La seua figura emergeix en un moment en què la televisió autonòmica buscava una veu pròpia. Canal 9 era aleshores un experiment d’identitat col·lectiva, i Monleón hi va posar el cor i la rialla. El seu programa, “El Show de Joan Monleón”, era una explosió de color, música i humor, però també una reivindicació de la quotidianitat. Les persones que hi participaven no eren celebritats: eren veïnes, treballadores, gent del carrer que trobava en aquell escenari una forma de ser visible. Monleón convertia la normalitat en espectacle, però sense ridiculitzar-la. La dignificava.
La cultura pop a la valenciana que ell encarnava no imitava models forans. Era autèntica, desacomplexada, feta de falles, de orxata, de sarcasme i de tendresa. Monleón sabia que la identitat no és una bandera, sinó una manera de mirar el món. I la seua mirada era inclusiva, festiva, crítica. Parlava en valencià amb naturalitat, sense impostura, i això ja era una declaració política. En una època en què la llengua sovint era motiu de confrontació, ell la convertia en pont, en riure compartit, en cançó.
La seua estètica era un carnaval permanent. Els vestits brillants, les coreografies impossibles, les cançons absurdes, tot formava part d’una poètica de l’excés que no buscava la perfecció, sinó la veritat emocional. Monleón entenia que la cultura popular és imperfecta, que la bellesa pot ser kitsch, que la sinceritat pot ser estrident. I en eixa estridència hi havia una forma de resistència: la de qui no vol ser invisible, la de qui reivindica el dret a existir amb alegria.
Amb el temps, la seua figura s’ha convertit en símbol d’una televisió que ja no existeix. Però més enllà de la nostàlgia, cal llegir Monleón com un precursor de la comunicació participativa. Abans que les xarxes socials democratitzaren la fama, ell ja havia obert la porta a la gent comuna. Abans que es parlara de diversitat, ell ja la practicava. En el seu programa hi cabien totes les edats, tots els accents, totes les maneres de ser. Era un espai on la diferència no es jutjava, es celebrava.
La seua mort va deixar un buit que encara pesa. No només per la pèrdua d’un artista, sinó per la desaparició d’una manera de fer televisió amb arrels. Monleón no era un producte, era una presència. I en un món cada vegada més mediatitzat, recordar-lo és recordar que la cultura popular necessita persones que la estimen, no empreses que la exploten. La seua herència és una invitació a recuperar la proximitat, la llengua, la festa com a espai de convivència.
Avui, quan la cultura valenciana busca noves formes d’expressió, Monleón continua sent una referència. No per repetir el seu estil, sinó per entendre el seu esperit. La seua manera de fer era radicalment democràtica: tothom podia participar, tothom podia ser protagonista. I això és el que la cultura necessita per ser viva: que siga compartida, que siga de totes les persones, que no tinga por de riure’s d’ella mateixa.
Reivindicar Joan Monleón és reivindicar una manera d’estimar el país sense solemnitat. És recordar que la identitat no es construeix amb discursos, sinó amb gestos, amb cançons, amb moments compartits. És defensar que la cultura popular no és menor, sinó essencial. Perquè en ella es reconeix la comunitat, la memòria, la diversitat. Monleón ho sabia, i per això el seu llegat és tan profund: va fer de la televisió un espai de poble, de festa i de pensament.
La cultura pop a la valenciana que ell va crear és un patrimoni que cal cuidar. No per museïtzar-lo, sinó per continuar-lo. Perquè cada nova expressió artística que parla en valencià, que celebra la vida amb humor i amb crítica, és hereva d’aquell esperit. Monleón ens va ensenyar que la cultura no és elit, sinó convivència. Que la festa pot ser reflexió. Que la rialla pot ser política.
En temps de pantalles globals, recordar Joan Monleón és recordar que la cultura també pot ser local, pròxima, humana. Que la televisió pot ser un espai d’inclusió i no de uniformitat. Que la llengua és una abraçada, no una frontera. I que la felicitat compartida és una forma de resistència. Monleón va fer de tot això una obra d’art col·lectiva. I encara avui, quan sona una cançó absurda o una frase seua reapareix en una conversa, el seu esperit torna a brillar, com aquella jaqueta morada que convertia la quotidianitat en festa.