No es tracta de qüestionar les causes. De fet, moltes poden ser legítimes, necessàries o fins i tot urgents. El problema pot estar en una altra banda: en la rutina de la protesta.
Quan una societat protesta molt, corre el risc que la protesta deixe de ser excepcional i es convertisca en un paisatge habitual. L'excepcionalitat és precisament allò que dona força a una mobilització. Quan tot és emergència, res acaba sent-ho. Quan cada setmana hi ha una crida a la indignació, la indignació es desgasta.
La música de Sunday Bloody Sunday transmet tensió, dolor i denúncia. Però imaginem què passaria si sonara vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. El que en un primer moment commou acabaria convertint-se en soroll de fons. Potser alguna cosa semblant ocorre amb cert activisme contemporani: la repetició constant del mateix registre emocional acaba provocant desconnexió en lloc de compromís.
També existeix una estètica compartida. Els lemes, els càntics, les pancartes, les consignes i fins i tot el vocabulari sovint semblen formar part d'un mateix univers cultural. Des de fora resulta difícil distingir si es parla d'habitatge, de memòria històrica, de medi ambient o de qualsevol altra qüestió. Tot acaba embolicat en la mateixa atmosfera simbòlica. I quan les formes es repeteixen massa, el missatge es dilueix.
Una altra paradoxa és que moltes mobilitzacions naixen per a donar veu a persones concretes amb problemes concrets. Però amb el temps poden acabar absorbides per una narrativa més general, més ideològica i més abstracta. El drama particular desapareix darrere dels grans eslògans. Les persones passen a ser exemples d'una teoria. I una teoria, per justa que siga, emociona menys que un rostre, un nom o una història real.
La societat actual, a més, viu saturada d'impactes emocionals. Les xarxes socials funcionen com una manifestació permanent. Cada dia hi ha una nova alarma, una nova campanya i una nova indignació col·lectiva. En aquest context, la protesta al carrer competeix no sols amb altres protestes, sinó amb una allau incessant de missatges que reclamen atenció.
Potser per això cada vegada és més difícil sorprendre. I sense sorpresa, sense capacitat d'interpel·lar persones que no pensen igual, moltes mobilitzacions corren el risc de convertir-se en rituals interns. Espais on els convençuts es troben amb altres convençuts per confirmar les seues conviccions. Més celebració identitària que persuasió social.
La reflexió final no és si cal manifestar-se o no. Les manifestacions formen part de qualsevol societat lliure. La qüestió és una altra: com evitar que tota protesta acabe sonant sempre igual. Com passar de la repetició a la creativitat. Com recuperar la capacitat de sorprendre, de convéncer i d'arribar més enllà del cercle habitual.
Perquè quan totes les causes comparteixen la mateixa banda sonora, el mateix llenguatge i la mateixa litúrgia, arriba un moment en què moltes persones deixen d'escoltar la lletra. I aleshores només queda el ritme llunyà d'un altre Sunday Bloody Sunday sonant una vegada més.