En aquest context apareixen mesures com l’anomenat «decret Mari Carmen», presentat pels seus defensors com un avanç important en la protecció dels llogaters i en la garantia del dret a l’habitatge. Els anuncis institucionals i els titulars de premsa han volgut transmetre la idea que ens trobem davant d’una resposta contundent a la crisi residencial. Tanmateix, més enllà de la propaganda política, convé preguntar-se si aquestes mesures seran realment efectives o si acabaran sent una nova demostració que legislar és molt més fàcil que transformar la realitat.
El primer que cal reconéixer és que existeix un problema real. Durant massa temps, el mercat de l’habitatge ha deixat fora milers de persones. Els preus del lloguer han augmentat en moltes ciutats, la disponibilitat de vivendes assequibles s’ha reduït i els col·lectius més vulnerables han quedat en una situació de clara desprotecció. Davant d’aquesta realitat, l’administració pública no pot mirar cap a un altre costat. El dret a l’habitatge apareix reconegut tant en la Constitució com en nombrosos textos internacionals, i els poders públics tenen l’obligació d’impulsar polítiques que el facen efectiu.
Ara bé, reconéixer el problema no significa acceptar acríticament qualsevol solució que es presente. Massa sovint observem com les administracions anuncien grans reformes que generen moltes expectatives però pocs resultats mesurables. La política de l’habitatge és especialment propensa a aquest fenomen. És fàcil presentar una norma com una revolució; és molt més difícil demostrar que, després de la seua aplicació, hi ha més habitatges disponibles, preus més accessibles i una major estabilitat residencial.
Una de les qüestions que menys apareix en el debat públic és la necessitat de garantir també la seguretat jurídica dels xicotets propietaris. Quan es parla de propietaris, sovint es genera la imatge de grans fons d’inversió o empreses immobiliàries amb centenars de pisos. Però una part significativa del parc de lloguer està en mans de persones particulars que tenen un o dos habitatges. Moltes vegades són famílies que han estalviat durant anys, que han heretat una vivenda o que compten amb eixos ingressos complementaris per a equilibrar la seua economia.
Ignorar aquesta realitat és un error. Si les normes generen inseguretat, incrementen la percepció de risc o dificulten excessivament la recuperació d’un immoble davant situacions d’impagament, alguns propietaris poden optar per retirar els seus habitatges del mercat. Quan això ocorre, l’oferta disminueix i la tensió sobre els preus tendeix a augmentar. El resultat, paradoxalment, pot acabar perjudicant les mateixes persones que es pretenia protegir.
Això no significa que els interessos dels propietaris hagen d’estar per damunt dels drets dels llogaters. Significa simplement que una política pública eficaç ha de buscar equilibris. Protegir una de les parts no hauria de comportar demonitzar l’altra. Els bons governs són aquells que entenen la complexitat dels problemes i eviten les simplificacions ideològiques.
El debat sobre l’habitatge també pateix una certa tendència al simbolisme. Es parla molt de limitar, prohibir o sancionar, però menys de construir, rehabilitar i ampliar l’oferta. No existeix cap fórmula màgica que permeta resoldre una crisi d’habitatge únicament mitjançant regulacions. Si hi ha una demanda creixent i una oferta insuficient, els problemes persistiran encara que s’aproven noves normes cada any.
Per això resulta imprescindible que qualsevol decret vaja acompanyat d’una estratègia integral. Cal impulsar habitatge públic en quantitats significatives, facilitar la rehabilitació de vivendes buides, agilitzar els tràmits urbanístics i fomentar fórmules innovadores que permeten ampliar el parc residencial disponible. Sense aquestes actuacions, moltes mesures quedaran reduïdes a pedaços que poden alleujar determinades situacions però que difícilment transformaran el problema de fons.
També és necessari combatre l’especulació. Hi ha pràctiques que contribueixen a expulsar veïns dels seus barris, encareixen artificialment els preus i converteixen l’habitatge en un simple actiu financer. Les administracions tenen eines per actuar davant aquests fenòmens i haurien d’utilitzar-les amb determinació. Però fins i tot en aquest terreny convé actuar amb intel·ligència i no amb eslògans. No tota activitat privada és especulació ni tot propietari és un especulador.
Una altra qüestió fonamental és l’avaluació dels resultats. Sovint s’aproven normes sense establir mecanismes clars per a mesurar-ne l’impacte. Quants habitatges s’han incorporat al mercat gràcies a la reforma? Ha disminuït l’esforç econòmic de les famílies per a pagar el lloguer? Ha augmentat l’oferta disponible? Els desnonaments s’han reduït? Aquestes són les preguntes que haurien de marcar el debat públic, i no tant qui aconsegueix imposar un relat més favorable en les xarxes socials o en els titulars de premsa.
L’habitatge mereix menys confrontació partidista i més polítiques basades en evidències. La ciutadania està cansada d’escoltar que cada nova norma és històrica, transformadora o definitiva. El que realment importa és si les persones poden accedir a una vivenda digna sense comprometre el seu projecte de vida. La resta és soroll.
El decret Mari Carmen pot ser una oportunitat o pot acabar convertint-se en una nova promesa que genera moltes expectatives i pocs resultats. Encara és prompte per a dictar sentència. El que sí que podem afirmar és que l’èxit no es mesurarà pels aplaudiments inicials ni pels discursos triomfalistes, sinó pels efectes reals sobre la vida de la gent.
Perquè la política d’habitatge no necessita més titulars grandiloqüents. Necessita més habitatges assequibles, menys especulació, més seguretat jurídica per a totes les parts i solucions que funcionen a llarg termini. Quan això passe, no farà falta vendre cap decret com una victòria: la realitat parlarà per si mateixa.