Les dites populars són una espècie d’arxiu sentimental col·lectiu. Han viatjat de generació en generació, condensant en poques paraules tota una manera d’entendre el món. Algunes continuen plenament vigents. Altres, en canvi, ens interpel·len perquè provenen d’èpoques amb valors i realitats molt diferents de les actuals. És el cas de la coneguda dita valenciana «La lletra amb sang entra».
Aquesta expressió forma part de la memòria cultural de moltes famílies valencianes. Durant segles es va utilitzar per justificar una educació basada en la disciplina estricta, el càstig físic i l’autoritat incontestable de mestres, pares o institucions. En una societat jeràrquica, on xiquets i xiquetes tenien pocs drets reconeguts i l’obediència era considerada una virtut suprema, la frase transmetia la idea que l’aprenentatge exigia sofriment.
Però el segle XXI ens ha obligat a repensar moltes de les certeses heretades. Sabem que la violència no educa millor. Sabem que la por no és una eina pedagògica saludable. Sabem també que les persones aprenem de formes diverses i que l’acompanyament, l’empatia i les cures generen entorns molt més favorables per al coneixement. Per això, si haguérem de reinterpretar hui aquesta dita des d’una mirada inclusiva, feminista, ecologista i socialment crítica, podríem transformar-la en una nova expressió: «La lletra amb cures entra».
La força de la dita original residia en la convicció que l’esforç era necessari per a aprendre. Eixa intuïció, en part, continua sent certa. Qualsevol procés d’aprenentatge requereix constància, dedicació i temps. Ningú aprén una llengua, una professió o una habilitat complexa sense treballar-la. Tanmateix, allò que canvia radicalment és la manera d’entendre eixe esforç.
La versió tradicional assumia que el dolor era un instrument legítim per a aconseguir resultats. Davant d’un error, la resposta era el càstig. Davant d’una dificultat, la imposició. Davant d’una diferència, la uniformització. Aquesta visió estava profundament relacionada amb una societat autoritària, patriarcal i desigual, on moltes persones quedaven excloses de l’accés al coneixement per motius de classe social, gènere o origen.
La realitat actual és molt diferent. Els feminismes han qüestionat les estructures de dominació que es reproduïen també dins de les aules i les famílies. Els moviments pels drets de la infància han posat l’accent en la protecció dels menors. Les lluites LGTBI han reivindicat el dret a aprendre i créixer sense discriminació. Els moviments ecologistes han evidenciat que no podem continuar educant com si els recursos del planeta foren infinits. La societat contemporània ens demana noves maneres de transmetre coneixements i valors.
A més, les tecnologies digitals han revolucionat completament la forma en què ens relacionem amb la informació. Fa només unes dècades, el saber estava concentrat en llibres, enciclopèdies o institucions acadèmiques. Hui conviu amb internet, les xarxes socials, les plataformes audiovisuals i la intel·ligència artificial. La informació circula a una velocitat mai vista. Però això no significa que estiguem millor informats. En moltes ocasions, l’excés de continguts genera desorientació, desinformació i polarització.
En aquest context, la lletra ja no entra amb sang. Tampoc entra simplement amb connexió wifi. La lletra entra amb criteri, amb pensament crític i amb capacitat col·lectiva per distingir els fets de la manipulació. Aprendre significa analitzar, contrastar, preguntar i dialogar. Significa construir comunitats de coneixement i no només acumular dades.
La reinterpretació moderna de la dita també ens obliga a parlar de les cures. Durant molt de temps, les cures han sigut invisibilitzades perquè s’associaven a tasques tradicionalment assumides per les dones. El feminisme ha mostrat que cuidar no és una activitat secundària, sinó una infraestructura essencial per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha cohesió social ni hi ha futur possible.
Per això, quan diem que «la lletra amb cures entra», estem afirmant que el coneixement creix millor quan existeixen condicions materials i emocionals adequades. És difícil estudiar quan hi ha precarietat laboral a casa. És difícil concentrar-se quan l’habitatge és insegur. És difícil desenvolupar el talent quan les desigualtats condemnen una part de la població a una cursa permanent per la supervivència.
La dita actualitzada també dialoga amb el territori. En un moment marcat per l’emergència climàtica, educar implica comprendre la relació entre les persones i el medi ambient. Els pobles i ciutats valencianes coneixen bé els efectes de les sequeres, els episodis meteorològics extrems, la pressió urbanística o la degradació dels ecosistemes. Aprendre hui vol dir entendre que el progrés no pot construir-se contra la natura.
Des d’aquesta perspectiva, la lletra entra també amb respecte pel paisatge, per l’horta, per la mar i per la biodiversitat. Entra amb una mirada que reconeix que la sostenibilitat no és una moda, sinó una necessitat col·lectiva. I entra amb la consciència que les decisions que prenem hui condicionaran la vida de les generacions futures.
La cultura valenciana contemporània ofereix nombrosos exemples d’aquesta nova manera d’entendre el coneixement. Projectes educatius innovadors, iniciatives de recuperació de la memòria democràtica, moviments associatius, col·lectius feministes, plataformes en defensa del territori i experiències comunitàries demostren que és possible aprendre des de la participació i no des de la imposició.
També observem aquesta realitat en els debats sobre la precarietat juvenil. Moltes persones joves acumulen titulacions, cursos i competències digitals mentre afronten dificultats per accedir a un habitatge digne o a una ocupació estable. En aquest cas, la dita adquireix un nou significat: no n’hi ha prou amb estudiar si la societat no garanteix condicions mínimes de justícia social. El coneixement necessita drets. Necessita oportunitats reals. Necessita polítiques públiques que convertisquen l’educació en una ferramenta d’emancipació i no en una simple promesa.
La memòria democràtica també forma part d’aquesta relectura. Durant massa anys es van transmetre relats oficials que silenciaven moltes veus. Aprendre hui implica recuperar històries amagades, reconéixer la pluralitat de les experiències humanes i construir una ciutadania crítica. La lletra entra millor quan totes les persones poden veure's representades en el relat col·lectiu.
«La lletra amb sang entra» pertany a un temps que considerava la disciplina coercitiva com una virtut educativa. «La lletra amb cures entra» pertany a una època que aspira a posar la dignitat humana en el centre. No es tracta d’eliminar l’esforç, sinó de substituir la violència per l’acompanyament, la por per la confiança i l’obediència cega pel pensament crític.
La saviesa popular continua tenint molt a dir-nos, però cada generació té el dret i la responsabilitat de reinterpretar-la. Les dites no són peces de museu. Són ferramentes vives que evolucionen amb la societat. I si volem un País Valencià més igualitari, sostenible, inclusiu i democràtic, necessitem també un nou llenguatge per explicar-nos el món.
Potser la millor herència que podem deixar no és una lletra que entre amb sang, sinó una lletra que entre amb cures, amb comunitat i amb esperança. Perquè el futur no es construeix a colps. Es construeix aprenent junts.