Hi ha moments en què una persona descobreix que la seua identitat pesa més per als altres que per a ella mateixa. Que dir “soc valencià” o “soc valenciana” desperta mirades, comentaris o silencis que no busques, que no provoques i que, sincerament, no tens cap obligació de gestionar. És com si el simple fet de parlar valencià, de viure’l amb naturalitat, de defensar-lo sense complexos, activara un mecanisme de sospita en un país que presumeix de pluralitat però que encara no sap conviure amb la diversitat real.
Quan escolte declaracions com les de Manu Guix sobre ser català, inevitablement pense en nosaltres. En com, al País Valencià, encara hem de justificar que la nostra llengua és nostra, que no és un caprici, ni una mania, ni una bandera que agitem per molestar ningú. És la llengua amb què pensem, amb què estimem, amb què ens enfadem i amb què ens expliquem el món. I, malgrat això, encara hi ha qui espera que demanem permís per usar-la.
La paradoxa és que, quan afirmes amb serenitat que el valencià forma part de tu, hi ha qui ho interpreta com una agressió. Com si la teua identitat qüestionara la seua. Com si parlar valencià fóra un acte de rebel·lia i no de normalitat. I arriba un punt en què et canses. Et canses de justificar-te, de suavitzar-te, de traduir-te per no incomodar. Et canses de fer pedagogia a qui no vol aprendre res.
Però també hi ha un punt de dignitat que no es negocia. Un punt en què dius prou. En què entens que no és la teua responsabilitat fer que els altres se senten còmodes amb qui eres. Que no has de rebaixar-te per encaixar en un marc mental que no has triat. Que parlar valencià no és una provocació, sinó una evidència. I que si algú se sent amenaçat per això, el problema no és teu.
El més curiós és que, quan expresses aquesta idea amb naturalitat, hi ha qui et titlla de radical. Radical, tu, per voler viure en la teua llengua. Radical, tu, per no voler renunciar a allò que t’ha fet ser qui eres. Radical, tu, per no voler convertir el valencià en un record folklòric, en un decorat per a festes, en una peça de museu.
La veritat és que el valencià no necessita excuses. Necessita espais, respecte i continuïtat. Necessita que el visquem sense por i sense demanar perdó. Necessita que deixem de justificar-nos i comencem a existir amb la mateixa naturalitat amb què els altres existeixen en la seua llengua.
I si algú no ho entén, si algú s’ofén, si algú pensa que parlar valencià és una imposició, potser el que hauria de fer és mirar-se al mirall i preguntar-se per què li molesta tant que una persona siga qui és. Perquè, al remat, ser valencià o valenciana no és un acte de resistència. És un acte de vida. I no pensava demanar permís per viure.