Cal deixar clar des del principi que no es tracta d’afirmar que totes les persones s’identifiquen com a bisexuals ni que experimenten la seua sexualitat de la mateixa manera. La qüestió és una altra: fins a quin punt les etiquetes rígides que utilitzem per definir-nos reflecteixen la realitat de les emocions i dels afectes humans?
Durant molt de temps, la societat ha funcionat amb categories aparentment simples. Eres heterosexual o homosexual. Blanc o negre. D’esquerres o de dretes. Creient o ateu. Però la realitat acostuma a ser molt més complexa. Les persones solem habitar zones intermèdies, espais de matís que no encaixen fàcilment en definicions absolutes.
La sexualitat n’és un exemple evident. Al llarg de la vida, moltes persones experimenten formes diverses d’atracció. De vegades és física, de vegades emocional, de vegades intel·lectual. Hi ha qui pot no sentir mai atracció sexual pel mateix sexe però sí admiració profunda o una connexió emocional extraordinària. Hi ha qui es considera completament heterosexual i, tanmateix, reconeix que una determinada persona del seu mateix sexe li sembla atractiva. Hi ha qui s’identifica com a homosexual i admet haver tingut relacions afectives significatives amb persones de l’altre sexe.
La conclusió no és necessàriament que totes aquestes persones siguen bisexuals en el sentit estricte del terme. Però sí que posa en qüestió la idea que les fronteres entre orientacions siguen sempre tan clares com ens agrada pensar.
Potser el gran error és considerar la sexualitat com una sèrie de compartiments estancs. Les etiquetes són útils perquè ens ajuden a entendre’ns i a explicar-nos davant dels altres. Però quan les convertim en presons conceptuals deixen de servir-nos. Una persona no és només la seua orientació sexual. És també la seua història, les seues experiències, els seus vincles i les seues emocions.
La frase “tots i totes som bisexuals” podria entendre’s, per tant, com una metàfora. No una descripció literal, sinó una invitació a reconéixer que la diversitat humana és més rica del que indiquen les categories tradicionals. Parla de la possibilitat que qualsevol persona siga capaç d’establir connexions profundes amb altres persones independentment del sexe o del gènere. Parla de la capacitat humana d’estimar més enllà de les etiquetes.
També hi ha una dimensió cultural en aquest debat. Moltes de les nostres idees sobre la sexualitat han estat condicionades per normes socials, religioses i morals. Allò que en una època es considerava impensable pot ser perfectament normal en una altra. Les formes en què les persones expressen els seus afectes no són immutables; evolucionen juntament amb la societat.
Això no vol dir que les orientacions sexuals siguen una elecció. No ho són. Però sí que significa que la manera com les interpretem i les classifiquem està influïda pel context en què vivim. Potser en una societat completament lliure de prejudicis moltes persones descobririen facetes de si mateixes que mai no s’han atrevit a explorar. O potser no. Ningú no pot saber-ho amb certesa.
El valor de la frase “tots i totes som bisexuals” no està en la seua exactitud científica, sinó en la pregunta que planteja. Quantes de les nostres conviccions sobre nosaltres mateixos provenen d’una experiència personal autèntica i quantes provenen de les expectatives socials? Quantes possibilitats descartem abans fins i tot de considerar-les?
Al final, potser la idea més important no és que tots siguem bisexuals, sinó que tots som més complexos del que indiquen les etiquetes. La identitat humana no és una casella en un formulari. És un procés continu, una conversa permanent entre el que sentim, el que pensem i el que vivim.
I potser, precisament per això, la frase continua tenint força. No perquè siga literalment certa per a totes les persones, sinó perquè ens recorda que la diversitat humana és massa ampla per quedar reduïda a definicions absolutes. En un món obsessionat amb classificar-ho tot, reconéixer els matisos pot ser un acte de llibertat.