Hi ha moments en què la cultura torna a posar el focus sobre figures que mai haurien d'haver eixit del centre de la nostra memòria col·lectiva. Ara Federico García Lorca està de nou "de moda" gràcies a l'èxit de *La bola negra*, la pel·lícula inspirada en l'obra inacabada que el poeta granadí va deixar escrita abans de ser assassinat pels franquistes en 1936. La cinta ha tornat a despertar l'interés per la seua vida, la seua obra i la seua condició de víctima de la barbàrie.
Però Lorca no és una història aïllada. En paral·lel trobem la de Miguel Hernández, poeta, dramaturg i republicà compromés, que no va ser afusellat en una cuneta, però sí empresonat pel règim franquista fins a morir malalt en una presó d'Alacant en 1942. Dues vides diferents, dos destins tràgics i una mateixa voluntat repressora: la d'un sistema que volia eliminar les veus lliures, els intel·lectuals crítics i qualsevol manifestació de dissidència.
Lorca i Hernández es van conéixer, es van admirar i es van escriure cartes. La seua relació no sempre va ser fàcil. Miguel admirava profundament Federico i buscava el seu reconeixement literari, mentre que Lorca mantenia una certa distància. Tot i això, les cartes conservades mostren un diàleg entre dos dels majors talents de la literatura espanyola del segle XX.
Hi ha alguna cosa especialment colpidora quan es llig hui aquella correspondència. Mentre discutien sobre literatura, amistat o oportunitats professionals, cap dels dos podia imaginar que acabarien convertint-se en símbols de la repressió franquista. Lorca seria detingut i assassinat l'agost de 1936. Miguel Hernández seria perseguit, condemnat i empresonat fins a la seua mort. La seua obra va sobreviure; ells no.
Per això resulta tan important que La bola negra haja tornat a posar Lorca en primera línia. L'obra que va deixar incompleta abordava de manera directa la qüestió de l'homosexualitat, un tema pràcticament tabú en l'Espanya del seu temps. El protagonista rebia simbòlicament una "bola negra", és a dir, el rebuig social pel simple fet de ser diferent. Que quasi noranta anys després aquesta història desperte tant d'interés és una demostració de la força del seu missatge.
Tanmateix, parlar de Lorca només com un poeta homosexual assassinat seria reduir-lo. Va ser molt més: un dramaturg excepcional, un innovador cultural i una de les grans figures de la Generació del 27. Igual que seria injust reduir Miguel Hernández a la imatge del poeta pastor empresonat. Tots dos representaven una Espanya oberta, moderna i creativa que el franquisme va intentar destruir.
I ací és on la seua història adquireix una enorme actualitat. Perquè quan alguns sectors de la dreta i de l'extrema dreta intenten relativitzar la dictadura, banalitzar la repressió o presentar el franquisme com una etapa qualsevol de la història, el record de Lorca i Hernández actua com una resposta contundent. No estem parlant d'una discussió acadèmica. Estem parlant de persones que van ser perseguides per les seues idees, per la seua llibertat creativa o, en el cas de Lorca, també per la seua orientació sexual.
La persecució dels intel·lectuals no va afectar únicament Lorca i Hernández. Altres escriptors, dramaturgs i poetes van conéixer l'exili, la censura o la presó. El franquisme entenia perfectament el poder de la cultura. Sabia que els llibres podien ser més perillosos que moltes armes perquè ajudaven a pensar, a qüestionar i a imaginar una realitat diferent. Per això va intentar controlar-la amb tanta duresa.
El més preocupant és que algunes actituds actuals recorden massa aquelles pulsions autoritàries. Quan es pretén eliminar continguts culturals perquè incomoden, quan es qüestiona la memòria democràtica o quan es converteixen els artistes en enemics ideològics, convé recordar què va passar en el passat. La democràcia no es defensa només votant; també es defensa mantenint viva la memòria.
Lorca i Hernández són un exemple extraordinari del que la intolerància és capaç de fer. Un va ser afusellat abans de complir els trenta-vuit anys. L'altre va morir amb només trenta-un, consumit per la malaltia i les duríssimes condicions de la presó. Tots dos van ser víctimes d'un règim que considerava la cultura crítica una amenaça.
Per això no hauríem de celebrar només que Lorca estiga de moda gràcies a La bola negra. Hauríem d'aprofitar aquest moment per recuperar també la memòria de Miguel Hernández i de tants altres que van patir la repressió. No per revenja ni per obrir ferides, sinó precisament per evitar que es tornen a repetir.
Les cartes que es van enviar Lorca i Hernández són hui un símbol d'una Espanya que volia crear, llegir, escriure i pensar lliurement. Una Espanya que va ser colpejada per la guerra i després silenciada per la dictadura. Però també són la prova que les idees poden sobreviure a la repressió. Els seus versos continuen llegint-se. Les seues obres continuen representant-se. Els seus noms continuen emocionant generacions noves.
I aquesta és, probablement, la gran derrota del feixisme. Van matar els homes, però no van poder matar les paraules. Lorca i Miguel Hernández continuen parlant-nos des dels seus llibres. Continuen advertint-nos del perill de la intolerància. I continuen recordant-nos que la llibertat, la cultura i la democràcia mai són conquestes definitives, sinó valors que cada generació ha de defensar de nou.