La mecànica és senzilla. Primer, es fabrica una alarma: un número mal llegit, una dada descontextualitzada, una frase arrancada del seu lloc. Després, es repeteix fins que la repetició substituïx la veritat. Finalment, es presenta com a evidència d’un col·lapse moral, educatiu o nacional. La dreta i l’extrema dreta han perfeccionat este ritual fins a convertir-lo en rutina. I alguns pseudoperiodistes, lluny de qüestionar-lo, l’amplifiquen amb una fidelitat que faria ruboritzar qualsevol redacció seriosa.
El problema no és només que manipulen; és que ho fan des d’una posició de poder simbòlic. Quan un mitjà diu “la societat està en decadència”, no descriu: ordena. Quan un tertulià afirma “la gent ja no entén res”, no informa: crea un relat que justifica les seues pròpies solucions autoritàries. La manipulació és la llavor; la por, el fertilitzant; el ressentiment, la collita.
Mentrestant, la ciutadania queda atrapada en un ecosistema on la velocitat mata la lectura i on la indignació substituïx la comprensió. La dreta i l’extrema dreta ho saben: un públic desorientat és més fàcil de conduir. Per això necessiten mitjans que no expliquen, sinó que exageren; que no contrasten, sinó que amplifiquen; que no informen, sinó que formen en la direcció que els interessa.
El periodisme, quan renuncia a la veritat, es convertix en propaganda. I la propaganda, quan es disfressa de notícia, es convertix en una arma. No és una metàfora: és una realitat que erosiona la democràcia, que empobreix el debat públic, que convertix la discrepància en enemistat i la crítica en sospita.
Per això cal defensar la lectura, el matís, la lentitud. Cal exigir mitjans que no tinguen por de la complexitat. Cal recordar que la informació és un dret, no un producte. I que la democràcia, sense periodisme honest, es queda sense aire.
La manipulació és poderosa, sí. Però només triomfa quan la ciutadania deixa de llegir. I això, al final, és el que està en joc: no un titular, sinó la capacitat de pensar.