La frase atribuïda a Albert Camus afirma que «la tardor és una segona primavera on cada fulla és una flor». És una manera bonica de mirar allò que, en aparença, és un procés de decadència. Les fulles cauen, els dies s'escurcen i la natura sembla preparar-se per al repòs hivernal. Tanmateix, hi ha qui veu en els tons rojos, taronges i grocs una explosió de color comparable a qualsevol floració primaveral.
Jo no sé si arribe a veure-la així.
Per una banda, m'agrada la tardor perquè representa un canvi. Després dels mesos de calor intensa que sovint patim al Camp de Morvedre, les primeres nits fresques es reben com una benedicció. Tornar a dormir sense aire condicionat, eixir al carrer sense l'angoixa de la calor i recuperar una certa normalitat resulta agradable. A més, hi ha una sensació de retorn als costums, a les rutines i als projectes que durant l'estiu semblaven haver quedat suspesos.
Però la tardor també té una altra cara. Els dies es fan cada vegada més curts. Quan encara no has acabat la jornada laboral i ja és fosc, apareix una certa sensació d'enyorança difícil d'explicar. No és tristesa exactament, però tampoc alegria. És com si la llum, que durant l'estiu sembla infinita, començara una retirada lenta i inevitable.
Potser és precisament aquesta contradicció la que em fa dubtar. La tardor és l'estació dels començaments i dels finals al mateix temps. Comença el curs escolar, tornen moltes activitats culturals i esportives, es reprenen projectes i objectius. Però també s'acaben les vacances, les vesprades llargues i aquella il·lusió estiuenca que ens fa creure que tot és possible.
A Sagunt, a més, la tardor té una personalitat especial. De vegades arriba puntual, amb algun dia de pluja que refresca l'ambient i neteja els carrers. Altres vegades sembla que no vulga presentar-se i ens regala setmanes d'un estiu interminable. Potser per això la percebem més com una transició que com una estació plenament definida.
Quan pense en la tardor, em venen al cap imatges contradictòries. M'agrada veure els arbres canviant de color, encara que al nostre entorn mediterrani el fenomen siga més discret que en altres llocs. M'agrada la llum suau de les vesprades. M'agrada l'olor de terra mullada quan finalment plou. Però no m'agrada tant comprovar que l'any s'acosta al final i que el temps continua avançant sense aturar-se.
Potser la tardor ens incomoda perquè ens recorda una evidència que sovint preferim ignorar: tot canvia. Les fulles cauen, els dies passen i nosaltres també evolucionem. No és una estació de l'exuberància ni del descans absolut; és una estació de transformació.
I tal vegada és per això que encara no sé si m'agrada o no. Hi ha dies en què la contemple amb admiració i dies en què la veig amb una certa melangia. Hi ha moments en què celebre el seu aire fresc i altres en què enyore la llum de l'estiu.
Segurament la resposta més sincera siga que no estime la tardor de manera incondicional, però tampoc la rebutge. La respecte. La observe. La visc. I cada any intente entendre-la una mica millor.
Potser la gràcia de la tardor no és decidir si ens agrada o no, sinó acceptar que és una estació feta de contradiccions, igual que nosaltres. I mentre una fulla cau lentament d'un arbre, encara em quede pensant si realment és una flor o simplement l'anunci que una nova etapa està a punt de començar.