Mireia, Aitana, hi ha paraules que expliquen un fet i paraules que obrin una porta. Adopció és una d’aquestes últimes. Quan la pronunciem, algunes persones pensen en papers, en tràmits, en resolucions administratives o en procediments llargs. Però per a mi sempre ha significat una altra cosa. Significa encontre. Significa la història de persones que, per camins diferents, arriben a formar part de la mateixa vida. Mireia, tu encara eres menuda quan vas començar a preguntar per la teua adopció. I sempre he pensat que la millor resposta no és una resposta única, sinó una conversa que creix amb tu a mesura que creixes tu.
Vivim en un món que busca explicacions simples per a les coses importants. Ens agraden les definicions tancades perquè ens fan sentir segurs. Però les famílies reals rarament caben dins d’una definició. Hi ha famílies construïdes per la sang, famílies construïdes per les decisions, famílies reconstruïdes després de les pèrdues, famílies inesperades que apareixen quan ningú les estava buscant. La vostra és una d’elles. I si algun dia algú intenta explicar-vos què és una família com si existira un únic model correcte, recordeu que la vida sempre és més rica, més diversa i més creativa que qualsevol esquema dibuixat sobre un paper.
Mireia, tu formes part de la nostra història des del moment en què vas arribar a les nostres vides, però també des d’abans. Perquè hi ha persones que entren en nosaltres abans de conéixer-les. Durant molt de temps, la teua mare i jo vam imaginar una xiqueta que encara no tenia nom en la nostra casa. No sabíem com series. No coneixíem la teua veu ni els teus gestos. No podíem anticipar els teus riures ni les teues preguntes. Però ja hi havia un espai reservat. Això és una de les coses que he aprés de l’adopció. A vegades l’amor no naix de la convivència. A vegades la convivència arriba perquè l’amor ja havia començat a construir una espera.
Al llarg de la vida descobriràs que moltes persones necessiten ordenar el món a través de les semblances. A qui t’assembles. D’on vénen els teus ulls. Qui et va deixar aquest caràcter o aquella manera concreta de riure. És una curiositat humana i comprensible. Però també és incompleta. Som molt més que la suma de les nostres herències biològiques. També som les paraules que hem escoltat, les abraçades que hem rebut, les pors que hem superat i els afectes que ens han ajudat a créixer. La identitat no és una fotografia fixa. És una història en moviment que escrivim cada dia sense acabar-la mai del tot.
Aitana, per a tu l’adopció també forma part de la teua història. Les famílies no són compartiments separats. El que afecta una persona acaba transformant les altres. Has crescut al costat de Mireia, has compartit moments, discussions, jocs i complicitats. I potser has descobert abans que moltes altres persones una veritat important. Els vincles més profunds no depenen d’un ADN compartit. Depenen d’una confiança compartida. Depenen del temps, de la presència i de les decisions que es renoven cada dia. La fraternitat, com l’amistat, és una construcció pacient. No és una cosa que simplement ocorre. És una cosa que es cuida.
També hi ha una part crítica en aquesta conversa. Durant massa temps, l’adopció ha sigut explicada des de mirades incompletes. De vegades se l’ha presentada com un relat de salvació. Altres vegades com una història de manca. Cap de les dues visions m’acaba de convéncer. Les persones adoptades no necessiten ser convertides en heroïnes ni en víctimes permanents. Necessiten ser reconegudes en tota la seua complexitat. Hi ha alegria i hi ha preguntes. Hi ha gratitud i hi ha interrogants. Hi ha amor i també hi pot haver absències. Les emocions humanes no solen presentar-se ordenades. Arriben barrejades, com arriba quasi tot allò que és important.
Mireia, hi haurà moments en què voldràs saber més sobre els teus orígens. I em semblarà natural. Els éssers humans tenim una tendència profunda a buscar les peces de la nostra història. No perquè una peça explique tota la resta, sinó perquè volem entendre millor el dibuix complet. No has de sentir culpa per preguntar ni obligació de fer-ho. La teua història et pertany. Ningú hauria de decidir per tu quines preguntes són legítimes i quines no. El més valuós és que sàpigues que qualsevol resposta, qualsevol descoberta i qualsevol emoció trobarà un lloc segur entre nosaltres.
Com a valencianes, creixereu en una terra feta de mescles, d’encontres i de camins que es creuen. El Mediterrani ens ha ensenyat durant segles que la identitat no és puresa. És relació. Som el resultat de moltes influències, de moltes històries i de moltes arribades. Potser per això sempre m’ha semblat que l’adopció conté una lliçó que va més enllà de les famílies. Ens recorda que la pertinença no depén només del lloc d’on venim. També depén dels llocs que decidim construir junts. Hi ha persones que naixen en una casa. Altres arriben a una casa. Però la llar autèntica sempre acaba edificant-se amb afectes compartits.
De vegades pense que la pregunta equivocada és qui pertany a una família. La pregunta important és com ens tractem les persones que formem part d’ella. Una família es construïx en els desdejunis ràpids dels dies d’escola, en les converses abans de dormir, en les preocupacions compartides, en les celebracions i en els desacords. Es construïx en la quotidianitat. En eixos moments tan corrents que semblen insignificants fins que passen els anys i descobrim que eren el més valuós de tot. La família no és una fotografia de l’origen. És una experiència del present.
Al final, filles meues, crec que l’adopció parla d’una veritat que ens acompanya a tots, siga quina siga la nostra història. Ningú es construïx completament a soles. Necessitem que algú ens mire, ens reconega i ens faça un lloc. Necessitem sentir que pertanyem a alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Mireia, tu no eres la xiqueta que vam adoptar. Eres la nostra filla. I això no anul·la la resta de la teua història. La fa més àmplia. Més rica. Més humana. Perquè la vida, al capdavall, no és una qüestió de procedències perfectament ordenades. És una successió de mirades, de decisions i d’amors que ens van convertint, lentament, en qui som.