Cada cert temps reapareix el mateix debat. Algú afirma que hi ha massa baixes mèdiques. Algú insinua que hi ha persones que les utilitzen de manera fraudulenta. I, quasi sempre, apareix la mateixa frase: “Si estàs de baixa cobres igual que treballant”. És una afirmació falsa. Però, a força de repetir-la, moltes persones l’han acabada assumint com una veritat.
Com a delegat sindical d’USO, considere necessari fer una mica de pedagogia. Precisament perquè darrere d’estes afirmacions hi ha treballadores i treballadors que pateixen una malaltia, un accident o un problema de salut mental i que, a més del seu patiment, han de suportar el pes dels prejudicis.
La realitat és molt més senzilla. En la majoria de les baixes mèdiques, la persona treballadora no cobra el cent per cent del seu salari. El que percep és una prestació econòmica vinculada a la incapacitat temporal, que habitualment representa un percentatge de la base reguladora. Això implica que moltes persones veuen reduïts els seus ingressos precisament en un moment en què més necessiten estabilitat i tranquil·litat.
És cert que alguns convenis col·lectius incorporen complements que permeten arribar al cent per cent del salari. Però cal dir-ho clarament: són situacions puntuals i concretes. No és la norma general. Depenen del sector, de l’empresa i del que s’haja negociat col·lectivament. Presentar estos casos com si foren la situació habitual és una manipulació que només contribuïx a generar una percepció errònia.
Resulta curiós que sovint es parle amb gran duresa de les baixes mèdiques però amb molt poca contundència dels problemes que les provoquen. Es parla de l’absentisme, però no de l’estrés laboral. Es parla dels dies de baixa, però no dels accidents de treball. Es qüestiona la persona que està malalta, però no es qüestionen les jornades excessives, els ritmes de producció impossibles o la precarietat laboral que acaba deteriorant la salut física i emocional de moltes persones.
També hi ha un component humà que moltes vegades s’oblida. Ningú demana posar-se malalt. Ningú vol passar setmanes o mesos visitant especialistes, fent proves mèdiques o recuperant-se d’una operació. Ningú vol perdre qualitat de vida, autonomia o poder adquisitiu. La imatge de la baixa mèdica com unes vacances pagades és una caricatura profundament injusta que només pot mantindre qui no ha hagut de viure una situació semblant.
A més, convé recordar que les baixes mèdiques no les concedix el treballador o la treballadora. Les concedixen professionals sanitaris. Metges i metgesses que valoren una situació clínica i determinen si una persona està en condicions de continuar treballant o no. Posar sistemàticament en dubte estes decisions equival, en certa manera, a qüestionar també el criteri dels professionals de la salut.
Darrere d’algunes opinions hi ha una idea perillosa: que una persona malalta ha de demostrar constantment que realment està malalta. És una espècie de presumpció de culpabilitat que no aplicaríem a altres àmbits. Esta actitud genera por, estigmatització i un sentiment de culpa completament injust. Hi ha persones que retarden visites mèdiques o que acudixen al seu lloc de treball en condicions inadequades pel temor a ser jutjades pels companys, per l’empresa o per la societat.
Tot això demostra una mancança important: la falta de formació laboral bàsica. Per este motiu, sempre he defensat que l’assignatura de Formació i Orientació Laboral (FOL) hauria de tindre encara més presència als centres educatius. Moltes persones acaben els seus estudis sense entendre qüestions fonamentals sobre nòmines, convenis col·lectius, Seguretat Social, prestacions, incapacitats temporals o drets sindicals.
Paradoxalment, parlem de contractes i salaris tots els dies, però ensenyem molt poc sobre com funciona el món laboral. Després arriben els mites, les mitges veritats i les faules que circulen per xarxes socials, grups de missatgeria o converses de bar. I quan falta coneixement, els prejudicis troben un terreny perfecte per créixer.
La pedagogia laboral no és una qüestió menor. És una eina de ciutadania. Una persona informada és una persona més lliure. Més capaç de defendre els seus drets. Més preparada per entendre les seues obligacions. I també més conscient de la realitat que viuen les altres persones.
Per això em preocupa especialment el discurs que criminalitza les baixes mèdiques. Perquè no només és injust. També és profundament irresponsable. Hui es posa en dubte la baixa d’una altra persona. Demà potser serà la nostra. La salut no entén d’ideologies, categories professionals ni nivells salarials. Totes i tots podem necessitar algun dia la protecció que oferix el sistema.
El debat real no hauria de ser si hi ha massa persones de baixa. El debat hauria de ser per què hi ha persones que emmalaltixen, com podem previndre-ho i de quina manera podem garantir que ningú veja vulnerada la seua dignitat quan travessa un moment complicat.
Les baixes mèdiques no són un privilegi.
No són unes vacances.
No són un premi.
Són un dret.
I els drets, en una societat justa, no es qüestionen des del prejudici. Es defenen des del coneixement, la solidaritat i el respecte.