Al primer món, la població és un problema perquè no creix. Al tercer món, la població és un problema perquè creix massa. Aquesta paradoxa, que sembla un acudit dolent, és en realitat la base de bona part de les tensions contemporànies: Europa i altres països desenvolupats es miren el futur amb la por d’envellir i desaparèixer, mentre que bona part d’Àfrica i Àsia es miren el futur amb la por de no poder sostenir la vida de milions de joves que arriben cada any a l’edat adulta. Les dades ho confirmen: el creixement demogràfic és molt més elevat als països del tercer món, mentre que els països desenvolupats viuen un descens de natalitat que els aboca a necessitar immigració per mantenir els seus sistemes socials .
Aquesta asimetria no és neutra. El primer món ha convertit la demografia en un relat de decadència: massa pocs naixements, massa gent gran, massa dependència. El tercer món, en canvi, ha hagut de conviure amb un relat imposat des de fora: massa població, massa pressió sobre els recursos, massa risc de desestabilització. Durant dècades, les institucions internacionals han tractat el creixement demogràfic com una amenaça global, fins al punt de parlar de “bomba demogràfica” i impulsar polítiques de control poblacional que sovint han ignorat la dignitat i la sobirania dels pobles afectats .
El més pervers del cas és que aquestes dues narratives —la por a desaparèixer i la por a desbordar-se— s’alimenten mútuament. Europa necessita mà d’obra jove, però alhora tem la migració que prové de països on la població creix ràpidament. Els països del tercer món necessiten oportunitats econòmiques, però alhora veuen com el primer món els exigeix estabilitat, control i fronteres rígides. És un joc de miralls on cada actor vol el que l’altre no pot donar sense perdre alguna cosa essencial.
La població, per tant, no és només un indicador demogràfic: és un camp de batalla ideològic. El primer món ha construït el seu relat sobre la idea de l’ordre, la planificació i la sostenibilitat. El tercer món ha hagut de defensar la idea que la vida —encara que siga abundant, caòtica o difícil de gestionar— és un dret i no una amenaça. I enmig d’aquest xoc, la realitat és tossuda: el planeta tindrà entre 9.000 i 12.000 milions d’habitants a finals del segle XXI, i el creixement, tot i moderar-se, continuarà durant dècades .
La pregunta, però, no és quanta gent serem, sinó qui tindrà dret a existir amb dignitat. Perquè el debat demogràfic, quan es despulla de tecnicismes, és això: qui pot viure, qui pot migrar, qui pot envellir, qui pot tenir fills, qui pot decidir sobre el seu futur. El primer món parla de sostenibilitat, però sovint oblida que la seua prosperitat depèn d’un sistema global que ha drenat recursos, talent i oportunitats del tercer món. El tercer món parla de desenvolupament, però sovint es troba encadenat a estructures internacionals que el tracten com un problema a gestionar, no com un subjecte polític.
Comparar primer i tercer món a través de la població és, en el fons, comparar dos models de por. La por a desaparèixer i la por a no cabre. La por a perdre privilegis i la por a no tenir-ne mai. La por a envellir i la por a no arribar a envellir. I és en aquesta doble por on es juga el futur: un futur que només serà habitable si deixem de mirar la demografia com una arma i comencem a mirar-la com una responsabilitat compartida.