La cultura popular valenciana està plena de dites que, durant generacions, han servit per transmetre valors, experiències i formes d'entendre el món. Algunes d'elles conserven una saviesa que encara hui resulta útil. Altres, en canvi, reflectixen una societat diferent de l'actual i necessiten una nova lectura perquè continuen tenint sentit en un context marcat per la igualtat, la diversitat i els drets socials.
Entre les dites més conegudes trobem aquella que afirma que «Darrere d'un gran home hi ha una gran dona». És una expressió que ha sigut repetida durant dècades amb la intenció aparent de reconéixer el paper de moltes dones en la vida familiar, social o professional dels homes. En pobles i ciutats valencianes era habitual escoltar-la quan es parlava d'un home que havia aconseguit prestigi, èxit o influència, assumint que darrere d'aquell triomf hi havia una esposa sacrificada, una mare abnegada o una dona que sostenia silenciosament la seua vida quotidiana.
La dita naix en una època en què les dones tenien una participació pública limitada i eren sovint relegades a l'espai domèstic. La seua contribució a la societat, a l'economia familiar o a la cultura quedava moltes vegades invisibilitzada. Per això, encara que la frase podia semblar un reconeixement, també evidenciava una jerarquia clara: l'home ocupava el centre de l'escena mentre la dona apareixia situada darrere, com un suport necessari però secundari.
Aquesta expressió ens ajuda a comprendre una part important de la història social valenciana. Durant generacions, moltes dones van treballar al camp, en la indústria, en els comerços familiars, en les tasques de cures i en la gestió econòmica de la llar sense rebre el mateix reconeixement que els homes. Les seues aportacions eren indispensables, però quedaven amagades sota estructures socials profundament patriarcals.
El significat tradicional de la dita és fàcil d'identificar. Vol transmetre que l'èxit individual rarament és una construcció solitària. Tota persona necessita suport emocional, ajuda material, confiança i companyia. La frase reconeix indirectament aquesta realitat. El problema no és tant l'essència del missatge com la manera en què s'expressa.
Quan diu que una dona està darrere d'un gran home, està acceptant un model de relacions basat en la desigualtat. La grandesa recau sobre ell. Ella apareix definida en funció de les seues necessitats. La dona no és presentada com a protagonista de la seua pròpia història, sinó com una peça que facilita l'èxit d'una altra persona.
A més, la dita assumeix una estructura de gènere rígida i heterosexual. Només contempla homes i dones en rols tradicionals i complementaris. Deixa fora moltes realitats que formen part de la societat valenciana contemporània: famílies diverses, persones LGTBI+, models de convivència diferents o projectes vitals construïts des de la cooperació i no des de la subordinació.
En el segle XXI, la societat ha experimentat transformacions profundes. Les dones han conquistat espais de participació política, econòmica, esportiva, científica i cultural que durant segles els havien sigut negats. El feminisme ha contribuït a qüestionar estructures de poder que semblaven naturals i ha posat damunt la taula una evidència incontestable: ningú hauria d'ocupar una posició secundària pel fet de ser dona.
Però el canvi no s'ha limitat a les qüestions de gènere. També ha canviat la manera d'entendre l'èxit. Vivim en una societat hiperconnectada on les xarxes digitals projecten constantment imatges d'individualisme i triomf personal. Influencers, empresaris tecnològics, esportistes o creadors de contingut apareixen sovint com a exemples d'autosuficiència. Tanmateix, darrere d'aquesta narrativa continua existint una realitat col·lectiva.
Cap projecte professional prospera sense una comunitat. Cap empresa funciona sense treballadores. Cap associació transforma la societat sense voluntariat. Cap administració pública millora la vida de la ciutadania sense serveis públics. Cap persona aconseguix desenvolupar-se plenament sense les cures rebudes al llarg de la vida.
Per això, una reinterpretació contemporània de la dita podria formular-se d'una manera diferent: «Al costat de cada persona que avança hi ha una comunitat que sosté». Aquesta nova expressió elimina les jerarquies de gènere i posa el focus en la interdependència humana.
La societat actual ens mostra constantment exemples d'aquesta realitat. Quan una investigadora valenciana obté un reconeixement internacional, hi trobem darrere una universitat pública, una xarxa de col·laboradores, anys d'inversió col·lectiva i una estructura educativa que ha fet possible aquell camí. Quan una esportista aconseguix una medalla, hi ha entrenadores, famílies, personal sanitari i institucions que han contribuït a fer-ho possible.
També en els moviments socials observem aquesta dimensió comunitària. Les mobilitzacions feministes dels últims anys no són el resultat de lideratges individuals sinó de milers de dones organitzades que han compartit experiències, coneixements i lluites. El mateix ocorre amb els moviments ecologistes que denuncien la destrucció del territori o amb les plataformes que reivindiquen habitatges dignes davant l'especulació immobiliària.
La crisi climàtica ens ha ensenyat igualment una lliçó important. Durant massa temps es va imposar una visió basada en l'èxit individual i el creixement econòmic infinit. Hui sabem que el futur depén de la capacitat de cooperar i protegir els béns comuns. L'aigua, l'horta, les muntanyes, els espais naturals i la biodiversitat no poden defensar-se des de l'individualisme. Necessiten comunitats compromeses i responsabilitat compartida.
La cultura valenciana contemporània també està vivint aquesta evolució. Cada vegada es reconeix més el valor del treball col·laboratiu, de les xarxes associatives, del teixit cultural local i dels projectes comunitaris que mantenen viva la llengua i les tradicions. Ja no es tracta d'exaltar figures individuals com si foren herois solitaris. Es tracta de comprendre les relacions que fan possible qualsevol avenç.
Aquesta mirada resulta especialment necessària en temps de precarietat laboral. Moltes persones joves viuen dificultats per accedir a un habitatge, desenvolupar una carrera professional estable o construir projectes de vida autònoms. Davant aquesta realitat, les xarxes de suport mutu, les famílies, les amistats i les comunitats continuen exercint una funció essencial. Ningú prospera completament a soles.
Per això, la vella dita necessita una actualització profunda. No perquè siga necessari esborrar el passat, sinó perquè la saviesa popular continue dialogant amb el present. Allí on abans es parlava d'una dona situada darrere d'un home, hui podem parlar de persones que caminen juntes, d'equips que cooperen, de barris que s'organitzen i de comunitats que es cuiden mútuament.
El futur no necessita grans homes sostinguts per grans dones invisibles. Necessita persones lliures, diverses i iguals que siguen capaces de construir projectes compartits. Necessita feminisme per garantir la igualtat, ecologisme per protegir el territori, drets socials per assegurar vides dignes i memòria democràtica per recordar les lluites que ens han portat fins ací.
Potser la millor versió contemporània de la dita siga, simplement, aquesta: ningú arriba lluny a soles. Perquè allò que ens fa avançar no és la grandesa individual, sinó la força col·lectiva. I perquè en una societat més justa, ningú ha d'estar darrere de ningú. El repte és caminar totes i tots al costat, compartint el pes del present i la construcció del futur.