El Dia del Programador, que enguany cau el 13 de setembre de 2026, és una d’eixes dates que passen quasi en silenci, com si el món digital que ens envolta funcionara per pura inèrcia. Però darrere de cada aplicació que utilitzem, de cada web que consultem, de cada missatge que enviem, hi ha persones que han dedicat hores, dies i anys a escriure línies de codi que sostenen la nostra vida quotidiana. Programadores i programadors que, amb paciència i una mena de obstinació creativa, han anat construint l’arquitectura invisible que manté el món interconnectat. Hui és el seu dia, encara que moltes vegades ni tan sols ho saben, perquè el calendari laboral no sempre coincideix amb el calendari simbòlic.
La programació informàtica és una forma d’escriptura. No és literatura, però té alguna cosa de poètica: un llenguatge propi, una sintaxi precisa, una voluntat de donar forma al caos. Qui programa dialoga amb màquines que no tenen sentiments però sí exigències. El codi és una conversa estricta, sense metàfores, on cada error pot fer caure un sistema sencer. I, malgrat això, hi ha una bellesa en la manera com les persones programadores aconsegueixen que una idea es convertisca en acció, que un desig es transforme en funcionalitat, que un problema trobe una solució. És una artesania del segle XXI, una manera d’ordenar el món a través de símbols.
En este dia, val la pena recordar que la programació no és només una competència tècnica. És també una forma de pensar. Les persones que programen aprenen a descompondre els problemes, a imaginar escenaris, a anticipar errors, a construir estructures que funcionen fins i tot quan ningú les mira. Són arquitectes de l’invisible, persones que han fet possible que la tecnologia siga una extensió de la nostra vida. Sense elles, el món seria molt més lent, més fragmentat, més opac. Amb elles, el món és un espai on les distàncies s’escurcen, les converses s’acceleren i les possibilitats es multipliquen.
Però enguany, mentre celebrem el Dia del Programador, hi ha una pregunta que flota en l’aire, una pregunta que no és còmoda però sí necessària: en deu anys, continuaran existint les persones programadores tal com les coneixem ara? La irrupció de la intel·ligència artificial ha sacsejat el panorama tecnològic amb una força inesperada. Sistemes capaços de generar codi, de detectar errors, de proposar solucions, de construir aplicacions completes a partir d’instruccions breus. La IA ja no és un futur hipotètic; és una presència quotidiana que transforma la manera com treballen les persones programadores.
Algunes veus diuen que la IA acabarà substituint la programació humana. Que en una dècada, les màquines escriuran el codi millor, més ràpid i amb menys errors. Que les persones només hauran de descriure el que volen i la IA ho farà. Que la programació, tal com la coneixem, serà una habilitat residual, com escriure a mà en un món de teclats. És una visió que inquieta, perquè posa en dubte la necessitat d’un ofici que ha definit la modernitat.
Altres veus, en canvi, defensen que la IA no eliminarà la programació, sinó que la transformarà. Que les persones programadores deixaran de picar codi per dedicar-se a tasques més conceptuals, més creatives, més estratègiques. Que la IA serà una eina, no una substituta. Que el pensament computacional continuarà sent imprescindible, perquè algú haurà d’entendre què fa la màquina, com ho fa i per què ho fa. Que la programació evolucionarà cap a una forma de direcció d’orquestra, on la IA serà un instrument potent però no autònom.
La veritat, com sempre, probablement es troba en algun punt intermedi. La IA ja està canviant la manera de programar, i ho continuarà fent. Però la tecnologia no avança en línia recta; avança en espirals, en contradiccions, en tensions. És possible que en deu anys la programació siga més accessible, més automatitzada, més guiada per sistemes intel·ligents. Però també és possible que apareguen nous llenguatges, noves necessitats, noves formes de crear que requerisquen persones capaces d’imaginar allò que la IA encara no pot anticipar.
Perquè la IA és poderosa, sí, però no és humana. No té intuïció, no té context vital, no té experiència emocional. Pot generar codi, però no pot decidir quin codi val la pena generar. Pot optimitzar processos, però no pot imaginar futurs. Pot aprendre patrons, però no pot trencar-los per pura rebel·lia creativa. La programació, al cap i a la fi, és una forma de creativitat aplicada, i la creativitat humana té una qualitat imprevisible que les màquines encara no poden replicar.
En este Dia del Programador, potser el que cal és reconéixer que el futur de la programació serà híbrid. Que les persones programadores del futur treballaran colze a colze amb sistemes d’IA, com qui treballa amb una eina potent que cal saber utilitzar. Que la programació no desapareixerà, sinó que es redefinirà. Que la IA no és una amenaça, sinó un repte que obliga a repensar el paper de la persona humana en la tecnologia. Que el coneixement tècnic continuarà sent necessari, però que el coneixement conceptual, ètic i creatiu serà encara més important.
I, sobretot, cal recordar que darrere de cada línia de codi hi ha una persona. Una persona que pensa, que dubta, que s’equivoca, que aprén, que crea. Una persona que dona forma al món digital amb una barreja de rigor i imaginació. Una persona que, malgrat la IA, continuarà sent imprescindible, perquè la tecnologia no és només funcionalitat; és també visió, intenció, responsabilitat. La IA pot escriure codi, però no pot assumir les conseqüències del que crea. Això continua sent cosa nostra.
Hui, 13 de setembre de 2026, celebrem el Dia del Programador. Celebrem les persones que han fet possible que el món siga més obert, més ràpid, més interconnectat. Celebrem un ofici que evoluciona, que es transforma, que es qüestiona. Celebrem la creativitat que hi ha en cada línia de codi i la humanitat que hi ha en cada decisió. I celebrem, també, la capacitat de mirar el futur amb curiositat i no amb por. Perquè siga com siga el món d’ací a deu anys, sempre hi haurà persones disposades a imaginar-lo, a construir-lo i a programar-lo, encara que siga d’una manera nova.