La caseta on passàvem els caps de setmana era un refugi modest, una construcció humil entre pins i matolls, un lloc on la vida era més lenta i més senzilla. Allí aprenia a distingir el cant de les aus, a reconéixer el tacte de la terra seca, a sentir-me part d’un paisatge que, aleshores, creia etern. Però la muntanya, com totes les coses vives, també té dies de ràbia. I aquell dia va decidir mostrar-nos-la.
Recorde que el cel tenia un color estrany, com si algú haguera estirat una cortina de fum molt fina. No era encara el caos, però ja no era normal. Els adults parlaven en veu baixa, amb aquella tensió que els xiquets detectem sense entendre. Jo jugava, però mirava de reüll. Alguna cosa no anava bé.
Quan el vent va canviar, el fum va arribar com una bufetada. No era només olor: era textura, era presència. Un fum que et feia tancar els ulls, que et raspava la gola, que et recordava que eres menut i vulnerable. L’incendi avançava per la muntanya com una bèstia que no coneix obstacles. I nosaltres, allí, enmig.
La decisió va ser ràpida: calia baixar. El cotxe, antic i sorollós, es va convertir en la nostra única trinxera. Recorde pujar-hi amb les mans tremolant, encara que no sabia per què tremolava. Els adults intentaven mantindre la calma, però els seus ulls deien una altra cosa.
La baixada va ser un túnel de foc. A cada costat del cotxe, les flames s’alçaven com parets vives, com braços que volien abraçar-nos. El soroll era brutal: branques esclatant, animals fugint, el vent convertit en crit. El món s’havia tornat roig, taronja, negre. I nosaltres avançàvem per un passadís que semblava fet per a nosaltres, però també contra nosaltres.
A la carretera de la Retoresa, camí de la font de Quart, vaig sentir per primera vegada què era la por absoluta. No la por de xiquet que tem la foscor o els monstres imaginaris. Era una por física, una por que et fa vomitar, que et fa voler desaparèixer. I jo, literalment, vomitava. El meu cos reaccionava abans que jo poguera pensar.
Aquell trajecte va durar minuts, però en la meua memòria és una eternitat. Una eternitat de llum violenta, de calor que travessava els vidres, de silenci tens dins del cotxe i soroll infernal fora. Quan finalment vam arribar a la carretera ampla, quan el foc va quedar darrere, vaig sentir una mena de buit. No era alleujament. Era un buit estrany, com si alguna cosa s’haguera quedat en aquell passadís de flames.
Amb els anys, he aprés que el cos recorda d’una manera que la ment no pot controlar. Encara hui, quan veig un incendi, el meu cos reacciona abans que jo. Un tremolor subtil, una alerta interna, un fil de memòria que es desperta. No és pànic, però tampoc és calma. És una reverberació.
I l’olor… L’olor és el pitjor. Puc detectar un incendi a quilòmetres. No és una habilitat, és una cicatriu. Quan l’olor arriba, tot el meu cos es prepara, com si tornara a ser aquell xiquet assegut en un cotxe envoltat de flames.
Amb el temps he intentat racionalitzar-ho. He llegit sobre traumes, sobre memòries sensorials, sobre com el cervell arxiva les experiències extremes. Però cap explicació científica aconsegueix domesticar aquell record. El foc no és només un element natural: és un llenguatge. I aquell dia, la muntanya em va parlar en un idioma que no he oblidat.
També he aprés a mirar els incendis amb una barreja de respecte i tristesa. Respecte perquè sé de què són capaços. Tristesa perquè cada incendi és una història que es trenca: arbres que no tornaran, animals que no fugiran prou ràpid, persones que perdran un tros de vida.
Quan veig les notícies, quan apareixen imatges de flames devorant serralades, jo no veig només el present. Veig el meu passat. Veig el roig a cada costat del cotxe. Veig la carretera de la Retoresa com una línia fina entre la vida i la destrucció.
A vegades pense que aquell dia em va fer més conscient, més atent, més sensible a la fragilitat del món. Altres vegades pense que simplement em va fer més poruc. Però siga com siga, aquell incendi forma part de mi. No com una anècdota, sinó com una capa profunda, com una tinta que es va infiltrar en la meua història.
Hi ha qui diu que els records d’infantesa són els que més ens defineixen. Jo no sé si és cert. Però sí sé que aquell dia, aquell passadís de flames, aquella baixada cap a la carretera, va deixar una marca que encara hui, dècades després, continua viva.
Potser algun dia aprendré a mirar un incendi sense que el cos em traïsca. Potser algun dia l’olor no em sacsejarà. Però crec que, en el fons, tampoc ho vull del tot. Perquè aquell record, per dur que siga, també és una part de qui sóc. Una part que em recorda que la vida és fràgil, que la natura és poderosa, i que hi ha instants que, encara que passen en segons, ens acompanyen per sempre.