Aquesta interpretació és discutida. Altres investigadors prefereixen definir Israel com una «democràcia ètnica», argumentant que, malgrat les desigualtats existents, hi ha eleccions lliures, pluralisme polític i participació de les minories en les institucions. El debat, per tant, no gira tant sobre els fets observables com sobre la categoria teòrica més adequada per descriure'ls.
Més enllà del cas israelià, la idea d'etnocràcia resulta útil perquè planteja una qüestió fonamental: què ocorre quan un Estat defineix la seua missió principal com la protecció preferent d'una comunitat nacional determinada? En quin moment la defensa de la identitat col·lectiva deixa de ser una política legítima i es converteix en un mecanisme d'exclusió?
Aquest debat connecta directament amb alguns plantejaments de la dreta nacionalista europea contemporània. A Espanya, Vox ha popularitzat el concepte de «prioritat nacional», és a dir, la idea que els ciutadans espanyols haurien de tindre preferència en l'accés a ajudes públiques, habitatge social o determinats serveis davant els immigrants. Es tracta d'una proposta que situa la pertinença nacional com a criteri central de distribució dels recursos públics.
Els defensors de la prioritat nacional argumenten que un Estat existeix principalment per protegir els seus ciutadans i que és lògic que els recursos finits es destinen primer a aquells que formen part de la comunitat política nacional. Des d'aquesta perspectiva, la prioritat nacional seria una extensió natural del principi de sobirania i de la responsabilitat dels governs cap als seus conciutadans.
Els crítics, en canvi, adverteixen que aquesta lògica pot desembocar en dinàmiques molt semblants a les que els teòrics de l'etnocràcia denuncien en altres contextos. Si l'accés als drets, oportunitats o recursos depén de la identitat nacional, cultural o ètnica, es corre el risc de crear ciutadans de primera i de segona categoria, o de consolidar barreres permanents entre grups humans que conviuen en un mateix territori.
La comparació entre Israel i Vox no implica afirmar que siguen realitats equivalents. Les diferències històriques, institucionals i geopolítiques són enormes. Israel es va constituir com a Estat nacional jueu després de dècades de conflicte i persecució, mentre que Vox és un partit que opera dins d'un sistema democràtic consolidat de la Unió Europea. Tanmateix, existeix un fil conductor ideològic que mereix ser analitzat: la convicció que l'Estat ha de prioritzar la comunitat nacional considerada legítima davant d'altres grups.
Aquesta és, precisament, la pregunta central que planteja el debat sobre l'etnocràcia. Pot existir una democràcia plenament igualitària si l'Estat assumeix com a objectiu principal protegir una identitat nacional específica? O tota nació necessita algun grau de preferència institucional per garantir la seua continuïtat cultural i política?
La resposta continua dividint acadèmics, polítics i ciutadans. Però l'exemple israelià i la reivindicació de la prioritat nacional per part de Vox mostren que el debat no és exclusiu d'Orient Mitjà. És una qüestió universal que afecta qualsevol societat que haja de decidir qui forma part del «nosaltres» i quins avantatges comporta eixa pertinença. En el fons, la discussió no tracta només sobre Israel o sobre Vox. Tracta sobre els límits entre nació, ciutadania i igualtat en les democràcies del segle XXI.