pregunta qui és, què vol conservar i què vol transformar. No és només una festa; és una conversa sobre identitat, sobre memòria, sobre el teixit social que ens uneix i ens separa alhora.

Vivim en un temps on les opinions circulen amb una velocitat vertiginosa. El que abans era indiscutible ara genera dubtes, i el que abans era rutina ara desperta preguntes. Els bous al carrer han deixat de ser un element neutre i s’han convertit en un símbol que cadascú interpreta des del seu lloc: tradició, cultura, risc, patrimoni, patiment, orgull, contradicció. Tot això conviu en el mateix espai, sovint sense escoltar-se.

La tradició té un pes innegable. Forma part de les històries que hem heretat, de les places plenes, de les vesprades de festa, de la música que acompanya els estius. Però també és cert que les tradicions evolucionen, es transformen, es revisen. Cap societat madura es manté intacta; totes es pregunten què volen conservar i què volen reimaginar. La tradició és un punt de partida, no un punt final.

El debat ètic també és present. La sensibilitat social envers el benestar animal ha crescut, i això forma part del context actual. La pregunta no és només què representa la festa, sinó com encaixa en una societat que ha canviat la manera d’entendre la relació amb els animals. No es tracta de negar res, sinó de reconéixer que el món és diferent del que era fa unes dècades.

També hi ha el debat social. Hi ha pobles on els bous són un fil que manté unit el teixit social, un ritual compartit que dona sentit a la convivència. I n’hi ha d’altres on la festa ja no representa a la majoria, però continua per inèrcia, per por a obrir un meló que ningú vol assumir. En molts àmbits de la vida col·lectiva, el que és normatiu tendeix a presentar-se com l’única via legítima, i tot el que s’escapa del patró dominant es mira amb recel. Això també forma part del debat.

Aleshores, bous al carrer: sí o no? Potser la resposta no ha de vindre d’un article, ni d’un govern, ni d’un grup concret. Potser la resposta ha de vindre del conjunt del país, de totes i tots, amb serenitat i sense pressa. Un referèndum seria una manera de donar veu real al territori, de decidir col·lectivament, de mirar la qüestió de cara i acceptar el resultat siga quin siga. No per imposar, sinó per escoltar-nos.

El futur de la festa, siga quin siga, hauria de nàixer d’un acord democràtic, d’una decisió compartida i d’una voluntat de conviure amb respecte. Perquè, al final, el que importa no és només què decidim, sinó com ho decidim.

llegir més

7 d'agost: trenta anys de la devastació de Biescas ^

Fa trenta anys, el 7 d'agost de 1996, una tragèdia va sacsejar la consciència de tot un país. Una riuada devastadora va arrasar el càmping Las Nieves de Biescas i va provocar la mort de 87 persones, a més de deixar centenars de ferits i famílies destrossades per sempre. Tres dècades després, el record d'aquell desastre continua viu perquè no va ser només una catàstrofe natural. Va ser també una advertència sobre les conseqüències de prendre decisions equivocades davant els riscos coneguts.

Quan passa el temps, existeix la temptació de convertir certes tragèdies en simples efemèrides. Es recorden les víctimes, es fan minuts de silenci i es dipositen flors. Tot això és necessari i digne. Però trenta anys després de Biescas també cal mantindre viva una altra dimensió de la memòria: la reflexió crítica. Recordar sense analitzar és condemnar-nos a repetir els mateixos errors.

La natura és imprevisible en molts aspectes, però els barrancs, els rius i les muntanyes tenen memòria. Els territoris acumulen segles d'història geològica que ens indiquen quins espais són segurs i quins no ho són. Quan es construeix o s'autoritza una activitat en una zona vulnerable, la prudència hauria de ser sempre la norma principal. No es tracta de viure amb por, sinó de respectar els límits que imposa el territori.

La tragèdia de Biescas va demostrar que la confiança excessiva pot ser tan perillosa com la ignorància. Durant massa temps s'ha assumit que la tecnologia, les obres hidràuliques o les infraestructures poden eliminar completament els riscos naturals. La realitat és que no existeix el risc zero. Quan s'oblida aquesta evidència, les conseqüències poden resultar devastadores.

També és necessari parlar de responsabilitats. No necessàriament des d'una perspectiva judicial, sinó des d'una perspectiva ètica i institucional. Les administracions públiques tenen l'obligació de protegir la ciutadania, especialment quan hi ha informes tècnics, antecedents o advertiments que indiquen l'existència d'un perill. Una societat madura no hauria de conformar-se amb atribuir-ho tot a la fatalitat. Les decisions humanes també formen part de la història de les catàstrofes.

Trenta anys després, la lliçó de Biescas és fins i tot més actual. El canvi climàtic està incrementant la freqüència i la intensitat de molts fenòmens meteorològics extrems. Pluges torrencials, inundacions sobtades i episodis extraordinaris formen part d'una realitat que ja no podem considerar excepcional. La millor manera d'honrar les víctimes és aprendre del passat i actuar amb responsabilitat davant dels reptes del futur.

Per això, aquest aniversari no hauria de ser només una jornada de record. Hauria de ser també una jornada de reivindicació. Reivindicació de la cultura de la prevenció. Reivindicació del respecte als criteris tècnics. Reivindicació d'una planificació territorial que pose la seguretat per damunt dels interessos econòmics immediats. Reivindicació, en definitiva, del dret de les persones a viure sense quedar exposades a riscos que podrien haver sigut evitats.

Les 87 víctimes de Biescas mereixen ser recordades amb dignitat. Però la seua memòria exigeix alguna cosa més que emoció. Exigeix compromís. Perquè les tragèdies només tenen sentit si som capaços d'extraure'n lliçons. I la principal lliçó que ens deixa Biescas trenta anys després és tan senzilla com contundent: quan s'ignoren els advertiments de la natura, el preu pot ser irreparable.

llegir més

La verema, el bolot i Sagunt: un relat d’identitat, treball i transmissió ^

La verema, el bolot i Sagunt formen un triangle que explica, amb una claredat sorprenent, com es construeix una identitat col·lectiva a partir del treball, de la cultura i de la transmissió viva de les tradicions. No són tres elements separats, sinó tres fils que, quan es trenquen, revelen un teixit profundament mediterrani, marcat per la mobilitat, per l’esforç compartit i per la capacitat de transformar allò que ve de fora en alguna cosa pròpia. En aquest article, propose una lectura que combina memòria, comunitat i cultura popular per mostrar com un joc de cartes pot acabar convertint-se en símbol d’un poble, i com una campanya agrícola pot ser una porta d’entrada de noves formes de vida.

La verema ha sigut, durant dècades, una experiència compartida per moltes persones del Camp de Morvedre que marxaven a França a buscar jornal. Aquell viatge temporal no era només una manera de guanyar-se la vida, sinó també una forma de contacte amb altres realitats socials. Les persones que participaven en la verema tornaven amb diners, sí, però també amb històries, cançons, paraules, costums i maneres de fer que acabaven arrelant-se en el territori. La identitat saguntina, com la de tants altres pobles mediterranis, s’ha construït així: amb absències temporals, amb retorns carregats de novetats, amb la capacitat de transformar allò que ve de fora en alguna cosa pròpia. La verema, en aquest sentit, és un pont cultural que connecta el Camp de Morvedre amb altres territoris, i que recorda que la identitat no és un museu, sinó un flux.

En aquest flux, el bolot ocupa un lloc privilegiat. No arriba com una tradició solemne, ni com un element patrimonial reconegut, sinó com un joc après entre jornals, converses i descansos. El belote francès, jugat en moltes zones rurals, es converteix en bolot quan arriba a Sagunt i es reinterpreta amb baralla espanyola, amb humor local, amb la manera saguntina d’estar en un bar. El bolot és cultura popular en estat pur: naix del treball, es transforma amb la comunitat i es manté viu perquè es continua jugant, explicant i compartint. És un exemple perfecte de com funciona la tradició: no és una peça rígida, sinó una pràctica que es modifica, que s’adapta, que es transmet perquè té sentit per a la gent que la viu.

Sagunt és l’escenari on aquesta transmissió es fa visible. La ciutat ha sabut convertir experiències laborals en memòria col·lectiva i memòria col·lectiva en identitat. La siderúrgia, la mar, les festes, la verema i el bolot formen un relat que no és uniforme, però sí profundament significatiu. La tradició, ací, no és un objecte antic, sinó una pràctica viva que es renova cada vegada que algú baralla les cartes, cada vegada que es conta d’on ve el joc, cada vegada que es recorda que la cultura popular és una forma de dignitat. Sagunt és una ciutat que ha construït el seu relat a partir de capes: la romana, la medieval, la industrial, la festiva, la agrícola. El bolot és una d’aquestes capes, i explica una història de migracions temporals, de jornals precaris, de comunitat, de bars plens de fum, de converses llargues, de tardes d’hivern, de transmissió oral.

La verema ens recorda que la identitat és moviment. El bolot ens recorda que la cultura és adaptació. Sagunt ens recorda que la tradició és comunitat. I totes tres coses, juntes, expliquen com un poble pot convertir el treball en memòria i la memòria en cultura compartida. La verema, com a experiència col·lectiva, mostra que la identitat no es construeix només amb allò que passa dins del poble, sinó també amb allò que passa fora i que, en tornar, es transforma. El bolot, com a joc, mostra que la cultura popular és capaç de convertir una pràctica humil en un símbol. Sagunt, com a ciutat, mostra que la tradició és viva quan es manté en mans de la comunitat.

La transmissió de la tradició és un acte de resistència cultural. No es tracta de conservar per conservar, sinó de mantenir viu allò que té sentit per a la comunitat. La verema, el bolot i Sagunt ens ensenyen que la tradició no és una fotografia antiga, sinó una conversa que continua. Quan una persona jove aprén a jugar al bolot, no està només aprenent un joc: està entrant en un relat que ve de lluny. Quan es parla de la verema, no s’està només recordant un treball dur: s’està reconeixent una forma de vida que ha marcat generacions. Quan Sagunt reivindica el bolot com a patrimoni, no està només protegint una pràctica: està afirmant que la cultura popular és una part essencial de la identitat.

La cultura popular és una forma de dignitat perquè explica la vida quotidiana, les relacions, les converses, els espais compartits. El bolot, nascut del treball i convertit en símbol, és una prova que les coses més humils poden acabar definint un poble. La verema, com a experiència de mobilitat, és una prova que la identitat es construeix en el moviment. Sagunt, com a ciutat que ha sabut integrar aquestes experiències, és una prova que la tradició és viva quan es manté en mans de la comunitat.

Aquest triangle cultural ens convida a pensar la identitat no com una essència, sinó com una pràctica. La verema, el bolot i Sagunt ens mostren que la identitat és una construcció col·lectiva, que es fa i es desfà, que es transmet i es transforma, que es manté viva perquè la comunitat la viu. En un món on les tradicions corren el risc de convertir-se en decorats turístics o en objectes de consum, és important recordar que la cultura popular és una forma de resistència, una manera de dir que la vida quotidiana té valor, que les pràctiques humils tenen sentit, que la comunitat és un espai de memòria.

La verema, el bolot i Sagunt formen un relat que parla de treball, de cultura, de transmissió i d’identitat. Un relat que continua viu perquè continua en mans de la gent. Un relat que explica que la tradició és, sobretot, una forma de comunitat. I un relat que, com totes les bones històries, continua transformant-se cada vegada que algú el conta, el juga o el recorda.

llegir més

Alfons de Borja, el valencià que va arribar al papat ^

El 6 d'agost de 1458 moria a Roma Alfons de Borja, conegut durant el seu pontificat com a Calixt III. La seua figura ocupa un lloc destacat en la història valenciana i europea, ja que va ser el primer papa originari del Regne de València i el primer membre de la família Borja que va arribar al tron de Sant Pere.

Nascut a la Torreta de Canals l'any 1378, va créixer en una època marcada per profunds canvis polítics i religiosos. Des de ben jove va destacar pels seus estudis de dret civil i dret canònic a l'Estudi General de Lleida, on també va desenvolupar una destacada activitat acadèmica. La seua sòlida formació jurídica va ser la base d'una trajectòria que el duria a ocupar algunes de les responsabilitats més importants del seu temps.

Al servei d'Alfons el Magnànim, va participar en nombroses missions diplomàtiques i va demostrar una gran habilitat per a la negociació. El seu prestigi va créixer progressivament fins a convertir-lo en una figura de referència dins de l'Església. Aquesta carrera ascendent el va portar a ser nomenat bisbe de València i, posteriorment, cardenal.

L'any 1455 va ser elegit papa, adoptant el nom de Calixt III. Tot i que el seu pontificat va ser relativament curt, va estar marcat per una intensa activitat política i religiosa. La principal preocupació del nou pontífex va ser la situació d'Europa després de la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans. Calixt III va impulsar nombroses iniciatives per fomentar la unitat dels regnes cristians davant aquella amenaça.

Una de les decisions més recordades del seu govern va ser promoure la pregària col·lectiva entre els fidels. La tradició de tocar les campanes al migdia, que encara es conserva en moltes esglésies, està estretament vinculada a les disposicions adoptades durant el seu pontificat.

La figura de Calixt III també és inseparable de la història de la família Borja. Durant el seu govern va afavorir diversos parents, entre els quals destacava el seu nebot Roderic de Borja. Aquest acabaria convertint-se anys després en el papa Alexandre VI, un dels pontífexs més coneguts i controvertits del Renaixement.

Més enllà de la seua dimensió religiosa, Alfons de Borja representa un dels exemples més destacats de projecció internacional sorgits del poble valencià durant l'edat mitjana. La seua carrera demostra la importància política, cultural i acadèmica que van assolir els territoris de la Corona d'Aragó en aquell període històric.

La seua mort a Roma va posar fi a una trajectòria extraordinària iniciada en una xicoteta població valenciana. Hui, més de cinc segles després, el seu nom continua ocupant un lloc rellevant en la història europea, en la història de l'Església i, especialment, en la memòria col·lectiva dels valencians. Calixt III continua sent un dels personatges més universals nascuts a les terres valencianes, una figura que va aconseguir portar el nom del seu país fins al centre del poder religiós del seu temps.

llegir més