Quan naixem, ho fem en hospitals construïts i mantinguts gràcies als recursos col·lectius. Som atesos per professionals formats durant anys en universitats sostingudes, en gran part, amb diners públics. Ens vacunem, ens revisen, ens cuiden i ens protegeixen gràcies a un sistema que existeix perquè milions de persones contribueixen al seu finançament.
Després arriba l'escola. Aules, professors, beques, biblioteques, carreteres per arribar al centre educatiu i tota una xarxa de serveis que fan possible l'educació. Tot això no apareix per art de màgia. Existeix perquè generacions de ciutadans han entés que hi ha coses que només es poden garantir des de l'esforç compartit.
Més tard utilitzem una xarxa viària construïda amb diners públics. Demanem protecció als cossos de seguretat quan la necessitem. Esperem que els bombers acudisquen quan hi ha una emergència. Reclamem una sanitat eficaç quan estem malalts i una pensió digna per als nostres majors. Volem carrers nets, aigua potable, transport públic i ajudes quan arriben moments difícils.
I aleshores, després d'haver-nos beneficiat durant tota la vida d'eixe contracte social, alguns decideixen afirmar que contribuir al seu manteniment és una injustícia.
No, els impostos no són un robatori. El que resulta injust és gaudir dels beneficis d'una societat i negar-se després a col·laborar en el seu sosteniment. És voler jugar el partit sense ajudar a costejar el camp. És reclamar drets mentre es rebutgen les obligacions.
Això no significa que qualsevol impost siga bo ni que qualsevol despesa pública estiga justificada. La ciutadania té tot el dret a exigir una gestió eficient, transparent i responsable dels recursos públics. Cal denunciar el malbaratament, la corrupció i l'ús partidista dels diners de tots. Però una cosa és criticar la gestió, i una altra molt distinta és atacar el principi mateix de la contribució col·lectiva.
Una societat moderna no es construeix sobre l'egoisme, sinó sobre la solidaritat. Ningú triomfa completament sol. Darrere de cada empresa, de cada carrera professional i de cada projecte vital hi ha una infraestructura col·lectiva que ho fa possible.
Per això, quan algú repeteix que els impostos són un robatori, convé recordar-li tot allò que ha rebut gràcies a l'esforç dels altres. Perquè la llibertat individual és important, però no existeix sense una comunitat que la sostinga.
Contribuir no és una mostra de debilitat. És un acte de responsabilitat. És entendre que la societat que hem heretat només podrà continuar existint si cadascú aporta la seua part.
La qüestió no és quant hem rebut de la comunitat. La qüestió és si estem disposats a retornar-li una part del que ens ha donat. Aquesta és la diferència entre ser ciutadans i ser simples consumidors de serveis públics. I una democràcia no pot funcionar si massa gent tria la segona opció.