El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable.
El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil. Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.
Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc. És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.
I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular. Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.
I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir. No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectivaAcí tens un article d’opinió sobre el capibarisme, escrit en valencià, amb to crític, reivindicatiu i un punt d’humor, sense negretes, sense enllaços i sense enumeracions, tal com t’agrada.
---
El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable.
El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil. Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.
Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc. És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.
I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular. Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.
I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir. No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectiva. Que potser la transformació no vindrà de la hiperactivitat, sinó de la capacitat de parar. Que potser el futur no és un sprint, sinó una bassa d’aigua tèbia on diverses espècies comparteixen espai sense fer-se mal.
En definitiva, el capibarisme és una broma, però també un diagnòstic. Una manera de dir que el món que hem construït és tan absurd que només un animal que no fa res pot servir-nos de referent moral. I potser, en el fons, això és el que més ens incomoda: que el capibara, amb la seua indiferència absoluta, ens mostra que la nostra hiperactivitat és, sovint, pura fantasia. Que el nostre sistema econòmic, amb tota la seua grandesa, és més fràgil que un rosegador banyat. Que la nostra idea de progrés és, sovint, una cursa cap a enlloc.
Potser ha arribat el moment de fer-nos capibaristes. No per imitar-los —que tampoc cal convertir-nos en rosegadors gegants— sinó per aprendre d’ells: menys soroll, més comunitat, menys ansietat, més convivència. I, sobretot, menys fe en un sistema que ens promet felicitat infinita mentre ens roba el temps, la salut i la vida.
Si el futur ha de ser capibara, que siga. Almenys riurem mentre ens remullem.