El dermatòleg et diu que l’atòpica és multifactorial, que hi ha predisposició, que el medi influeix. Exactament igual que eixos discursos que asseguren que “la gent està crispada” com si la crispació fora espontània, com si no hi haguera mans expertes escampant pol·len ideològic per provocar reaccions cutànies col·lectives. L’atòpica política funciona així: primer et fan por, després et fan dubtar, i finalment et fan votar amb la mateixa desesperació amb què busques una crema amb corticoides a les tres de la matinada.
La ironia és que sempre hi ha qui recomana remeis miraculosos: aloe vera constitucional, camamilla democràtica, ungüent patriòtic de marca registrada. Però la pell, igual que la ciutadania, no respon a invents màgics. Respon a cures lentes, a higiene democràtica, a evitar irritants, sobretot aquells que venen en forma de titulars inflamatoris o tertulians que parlen com si foren especialistes en tot, inclosa la teua dermatitis.
Al final, conviure amb l’atòpica és aprendre a identificar què t’irrita i per què. I en política passa igual: saber que hi ha discursos que et volen rascant-te fins a fer-te ferida, perquè una societat ferida és més fàcil de manipular. La pell, però, té una virtut: quan la cuides, es calma. Tant de bo la política fera el mateix i deixara d’anar provocant brots cada vegada que necessita atenció.