Aquella frase va aparéixer escrita en una nota sense signatura entre les pàgines d'un llibre de la biblioteca. No sabia qui l'havia deixada allí ni a qui anava dirigida, però em va perseguir durant setmanes.
Al principi em va fer gràcia. Després, curiositat. Finalment, obsessió.
No perquè pensara que algú me l'havia escrita a mi, sinó perquè descrivia exactament allò que m'estava passant.
Hi ha persones que entren en la teua vida sense fer soroll. No ocupen espai a casa teua, no alteren els teus hàbits, no canvien el mobiliari dels teus dies. Però entren en els teus pensaments i ho capgiren tot.
Tu eres així.
Cada conversa obria una porta nova. Cada pregunta teua em deixava una nit sencera donant voltes. Em parlaves de ciutats que no coneixia i, de sobte, em trobava cercant mapes. Em parlaves de llibres i acabava omplint prestatgeries. Em parlaves de persones anònimes que havien canviat el món amb gestos menuts i jo començava a observar la gent pel carrer amb una atenció desconeguda.
Les conseqüències apareixien al cos.
Dormia menys.
Caminava més.
Menjava de pressa perquè tenia pressa per tornar a pensar.
Els meus amics deien que havia canviat.
—Estàs diferent.
—En què?
—No ho sabem. Però diferent.
Jo tampoc sabia explicar-ho.
La veritat era que començava a viure en dos llocs alhora: en la realitat i en aquell territori invisible que construïen les nostres converses.
Un dia vas desaparèixer.
Sense avisar.
Sense comiat.
Sense cap discussió.
Els missatges deixaren d'arribar.
Les telefonades quedaren sense resposta.
Les setmanes es convertiren en mesos.
Al principi vaig esperar. Després vaig enfadar-me. Finalment vaig acceptar-ho.
La vida continuà.
Vaig canviar de treball.
Vaig mudar-me de ciutat.
Vaig perdre gent que estimava i vaig conéixer persones meravelloses.
Els anys passaren.
Però, de tant en tant, encara recordava aquella sensació estranya: la d'haver sigut modificat des de dins per algú que ja no hi era.
Una vesprada de tardor, quasi vint anys després, estava ordenant les coses de ma mare després del seu funeral.
Entre fotografies antigues, rebuts esgrogueïts i cartes familiars, vaig trobar una caixa de fusta.
Dins hi havia desenes de quaderns.
Tots escrits amb la mateixa lletra.
La seua.
Vaig obrir-ne un.
I després un altre.
I un altre.
Em va caldre una hora per comprendre el que tenia davant.
Aquells quaderns contenien converses.
Les nostres converses.
Paraula per paraula.
Però això era impossible.
Perquè moltes d'aquelles converses les havia tingudes anys després que els quaderns s'hagueren escrit.
Vaig continuar llegint.
Les mans em tremolaven.
A les últimes pàgines hi havia una nota.
Només una.
"Si estàs llegint això, és perquè ja ho has descobert."
Vaig reconéixer immediatament la frase inicial.
"Masturbas mi mente... consecuencias en mi cuerpo."
I davall, una explicació.
La persona que jo havia estat buscant durant dues dècades mai havia existit.
Les converses, els missatges, les idees que m'havien canviat la vida... eren fragments extrets dels diaris de ma mare.
Ella havia començat a escriure'ls abans que jo nasquera.
Durant anys, sense saber-ho, havia anat trobant en llibres, correus antics, notes i documents les seues paraules disperses. El meu cervell havia construït una presència coherent a partir d'aquelles peces.
Jo creia que parlava amb algú.
En realitat estava dialogant amb una absència.
Amb la dona que més em coneixia.
Amb la dona que havia imaginat les preguntes que necessitaria fer-me quan fora adult.
Vaig llegir l'última línia amb els ulls humits.
"Quan ja no estiga, continuaré parlant-te. No perquè els morts tornen, sinó perquè les idees no moren quan mor el cos."
Vaig tancar el quadern.
Aleshores vaig entendre les conseqüències.
Mai no havia sigut amor.
Mai no havia sigut obsessió.
Mai no havia sigut una història interrompuda.
Era una herència.
L'única herència que no podia gastar-se, perdre's ni repartir-se.
I, per primera vegada en molts anys, vaig sentir que algú em contestava el silenci.