13 de novembre de 2026. Pare, hui fa díhuit anys que te n’anares cap a Ítaca. Dihuit anys sense poder seure al teu costat per contar-te com ens va, sense escoltar la teua veu ni preguntar-te què penses de tot el que ha passat. Ha canviat molt el món des d’aquell 2008. També ha canviat el nostre País Valencià. Nosaltres hem continuat fent camí, però hi ha absències, com la teua, que no s’omplin mai.
M’agradaria començar parlant-te dels teus nets. El temps ha passat de pressa i s’han fet grans quasi sense adonar-nos-en. Aitana ja té quinze anys. Està en aquella edat en què comença a mirar el món amb els seus propis ulls, a fer-se preguntes i a descobrir qui vol ser. Té caràcter, sensibilitat i tota una vida al davant. Si la veres ara, segur que et sorprendria la jove en què s’ha convertit. Et sentiries orgullós d’ella, de la seua manera de pensar i de la força amb què va obrint-se camí.
Xavi ja en té setze. Està deixant arrere la infància i acostant-se, a poc a poc, a la vida adulta. Té els seus somnis, les seues inquietuds i aquella energia pròpia de qui encara té moltes coses per descobrir. De vegades imagine què li diries, quins consells li donaries o com intentaries fer-li entendre que la vida no sempre és fàcil, però que val la pena viure-la amb dignitat, coherència i fidelitat a allò que som.
Mireia només té huit anys i encara conserva intacta la llum de la infància. Amb ella, les coses més senzilles recuperen la seua importància: una rialla, una pregunta inesperada, un joc o una abraçada. És una alegria veure-la créixer, encara que també fa mal pensar que no ha pogut conéixer-te personalment. Però et coneix a través de nosaltres, de les històries que li contem i dels records que mantenim vius. D’alguna manera, també formes part de la seua vida.
I Jordi ja té dènou anys. Costa de creure, veritat? Ja és tot un home, amb les seues decisions, els seus projectes i el seu propi camí. Ja no és aquell xiquet menut que guardem en la memòria. Ara comença a enfrontar-se a les responsabilitats i contradiccions de la vida adulta. Tant de bo pogueres veure’l, parlar amb ell i compartir-li una part de tot allò que tu em vas ensenyar.
La mare continua tirant avant, com sempre. Amb la seua força i la seua manera de mantindre unida la família, fins i tot quan les coses es posen difícils. Però et troba molt a faltar. Et troba a faltar en els moments importants i, sobretot, en els menuts: en les converses quotidianes, en els silencis de casa, en les celebracions familiars i en aquells instants en què voldria girar-se i trobar-te al seu costat. El temps ens ensenya a conviure amb l’absència, però no aconsegueix esborrar-la.
També voldria parlar-te del nostre país. El País Valencià de 2026 no és el mateix que vas deixar en 2008. Hem viscut crisis econòmiques, canvis polítics, pandèmies, emergències climàtiques i transformacions socials que ens han colpejat profundament. Moltes famílies han patit la precarietat, l’atur, l’encariment de l’habitatge i la dificultat d’arribar a final de mes. Els nostres joves estudien, es preparen i treballen, però massa vegades han de marxar perquè ací no troben les oportunitats que mereixen.
Les ciutats i els pobles també han canviat. Han desaparegut comerços de tota la vida, oficis tradicionals i espais de convivència. Hem guanyat tecnologia, rapidesa i connexions, però sovint hem perdut proximitat, memòria i arrels. El turisme, l’especulació i un model econòmic massa dependent de la construcció i dels serveis continuen condicionant el nostre futur. Mentrestant, l’emergència climàtica ens recorda que no podem continuar tractant el territori com si fora inesgotable.
Però el que més em preocuparia contar-te és que la nostra identitat continua amenaçada. Encara hi ha qui voldria convertir la nostra llengua en una peça de museu, reduir-la a l’àmbit familiar o presentar-la com un problema. Hi ha qui qüestiona la nostra cultura, manipula la nostra història i intenta fer-nos sentir estrangers a casa nostra. Volen que renunciem a les paraules amb què els nostres avis explicaven el món.
No és una lluita contra ningú. És una lluita a favor del dret a continuar existint com a poble. Defendre el valencià no significa rebutjar cap altra llengua. Significa garantir que puga continuar escoltant-se als carrers, a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’Administració i a les cases. Significa poder viure plenament en valencià sense haver de demanar permís ni disculpes.
Tu em vas ensenyar a estimar aquest país. No amb grans discursos, sinó amb els gestos de cada dia, amb les paraules, els costums, les històries familiars i la manera de mirar la nostra terra. Em vas ensenyar que estimar el País Valencià és estimar la seua gent, els seus pobles, les seues comarques, la seua cultura i la seua llengua. És cuidar allò que hem rebut perquè els qui vinguen darrere també puguen sentir-ho com a propi.
La nostra lluita, pare, continua. Continua cada vegada que parlem en valencià amb les nostres filles, cada vegada que llegim un llibre en la nostra llengua, que escoltem la nostra música o que expliquem la nostra història. Continua quan defensem una escola pública que eduque en llibertat i arrelada al territori. Continua quan ens oposem als qui volen dividir-nos, silenciar-nos o convéncer-nos que la nostra identitat és prescindible.
No sé què ens espera en els pròxims anys, però sé que no pense renunciar a allò que em vas ensenyar. Vull que els teus nets coneguen aquest país, l’estimen i el defenguen amb llibertat. Que sàpien d’on venen per poder decidir cap a on volen anar. Que no tinguen por de parlar la seua llengua ni d’anomenar la seua terra.
Hui, díhuit anys després, voldria tornar a abraçar-te i contar-te tot açò mirant-te als ulls. No puc fer-ho, però puc continuar caminant amb el teu record. Tu marxares cap a Ítaca, però deixares en nosaltres una manera d’estimar la família, la vida i el país.
I mentre quedem nosaltres per recordar-te, mentre la mare continue pronunciant el teu nom i mentre els teus nets coneguen la teua història, continuaràs ací. En cada paraula, en cada lluita i en cada pas.
La lluita continua, pare. I tu continues amb nosaltres.