La llei parteix d’una idea senzilla: si el teu pare, mare, avi o àvia va ser espanyol i va perdre la nacionalitat per exili polític, ideològic, religiós o per la seua orientació o identitat sexual, tu tens dret a recuperar-la. No cal haver viscut mai a Espanya. Només cal demostrar el vincle i les circumstàncies de l’exili. És una mesura que, segons les fonts, ha mobilitzat especialment comunitats com la d’Argentina, on la presència de descendents d’exiliats és enorme. I ací és on el pont amb el 9 de juliol argentí es fa inevitable.
Cada 9 de juliol, Argentina celebra el Dia de la Independència. Recorda aquell 1816 en què les Províncies Unides del Río de la Plata decidiren trencar amb la monarquia espanyola i qualsevol dominació estrangera. És un acte fundacional, un gest de sobirania que definí un país. Però també és un recordatori que la història entre Espanya i Argentina no és només colonial: és migratòria, humana, travessada per exilis, dictadures, esperances i retorns. Moltes de les persones que hui poden acollir-se a la llei de néts són descendents d’aquells que, en algun moment del segle XX, fugiren d’una Espanya que no els volia o no els protegia.
La paradoxa és deliciosa, i alhora amarga. Un país que va perdre població per la repressió i la misèria política ara recupera descendents que han crescut en territoris que un dia proclamaren la seua independència d’eixe mateix país. És com si la història, amb el seu humor negre, recordara que les identitats no són blocs de pedra, sinó fils que es cusen i es descusen al llarg dels segles. Argentina celebra la ruptura amb Espanya, mentre Espanya intenta reparar, tard i malament, les ruptures internes que provocà sobre la seua pròpia gent.
La llei de néts és, en part, una reparació. Però també és un mirall. Ens obliga a mirar de cara que Espanya ha estat, durant dècades, un país que expulsava dissidents, que castigava la diferència, que convertia la diversitat en sospita. I ara, quan obri la porta a descendents d’aquells exiliats, ho fa enmig d’un debat polític que sovint instrumentalitza la norma per a parlar de demografia, de “enginyeria electoral” o de por a l’altre. És com si la memòria democràtica, en lloc de ser un exercici de justícia, es convertira en un camp de batalla partidista.
Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, Argentina celebra el seu 9 de juliol amb orgull. I ho fa sabent que la seua identitat és mestissa, plural, construïda per criolls, pobles originaris, migracions italianes, espanyoles, sirianes, jueves, africanes. I també per aquells exiliats espanyols que arribaren fugint de la dictadura i que contribuïren a la vida cultural, política i social del país. La independència argentina no és un tall net: és un procés que ha anat incorporant capes i capes de memòria, de conflicte i de convivència.
Potser la lliçó és esta: les nacions no es construeixen només proclamant independències, sinó també reparant ferides. Argentina ho recorda cada 9 de juliol. Espanya intenta fer-ho amb la llei de néts, encara que siga tard i amb vacil·lacions. Però en ambdós casos hi ha una idea comuna: la identitat és una història compartida, no una frontera.
I per a nosaltres, valencians, que vivim en un país que sovint oblida la seua pròpia pluralitat, la reflexió és útil. Les lleis que reconeixen drets a descendents d’exiliats ens recorden que la memòria és política, que la història pesa, que les decisions d’un estat poden marcar generacions. I que reparar no és un acte simbòlic, sinó una obligació democràtica.
El 9 de juliol argentí i la llei de néts espanyola són, en el fons, dues cares d’un mateix gest: afirmar que la dignitat de les persones importa més que els relats oficials. Que la llibertat, siga la d’un país que es fa independent o la d’una família que recupera la nacionalitat perduda, és sempre un acte de resistència. I que la història, quan es mira amb honestedat, ens obliga a fer-nos responsables del que hem sigut i del que volem ser.