La introducció del principi de prioritat nacional en la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de la Generalitat Valenciana ha obert un debat que va molt més enllà de la tècnica legislativa. No és només una modificació puntual, ni un ajust discret en els criteris d’accés a determinades prestacions. És, en realitat, un canvi de model que afecta la manera com entenem els drets socials, la convivència i la relació entre les persones i les institucions. Quan un govern decideix que l’accés a recursos públics ha de dependre de l’arraigo real, duradero y verificable, està redefinint qui forma part de la comunitat i qui queda en els marges. I això té conseqüències profundes.
La legislació estatal i europea parteix d’un principi fonamental: els drets socials essencials són universals. No depenen de la nacionalitat, ni del temps d’empadronament, ni de la trajectòria laboral. Són drets vinculats a la dignitat humana, no a la contribució econòmica. La Llei d’Estrangeria garanteix l’accés a serveis socials bàsics fins i tot a persones en situació administrativa irregular. La normativa europea prohibix discriminacions per nacionalitat o origen en l’accés a serveis públics. I la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha reiterat que les comunitats autònomes no poden crear barreres territorials en drets fonamentals. Tot això conforma un marc jurídic que limita clarament la capacitat d’una comunitat autònoma per a introduir criteris de preferència territorial.
En canvi, la prioritat nacional parteix d’una lògica diferent. Assumeix que els recursos públics són limitats i que, per tant, cal prioritzar qui pertany al territori. Esta idea, que pot semblar raonable en un primer colp d’ull, té implicacions que cal analitzar amb calma. Convertix els drets en privilegis. Substituix la universalitat per la condicionalitat. I transforma el padró municipal en una frontera administrativa. El resultat és un sistema en què una persona que arriba a la Comunitat Valenciana per motius laborals, familiars o de protecció internacional pot quedar exclosa de prestacions que, fins ara, eren accessibles per residència simple. I això no és un detall menor: és un canvi de paradigma.
El concepte d’arraigo real, duradero y verificable és ambigu per definició. No és un terme jurídic consolidat. No apareix en la legislació estatal. No té un significat uniforme en la normativa autonòmica. És, sobretot, un concepte polític que permet introduir criteris de preferència territorial sense dir-ho explícitament. A la pràctica, l’arraigo es traduirà en més anys d’empadronament per accedir a prestacions, requisits de cotització o trajectòria laboral, vinculació familiar o comunitària i exclusió de persones en situació irregular de prestacions estructurals. Tot això crea un sistema de doble velocitat: les persones residents de llarga durada tindran accés preferent, mentre que les nouvingudes, encara que siguen treballadores, estudiants o famílies que es muden per necessitat, quedaran en un segon esglaó.
El problema és que este criteri contradiu la legislació superior, que establix que els drets socials essencials no poden dependre del temps de residència. I ací és on el xoc jurídic es fa inevitable. La Generalitat pot regular prestacions complementàries, ajudes puntuals o programes específics, però no pot limitar drets essencials. La Llei d’Acompanyament, tal com està redactada, corre el risc de fer-ho. La Llei d’Estrangeria garanteix l’accés a serveis socials bàsics a totes les persones residents, incloses les irregulars. La normativa europea prohibix discriminacions per nacionalitat en l’accés a serveis públics. La jurisprudència del Tribunal Constitucional ha anul·lat en el passat criteris de residència excessius en prestacions essencials. Per tant, la prioritat nacional pot ser legal en alguns àmbits, però no pot convertir-se en un filtre general per a tot el sistema de serveis socials.
Enmig d’este debat, apareix una pregunta que moltes persones han començat a plantejar: si la Generalitat considera que cada euro públic destinat a persones ha de passar pel filtre de l’arraigo, per què no aplicar el mateix criteri a les empreses que reben contractes públics? La resposta és jurídica, però també política. La contractació pública està regulada per la Llei estatal de Contractes del Sector Públic i per la normativa europea. Estes normes prohibixen discriminacions per origen territorial. Una comunitat autònoma no pot preferir empreses arrelades al territori. No pot exigir antiguitat, empadronament empresarial o vinculació local. Seria contrari al mercat únic europeu i vulneraria la Constitució. Això crea una paradoxa: les persones sí poden ser filtrades per arraigo, però les empreses no. És a dir, la Generalitat pot limitar drets socials, però no pot limitar negocis.
Esta contradicció revela que la prioritat nacional no és una política de protecció del territori, sinó una política de selecció social. No es tracta de garantir que els recursos públics es queden en la comunitat, perquè si fóra així també s’aplicaria a les empreses. Es tracta, més bé, de definir qui és considerat membre legítim de la comunitat i qui no. I això té conseqüències que van més enllà del col·lectiu migrat. Afecta joves que es muden per estudiar, famílies que canvien de municipi, persones que arriben per motius laborals, professionals que es traslladen temporalment, treballadores temporals i qualsevol persona que no complisca els requisits d’arraigo.
La discussió sobre l’arraigo no és només jurídica. És moral, social i política. Quina societat volem? Una en què els drets bàsics depenen del temps de residència? Una en què les persones nouvingudes són tractades com a beneficiàries sospitoses? Una en què el padró municipal es convertix en un instrument de control social? La prioritat nacional pot ser popular en alguns sectors, però té conseqüències profundes. Fragmenta la cohesió social. Genera categories de ciutadania. I crea fronteres internes que, a la llarga, afecten també persones que no formen part del col·lectiu migrat.
La universalitat dels drets socials no és un luxe. És una garantia de convivència. Quan es trenca, el sistema deixa de ser un espai de protecció i es convertix en un mecanisme de classificació. La prioritat nacional i el criteri d’arraigo introduïts en la Llei d’Acompanyament no són només una reforma administrativa. Són un canvi de model que entra en conflicte amb la legislació estatal i europea, que crea desigualtats internes i que obri la porta a un sistema de drets condicionats. La pregunta que hem de fer-nos és simple: volem un sistema de serveis socials que filtre persones per origen o per antiguitat? Perquè, si ho acceptem, estem renunciant a un principi fonamental: que la dignitat humana no depén del temps que portes vivint en un lloc.