La convocatòria d’eleccions generals per part de Pedro Sánchez ha sigut presentada com una resposta a un bloqueig parlamentari. Potser és cert. Però, vist des de Sagunt, la sensació és una altra: el president ha decidit apel·lar a les urnes després d’esgotar una legislatura en què moltes de les grans promeses per al territori han avançat més lentament del que s’havia anunciat. Ara, de sobte, es demana confiança a la ciutadania quan encara hi ha massa interrogants oberts sobre el futur econòmic i social del Camp de Morvedre.
Durant els últims anys, Sagunt ha aparegut una vegada i una altra als discursos oficials de Madrid com un exemple de la nova industrialització verda. Ministres, secretaris d’Estat i representants del Govern han visitat la ciutat per presentar projectes estratègics, anunciar inversions i reivindicar la transformació industrial del municipi. Tanmateix, la realitat quotidiana és sempre més complexa que les fotografies institucionals. Les expectatives creades han sigut enormes, però una part important de la ciutadania continua preguntant-se quan es traduiran definitivament en ocupació estable, habitatge accessible i millors serveis públics.
Aquest és probablement el gran problema del govern de Pedro Sánchez respecte a Sagunt. Ha estat molt hàbil construint relats, però molt menys eficaç a l’hora de garantir que les conseqüències positives dels grans anuncis arriben amb la mateixa velocitat a les famílies treballadores. La ciutat viu una transformació sense precedents, però també observa com augmenta la preocupació per l’accés a la vivenda, per la saturació d’algunes infraestructures i per la falta d’una planificació pública capaç d’acompanyar el creixement econòmic.
Resulta paradoxal que les eleccions hagen sigut convocades precisament arran d’un conflicte relacionat amb l’habitatge. Si hi ha una ciutat valenciana on aquesta qüestió està adquirint una dimensió estratègica és Sagunt. La perspectiva d’un fort desenvolupament industrial està pressionant el mercat immobiliari en un municipi que ja arrossegava dificultats importants. Malgrat els discursos progressistes del Govern central, la realitat és que els problemes per accedir a una vivenda digna continuen afectant milers de persones, especialment joves i treballadors amb salaris modestos.
També és legítim preguntar-se què ha passat amb les infraestructures que haurien d’acompanyar aquest nou cicle industrial. El Govern estatal ha insistit reiteradament en la importància estratègica de Sagunt, però la ciutadania continua esperant actuacions que permeten consolidar el paper de la ciutat com un node logístic de primer ordre. Durant anys s’ha repetit que Sagunt és fonamental per al futur econòmic valencià i espanyol. Si això és cert, costa entendre per què moltes inversions continuen avançant a un ritme inferior al que reclama la realitat.
La crítica resulta encara més necessària perquè la ciutat ha demostrat una enorme capacitat de resiliència. Després de la llarga crisi industrial que va marcar diverses generacions, Sagunt ha sabut reinventar-se i atraure noves oportunitats econòmiques. Aquest esforç col·lectiu mereix una resposta institucional a l’altura. No és suficient que Madrid utilitze la ciutat com a símbol del seu model econòmic si després les necessitats concretes del municipi queden subordinades als càlculs electorals o als equilibris parlamentaris de cada moment.
Les eleccions també obliguen a reflexionar sobre una qüestió més profunda. Durant la legislatura, el Govern central ha buscat sovint el suport dels territoris perifèrics quan necessitava majories parlamentàries. Tanmateix, quan arriba el moment de repartir inversions o d’afrontar reformes estructurals, les prioritats continuen definint-se majoritàriament des d’una lògica centralista. El cas de Sagunt il·lustra perfectament aquesta contradicció. És una ciutat imprescindible per a determinats projectes industrials, però continua lluitant perquè les seues demandes tinguen el mateix pes polític que els seus serveis estratègics.
Des d’una perspectiva valencianista, aquesta és probablement la principal lliçó de la convocatòria electoral. Els interessos del Camp de Morvedre no poden quedar lligats a la sort d’un partit concret, siga el PSOE o qualsevol altre. Les inversions, les infraestructures, l’habitatge o els serveis públics són necessitats permanents que haurien d’estar garantides independentment de qui ocupe temporalment la Moncloa. La dependència excessiva dels anuncis i de les estratègies de comunicació acaba generant desconfiança i frustració entre una ciutadania que necessita certeses.
Pedro Sánchez ha decidit que siguen les urnes les que resolguen la crisi política oberta a Madrid. Està en el seu dret. Però a Sagunt la qüestió no és tant qui guanyarà les eleccions com què passarà l’endemà. Els veïns i veïnes continuaran necessitant habitatges assequibles, ocupació estable, infraestructures modernes i una administració capaç d’anticipar els efectes d’una transformació industrial sense precedents. El govern espanyol arriba a aquesta cita electoral amb un balanç que combina anuncis ambiciosos i resultats desiguals. I és precisament aquesta distància entre les expectatives creades i les realitats encara pendents la que explica per què molts ciutadans contemplen la convocatòria electoral amb més escepticisme que entusiasme.